OBSERVATORI ASTRONÒMIC. Casa Llotja de Mar. (1830's-1878)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a XAVIER CAZENEUVE i JOANA FRANCÈS

Contemplant fotografies i gravats de mitjans del segle XIX de l'edifici de la Llotja de Mar, vist des del Pla de Palau, es pot advertir la presència d'un cos afegit que sobresurt sobre el terrat del palau. Es tractava d'un observatòri astronòmic per al alumnes de l'Escola de Nàutica, des d'on es podien avistar el cel i les aigües del port. La perspectiva, lleugerament elevada sobre les edificacions dels porxos de'n Xifré, des de l'altra banda del passeig d'Isabel II, permetia una visió privilegiada del port fins a l'horitzó.

*1845.- Gravat del Palau de la Llotja de Mar amb indicació de l'altell on estigué emplaçat l'observatori astronòmic de l'Escola de Nàutica.

*1857.- Fotografia captada des del mateix lloc que el gravat anterior, amb la font del geni català acabada d'instal·lar. mentre es completava l'enllambordament del Pla de Palau. 

*1840's.- Una altre gravat del palau de la Llotja amb l'altell 

L'Escola de Nàutica havia tingut dependència de la Junta de Comerç abans d'integrar-se a la Universitat. Cap als inicis del segle XIX va ser construit aquest altell es pot veure en alguns gravats i fotografies publicats entre 1840 i 1878. Va ser precisament en aquest any quan va ser enderrocat i eliminat del terrat de l'edifici.  

*1878.- A finals d'aquell any l'Observatori Astronòmic del terrat de la Casa Llotja de Mar va ser enderrocat perquè amenaçava ruïna. Així ho recollia del Diario de Barcelona del 28 de novembre (Font: ARCA).

_______

Bibliografia seleccionada on es pot obtenir mes informació d'aquesta construccció:

Cortés i Torres, Xavier. Casa Llotja de Mar. Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 2007. (pàgs. 55 i 74)

Diversos Autors. Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: Ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851). Edicions de la Cambra de Comerç de Barcelona. 2009. (pàg. 41).

 

ACHURI. Restaurant basc. Carrer Consolat 23. (1936-1938)

Situat sota els pocs porxos que encara quedaven al carrer del Consolat (avui Consolat de Mar), davant del Palau de la Llotja, el restaurant Achuri (en algunes cròniques escrit en euskera Atxuri), fou un establiment de cuina basca tradicional, que durant els últims anys de la Segona República, ja durant de Guerra Civil, acollia trobades polítiques i socials, moltes d'elles relacionades amb la comunitat basca establerta a Barcelona.  

*1936.- Vista interior del restaurant Achuri amb les parets decorades amb motius euskalduns.

Emplaçament del restaurant Achuri al carrer del Consolat 23 (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1936.- Al mes de maig d'aquell any, molt poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, l'Achuri acollia una celebració d'homenatge als nedadors del Club Natació Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1936.- Indalecio Prieto i els seus seguidors també van celebrar aquest banquet a l'Achuri. (Font: Diario Gráfico).

El curs de la guerra i l'avenç de les tropes nacionals al nord van portar al Govern d'Euskadi a establir-se a Barcelona. Aquest fet va enriquir encara més les relacions entre ambdues comunitats que culminaren en la celebració de la Setmana Pro Euzkadi, celebrada entre el 29 de maig i el 6 de juny de 1937, amb nombrosos actes de solidaritat entre ambdós pobles. Malgrat que els estralls de la guerra començaven a comportar greus dificultats d'abastiment,  molts d'aquells actes es van poder complementar amb àpats de germanor celebrats a les taules de l'Achuri.

No tenim noticia que el restaurant sobrevisqués al conflicte bèl·lic civil per la qual cosa, la seva pista es perd després de 1938.

