LES TORRES DE CANALETES (Segle XIV - 1860's) i EL PORTAL D'ISABEL II (1847-1860's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC H. MARCH, RAMON VILALTA, JOANOT PASQUAL i MERITXELL CARRERES.

*S. XVIII.- Perfil de les torres de Canaletes i l'aqüeducte que portava a la portella de la torre de Sant Sever (Diorama de J. Giménez Solà)

En aquest emblemàtic lloc, que amb el pas del temps ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la ciutat, es va començar a aixecar la muralla a partir de la segona meitat del segle XIV. Aquesta tercera fortificació de la ciutat, que incorporava també el Raval dins els seus límits, venia des d'on avui hi ha la plaça Universitat resseguint el curs de l'actual carrer Pelai fins arribar al final de la Rambla on s'aixecaven les torres de Canaletes.

Eren dues torres de base arrodonida insertades en la paret de la muralla. La torre de l'esquerra segons es mirava des de foraciutat va ser coneguda com la de Sant Sever. La seva existència es considerada anterior a l'altra torre i quedaria situada en el vèrtex de la segona muralla de la ciutat que resseguia el curs de la banda de llevant de la Rambla.

Recreació de la que podria haver estat l'original torre coneguda com de Sant Sever, una de les dues torres de Canaletes, en el vèrtex de la segona fortificació de la ciutat al capdamunt de la Rambla. A la dreta, el portal de Santa Anna o dels Bergants i al fons a l'esquerra el portal de l'Àngel. La imatge estaria localitzada doncs, al final de l'actual carrer Pelai. (Diorama de J. Rocarol / Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Aquell fragment de la tercera muralla havia estat aixecat a la segona meitat del segle XIV. L'aspecte de les dues torres era d'un gran volum i solidesa reforçades amb matacans a la seva part superior. Durant gairebé cinc segles van presidir aquell indret. Alguns historiadors són del parer que no tenien un aspecte propi de torres de circuit emmurallat i apunten la hipòtesi que possiblement formaven part del  perímetre d'algun palau que no es va arribar a completar.
De la base de la torre de Sant Sever hi sortia un viaducte que salvava el fossat de les aigues de pluja de la riera d'en Malla, molt anys abans de ser desviada pel carrer de Casp cap al Bogatell. Aquest viaducte a partir de 1703 va fer també les funcions d'aqüeducte que duia l'aigua a aquest sector. El viaducte permetia l'accés a l'interior de la ciutat a través de l'anomenada portella de Sant Sever. Darrera de les torres hi havia el pati de l'Estudi General de Barcelona, embrió de la Universitat de Barcelona. El nom de canaletes prové precisament de les canalitzacions que portaven l'aigua a aquell indret.
En ocasions de bullangues i aldarulls públics les torres havien estat habilitades com a presó per escarmentar públicament als que transgredien l'ordre. El 1704 el cronista i historiador Narcís Feliu de la Peña (1646-1712) hi va ser reclòs per haver conspirat contra Felip V en favor de la causa de l'arxiduc Carles d'Aústria.

Gravat de les Torres de Canaletes des de la part interior de la muralla.
 

*1847.- Dos fragments de l'opinió i les conjectures d'Antoni de Bofarull sobre l'orígen de les torres de Canaletes i la portella de Sant Sever (Font: Guía Cicerone de Barcelona)

*1855.- Les torres de Canaletes poc abans de procedir al seu enderroc definitiu. (Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa) 

A l'any 1843 es va enderrocar l'edifici de l'antic l'Estudi General, que ja des de 1715 feia funcions de caserna militar, i va començar a esponjar-se la part superior de la Rambla, projecte que continuaria en la dècada següent amb la supressió de la muralla. Aquesta obra, d'execució lenta, va comportar també la desaparició de les torres de Canaletes.

Abans de la desaparició total de la muralla i les torres, s'hi havia obert a l'any 1847 un accés de vida efímera, que va comportar l'enderrocament total de la torre de Sant Sever. L'altra torre, la més pròxima al carrer Pelai, no desapareixeria del tot fins a la dècada dels 1860's. Al nou accés obert se li va donar el nom de Portal d'Isabel II i a la reina d'Espanya se li va dedicar també el pont d'accés al portal.
 

