CINE ARCADIA. Carrer Tuset 14 / Passatge Arcàdia (1957-1998)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1990.- Entrada al cinema Arcadia quan es va estrenar el film Los fabulosos Baker Boys (Foto: alamy).

L'Arcadia va ser una sala de cinema emplaçada dins el que aleshores s'anomenava la part alta de la Diagonal, que va obrir portes a l'abril 1957 al número 14 del carrer Tuset. A finals dels anys 1950's, aquest carrer ja apuntava maneres del que seria a la dècada següent, quan esdevindria un refugi de modernor amb el nom de Tuset Street i que vindria a simbolitzar la Barcelona oberta a Europa. En aquest sentit, podem considerar aquesta sala de projecció cinematògrafica com un dels primers locals d'aquell incipient carrer que durant una anys acabaria pintat de groc i es convertiria en el centre neuràlgic de la modernitat sempre amb una pàtina entre burgesa, intel·lectual i també progressista.

La programació de la sala es va estrenar el dia 27 d'abril de 1957 amb la projecció del film del veterà Max Ophüls Lola Montés amb Martine Carol i Peter Ustinov com a protagonistes.

*1950's.- Cartell del primer film projectat al cinema Arcadia el 27 d'abril de 1957.

El disseny de la sala va ser obra de l'interiorista Joan Anton Castañé Llopart i el primer propietari fou Modesto Castañé Lloret. A banda de l'entrada principal del carrer Tuset, disposava també d'un accés lateral, generalment emprat per la sortida d'espectadors, que menava al passatge Arcadia, una via comercial coberta que unia els carrers Tuset i Balmes.

Durant els seus primers anys i fins a finals de 1959, la sala programava conjuntament amb els cinemes Alexandra i Atlanta. Posteriorment, ho faria amb el Maryland i el Petit Pelayo

El 26 de març de 1967 la sala va pasar a ser dirigida per Juan Francisco Torres que la convertí en la segona sala barcelonina d'Art i Assaig després del Publi del Passeig de Gràcia

L'Escola de Cinema Barcelona va tenir també el seu protagonisme a l'Arcadia amb l'estrena del film de Vicente Aranda Fata Morgana protagonitzat per Teresa Gimpera.

*1967.- Fata Morgana en estrena a la pantalla de l'Arcadia el dia 14 de novembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). A la dreta, Teresa Gimpera protagonista del film.

Al 1971 l'Arcadia va tornar a canviar de propietaris i va incorporar-se al Círculo A fins al 1978, quan la companyia Cinesa va passar a ser la gestora de la sala. 

A partir del 1971 l'Arcadia quedaria integrat dintre de la cadena de cinemes Círculo A, que va arribar a gestionar totes les sales que apareixen al gràfic.

*1971.- Una entrada al cinema Arcadia

El 14 d'octubre de 1985 els seus propietaris van subscriure un conveni amb la Generalitat per tal de projectar exclusivament cinema en català o de producció catalana. La fòrmula no va reeixir i el 24 de juliol de 1986 el Circulo A va tornar a dirigir la programació de la sala.

L'Arcadia tancaria portes l'últim dia de juliol de 1998 amb la projecció de The Brave un notable film dirigit per Johnny Depp amb una col·laboració especial de Marlon Brando.

*1998.- The Brave l'últim film estrenat a l'Arcadia, una sala que no va poder arribar al segle XXI.

CASA JAUME RÀFOLS MATA. Diagonal/Tuset. (1909-1985)

Construït per Josep Maria Sagnier i Villavecchia al 1909, aquest edifici noucentista regi i aburgesat va aixecar-se al costat Besòs de la cruïlla del carrer Tuset amb la Diagonal. Va ser el primer edifici que es va construir a la zona de l'inici del carrer Tuset, que fins a l'any 1927 no va veure com s'enlairava a  l'altra cantonada amb Diagonal la imponent Casa Balbina Mas de Miquel.

Jaume Ràfols i Mata (1857-1930) va ser un economista i polític penedesenc nascut al poble de Torrelavit. El seu fill Enric Ràfols i Martí va arribar a ser  parlamentari al congres dels diputats al 1923 i fundador del Partit Agrari Català. 

