BARCELONA TEATRE MUSICAL (BTM). Palau dels Esports del carrer de Lleida (2000-2014)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Després de la construcció del Palau Sant Jordi a l'anella Olímpica de Montjuïic, l'equipament de l'antic Palau d'Esports de carrer Lleida va caure en desús per acollir esdeveniments esportius, tot i que continuava sent l'escenari de grans concerts de figures del pop-rock i altres gèneres musicals. No onstant això, l'ajuntament va intentar donar-li una nova vida vinculant-lo a espectacles teatrals musicals de gran format. El projecte quedava integrat dintre d'una idea més global de constituir una anomenada Ciutat del Teatre que aplegaria diverses instal·lacions de la zona relativament properes amb el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i el Teatre Grec. 

Després d'una remodelació interior del vell palau d'esports per adequar-lo a la nova realitat, el Barcelona Teatre Musical, conegut també amb l'acrònim BTM, va ser l'única d'aquestes propostes teatrals que no va aconseguir reeixir al llarg dels anys, fins al punt que el gran projecte que inicialment constituia va caure progressivament en desgràcia fins quedar immers en una decadència progressiva de l'edifici del Palau dels Esports. Va acabar convertit en un equipament gairebé tancat i barrat, abandonat, brut i al capdavall refugi del sensellarisme en tot el seu entorn. Va ser entrada la dècada dels 2010 que el projecte ja havia  començat a perdre pistonada i el 2014 significaria la definitiva defunció del projecte.

*2005.- L'antic Palau dels Esports del carrer de Lleida després de ser remodelat per acollir el Barcelona Teatre Musical. La imatge està captada des del carrer de la Guàrdia Urbana. (Foto: Autor desconegut)

2010's.- Dues imatges de l'interior del teatre

Abans d'aquest trist final, l'antic Palau dels Esports, havia acollit concerts de les grans estrelles del pop/rock i d'altres gèneres, fins que va ser remodelat com a recinte de teatre musical per portar a la ciutat grans musicals. Sota la iniciativa del Barcelona Teatre Musical s'hi van organitzar tot un seguit d'espectacles entre els que cal recordar els següents:

Notre-Dame de Paris (2001-2002), basat en l'obra de Victor Hugo i presentada en castellà amb llibret de Luc Plamondom i música de l'italià afincat a França Richard Cocciante. Thais Ciurana i Carles Torregrossa van ser els seus principals intèrprets. Va ser estrenat el 28 de novembre de 2001 i va perllongar les seves representacions fins al 3 de març de l'any següent.

Los miserables (2011-2012), una altra adaptació musical de l'obra de Victor Hugo, que ja havia recorregut les principals capitals europees i que es va estrenar a Barcelona el 29 de setembre de 2011 i va romandre en cartell fins al 3 de març de l'any següent.

Mamma Mia ! (2007-2009). Un dels grans èxits del BTM abans de ser també representada a d'altres escenaris barcelonins. Obra de l'anglesa Catherine Johnson basada en 23 temes del grup suec ABBA, un quartet molt popular als anys 1980's, va tenir a la cantant catalana Nina com a principal estrella d'aquest musical, que va romandre gairebé 14 mesos en cartell al Palau d'Esports del carrer Lleida, entre el 29 de novembre de 2007 i l'11 de gener de 2009.

La Bella y la Bestia (Beauty and the Beast). (2002-2003) Després d'haver triomfat abastament a Broadway, es va presentar al BTM entre el 17 de setembre de 2002 i el 22 de juny de 2023. Era la primera producció de la Disney Theatrical Group que es veia a Barcelona amb direcció artística de Glenn Casale i direcció musical de Santiago Pérez.

Clausurada la instal·lació del Palau dels Esports, altres locals més cèntrics de la ciutat, com el Teatre Tivoli o el Teatre Coliseum, van prendre el relleu en la presentació de musicals a Barcelona.  

PISTA DE PATINATGE DE LA FOIXARDA. Montjuïc. (1955-1970's).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME MAS i JÚLIA COSTA

Pista de patinatge molt popular durant les dècades dels anys 1950s fins als 1970s del segle passat. S'estenia sobre un dels extrems del camp de rugbi de la Foixarda davant de les parets de les antigues pedreres sobre les quals discorre l'avinguda de l'estadi. Aquells terrenys hacien format part de l'Estadi Català (1921) i amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 van acollir un popular Parc d'Atraccions.