*1850's.- Plànol del sector del final de la Rambla, un cop desaparegut l'Estudi General i una de les torres de Canaletes per obrir-hi el Portal d'Isabel II, que conectava amb el pont d'entrada a la ciutat
 

Planta i perfil del Portal d'Isabel II construit el 1847 al final de la Rambla

*1860's.- Una de les poquíssimes fotografies on es pot veure una de les torres de Canaletes, encara en fase d'enderroc, que queda situada al centre de la foto ampliada davant de l'estació del tren de Martorell (Foto: Autor desconegut / AFB). 

AVICOLA ARENAS. CASA DELS POLLETS. Creu Coberta 26. (1847-2013)

*1960's.- La botiga de l'Avicola Arenas on els nens de Sants i Hostafrancs s'aturaven a mirar els pollets que hi havia als aparadors. (Foto: Autor desconegut)

El 21 de gener de 2013 va començar a executar-se l'enderroc d'una de les cases més antigues de les que havien arribat al segle XXI a l'eix comercial Creu Coberta-Sants. Ens referim a la situada al número 26 de Creu Coberta, entre la sastreria Ros i un popular frankfurt, gairebé a tocar del desaparegut cinema Arenas.

Els origens de l'edifici es remunten cap mitjans del segle XIX, quan el traginer Joan Corradas i Bosch va aixecar un hostal aproximadament al lloc on hi havia l'esmentat cinema Arenas. La casa que després es va dir dels pollets era un edifici annex a l'hostal. Corradas era natural del poble lleidatà d'Hostafrancs de Sió i va posar aquest mateix nom al seu hostal. Aquest fet va donar el nom al barri que hi ha entre la plaça Espanya i Sants [1]. 

Durant el segle passat va acollir un establiment singular anomenat Avicola Arenas on es venien pollets, que es podien veure als modestos aparadors de la botiga i que van ser la causa que l'imaginari popular atorgués aquell nom a la casa. Era habitual que els vailets del barri s'acostessin als vidres de l'aparador per veure com els aquelles petites aus recent nascudes es movien. També s'hi podien comprar aneguets. La dinàmica del comerç, tan actiu en aquell tram de carrer, va comportar la desaparició de la botiga dels pollets a començament dels anys 1980's i a partir d'aleshores diversos comerços es van anar succeint en l'ocupació dels baixos de l'edifici. L'últim d'ells va ser un bar de la tipologia falafel, d'aquells que serveixen carn premsada i encastada en un dispositiu giratori vertical al votant del foc i que es talla en làmines de dalt a baix.

L'edifici desaparegut presentava dos cossos iguals de només un pis d'alçada i amb sengles obertura a l'exterior en forma de balcó entre els quals apareixia pintat sobre la façana un modest rellotge de sol.

El PERI d'Hostafrancs que preveia la continuïtat del carrer de la Diputació més enllà del de Tarragona descrivint una corba pel darrera de l'Hotel Plaza va ser el culpable d'aquesta desaparició. Van haver de passar 6 anys més perque l'obertura d'aquesta via es fes realitat. La botiga del Rei de les Gorres, que ja havia tancat uns anys abans, també forma part del record d'aquell sector del tram del carrer Creu Coberta més pròxim a la Plaça d'Espanya.

 

 

*2013.- Les bastides instal·lades a la façana anunciaven un imminent enderroc. A sota un detall del rellotge de sol pintat sobre la façana. (Fotos: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Bonet L., Noves, J., Pelegrí, Romeu J. i Salvador F.-  Gent i fets del barri d'Hostafrancs. Edicions Edigesa. Barcelona. 1992. 

