CANTINA / XOCOLATERIA LA CATALANA. (1862-1920's) Estació del tren de Sarrià. Plaça de Catalunya

 MIQUEL BARCELONAUTA

L'antiga cantina de l'estació del ferrocarril de Sarrià, emplaçada a la plaça de Catalunya al final de la Rambla de Canaletes, havia estat inaugurada pràcticament de manera conjunta amb l'entrada en servei de l'estació al juny de 1862. Era un modest establiment per atendre als usuaris del tren amb cafès i begudes mentre esperaven l'arribada o la sortida dels combois. 

Posteriorment, es va convertir en una xocolateria batejada amb el nom de La Catalana i constitueix l'antecedent directe de l'històric Cafè Bar Zurich, el local que va presidir aquell mateix indret durant molts anys als baixos del cantó de l'edifici de l'estació més pròxim a la plaça de Catalunya   

1910's.- Vista de la vorera de la Plaça de Catalunya entre Canaletes i en carrer Bergara, que deixa veure en primer terme la Xocolateria La Catalana situada als baixos de l'edifici de l'estació.

L'operació de compravenda que va donar lloc al Cafè Zurich i a la desaparició prèvia de La Catalana va tenir lloc al 1920 quan el senyor Serra va vendre l'establiment a l'Andreu Valdeperas, un empresari provinent d'Olesa de Montserrat amb molt bon ull clínic pels negocis d'hoteleria. Valdeperas va copsar ràpidament que l'emplaçament del local era l'idoni per oferir una bona rendabilitat econòmica i el transformà en el Cafè Zurich que a la llarga disposaria d'una terrassa de gran dimensions sobre la vorera, situada al costat de l'accés soterrani al Gran Metro (actual línia 3) i al propi Ferrocarril de Sarrià que des del 1928 funcionava també soterrat.

Ampliació de la fotografia anterior amb vista a l'entrada a la xocolateria.

PANORAMA ROSSI. Solar entre Bergara i Ronda de la Universitat (1866)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER i JOANA FRANCÈS

Després de l'èxit obtingut uns anys abans pels panorames exposats al Ciclorama de Canaletes d'Andreu Carlí, se'n va instal·lar un altre en un lloc molt proper. El seu promotor era en aquest cas un italià, de nom Antonio Rossi, que el va aixecar en els terrenys, encara sense edificar, que hi havia entre les dues estacions de ferrocarril: la de Sarrià i la del tren de Martorell, al costat del que, ben aviat, esdevindria la plaça de Catalunya. Rossi va construir a l'esmentat emplaçament una barraca que va inaugurar-se el dia 21 de maig de 1866. 

*1866.- Noticia publicada al Diario de Barcelona del 22 de maig d'aquell any informant de l'obertura al públic del Panorama Rossi. (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

L'atracció presentava vistes de les batalles de Magenta [1] i de Solferino i San Martino [2], totes dues lliurades en terres italianes durant la Guerra de d'Unificació. Des del panorama podien contemplar-se diverses vistes dels camps de batalla i, gràcies a un sistema òptic, apropaven la imatge a l'espectador que podia observar detingudament els detalls.

*1866.- Retall del diari La Corona publicat el XX de maig d'aquell any. (Font: ARCA)

______

[1].- La batalla de Magenta, va tenir lloc el 4 de juny de 1859 dins el procés d'unificació d'Itàlia. 

[2].- La batalla de Solferino va tenir lloc a la Lombardia italiana el 24 de juny de 1859 i va enfrontar d'una banda a l'exércit austríac dirigit per Francesc Josep I, i de l'altra per l'aliança formada per l'exercits de Napoleó III de França i del Regne de Sardenya i el Piemont sota les ordres del rei Víctor Manuel II.

