Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO, ALFRED PUIG, ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO i FERRAN ESTEVE ARIAS
La postguerra a Barcelona va congregar un gran nombre de meublés sobre la geografia urbana. No eren pròpiament cases de prostitució sinó espais per poder gaudir del bons plaers del sexe, on el client es trobava amb la novia, l'amant, la querida, o simplement alguna prostituta. Una forma elegant d'anomenar-les era la de cases de tolerància. Entre aquests establiments, els orientats a les classes benestants i a l'alta burgesia eren tremendament discrets i gairebé ocults.
Emplaçament de l'original Meublé Pedralbes (quadrat vermell) i l'ampliació (quadrat blau) que es va realitzar als anys 1990's sobre l'esplanada de l'antic pàrquing.
Probablement el conegut com a Meublé Pedralbes va ser un dels de més anomenada entre l'alta societat durant les primeres dècades del règim franquista. Era situat en una finca de la cantonada de la carretera d'Esplugues amb el carrer Miret i Sans, amb entrada pel número 13 d'aquesta última via. El lloc, ocupat en l'actualitat per blocs de pisos de luxe, quedaria avui emplaçat al costat de l'edifici central de l'Escola Superior d'Administració d'Empreses (ESADE) i el Campus de Sant Joan de Déu.
El seu caràcter allunyat dels nuclis urbans, que preservava en tot moment la discreció i el luxe mitjançant la bona qualitat de les seves cambres, suites i instal·lacions, el van situar ràpidament al capdavant de les preferències d'homes influents de l'època, militars, empresaris, nous rics i altres espècies acomodades.
Instal·lat dins un xalet d'abans de la Guerra, amb aparença exterior normal, envoltat per un jardí i sense pretensions exteriors, l'interior del local era més ostentós i passaria a la història per ser objectiu recurrent de bandes anarquistes, que buscaven demostrar al règim que no tot era pau i grandesa d'Espanya com emetien les proclames oficials. El grup de l'anarcosindicalista Josep Lluís Facerías, un expert en guerrilla urbana, es va especialitzar en l'assalt a aquest tipus de locals, en el quals els membres de l'escamot es presentaven ben vestits com a clients i un cop a dins començaven a passar per totes les habitacions pistoles en mà, sorprenent in fraganti als ocasionals amants i emportant-se tot allò de valor que podien, mentre mantenien emmanillats i immòbils als encarregats del local. Les víctimes difícilment presentaven denúncia temerosos que les seves aventures sexuals sortíssin a la llum.
Josep Lluís Facerías (1920-1957)
El primer assalt del grup de Facerías tingué lloc a l'agost de 1949 i els atracadors varen aconseguir el seu objectiu. El segon, esdevingut el 21 d'octubre de 1951, va acabar tràgicament. Un dels clients en ser sorprès va abalançar-se sobre els atracadors i un tret li va costar la vida. La víctima era l'influent constructor Antonio Masana Sanjuán, gerent de l'empresa Inmobiliaria Lepanto S.A. molt vinculada a l'ajuntament. El cas és que la llegenda urbana que va córrer per la ciutat fou que l'amant amb qui Masana compartia llençols en el moment de la tràgic succés era la seva neboda menor d'edat. La identitat de la víctima va ser gelosament guardada fins i tot en el sumari del judici del Consell de Guerra que va jutjar el cas. Anys després (2002) el cineasta Carles Balagué va reproduir els fets a la seva pel·lícula La Casita Blanca, la ciudad oculta. i va rebre una querella criminal per part de la família Masana [1]. D'altra banda, el periodista Huertas Claveria va desvelar la identitat de la noia en un dels seus llibres [2]. Sembla que, tenia 19 anys, però no era neboda de Masana.
*1951.- Esqueles publicades a la secció de Necrològiques de La Vanguardia el 23 d'octubre d'aquell any en ocasió de la tràgica mort d'Antonio Masana.
*1963.- Localització del meublé al barri de Pedralbes. (Font. Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
Malgrat aquests escandalosos fets, el Pedralbes va continuar durant anys aixoplugant intimitats de parelles, en aquella finca de la part alta de la ciutat pròxima a alguns dels restaurants i balls a l'aire lliure, que a l'estiu conformaven les nits de la postguerra a Barcelona. Facerías i els seus amics van anar caient en mans de la policia en el decurs dels anys següents.
Al començament de la dècada dels 1990's es va construir un nou edifici annex sobre l'espai que anteriorment havia ocupat pel garatge. Era format per dos cubs blancs d'aparença també molt discreta.
*1992.- Obres de construcció de l'edifici annex amb el que es van ampliar les instal·lacions del meublé. A la dreta l'edifici central d'ESADE també en construcció. (Foto: Catàleg en Línia de l'ârea Metropolitana de Barcelona).
Amb el canvi de segle els dies del meublé Pedralbes van començar a arribar a la seva fi. Ja en un estat exterior molt lamentable les instal·lacions noves i velles d'aquell històric niuet d'amor van anar apagant-se fins al seu definitiu enderroc al 2008.
2000's.- El nou edifici annex del Meublé Pedralbes construït el 1992 a la mateixa cruïlla de Miret i Sans amb l'Avinguda d'Esplugues. (Font: GoogleEarth).*2008.- El vell edifici del Meublé Pedralbes en el seus últims anys d'existència abans de l'enderroc, amb el nou edifici a la dreta de la imatge que també seria enderrocat. (Font: GoogleEarth).
_______________________
[1].- Ramos Martín, Manuel. El País. edició del dia 27 de novembre de 2002.
[2].- Huertas Claveria, Josep Maria. Mites i gent de Barcelona. Edicions 62. Barcelona, 2006. En el capítol d'aquest llibre titulat Mort al meublé, l'autor que havia accedit al text de les declaracions fetes a la policia el dia després del fets dins les diligencies judicials prèvies al cas, identificava la noia que acompanyava a Massana com a Rosa Planas Barranco, de 19 anys i amb domicili a l'avinguda República Argentina.