TEATRE OLIMPO. Mercaders 38-40 (1849-1952)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i JORGE ÁLVAREZ

L'any 1848  en un palau del segle XVIII del carrer Mercaders es va fundar l'anomenat Instituto Dramático del Olimpo, que només un any després va esdevenir sala de teatre. El local no era gaire gran (400 localitats segons algunes guies de l'època) i tenia molts pisos. El 1851 l'escenògraf Gabriel Planella el va reformar donant una forma el·líptica a la sala de butaques i deixant en tres plantes més la seva estructura, amb la qual cosa es va assolir un aforament de 750 localitats. Durant més d'una dècada (1851-1862) l'Olimpo va tenir com a gran artista a Josep Villahermosa que als anys 1860's va triomfar com a primer actor al Teatre Odeón.

El 1871 l'actor i empresari teatral Antoni Tutau va llogar la sala per presentar funcions en dies festius i vigílies i posteriorment va prendre les regnes del local el dramaturg Rossend Arús.
L'Olimpo va arribar al segle XX com un de les sales més actives del panorama teatral barceloní i als anys 1910's funcionava com Ateneu Obrer del Districte II, Posteriorment ja entrats els anys 1920's la soprano Mercedes Capsir va adquirir el local que va passar a ser conegut com a Sala Capsir, si bé mai va renunciar al nom de Teatre Olimpo.

*1913.- El Teatre Olimpo funcionava com a Ateneu Obrer del Districte II abans d'esdevenir Sala Capsir

*1914.- Cartell anunciador de l'obra Niona de Pere Boquet

*1931.- Un programa del local en el temps que s'anomenava Sala Capsir.

Els convulsos anys 1930's van veure com la sala acollia multitud d'actes polítics, socials i sindicals.

*1936.- Una foto del carrer Mercaders durant la Guerra Civil en la que es pot veure el rètol de la Sala Olimp a l'esquerra de la imatge.

Acabada la Guerra Civil el local va passar a ser la seu de la Peña Cultural Barcelonesa. El 1951 el poeta Joan Brossa hi va estrenar les obres Nocturns encontres i Frasa entenent que l'espectador ha de transportar-se al mateix centre de l'escena. L'última obra que s'hi va representar fou la comèdia Mercedes d'Enrique Labori Buxó, que va oferir la darrera funció del local el dia 28 de maig de 1952. 

L'Avinguda de la Catedral esperava el seu torn per estendre's fins al veí Mercat de Santa Caterina i aquesta operació urbanística va suposar l'enderroc de l'immoble que acollia el teatre. El que quedava de l'Olimpo va desaparèixer aquell mateix any.

JARDINS DEL TÍVOLI (1848-1875). Passeig de Gràcia

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i ENRIC COMAS i PARER  

El primer espai associat al nom de Tívoli que hi va haver a Barcelona no té res a veure amb el cinema/teatre del carrer Casp ni amb aquella zona. A mitjans del segle XIX el passeig de Gracia era encara una carretera arbrada de poc més de dos quilòmetres que unia el Portal de l'Àngel (una de les entrades de la muralla de Barcelona) amb la vila gracienca. Als inicis dels anys 1840's l'anomenat Criadero, de propietat municipal, situada a l'alçada del tram Gran Via-Diputació del costat Besòs, era l'única àrea de lleure creada a la vora del passeig. Era en realitat un planter d'arbres habilitat per a fer-hi passejades però destinat bàsicament a la reposició els exemplars malmesos o morts de les fileres arbrades del passeig.

Fou a l'any 1848 quan Bernardo Agustín de Las Casas, propietari d'un terreny adjacent al passeig i futur sogre de Serafí Pitarra, va sol·licitar permís per instal·lar un jardí al costat Llobregat del passeig de Gràcia, aproximadament a la zona delimitada avui pels carrers de Consell de Cent i València. El jardí va rebre el nom de Tívoli i comprenia dos espais delimitats per una modesta construcció a manera d'hivernacle on també hi havia l'habitatge de la persona que tenia cura del jardí i s'hi servien refrescos per als visitants.