ANTIGA LLIBRERIA DE LA VIDUA PLA. Cotoners (segle XVII-1853) / Princesa 8 (1853-1913)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO
 

Els orígens de la Llibreria de la Vídua Pla es remunten al segle XVII quan es va establir una impremta al carrer dels Cotoners a mig camí entre Santa Maria del Mar i la catedral.
De les primeres produccions d'aquesta impremta se'n coneixen edicions en les que hi figura la inscripció Estampa de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. 1660. A través dels temps el negoci va passar de la família Jolis a Bernat Pla, que era qui regentava el negoci a finals del segle XVIII. A la mort de Pla se'n va fer càrrec la seva vídua Tecla Boix, que va donar nom al negoci, si bé va quedar sota l'administració del seu cunyat Vicent Verdaguer. El seu fill Joaquim també es dedicava a l'ofici de llibreter i va obrir una llibreria davant del Liceu, però fou la seva germana Francesca Verdaguer qui acabaria al front de la impremta/llibreria de Tecla Boix, Vídua de Pla. Del matrimoni de Francesca Verdaguer amb Llorenç Bocabella va néixer el llibreter i filàntrop Josep Maria Bocabella (1815-1892), que esdevindria un home clau en la prehistòria del temple de la Sagrada Família.

La llibreria i impremta es dedicaven exclussivament a temes religiosos. Allà s'hi imprimien novenes, goigs, llibrets piadosos, missals i estampes. Al segle XIX el negoci era conegut oficialment com Hereus de la Vídua Pla.

*1892.- Josep Maria Bocabella i Verdaguer en un oli pintat per Aleix Clapés.
 

*1858.- Una estampa en llengua catalana impresa a la Llibreria de la Vídua Pla. 

 

L'obertura del carrer Princesa al 1853 [1] va comportar la modificació de l'edifici que acollia la impremta, que va poder disposar d'entrada pel nou carrer, amb la qual cosa guanyà amb notorietat si bé el local es mantingué pràcticament igual durant tot el decurs de la resta del segle XIX. Fins a la modificació de l'immoble, l'entrada a la impremta era pel carrer Cotoners. Avui encara se'n poden veure vestigis en un marc de fusta que duu gravat l'any 1794. El local, d'uns 90 metres quadrats, passava per sobre de l'actual carrer Princesa fins arribar a una fusteria que hi havia al carrer Ignasi i tocava paret amb paret amb l'antiga residència de Sant Ignasi de Loiola. Els baixos acollien el taller d'impressió i la botiga mentre el pis superior era reservat a l'habitatge. El nou edifici modificat va quedar enllestit el 1855 tal i com avui encara es pot veure en una reixa a peu de carrer. Fou a partir d'aleshores que l'adreça de la impremta va canviar del carrer dels Cotoners al número 8 del carrer Princesa. 

 

*1850.- Plànol amb el traçat del carrer Princesa i detall de l'immoble afectat on vivia Josep Maria Bocabella i hi havia la impremta de la Vídua Pla. 

 

Reixat existent al carrer Princesa 8 amb l'any de la reforma de l'edifici que acollia la impremta. (Foto: Julià Bretos).

 

Inscripció de l'any 1794 en el marc de fusta de l'entrada des del carrer Cotonerrs a la imprempta abans de l'obertura del carrer Princesa. (Foto: Julià Bretos).

 

Bocabella, home de grans conviccions religioses, quedaria al front del negoci i el 1866 va fundar l'Associació de Devots de Sant Josep. Aquesta associació va arribar a tenir un gran nombre de seguidors i des de pràcticament el primer dia va promoure un butlletí anomenat El Propagador de la devoción a San José, una publicació que ha arribat fins als nostres dies amb el nom de revista Temple com a testimoni periòdic de l'evolució de les obres de la Sagrada Família.

Durant els primers anys de la dècada de 1870's el carrer Princesa va ser rebatejat amb el nom de carrer de Cadis i amb aquesta adreça apareixia a les marques que s'imprimien a les estampes i altres publicacions de la impremta.

*1870's.- Revers d'una estampa impresa a la llibreria de la Vídua Pla durant l'època que el carrer Princesa va ser anomenat carrer de Cadis.

Bocabella va utilitzar part dels guanys aconseguits amb la difusió i venda del Propagador per adquirir un ampli solar al llogarret de Sant Martí de Provençals conegut com El Poblet. Allà es va proposar edificar un temple en honor a Sant Josep, que amb el temps i diversos canvis de criteri acabaria convertit en la Sagrada Família d'Antoni Gaudí.

Bocabella va morir el 1892 i la llibreria de la Viuda Pla del carrer Princesa va continuar activa fins que va tancar portes el 1911. El negoci es va establir dos anys després al número 13 del carrer de Fontanella. Al seu antic emplaçament del carrer Princesa 8 s'hi va obrir després la Granja Montserrat, un dels establiments de Granges La Catalana. 

Dues etiquetes de la llibreria, que va continuar amb el nom Herederos de la Viuda Pla després d'establir-se al carrer Fontanella, molt a prop de la plaça Catalunya.

