WAHIWA PARADISE. Ronda del General Mitre 169. (1976-1980)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Els baixos i soterrani de la Ronda del General Mitre 169-171 havien acollit fins al 1975 El Papagayo, una discoteca i sala de festes promoguda per l'empresari de l'oci nocturn Chufo Lloréns (Josep Llorens Cervera 1931-2025). L'any de la mort de Franco, Llorens va optar per consolidar la seva discoteca insígnia del barri del Turó Park, que era Don Chufo i va deixar El Papagayo, que tot seguit i amb un canvi radical de decoració, va donar pas al Wahiwa Paradise.

El local formava part d'aquell grup de pubs que van aparèixer a Barcelona a mitjans dels anys 1970's, que es caracteritzaven per la seva ambientació hawaiana i de la Polinèsia. S'hi servien begudes i combinats exòtics que aleshores representaven una novetat per al client. A aquest grup de locals també hi pertanyien noms com Kahiki, Kahala i Aloha. El Wahiwa Paradise, però, incorporava a la seva oferta d'oci una programació habitual d'espectacles diversos i música en directe.

*1976.- Al desembre d'aquell any, l'actriu Mercè Bruquetas (1921-2007) hi va presentar una de les obres més populars de la seva carrera, Mercè dels uns, Mercè dels altres. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

El pianista brasiler Leonardo Luz, divulgador de la música popular carioca, hi va treballar a finals dels anys 1970's exercint com a director artístic de la sala. Altres artistes que hi van actuar van ser Mara Vador durant l'època nadalenca de finals de 1978, el showman argentí Nito Bengal i l'humorista mallorquí Ramon (Ramon Navarro López), al qual les seves actuacions al Wahiwa Paradise durant 1979, li van servir de trampolí de llançament per donar-se a conèixer i actuar després a diversos programes de la televisió catalana TV3 (Filiprim i Tres i l'astròleg, entre d'altres).

L'humorista Ramon.

FAÇANA ORIGINAL DE L'EDIFICI D'INFANTA CARLOTA (avui Josep Tarradellas) / PROVENÇA (1970-1996)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTI PONS TOUJOUSE

A començaments de la dècada dels 1970's la cobertura de les vies de l'avinguda de Roma i la construcció de la nova Estació de Sants anaven prenent forma, la qual cosa suposaria un canvi radical en el paisatge de l'àmplia cruïlla on confluïen els carrers de la Infanta Carlota (avui avinguda de Josep Tarradellas), de Provença i l'eix Numància-Tarragona.

En els anys posteriors, l'enderroc de la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona amb la successiva urbanització i construcció de la nova promoció d'habitatges Roma-2000, amb les seves tres torres de quinze plantes, així com del gratacel de la Torre Catalunya de vint-i-quatre, van fer que l'espai abandonés, per  sempre més, aquella imatge entre ferroviària, militar, industrial i gairebé marginal que la presidia als ulls de qui la contemplàven.

Paral·lelament l'arquitecte Santiago Prats i Viñas (1927-2002) [1] presentava el projecte per aixecar un edifici qualificat d'hoteler a la cantonada entre l'aleshores Infanta Carlota i l'inici del carrer de Provença.

*1972.- L'edifici acabat de construir. En primer terme es pot veure encara el pont que enllaçava els carrers de Numància i de Tarragona abans de la consolidació de les obres de cobertura de les vies. (Foto: Autor desconegut. Fons d'Arquitectura i Urbanisme. Arxiu del COAC).

La solemnitat de l'edifici amb el volum de la cantonada corbat quedava ressaltat per la presència de plaques de metall oxidat en el sis pisos inferiors de la façana, que desapareixien en arribar als dos últims que presentaven un revestiment de vidre.

El conjunt de l'edifici l'integraven uns baixos habilitats com a benzinera, taller i expositor de venda d'automòbils, sis plantes d'aparcament i les dues superiors reservades a  hotel. Citroën era la marca que apareixia com a servei de venda i reparació de vehicles i Motorservicio S.A. l'empresa que prestava aquest servei com a concessionària.  

*1970.- A l'esquerra de la imatge es pot veure la façana original de l'edifici. Al fons a la dreta, es veuen les façanes posteriors dels sis blocs habitatges militars del carrer Vilamarí annexos a la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona.  

