ROSAS 5. Club privat BDSM. Atenes 5. (2002 - 2023)

MIQUEL BARCELONAUTA

Local de caràcter privat orientat als aficionats a la cultura sadomasoquista i fundat pel suís Kurt Walter Fisher. Era situat a la cantonada entre el carrer d'Atenes i el del Turó de Monterols i els habituals l'anomenaven simplement Rosas.

Disposava d'una masmorra visible des d'un altell entresolat habilitat com a bar amb taules i cadires, des d'on es podia seguir l'espectacle. S'anunciava com el primer club d'Europa d'aquestes característiques orientat a la comunitat BDSM. Exteriorment, va estar completament invisibilitzat fins al 2016 quan va aparèixer per primera vegada a la porta d'entrada la seva marca gràfica.

2017.- Imatge del fundador de Rosas 5 Kurt Walter Fisher en un flyer editat amb motiu de la celebració del sisè aniversari de la seva mort.

Després de l'empenta inicial del fundador Kurt Walter Fisher, que va morir al 2011, la següent etapa del club es va realitzar sota la direcció de Mikel Truhan que va morir el 2018 als 68 anys. Una de les especialitzacions del club va ser l'art de lligar amb cordes mitjançant el sistema de bondage japonès anomenat shibari, del que s'impartien cursets d'iniciació i perfeccionament. També s'hi celebraven actes i tertúlies sobre temes vinculats al BDSM. L'últim dels gerents del local va ser Jordi Lucena i s'hi programaven diverses activitats periòdiques. 

Interior del Rosas 5 amb una vista de la masmorra des de l'altell del local.

La pandèmia de la COVID-19 va suposar un cop molt dur per aquest local que va haver de suspendre les activitats del club, i malgrat que un cop superada va continuar programant activitats vinculades al món del BDSM ja no va recuperar els seus dies d'esplendor al local d'Atenes 5. Finalment va tancar a mitjan de 2023. Avui el local de la planta baixa i els baixos és ocupat per una escola de ball.

CASA GABRIEL BOADA (Muntaner- Descartes). Cúpula i terrat original (1917).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraiments a JORGE ÁLVAREZ

*1918.- Perfil original de la façana del carrer Descartes de la Casa Gabriel Boada. (Foto: Autor Desconegut. Gentilesa de Jorge Álvarez. Col·lecció privada).

Edifici residencial d'estil monumentalista i noucentista, que l'arquitecte Francesc de Paula i Nebot (1883-1965) va projectar el 1915 a la cantonada entre els carrers Descartes i Muntaner al barri de Monterols. Constava de baixos i cinc alçades i la part més destacable de la façana era a la cantonada que presentava unes grans columnes adossades amb capitells d'estil corinti amb espirals i fulles d'acant i una corbatura coronada per una cùpula coberta amb escates de pissarra, que realçava i donava elegància i singularitat a l'edifici. L'obra va ser premiada amb la primera menció a l'edició de 1918 del Concurs d'Edificis Artístics [1], que  anualment convocava l'ajuntament de Barcelona. Va ser coneguda també com a Casa Carme Oliveres d'Aixemús.

Dissortadament la cupula va desaparèixer en data que no hem pogut acreditar i l'edifici va ser remuntat en una alçada afegint un sisè pis. Aquesta intervenció no va respectar l'estil original de la construcció,  

La rehabilitació de la façana, executada a principis del segle XXI, tampoc va recuperar la cúpula desapareguda ni va adequar la remunta a l'estil de la resta de l'edifici original.  

2010's.- Vista de la Casa Gabriel Boada en el seu estat actual, remuntada i sense la cúpula original. 

_______

[1].- Aquell any 1918 el primer premi del Concurs fou pel Casal de l'Estalvi, seu de la Caixa de Pensions, a la Via Laietana / Jonqueres.

CINE ADRIANO. Hercegovina 2. (1939-1975)

 

Obert al públic uns mesos després de l'acabament de la Guerra Civil, concretament al desembre de 1939, el Cine Adriano era situat al començament del carrer Hercegovina (aleshores Herzegovino en versió castellana) cantonada amb Camp, a poques passes de la plaça Adrià.

