LA PINEDA. Bar - Restaurant. Paral·lel 188. (1950's-2003)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment amb molta història del barri de Sant Antoni, al sector més pròxim a la Plaça d'Espanya va ser el bar i restaurant La Pineda. Situat al número 188 del Paral·lel, quan aquell carrer encara estava dedicat al Marquès del Duero, va ser un local que es nodria bàsicament de tres tipus de clientela. D'una banda, hi havien els freqüentadors del món de les apostes de les curses de llebrers del canòdrom Pabellón, de l'altra els firaires, expositors i congressistes habituals dels certàmens que acollia el recinte de la Fira de Montjuïc, en aquella Barcelona trista a la qual el porciolisme havia convertit en ciudad de ferias y congresos, i finalment, una clientela fidel i consolidada, integrada per veïns del barri, que el freqüentaven bàsicament els caps de setmana i festius tant a l'hora del vermut com a l'hora del dinar. La Pineda disposava d'una àmplia terrassa exterior, que aprofitava la considerable amplària de la vorera i que era un lloc idoni i molt concorregut per fer l'aperitiu.

L'escriptor i fotògraf Jordi Rodríguez Artés [1] [2], ha escrit un díptic literari força interessant en el que recull la vida d'un seguit de personatges d'aquest extrem de l'avinguda Mistral i el Paral·lel, a la vegada que fa una denúncia contra la gentrificació que des de fa anys afecta amb crueltat la vida del barri de Sant Antoni.

Amb el canvi de segle el restaurant La Pineda continuava acollint els veïns del barri, tot i que no va sobreviure gaires anys més, quan el Josep Maria, el seu propietari, va decidir jubilar-se i el seu fill no va voler continuar el negoci. En aquells últims anys, el Miquel, un cambrer bigotut i vestit impecablement amb l'uniforme reglamentari blanc amb corbatí negre, era l'ànima del menjador. Finalment, el restaurant va tancar a finals de març de 2003

El restaurant Arànega va succeir La Pineda als primers anys d'aquest segle i va plegar cap al 2018. Posteriorment s'hi va instal·lar una hamburgueseria convencional i despersonalitzada amb el nom de Wild Beef especialitzada, com no podia ser d'altra manera, en menjar ràpid i greixós pels turistes.

________

[1].- Rodríguez Artés, Jordi. Abisme Mistral. ISBN  978-84-09-31524-6. Barcelona. 2021

[2].- Rodríguez Artés, Jordi. Cruel Monopoli. Tintamotora. Barcelona. 2024

PUBLICITAT LLUMINOSA DE NEÓ MARTÍN ARXÉ. (1923-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Martín Arxé Amills (1892-1963) és una figura de cabdal importància pel que fa a la introducció dels anuncis de neó al país i a Barcelona.

Existeixen alguns precedents documentats sobre la introducció de la publicitat amb suports de llums de neó a Barcelona. És però, cap a finals de la dècada dels anys 1920's, coincidint amb les vigílies del gran esdeveniment que fou l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, que els anuncis de neó comencen a proliferar en el paisatge urbà de la ciutat ocupant terrats, façanes i comerços.  

A l'any 1923 apareix el nom del francès Louis H. Rubin com a introductor del neó a Catalunya i posseidor de l'exclussiva per a tot el terrirori de l'Estat. Rubin estableix la seva fàbrica al carrer Còrsega 409-411 al barri de la Sagrada Família, aleshores conegut com El Poblet.  

*1923.- El Diluvio 29 de març. En aquest article s'afirma que Louis H. Rubin ha establert una gran fàbrica a Barcelona després d'haver-se-li concedit l'exclussiva per a fabricar neons publicitaris. 

Només un any després, al 1924, apareix en escena la figura de Martín Arxé, que figura com a concessionari en exclussiva per a tota Espanya del nou sistema de fer publicitat mitjançant anuncis lluminosos a base de tubs de neó.

*1924.- La Veu de Catalunya 24 de maig. Els tubs lluminosos de Martín Arxe podien adquirir-se per lloguer o compra.

Després d'una primera etapa en un pis de la Ronda Universitat 17, l'empresa de Martin Axé s'estableix al número 7 del carrer Llança, amb el nom de Sociedad Luminosos Neón, al costat de la plaça Espanya entre el Paral·lel i la Gran Via..