*1915.-  Vista general de l'edifici des de la Diagonal. Observi's l'estretor del carrer de Tuset pràcticament encara pendent d'urbanització. (Foto: Josep Maria Madurell Marimón)

*1910's.- Aspecte de l'entrada i la tribuna del pis principal de l'edifici. (Font: © enricsagnier.com) 

L'edifici va ser encarregat pels Ràfols a Sagnier, que era un bon amic de la família i amb el que realitzarien d'altres col·laboracions. Constava d'una planta semisoterrada. l'entresol, un pis principal en el que hi destacava una ornada tribuna a la façana de la Diagonal i tres pisos més.

A l'any 1985 la Casa Jaume Ràfols va ser enderrocada i sobre el solar resultant s'hi va aixecar un vistós edifici d'oficines, revestit de color magenta, obra dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà.

*2000's.- Edifici d'oficines emplaçat avui sobre el solar on hi hagué la Casa Jaume Ràfols. (Foto: Autor desconegut).

LA LECHUZA. Boîte. Discoteca. Tuset 1 (1970-1980's)

Hereva de la discoteca Runner, una de les pioneres a la zona de Tuset als anys 1960's, La Lechuza va irrompre a la dècada següent presentant-se com un local que ja s'inscrivia en la total normalitat del fenòmen discoteca, força estés en aquella via que s'havia posat de moda uns anys abans. Ocupava un dels baixos amb soterrani de la Casa Balbina Mas de Miquel a l’inici del carrer Tuset, molt a prop de la Diagonal. A les tardes tenia un públic jovenil que guanyava edat a les sessions de nit on no hi mancaven actuacions en directe.

Inaugurada a finals de l'any 1970, el seu gran mussol de generosos ulls que donava nom al local, apareixia per arreu i la vida del local amb aquest nom es perllongà fins ben entrada la dècada dels 1980's 

*1980's.- Un sotagot del local amb la característica imatge del mussol. (Font: todocoleccion.com). 

*1970.- Els pocs anuncis de La Lechuza apareguts a la premsa diària van coincidir amb els dies de la seva inauguració. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

BINGO TU7. Tuset 8-10 (1979-1990's)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

El fenòmen social del bingo com activitat ociosa associada a la legalitzacio del joc a l'Estat Espanyol a finals dels anys 1970's, va portar a la lògica obertura immediata d'una gran quantitat de sales que es van estendre amb rapidesa per arreu de la ciutat. Jugar-se els calès amb el popular joc dels cartrons i dels números va esdevenir un passatemps habitual per a molts jubilats  i per a molta gent. Era una alternativa sedentària de veure passar el temps que es barrejava amb l'avidesa per guanyar diners a tota hora a través de la temptació de l'atzar. Aquest fenòmen generaria a la llarga una gran quantitat de ludòpates, fins al punt que s'arribarien a comercialitzar teràpies específiques de deshabituació. Al febrer de 1980 ja existien a Barcelona unes 200 sales de bingo.

Al carrer Tuset de finals dels 1970's ja li quedava molt poc d'aquella via moderna en la que va dominar el color groc. Subsistien encara alguns locals de l'època daurada de Tuset Street. La Cova del Drac començava a ser poc més que un record nostàlgic per als progres del moment, la perruqueria del Pasqual Iranzo continuava tenint la seva clientela fidel, el Runner s'havia convertit en La Lechuza, una discoteca a l'ús igual que el Coupé 77 a la cantonada amb Moià. El drugstore David acaparava gran part del moviment nocturn i la botiga de moda Renoma encara es mantenia oberta lluny del boom que va significar en els seus primers anys. Un nou local de ball per a gent madura Sutton irrompiria ben aviat amb força en el panorama Tuset dels 1980's.

En aquest escenari va aparèixer també una sala de bingo. Era situada als baixos de l'edifici Monitor, un dels de més renom de l'època dels publicistes de la gauche divine. El Bingo Tuset, que jugava amb l'acrònim TU7, portaria aquesta forma de lleure tant allunyada de la cultura i la intel·lectualitat al bell mig d'aquest carrer anys enrera tan emblemàtic. El local va estar associat a la Unió Esportiva Sants, seguint aquell costum tan estés de vincular les sales a clubs esportius de barri per assolir ingressos extraordinaris.

