EL PRADO CATALÁN del Paral·lel. Vila i Vilà. 85 (1888-1898)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El nom de Prado Catalán va ser recurrent en la denominació de locals d'espectacles entre el darrer terç del segle XIX i els primers anys del XX. Probablement fou com una mena de reacció envers la popularitat del Prado madrileny en un intent de demostrar que Barcelona podia també tenir el seu particular Prado. I així, a banda dels coneguts al Passeig de Gràcia/Casp (1863-1893) i a la plaça Lesseps (1909-1914), n'hi va haver un altre al Paral·lel, situat al número 85 del carrer Vila i Vilà, al mateix terreny que anys després ocuparia la històrica sala El Molino.

Carme Tierz en el seu repàs per la història dels teatres de Barcelona [1], situa l'activitat d'aquesta sala d'espectacles entre 1888 i 1898. No s'han trobat imatges del local i les referències a les cartelleres dels diaris de l'època són mínimes. Tot sembla indicar, i així ho explica Antonio R. Dalmau [2], que la sala i els seus números de circ van tenir un notable èxit entre els veins dels barris de la zona. El Circ Cannety altrament dit Pabellón suizo de los hermanos Canetti havia estat el precedent d'aquest Prado Catalán que també va oferir espectacles de circ. Una atracció de figures de cera representant crims terrorífics va ser d'altra banda el més sonat que es coneix sobre l'activitat en aquest teatre.

Aquest Prado Catalán del Paral·lel va tancar portes cap a finals de 1898 per donar pas a La Pajarera Catalana (1899-1905) i a d'altres locals de varietats abans que s'hi establís el Petit Moulin Rouge (antecedent del posterior i popular El Molino).

_______

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Viena Edicions. Barcelona, 2013.

[2].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1947

APOLO PATÍN CLUB. Nou de la Rambla/ Vila i Vilà. (1951-1971)

*1952.- Vista general de la pista de l'Apolo Patín Club durant una demostració de patinatge (Foto: Autor desconegut)

Entre les nombroses activitats lúdiques conegudes amb el nom d'Apolo, (teatre, bodega, atraccions, sala de ball,...) que al llarg del segle XX van establir-se a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla (Conde del Asalto anteriorment), hi hagué també una pista de patinatge i un club d'hoquei patins, sovint oblidats en la memòria històrica d'aquell sector del barri del Poble-Sec. Parlem de l'Apolo Patín Club, una entitat fundada al 1951, que va arribar a competir en la primera divisió del campionat de Catalunya d'aquest esport tan arrelat a Catalunya i que en aquell temps vivia una etapa d'especial rellevança gràcies al Campionat del Món disputat a Barcelona i assolit pel combinat espanyol format íntegrament per jugadors catalans.     

*1952.- Una altra imatge de la pista de patinatge de l'Apolo Patín Club (Foto: Autor desconegut)

La pista de patinatge es trobava enlairada a la terrassa exterior sobre l'edifici annex a la Sala de ball Apolo, fent cantonada amb el carrer de Vila i Vilà. Disposava d'unes graderies suplementaries, que permetien allotjar-hi fins a 500 persones, i va estar activa de 1951 a 1957. La seva inauguració es va produir el dia 15 de setembre de 1951.

*1951.- Entrevista a Josep Vallès i Rovira primer president de l'Apolo Patín Club pocs dies abans de la inauguració de la nova pista del carrer Vila i Vilà (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).

*1951.- Medalla commemorativa de la inauguració de l'Apolo Patín Club (Font: todocoleccion.com)

*1952.- Retall de premsa amb esment dels actes del primer aniversari del club. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)

L'Apolo Patín Club va militar entre 1953 i 1958 a la primera divisió del Campionat de Catalunya, quan encara no existia la lliga espanyola a nivell de tot l'Estat. La dissolució del club no es va produir fins el 1971.

CINEMA SIBÈRIA. Paral·lel / Nou de la Rambla. (1934)

Una sala de cinema, si més no singular, fou la que es va inaugurar a l'estiu de 1934 al costat del Teatre Apolo, a la cantonada entre el Paral·lel i el carrer Nou de la Rambla (conegut aleshores com Conde del Asalto). A la publicitat de l'època, el cinema figurava localitzat al número 111 d'aquest últim carrer.