Durant la dictadura franquista el rugbi, amb la construcció de l'estadi de la Foixarda i l'hipica van passar a ser els esports protagonistes d'aquell indret. Els Jocs del Mediterrani de 1955 van ser una primera oportunitat per a Barcelona de projectar el seu esperit esportiu a l'exterior i la Foixarda va ser el lloc escollit per jugar-hi les competicions de rugbi. Altres indrets de la Foixarda pròxims a l'Avinguda de Montanyans van ser condicionats per a la pràctica de l'equitació, però encara va quedar un petit racó per al patinatge i l'espai s'inaugurà al desembre de 1955.

*1955.- Programa del dia de la inauguració de la pista de patinatge de la Foixarda amb presència de les digníssimes autoritats municipals. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

1960's.- Una imatge de les evolucions dels joves patinadors sobre la pista de la Foixarda (Foto: Autor desconegut)

En aquells anys l'ajuntament havia instal·lat algunes pistes de patinatge en els espais reservats a jocs infantils al costat dels clàssics tobogans i gronxadors. El de la de la Foixarda però, tenia un encant especial, quedava enfonçada en un espai on pràcticamanet no s'hi veien edificions i semblava estar lluny del soroll de la ciutat.

*1973.- Un grup de patinadors exercitant-se a la pista de la Foixarda. (Foto: Família Vidal i Barraquer / ANC).   

Als anys setenta la pista va començar a mostrar signes de decadència. Les tanques de delimitació no es van renovar, el manteniment era mínim i en general tot l'entorn va quedat immers en un estat d'abandonament que van propiciar que la pista no trigués a desaparèixer.

*1973.- El Noticiero Universal del 14 de desembre d'aquell any denunciava l'estat d'abandonament que patia aquesta pista de patinar. (Font: ARCA). 

ESTAND DE L'AIGUA DE MONTSERRAT. Parc de Montjuïc. Exposició de 1929. (1929-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JAUME MAS, DARIUSZ OSIAK i ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO.

*1928.- Anunci aparegut a la premsa barcelonina sobre l'Aigua de Montserrat, un producte que comercialitzava Destil·leries de Plantes i Flors S.A. amb indicació de les seves principals aplicacions.

L'Aigua de Montserrat (o de la Verge de Montserrat), dotada de propietats medicinals, va tenir presència a l'Exposicio Internacional de 1929 mitjançant un estand propi, que intentava reproduir les formes de les roques de les muntanyes del massís de Montserrat. Allà es dispensava aquest producte presentat en petites ampolles i comercialitzat per Destilerias de Flores y Plantas, una societat anònima amb seu al número 170 de l'Avinguda Icària. Segons la publicitat de l'època era un líquid adequat per fer friccions per aliviar les dolències produïdes pel reumatisme, pels canvis sobtats de temperatura, per a ferides i cicatrius a la pell, i també com a simple ambientador o desinfectant de dormitoris, salons, biblioteques, etc. 

L'estand, que en la seva part superior reproduïa la silueta del flascó amb el que es comercialitzava el producte, era situat prop del Palau Nacional en un extrem de l'esplanada que conduia cap a l'avinguda de Montanyans.

*1929.- Vista del petit estand des de les escales que conduïen cap a la zona de l'Estadi. A la part superior hi veiem la reproducció del flascó de l'Aigua de Montserrat i darrera els pavellons del Banco Vitalicio amb el seu remat d'inspiració gaudiniana, el de REVA (Riegos y Energía de Valencia) i el cartell del de la CSHE (Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro). Al fons la façana lateral del Palau Nacional. (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya).                                 

*1929.- Emplaçament exacte de l'estand (número 106-fletxa blanca) en el plànol oficial de l'Exposició. 
(Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Una altra imatge de l'estand on es venia l'Aigua de Montserrat amb la silueta de l'Estadi al fons. (Foto: Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

*1929.- Comentari inclòs en la Guia del visitant de l'Exposició de 1929 en relacio l'estand de l'Aigua de Montserrat. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Un pai-pai publicitari dels que es repartien durant els dies de l'Exposició de 1929 a l'estand de l'Aigua de Montserrat.