CICLORAMA DE CANALETES (1863-1864)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Els ciclorames eren en realitat un conjunt de panorames disposats sobre una base circular, que permetien a l'espectador anar resseguint les diferents vistes exposades fins a completar el cercle. El que va obrir l'òptic Andreu Carlí al començament de la Rambla va ser uns dels més exitosos en aquells primers anys d'aparició d'aquest tipus d'atraccions [1]. Va estar actiu durant dues temporades (1863 i 1864) i va presentar un total de quatre exposicions amb canvis de vistes, que van concentrar l'admiració del públic en aquell punt proper a la futura Plaça de Catalunya.  

L'obertura del ciclorama de Canaletes es va produir el 25 de juliol de 1863. El seu emplaçament, d'acord amb el que va publicar la premsa de l'època, era al costat del desaparegut portal d'Isabel II (1843-1860) sobre el terreny de l'últim solar de la Rambla de Canaletes que era registrat amb el número 15 i que havia coincidit amb l'última de les recentment enderrocades torres de Canaletes que formaven part de la muralla. L'espai correspon a la cantonada amb el carrer de Pelai i seria ocupat amb el temps amb la Casa Francisco Oliva.

El nombre de panorames que s'hi van exposar va ser considerable. En la seva primera exposició (juliol de 1863) hi destacaven les vistes de les muntanyes suïsses nevades prop de Berna; una altra de Lisboa durant les festes del casament del rei de Portugal amb la princesa de Saboia; i finalment una de Varsòvia sobre les festes de la coronació de l'emperador Nicolàs.

El promotor i propietari del ciclorama era Andreu Carlí, un acreditat òptic amb avançats coneixements pel que fa a l'ús de les lents per aconseguir efectes d'ampliació de les imatges. Carlí ja havia exhibit anteriorment aquests panorames a Madrid i Lisboa entre d'altres ciutats europees.

*1863.- Retall del diari La Corona de 26 de juliol d'aquell any, dia posterior a l'obertura del Ciclorama de Canaletes que ens permet fixar la data exacta de la seva inauguració (25 de juliol de 1863). (Font: ARCA). 

*1863.- En aquest retall de La Corona, en la seva edició del mateix dia de l'obertura del ciclorama (25 de juliol), es feia també esment a l'exposició al ciclorama de la imatge d'una nena de dos caps i un sol cos provinent de Grècia. (Font: ARCA).

*1863.- L'èxit del Ciclorama de Canaletes va ser notable, amb una gran afluència de públic. Així ho explicaven a La Corona del dia 27 de juliol. (Font: ARCA).

*1863.- La Corona del dia 4 d'agost situava el Ciclorama d'Andrés Carlí al número 15 de la Rambla de Canaletes. (Font: ARCA) 

*1863.- Amb l'arribada de les calors de l'estiu, Carlí es va veure obligat a facilitar l'entrada d'aire al local per combatre la calor sufocant,  (Font: La Corona del dia 16 d'agost / ARCA).

En la segona exposició, que va tenir lloc a l'octubre de 1863, el nombre de panorames presentats al públic va arribar fins a quinze. 

*1863.- Obertura de la segona exposició a l'estiu de 1863. (Font: La Corona / ARCA).

*1863.- Aquella segona exposició del Ciclorama de Canaletes es va clausurar a finals d'octubre. (Font: La Corona del 21 d'octubre /ARCA).

A l'any següent 1864, Andreu Carlí va tornar a activar el Ciclorama al mateix lloc des de començaments de l'any amb dues exposicions més. Aquella nova temporada presentava vistes estereoscòpiques de les ciutats de Roma i Trieste i com a novetat incorporava també un petit negoci de venda de petits microscopis per a ús familiar. L'atracció va obrir seva quarta i darrera exposició a començaments de maig. Al mes de juliol hi va exhibir un microscopi solar acromàtic del que ell mateix donava les explicacions tècniques al públic. El ciclorama va estar actiu fins al 7 d'agost i posteriorment aquell mateix estiu hi ha notícies d'un altre instal·lat al Prado Catalán.

