L'EMBARCADOR DEL PORTAL DE LA PAU (1850 - 1874)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER 

Agraïments a JOSEP TORT

*1850's.- Vista llunyana de l'embarcador habilitat al final de la Rambla després d'obrir-se el Portal de la Pau. A la imatge que presentem ampliada abaix, es pot apreciar com sobresurt de la línia de la muralla del mar. (Foto: Charles Clifford / MNAC).

En el punt aproximat on avui (2026) descansen les populars golondrines a l'espera d'iniciar les seves habituals rutes per les aigües del port, s'hi va construir, a finals de la primera meitat del segle XIX, un embarcador que marcaria l'inici de la relació de la ciutat amb el seu port vell.

En realitat aquest embarcador no va tenir una funció pràctica, pel que fa a l'arribada de passatgers a la ciutat via mar, fins que es va obrir una portella, anomenada Portal de la Pau o de les Drassanes, en el punt d'arribada de les Rambles al mar entre la Caserna de les Drassanes i el Parc d'Enginyers, quan ja es començava a plantejar el futur enderrocament de la muralla del mar. 

Ja a l'any 1847, l'enginyer militar Simó Ferrer i Bosch (1788-1860) [1] havia elaborat un primer projecte per obrir una portella a la muralla del mar i construir l'embarcador.

*1847.- Plànol del projecte per obrir la porta de les Drassanes o de la Pau amb l'embarcador format per un petit moll i protegit per un espigó de roques. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Les primeres notícies sobre la finalització de l'obra i la seva entrada en servei, les trobem a la premsa del mes de novembre de 1850.

*1850.- El 19 de novembre d'aquell any quedava oberta la nova portella de la Pau i el seu embarcador situat davant les Drassanes. També es va establir el preu a pagar per cada persona que embarqués o desembarqués (Font: Diario de Barcelona / ARCA)

*1860.- Plànol que permet identificar clarament l'entrant cap a les aigües del mar que servia d'embarcador, després de l'obertura del Portal de la Pau en el tram de la muralla del mar coincident amb el final de la Rambla. (Font: Fons Iglésies. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

*1856.- En aquest fragment de la litografia del port de Barcelona d'Alfred Guesdon es pot apreciar també l'embarcador. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona) 

*1870's.- Un altra imatge de l'embarcador amb els primers edificis del que seria el passeig de Colom i les naus de les Reials Drassanes al fons. 

L'embarcador encara va tenir temps per protagonitzar algunes de les primeres fotografies captades a la ciutat, en les quals apareixia com una mena d'espigó que s'endinsava cap a les aigües del port i el mar. El seu enderrocament es va produir als inicis de 1874.

*1874.- El 13 de febrer s'anunciaven a la premsa les primeres obres d'enderrocament del mur que protegia l'embarcador. (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1874.- Una setmana després, el 21 de febrer, es donava ja per desaparegut el primitiu embarcador i el tancament de la portella de la Pau.  (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1870's.-Vista de la muralla del mar des de les roques de l'embarcador. 

*1879.- Gravat publicat a la portada de La Publicidad del 8 d'octubre d'aquell any. que incorporava també l'article, que reproduïm parcialment a baix, sobre la desaparició de l'embarcador i l'inici de la construcció del moll de Sant Beltran al port. (Font: ARCA).

____

[1].- Simó Ferrer Bosch va ser un enginyer militar i capità de fragata. Era fill del també militar del Cos d'Enginyers de la Marina Simó Ferrrer i Burgès (1751-1823). Va participar activament a la Guerra del Francés (1808-1814) i va projectar el Far del Llobregat o Torre del Riu (1852), situat a l'entrada del port. Abans de morir va realitzar un estudi sobre el traçat dels ferrocarrils de Barcelona el 1856. 

LA PUERTA DE ALCALÁ reproduïda al PORTAL DE LA PAU (1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 13 de maig de 1897 arribava al port de Barcelona el general Polavieja [1], un militar amb un dilatada full de serveis a l'exércit espanyol. Aquesta visita va ser el motiu per erigir al Portal de la Pau, entre el monument a Colom i el Parc d'Enginyers, una reproducció amb materials fràgils i de durada efímera de la madrilenya Puerta de Alcalá.