Curiosament el període de vida d'aquesta sala coincidiria amb els mateixos anys que Franco va governar el país (1939-1975) 

Dos historiadors del cinema a Barcelona com Joan Munsó Cabús i Roberto Lahuerta Melero han coincidit a assenyalar que durant els seus primers temps aquesta sala no tingué el suport dels veins, que probablement confiaven en d'altres cinemes del barri o preferien baixar a Barcelona per veure cinema d'estrena al centre. Des dels seus inicis l'Adriano es va mantenir fidel a l'esquema de cinema de barri amb sessions dobles amb pel·lícules de reestrena.

 

*1940's.- Aspecte exterior del primer format del cine Adriano

 

Pere Alsina Castells havia agafat les regnes del cinema a començaments de 1940 i un home com ell, que gestionava també sales de la part alta de la ciutat com els Galvany. Mahón, Spring, Iberia o Bretón, va saber treure-li profit al negoci. El 1946 va tancar durant algunes setmanes la per executar-hi les primeres reformes i tot seguit va reobrir altre cop. El cinema que va passar de programar 3 dies a la setmana per oferir sessions diàries a partir del 8 d'octubre de 1951.

 

*1949.- Programacions del desembre d'aquell any quan la sala en va complir 1o de funcionament. L'expressió Fluído propio los días de restricción assegurava que les pel·lícules no patirien interrupcions per talls de corrent elèctric. (Font: todocoleccion)

 

La gran reforma de la sala no tindria lloc però, fins al novembre de 1955 quan es va ampliar amb la construcció d'un amfiteatre sobre la sala de butaques i al mateix temps les oficines de l'empresa en el mateix edifici. Això li feu perdre l'original frontó amb coronament esglaonat de la façana, que va guanyar dues alçades amb trams de finestres a les dues noves plantes que sobresortien del pla de la façana

 

*1957.- Vista de l'exterior de l'edifici del cinema després de la reforma i ampliació realitzades el 1955.

 

*1969.- Programacions corresponents a l'última setmana de març d'aquell any (Font: todocoleccion)

 

Durant els dies de la setmana santa de 1963 s'hi va projectar la superproducció Los Diez Mandamientos. La sala va tancar portes definitivament l'últim dia de març de 1975 amb la projecció de La semilla de Tamarindo de Blake Edwards, interpretada per Omar Sharif i Julie Andrews, i Y ahora le llaman Aleluya, un spaghetti-western italià que seguia el patró dels films de Trinidad  però sense la parella habitual formada per Terence Hill i Bud Spencer. Durant els seus últims anys d'existència l'Adriano va compartir veïnatge amb  La Posada del Dimoni, un popular restaurant per a grups que era situat just a la vorera d'enfront.

CASA FERNÁNDEZ VALDÉS. Muntaner / Plató. 1920-1940's.

Article elaborat amb la col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1920.- Dues imatges de la casa des de la cantonada de Muntaner amb Plató.

La Casa Fernández Valdés s'aixecava a la cruïlla del carrer Muntaner amb Plató al barri de Sant Gervasi. El seu autor fou el valencià natural d'Elx Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924), un arquitecte poc conegut que es va establir durant algun temps a Barcelona, on va arribar a exercir el càrrec de secretari de la junta directiva de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. La seva obra arrenca dels postulats modernistes de finals del segle XIX i evoluciona després cap al classicisme incorporant-hi en els seus últims anys elements neoplaterescs. La seva obra a Barcelona, a banda d'aquest edifici, va tenir els seus principals exponents a la Casa Delfina Bonet del passeig de Gràcia i a la casa Ramon Julià de la Ronda Universitat.

Bernardo Fernández Valdés, propietari de l'immoble, va ser un actiu empresari del sector dels cítrics durant el primer terç del segle XX. La seva empresa Productos Cítricos S.A. constituïda a Barcelona el 1924 va ser una de les més actives en la producció i comercialitzacio de taronges.

L'edifici que Fernández va encarregar construir a Coquillat com a habitatge familiar s'estructurava en semisoterrani, planta baixa i dues alçades més. Disposava d'una àmplia terrassa amb vistes al carrer Muntaner i com element diferenciador presentava una vistosa torre de base quadrada que destacava en alçària sobre la resta de l'edifici. Completava la finca un edifici annex com habitatge per al personal de servei amb accés des del carrer Plató. La part dedicada a jardí no era massa extensa si la comparem amb d'altres edificacions unifamiliars de la zona construïdes en aquella època.