Al Bingo Tuset s'hi servien dinars per assegurar la continuitat dins la sala dels jugadors més enganxats i durant més de dues dècades la seva presencia a Tuset va ajudar a la desmitificació creixent d'aquell carrer, que ja només evocaven els nostàlgics que l'havien conegut en els seus millors temps. 

1980's.- Interior de la Sala de Bingo Tuset.

RENOMA. Boutique. Tuset 17. (1967-1970's)

*1968.- Dues imatges de l'aparador i l'interior de Renoma al carrer Tuset (Foto: Revista Triunfo)

La moda va ser també un dels elements que van significar i donar personalitat a Tuset Street. Es va dir que era com una versió barcelonina de la popular Carnaby Street londinenca. L'any 1967 la marca parisenca Renoma va obrir una boutique a la part alta de Tuset davant mateix d'on embocava el carrer de La Granada. De la decoració de la botiga se'n va encarregar l'interiorista Joaquín Gallardo. S'hi venien minifaldilles i roba d'estètica pop i psicodèlica amb colors llampants i formes innovadores, que suposaven un trencament radical amb la vestimenta convencional dels joves de l'època a casa nostra.

A l'estiu d'aquell 1967, el periodista i promotor Jesús Ulled, que compartia despatx amb el publicista Victor Sagi al mateix carrer, va organitzar una desfilada de moda per a Renoma sobre la mateixa vorera del carrer. Les models desfilaven descalces a peu de carrer sobre una llarga catifa, mentre una gran quantitat d'habituals del lloc i mirons anònims ho contemplaven bocabadats a peu dret o des de les cadires de les terrasses dels bars del carrer.

*1967.- Dues imatges de la desfilada de moda sobre el carrer Tuset el dia 20 de juliol d'aquell any. (Fotos: Arxiu Jesús Ulled i La Vanguardia)

*1967.- El rètol de la botiga de moda Renoma 

Aquells van ser els anys més gloriosos de Tuset Street. Alexandre Cirici Pellicer va dissenyar una samarreta que reproduia el plànol del carrer amb les botigues i locals més significatius de l'època. Oriol Maspons va fer una sessió fotogràfica amb dues joves models que portaven la samarreta per promocionar la zona. 

*1967.- Samarretes dissenyades per Cirici Pellicer per promocionar la zona del carrer Tuset. Renoma figurava entre els comerços inclosos sobre el plànol. (Fotos: Oriol Maspons) 

RUNNER. Boite. Discoteca. Tuset 1 (1965-1970)

*1965.- El primer anunci de Runner publicat a la premsa al desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

En els últims dies de l'any 1965 va obrir portes al número 1 del carrer Tuset un local anomenat Runner. Oferia musica en viu i ben aviat s'incorporaria a la fòrmula Boîte-Discotheque que ja començava a expandir-se com una taca d'oli per la ciutat. Però el carrer Tuset d'aquella època no era un carrer qualsevol. Començava a esdevenir el rovell de l'ou de l'oci de la progressia burgesa que Joan de Sagarra va batejar com la gauche divine, àvida de trencar motllos i d'alliberar-se de la cotilla sociocultural amb la que la dictadura tenia atrapada a la ciutadania. 

El Runner, situat  al costat mateix d'una moderna perruqueria que l'estilista català Pasqual Iranzo havia obert, va formar part també d'aquella ruta de locals freqüentats per una joventut que mirava cap a Europa i que tenia al carrer Tuset el seu centre neuràlgic d'operacions.

El local, que era soterrat i no gaire gran va participar també a la famosíssima revetlla de Sant Pere que va organitzar-se a Tuset Street a l'any 1968.

Aquella efervescència però, no podia ser eterna i l'inici de la decadència de Tuset va coincidir amb el canvi de dècada i va suposar també el final del Runner. El local fou reformat i es va convertir en la discoteca La Lechuza.

PORTOBELLO. Galeria d'Art. Tuset 38 (1965-1970's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

L'any 1965, al final del carrer Tuset, just al costat del Pub Tuset, fent cantonada amb Travessera de Gràcia, es va obrir una galeria d'art que es presentava al públic com especialitzada en art sacre i que va contribuir a augmentar aquesta atmosfera de modernitat que va adquirir l'anomenada Tuset Street durant la segona meitat dels anys 1960's. 