*1897.- Arribada al port de Barcelona del general Polavieja amb l'arc triomfal que reproduïa la Puerta de Alcalá al costat del monument a Colom. (Foto: Juan Fornells/BNE).

Continuava essent habitual en aquells temps que les vingudes a Barcelona de monarques i personalitats rellevants anessin acompanyades de l'erecció d'arcs triomfals, sota els quals la persona homenatjada havia de passar en senyal d'honor per ella mateixa i de gratitud per part de la ciutat que els acollia.   

De la construcció d'aquest arc se n'encarregà l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí, després de l'aprovació de l'obra per acord municipal el dia 3 de maig de 1897. Només tres dies després, s'iniciaren les obres i fins i tot el diumenge dia 9 es va demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per treballar-hi també. Fins a 250 operaris varen participar a les obres. L'arribada de Polavieja estava prevista pel dia 13 i aviat es va veure que no hi hauria temps per tenir-lo totalment enllestit. El dia 19 es van reprendre els treballs per tenir-lo acabat coincidint amb l'arribada d'un altre militar, el general Lachambre [2] prevista entre els dies 10 i 12 de juny, L'arc restaria encara dempeus un mes més tard fins el 20 de juliol. Aquell dia va començar el seu enderrocament que es perllongà fins al 29 de juliol. En conseqüència, la seva presència al Portal de la Pau es va limitar a poc menys de tres mesos. En general, els barcelonins van considerar massa improvisada la construcció d'aquest arc, al que també li van ploure les crítiques per ser una mera reproducció d'un altre ja existent Madrid. 

*1897.- Retall d'un article publicat el 4 de maig d'aquell any, en el que s'informa dels preparatius per a la rebuda al general Polavieja i de la construcció d'un arc al Portal de la Pau.  

*1897.- Crònica dels últims preparatius per a la rebuda del general Polavieja, de les característiques de l'arc i de la impossibilitat de tenir-lo totalment enllestit el dia de l'arribada del militar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 14 de maig)

*1897.- Fragment d'un article publicat el 16 de maig on es fa una exhaustiva crítica al fet d'haver aixecat un arc similar al de la Puerta de Alcalá. (Font: Hemeroteca La Vanguardia.)

*1897.- El setmanari satíric La Campana de Gràcia publicava en la portada del seu número del 15 de maig d'aquell any, aquest acudit gràfic sobre l'arribada de Polavieja al port de Barcelona, on s'hi pot veure l'arc que reproduïa el de la Puerta de Alcalá. (Font: ARCA).

*1897.- Una altra imatge de l'arc, aquesta posterior a l'arribada de Polavieja, on se'l pot veure ja totalment enllestit. (Foto: Adolf Mas. Fundació Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas).

_________

[1].- Camilo García de Polavieja y del Castillo Negrete (1838-1914) va néixer a Madrid en el si d'una família benestant. Era fill d'un empresari nascut a Cadis i la seva mare era mexicana. Va rebre una bona educació amb una estada al Regne Unit, si bé amb disset anys va haver de retornar a Madrid a causa de la ruïna econòmica en què es veure abocat el seu pare. Aviat va decidir-se per la carrera militar, tot i que va haver d'endarrerir-la per la mort consecutiva dels seus pares. Finalment ingressà a l'exèrcit el 1858 i destacaria primer a la Guerra d'Àfrica i després a Cuba. Va lluitar contra els carlins a Catalunya entre 1873 i 1876. De retorn a Cuba va arribar a ser el capità general d'aquella provincia encara espanyola després de participar en l'anomenada Guerra Chiquita (1879-1889). Finalment va ser destacat a les Filipines on va exercir de governador general i va reprimir durament el moviment independentista fent afusellar al seu líder José Rizal al 1896. Quan Polavieja va veure que no se li concedien els reforços que havia sol·licitat, va dimitir abans de la definitiva desfeta colonial espanyola. 

Home de pensament conservador va dedicar-se tot seguit la política. Mitjançant una proposta coneguda com regeneracionista va intentar liderar la dreta espanyola i atraure també a la catalana a través d'un oferiment de descentralització administrativa. Fou ministre de guerra del gabinet de Silvela al 1899 però les estretors pressupostàries van produir la seva dimissió. Posteriorment, el rei Alfons XIII el nomenà Cap de l'Estat Major (1904), la qual cosa va produir l'enuig de Maura que fou destituït pel propi Rei. Al 1906 Polavieja va ser nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra i el 1910 va ser l'ambaixador espanyol a Mèxic.