*1933.- Ubicació de l'edifici en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1924.- Fragment d'un títol accionarial de l'empresa Productos Cítricos S.A. que presidia Bernardo Fernández. (Font: todocoleccion.net)

La Casa Fernandez Valdés va desaparèixer després de la Guerra Civil com molts altres xalets de la zona. Avui una construcció règia de línies clàssiques ocupa el seu lloc.

*2012.- Edifici que actualment ocupa la cantonada Muntaner/Plató on abans hi hagué la Casa Fernández Valdés (Font: Google Earth).

ZIG ZAG. Bar de copes. Plató 13. (1977-2000's)

 

 

Un dels locals pioners en la moda anomenada onada freda, que va caracteritzar el disseny i l'interiorisme dels bars nocturns i altres locals barcelonins durant els anys 1980's, va ser Zig Zag, un bar musical ubicat al carrer Plató tocant a Muntaner, que durant molts anys va ser parada obligatòria dels noctàmbuls i amics dels bars de nit d'aquella zona alta de la ciutat.

Zig-Zag havia estat amb el seus inicis un bar acollidor, no gaire gran i molt apreciat per la gent jove, però allunyat de qualsevol anhel de modernitat i projecció. A partir de la reforma i ampliació promoguda per Quim Girbau i altres socis el local va canviar radicalment.

Guillem Bonet, en col·laboració amb Ramon Olives, Antxon Gómez i Alícia Núñez van ser els responsables de la nova decoració del Zig Zag, que va aconseguir el premi FAD d'interiorisme al 1980. Del projecte destacava l'encertada recuperació d'elements parcials propis del constructivisme i les barres americanes dels anys 1920's, en un ambient lumínic acollidor i fins aleshores gairebé inèdit a la nostra ciutat. Un element identificatiu del local eren les taules d'alumini sobre les que es reproduien les lletres del logotip del local.  

El local va estar a la cresta de l'onada durant tots els anys 1980's i gran part dels 1990's.

ARS. Teatre i cinema. (1972-1984)

*1978.- Entrada a la Sala Ars del carrer Atenas. Al fons es pot veure la Ronda del General Mitre.

Situada al número 27 del carrer d'Atenes, tocant a la Ronda del General Mitre, la sala Ars va començar la seva singladura com a teatre. Ocupava el local que anteriorment havia acollit l'Ateneu de Sant Gervasi. El primer espectacle que s'hi va representar fou la peça Bestiari de Joan Oliver, musicada per La Trinca, amb direcció escènica de Ventura Pons. La inauguració va congregar una important representació de la progressia ciutadana del moment, era la nit del 6 d'abril de 1972.

L'estiu d'aquell mateix any la nova cançó també hi va tenir el seu espai. Pere Tàpies, Enric Barbat, Dolors Laffite, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Jaume Sisa van ser alguns dels cantautors que hi van actuar en la primera època del local, que també s'oferia projeccions de cinema infantil.
El 21 de setembre de 1972 s'hi va projectar la primera sessió doble de cinema d'art i assaig que incloia els films La estructura de cristal de Krzysztof Zanussi i la sempre celebrada To Be or Not To Be. Era el començament de l'etapa com a sala especial amb cinema d'autor gestionada per Círculo A. L'Ars va acollir també projeccions de la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona.

*1978.- Interior de la sala Ars en la seva època de cinema.

El 1983 el teatre i la música tornaven a l'Ars amb representacions d'obres com Fleca Rigol, digueu amb Alfred Lucchetti i Ovidi Montllor o Sense Trampa, un espectacle de música i màgia que juntava a Josep Maria Bardají i al Màgic Andreu.
L'Ars va continuar obert fins a l'octubre de 1984 i encara s'hi va fer una projecció privada de comiat el 31 de gener de 1987, just un dia abans que la sala va començar a ser destruida per convertir-la en un bar musical i discoteca que sota el nom d'Ars Studio seria inaugurada a l'abril de 1988.