*1928.- Coincidint amb l'acostament de la celebració de l'Exposició Internacional a Montjuïc, Martín Arxé decidideix instal·lar la seu de la seva empresa prop del recinte de l'exposició. (Font: Hemeroteca La Vanguardia edició del 30 de setembre).

*1929.- A l'edifici marcat en groc del carrer Llança 7 és on es va establir la seu de Martín Arxé (Font: AFB)

El 1930, en ocasió del muntatge de l'anunci lluminós de Chocolates Juncosa al terrat de l’edifici del carrer  Pelai amb Balmes, Martín Arxé afirmava que havia estat la seva empresa la que al 1923 havia introduït a l’estat Espanyol aquest tipus de rètol lluminós patentat per enginyer francés George Claude (1870-1960). 

*1933.- Separata d'un anunci de Luminosos León de Martín Arxé 

A partir dels anys 1950's la publicitat amb rètols de neó torna a tenir una revifalla i el centre de la ciutat s'omple de llums de neó multicolor, especialment a l'entorn de la plaça de Catalunya.

Entre els comerços i empreses que van decorar la seva publicitat a Martín Arxé hi figuren:

1924.- Palacio de Ventas. 
1930.- Principal Palace a la Rambla.
1930.- Xocolata Juncosa al terrat de l'edifici de Balmes/Pelai
1933.- Cerveseria Euzkadi a Passeig de Gràcia/Casp.
1964.- Hotel President a Muntaner/Diagonal
1965.- Cafeteria Oslo. Villarroel 222.
1968.- Camises EFESA. Joan d'Aústria 109.

Martín Arxé mor a Barcelona al febrer de 1963

*1963.- Esquela de Martín Arxé publicada a La Vanguardia el dia 22 de febrer d'aquell any. 

*1970.- Un dels últims anuncis a premsa de Martín Arxé a Llança 7. Trobat a La Vanguardia del 23 de juny.

MADRID CONCERT. Cabaret Music-hall. Paral·lel 100. (1915-1920)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Local successor del Trianón Alhambra [1], que va ser inaugurat el 12 de novembre de 1915. S'hi oferien espectacles de music-hall i varietats de tota mena. Era situat a la cantonada del Paral·lel amb l'arrencada del carrer Comte Borrell.

1915.- Anunci publicat a La Vanguardia anunciant la propera obertura del Madrid-Concert en el local que anteriorment havia estat ocupat pel Teatro Lírico del Paral·lel. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A l'any següent s'anunciava regentat per una empresa xilena amb entrada lliure i oferia servei de restaurant.

*1916.- Retall del diari La Publicidad del mes de març d'aquell any. (Font: ARCA). 

 Mary Focela

 

Pilar Guitart

Entre les artistes que van actuar als primers anys del Madrid-Concert hi van destacar la canzonetista Pilar Guitart i especialment la petita cupletista Mary Focela, que va fer-se popular amb la cançó El relicario.

Entre la varietat d'espectacles que s'oferien al local, hi destacà un campionat de lluita greco-romana entre esportistes de diverses nacionalitats, que es va celebrar al novembre de 1916 i del que la premsa en va donar oportuna notícia.

* 1916.- Font Hemeroteca La Vanguardia. 

La pista del Madrid-Concert es perd a l'estiu de 1920. Al mes d'octubre d'aquell mateix any és liquidava el mobiliari del local oferent-lo a la secció d'anuncis de la premsa.

*1920.- Retall de La Vanguardia anunciant la posada a la venda de diversos estris del Madrid-Concert després del seu tancament. (Edició del 2 d'octubre d'aquell any).

________________

[1].- Aquest local, situat al Paral·lel xamfrà comte Borrell, va estar ocupat cronològicament pels següents espectacles: 

Teatro de las Delicias (1900-1906)

Teatro Lírico del Paralelo (1906-1913)

Trianón Alhambra (1913-1915)

Madrid Concert (1915-1920)

Music Hall L'As (1921-1924)

Teatre Talía (1924-1982)

Teatre Martínez Soria (1982-1988)

GUARDA-MOBLES BARNADAS. Gran Via 414. (1914-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1920's.- Una imatge captada des de la cruïlla de Gran Via amb Vilamarí on es pot veure l'edifici que acollia el Guarda-Mobles Barnadas. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