*1970.- Motorservicio S.A. com a concessionari de Citroën es va establir a l'edifici poc després de completar-se la seva construcció (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En els últims anys Auto Layetana, concessionària de Ford España va prendre el relleu de Motorservicio de Citroën en les funcions de venda i servei a l'automòbil dels baixos de l'edifici.

Abans de l'arribada del nou segle l'edifici va ser reformat de dalt a baix per acollir oficines de la Generalitat de Catalunya (avui -2026- s'hi troba emplaçat el Departament de Territori), i la benzinera i les dependències de servei a l'automòbil van ser suprimides.

La imatge de l'edifici va canviar radicalment amb una façana amb un revestiment que combina el vidre i el metall.

*2025.- Seu del Departament de Territori de la Generalitat en l'edifici reformat.
_____

[1].- Santiago Prats i Viñas, arquitecte titulat de l'any 1952, va construir també l'edifici d'habitatges del carrer de Casanova 240 i la fàbrica d'embotits Purlom a Abrera (Baix Llobregat).

SURING. Boite. Discoteca. Espronceda 335. (1971-1973)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO 

Aquesta discoteca va sorgir a començament dels anys setanta i era emplaçada al barri de Navas, concretament al carrer Espronceda 335, entre els carrers de Múrcia, de Mallorca i del Clot. Ocupava un antic magatzem  que es va habilitar per transformar-lo en una sala d'oci. En aquells temps les discoteques perifèriques, ubicades fora del centre de la ciutat, van tenir un gran boom. Suring, com abans Europa 68 o M'Lady, va ser-ne un exemple.

El perfil d'una noia amb pentinat afro, que calçava botes altes destacava al logotip. La publicitat feia èmfasi en l'ambient selecte que envoltava el local, que va tenir una vida limitada a dos anys. No hi van faltar actuacions en directe, com les de l'humorista Mateo o El payo y sus rumberos. L'expansió del barri, però, va comportar l'enderroc a l'any 1973 de la finca que l'acollia, que va ser substituïda per un bloc d'habitatges. 

*1972.- Emplaçament de Suring en un fullet publicitari de l'epoca.

*1971.- Festa de cap d'any a Suring amb actuació en directe de El Payo y sus Rumberos (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

A l'octubre del 1972, amb l'inici de la nova temporada i la reobertura del local amb una nova direcció, es va programar un concurs de rock & roll per eliminatòries.  

*1973.- Als inicis de la temporada 1973/74, que seria l'última, el Suring, catalogat aleshores com a Pub Discoteca, continuava apareguent a les pàgines de la cartellera d'espectacles. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

Aquell seria també l'últim cap d'any celebrat al Suring que, com s'ha dit, va tancar tot seguit en enderrocar-se l'edifici que l'acollia per construir-hi una promoció de nous habitatges.

*1973.- Últims anuncis a la premsa del Suring anunciant el darrer cotillón de cap d'any. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

EDIFICI D'OFICINES I MURALS CERÀMICS DEL VESTÍBUL. Balmes 89-95 (1976-2022)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a DAVID PLANES SÁNCHEZ

El 1976 un edifici d'oficines d'obra nova va emergir a la cantonada Mar/Llobregat del xamfrà entre els carrers de Balmes i de Mallorca, al límit entre els dos Eixamples de la ciutat. El terreny havia estat ocupat des de finals del segle XIX per una edificació original a quatre vents, que va estatjar una de les primeres seus de l'editorial Ramon Salvat i a partir de 1927 se la va conèixer com el Xalet del Cinema, acollint les oficines de la delegació a Barcelona de la productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer.

L'edifici enlairat als anys 1970's era la clàssica edificació d'oficines amb una façana brutalista que combinava el vidre amb un revestiment metal·lic de color coure, força habitual a l'època. Havia estat edificat per una immobiliària de promoció d'oficines i tenia com a únic element singular que trencava la monotonia de la façana un conjunt de revestiments ceràmics ubicats als vestíbuls d'entrada als baixos de l'edifici. L'obra s'inscrivia dintre dels habituals vestíbuls ceràmics que, des de finals del anys 1960's, es veien en moltes plantes baixes dels edificis del centre de la ciutat.

L'autor dels murals de les parets de l'interior va ser el ceramista valencià, afincat a Catalunya, Julio Bono Peris (Sagunt, 1934 - Mataró. 2017) que, a partir d'un revestiment ondulat de les parets va instal·lar-hi un seguit de medallons amb textures encara més irregulars i dominades per tonalitats terroses, ocres i marronoses.