*1864.- Retalls de premsa del juliol d'aquell any anunciant el tancament de la quarta i darrera exposició d'estiu al Ciclorama de Canaletes. (Font: La Corona / ARCA).

_________

[1].- Entre els primers panorames documentats a Barcelona hi destaca el Panorama Universal, obert l'1 de juny de 1848 al número 8 del carrer Ciutat i el Panorama Óptico Universal, de l'òptic Dalmau, del desembre d'aquell mateix any. Aquest ultim panorama estigué actiu fins al 1851 al carrer Ferran 51 (després 4). De l'any 1851 es també la notícia d'un panorama del Mississippi exhibit al Gran Teatre del Liceu.

CASA JAUMANDREU. Passeig de Gràcia 10, després Plaça de Catalunya 13. (1864-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1900's.- La Casa Jaumandreu amb el rètol de la companyia d'assegurances Standard Sun Life a la façana. 

Edifici projectat a l'any 1864 pel mestre d'obres Pau Martorell. Després de la veina Casa Joan Girona (1863) era la segona construcció més antiga d'aquell sector de la futura plaça de Catalunya.

La casa s'estructurava en baixos, pis principal amb tribunes a les balconades centrals i tres plantes més. Al terrat hi sobresortia una torratxa endinsada al centre de l'edifici. La finca i la casa eren propietat d'Antoni Jaumandreu i Cabello, un comerciant dedicat a l'exportació a terres nordamericanes que també s'havia enriquit jugant a la borsa. Es va casar amb Teresa Bonsoms i Sicart i era el gendre de Climent Bonsoms i Tintoré, propietari de la casa de la finca número 18 de la plaça,

L'edifici fou enderrocat al 1919 després de ser adquirit per Vicenç Ferrrer amb l'objectiu d'ampliar la finca adjacent de la seva propietat, que amb els pas dels anys es convertiria en l'Hotel Victoria.

La Casa Jaumandreu va acollir la seu barcelonina de les companyies d'assegurances britàniques Standard Sun Life i London & Lancashire, els rètols de les quals eren visibles a la façana des de la plaça. 

*1888.- Un altra imatge de la Casa Jaumandreu entre les cases Miquel Buxeda a l'esquerra i Joan Girona a la dreta, on es pot comprovar la torratxa del terrat de l'edifici.  

CAFÈ DEL RECREO. Escudellers 6. (1851-1873)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Amb l'inici de la segona meitat del segle XIX i la generalització del fenomen de l'obertura de cafès a la ciutat, l'anomenat Cafè del Recreo, que era emplaçat al número 6 del carrer dels Escudellers molt a prop de la Rambla, va ser, juntament amb el Cafè Cuyàs, un dels de que van tenir més anomenada al sector de la part baixa de Ciutat Vella. De fet, el Cafè del Recreo havia estat el successor del Cafè del Jardín, obert des de principis del segle XIX. El principal motiu de l'èxit del Cafè del Recreo i de la bona acollida que li dispensaren els barcelonins, s'explica pel seu gran jardí que constituïa un dels principals atractius del local. Un jardí que era ple d'arbres, plantes i escultures als que acompanyava una elegant font situada al bell mig del recinte exterior i que, segons expliquen les cròniques de l'època, permetia escoltar el soroll de l'aigua talment com si es tractés d'una cascada. Així mateix, a l'espai del jardi s'hi havien instal·lats una vintena d'elegants glorietes, que permetien als clients reunir-se en petits grups i gaudir d'una especial intimitat. El Café del Recreo era obert dia i nit, i mentre als matins s'hi servia xocolata i esmorzars, als vespres, entre les vuit i les onze hores, s'hi organitzaven concerts que van tenir una gran acollida entre els clients i que es repetien en sessions matinals els diumenges i festius.  