L'establiment, que oferia llistes de noces, regals i exposicions periòdiques d'objectes d'art, estava vinculat en aquells anys al circuit habitual de la gauche divine, nom amb que es coneixia aquell grup de burgesos esquerranosos que animava les nits de la ciutat durant la fosca nit del franquisme.

*1965.- Dos dibuixos de l'establiment (Font: Revista Distinción)

*1966.- Apunt publicat a La Vanguardia de l'1 de desembre sobre una exposició de collage d'Yvonne Ducuing, que aleshores era l'esposa de l'escriptor francès Claude Simon. 

BAZAR DEL POSTER. Tuset / Passatge Arcàdia. (1967-1990's)

Cap a mitjans de la dècada els 1960's, un element de comunicació històricament propagandístic i comercial com era el pòster, va irrompre en la cultura occidental com una nova icona de modernitat. Es tractava de fotografíes de gran format, impreses sobre paper de 1,80 x 100 centímetres pel cap baix. Aquestes gran imatges penjades a la paret van passar a esdevenir elements decoratius habituals en ambients privats com ara llars, oficines i botigues.

A Barcelona, aprofitant el filó que s'estava desenvolupant al sector del carrer Tuset, on la proliferació de bars i locals de moda i la centralització dels estudis i oficines de professionals de la fotografía, la publicitat i el disseny, donaven a aquesta artèria un especial pedigree de modernitat, es va obrir un local singular especialitzat en la venda de pòsters.

*1968.- Una oferta de treball del Bazar del Poster publicada a La Vanguardia en els primers anys de vida de l'establiment.

El Bazar del Poster, com es coneixia aquesta petita botiga, ocupava un dels locals comercials de la galeria interior que enllaça Balmes i Tuset, coneguda com a passatge Arcàdia. Tot i que molt del material ofert era d'importació, el recurs del pòster com a element decoratiu casolà era força econòmic en comparació a d'altres. Molt  especialment a les parets de les habitacions dels joves de l'època, sovint subjectats amb simples xinxetes, van acabar esdevenint un clàssic.  

Després d'uns primers anys d'èxit, l'activitat d'aquest establiment s'estabilitzà. Trobar pòsters a grans magatzems i altres comerços era fácil entrats els anys 1970's i al Bazar s'hi anava només a comprar edicions especials o per aprofitar la gran varietat que hi tenien a la venda.

Amb el pas dels anys aparegueren a la ciutat altres comerços dedicats a la venda de pòsters. L'històric establiment del passatge Arcàdia semblava més aviat una evocació del passat i dels anys daurats de Tuset Street que no pas un comerç actiu.

A la dècada dels 1990's el local va tancar portes enmig d'un passatge Arcàdia que ja destil·lava un flaire decadent i que palesava la seva incapacitat per a posar-se al dia.

ISCHIA. Snack-Bar. Tuset 30. (1962-1969)

*1965.- Un anunci de l'Ischia publicat a La Vanguardia. 

D'entre els bars i terrasses que mereixen una menció en la història del fenòmen de Tuset Street hi figura l'Ischia, un local que va esdevenir el bar de moda d'aquella zona als anys 1960's, però que, a més a més, té l'honor de ser un dels primers en encetar aquella etapa de popularitat radical d'aquest curt carrer d'una Barcelona que pugnava per sortir de la cova d'una sordidesa de costums socials que imposava el franquisme. Allà es concentrava una joventut burgesa i benestant però activa i trencadora, que anhelava nous espais per apropar-se al món civilitzat i s'apuntava a una nova modernor i creativitat. Eren la primera generació de joves que no havien viscut directament les misèries de la guerra.

En aquell carrer que va començar a centralitzar els despatxos publicitaris, els estudis fotogràfics, les botigues de moda i la inquietud cultural, l'Ischia era el punt de concentració de tot aquest rusc de joves vibrants, que en acabar la dictadura ja serien madurs i no volien perdre l'oportunitat de viure malgrat les rigideses i els límits que imposava l'oficialitat vigent.
La Cafeteria Snack Bar Ischia era situada a la part alta de Tuset -tocant al carrer de La Granada del Penedès i la Travessera de Gràcia-, quan començava a eixamplar-se aquella vorera que era més ampla que a la resta del carrer. Allà vivia en companyia de la Cova del Drac, de l'Anahuac i més amunt del Pub Tuset. 