*2017.- (Foto: Autor desconegut)

*2021.- (Fotos: Anna Corcoll / poblesdecatalunya.cat)

La reforma integral de l'edifici executada entre els anys 2022 i 2023 va fer desaparèixer aquesta decoració ceràmica interior, donant pas a una imatge exterior on destaca de manera més acusada la presència del cristall amb unes plaques mòbils per atenuar el sol. L'ocupació de la totalitat de l'interior va continuar dedicada a oficines. 

*2020- 2023  Dues imatges de l'edifici d'oficines de Balmes 89-95 abans i després de la remodelació (Font: Google Earth)

CARTELLERA DE TEATRE EN CATALÀ. 1978

MIQUEL BARCELONAUTA

A l'any 1978 Barcelona encara no disposava d'un ajuntament democràtic escollit pels ciutadans. Les eleccions municipals no arribarien fins a l'any següent i Josep Maria Socías Humbert continuava essent l'alcalde de la ciutat mentre que la figura del regidor de Cultura encara no existia. El que sí hi havia era el que anomenaven delegat de cultura. Aquest funció va recaure sobre el periodista i escriptor Joan de Sagarra. 

La Generalitat per la seva banda, havia reprès el seu camí cap a la normalització encetant un període provisional després del retorn de l'exili del president Josep Tarradellas. En el seu primer Consell Executiu hi havien representants de totes les forces polítiques majoritàries del país.

El teatre en català avançava cap a la seva normalització després d'una llarga nit de franquisme, que, tot i que molt lentament, començava a quedar enrera. Fou en aquest context politicosocial que dos anys abans s'havia obert el Teatre Lliure al barri de Gracia. El Lliure va esdevenir rapidament el mascaró de proa d'un vaixell teatral català disposat a tornar a navegar. 

Una experiència singular com va ser el teatre Metropolità de Barcelona, instal·lat al subsòl de l'estació de metro de Sant Antoni, encara pendent d'inaugurar-se, i algunes representacions al teatre Romea, que encara no era Centre Dramàtic de la Generalitat, completaven aquest panorama, que després de l'estiu va viure una altra embranzida protagonitzada per la Sala Villarroel. 

Aquestes van ser les obres en català mes representatives estrenades a la Barcelona d'aquell 1978.

Teatre Lliure 

Titus Andrònic

 de William Shakespeare dirigida per Fabià Puigserver

1 desembre 1977 / 29 gener 1978

Amb Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Quim Lecina, Anna Lizaran, Blai Llopis, Josep Madern, Manel Monroy, Joan M. Orfila, Domènec Reixach, Fermí Reixach, Antoni Sevilla, Carlota Soldevila i Antoni Valero

* * *

Hedda Gabler

 d'Henrik Ibsen dirigida per Pere Planella

23 febrer / 16 abril

     

Amb Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Anna Lizaran, Domènec Reixach, 

Fermí Reixach i Carlota Soldevila

* * *

La vida del Rei Eduard II d'Anglaterra

 de Christopher Marlowe i Bertold Brecht dirigida per Lluís Pasqual 

5 maig / 11 juny

 Amb Carlota Soldevila, Antoni Sevilla, Jordi Turró, Domènec Reixach, Fermí Reixach, Quim Lecina, Blai Llopis, Joan Miralles, Carles Sales, Jaume Comas, Josep Maria Gimeno i Josep Maria Casanovas.

@ Teatre Lliure

* * *

Antígona

 de Josep Maria Muñoz, versió de Carles Borràs, dirigida per Joan Maria Gual 

19 / 29 d'octubre

@ Teatre Lliure

Per la Companyia A-71

Amb Núria Duran, Gal Soler, Josep Madern, Pau Bizarro, Jordi Rocosa i Enric Cervera.

Aquesta Antígona es va presentar també posteriorment aquell mateix any (novembre/desembre) a la Sala d'Exposicions de l'antic l'Hospital de la Santa Creu.