[1].- El carrer Princesa forma part d'un eix que enllaça l'antiga Ciutadella amb la Rambla passant per la plaça de Sant Jaume. El formen els carrers Ferran, Jaume I i l'esmentat carrer Princesa. Fou projectat als anys 1820's amb finalitats militars, amb l'objectiu de poder disposar d'una entrada directa en línia recta des de la guarnició militar de la Ciutadella fins al centre de la ciutat vella.

 

ANTIC PALAU REIAL. Pla de Palau (Segle XV-1875)

 



*1860's.- Façana de l'antic Palau Reial de Barcelona al Pla de Palau.

 

Construcció de llarga història i multiples usos i funcions situada al Pla de Palau entre el Passeig d'Isabel II i la plaça de les Olles. En aquell indret  el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat.

La història de l'edifici es remunta a mitjans del segle XV quan es va construir la coneguda hala dels draps (1444), un dipòsit de mercaderies que feia les funcions de magatzem portuari de la llana. Posteriorment seria habilitat com arsenal.

Al llarg del segle XVI se li va afegir el pis superior i ja al segle XVII l'edifici va ser reformat. Primerament s'hi va construir un claustre (1618) obra de Francesc Socies i posteriorment (1663-1667) Frai Josep de la Concepció va convertir-lo en Palau del Lloctinent donant-li un estil barroc classicista amb planta quadrangular, pati central i elements gòtics a les façanes. L'interior era presidit per una sala principal de planta rectangular i dos pisos d'alçada coneguda com Saló dels Festins.

 

*1677.- La festa dels argenters davant el palau (Font: Francesc Via).

 

 

 

A l'any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l'edifici amb l'església de Santa Maria del Mar.

Aquí es va allotjar l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió Espanyola que va acabar amb la desfeta de 1714. Amb el Decret de Nova Planta i l'abolició del càrrec de virrei, el palau va passar a ser residència del Capità General com a primera autoritat militar a Catalunya, fins que el 1846 van passar a residir a l'edifici de Capitania de l'antic convent de la Mercè.

El 1771, el Comte Roncali va reformar a fons l'edifici donant-li un aspecte neoclàssic a les façanes. El 1802 va ser novament residència reial per acollir Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma durant l'estada a Barcelona dels monarques espanyols que casaren al príncep i una de les infantes amb prínceps italians. Fou aleshores quan s'edificà un pont de fusta efímer que comunicava aquest palau amb l'edifici de la Duana Nova (després Palau del Governador Civil) on s'allotjava la major part del seguici reial.

 

*1870's.- El Palau amb la Font del Geni Català en primer terme. (Font: Biblioteca Nacional de España)

*1858.- Plànol del Palau traçat per Miquel Garriga Roca

Fou en 1864 quan aprofitant l'estada a Barcelona de la reina Isabel II fou definitivament condicionat com a Palau Reial. La façana de l'edifici tenia un rellotge al frontó rectangular que coronava la façana principal i dues vistoses tribunes als extrems de la planta principal. Durant el curt període la Primera República Espanyola va ser condicionat com a jutjat.

El dia de Nadal de 1875 l'edifici va patir un violent incendi que el va destruir i posteriorment fou enderrocat.

 

*1860.- Concentració dels artesans de Barcelona en honor de la reina Isabel II el 23 de setembre d'aquell any

 

*1870's.- Imatge captada des del centre del Pla de Palau. A l'esquerra el Palau Reial i a la dreta l'edifici de la Duana Nova. (Font: J. Laurent / Biblioteca Digital Hispánica)

 

*1850's.- Dibuix on veiem el Palau Reial (fletxa) amb les altres edificacions que envoltaven el Pla de Palau. (Isidore Laurent Deroy)

RAMPA D'ACCÉS A LA MURALLA DEL MAR des de la Plaça de Sant Sebastià. (1834-1881)



 

Dibuix que reprodueix l'ambient i l'animació pròpies de la plaça de Sant Sebastià amb la rampa de la muralla del mar en primer terme.

 

A l'any 1881 l'enderroc de la muralla del mar al front portuari de la ciutat era ja una realitat i la urbanització del passeig de Colom el proper repte urbanístic de la zona.