Als inicis del segle XX ja començaven a ser habituals les empreses dedicades a emmagatzemar o simplement guardar tota mena de mobles, andròmines i objectes de gran volum. El Guardamobles Salat del carrer Lleida, al costat de l'Exposició, en va ser un de força popular a partir dels anys 1930's. No gaire lluny d'allà, al numero 414 de la Gran Via (carrer Corts aleshores), ja se n'havia obert un a mitjans de la dècada dels 1910's: l'anomenat Guarda-Mobles Públic Barnadas. Ocupava tota la finca  situada entre els carrer d'Entença i Vilamarí a la vorera mar de la Gran Via. La profunditat de la superfície de la finca permetia sectoritzar les dues alçades i els baixos de l'interior de l'edifici per disposar d'un notable nombre de departaments de diverses capacitats, que es llogaven per metres cúbics satisfent un pagament mensual al propietari del guarda-mobles. 

*1914.- Primers anuncis de lloguer de superfícies (aleshores se les anomenava quadres) per guardar-hi mobles. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

A partir de 1915 l'empresa reforma l'edifici i passa a anomenar-se Guarda Muebles Público, a la vegada que anunciava superfícies per guardar no solament mobles, sinó qualsevol tipus d'efectes, i disposava d'oficines als Hotels de Vendes dels carrers Pelai i Tallers.

*1915.- Anuncis del Guardamobles de Gran Via 414 després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

És a la dècada següent quan seguint la publicitat emesa, el negoci passa a anomenar-se Guarda Muebles Público Barnadas. Finalment amb l'obertura de l'Exposició de 1929 el Guarda-mobles es convertiria en Garatge Barnadas, un aparcament per deixar els cotxes durant les visites al certamen internacional i es va ampliar a les finques adjacents dels números 34 i 36 del carrer Vilamarí. El 1933 va esdevenir Mercat d'Ocasions.

Emplaçament del Guarda-mobles (en vermell) i posterior ampliació a aparcament (en taronja) sobre un plànol de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

TOOTSIE. Bar cinèfil. Calàbria 29 (1984-2021)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

*2000's.- Entrada del Tootsie amb el rètol del local decorats amb neons.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

Un fragment de la carta del Tootsie amb els sandvitxos que s'hi servien

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat

PA I TRAGO. Restaurant. Parlament 41 (1965-2019)

2000's.- L'entrada al restaurant des del carrer Parlament 

A finals de març de 2019 i de la forma més inesperada, un cartell penjat a la porta del restaurant Pa i Trago anunciava el seu imminent tancament a causa de la jubilació dels seus propietaris. Va ser una notícia que molts no ens podíem creure i que va provocar mes d’una inspecció ocular in situ per confirmar els mals auguris de la notícia. Dissortadament es van confirmar.

Obert el 1965, aquest restaurant considerat com a taverna típica formava part del paisatge del dia a dia del barri de Sant Antoni. Concebut com un establiment familiar va conservar durant els seus més de cinquanta anys de vida una clientela fidel, addicta també als seus esmorzars de forquilla i als sopars de cap d'any que s'hi celebraven. 

La cuina catalana inundava la seva carta amb els plats més habituals de casa nostra i amb una especialitat, la Reoca de marisc, que era un dels seus plats estrella amb una gran diversitat de closca

L'escriptor i periodista Manolo Vázquez Montalban va ser un altre dels habituals del Pa i Trago i no va perdre l'ocasió de fer-lo aparèixer en una de les seves històries (El laberinto griego), on el seu detectiu Pepe Carvallo s'hi cruspia un cap i pota amb samfaina

Als dos grans menjadors que hi havia a l'interior del local, les icones barcelonistes estaven també a l’ordre del dia. Les parets eren plenes de pòsters i records del Barça triomfant de la històrica final de la Recopa de Basilea, de la primera Champions a Wembley i de tota la iconografia blaugrana

*2000's.- Els dos grans menjadors interiors del restaurant

En qualsevol cas, la desaparició sobtada del Pa i Trago va ser un altre cop molt fort pels veïns, veïnes i pels nostàlgics del barri de Sant Antoni. La trista notícia va coincidir gairebé en el temps amb la reurbanització de l’entorn dintre del projecte de superilles impulsat per l’Ajuntament d’Ada Colau. Llàstima que el vell restaurant no pogués gaudir de la millora de l’entorn que va suposar la dignificació de la cruïlla Borrell/Parlament.

El local que va ocupar el Pa i Trago va tornar a  funcionar al desembre de 2020, en plena segona onada de la pandèmia del COVID-19. Havia estat  engolit per l'establiment veí Sucursal Aceitera i presentava una decoració interior totalment reformada, que ja no recordava res del que fou aquell popular restaurant de cuina catalana.  