A la primavera del 1864 hi va actuar el violinista Andreu Fortuny, al que després es va unir Baudili Ferran que l'acompanyava al piano. com explicava el Diario de Barcelona de l'11 de juny de 1866

El Cristalofisiorama

El 1867 es va presentar al Cafè del Recreo un espectacle anomenat Cristalofisiorama, que va tenir una gran acceptació entre el públic. Consistia en l'exposició d'un seguit de vistes de gran monuments i paisatges de ciutats europees i també d'algunes d'asiàtiques, que s'anaven renovant els primers dies de cada mes. El públic podria contemplar-los a través de diversos mecanismes òptics (neorames i esteroscops octangulars).

*1867.- Retalls del Diario de Barcelona de gener i maig d'aquell any sobre l'espectacle del Cristalofisiorama instal·lat al Café del Recreo. (Font: ARCA. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les). 

Dos anys després de les seves primeres exhibicions, el cristalofisiorama i el cosmorama van ser posats a la venda al Cafè del Recreo. Només uns mesos després, ja en ple estiu d'aquell 1869, la cartellera d'espectacles advertia de la seva presència a la Plaça de Catalunya.

*1869.- Al Diario de Barcelona del 18 de març d'aquell any s'informava sobre la venda del  Cristalofisiorama i (Font: ARCA). 

Com explica Paco Villar [1] en els seus sempre apreciats treballs de recerca sobre els primers cafès a Barcelona, els amos de la Fonda Cafè del Falcón de la plaça del Teatre (Durio, Maffioli i Companyia) van adquirir el Café del Recreo a l'any 1873 i al mes de juny d'aquell mateix any, després d'una exhaustiva restauració, van reinaugurar-lo com a Café Universal.

___________

[1].- Villar, Paco. La ciudad de los Cafés Barcelona 1750-1880. Edicions La Campana, Barcelona 2008.

CASA PAU MILÀ i FONTANALS. Ronda Universitat 2. / Pelai 1. (1865-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a  VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JORGE ÁLVAREZ i ENRIC COMAS i PARER

*1886.- La Casa Pau Milà i Fontanals al vèrtex del carrer de Pelai amb Ronda de la Universitat. A la dreta de la imatge veiem les acàcies acabades de plantar al carrer Pelai. 

Construïda durant els anys 1864 i 1865 per l'arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897) fou una de les primeres construccions de l'entorn de la plaça de la Universitat després de l'enderroc de la muralla i del baluard de Tallers a la dècada anterior. La casa fou encarregada a Rogent pel pintor, escriptor i catedràtic de teoria de l'art Pau Milà i Fontanals (1810-1883), per aixecar-la sobre la cantonada fomada entre els carrer de Pelai i la Ronda Universitat amb vistes a la plaça del mateix nom.

Pau Milà i Fontanals i Elies Rogent i Amat, promotor i arquitecte de l'edifici respectivament

Era un edifici molt senzill sense ornaments ni elements destacables i amb una gran simplicitat en les seves façanes. Disposava només de quatre alçades amb una planta baixa a manera d'entresòl amb obertures a peu de vorera per donar llum i ventilació al soterrani. 

*1900's.- Vista de l'edifici des de la plaça Universitat.

Va ser al 1919 quan l'edifici va canviar radicalment el seu aspecte exterior en transformar-se en la Casa Ramon Julià, obra de l'arquitecte il·licità Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). Amb les façanes d'un estil eclèctic, si bé inserit bàsicament dins el corrent noucentista pròpi de l'època, el nou edifici va afegir un cos semicircular a la cantonada tot donant especial protagonisme a la cupùla que corona el xamfrà. A banda de la cùpula, li foren afegides dues alçades més que la construcció anterior i va quedar completada tal com avui la podem veure.

1930's.- La Casa Ramon Julià que encara avui ocupa aquell mateix terreny on hi hagué l'antiga Casa Milà i Fontanals. 

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón. 

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  

 

*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- Lluïsme. Quantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.