PAS DE VIANANTS SOTERRAT SOTA EL CIRCUIT DE MONTJUÏC. Avda. Reina Maria Cristina/ Avda. Rius i Taulet. (1949-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME MAS i JAUME SUSANY

El circuit de Montjuïc ja havia format part dels pioners de l'automobilisme entre els anys 1933 a 1938 quan acollia el Premi Automobilístic de la Penya Rhin. Acabada la Guerra, la progressiva celebració, a partit dels anys 1950's, de proves d'esports de motor en aquest circuit, va aconsellar de construir un pas soterrat, que permetria creuar la calçada als vianants en condicions de seguretat i així evitar el risc d'atropellaments. Amb el temps, Montjuïc seria homologat internacionalment per acollir proves del Campionat del Món de Motociclisme a partir de 1951 (L'edició de 1950 no va estar inclosa en el campionat del món), les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc des de 1955 [1] i el Campionat d'Espanya de Fórmula 1, que s'hi va celebrar del 1969 al 1975 [2], en anys alternats amb el circuit madrileny del Jarama.

Aquesta via soterrada per a vianants havia estat construïda l'any 1949 i travessava l'avinguda Rius i Taulet des del vèrtex de l'antic Palau de Projeccions (a partir de 1963 Palau de les Nacions i actualment Palau de Congressos) i tenia l'altra boca de sortida al carrer als peus de l'escala d'accés a l'esplanada de la Font Màgica. 

*1949.- Les autoritats governatives visiten les obres de construcció del pas soterrat en els dies previs a la seva inauguració.

*1952.- Anunci dels campionats del Món de Motociclisme d'aquell any a Montjuïc on s'advertia al públic de l'obligatorietat d'utilitzar el pas soterrani.

Aquest pas apareixia en algunes escenes del film Larga noche de Julio (Lluís Josep Comerón-1974).

La desaparició d'aquest pas soterrani va coincidir amb la construcció del pàrquing soterrat de l'avinguda Rius i Taulet a començaments dels 1980's.  

_____

[1].- Les proves motociclistes es van mantenir al circuit de Montjuïc fins al 1985.

[2].- L'edició del campionat d'Espanya de Fórmula 1 de 1975, va acabar tràgicament amb l'accident del Hill GH1 de l'alemany Rolf Stommelen que va perdre l'aleró a la volta 26 i va provocar 4 morts entre els espectadors. Aquest episodi va suposar el punt final de les curses a Montjuïc. Stommelen moriria 8 anys després als Estats Units en un accident similar també amb pèrdua de l'aleró.

PAVELLÓ DEL MARROC A LA FIRA DE MOSTRES. (1942-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, JAUME MAS, ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO, FRANCISCO ARAUZ i DARIUSZ OSIAK.

*1942.- Vista frontal del Pavelló Marroquí captada des de la base de la Torre de la Llum. 

El 8 de setembre de 1942 tornava la Fira de Mostres a Barcelona. Després de 5 anys d'interrupció 2 per la Guerra Civil (1937-38) i 3 més (1939-40-41) per l'inici del règim franquista, tornaven a Montjuïc els estands en un país destrossat, dominat per la repressió i econòmicament presidit per l'autarquia.

Una de les novetats importants, quant a estructures noves de trinca, fou el Pavelló Marroquí. Era una construcció lleugera amb un cert impacte visual. Es va erigir en un espai proper al Paral·lel rere del Palau de les Comunicacions i Transports (actual Palau núm. 1 de la Fira). Quedava orientada a la base de la Torre de la Llum i destacava pel seu marcat estil musulmà, que reproduïa una mesquita amb el seu minaret guarnit amb gelosia de color blau i una cúpula blanca que cobria el vestíbul interior d'accés. També s'hi podia identificar un pati interior encolumnat al bell mig de la construcció.

Segons asseguren les cròniques de l'època, aquest pavelló va ser construït en només vint dies i inaugurat el mateix dia que s'obria l'edició de la X de la Fira de Mostres. El tinent general Luis Orgaz Yoldi (1881-1946) havia ideat la reproducció d'un edifici típic del Marroc i els arquitectes municipals Ramon Reventós Farrerons (1892-1976) i Adof Florensa Ferrer (1889-1968) es van posar mans a l'obra. El projecte artístic fou del pintor Mariano Bertuchi Nieto (1884-1995). A la inauguració del Pavelló hi van ser presents el ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura (1894-1971) i el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón (1904-1971). 

*1943.- El Governador Civil Antonio Correa Veglisón i el Ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller al peu del minaret del Pavelló marroquí. (Foto: Pérez de Rozas).

Cal remarcar que a les diferents edicions de la Fira de Mostres, el franquisme va presentar el Protectorat Espanyol del nord del Marroc amb un posat marcadament paternalista propi del país colonitzador, que destacava a la regió magribina més pel pintoresquisme de les seves tradicions i cultura que pel seu potencial econòmic i industrial. D'altra banda, l'autarquia aplicada per l'Estat requeria de poder importar productes del Marroc per contribuir a salvar la malmesa economia espanyola especialment al anys immediatament posteriors s l'acabament de la Guerra Civil.