L'última gran renovació i reforma d'aquesta muralla, que separava la ciutat de les aigües de la Mediterrània, havia estat dirigida pel capità general Ramon de Meer y Kindelán al 1834. L'operació va consistir a eixamplar-la i igualar-la, la qual cosa l'havia convertit en una apreciada zona de passeig per la ciutadania. La reforma de Meer havia inclòs també l'ordenació del traçat d'una via estreta i paral·lela al mar que va ser coneguda com carrer Sota Muralla. Quedava situat en una cota molt més baixa que el passeig de la muralla i  arribava fins a la plaça de Sant Sebastià (avui coincident amb la d'Antonio López). A partir d'aquesta plaça en direcció cap a la Ciutadella la muralla havia estat enderrocada totalment i desviada en direcció Barceloneta cap al Portal del Mar. Així doncs, es va haver de dissenyar una rampa per salvar la desproporció d'alçàries entre el passeig enlairat de la muralla i la cota del Pla del Palau.

La rampa embocava a l'ample carrer que s'havia obert entre el Convent de Sant Sebastia i el Palau de la Llotja al cantó muntanya i les cases d'en Xifré al costat mar. Aquest carrer era el Passeig d'Isabel II, que ben aviat va ser dotat d'amples voreres i plantat d'arbres als laterals.

*1858.- Una de les primeres fotos captades a la ciutat. Hi podem veure el punt exacte on s'iniciava la rampa que conduia a la muralla del mar, el Palau de la Llotja a l'esquerra i els porxos d'en Xifré a la dreta. Al fons l'antic Palau Reial i al costat la silueta de la torre de Sant Joan de la Ciutadella, molt poc abans d'enderrocar-se. (Foto: Alexis Gaudin. Col·lecció privada Jorge Àlvarez)
 

 

*1870.- Dibuix de Lluís Rigalt i Farriols on es veu la rampa, el túnel i el convent de Sant Sebastià al fons. (Font: Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi).

 

La rampa de la plaça de Sant Sebastià tenia un pas inferior en el punt de la seva cota més alta que permitia el pas de vianants i carruatges cap a la Barceloneta i el port.

L'enderroc de la rampa es va produir a començament dels anys 1880's procedint-se a una nova urbanització de la plaça i a la col·locació d'un monument al navilier i traficant d'esclaus Antonio López, marquès de Comillas, que uns anys després acabaria donant també nom a la plaça.

 

Fragment del dibuix anterior amb el límit inferior de la rampa que donava accés al passeig d'Isabel II. 

 

Un altre fragment del dibuix anterior amb el pas obert sota la rampa en primer terme. 

 

*1839.- Daguerreotip realizat per Ramón Alabern, en el que pot veure's al fons la rampa d'accés a la muralla del mar. 

 

Vista del Passeig d'Isabel II des del Pla de Palau amb la Llotja a la dreta en primer terme. El dibuix és fet a partir del primer daguerreotip realitzat a Barcelona, l'original del qual és el de la imatge superior. A baix veiem ampliat l'espai de la rampa d'accés a la muralla del mar. (Gravat d'Antoni Roca)

 

 

CINE PRINCESA. Via Laietana 14 (1923-1996)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1923.- Anunci promocional del Cine Princesa. 

*1928.- El Cinema Princesa en primer terme, davant de l'edifici que acull les organitzacions sindicals.

Inaugurat el 17 de març de 1923 a la cantonada de la Via Laietana amb el carrer Manresa, amb un accés secundari pel carrer Argenteria, el Cinema Princesa disposava d'un aforament inicial per a 1.550 espectadors.

La proclamació de la República va comportar el lògic canvi de nom i va ser rebatejat com a Cine Layetana a partir del 16 d'abril de 1931. Les primeres pel·lícules sonores hi van arribar a l'abril de 1933 i la Guerra Civil va obligar a tancar el local durant un temps.

Amb l'arribada del franquisme el local va ser reobert poques setmanes després de l'entrada dels nacionals a Barcelona, concretament el 16 de febrer de 1939, recuperant alhora el seu nom original. La sala va quedar integrada dins de la categoria de cinemes de reestrena amb els típics programes dobles que eren canviats setmanalment. Els diumenges i festius hi havien també sessions matinals.

Com recorda Roberto Lahuerta en un dels seus inventaris de cinemes de barri [1], el Princesa va ser una de les sales que va tenir la sort de projectar la gran superproducció  Los Diez Mandamientos. Va ser durant la Setmana Santa de 1963.