L'àrea contigua al passeig de Gràcia era dedicada a les flors ornamentals i a la seva venda, mentre que la que quedava rere l'edifici era reservada a arbres i plantes aromàtiques

*1848.- Plànols del projecte presentat per Bernardo Agustín de Las Casas desl jardins del Tívoli i l'edifici-hivernacle central

*1945.- Fragment del llibre de Alberto del Castillo De la Puerta del Ángel a La Plaza Lesseps on s'explica la distribució dels espais del Jardins del Tívoli 

1850's.- Emplaçament dels Jardins del Tívoli en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Segons l'historiador Carreras Candi [1], fou a partir de 1851 que en aquell espai es varen començar a organitzar espectacles públics i s'hi varen instal·lar els primers teatres Tivoli. I ho diem així en plural perquè tal com explica Lluís Permanyer [2] aquelles primeres instal·lacions teatrals a la zona es caracteritzaven per la seva provisionalitat que s'explicava per dues raons. La primera era que l'exèrcit no permetia construccions permanents a la zona per raons de seguretat militar i l'altra que la Riera de'n Malla, que baixava pel curs de l'actual Rambla Catalunya, s'emportava sovint tot el que trobava per davant quan les tempestes provocaven crescudes i l'aigua sobreeixia del seu curs natural.
Fou al 1875 quan el Tívoli, que ja era propietat d'Ignasi Elias (que havia treballat per De Las Casas), va ser traslladat al començament del passeig de Gràcia cantonada amb Casp.

[1].- Carreras Candi, Francesc. La ciutat de Barcelona. 1916
[2].- Permanyer, Lluís. Biografia del passeig de Gràcia. Edicions La Campana. 1994

TEATRE PRINCIPAL. Façana original. (1847-1915)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i JORGE ÁLVAREZ

*1860's.- Dues imatges de la façana original del Teatre Principal 

L'any 1840, l'antic Teatre de la Santa Creu situat al Pla de les Comèdies de la Rambla adoptava el nom de Teatre Principal que ha vingut conservant fins l'actualitat. Cinc anys després s'iniciava una profunda reforma que va canviar radicalment la seva façana ovalada. El 1847 ja era enllestida la nova, obra de l'arquitecte vigatà Francesc Daniel Molina i Casamajó (1812-1867) que incorporava un seguit d'escultures i relleus adossats a la paret i una cornisa rectilínia que després va ser modificada amb l'afegitó d'un frontó arrodonit sobre el rellotge i una modificacio en els baixrelleus que l'envoltaven.

Al pis principal rera la balconada hi havia quatre pedestals truncats amb figures al·legòriques a les seves bases i sobre els que eren situats uns petits busts dels dramaturgs Lope de Vega, Calderón de la  Barca, Vicent Garcia (rector de Vallfogona) i l'actor Requeno. Els noms d'aquests quatre personatges eren gravats sobre les seccions que trencaven la continuïtat de la balaustrada. Altrament, sobre els espais intermitjos de les tres grans arcades dels finestrals Molina va dissenyar un seguit d'àngels amb les ales i els braços estesos.

*1860's.- Detall dels relleus escultòrics de la façana original de Molina. 

*1900's.- La façana de Molina amb la modificació de la part superior

*1900's. Detall de la balconada del pis principal amb els quatre busts de Lope de Vega, Calderón, García i Requeno.

L'incendi del 4 de novembre de 1915 va provocar la destrucció i la desaparició del teatre. Tot i que les parets de la façana van quedar dempeus, en la posterior reforma es van perdre les escultures i baixrelleus dels quals avui només se'n conserven les dels baixos de l'edifici, amb els quadre medallons de Bartomeu Ferrari, que representen a María Malibrán, Isidoro Máiquez, Julián Prieto i Caylon 

*1900's. Una altra imatge del teatre abans de l'incendi que comportaria la pèrdua dels elements escultòrics de la façana.

*1915.- Mobles i material aplegat davant el teatre durant l'incendi (Foto: Frederic Ballell)

*1915.- Les butaques de fusta del teatre van ser arrenglerades sobre la Rambla per evitar una més gran propagació de les flames. (Foto: Josep Brangulí)

*1915.- Estat en que quedà l'interior del teatre un cop apagat l'incendi.

*2015.- Els medallons de Malibran i Caylon s'han conservat fins a l'actualitat.