El general Polavieja

*1896.- L'afusellament del patriota filipí José Rizal el 30 de desembre d'aquell any.

[2].- José de Lachambre Domínguez (1846-1903) va tenir una trajectòria militar similar al general Polavieja. Nascut a Màlaga va ingressar a l'exèrcit a través de l'arma d'Artilleria el 1862 amb només setze  anys, per participar després a la III Guerra Carlina, fins que fou destinat a Cuba on va ser governador de la provincia de Pinar del Río. Al 1862 viatja a les Filipines on es posa a les ordres del general Polavieja i participa en la repressió de diverses sublevacions independentistes fins a la derrota final i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles d'ultramar. De retorn a la península va desembarcar a Barcelona el 12 de juny de 1897 on va poder contemplar l'arc rèplica de la porta de Alcalà que la ciutat havia preparat pel seu superior Polavieja.  Posteriorment Lachambre acabaria la seva trajectòria com a diputat a Corts per la província de Màlaga (1898) i Capità General de Galícia (1899). El Consell Superior de Guerra i Marina va ser la seva última destinació abans de la seva mort a Madrid el 13 de juliol de 1903.

El general Lachambre

COL·LEGI DE PESADORS I MESURADORS. Antecedents (segle XI-1914) i Primer edifici (1915-1967)

 

A partir del segle XI es va establir a Barcelona un impost de mesuratge que s'anomenava dret dels cops. S'aplicava sobre el blat i altres grans, així com a les farines que entraven a ciutat i s'establia a benefici del Rei, dels hereus de la família Gruny i de la Pia Almoina. El batlle dels cops era el representant dels diferents propietaris o dels arrendadors del dret i era escollit pels conseller en nom del Rei. Havia d'anar amb les seves mesures a les dues places del blat on arribava el gra per mar i per terra respectivament.

Amb el pas dels anys, aquest impost va esdevenir cada cop més impopular i ben aviat els consellers intentaren abolir-ne la part corresponent a la Corona i a la Pia Almoina. L'any 1300 van aconseguir l'exempció de l'impost per al blat de les collites dels ciutadans de Barcelona i des del 1379 també per als dels transeünts. 

L'ofici de mesurador havia estat regularitzat per Jaume I quan al 1221 va establir aquest impost. La coexistència de múltiples sistemes de mesura van aconsellar establir un patró únic per evitar-ne fraus. Aquí neix l'ofici de mesurador i pesador, persones escollides per designació reial, que actuaven a les portes de les muralles.

La creixent activitat comercial que es duia a terme a Barcelona va consolidar aquest ofici, que va establir aviat el seu gremi, a la vegada que els pesatges i mesuratges s'aplicaven sobre més productes. A partir del segle XVI ja es troben referències al Gremi de Mesuradors de les Places Reials i a la Germandat de Mesuradors Reials de Gra i Pesadors de Farines del Port.   

L'esmentada impopularitat de l'impost va generar diverses revoltes, tot i que es mantindria fins a finals del segle XIX, així com el nomenament reial dels mesuradors i pesadors. Fou a partir de 1868 amb la caiguda de la Monarquia que la Germandat es va desvincular de l'estat i es va establir com a entitat privada.

Fins al 1903 els pesadors i mesuradors no va tornar a disposar d'un reconeixement oficial. Fou aleshores quan es va crear el Col·legi Oficial de Pesadors i Mesuradors Públics de Barcelona i els seus col·legiats es van convertir-se en funcionaris del ministeri de Comerç, amb la comesa assignada de donar fe pública de les operacions de pesatge i mesura (pesaje y medición)

*1962.- Fragment d'un article d'Arturo Llopis, publicat a la Vanguardia del dia 13 de juliol d'aquell any,  en el que es repassen els diferents emplaçaments de les seus de les entitats de pesadors i mesuradors

Sembla que la primera seu del gremi va ser al costat del Convent de Sant Agustí on antigament es feia el pesatge de la farina. Posteriorment es van traslladar a la zona del Portal del Mar (Pla de Palau), inicialment a l'anomenada Casa del Pes del Rei  i més tard a la pròpia Muralla del Mar fins que a finals del segle XIX s'instal·laren al número 7 del carrer de Llauder.