La singularitat del local s'explica per dos aspectes. D'una banda per ser una de les primeres sales de la ciutat en assajar la modalitat avui coneguda com cinema a la fresca (projeccions a l'aire lliure). L'altra característica fou la curta durada d'aquest local, que només va projectar pel·lícules durant els mesos de juliol i agost de 1934.

Després d'una probablement frustrada inauguració en les vigílies de la revetlla de Sant Joan, si ens cenyim als anuncies de la cartellera, tot apunta a que la veritable posta en marxa del local no es va produir fins el 6 de juliol amb un programa integrat per 3 cintes: La hermanita silenciosa, de la qual no n'hem pogut obtenir cap referència, El tigre del Mar Negro (The World and the Flesh) un film nordamericà anticomunista, ambientat en la revolució russa de 1917, amb George Bancroft i Miriam Hopkins i Soltero inocente (A Bedtime Story) una comèdia musical nordamericana protagonitzada pel francès Maurice Chevalier i Helen Twelvetrees.  

*1934.- Primer anunci d'inauguració del Cine Sibèria a les planes de l'edició de La Vanguardia del dia 20 de juny d'aquell any. 

*1934.- El segon anunci d'inauguració, a La Vanguardia del dia 6 de juliol d'aquell any, incloïa les pel·lícules que s'hi projectaven. 

*1934.- The world and flesh presentada en castellà com El tigre del Mar negro i Soltero Inocente van ser dues de les pel·lícules que van inaugurar el Cine Sibèria.

Com molt bé assenyala Enric H. March en el seu blog Bereshite  no s'han trobat imatges del Sibèria i tot fa pensar que la raó de la seva efímera existència rau en el fet que al mateix lloc hi van començar a ser instal.lades les primeres Atraccions Apolo a partir de l'any següent.

*1934.- Retall de la cartellera de cinema de La Vanguardia del dia 16 de juliol amb la programació del Sibèria.

El Sibèria canviava contínuament de programació oferint diàriament tres films en sessió de nit. L'últim dia d'agost de 1934 va aparèixer per última vegada a la cartellera d'espectacles i, com s'ha comentat, a partir d'aquella data ja mai se'n sabria res més.

*1934.- Darrera aparició del Sibèria a la cartellera de La Vanguardia el dia 31 d'agost.

PETIT MOULIN ROUGE / MOULIN ROUGE (1908-1939).

MIQUEL BARCELONAUTA 

Ja al 1899, a la cantonada del carrer de Vila i Vilà amb el del Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat  per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l'actualitat amb diverses reformes.

Ocupant aquell mateix local, a La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local era sotmès a una notable reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge tot iniciant una llarga etapa. La reforma de local havia estat practicada per l'arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l'escenari i a la sala de butaques l'aspecte que perdudaria fins als anys 1990's.
Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge

*1909. Multa imposada pel governador civil en visita sorpresa al Petit Moulin Rouge per infraccions en l'enllumenat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1920.- Vista del local ja amb el nom de Moulin Rouge.

 

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española que encapçalava el mateix dictador del moment general Miguel Primo de Rivera

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d'un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l'empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l'antiga deixant al mig una petita cambra d'aire entre les dues façanes.
Durant els anys de la Segona República el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava  als locals del Paral.lel. Astell va contractar a l'actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de sugerents títols com A la vejez viruelas, Los huevos de don Froilán, Mi hija no sé quién es, La tengo debajo y encima, La tengo arriba, El mejor remedio es.... i algunes titulades en català com L'esbergínia de'n Saldoni, Tots amb un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.
Amb l'esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de ferstes amb tauletes envoltant una petita pista de ball.

*1930.- Foto nocturna del Moulin Rouge durant l'època republicana.

El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l'adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

GRAN TEATRO CONDAL (1904-1939) / TEATRO CINE CONDAL (1939-1963). Avinguda del Paral·lel 91.