HOSTAL SAN ANTONIO. Fonda. Restaurant. Avda. Mistral 25-27 / Tamarit 115. (1890-1980)

 Agraïments a MIQUEL CARTISANO

Un anunci de premsa publicat a La Vanguardia del dia 21 de desembre de 1957 ens diu que l'Hostal de San Antonio es va obrir a finals del segle XIX, concretament al 1890, tot i que no hem pogut trobar cap altra referència documental fins als anys 1940's. 

Va ser cap a finals de la dècada del 1950's, quan es va renovar el bell establiment amb motiu de la construcció d'un nou edifici a l'avinguda Mistral 25-27. Quedava situat al bell mig del barri de Sant Antoni, i tindria una important rellevança en la vida del barri a les dècades següents. 

*1958.- Un dels primers anuncis del local a La Vanguardia.

Un il·lustre santantoní com és Miquel Cartisano recorda que l'Hostal de San Antonio va ser un dels primers establiments del barri on va arribar la televisió i que, durant els primers partits de futbol televisats, l'afluència del veïns era àmplia i s'amuntegaven al costat de la barra. El local continuava fent les seves antigues funcions com a fonda amb algunes habitacions situades a l'entresol de l'edifici. Allà s'hi allotjaven comerciants majoristes de productes frescos que bàsicament realitzaven la seva activitat comercial als voltants del Mercat de Sant Antoni. 

*1959.- Reveillon a la nit de Cap d'Any per rebre el 1960 al San Antonio amb orquestra en directe.

Era un restaurant familiar per fer-hi àpats els diumenges, que a partir del anys 1960's es va convertir en un referent, no solament al barri sinó a tota la ciutat, com un dels llocs característics per celebrar-hi els típics banquets de noces, bateigs i comunions. El local es va ampliar per la banda del darrera amb sortida i entrada pel número 115 del carrer Tamarit.

Era també escenari de celebracions populars com les revetlles estiuenques de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume i els sopars de Nadal i de Cap d'Any 

*1962.- Imatge d'un banquet de noces al restaurant de l'Hostal San Antonio. (Gentilesa de Blanca Andreu).

*1970's.- El Restaurant Sant Antonio quan ja no era hostal durant una cursa popular pel centre de l'avinguda Mistral.

El 1980 el local ja havia perdut els seus temps d'esplendor i va acabar tancant sense previ avís. La clausura del local va sorprendre fins i tot als propis treballadors, que van generar conflicte en veure's sobtadament al carrer. El tancament imprevist del local afectava a l'economia de divuit famílies. 

Posteriorment a la desaparició del restaurant, al mateix local s'hi va instal·lar una gran botiga de videojocs amb entrada i sortida també per Tamarit 115. Els temps havien canviat.

*1980.- Els últims dies del San Antonio van ser de conflicte laboral.(Foto: Víctor)

CASA TARRAGÓ. Segona façana pintada de La Carboneria. (2014-2020)

*2014.- La façana de La Carboneria a l'antiga Casa Tarragó amb el gegantí graffiti pintat sobre la façana. A la dreta es pot apreciar la coberta del mercat provisional del llibre dominical. 

Després del desallotjament practicat a La Carboneria al març de 2013, els okupes tornarien a entrar a l'immoble de l'antiga Casa Tarragó. Una de les primeres accions va ser renovar el graffiti de la façana al que van aplicar un canvi radical configurant un nou macromural que com a l'etapa anterior ocupava íntegrament tota la superfície de la façana.

La nova intervenció artística substituïa l'anterior paisatge de troncs i branques i era molt més acolorida. Presentava un globus aerostàtic com a principal icona, que apareixia en la part central de la façana enlairant-se cap al cel al costat d'altres elements (una bomba Orsini també enlairada i un parella pedalant sobre un tàndem en el cel a la façana lateral), tot plegat sobre un bosc de cadenes trencades pintades als baixos de l'edifici que evocaven una atmosfera d'alliberament.

*2016.- Detall del globus, l'element més rellevant d'aquella façana pintada. 

Al febrer de 2014 els okupes van tornar a ser desallotjats en una operació policial no exempta de moments de tensió i a l'any 2016 l'ajuntament d'Ada Colau es va decidir a protegir l'edifici incloent-lo en la llista de nivell de protecció C dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat amb interès urbanístic. Això impedia a l'empresa propietària (la immobiliària Barclays) d'enderrocar-lo o alterar la seva volumetria original aplicant remuntes a l'edifici.