Josep Maria Espinàs, en les seves passejades pels carrers de la ciutat dels anys 1960's, recordava l'Ischia com un local on "s'hi agrumollaven els nois que juguen amb les claus del cotxe, les noies al dia, els estudiants del pròxim Institut Francès i alguns futbolistes. Joves que s'hi amuntegaven, tots ells amb costums similars, en el vestir, en la manera de moure's, de parlar. Recordava també la presència massiva de siscents trucats que espetegaven i només algun cotxe esportiu de veritat que lluis i conduia el de millor posició social de la colla.

Els promotors de la Cafeteria Snack-Bar Ischia van ser Isabel Manzano de Condemines i el seu marit que el 7 de desembre de 1962 van aventurar-se a obrir aquesta cafeteria en un carrer Tuset que encara no era Tuset Street. La popularitat del local entre la joventut de l'època va ser creixent i imparable. Era habitual veure un gernació de joves que ocupaven la terrassa, la vorera i l'interior del local amb els gots de les seves consumicions entre els dits.

Uns anys després Isabel Manzano va decidir donar-li un altre to per atraure també públic a la nit. Malgrat l'èxit que s'endevinava, per la gran quantitat de clients que congregava dia rera dia, el local no va sobreviure gaire temps més. Paradoxalment, tot i haver estat un dels primers locals en obrir en aquell superambientat carrer Tuset dels anys 1960's, l'Ischia va ser també uns dels primers a plegar i a desapàreixer. 

*1968.- Un article publicat a La Vanguardia en els temps gloriosos de Tuset Street. Pels grups de pijos de l'època, l'Ischia va esdevenir com una mena de santuari. (Font: La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 

LA COVA DEL DRAC. Tuset 30. (1965-1991)

*1971.- Dos joves passejant per davant de l'entrada del Drug DRAC Store, el cafè que en seu soterrani acollia La Cova del Drac. (Foto: Francesc Català Roca)

Cap a mitjans dels anys 1960's el carrer Tuset va esdevenir el  centre neuràlgic de la modernitat barcelonina. Un dels locals més emblemàtics d'aquesta via va ser La Cova del Drac, que en  realitat era el soterrani de la cafeteria Drug-Drac-Store, un local que jugava amb el mot català Drac i l'anglès Drugstore. Es va inaugurar el mes de novembre de 1965. Els impulsors del local varen ser el promotor cultural Ermengol Passola i l'escriptor i cofundador de Els Setze Jutges Josep Maria Espinàs, que en els primers anys actuava com a presentador de les actuacions. La decoració del local ja era trencadora per l'època amb detalls modernistes i exposicions de pintura a les parets. Les cadires de La Cova varen ser comprades a la Fonda Europa de Granollers.

*1967.- Membres de la nova cançó a les taules de La Cova del Drac. A la foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. A la inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau Barceló. Institut del Teatre)

La primera actuació va ser la del cantautor mallorquí de color, aleshores afincat a Barcelona, Guillem d'Efak. Per la pista de La Cova del Drac varen passar pràcticaments tots els integrants del moviment de la nova cançó. També s'hi van fer espectacles de teatrals de petit format i de varietats, sempre en català. Així, per exemple, al juny de 1968 Maria Aurèlia Capmany hi presentava l'espectacle de teatre de cabaret Dones, flors i pitança amb Carme Sansa, Elisenda Ribas, Enric Casamitjana i Joan Miralles. Tampoc hi van faltar els espectacles de màgia (Màgic Kim), teatrals (Els Joglars) i de pantomima (Mims de Facècia). Però fonalmentalment, La Cova del Drac seria el principal nucli d'operacions del moviment aleshores emergent de la nova cançó. Això va provocar alguns problemes amb les autoritats del moment que vigilaven d'aprop tot el que s'esdevenia en aquesta sala.

Posteriorment Espinàs i Passola varen traspassar el local a Ramon Tordera que el va dedicar gairebé íntegrament a la programació d'actuacions de jazz.

*1968.- La terrassa de La Cova del Drac captada des de la cantonada de Tuset amb el carrer de La Granada del Penedès. Més amunt les terrasses de l'Anahuac i el Pub Tuset.