*2010's.- Façana actual del Teatre Principal després de la darrera rehabilitació.

JOGUINES MONFORTE. Plaça de Sant Josep Oriol. (1841-2014)

 

 

 

La crisi econòmica encetada l'any 2010 va propiciar en els anys següents la desaparició de molts comerços històrics de la ciutat, especialment aquells situats en els llocs més cèntrics i en els circuits i rutes turístiques de la ciutat. Molts d'ells no van poder fer front a l'ofensiva de les franquícies de marca ni a la revisió dels lloguers dels locals o simplement la jubilació del propietari va suposar el punt i final al negoci.

 

El cas de la botiga de Joguines Monforte al carrer de la Palla cantonada amb la plaça de Sant Josep Oriol, prop de l'església del Pi, va ser una altra dolorosa desaparició molt sentida per alguns barcelonins pels molts anys que la botiga portava funcionant i pels records de quan hi anaven a comprar les joguines dels seus fills. 

Quatre generacions dels Monforte varen donar continuïtat a aquest negoci que va néixer a partir d'una antiga fàbrica de billars. Des de finals del segle XIX Monforte era el principal subministrador de dòminos i parxissos als cafès i bars de la ciutat. Amb el pas del temps l'establiment s'aniria especialitzant en tota mena de jocs de taula. Des dels clàssics escacs a les dames, passant pels històrics Juegos Reunidos Geyper, backgammon, monopoly i scrabble fins a les últimes i més recents produccions del ram.

A les acaballades del 2013, d'un lloguer de prop de 700 euros mensuals, els propietaris van passar a demanar-ne més de 6.000, quantitat inassolible pels botiguers. 173 anys d'història van quedar darrera d'aquesta entranyable botiga la nit de la vigília de Reis de 2014 quan va abaixar definitivament les seves persianes.

 

*2012.- Aparador de Joguines Monforte al número 2 del carrer de la Palla (Foto: Lisette van de Graaf).

 

MAGATZEMS SANTA EULÀLIA. Alta costura i Teixits. Pla de la Boqueria. (1843 -1940's)

 

Santa Eulalia ha estat i encara és avui una de les firmes més prestigioses d'alta costura i moda a Barcelona. Els seus orígens es remunten al 1843 quan Domingo Taberner Prims va obrir el primer establiment al Pla de la Boqueria. Mig segle després Lorenzo Sans es va incorporar com a soci a l'empresa, que va passar a anomenar-se Sarret Hermanos i uns anys després tornaria a canviar el nom pel de Almacenes Las Columnas.

 

 

Fou a partir de 1909 quan la botiga va començár a adquirir una cert renom arrel de l'obertura d'una secció de confecció per a senyora amb models d'importació de Paris i Viena que aleshores eren les capitals europees de la moda. El negoci passà aleshores a anomenar-se Grandes Almacenes Santa Eulalia i posteriorment simplement Santa Eulalia.
L'any 1926 s'hi va presentar la primera desfilada de models creats pel modist Pere Formosa, que estava casat amb una de les filles dels propietaris. A partir d'aleshores Santa Eulalia començaria a presentar regularment dues col·leccions cada temporada. 
L'any 1930 l'empresa va particpar en la segona temporada dels Tés Selectos del Arte y la Moda que s'organitzaren aprofitant l'Exposició Internacional de Barcelona. 
Durant la Guerra Civil l'empresa fou col·lectivitzada i rebatejada com Santaeulalia per tal de dissimular el nom de la santa i es dedicà bàsicament a la confecció dels uniformes dels soldats republicans. Durant aquests anys el propietari va romandre amagat i un dels membres del comitè de col.lectivització l'anava a veure perioòdicament per consultar-li les decissions queb calia prendre.

 

*1931.- Publicitat de la temporada d'estiu.