La història del Teatro Condal té els seus orígens en el Teatre Onofri, que l'empresari Manuel Suñer i Sucarrats va encarregar de construir. El local va obrir portes el 7 de maig de1903 i només un any després deixava de funcionar amb aquell nom i fou rebatejat com a Gran Teatro Condal el 22 de juny de 1904 quan s'hi va presentar l'espectacle líric Infierno.

 

*1904.- El 22 de juny de 1904  el Teatre Onofri passava  anomenar-se Gran Teatro Condal amb aquest programa la cartellera.

 

Suñer va intentar atraure el públic convertint-lo en el teatre més barat del Paral·lel amb funcions a només cinc cèntims (el preu més barat de la competència era en aquells temps de quinze). Hi va provar tota mena d'espectacles... sarsuela, varietats, circ, actuacions habituals de l'artista Manolo Utor, conegut com El Musclaire, amb una gran veu. Tot i això no aconseguia arrencar-lo i va romandre llargues temporades tancat perque ningú el llogava, llevat dels partits politics que hi celebraven sovint els seus actes i mítings.

 

*1906.- El tenor Manolo Utor, conegut per la seva portentosa veu, era un dels habituals del Condal.

 

*1907.- Aldarulls i corredisses a la sortida d'un míting de Solidaritat Catalana celebrat al Gran Teatro Condal. (Foto: Merletti).

 

Al 1906 es produeix un nou intent de Suñer de revifar el Condal amb la contractació dels germans Onofri que, com s'ha dit, havien donat nom al local en els seus inicis. Els Onofri reapareixen el 14 de juliol de 1906 amb els seus espetacles de mim i hi romandran fins la nit de Reis de l'any següent presentant les obres Adúltera y mártir i Corazón de hiena. El públic però, començava a donar l'esquena als espectacles de pantomima amb pierrots ploraners i mostrava preferència cada cop més per les obres d'un contingut més social i reivindicatiu.   

 

*1906.- Un espectacle del Onofri en el seu retorn al que fou el seu teatre publicat a la cartellera del 2 de desembre d'aquell any.

 

*1910.- La programació d'espectacles lírics tampoc aconseguia recuperar públic per al Condal. (Font: La Vanguardia. Edició del 20 maig de 1910)

 

Les dificultats de Suñer per tirar endavant aquell teatre i fer-lo rendible es van continuar manifestant i al 1911 va passar la direcció del local a l'empresari Joan Mestres i Calvet.

Mestres va rebatejar-lo com a Teatre Massini durant només unes setmanes (del 9 al 29 de juny de 1911) en un intent de programar-hi espectacles lírics. S'hi van representar òperes com Tosca i La bohème de Puccini, Carmen de Bizet i Aida i Il trovatore de Giuseppe Verdi, però el públic continuava sense respondre. Mestres va abandonar i el local continiava anunciat com a lliure per si algú el volia llogar.  La salvació del local va arribar a partir del 5 d'agost de 1911 quan esdevé Gran Cinematógrafo Condal (en realitat una sucursal del Cine Bohemia) i acaba incoporant definitivament el cinema a la seva programació, que alterna amb representacions teatrals.

En els anys seguents el local continuà anunciant-se a les cartelleres com a Gran Teatro Condal i durant els anys 1920's es va caracteritzar pel seu accés en forma de caseta amb sostre a dues aigües que li donava una imatge singular des de la vorera del Paral·lel. 

 

*1920's.- L'entrada al Gran Teatro Condal durant aquells anys. (Foto inferior: Gaspar Sagarra i Torrents)

 

Durant els anys de la Segona República el Condal es dedicava gairebé exclussivament a la projecció de cinema i també era sovint utilitzat per acollir mítings i trobades polítiques i socials. 

 

*1932.- L'actor Juan de Landa va presentar-se en persona al cine Condal amb motiu de l'estrena del seu film El presidio.

 

*1934.- Concentració de mainada amb motiu de les sessions cinematogràfiques celebrades al cinema Condal per als nens i nenes de les escoles públiques en el marc de les Festes de Primavera. (Foto: Pérez de Rozas).

Acabada la Guerra Civil el Condal reapareix ràpidament i en el mateix any 1939 segueix programant espectacles de varietats i projecció de pel·lícules.

