RINCÓN DEL PUENTE. Bar. Restaurant. Avda. República Argentina 164. (1952-1963)

 

Una imatge del bar Rincón del Puente i la seva terrassa sobre la vorera cap als anys 1960's. (Foto: Fons Jorge Alvarez. Barcelona Desapareguda Giacomo Alessandro) 

Un establiment singular per la seva forma i superfície triangular fou el Rincon del Puente situat al número 164 de l'Avinguda República Argentina entre els barris del Putget i del Coll. Local molt popular especialment entre els veïns de la zona. El puente que evocava el seu nom no era altre que el Viaducte de Vallcarca inaugurat el 1923, que s'estenia just al costat. Va ser durant molt anys un dels bars de fer el vermut més populars del barri. Les taules s'arrengleraven al llarg de la vorera quedant darrera dels clients la Baixada de Gomis, que permetia als vianants vèncer el pendent que existia cap a sota del pont. El local havia estat obert el 1952 per Salvador, un boxador retirat. Aleshores els cambrers anaven uniformats de blanc i les taules estaven parades amb estovalles.

Emplaçament del Bar Rincón del Puente sobre un plànol antic. (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A començaments dels anys 1960's l'antic local va ser enderrocat per construir-hi un edifici de set plantes que va canviar totalment aquella imatge. Amb la nova construcció el negoci va continuar des de l'any 1964 a la mateixa ubicació però als baixos del nou edifici on unes àmplies finestres permetien des de les taules del fons de l'interior del local veure el pont de Vallvarca. 

Cap a finals dels anys 1960's el bar reformat ve ser freqüentat per Gabriel Garcia Márquez que visqué durants uns anys al barri durant els mesos següents de la seva arribada a Barcelona. Concretament entre 1967 i 1968, Gabo va viure primer en un aparthotel del carrer Lucà i després es va mudar al 168 de República Argentina just al costat del bar El Rincón, que havia abreujat el seu nom.

Els descendents del fundador (el seu fill Javier i la seva cunyada Chelo) van aguantar el negoci fins el 2018. Havia arribat el moment de jubilar-se i de traspassar el negoci, que va anar a parar a mans d'una família oriental, circumstància molt habitual en aquells temps. Els xinesos van mantenir el nom del local i les tapes, que ja no eren com les d'abans.

*2014.- Interior del Bar El Rincón en els seus últims anys abans de passar a ser regentat per una família xinesa. Hi podem veure el pont de Vallcarca rere els grans finestrals. (Foto: Irene Fernández / El Rincón)

ESTUDI BALET I BLAY. Cinema d'animació. Passeig Mare de Déu del Coll 40. (1943-1952)

MIQUEL BARCELONAUTA

Emplaçat al barri de Vallcarca, al passeig de la Mare de Déu del Coll, l'Estudio Balet y Blay va ser una empresa de producció i distribució cinematogràfica que va tenir una gran nomenada a la postguerra dins el gènere de les pel·lícules d'animació.

Els seus fundadors foren l'empresari Ramon Balet Raurich i el distribuïdor Josep Maria Blay Castillo, que van decidir ajuntar-se a l'any 1938 en plena Guerra Civil. Quan va acabar el conflicte civil Blay, que ja havia treballat en la distribució de pel·lícules de la Itàlia feixista (Viaje de Hitler a Italia de la productora Luce o el film de propaganda del nou règim El saludo de Franco en el cine), va conèixer el realitzador valencià Artur Moreno, que li va mostrar el seu primer curtmetratge d'animació (El capitán Tormentoso). Tot seguit li va suggerir d'abordar la realització d'un llargmetratge. Blay, que era un home ben vist i respectat pel règim franquista, no va tenir problemes per produir Garbancito de la Mancha (nom definitiu del film) una cinta de de producció totalment espanyola, la qual cosa li permetria ser beneficiari de llicències extres per la importació de films estrangers dins de les compensacions a la producció que oferia el govern franquista en aquells anys d'autarquia. En aquest context, Balet i Blai van construir el 1943 l'edifici que acolliria els estudis de producció al número 40 del passeig de la Mare de Déu del Coll tocant al carrer Cartago.  

*1950.-  Vista de l'edifici que acollia el centre de producció de l'Estudi Balet i Blai, situat al passeig de la Mare de Déu del Coll, al barri de Vallcarca.

Garbancito de la Mancha, que en alguns apunts històrics apareix amb el nom catalanitzat de El cigronet valent, va tenir una gran acollida entre el públic i és considerat el primer llargmetratge d'animació produït a Espanya i a Europa. El 8 d'octubre de 1945 el Sindicato Nacional del Espectáculo va concedir a la pel·lícula un premi de 250.000 pessetes de l'època.