*1916.- Imatge de la que fou la seu del Col·legi de Pesadors i Mesuradors entre 1915 i 1967. Aquesta foto correspon a la seva construcció original. Al fons es poden veure les naus dels Magatzems Generals del Comerç, actual Palau de Mar. (Foto. AFB) 

Va ser al 1915 quan van ser autoritzats a establir la seva seu al Moll del Dipòsit davant la Dàrsena del Comerç. Allà s'hi va construir un edifici modest just on abans hi havia la sala de reparacions mecàniques de la Casa de Màquines, al costat dels Magatzems Generals del Comerç que avui acullen el Palau de Mar. Aquest emplaçament era idoni perquè en aquella zona es concentrava pràcticament tota l'activitat portuària de la ciutat i s'hi va instal·lar la bàscula que pesava les mercaderies del comerç marítim donant servei a tot el port. L'edifici va ser ampliat posteriorment i aquesta seu es mantingué fins a mitjans de la dècada dels 1960's quan es va construir el nou edifici al costat de les vies del tren rere el Pla de Palau.

*1963.- Emplaçament del Col·legi de Pesadors i Mesuradors Públics de Barcelona sobre un plànol de la ciutat dibuixat per  José Loeches i José Ruiz Navarro.

CASA DEL MARINO. Grup Escolar. Carrer de l'Escar. Moll de Rebaix. (1930-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1930.- Emplaçament de La Casa del Marino entre el Port Vell i el barri de la Barceloneta.

Cap a finals dels anys 1920's la Societat del Pòsit Marítim va adquirir un solar al Moll del Rebaix, davant de la Barceloneta,  per construir-hi un edifici social i recreatiu per als treballadors portuaris, que fou inaugurat a finals de 1930 amb el nom de Casa del Marino

*1930.-. Una notícia sobre les primeres activitats a la Casa del Marino abans de l'acabament definitu de la construcció de l'edifici.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Emplaçament de la Casa del Marino sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 
L'edifici a quatre vents era d'estil neoclàssic amb dos patis laterals i una façana de baixos i dues alçades amb una balconada amb balaustrada al pis principal. Del cos central de la façana sobresortia un pis més rematat per un frontó sota el qual hi havia la inscripció Casa del Marino. 

*1935.- Façana de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

El 1932 l'edifici va ser cedit a l'organisme autònom de l'administració Instituto Social de la Marina, que s'encarregava de la previsió i cobertura mèdica i assistencial als treballadors del mar.

*1932.- A La Vanguardia del mes de gener s'informava de l'adquisició de l'edifici per l'Instituto Social de la Marina.

El 3 de novembre de 1935, el govern municipal presidit per l'alcalde Francesc Jaumar i de Bofarull hi va inaugurar el Grup Escolar Casa del Marino,  amb la qual cosa l'edifici va passar a tenir una funció docent orientada als nens del barri de la Barceloneta.

*1935.- Autoritats presents a l'acte d'inauguració del Grup Escolar a l'edifici de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

* 1935.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 5 de novembre d'aquell any

Durant el franquisme l'edifici va continuar fent la seva funció  fins que la voracitat desmesurada de les transformacions olímpiques va certificar la seva defunció. En el seu lloc es va construir l'edifici del Consorci El Far.

 

*1970's.- La Casa del Marino al centre de la imatge (fletxa groga). (Font. Escudo de Oro. Postals)

 

*1991.- Façana posterior de la Casa del Marino, a punt de ser engolida per les obres olímpiques.

 

MONUMENT A ANTONIO LÓPEZ, MARQUÈS DE COMILLAS. Passeig de Colom (1884-1936) i Plaça d'Antonio López (1943-2018)

Antonio López y López, marquès de Comillas (1817-1883)

El 16 de gener de 1883 moria a Barcelona Antonio López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant d'esclaus i un dels homes més poderosos de la ciutat. Ben aviat un grup de families benestants encapçalades per Manuel Girona i Claudi López, el seu propi fill, van promoure una iniciativa amb el suport de l'ajuntament presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, per erigir-li un monument. La primera pedra va ser posada el 24 de setembre de 1883 i un any després, el 13 de setembre de 1884 va ser inaugurat.