 

 

*1943.- Dues programacions del Condal que simultanejava pantalla i escena. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1949.- Un programa del local amb els espectacles de cinema i teatre de varietats de la setmana. (Font: todocoleccion.com)

Cap a finals de la dècada dels 1950's la programació del Condal era gairebé estrictament cinematogràfica en la categoria de sales de reestrena. A principis de 1963 l'antic edifici va començar a ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges de vuit alçades més entresòl, que ocupava tota la vorera del Paral.lel (costat Montjuïc) entre els carrers de Tapioles i  Margarit amb els extrems escapçats per compensar les volumetries de l'edifici. Als baixos s'hi instal·là el nou Cinema Condal  inaugurat a finals de febrer de 1968, que a partir de 1983 es dedicà exclussivament al teatre. 

 

 

*1963.- Les butaques del Cinema Condal en venda a la secció d'anuncis de La Vanguardia a causa de l'enderrocament del local.

 

 

*1968.- Retall de La Vanguardia del mes de febrer d'aquell any, on s'anunciava la reobertura del Condal com a cinema en el nou edifici construit als números 91 del Paral·lel. 

 

LA TERRA NEGRA. Misèria i prostitució. (1900's-1930's).

 

 

La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l'exercici de l'ofici més vell del món constituien l'etapa més crua i miserable del seu trist destí professional.

Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s'emplaçava a l'altra banda del Paral·lel entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d'electricitat del carrer Carrera. Allà a les antigues hortes de Sant Bertran a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars encara per edificar que hi havia al voltant dels carrers Vilà i Vilà, Puig i Xoriguer o Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l'aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons i tafaners.

La zona era coneguda com la Terra Negra [1], nom que provenia dels nombrosos magatzems de carbó que hi havia en aquest sector proper al port. La negror provenia de la descàrrega d'aquest mineral al moll que hi havia al final del Paral.lel. La manipulació del carbó deixava un polsim negre que impregnava el terra dels solars.

Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d'elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d'envelliment i malaltia.

 

*1925.- Imatge de la zona del final del Paral.lel amb les xemeneies de les dues centrals d'electricitat i els magatzems de carbó al voltants dels qual s'exercia la prostitució a peu de carrer (Foto: Autor desconegut)

 

L'escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d'aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s'hi feien a l'aire lliure, fonalmentalment a partir dels capvespres [2]. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients  indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s'atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.

 

Portada i primer full d'una de les edicions de l'obra de Max Bembo, La mala vida en Barcelona

 

*1912.- Fragment de la descripció que Max Bembo fa de la zona coneguda com la Terra Negra al seu llibre La mala vida en Barcelona.

 

Ja amb l'arribada de la Segona República l'activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys, tot i que, durant la Guerra Civil va tornar a revifar i la repressió franquista de la posguerra la va esmorteïr. No obstant, fins ben entrats els anys 1950's, encara era possible veure-hi algun espectacle poc gratificant. Probablement amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur.

 

[1].- Villar, Paco. El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat. Edicions del CCCB i Diputació de Barcelona. 2012.

 

[2].- Bembo, Max. La mala vida en Barcelona. Casa Editorial Maucci. 1912.

CASA ROSA (CASA DE LA MUNTANYA) . Nou de la Rambla / Passeig de Miramar (1940-2002)

*1992.- Vista aèria de la Casa Rosa (Font: AMB)

La Casa Rosa o Rosada, altrament coneguda com Casa de la Muntanya, va ser una construcció singular situada al final del carrer Nou de la Rambla (Conde del Asalto) a la falda de Montjuïc tocant a Miramar, prop d'aquella zona on el Funicular que puja del Paral·lel comença a veure el cel. S'aixecava sobre terrenys resultants dels moviments de terres realitzats durant les obres d'urbanització d'aquell sector amb motiu de l'Exposició de 1929 al costat del refugi número 307, avui feliçment recuperat i rehabilitat per a ser visitat.

Havia estat construïda als inicis dels anys 1940's quan tot aquell sector es va poblar de barraques a causa de la misèria que va presidir els anys següents a l'acabament de la guerra. Sobre aquell paisatge de construccions fràgils al barri de Primavera, les quatre alçades més entresol i baixos atorgaven a la Casa Rosa una imatge de supremacia que contrastava amb l'entorn barraquista que l'envoltava.