TEATRO DE LA ZARZUELA. Passeig de Gràcia. (1865-1872)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Article elaborat amb JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER 

 

1865.- El Teatre de la Zarzuela en un gravat publicat en la revista satírica Un tros de Paper el 2 de juliol d'aquell any (Font: ARCA)

Tot i que s'ha trobat alguna referència en documents de l'època anteriors al 1865, sobre algun local anomenat Teatro Zarzuela o Teatro de la Zarzuela [1], el cert és que la hipòtesi més plausible és la que emplaça aquest local al Passeig de Gràcia a partir de l'inici de l'estiu de 1865 [2] en dos emplaçaments diferents i consecutius en el temps i també molt pròxims l'un de l'altre en l'espai. El primer emplaçament, molt efímer (a penes 20 dies), el situa al terrenys del Criadero [3] des de finals de maig de 1865, si bé a partir de mitjans de juny d'aquell mateix any, el Teatro de la Zarzuela ja apareix situat al centre de l'illa formada per la Gran Via (carrer Corts), el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya a la banda Llobregat del passeig de Gràcia. És en aquest segon emplaçament, just al darrera del Palau d'Exposicions de Belles Arts que s'edificà uns anys després (1868) i sobre els terrenys que més tard (1869) passarien a ser propietat del noble Llorenç Oliver, on el Teatro de la Zarzuela va adquirir vida i popularitat. 

El Passeig de Gràcia d'aquells anys 1860's era una via ampla i arbrada i encara poc edificada, que enllaçava el Portal de l'Angel amb la vila de Gràcia amb fileres d'arbres a cada costat i envoltat de diversos jardins (Camps Elisis, Euterpe, Prado Catalán, el Criadero, etc). Aquest últim feia les funcions de viver d'arbres i plantes per abastir les necessitats del propi passeig i d'alguns dels jardins que l'envoltaven. Segons la premsa de l'època el Teatro de la Zarzuela era una instal·lació modesta, de comoditat limitada i d'higiene molt justa, que va rebre l'apel·latiu popular de El Barracón. 

*1865.- Anunci a la premsa de la primera representació al Teatro Zarzuela situat a la primera part del Criadero. La inauguració es va produir el 3 de juny d'aquell any i el programa incloia la sarsuela Jugar con fuego i la peça de Josep Anselm Clavé titulada De bon matí interpretada a capella (a voces solas) per la Societat d'Amics Tintorers. (Font: Diario de Barcelona / ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1865.- El trasllat del Teatro Zarzuela del Criadero a l'altre costat del Passeig de Gracia no va trigar gaires dies en produir-se. En aquest anunci de la funció del dia 13 de juny, s'hi va afegir una nota informativa advertint de l'imminent canvi d'emplaçament del teatre. (Font: Diario de Barcelona / ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Gràfic del trasllat del primer Teatro Zarzuela situat als terrenys del Criadero al seu emplaçament definitiu a l'illa del costat. Plànol de Tomàs Sanmartí de 1845, retocat amb paper de calca per Antonio del Castillo als anys 1940's en el que s'identifiquen els diferents jardins i locals d'oci i d'esbarjo de la història del Passeig de Gràcia.

*1865.- Retall del Diario de Barcelona (Edició del 10 de juny d'aquell any) on es fa esment a l'imminent trasllat del primer Teatro Zarzuela. 

Funcions representades al primer Teatro Zarzuela situat al Criadero (1865) [4] 

3 de juny . 

Jugar con fuego (sarsuela) 

de Francisco Asenjo Barbieri (compositor) i Ventura de Vega (llibretista)

De bon matí (peça musical coral) 

de Josep Anselm Clavé.

5 de juny

El postillón de La Rioja (sarsuela) 

de Cristóbal Oudrid (compositor) i Luis Olona (llibretista)

El niño (entremès líric) 

de Francisco Asenjo Barbieri (compositor) i Mariano Pina (llibretista)

7 de juny

El gran bandido (sarsuela) 

de Cristóbal Oudrid i Manuel Fernández Caballero (compositors) Francesc Camprodón (llibretista)

El último mono (sarsuela) 

de Cristóbal Oudrid (compositor) i Narciso Serra (llibretista).