El Princesa va tancar portes com a cinema el juny de 1970. No obstant això, la sala va continuar activa assumint altres funcions i a partir de l'agonia del franquisme va adquirir un protagonisme destacat com a lloc de celebració d'assemblees i concentracions de treballadors, que lluitaven pels seus drets i negociaven els seus convenis col·lectius. La proximitat de la sala a l'edifici de les organitzacions sindicals afavoria aquesta funció. 

Al març de 1996 el local va ser ocupat i convertit en un centre cívic alternatiu i ben aviat va esdevenir una mena d'icona del moviment okupa a Barcelona.

Després de més de sis mesos d'ocupació, la policia va optar pel desallotjament que va deparar escenes de gran violència degenerant en una autèntica batalla campal amb un registre de 15 ferits i 48 detinguts, segons va recollir la premsa de l'època. Allò va ser el definitiu adéu del Princesa, que va ser tot seguit enderrocat i substituït per un bloc d'oficines de planta baixa i sis alçades.

*1924.- L'entrada al cinema Princesa. A la façana s'hi poden veure les dues escultures que coronaven la porta d'accés. A l'esquerra l'edifici dels sindicats encara era en construcció. (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

[1].- Lahuerta Melero, Roberto.  Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. 2015

JARDÍ DEL GENERAL (1816-1870's)

*1870.- Vista del Jardí del General amb el Passeig de l'Esplanada a l'esquerra i l'actual avinguda del Marquès de l'Argentera en primer terme amb els arbres acabats de plantar. (Foto: Joan Martí).

L'anomenat Jardí del General fou el primer jardí públic que va existir a la ciutat. Era situat just davant de l'Estació de França, a l'altra banda de l'actual avinguda Marquès de l'Argentera, i s'estenia seguint el carrer Comerç fins on ara hi ha l'antic Mercat del Born. Al costat mateix del jardí arrencava el Passeig de l'Esplanada, projectat uns anys abans.

Rebia aquest nom perque va ser encarregat pel general Francisco Javier Castaños (1758-1852), duc de Bailén i capità general de Catalunya. Havia estat projectat el 1815, un cop acabada la Guerra del Francès (1808-1814) i  les obres van ser enllestides en poc més d'un any. En tot el seu perímetre, el jardí era envoltat  d'una reixa i l'interior era poblat d'una gran diversitat d'arbres i vegetació amb bancs de pedra i una trama formada per molts camins i avingudes.

*1860's.- Un plànol del Jardí del General en el que s'aprecia la complexa trama de camins del seu interior i l'inici del Passeig de l'Esplanada a l'esquerra. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Va ser també un espai pioner en l'exposició d'animals al públic. Hi havia un petit estany, amb una illeta al mig on vivien dos paons. Així mateix, en un dels extrems del jardí, hi havia una gran gàbia on eren exposades diverses espècies d'ocells exòtics. Aquests animals i els seus cants foren l'atracció permanent d'aquell indret de gran popularitat entre la ciutadania [1].

*1849.- Descripció detallada del Jardí del General que feia Manuel Saurí en l'edició d'aquell any de la  Guia General de Barcelona. [2]

Pel que fa a l'estatuària, hi havia almenys nou escultures diseminades pel jardí. Ramon Muntaner les va concretar en una de les seves obres [3] on recollia l'existència de quatre bustos representatius de la Modèstia, la Soledat, l'Aflicció i la Follia, mentre que les altres cinc eren de cos sencer i representaven a Minerva, Ceres, la Medicina, La Fidelitat i un grup doble amb Bacus i Adriana.  

L'any 1840, amb motiu de la visita de la reina Isabel II, el jardí va ser ampliat, cap a la banda de la Ciutadella, en aproximadament una cinquena part de la seva extensió inicial.

Fou a començaments dels anys 1870's  quan el Jardí del General va desaparèixer a conseqüència de la urbanització de la zona, que va comportar l'edificiació de les cases porxades de l'actual passeig de Picasso i del mercat del Born. La urbanització i enjardinament de l'antiga Ciutadella començaria uns anys després i compensaria amb escreix aquesta pèrdua.
Judit Subirachs ha seguit el rastre de les escultures que hi havia al Jardí del General en una de les seves obres [4], on recull que Huertas Claveria i Jaume Fabré [5] sostenen que només es van salvar la font al·legòrica a la Fidelitat, que va passar un temps al Parc de la Ciutadella, així com els bustos representatius de l'Aflicció, la Modèstia, la Senzillesa i la Solitud, que van arribar als jardins del Palau de Pedralbes després de passar per la Ciutadella.