*1883.- La notícia de l'acte de col·locació de la primera pedra del monument a les planes de La Vanguardia del dia 25 de setembre d'aquell any. (Cliqueu a sobre per ampliar-la)

 

*1890's.- El monument amb un arbrat passeig d'Isabel II al darrera. 

 

La primera estàtua (1884-1936) de Venanci Vallmitjana

El conjunt monumental va ser dissenyat per Josep Oriol Mestres i l'estàtua original d'Antonio López situada sobre el pedestal, era obra de Venanci Vallmitjana, deixeble de Damià Campeny, que va utilitzar peces de bronze procedents dels vaixells de la Companyia Transatlàntica fundada pel propi López. Aquestes peces van ser foses al Taller de Pere Mir.

En el conjunt escultòric del pedestal hi van col·laborar reconeguts escultors de l'època com Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener. 

El monument va ser emplaçat a la plaça de Sant Sebastià sobre l'eix central del traça dels passeigs de Colom i d'Isabel II amb l'escultura encarada cap al costat muntanya i amb un enreixat al peu del monument que l'envoltava

L'ambient revolucionari que dominava els carrers de Barcelona després de l'esclat de la Guerra Civil i el fracàs de l'aixecament militar a la ciutat va propiciar que el revoltats ataquessin el monument. L'escultura va ser abatuda i el monument va ser dedicat a Maximilià Biardeau un dels guàrdies d'assalt morts a causa dels enfrontaments del 6 d'octubre de 1934.

 

*1936.- El dia 24 d'agost, a un mes després de començada la Guerra Civil, l'escultura de ferro d'Antonio López va ser abatuda del seu pesdestal i els revoltats varen pintar el nom del Capità Biardeau a la base del monument. (Foto: Autor desconegut. Fons CNT. IISH - Amsterdam)

 *1936.- Així recollia l'edició del periòdic La Vanguardia del 25 d'agost l'atemptat popular contra el monument.

El pedestal va quedar-se sense estàtua entre 1936 i 1943.
 

 

La segona estàtua (1943-2018) de Frederic Marès

 

El 1943 el govern municipal franquista va decidir reposar l'estàtua amb una rèplica en pedra obra de Frederic Marès. Al mateix temps va modificar l'emplaçament del monument que va ser reposat a la plaça situada entre l'edifici de Correus i la façana posterior de la Llotja del Mar. La nova estàtua de Marès va quedar encarada cap al costat Llobregat.

Al 1952 es va afegir al peu del monument una placa de marbre amb uns versos de Jacint Verdaguer datats de 1876 i dedicats al marquès de Comillas. Aquest esdeveniment coincidia amb el 50è aniversari de la mort del poeta. López havia estat mecenes de mossèn Cinto.

 

AL EXCM. SR. DN. ANTONIO LÓPEZ

Muntat de tos navilis en l'ala beneïda busqui
de les Hespèrides lo taronger en flor
més ay! ès ja despulles
de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida
i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles
de l'arbre del fruit d'or
- Jacinto Verdaguer, Pre. -
Vapor trasanlantic "CIUDAD CONDAL"

18 Novembre 1.876

 

*2000's.- El monument quan era a la plaça d'Antonio López

 

A partir de 2010 s'inicia una campanya contrària a mantenir el monument al carrer que inicia SOS Racisme i a la qual s'adhereixen diversos sindicats i grups municipals.

Finalment el 3 de març de 2018, l'ajuntament presidit per Ada Colau va executar la retirada de l'escultura del navilier del pedestal, una decisió que no va agradar a tothom. 

 

*2018.- Dues imatges de la retirada de l'estàtua.

 

BARCELONA MUNDIAL PALACE. Embarcador, Cafè-Restaurant i Centre d'Exposicions. Portal de la Pau. (1908-1918)

Agraïments a JULIÁN MURLANCH FOLGUERA

*1910's.- Una imatge exterior del restaurant Mundial-Palace en una targeta postal de l'època.