L'argument de Garbancito de la Mancha ens presenta a un nen orfe i molt catòlic, que viu permanentment assetjat pels tres nois dolents del poble: Manazas, Pelanas i Pajarón. Posteriorment apareix el gegant Caramanca, un autèntic representant del mal, que devora nens i segresta a Kiriqui i Chirili, dos amics de Garbancito. El protagonista iniciarà aleshores un procés per alliberar els seus amics amb l'ajut d'una espasa, de la cabreta Pelegrina i dels poders màgics que li atorga una fada, que li permeten convertir-se en un cigronet per aconseguir els seus objectius i vèncer als dolents. 

*1945.- Cartell anunciador del film Garbancito de la Mancha produït per l'Estudi Balet y Blay.

*1945.- Retall publicat de premsa publicat amb motiu de l'estrena al cinema Fémina de Garbancito de la Mancha. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 11-1945). 

*1945.- Els creadors de Garbancito de la Mancha al terrat de l'edifici de l'Estudi Balet i Blay amb els personatges del film. (Font: Arxiu Jordi Artigas Candela)

L'èxit del film va enlluernar a les autoritats de l'època, que van proposar continuar les aventures de Garbancito i els seus amics i enemics amb una segona part. Efectivament al 1948, Balet y Blay van produir el film Alegres vacaciones que no va tenir l'èxit del primer film. Posteriorment ho van tornar a intentar amb una tercera aventura titulada Sueños de Tay-pi (1951), dirigida pel tècnic Franz Winterstein, que va suposar un gran fracás, malgrat ser estrenada al cinema Avenida de la Luz, que s'havia especialitzat en l'estrena de pel·lícules d'animació. Els tres films havien estat rodats mitjançant el sistema britànic Dufaycolor gràcies a que l'empresa disposava de l'exclusiva en el mercat de parla hispana.

*1948.- Alegres vacaciones, segona producció animada de Balet y Blay, reprenia les aventures de Garbancito i els altres personatges del film original.

*1951.- Sueños de Tay-Pi última producció de Balet y Blay, dirigida per Franz Winterstein i amb musica d'Arthur Kaps i Augusto Algueró. El poc èxit del film provocaria la clausura de l'estudi. 

2015.- L'edifici que havia acollit l'Estudi Balet i Blay en els seus últims anys. A l'esquerra el carrer Cartago i a la dreta el passeig de la Mare de Déu del Coll. (Foto: Jordi Artigas Candela)

Finalment durant els últims dies de juliol de 2021, en una mostra més de despreci de les autoritats municipals envers la història de la ciutat, l'edifici va ser víctima de l'especulació i va ser enderrocat. 

BELTER. Estudi de gravació. Gomis 1. (1965-1980’s)

Belter va ser una discogràfica catalana fundada el 1954 sota la figura jurídica de societat limitada. Els seus promotors va ser el músic Joaquín Alfonso Navas i l'advocat José Ramon Batallal. L'objectiu de la companyia era promocionar i difondre la cançó espanyola. Com a curiositat cal apuntar que el seu nom està compost per dues síl·labes dels noms de les esposes dels fundadors: Isabel (BEL) i Teresa (TER).

El 1962 Belter es va transformar en societat anònima i el 1965 va inaugurar el seu estudi de gravació en un modest edifici del carrer Gomis número 1 al barri de Vallcarca, molt a prop del viaducte. Tot i això, en aquella època, la majoria dels enregistraments es feien els dies feiners a la Sala de l’Aliança del Poblenou. 

 

*1971.- Joaquín Alfonso Navas, un dels fundadors de Belter, apareixia al març d'aquell any a la revista discogràfica Bilboard, amb motiu de ser guardonat per la seva trajectoria en el món del disc.  

 

*1960.- El músic i cantant lleidatà Dodó Escolà en un anunci promocional de Belter



 

Cap a finals dels anys 1950's Belter va esdevenir la distribuidora a Espanya de les produccions discogràfiques dels segell nordamericà Atlantic, la qual cosa va permetre a la companyia barcelonina donar a conèixer els grans artistes de la música negra com Ray Charles o Wilson Pickett.

*1960's.- Algunes produccions de Belter com a distribuidora de la discogràfica Atlantic.

Els grans actius de Belter però, van ser un grups de folclòrics legendaris espanyols com Manolo Escobar, Juanita Reina o Lola Flores, intèrprets festivaleros com Conchita Bautista, Salomé o Josep Guardiola, bandes de l'emergent pop-rock autòcton com Los Gatos Negros o Los Gritos, grups de música popular com Los 3 Sudamericanos, Los Mismos o Los Stop i algunes institucions de la música llatinoamerica com Antonio Machín o Carlos Gardel. Les portades dels discs Belter destacaven per la seva lluentor i pobre disseny. 