Dibuix de Dolors Anglada Sarriera 

[1].- Vallescà, Antoni. Efemérides barcelonesas del siglo XIX. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1946.

[2].- Saurí, Manuel i Matas, Josep. Manual Histórico-Topogràfico, Estadístico y Administrativo. Guia General de Barcelona. Imprempta-Llibreria Manuel Sauri. Barcelona, 1849.

[3].- Muntaner, Ramón. La Barcelona vuitcentista. reculls històrics (1801-1900). Llibreria Catalònia. Barcelona, 1929.

[4].- Subirachs i Burgaya, Judit. L'escultura del segle XIX a Catalunya: del romanticisme al realisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1994.

[5].- Huertas Clavería, Josep Maria, Fabre, Jaume i Bohigas, Pere. Monuments de Barcelona. L'Avenç. 1984.
.

FONT D'ARETUSA. Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE i RAMON VILALTA

*1870's.- La Font d'Aretusa vista des de l'extrem sud del passeig de l'Esplanada

Dels quatre grups escultòrics en forma de brolladors que es van instal·lar al Passeig de l'Esplanada, la Font d'Aretusa ocupava l'extrem sud, el més proper a la Duana al costat del Jardí del General en un indret que avui coincidiria més o menys amb el començament del carrer Comerç davant de l'estació de França.

Aquesta font monumental va ser projectada per l'escultor mataroní Damià Campeny i Estrany (1771-1855). Igual que la d'Hèrcules, situada a l'altre extrem, tenia molta més alçària i presència que els dos brolladors centrals del passeig dedicats a Nereida i Tritó. 

Aretusa, nimfa de la mitologia grega pertanyent als grup de las nàiades i vinculada per tant a les aigües, apareixia al cim de l'estructura de la font, que era formada per un pedestal superior sobre un gran pom de roca humida i plena de molsa i altra vegetació aquàtica, del que sobresortien els colls i els caps de quatre oques que projectaven aigua pels seus becs. A la bassa d'aigua inferior que encerclava el grup es podien veure també les escultures de quatre tortugues, que suraven sobre la superficie i de les boques de les quals brollava aigua en direcció a la font.

La seva desaparició, cap a mitjans de la década dels 1870's, es vincula a la reurbanització de tota aquella zona, que va canviar totalment d'aspecte amb la construcció del Mercat del Born i els habitatges de Fontseré al sector comprès entre l'actual passeig de Picasso i el carrer Comerç

*1870's.- Una imatge del Jardí del General en la que es veu la Font d'Aretusa (quadre vermell) al començament del passeig de l'Esplanada. El carrer que apareix en primer terme és l'antic passeig de la Duana, actual avinguda del Marquès de l'Argentera. (Foto: Joan Martí. Sèrie Bellezas de Barcelona. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

FONT DE LA NEREIDA. Passeig de l'Esplanada (1802-1870's)

 

*1870's.- La Font de la Nereida al centre del Passeig de l'Esplanada. Al fons es pot veure també la Font d'Hèrcules que tancava el jardí per la part nord. 

 

Un dels brolladors que ornamentaven el recorregut del Passeig de l'Esplanada era el de la Font de la Nereida. Juntament amb la font del Tritó era situada en la part central del jardí. No s'ha pogut esbrinar qui fou l'autor d'aquesta escultura de finals del segle XVIII instal·lada en aquest indret en inaugurar-se el passeig l'any 1802.

Representava la imatge de la nimfa nua i enfilada sobre un dofí amb un dels seus braços subjectant-se el cap entre un brollador que projectava l'aigua verticalment. L'estàtua era situada al centre d'una bassa circular plena d'aigua i protegida per una tanca metàl·lica.

Les Nereides segons la mitologia grega eren filles de Nereu, el déu del Mar, i de Doris filla d'Oceà i per això eren considerades nimfes del mar.

Aquesta font va desaparèixer a finals dels anys 1870's quan es va reurbanitzar la zona dels voltants del Born aprofitant l'enderrocament de l'antiga Ciutadella.