L'edifici tenia tres habitatges amb jardí a la planta baixa, on també hi vivia el porter, dos més a l'entresòl i els pisos de les quatre plantes eren tots exteriors i disposaven de cuina i bany. Les dutxes eren exteriors en un pati i l'immoble disposava també d'ascensor amb un safareig per cada veí al terrat.

*1950's.- Façana exterior de la Casa Rosa. (Foto: Joan Sabater / Fons Montserrat Sabater)

La història de l'edifici està molt lligada a la figura de Marco Rossi, un dels integrants del grup musical Los Mustangs, que s'encarregava de la guitarra solista al conjunt liderat per Santi Carulla. Rossi va néixer a l'edifici al 1942 i va viure en un dels habitatges de la planta baixa fins el 1975. Era habitual als anys 1960's sentir al grup assajant al jardí de la casa preparant les seves actuacions a El Pinar, a l'altra punta del Poble-Sec, o al San Carlos Club de Gràcia. Alguns veins recorden també a Rossi al volant d'un cridaner automòbil d'estètica americana pujant pel carrer del Roser (aleshores Rosal) cap a la Casa Rosa.

Amb el pas dels anys l'edifici seria víctima de l'abandonament i la degradació. Tota la zona del barri de Primavera inclosa la Casa Rosa va quedar afectada per la reurbanització d'aquell sector. No seria però, fins després de les olimpíades que es procediria a l'expropiació i reallotjaments dels pocs veïns que hi quedaven, que van anar a parar a edificis d'obra nova situats prop de la zona o que van rebre la seva corresponent indemnització. El següent acte seria l'enderrocament de l'edifici, ja molt malmès en els seus darrers anys, que no obstant suposaria la pèrdua d'un referent històric i emblemàtic de la part alta del Poble-Sec.

A la zona es va construir el Parc de la Primavera inaugurat el 2007 segons un projecte de Patrizia Falcone.

Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

EL PINAR. Ball i espai d'esbarjo. Mare de Déu del Remei 33. Poble-Sec (1952-1972)

 

*1960's.- L'entrada a El Pinar (Foto: Autor desconegut)

Qualsevol crònica històrica poblesequina, localitzada al veïnat de la França Xica i el seu entorn durant el segon terç del segle XX, resultaria incompleta i injusta si no fes cap referència a El Pinar, un espai de festa i esbarjo, que durant més de vint anys ocupà la finca número 33 del carrer de la Mare de Déu del Remei, prop de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes.

Es tractava d'un local extraordinàriament modest, que durant tota la seva existència va estar mancat de qualsevol connotació glamourosa o burgesa. Ans al contrari, era d'allò més popular i atenent a aquesta condició hi era pròpia la fortor dels alès d'anís i carajillo i l'ambient carregat de barreja de fum de tabac i suor. També hi sovintejaven els incidents, que en general tenien el seu orígen en la voluntat de marcar territori per part dels grups de joves habituals, o en inoportunes mirades a xicotes alienes que despertaven el dimoni de la gelosia i tenien la seva continuació a l'exterior amb corredisses, crits, mastegots i fins i tot episodis de lliuta cos a cos sobre el capó d'algun cotxe aparcat al carrer on es decidia el guanyador de la trifulca.

A El Pinar, que anteriorment havia estat conegut com El Jardín, s'hi organitzaven qualsevol mena de celebracions amb motiu de casaments, comunions, bateigs i festes d'aniversari. Com que no hi havia restaurant, calia portar el menjar fet o acabar de preparar-lo in situ.  

El local disposava de jardí i de tres espais separats. En els primers anys de la dècada dels 1960's El Pinar es va convertit en el bressol artístic de grups musicals locals emergents, especialment dels Sirex del Leslie i dels Mustangs del Santi Carulla. Allà mateix s'hi podia viure la rivalitat, sovint ferotge, entre seguidors d'uns i altres. També Ramon Arcusa i Manolo de la Calva (el popular Dúo Dinámico) hi havien interpretat el seus temes alguna tarda de diumenge.