La Cova del Drac va tancar portes l'últim dia de 1991 amb una inoblidable actuació del pianista Tete Montoliu. Les exigències de les noves normes de seguretat dels locals nocturns van impedir fer les adequacions requerides en aquest històric local, que va viure una segona etapa al carrer Vallmajor tocant a la plaça Adrià. Però ja res va tenir a veure amb el seu passat gloriòs a Tuset.

GASLIGHT. Cafè-Teatre. Moià / Tuset. (1970-1974)

Local d'espectacles situat del carrer Moià 1 tocant a Tuset.  Era un soterrani situat al costat de l'Snob-Coupé, que a partir del desembre de 1970 va començar a programa regularment espectacles teatrals i musicals sota la denominació de cafè teatre. Va obrir portes amb l'obra ¿Quiere ser polígamo? de Xavier Lafleur.

També s'hi van oferir alguns concerts de cançó com el de Guillermina Motta que hi va  actuar al març de 1974 abans que el local quedés convertit exclussivament en discoteca.

Amb noves denominacions el local va acollir posteriorment discoteques com Jackie-O, Bis-Bis (d'ambient gai), Babel, Di-ver-ti-do o Ruta 66.

Alguns dels espectacles presentats a Gaslight:

1970. Desembre. ¿Quiere ser polígamo? de Xavier Lafleur, amb Jorge Vico, Encarna Chimeno, Margarida Minguillón i Alberto Fresco. 

1971. Abril. Del lithinés al sidral. Pere Tàpies.

1971. Setembre. Judit y Holofernes en rojo y verde de Kalikatres, amb Mayte de Puig, Manuel Santos Peñas i David Bremon. Direcció: Manuel Santos Peñas

1972. Gener. Domesticar a una mujer. Comèdia musical d'Alfonso Paso.

1972. Abril. Anatol, original d'Arthur Schnitzler, versió de Clemente Andrei, amb Gabrile Agustí i Asunción Victoria.

1972. Setembre. Hotel dulce himeneo de Luis Maté, amb Simón Cabido, Carla Martín, Pedro Román i Pastora Mejías Peña.

1972. Novembre. El huevo de Colón. Comèdia xou amb Santi Sans.

1973. Abril. Yermo amb Santi Sans.

1974. Gener. ¿Qué pasa en la alcoba?, d'Alfonso Paso, amb Marta Padován i Simón Cabido. Direcció: Antoni Chic.

1974. Març. Guillermina Motta.

SNOB. Scotch Bar (1968-1974) i COUPÉ 77. Discoteca (1969-1974). Tuset-Moià.

  

1969.- Sotagot del tàndem Coupé 77 - Snob 

L'any 1967 un modern edifici format per diferents volums va emergir a la cantonada dels carrers Tuset i Moià. En aquella època es tractava de la zona més emergent de Barcelona a nivell de modernitat i noves propostes. Els baixos del nou edifici no varen trigar a ser ocupats per un parell de locals connectats entre sí, que mereixen passar a la història del bulliciós carrer Tuset de finals dels anys 1960's.

D'una banda es va inaugurar en primer lloc un scotch-bar amb el suggerent nom de Snob, que presentava una estètica que recordava al popular Bocaccio, una decoració on dominava el color vermell i disposava d'una àmplia terrassa coberta al carrer. La inauguració va tenir lloc a l'octubre de 1968 amb desfilada de moda i festa a la que no va faltar el pintor Salvador Dalí. L'Snob funcionava a partir del migdia i s'hi servien vermuts i esmorzars. A la tarda, era lloc de reunió de joves de casa bé i a la nit un lloc  apropiat per prendre-hi unes copes. Només uns mesos després, al gener de 1969, va obrir portes al soterrani la petita discoteca Coupé 77 a la que s'hi podia accedir directament des de l'Snob.

Eugenio Rulovic, un hongarès afincat a barcelona, va ser el promotor d'aquest local. Ja havia tirat endavant altres projectes com la boîte Le Clochard al capdamunt del carrer Muntaner o Play-Boy una coneguda discoteca a Sitges.
A mitjans de la dècada dels 1970's el tandem Snob-Coupé va convertir-se sucessivament en altres locals (Carroll's, New Carroll's, Tuset 3) i als 1980's en Cafè Flore a nivell de carrer i Club 7 al soterrani.