 * * *

La nit de les tríbades

 de Per Olof Enquist dirigida per Fabià Puigserver 

16 novembre 1978 / 18 febrer 1979

Amb Anna Lizaran, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, 

Joan Ferrer i Josep Ros Ribas 

@ Teatre Lliure

* * *

Teatre Romea

La reina ha relliscat

 d'Alfons Roure i Josep Torrents. Adaptacio de Mary Santpere 

març / maig

Amb Joan Capri, Carme Elias, Carme Sansa, Carme Molina, Carles Lloret,   Miguel Graneri,     Josep Ballester, Enric Pous, Ramon Calduch i Lídia Moreno

* * *

L'auca del senyor Esteve

 de Santiago Rusiñol dirigida per Frederic Roda 

octubre

Per la Companyia Teatre de l'Envelat.  Amb Boris Ruiz, Montse Guallar, Araceli Bruch, Josep Vila, Xavier Capdet, Raquel Capdet, Manuel Monroy, Jaume Castells, Lourdes Recasens, Ignasi Rosa, Bartomeu Olsina, Glòria Martí Costa, Toni Langa i Frederic Roda.

* * *

M-7 Catalonia

 d'Albert Boadella 

novembre

Amb Els Joglars

                 Per la Companyia Els Joglars.  Amb Anna Barderi, Carme Periano, Pitus Fernández,                       Rafael Orri, Ramon Teixidor i Antoni Vicent Valero 

M-7 Catalonia havia estat estrenada a Perpinyà feia dos mesos i després va passar per Madrid al Teatro Figaro on es va produir una amenaça de bomba de l'extrema dreta. Al novembre s'estrena a Barcelona amb Albert Boadella empresonat i després en fuga. Al final de les representacions del Romea, una actriu anunciava que els actors de la companyia no sortirien a saludar mentre alguns del seus companys continuessin a la presó o a l'exili. El públic acabava aplaudint a un escenari buit. 

                                                                                * * *

Teatre Talia

Mercè dels uns, Mercè dels altres

 de Carles Valls

maig / juny

    Amb Mercè Bruquetas

Aquesta obra, estrenada dos anys abans al Romea, va ser reposada al Talia del Paral·lel durant el mes de juny i consistia en un monòleg de l'actriu Mercè Bruquetas que va guanyar el Premi Margarida Xirgú a la millor actriu teatral de l'any 1976 per aquest obra escrita per Carles Valls.

     * * *

Sala Villarroel

Dança de mort

 d'August Strindberg dirigida per Joan Lluís Bozzo

maig / juny

Per la Companyia Mar i Cel.  

Aquesta obra, estrenada anteriorment als Lluïsos de Gràcia, presenta la història d'un matrimoni burgés en crisi. Ell un militar fracassat i ella una actriu que ha abandonat la seva mediocre carrera. Ambdós viuen una vida en comú avorrida i sense il·lusions. L'arribada casual d'un tercer personatge revifa la vida dels casats, que troben en el foraster un interlocutor a qui confiar els detalls de les seves miserables existències  

 * * *

Josepet de Sant Celoni

 de Santiago Rusiñol

maig

Per la Companyia L'Envelat. Amb Bartomeu Olsina

* * *

Antaviana

 de Dagoll Dagom sobre textos de Pere Calders

setembre / octubre

Amb la Companyia Dagoll Dagom

Amb Joan Lluís Bozzo, Pepe Rubianes, Assumpta Rodés Serna, Miquel Periel, Pepe Rubianes, Anna Rosa Cisquella, Mar Tarragona i Bertí Tobias

Antaviana, una de les obres més conegudes de la Companyia Dagoll Dagom, va ser estrenada a la Sala Villarroel el 27 de setembre de 1978. La seva màgia la va convertir en una de les obres cabdals del teatre contemporani català de finals del segle XX.

* * *

Woyzeck

 de Georg Büchner. Direcció de Joan Ollé

novembre / desembre

Amb la companyia Teatre del Celobert

* * *

Teatre Metropolità

Rebel Delirium

 de Iago Pericot

octubre 1977 / març 1978

Amb Sergi Mateu, Josep Ballester, Anna Balsach, Joan Matas, Rosa Raich i Manel Muntaner.

Club Helena

Don Jaume el Conqueridor

 d'Joan Borràs i Francesc Andreu

desembre

Amb Joan Borràs, Montse G. Sagués, Enric Serra, Ricard Borràs, Jaume Nadal i Artur Costa 

La publicitat de l'època titllava l'obra de farsa erótica i escatològica atribuïda a Frederic Soler «Pitarra».

LES REVETLLES DE 1970. Sant Joan i Sant Pere.