10 de juny 

Un tesoro escondido (sarsuela) 

de Francisco Asenjo Barbieri (compositor) i Ventura de Vega (llibretista)

11 de juny 

Jugar con fuego (sarsuela) 

de Francisco Asenjo Barbieri (compositor) i Ventura de Vega (llibretista)

14 de juny

¡Diez mil duros! (peça lírico-dramàtica)

1860's.- L'emplaçament definitiu del Teatre de la Zarzuela. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'última representació al Criadero va ser el 15 de juny de 1865. Només uns dies després, el 22 de juny, el Teatro de la Zarzuela inaugurava la seva nova ubicació amb la presentació de Los diamantes de la Corona, una sarsuela de Francisco Asenjo Barbieri sobre un llibret de Francesc Camprodón. D'acord amb el nom del local s'hi representaven bàsicament sarsueles, a banda de comèdies i fins i tot algun espectacle de circ eqüestre. Hi van tenir també molta anomenada els bufos, comediants que interpretaven les obres. Les localitats per accedir al teatre estaven dividides en tres classes amb preus d'un a tres reials i es podien adquirir a emplaçaments cèntrics de la ciutat com ara el Liceu. També estaven disponibles abonaments a totes les sessions, que apareixien numerades durant la temporada d'estiu. 

La fama i popularitat del Teatro de la Zarzuela va venir però, a partir de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, que provocaria la fugida d'Isabel II i l'inici d'un període liberal conegut com el Sexenni Democràtic. Fou aleshores quan arribà al local un tipus de ball provinent e Paris que anomenat cancan [5] i que va provocar escàndols i adhesions entusiàstiques en funció de la moral i la manera de pensar de l'espectador. 

Ball de cancan. Henri de Tolouse-Lautrec. Troupe de Mlle. Églantine  

*1868.- Durant la temporada d'estiu d'aquell any van tenir un notable èxit els Bufos Madrileños i es va organitzar una funció a benefici de Juan Orejón, un popular tenor còmic madrileny. (Font: Hemeroteca Diario de Barcelona / ARCA)

*1868.- Caricatura de l'actor i tenor còmic madrileny Juan Orejón habitual en les sarsueles de l'època. (Font: Madrid Cómico).

D'altra banda, al Teatre de la Zarzuela s'hi oferien concerts de la Societat Coral Barcino (fundada el 1865) de Ramon Bartomeus, que rivalitzava amb d'altres agrupacions similars del moment com ara la Societat Coral Euterpe de Josep Anselm Clavé.

La desaparició del teatre es calcula que es va produir al 1872, quan va desaparèixer de les cartelleres d'espectacles que diàriament publicava la premsa local.

________

[1].- Carme Tierz i Xavier Muniesa (Barcelona Ciutat de Teatres - 2013) i Alberto del Castillo Yurrita (De la Puerta del Ángel a la plaza de Lesseps. Ensayo de biologia urbana-1945) assenyalen 1864 com l'any d'obertura del Teatre de la Zarzuela. No obstant en la recerca a hemeroteques hem trobat que el crític musical Antoni Fargas i Soler deixa clar que al juny de 1865 estava recent inaugurat als terrenys del Criadero.

[2].- El primer anunci sobre representacions al Teatre Zarzuela és de 3 de juny de 1865 amb la sarsuela Jugar con fuego de Francisco Asenjo Barbieri. 

[3].-  S'anomenava el Criadero a uns terrenys situats al costat Besòs del Passeig de Gràcia, entre la Gran Via i el carrer Diputació, que servien de viver de reposició de plantes i arbres per mantenir l'embelliment vegetal dels carrers i jardins contigus al passeig de Gràcia i pel propi passeig. El Criadero estava dividit en dues parts, a la primera hi hagué l'efímer primer Teatre Zarzuela, mentre que a la segona, tocant a la Gran Via, s'hi instal·là el Teatre Variedades. 