*1960's.- Els Sirex en els seus inicis actuant a l'escenari de El Pinar. (Foto: Editorial Milenio /Angel Lenoir)

*1968.- Cap a finals dels anys 1960's El Pinar es convertia en Stifanis Club per programar el seves actuacions musicals.

Hi eren habituals les bodes i celebracions gitanes, que alteraven considerablement el silenci al barri amb sorollosos repics de palmes esquitxats amb el so rascat de les cordes de les guitarres durant llargues estones que es feien inacabables.

En els seus últims anys s'hi va instal·lar una autoescola que després va ser traslladada prop del mercat de Sant Antoni.

El Pinar va desaparèixer pocs anys després de començar la dècada dels 1970's quan el fenòmen de les discoteques ja s'havia generalitzat conquerint tota la geografia urbana.

Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

MERCAT DOMINICAL DEL LLIBRE VELL AL PARAL·LEL (1920's-1936)

 

A començaments dels anys 1920's, el mercat del llibre vell, que cada diumenge s'aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d'Urgell, i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel.

Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.

 

*1921.- Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l'espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s'instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s'estengué durant els anys 1930's també a la vorera d'enfront, la del barri de Poble-Sec.    

 

*1930's.- Un matí de diumenge al mercat del llibre vell a la vorera del Para.lel entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Comte Borrell. En primer terme veiem la Granja Galcerán i al fons es pot distingir la silueta del Teatre Talía. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

 

En aquest nou emplaçament però, el problema continuava subsistint els dies de pluja. Alguns llibreters s'arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues  edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien d'esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l'ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l'illa del mercat on els dies feiners hi havia les parades de roba dels encants.

A l'any 1936 el mercat dominical del llibre vell i d'ocasió tornava a l'entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaia incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista. 

 

ANTIC MERCAT DEL CARME. Carrer Carrera / Paral.lel. (1950-1972)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1964.- Vista a vol d'ocell de l'emplaçament de l'antic Mercat del Carme. (Foto: Fons SACE)

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrera de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de comerç sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps etc. L'alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l'altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s'hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per la salut pública i la salubritat de la via pública.

*1966.- Espai ocupat per l'antic Mercat del Carme, rera la xemeneia de la central del carrer Carrera. (Foto: Fons SACE)

 

El nou espai que s'habilità pel mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d'ús militar i a final dels anys 1940’s era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

A l'entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veins el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 1960's es va començar a plantejar el seu trasllat que no es concretaria fins el 1972 amb l'entrada en funcionament del nou Mercat del Carme del carrer de l'Arc del Teatre.

MUEBLES LA FÀBRICA. Primeres instal·lacions al Poble-Sec (1942-1950's)

MIQUEL BARCELONAUTA

                 

Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l'impulsor de l'empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d'aquest sector a Barcelona i Catalunya. Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d'èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvolupats. 

Als anys 1940's, després d'haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l'empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l'exitosa empresa Muebles La Fàbrica.  

 

Fèlix Estrada Saladich (Font: Memorias de Un comerciante catalán. Editorial Quiris)

 

Però abans d'instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l'empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.

*1946.- La primera botiga d'exposició i venda de Muebles La Fábrica al carrer Radas número 20 (Foto: Arxiu Mas / AFB)

 

*1946.- El taller del carrer Cabanes 33. (Foto: Arxiu Mas / AFB)

 

*1946.- El taller de tapisseria al carrer de l'Olivera cantonada amb Ricart. (Foto: Arxiu Mas / AFB) 

 

L'any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L'olfacte comercial d'Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.

D'altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d'obres d'art i president de l'Asociación Nacional de Coleccionistas. Entre el seus somnis no fets realitat, hi hagué la compra dels terrenys de l'antic camp de futbol de Les Corts on hi volia construir un gran centre comercial

 

*1948.- Notícia de la construcció del nou edifici del carrer Rocafort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

  

 

*1950's.- El local del carrer Radas 20, que havia acollit el primer centre de vendes, convertit en taller després de la inauguració del nou l'edifici central del carrer Rocafort. (Foto: Autor desconegut).