 MIQUEL BARCELONAUTA

A finals de juny de 1970, cins anys i mig abans de la seva mort, Franco visitava Barcelona. Hi havia algunes coses a inaugurar i a més es jugava al Camp Nou la final de la Copa del Generalísimo entre el Real Madrid i el València que guanyaren els blancs per 3-1. La ciutat havia quedat trasbalsada per l'escàndol MATESA, un cas d'estafa que havia implicat al jove president del Espanyol Joan Vilà Reyes. En aquell inici de l'estiu Manuel Meler, president de Tabacos de Filipinas, arribaria a la presidència del club espanyolista

El Caudillo va aprofitar l'avinentesa per incloure a l'agenda de la seva visita a Catalunya una excursió a terres gironines on va visitar la Costa Brava i localitats com Roses i Peralada. Va rebre la visita de Salvador Dalí i de retorn a Barcelona va dedicar-se als actes inaugurals acompanyat sempre per un rialler José María de Porcioles, que encararava els seus tres darrers anys al front de l'alcaldia de la ciutat. Les inauguracions del cap d'Estat van incloure els Jardins Joan Maragall a Montjuïc, un pantalà per a la descàrrega de petroliers construït per CAMPSA al port, el mercat central alimentari Mercabarna de la Zona Franca, una planta de Gas Natural, un tram de 65 quilòmètres d'autopista entre Barcelona i Maçanet i un altre tram de metro de la línia 5 entre Diagonal i La Sagrera. També va visitar l'exposició Barcelona 1974 a les Reials Drassanes, i va rebre un homenatge de 1.500 alcaldes de tot el territori de l'Estat celebrat al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc. Un Consell de Ministres extraordinari celebrat al Palau de Pedralbes va incloure l'imminent inici de les obres del túnel dels Brucs i la promesa que Barcelona acolliria una Exposició Universal el 1982.

Les tradicionals i populars revetlles no van diferir gaire del que era habituals des de l'última meitat dels anys 1960's. Les discoteques haven ja assolit una posició preferent a l'hora d'organitzar-les amb la presència d'artistes de l'entreteniment i la cançó. Al seu costat continuàven vigents altres locals i sales de festes històriques en l'organització d'aquests events (com Piscines i Esports), i d'altre d'obertura més recent, com el Parc d'Atraccions de Montjuïc, que malgrat la seva encara curta existència començava a concentrar el públic mentre el cel de barcelona seguia cobrint-se de pirotècnia i les fogueres s'encenien als carrers. 

Revetlles de Sant Joan

Revetlles de Sant Pere

EL PAPUS. Revista satírica i neurastènica. (1973- 1987)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El Papus va ser una de les revistes satíriques més populars aparegudes a la Barcelona dels últims anys del franquisme i de la transició a la democràcia, que es va caracteritzar pel seu posicionament crític i sovint ferotge envers l'establishment polític i social imperant a l'Espanya de l'època.     

*1973.- A la portada del primer número de El Papus hi apareixia l'actor còmic argentí Joe Rigoli.

Apareguda el 20 d'octubre de 1973, la revista, de periodicitat setmanal, presentava una estètica presidida per la lletjor, compaginació atropellada, traç dels dibuixos poc definit, llenguatge que desbordava els límits dels bons costums, utilització de fotografies amb expressions sovint grolleres amb collages que li donaven una aparença poca-solta, que cercava l'animadversió dels esperits més conservadors i dels inquebrantables al règim que oprimia el país. Les creixents ànsies de llibertat que caracteritzaven la societat del moment i els seus plantejaments extrems de la revista li van permetre assolir un índex de popularitat i un èxit de públic força notable, de manera que va aconseguir un tiratge de 250.000 exemplar setmanals venuts i 300.000 impresos.

El nom de la revista evocava un personatge de la cultura popular catalana (el Papu) que els adults utilitzaven per fer por als nens i nenes que no es portaven bé fer (vindrà el papu i se t'emportarà). Havia estat promoguda per Xavier de Echarri, que un any abans ja havia fundat el Barrabás, amb el subtítol la revista satírica del deporte, que es limitava als aspectes esportius. L'èxit de Barrabás va animar als seus creadors a optar per donar un pas més i envair temes polítics i social de la realitat del país, que òbviament permetien sàtires més corrosives superant en contundència a d'altres publicacions de l'època, també incisives, però potser més mesurades, com eren Hermano Lobo o La Codorniz. En aquest sentit, El Papus s'apropava més a models com la publicació francesa Charlie Hebdo. La publicava Ediciones Amaika 

Com era d'esperar, l'oficialitat del moment va sentir-se ben aviat incòmoda amb El Papus, que va ser segrestat dels quioscs i suspès per períodes de quatre mesos en dues ocasions, de juliol a octubre de 1975 i de març a juliol de 1976. 