[4].- Les obres s'esmenten només en el dia de la seva primera representació.

[5].- Als inicis del segle XIX el cancan parisenc es ballava en parella, si bé posteriorment evolucionà cap a quadres de ball executats exclusivament per ballarines femenines, que aixecaven les cames i mostraven les calces per sota dels enagos. Aquest detall va ser mal vist per alguns sectors que el consideraven indecent i pecaminós.

PALAUET LLORENÇ OLIVER. Passeig de Gràcia / Gran Via (1869-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS  
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El palauet de Llorenç Oliver va ser una de les primeres construccions del Passeig de Gràcia, quan aquell bulevard arbrat que unia Barcelona amb Gràcia començava a ser el preferit de l'aristocràcia i la burgesia de la ciutat per establir-hi les seves residències familiars. L'edifici era un palauet envoltat per un jardí que s'aixecava tot just traspassada la Gran Via en direcció muntanya rere del Palau d'Exposicions de Belles Arts.

*1886.- Retrat a l'oli de Llorenç Oliver i Soler (1822-1885) realitzat després de la seva mort pel pintor Josep Armet (Font: Museu de Menorca). 

Llorenç Oliver i Soler era un noble menorquí que va ostentar el títol de comte de Sant Joan de la Violada, que Alfons XII li havia concedit a finals de 1884, només uns mesos abans de la seva mort. [1]. Després d'establir-se a Mèxic [2] on es va casar i va fer fortuna, Oliver va tornar a Barcelona i va adquirir una considerable superfície de terrenys entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya per sobre de la Gran Via.

Cap a finals de la dècada dels 1860's, Oliver va encarregar al seu amic Rafael Guastavino un projecte per construir la seva residència familiar en aquests terrenys. Oliver i Guastavino havien forjat una estreta relació que es projectava també en el món dels negocis, en especial en l’àmbit de la maquinària agrícola i fins i tot fundarien plegats una colònia agrícola a terres de la província d'Osca, Quan va elaborar-se el projecte de construcció de la casa del Passeig de Gràcia, Guastavino no disposava encara del títol de mestre d'obres ni d’arquitecte [3]. És per això que a l'expedient d'obres el projecte i els plànols apareixen signats pel seu amic Pau Martorell, un home de la seva estreta confiança.

Rafael Guastavino Moreno (1842-1908)

Els treballs de recerca realitzats en relació a l'autoria del projecte coincideixen en atribuir l'obra a Guastavino [4], que ja havia projectat altres edificacions a l'emergent Eixample i a Ciutat Vella. Guastavino s'establiria més endavant (1881) als Estats Units i passaria a la història com l'introductor del sistema de la volta de rajola vista o volta catalana. 

Respecte del nivell del carrer, l’edifici del Palauet de Llorenç Oliver s'estructurava en planta semisoterrada, baixa i dos pisos. L'envoltava un jardí amb accés des del passeig de Gràcia al costat de la cantonada amb Gran Via. S'accedia al jardí de la part del darrera a través d'un lleu pendent. No es conserven moltes imatges mes enllà d’una de la porta d’entrada des del Passeig de Gràcia i una altra on es pot veure l'escala amb la que es podia accedir a l'edifici des del jardí. 

Horitzontalment les plantes s'estructuraven amb un nucli central i una ala a cada banda.La planta semisoterrada tenia dues dependències separades: la de les quadres dels cavalls i la del celler.  La planta baixa, a la que s'accedia des de l'entrada principal del passeig de Gracia o bé a través de l'escala del jardí per la part del darrera, presentava un rebedor o saló d'ingrés amb accés a una sumptuosa escala principal per anar als pisos superiors. També hi havia una estança per al servei per cosir i planxar, la cuina, l'escala de servei i a les dues ales  despatxos i salons. Al primer pis o principal l'eix central era ocupat pel menjador i sales, mentre que les ales laterals eren reservades a dormitoris i banys. Finalment el pis superior era ocupat per dormitoris i estances per al servei. [5].              