   

*1969.- Postal publicitària amb un dibuix de l'Scotch-Bar Snob a la cantonada Tuset-Moià. 

RENO. Restaurant. Tuset 27. (1954-2007)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZALEZ

*1976.- L'entrada al restaurant Reno, al carrer Tuset tocant amb Travessera de Gràcia (Foto: Diari de Barcelona)

Un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat va ser Reno. Era situat al final del carrer Tuset fent cantonada amb Travessera de Gràcia i durant més de 50 anys va estar a l'elit de la gastronomia barcelonina.

Va obrir el 1954, quan l'aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l'anomenada zona alta. La frase Comemos en Reno va esdevenir aviat una nota d'indubtable prestigi social.

Un dels elements més característics de Reno era la seva marquesina blanca que s'estenia sobre la vorera del xamfrà Tuset-Travessera. Josep Julià va ser durant molts anys el veritable artífex de l'èxit i el prestigi d'aquest establiment. El restaurant va veure passar impassiu els anys, va viure l'eclosió de modernitat de l'època daurada de Tuset Street a finals dels 1960's, i després la fi del franquisme i l'adveniment de la democràcia. El 1981 va fer una renovació a fons de les instal·lacions i la decoració i continuava sent un dels líders de la restauració a  Barcelona. Però com sovint passa amb els restaurants, la jubilació de l'amo comporta la decadència i l'inici del declivi del negoci. Això és justament el que va passar a Reno quan Julià va haver de deixar el negoci a causa de l'edat. El Grup Paradís el va comprar, va introduir canvis en la carta i la clientela fidel va començar a trobar a faltar el Reno d'abans. El juliol de 2007 el restaurant va plegar veles deixant enrera una història que l'havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona. 

El mateix lloc l'ocupa avui un altre restaurant, obert el 2008 i dirigit per Josep Olivé, que portava per nom Two7, jugant amb la coincidència entre el número de la finca (27) pronunciat mig en anglès (Two) i mig en català (Set) i el nom del carrer. 

El 2017 una altra proposta gastronòmica: Feroz, va instal·lar-se en aquest local. 

THE PUB TUSET

Promogut per l'incansable Oriol Regàs, a proposta de Leopoldo Rodés, aquest pub va ser inaugurat en l'època de màxim esplendor del carrer Tuset. Anteriorment el local s'havia anomenat Doblón i va ser redecorat per l'interiorista Joaquín Gallardo seguint l'estètica pròpia d'un pub anglès. Després del canvi, aviat es va convertir en el lloc habitual de reunió dels cineastes de l'Escola de Barcelona, moviment cinematogràfic trencador amb el cine convencional de l'època, que reunia a directors com Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Jaime Camino, José María Nunes o Gonzalo Herralde entre d'altres.
El local disposava d'una original terrassa sobre la vorera del carrer en forma de tramvia, que va ser pintat de groc quan la majoria dels establiments del carrer varen adoptar aquest color com a distintiu de Tuset Street.
L'any 1967 s'hi van rodar diverses escenes de Tuset Street, film en el que hi podem veure tant la terrassa com l'interior amb Sara Montiel i Patrick Bauchau de protagonistes. A l'abril de 1968 s'hi va inaugurar una exposició de pòsters sobre el carrer Tuset, el carrer de moda de la ciutat. Acabada l'etapa de moda d'aquell carrer, Oriol Regàs va vendre el Pub Tuset que va continuar obert fins a finals dels setanta.

*1967.- L'entrada del Pub Tuset, pintada de groc, tal com apareixia en la coberta del disc de la banda sonora original de la pel·licula Tuset Street (1967), dirigida per Luis Marquina i protagonitzada per Sara Montiel.

*1967.- Una altra imatge exterior del Pub Tuset amb una cadira de vímet de la seva terrassa en primer terme. (Fotograma del curt Barcelona Show de Carles Barba).

*1967.- Un detall de la decoració interior del Pub Tuset, clarament avançada a l'època fosca i privada de llibertats que vivia el país. (Fotograma del curt Barcelona Show de Carles Barba).

TUSET STREET  

(Lluís Marquina i Jordi Grau) 

*1967.- Fotograma del film Tuset Street (1967) on es por veure la marquesina groga que encabia la terrassa del local.