Els col·laboradors habituals de El Papus eren periodistes com Antonio Franco, Joan de Segarra, Maruja Torres amb algunes participacions de Manuel Vázquez Montalbán i presència habitual de dibuixants com Òscar Nebreda, Ivà, Vives, Fer, Carlos Giménez, Gin. Manel Fontdevila , Rafael Ramos i Ventura & Nieto entre d'altres. 

Lamentablement la història de la revista es va tenyir de sang el matí del 20 de setembre de 1983. quan una paquet bomba que un grup ultra anomenat Alianza Apostólica Anticomunista va enviar al director de la revista i va esclatar a les mans del conserge de l'edifici, Juan Peñalver, al número 77 del carrer Tallers, tocant a Plaça Castella. El conserge va morir a l'acte i una secretària, Rosa Lores, va resultar també ferida de gravetat en sortir impulsada per l'ona expansiva i caure d'esquena sobre el tendal del bar de la plaça Castella fins topar amb la vorera. 

Aquest atemptat s'inscrivia dins els escarments que la ultradreta, protegida en gran part per l'estructura policial, infligia als que tenien una actitud crítica amb les essències d'un règim, que es resistia a perdre poder malgrat la mort física del dictador.

El Papus va publicar un número especial de suport a les víctimes. Els responsables de l'atemptat i de la mort del conserge mai van ser descoberts ni condemnats per la justícia. 

*1977.- Destrosses provocades per l'ona expansiva de l'explosió de bomba a la direcció de El Papus a la Plaça Castella.

*1977.- L'interior de l'edifici després de l'esclat del paquet bomba que va provocar la mort del conserge.

Finalment la revista desapareixeria a l'any 1987. Una altra publicació, El Jueves, que ja duia uns anys als quioscs i que encara avui existeix, va agafar en part l'herència de El Papus. 

______________

Enllaços d'interès:

https://humoristan.org/img/articles/pdfs/humoristan-59ce30b78b29e.pdf

https://beteve.cat/va-passar-aqui/atemptat-revista-el-papus/

PERFORMANCE. Discoteca. Sala de festes. Provença 43 (Rocafort). 1973 - 2022

MIQUEL BARCELONAUTA

El logotip tradicional Performance

Una de les discoteques de més longevitat de l'Esquerra de l'Eixample. Els orígens de Performance es remunten a principis dels anys 1970's en un barri on altres locals d'aquest tipus s'havien desenvolupat o es desenvoluparien amb prou èxit, des de Babieca, uns carrers més avall a València, fins a Criterium o la sala de festes Cabaret Joy's a la sortida del metro d'Entença davant dels jardins Montserrat, fins a d'altres propostes potser més modestes com Drive (Còrsega 96) o Club Géminis (Comte Borrell 230) que aparegueren als voltants de l'Escola Industrial.

El local responia a l'estereotip de discoteca de classe mitja, allunyada tant de propostes progres o socialment reivindicatives com també de la parafernàlia pròpia dels locals orientats a la gent benestant i adinerava o pija, com popularment se l'anomenava, i que tingueren el seu focus més actiu als voltants de Francesc Macià (Calvo Sotelo aleshores) i el Turó Park.

Durant la gran part de la seva existència Performance va ser un local amb una plantilla de cambrers molt professionals, estrictament uniformats amb "traje i cortaba", en un ambient que va viure l'evolució dels ritmes i les modes i on no hi va faltar tampoc la presència de celebritats del món de l'espectacle,  especialment a les nits dels caps de setmana.

En les seves últimes etapes Performance va apostar per convertir-se en un local especialitzat en música llatina que va començar a ser freqüentat per la colònia llatinoamericana cada cop més nombrosa a la ciutat.

* 2010's.- Últim logotip de Performance quan va esdevenir una sala de música llatina.

A finals del 2022 el local va canviar de nom després de gairebé 50 anys de vida en les seves diferents etapes. El nou local va ser batejat com Illusion.

REVETLLES. Juny de 1971

 

23/24 de juny 1971 Sant Joan

28/29 de juny 1971 Sant Pere