*1942.- Retall de l'edició del dia 9 de setembre d'aquell any del periòdic La Vanguardia, on s'informava de les activitats que es realitzaven al Pavelló del Marroc de la Fira de Mostres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El pavelló va tenir una presència destacada en els primers anys del franquisme. Durant la Fira de l'any 1955 el Rei Hussein de Jordània va visitar-lo, si bé la seva importància va anar minvant a mesura que passaven els anys d'un imparable procés de descolonització, que tingué com a punt final la dissolució del Protectorat Espanyol sobre el país marroquí. La paral·lela retirada dels francesos va permetre la independència del Regne del Marroc assolida l'any 1956 on Espanya conserva Ceuta i Melilla i un enclau a la costa atlàntica anomenat Ifni i descolonitzat posteriorment. A partir d'aleshores s'aprecia un intent de mantenir bones relacions amb el nou país independent, que permet reactivar l'activitat al pavelló. A l'edició de la Fira de 1956 la premsa remarcava que les fotografies de Mohamed V i les banderes imperials ja presidien les sales i estances del pavelló [1]. S'evitava però, fer qualsevol esment a què Espanya havia perdut una part del seu territori colonial. Posteriorment i d'una manera progressiva a partir dels anys 1960's, el pavelló anirà perdent presència i protagonisme i al mateix temps es modificarà i alterarà la seva estructura original. A començaments dels anys 1960's ja no es parlava de pavelló marroquí oficialment sinó de Pavelló de l'Àfrica on Espanya conservava encara les colònies de Guinea Equatorial (Rio Muni i l'illa de Fernando Poo) amb importants recursos derivats de la producció del cafè i la fusta.  

*1942.- A la dreta de la imatge es pot observar l'extrem de la porxada que complementava el recinte del pavelló.(Foto: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- El Pavelló Marroquí durant la celebració de la Fira de Mostres (Foto: Col·lecció privada Dariusz Osiak) 

El desmantellament del Pavelló Marroquí va ser progressiu. Ja als inicis dels anys 1960's havia perdut la part superior del minaret d'un forma similar al que havia succeït amb la part superior de la veïna la Torre de la Llum. Posteriorment es va eliminar la cúpula blanca de l'entrada i se n'aplanà el sostre. L'edifici resultant va servir per altres finalitats alienes a la cultura marroquí. D'alguna manera podríem considerar que al llarg dels anys 1960's al ja anomenat Ex-Pavello Marroquí era com una mena d'afegitó als múltiples estands alimentaris que s'emplaçaven a la Plaça de l'Univers durant la fira. 

*1942.- Detalls de l'interior i del pati del Pavelló Marroquí. (Fotos: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- Anunci publicat a la premsa amb motiu de l'obertura de la X Fira de Mostres de Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El Pavelló es va conservar fins a finals de la dècada dels 1960's, tot i que en els seus últims anys va ser objecte d'algunes reformes i modificacions quan ja havia perdut gran part del seu aspecte original.  Finalment, als inicis de l'any 1970 es va procedir al seu desmantellament i enderroc definitius.  

    

*1947.- A la XV Fira de Mostres es van plantar palmeres datileres als voltants del Pavelló de Marroc amb tot un seguit de bakalitos (botigues magribines) amb productes del Protectorat Espanyol. (Foto: Catàleg de la Fira de Mostres-1947).

*1966.- El Pavelló Marroquí entre la Torre de la Llum i el Paral·lel amb el minaret ja retallat en la seva part superior i la cúpula blanca suprimida. (Foto: Generalitat de Catalunya)

*1970.- Vista a vol d'ocell de les obres d'enderroc definitiu del Pavelló Marroquí (Foto: Fons ICGC) 

________________

[1].- El Noticiero Universal. Suplement del 16 de juny de 1956.

ESCALES MONUMENTALS. Avinguda de l'Estadi. Montjuïc. (1910's - 1988)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME SUSANY, JAUME MAS i ELOI FERNANDEZ

*1918.- Una de les primeres imatges d'aquestes escales captada durant la celebració d'una exhibició de carruatges el 7 de juliol d'aquell any. A la part superior s'hi habilitava una tribuna coberta de tendals.