Acabada la guerra els propietaris van recuperar el negoci, que va començar a adquirir una forta expansió en el món de l'alta costura i la sastreria a mida. El 1941 s'inaugurava una nova botiga de Santa Eulalia al passeig de Gràcia, mentre que l'antiga botiga de Boqueria quedava com una sucursal que desapareixiria uns anys després en ampliar-se novament el negoci amb una nova botiga especialitzada en roba masculina també al passeig de Gràcia. 
L'edifici que fa cantonada entre els carrers Boqueria i Cardenal Casañas amb vistes a la Rambla i al Pla de la Boqueria va ser construit l'any 1900 sobre un solar que havia acollit una petita ermita.

Al pis més alt d'aquest edifici i al seu terrat s'hi rodava durant els anys 2007-2008 un programa d'entreteniment de TV3 anomenat Boqueria 3-5-7, que presentava Santi Millán i que discorria tot ell dintre de l'immoble.

 

HOSPITAL MILITAR. Carrer Tallers (1840-1943)

*1910. Cantonada dels carrers Valldonzella i Tallers amb l'edifici de l'Hospital Militar

Segur que més d'un passejador compulsiu, d'aquests que gaudeixen caminant per Barcelona i s'aturen en els petits detalls, s'haurà preguntat alguna vegada perquè una via tant estreta com és carrer Tallers, caminada en direcció Rambla-Universitat, s'eixampla tant en el seu últim tram formant la plaça Castella, un rectangle envoltat per un conjunt d'edificis menys antics amb una església al bell mig. La resposta és força fàcil. La plaça Castella és el resultat d'una de les primeres intervencions urbanístiques del franquisme a Barcelona, la que va fer desaparèixer l'antic Hospital Militar del carrer Tallers.

De fet, el primitiu carrer Tallers des del de Valldonzella fins a la seva sortida a la plaça Universitat era tant estret com la resta. En l'antic número 77 s'aixecava l'Hospital Militar.

L'edifici provenia del segle XVIII quan fou construit per allotjar-hi el convent dels Pares Paüls de la Missió. A conseqüència de les desamortitzacions va esdevenir primer fàbrica de tabacs i des de 1840 Hospital Militar. Era de planta rectangular i de quatre alçades sobre la planta baixa. A finals del segle XIX podia acollir fins a 800 malalts. Durant la dictadura del general Primo de Rivera hi va haver un primer intent de susbtituir-lo a causa de les pèssimes condicions d'higiene que patia. No obstant, va romandre dempeus durant tot el període de la República.

*1936.- Una de les entrades a l'Hospital Militar del carrer Tallers. (Foto: Pérez de Rozas)

Acabada la Guerra Civil els vencedors van consagrar-lo el dia 5 de febrer de 1939 en un acte de gran solemnitat presidit per les autoritats eclesiàstiques, que La Vanguardia de l'època comentava així: "Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial". En els mesos següents i durant un parell d'anys l'edifici va servir per atendre presoners rojos destacats a batallons de treballadors que havien resultats ferits o malalts. Oficialment se'l coneixia com a Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers.
El desembre de 1942 l'hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca. Tot seguit, la titularitat de l'edifici va ser recuperada per l'administració municipal, que va convocar un concurs públic per enderrocar-lo. L'única dependència que es va salvar de la piqueta va ser la capella barroca decorada pel pintor francès establert a Barcelona Joseph-Bernard Flaugier (1757-1813). De l'espai resultant en va sortir una plaça rectangular, inaugurada el 12 d'octubre de 1943, que l'ajuntament franquista va batejar com a Plaza Castilla, nom que s'ha mantingut fins avui.  

*1915.- Vista del pati interior de l'Hospital Militar del carrer Tallers. Una petita part del claustre va ser conservada i avui és el pòrtic de l'església que s'aixeca al bell mig de la plaça Castella. 

 

 

*1940's.- Tres imatges de les instal·lacions de l'Hospital Miliar a l'antic Convent dels Pares Paüls, abans del seu enderroc. En totes elles es pot veure l'església conservada actualment a la plaça Castella i a la més inferior el Dispensari Antituberculós de Josep Lluís Sert a l'esquerra de la imatge.

*1943.- Enderroc de l'antic Hospital Miliar al voltant de l'església. A les parets s'hi poden llegir proclames franquistes España, Una, Grande, Libre amb l'escut de la Falange . (Foto: Joan Ramírez).