L'edifici que avui ocupa la seu de l'Autoritat Portuària, va ser completat el 1907 seguint un projecte del 1903 de l'enginyer i aleshores subdirector d'Obres del Port Julio Valdés y Humaran, amb l'objectiu de fer les funcions d'embarcador per a passatgers. El cos central de la façana de l'edifici va ser coronat amb un grup escultòric al·legòric a Barcelona, la navegació i el comerç, que va ser  adjudicat a l'artista local Joan Serra mitjançant concurs públic convocat el 1906.

La planta baixa de l'edifici acollia un ampli conjunt de serveis orientats al viatger marítim amb les instal·lacions de dipòsit i reconeixement d'equipatges, que van ser lliurades per l'autoritat portuària als responsables de Duanes l'1 de juny de 1907. Tot seguit, es va publicar l'anunci del concurs públic per a l'arrendament del primer i segon pis per explotar-hi un cafè-restaurant i també de dos quioscs de la planta baixa. Aquest concurs va ser adjudicat als senyors Enric Vilalta i Josep Serra Farré abans d'acabar-se l'any.

*1905.- L'edifici del Mundial Palace en construcció.

*1907.- Espais destinats a reconeixement, inspecció i dipòsit d'equipatges a la planta baixa. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

*1907.- Vestíbul de l'edifici amb les escales d'accés al pis superior. (Font: Memòria d'Obres del Port de Barcelona 1907-1910)

La primera planta o pis principal quedava estructurada en dos vestíbuls laterals i un de central, que donaven accés a un saló de 40 metres de longitud i 10 d'amplada amb una alçada de 11,5 metres en el punt més alt rematat per una coberta de vidre. A la part posterior de l'edifici hi havien les dependències de cuina, rebost, bodega i serveis auxiliars del restaurant.
La segona planta era ocupada per les habitacions de l'arrendatari del local i altre personal destinat al restaurant.
Al gran saló de la planta principal s'hi va instal·lar el luxós restaurant batejat amb el nom de Mundial Palace amb capacitat per unes 500 persones
 

 *1909.- Vista interior del menjador del Restaurant Mundial-Palace

El banquet inaugural va celebrar-se la nit del dia 1 de febrer de 1908 i uns mesos després el restaurant va rebre al visita del rei Alfons XIII. Ben aviat va passar a ser un dels preferits per la burgesia de la ciutat de començaments del segle XX. A banda de ser emprat per a banquets organitzats per cercles socials, culturals, esportius i polítics, les classes més benestants el contractaven també sovint per celebrar-hi casaments.

*1908.- Fragment de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 2 de febrer, l'endemà del banquet d'inauguració del Mundial Palace.

  

Una de les característiques principals que oferia el restaurant eren els àpats amb cuina estrictament vegetariana que s'hi servien els dissabtes. El 29 de març de 1908 hi va tenir lloc un banquet per a celebrar la constitució de la Lliga Catalana Vegetariana a la que hi assistiren les més de 250 persones associades.

Un any després de la inauguració del restaurant es va instal·lar un Museu Comercial, promogut per la Unió del Productors per al Foment de l'Exportació, on s'hi podien trobar tota mena de productes de consum.

*1909.- Publicitat sobre l'exposició de productes que es va organitzar amb el nom de Museu Comercial a les dependències del Mundial-Palace. (Font: Revista Mundial Políglota. Casa Editorial Viuda de Tassó)

*1910.- Ampliació del Museu Comercial (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 24 d'abril)

1909.- Publicitat del Cafè- Restaurant Mundial-Palace.

El Cafè-Restaurant Mundial Palace va funcionar fins a l'any el 1918. A partir d'aquella data, l'edifici es va destinar a ser la seu de la Junta d'Obres del Port i posteriorment de les diferents institucions que han governat el Port Autònom fins a l'actualitat que acull la seu de l'Autoritat Portuària.

L'edifici ha perdut alguns detalls del seu aspecte original com a resultat d'algunes ampliacions o reformes, no excessivament respectuoses amb l'estructura original.

Algunes celebracions al restaurant del Mundial Palace publicades a La Vanguardia:

  

                                                     12 de maig de 1908

17 de maig de 1914 

13 de juny de 1914