 

*1850.- Litografia de la ciutat de Barcelona a vol d'ocell. El cercle groc coincideix amb l'emplaçament de la Font de la Nereida. (Font:  Arxiu Històric de la Ciutat. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

 

PASSEIG DE L'ESPLANADA o PRIMER PASSEIG DE SANT JOAN (1802-1880)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, LLUÍS FELISART i RAMON VILALTA

*1806.- Emplaçament del jardí de l'Esplanada (rectangle vermell) entre el barri de la Ribera i la fortificació de la Ciutadella. (Font: Plànol de Barcelona de Moulinier. Institut Cartogràfic de Catalunya)

Després de les Rambles aquest va ser el primer gran passeig arbrat que va tenir Barcelona. Començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) on hi havia el Jardí del General, continuava pels terrenys on després s'aixecaria el mercat del Born i resseguia un curs paral·lel al de l'actual carrer del Comerç fins a morir prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou.

Aquest passeig fou batejat oficialment com a Passeig de Sant Joan, si bé era conegut popularment com el passeig o jardí de l'Esplanada, en referència al gran espai buit que havien deixat els enderrocs que es varen executar per construir la Ciutadella després de la caiguda de la ciutat de 1714.

El passeig va ser projectat per Agustín de Lancaster y Araciel, capità general de Catalunya a finals del segle XVIII. Les obres van durar entre 1796 i 1802. L'estructura del passeig era formada per diverses fileres d'arbres a cada banda, un camí central amb quatre fonts brolladors aixecades sobre basses d'aigua circulars i situades de forma més o menys equidistant amb una separació aproximada de dos-cents metres entre elles. D'aquestes fonts avui només se'n conserva una: la Font d'Hèrcules que des de l'any 1928 es troba emplaçada a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega.

*1855.- Detall del passeig de l'Esplanada amb el Jardi del General a l'extrem sud i les quatre fonts monumentals al llarg del seu recorregut. (Font: Plànol de Sala editor. Sistema Acklin.  Institut Cartogràfic de Catalunya) 

Dues imatges de la Font d'Hèrcules, que era emplaçada a l'extrem nord del passeig. La superior correspon a una fotografia de J.E. Puig (1880) captada quan s'estaven fent les obres de reurbanització de la zona que van comportar la desaparició del passeig de l'Esplanada. La inferior a un gravat de l'època publicat a La Ilustración.

La primera font pel cantó de mar era la de la nimfa Aretusa, que coincidia amb l'extrem sud del passeig. A continuació en direcció nord hi havia la font del Tritó, la figura del qual apareixia domant un cavall de mar, tot seguit la Font de la Nereida cavalcant sobre un dofí,  i finalment l'esmentada Font d'Hèrcules. 

L'espai central disposava també de bancs i quedava delimitat i protegit per tanques i baranes dels dos camins laterals reservats per a la circulació de carruatges i bestiar.

La construcció del Mercat del Born, l'enderrocament de la Ciutadella i tota l'operació urbanística vinculada a la celebració de l'Exposició Universal de 1888 suposarien el final definitiu del passeig de l'Esplanada. Com ja s'ha dit, únicament la Font d'Hèrcules va romandre molt a prop del seu lloc original amb alguna modificació en la seva base, quedant emplaçada al jardí del nou Palau de Belles Arts, que es va construir per l'Exposició on actualment hi ha l'edifici dels jutjats.

*1888.- Amb la desaparició del Passeig de l'Esplanada la Font d'Hèrcules va ser ressituada molt a prop. Va quedar dins el recinte del nou Palau de Belles Arts i va perdre la part inferior del seu basament original. Al fons es veuen els edificis del carrer Comerç entre els arbres es pot distingir la silueta de l'Arc de Triomf. (Foto: Ballell)

 

 

Diorama del Passeig de L'Esplanada fet per Josep Mestres i Cabanes (1898-1990) i restaurat per encàrrec del Museu d'Història de Barcelona.

Més informació del diorama en aquest enllaç: http://www.raco.cat/index.php/EstudiMoble/article/download/255960/342909.

*1834.- Descripció que feia del Jardí de l'Esplanada el Diccionario Geográfico Universal.

Gravat que detalla els quatre trams que integraven el passeig de l'Esplanada amb les quatre fonts brollador monumentals. De dalt a abaix les fonts d'Hèrcules, Nereida, Tritó i Aretusa. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

 *1882.- La revista La Ilustración demanava que la Font d'Hèrcules, l'última supervivent de l'antic Passeig de l'Esplanada, no desaparegués. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Més informació a:
http://jardinsipatrimoni.wordpress.com/2012/10/12/el-passeig-de-lesplanada/