La gran pintada graffitera del globus aerostàtic es va fer molt popular i fins  i tot apareixia reflectida en algunes guies turístiques de la ciutat.

A l'estiu de 2020, coincidint amb les tasques de recuperació i restauració de l'edifici. el mural va ser eliminat en una intervenció polèmica que va privar al barri d'aquest espectacular element icònic. 

EL JABALÍ. Tapes. Xarcuteria. Restaurant. Ronda de Sant Pau 15. (1959-2019)

Molt abans de l'aparició de les primeres franquícies “pernileres”, avui tan esteses en el marc de l'oferta de restauració a la ciutat, aquest singular establiment conegut com El Jabalí (anteriorment Géminis) situat a la Ronda de Sant Pau cantonada Aldana, just al davant d'on temps enrere hi va havia hagut el Teatre Circ Olympia, va ser un referent de qualitat per degustar un bon pernil així com d'altres viandes.

*2013.- La terrassa del Jabalí.

Local ideal per gaudir d'un bon entrepà de pernil ibèric també era un lloc privilegiat per fer-hi el vermut a la terrassa o degustar qualsevol àpat servit amb embotits i productes de qualitat. Al migdies oferien un menú amb una excel·lent relació qualitat/preu i als vespres era un lloc molt freqüentat pel públic habitual dels espectacles del Paral·lel i la zona.

A l'interior, la singularitat del local es completava amb un acollidor altell i un mostrador de bons embotits on es podia realitzar compra directa.

L'establiment va tancar al febrer de 2019, després de 60 anys de funcionament, deixant darrera un record inesborrable als seus fidels del que eren unes bones tapes de patates braves i uns bons entrepans de pernil ibèric. La mort del propietari hi va tenir molt a veure amb aquesta pèrdua, tot i que la pressió immobiliària i la gentrificació seguien sent les causes principals de la despersonalització del barri, que gairebé d'immediat va veure com es perdia un altre local entranyable de restauració a pocs metres d'allí, el Pa i Trago de Borrell/Parlament.
La xarcuteria del mateix nom del carrer Parlament va sobreviure un temps a la desaparició del local, mentre que l'històric Jabalí sortosament no va caure en mans de cap franquícia. Als inicis del 2022 va acollir un nou restaurant (La Jabata) després d'un excel·lent treball de restauració de l'interior del local on els tons blancs van adquirir major protagonisme. 

*2018.- Interior de l'establiment. Al davant de la barra convencional hi havia aquest mostrador d'embotits i formatges de qualitat. 

KRONOS. Discoteca. Llança 5. (1983-1990)

A principis dels anys 1980's el tancament de Hair, la discoteca que hi havia al començament del carrer Llança, davant del canòdrom Pabellón, va propiciar l'aprofitament del local i la seva reobertura amb un altre nom: Kronos.

Aquesta nova etapa de la discoteca probablement no tindria més història que la d'una clàssica i habitual actualització del disseny i de renovació del seu interior, si no fos perque la breu existència de Kronos estigué esquitxada per la seva vinculació al joc il·legal, un tema que en aquella època, ja legalitzats des de feia anys els bingos i algun casino, era objecte d'habituals investigacions policials. 

Concretament durant els mesos d'octubre i novembre de 1986 la policia catalana va accedir al local per confirmar que, en una dependència interna oculta, s'hi practicava els joc fins i tot quan la discoteca estava tancada al públic.

*1986.- Fragment de l'article publicat a La Vanguardia el dia 20 d'octubre d'aquell any en el que apareix Kronos com un dels centres on es practicava de joc il·legal a la ciutat.

*1986.- Una dotació de Mossos d'Esquadra davant la porta de la discoteca Kronos durant les actuacions policials realitzades a la tardor d'aquell any. (Foto: Kim Manresa / La Vanguardia).

 

ZUCKERHAUS. Pastisseria artesana. Parlament/ Viladomat. (2012-2018)

 

Durant la dècada dels 2010's el barri de Sant Antoni es va anar convertint cada cop més en una zona de concentració turística amb una creixent població flotant, generalment de joves estudiants i visitants ocasionals, circumstàncies que van posar de moda el barri i van provocar una pèrdua progressiva de referents històrics i locals emblemàtics del barri.