*1870's.- Imatge de l'efímer Palau d'Exposicions de Belles Arts vist des de la Gran Via. A la dreta, assenyalada amb una fletxa vermella, es pot veure la façana posterior i lateral del Palauet de Llorenç Oliver del Passeig de Gràcia. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona)

*1869.- Plànol de l'illa delimitada pel Passeig de Gràcia / Consell de Cent / Rambla de Catalunya i Gran Via (Corts). Cal advertir que el carrer Diputació encara no estava obert en aquest tram [6] i que els terrenys propietat de Llorenç Oliver abastaven una gran part d'aquesta superfície.

Alguns espais apareixen marcats en vermell (Palauet Oliver) verd (jardí de la casa) i magenta (Palau d'Exposicions de Belles Arts). (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília) 

*1869.- Un dels plànols del projecte de la residència de Llorenç Oliver on s'hi ha indicat les superfícies destinades a habitatge (magenta) i jardins (verd). També s'hi pot veure que hi consta la signatura de Pau Martorell. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília).

*1869.- Plànol de l'alçat de la façana del Passeig de Gràcia del Palauet Oliver, amb l'accés al jardí a l'esquerra de la imatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

*1872.- Imatge de la porta d'entrada al Palauet Llorenç Oliver des del número 13 del Passeig de Gràcia. (Foto: F.J. Álvarez).

*1872.- L'escala del jardí des de la que es podia també accedir a la casa. (Foto: F.J. Álvarez) 

*1869.- Plànols de la planta dels baixos i del primer pis del Palauet Llorenç Oliver (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Maqueta del Palauet de Llorenç Oliver al Passeig de Gràcia. (Font: Francesc Magrinyà i Fernando Marzà: Cerdà, 150 anys de modernitat - Editorial FUTIC/ACTAR 2009). 

1870's.- Imatge del Passeig de Gràcia captada des de l'embocament del Portal de l'Àngel a la Plaça de Catalunya, on s'ha enquadrat en groc (dalt) i ampliat amb fletxa vermella (baix) la residència de Llorenç Oliver. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona).

La vida d’aquest palauet no va ser gaire llarga. Al 1887 Frederic Marcet va adquirir-la juntament amb els terrenys del jardí que l'envoltava i d’altres dels voltants. La casa es va enderrocar, el jardí es va ampliar i tot seguit es va construir la residència dels nous propietaris: el Palau Marcet

______ 

[1].- Vilallonga y Morell, José Francisco de. Los títulos nobiliarios en Menorca. Memòries de la Real Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. Ciutat de Mallorca 2012.

[2].- Llorenç Oliver provenia d'una família de comerciants. Els seus avantpassats havien ajudat a l'armada anglesa d'Horacio Nelson quan ocuparen l'illa de Menorca per lluitar contra Napoleó. Es va establir a Monterrey (Mèxic) on va iniciar la seva activitat comercial. Allà es va casar amb la mexicana Carlota Méndez Araujo, mare del seu fill i hereu Josep Oliver i Méndez. 

[3].- Rafael Guastavino no obtindria el títol de mestre d'obres fins al 1872.

[4].- Oliva Ricós, Benet. Rafael Guastavino: l'home que feia volar les rajoles. Barcelona 2021 

[5].- Salvador Zurita, Júlia. Eixample: Atles Operatiu. UPC.

[6].- L'obertura del carrer Diputació entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia no es va fer realitat fins el 27 de juliol de 1892 com recull Lluís Permanyer al la seva Biografia del Passeig de Gràcia/Edicions La Campana 1994).