 

 *1960's/1970's.- Un recull d'alguns dels discs que Belter va editar en aquelles dècades, sempre dedicats a cançó espanyola

 

Cap a finals dels anys 1970's, davant l'entrada en el mercat espanyol de les multinacionals de la indústria del disc, Belter va iniciar un procés de declivi. Si bé es va recuperar a principis dels 1980's gràcies als fitxatges del cantautor valencià Raimon o grups infantils com Regaliz o Parchís, el seu final semblava escrit.

*1970's.- Anunci publicat a La Vanguardia convocant a nens i nenes per a formar un grup musical infantil.

En els seus últims anys Belter es va convertir en una mena de segell independent que aixoplugava intèrprets més marginals com La Banda Trapera del Río o Los Burros. Finalment, el 7 de novembre de 1984, després d'un parell d'anys de davallada considerable en les vendes. L'empresa, que aleshores tenia a Lluís Portabella com un dels accionistes majoritaris, va presentar suspensió de pagaments amb Hisenda i la Seguretat Social com a principals creditors . D'altra banda, Belter no havia pogut fer front al deute generat per la compra de Fabricsa i Duplicsa. Els 92 treballadors de les societats del grup havien començat a no ingressar les nòmines i el conflicte estava servit

 

 

CINE MANÓN (1928-1939) / CINE MAHÓN (1939-1973). Avda. Hospital Militar 70-78.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i CARMEN GIMÉNEZ

Una entrada a la sala. (Font: Barcelona Coleccionismo)

 

Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).

Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont. 

Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.

 

*1930's.- Vista de la façana exterior del cine Manón en els seus primers anys

 

Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.

El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.

 

*1930's.- Vista interior del cinema.

 

Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.  

Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.

Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.

*1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015

TORRETA ORIGINAL DEL CARRER TICIÀ 16. Vallcarca. (1900)

Al maig de l'any 1914, el poeta i escriptor nicaragüenc Rubén Darío (Félix Rubén García Sarmiento 1867-1916) va visitar Barcelona. Es va instal·lar uns mesos a la torreta del número 16 de carrer Ticià, un estret carreró del capdamunt de Vallcarca que fa pujada cap a Collserola. L'acompanyava la seva última dona Francisca Sánchez, una minyona que havia conegut a Madrid, i el seu fill comú.

Un jove Sempronio (Andreu Avel·lí Artís) descrivia la torreta com una caseta de planta baixa amb una tanca, rera la qual hi havia un hort i sis altres cases de la mateixa dimensió a l'altra banda. construccion simplíssimes gairebé fetes a motllo amb motius ornamenatals diferents a cadascuna d'elles.

El motiu de l'estada del poeta a Barcelona, i més concretament a la caseta de Vallcarca, era guarir-se del mal estat de salut que patia. Tenia 47 anys i la seva addicció a l'alcohol era extrema.

L'estat de salut i d'ànim del poeta va anar a pitjor, sovint patia al·lucinacions i les seves crisis el portaven a protagonitzar situacions límits i actes contra natura. Havia caigut en un estat de progressiva autodestrucció que ja s'albirava irreversible. Només va poder escriure Canto a la Argentina y otros poemas, la seva última obra. La idea de la mort el tenia obsesionat i la paranoia el devorava.

A l'octubre d'aquell mateix any següent Darío va abandonar la seva dona i el seu fill i va retornar a Amèrica. A la vella Europa havia començat la Primera Guerra Mundial i el poeta va tornar als seus origens on només sobreviuria dos anys més fins a la seva mort a León (Nicaragüa) el 6 de febrer de 1916.

Avui el carrer Ticià ha quedat dividit en dos trams per la Ronda de Dalt. La caseta del número 16 encara hi és. No s'assembla gaire a l'original. Hi van construir un pis més i la façana va perdre el seu frontó corbat i els elements originals de les cornises i la barana del balcó. Encara conserva però, la mateixa distribució amb l'hort esdevingut jardí i una reixa renovada.

 

*1932.- Fragment final de l'article Rubén Darío, veí de Vallcarca, publicat per Andreu Avel·lí Artís (encara no havia adoptat el pseudònim de Sempronio) al número 163 del setmanari El Mirador. (Font: ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues)

*2012.- Estat actual de la finca del número 16 del carrer Ticià (Font: Google Earth)

Placa que l'any 1967 va ser col·locada a la porta d'entrada de la casa.

EDIFICI D'HABITATGES. Avda. República Argentina 2.