Però a la vegada també van desaparèixer locals nous que havien tingut una correcta integració al barri i acabarien tambe essent víctimes de l'especulació comercial i de l'imperi de les franquícies i dels les grans cadenes d'oci i restauració.  

La petita pastisseria Zuckerhaus (casa de sucre en alemany) en va ser un exemple. Situada a la cantonada entre els carrers Viladomat i Parlament, el local havia estat una antiga perruqueria de senyors que al voltant de l'entrada encara conservava els seus rajols de colors blau cel i negre a la façana. Manuela Caruso, una noia de mare alemanya i pare italià, va decidir-se a llogar el local, el va restaurar conservant l'exterior i el paviment hidràulic del terra de l'interior de la botiga i va instal·lar-hi un obrador per començar a vendre els seus originals pastissos.

Manuel Caruso, la dona alemanya que va fer possible Zuckerhaus.

L'aspecte del petit establiment evocava contes de fades, imatges de Hansel i Grettel, amb una decoració acurada i curulla de petits objectes. Més enllà d'això els pastissos que Manuela posava a disposició de la clientela eren d'una qualitat suprema i donaven al local un toc de singularitat. El reduidíssim espai del local impossibilitava la consumició in situ dels dolços i el negoci era per emportar-se la mercaderia.  

Zuckerhause, igual que el seu veí, el bar Tarannà, van tenir una vida limitada per la massificació i turismització del barri. Un cop tancada i desapareguda la pastisseria de la Manuela, el local va passar a ser una vulgar pizzeria take-away.

COTXERA DE BORRELL. Comte Borrell 21-23 (1890's-1991)

 

*1950's.- Façana exterior de la cotxera de Borrell quan ja només acollia troleibusos (Font: TMB) 

 

Situada entre els carrers Marquès del Campo Sagrado i Parlament i entre Comte Borrell i Viladomat, aquesta cotxera, construida cap a finals dels segle XIX, va passar de tenir una funció incial de magatzem de cotxes de cavalls a convertir-se, a partir de 1905, en el taller central de la companyia de tramvies. Aquesta funció la va fer fins a l'any 1924 quan es va posar en funcionament el Taller Central de Sarrià. A partir d'aleshores la instal·lacio de Borrell tornaria a fer funcions exclussives de cotxera aplegant un total de 11 vies dins el seu recinte cobert (4 exclussives per a cotxes d'amplada estàndar i 7 amb un tercer rail, que permetia el seu us tant de cotxes d'amplada standard com mètrica).

Fins a l'any 1951 la cotxera del carrer Comte de Borrell va acollir només tramvies i posteriorment fou dedicada a allotjar troleibusos fins al tancament de la xarxa d'aquest tipus de cotxes el 1968.

En la seva darrera etapa va acollir autobusos. si bé la seva funció va anar minvant en protagonisme fins acollir només vehicles de reserva. L'edifici acollia també l'anomenat Centre Cultural de Transports, conegut popularment com Els Tramvies.

 

 

Dos plànols de les cotxeres de Borrell. En el de dalt la instal·lació apareix perimetrada en vermell i s'hi pot veure també la cotxera veïna de la Ronda de Sant Pau, situada a la dreta del plànol. La imatge inferior està orientada en direcció mar amb Comte Borrell a l'esquerra i Viladomat a la dreta. 

 

*1940's.- Imatge de l'interior de la cotxera amb algunes de les 11 vies que tenia per allotjar-hi els tramvies. S'hi pot observar el triple rail que permetia l'accés a cotxes de les dues amplades de via. (Font: TMB)

  

 

*1970.- Una de les portes d'accés a la cotxera. (Foto: Guillermina Puig Arxiu Fotogràfic La Vanguardia).

 

Durant la dècada dels 1980's va plantejar-se la possibilitat de la tranformació de l'edifici en una central de Policia, opció que finalment el Ministeri de l'Interior va descartar. La vella cotxera seria finalment enderrocada a començaments dels anys 1990's i dedicada posteriorment a equipaments. Avui el solar de l'antiga cotxera acull el Centre Esportiu i de Fitness Aiguajoc inaugurat durant les festes de la Mercè de 1994.

 

*1986.- Maqueta del projecte de conversió de les antigues cotxeres de Borrell en Caserna de Policia. El projecte preveia un pati interior amb entrada pel final del tram mar del passatge Pere Calders i una torre de 16 plantes, amb un heliport al cim, a la cantonada Viladomat/Marquès del Campo Sagrado.