El desnivell existent entre l'eix de l'avinguda de l'estadi cap a Miramar amb la pendent de la muntanya de Montjuïc va ser salvat per diversos trams d'escales. A la plaça de Neptú on actualment hi ha la Fundació Joan Miró encara hi romanen unes escales que formen un mur de pedra amb una font que coincideix amb la conducció de d'aigua que baixa pel Jardins Laribal. 

A uns 200 metres més enllà en direcció a l'Estadi  i en un espai que coincidiria avui amb l'entrada al Museu Olímpic i de l'Esport -que duu en nom de Juan Antoni Samaranch-, hi hagué una altra escalinata monumental que permetia accedir cap al turó on dècades després s'instal·laren les primeres pistes d'aeromodelisme i l'antic camp de beisbol. Aquesta escalinata for construïda durant les primeres urbanitzacions de la muntanya, una dècada abans de l'Exposició de 1929, quan es va traçar l'avinguda central, després coneguda com avinguda de l'Estadi. El conjunt era format per una doble escalinata a un i altre costat del mur de contenció de pedra que en dos trams permetia pujar al nivell superior.

*1926.- Un plànol de la muntanya de Montjuïc d'abans de la construcció del Palau Nacional on es poden veure les escales (cercle vermell). La futura Avinguda de l'Estadi apareix aquí identificada amb el nom de Paseo de coches. (Font: Ajuntament de Barcelona)  

Amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 el conjunt va ser monumentalitzat amb la col·locació de diverses estàtues sobre els extrems de la balaustrada.

*1932.- Imatge de les escales durant els anys de la Segona República, quan conservaven intactes les escultures sobre les baranes i les balaustrades. Al fons a la dreta es distingeixen la porta de Marató i la torre de l'Estadi. (Foto: Pinillo / Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).

*1932.- Tribuna instal·lada davant del mur de pedra de les escales monumentals amb la presència del president de la Generalitat Francesc Macià entre les autoritats assistents.  

El 14 de juny de 1935, aquestes escales van tornar a tenir protagonisme. En aquella data i coincidint amb el quart aniversari de la mort de Santiago Rusiñol (1861-1931) hi va ser instal·lat un bust de l'escriptor al peu del mur de contenció.  

*1935.- Imatge de l'acte d'inauguració del bust en homenatge Santiago Rusiñol. La premsa va  recollir la notícia. (Foto: Josep Maria Sagarra i article publicat a La Vanguardia del 14/6/1935)

El monument a Rusiñol situat sota les escales (Foto: Col·lecció privada Dariusz Osiak)

*1930's.- La localització de les es escales identificada sobre un plànol urbà de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El bust de Rusiñol en marbre blanc, obra de l'escultor Enric Clarasó (1857-1941), va romandre en aquest emplaçament fins que seria traslladat a la plaça de La Puntual, un petit nou espai creat a Ciutat Vella en la intersecció dels carrers Princesa i Assaonadors. Pel que fa a les escales van perdre les estàtues a la postguerra i van desaparèixer definitivament al 1987-1988 durant les obres de condicionament de la zona amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Posteriorment s'hi va construir l'accés al museu soterrat dedicat a l'olimpisme i l'esport inaugurat a l'any 2007.

*1974.- Imatge aèria on es poden identificar les escales d'accés al turonet on hi havien les dues pistes d'aeromodelisme i el carrer dels Tres Pins.

*2000's.- El bust de Santiago Rusiñol reinstal·lat a la Plaça de La Puntual. 

ESTAND DE CAFÈ GILI. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc (1929-1930)

 

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, l'empresa Cafè Gili va instal·lar un petit estand que permetia la degustació del seu cafè. Quedava emplaçat en una de les esplanades existents entre la Font Màgica i les cascades, al costat del Palau de Victòria Eugènia. 

La instal·lació consistia en una barra de format simple i modest, però amb un disseny força avançat. S'hi podia degustar i comprar el cafè de l'empresa Hijo de Jacinto Gili, que n'havia iniciat les seva comercialització en petits paquets anomenats blocks per consumir-ne tres tasses.

L'empresa dels Gili era en aquells anys una de les capdavanteres en la importació i torrefacció de cafè. Tenia la seva botiga al número 58 del Passeig de Sant Joan i va comercialitzar la marca de cafè Haití.

*1929.- Vista de l'estand de Cafè Gili a l'Exposició Internacional. (Foto: Col·lecció privada de copyright © Dariusz Osiak)

*1930's.- Una antiga factura de l'empresa Hijo de Jacinto Gili importador de cafès distribuïts en els seus populars blocks.