 

 *1930's.- L'edifici de República Argentina 2 en el seu estat original al costat de l'església dels Josepets.

 

 

Comparació entre l'aspecte original de l'edifici (esquerra) i el seu estat actual (dreta).

Un altre exemple d'edifici escapçat és el del començament de l'Avinguda República Argentina, concretament al número 2 d'aquesta via, just quan comença a l'altra banda de l'església del Josepets i amb façana també a la plaça Lesseps.

L'edifici en qüestió, obra de l'arquitecte català Julià Maria Fossas i Martínez (1868-1945), va ser construit el 1921 i disposava de planta baixa més quatre alçades. Sembla que va ser durant la posguerra que va perdre la vistosa cúpula que coronava el vertix de la cruïlla, així com també alguns altres elements del terrat i la coberta.

Desconeixem amb detall la data aproximada en que es va produir aquesta amputació, però, en tot cas, els testimonis gràfics de què disposem ens porten a considerar que a cap a mitjans dels anys 1940's la cúpula ja havia desaparegut i s'hi va afegir un àtic, que va despersonalitzar considerablement el projecte inicial.
 

*1925.- L'edifici d'habitatges del número 2 de l'avinguda República Argentina amb la seva cúpula original.
 

*1961.- Una imatge captada des d'un lloc similar a l'anterior. La cúpula ja havia desaparegut i s'havia intervingut sobre el terrat de l'edifici.

LA CASITA BLANCA (1912-2011)

El meublé més famós de la història de Barcelona era situat al carrer Bolívar  2-4 fent cantonada amb Ballester i l'avinguda de Vallcarca. A començaments del segle XX, en aquell mateix lloc hi havia una marisqueria amb un muntatge un pèl original. Als pisos superiors s'hi llogaven habitacions per tal que els clients després dels àpats poguessin fer una migdiada, una becaineta i de pas arribar més lluny si el desig ho demanava.

L'any 1912 va comprar l'immoble la família Sendra originària de Vilafranca del Penedès i el seu propietari va decidir instal·lar-hi el negoci que el va fer passar a la història. Segons apunta el cronista Lluís Permanyer, el nom de Casita Blanca tenia el seu origen en les grans esteses de llençols i roba blanca que sempre es podien veure al terrat de l'edifici assecant-se al sol.

*1935.- Així s'anunciava La Casita Blanca en alguns periòdics locals durant els anys de la Segona República.

Tot i els milers d'històries, secrets, amors furtius i escàndols que entre les parets de La Casita Blanca s'havien viscut, la discreció va ser sempre el valor màxim i més preuat d'aquest negoci. Al llarg de la seva història, vetllar pel manteniment de l'anonimat dels clients va ser sempre l'objectiu permanent de la casa, la seva garantia d'èxit. Des de l'arribada en cotxe amb un semàfor particular a la porta del garatge, fins als laberíntics circuits de passadissos, portes i llums indirectes per preservar l'anonimat dels usuaris i evitar que poguessin ser vistos o reconeguts, La Casita Blanca cuidava tots els detalls amb un mim que va fer d'aquest meublé un dels establiments de més prestigi dintre dels del seu ram, que el convertien en el refugi adequat per a tota mena d'amors clandestins.

Aquesta cura pels detalls era certament una altra de les seves característiques. Els resultats del futbol eren comunicats als clients mitjançant un panell (fer el salt a la parella durant els partits era un clàssic i calia conèixer el marcador final abans de retornar a casa). Les tauletes de nit disposaven de tres botons de diferents colors orientats a finalitats diverses: El groc T per demanar un taxi; el verd S per sortir a peu i el vermell C per avisar el cambrer. Algunes normes de la casa eren estrictes: No s'acceptaven parelles no heterosexuals, ni menors de 23 anys, ni targetes de crèdit. 

Moltes llegendes urbanes de dubtosa certesa han voleiat sobre la història de La Casita Blanca, entre elles un atracament pistola en mà del maquis Quico Sabaté, la veracitat del qual mai va ser confirmada.

Entre 1971 i 1977, el local va ser clausurat. El jutge Andrés de Castro va ordenar el seu tancament en el marc d'una gran operació contra la prostitució a Barcelona, que va acabar amb prop de setanta bordells clausurats. En aquest cas, es va confondre la prostitució amb un negoci de casa de cites. El 23 de febrer de 1977 l'històric meublé tornava a funcionar. I així continuà fins al gener de 2011 quan l'edifici i el negoci es varen acomiadar definitivament. La reforma urbanística de la zona va imposar la desaparició d'aquest local que alguna cançó de Joan Manuel Serrat i algun film de Carles Balagué han recordat per a la posteritat.

El logo de La Casita Blanca en un dels racons del meublé.