BASAR DE LOS ANDALUCES. Papereria i material d'escriptori. Passatge Madoz - Plaça Reial. (1855-1938)

Aquest fou un dels primers grans establiments que tingué la plaça Reial, tot i que el negoci ja havia estat fundat una dècada abans, concretament el 1844, quan la família Favà va obrir la primera botiga al número 5 del carrer de l'Argenteria.

*1872.- Dibuix publicitari del Bazar de los Andaluces.  La Plaça Reial apareix amb el seu antic nom de Plaça Nacional.

Es dedicava al comerç de papereria i objectes d'escriptori i el seu propietari Joan Favà i Gallart, un home conegut per les seves idees monàrquiques, va decidir establir-se al 1855 a la plaça Reial, deixant enrere aquells primers anys prop de Santa Maria del Mar. El nou local amb els aparadors situats sota els porxos s'estenia per la cantonada entre la plaça i el curt passatge de Madoz que la comunicava amb el carrer Ferran. Tot i que inicialment era coneguda com la Tienda de los Andaluces va passar més tard a ser anomenada Bazar de los Andaluces.

Allà s'hi podia trobar tota mena de material de papereria i escriptori, plomes i tinters, segells i premses per a paper timbrat i era una de les botigues preferides de pintors i dibuixants. L'any 1883 Joan Favà va morir i el negoci va passar a la seva filla Dolors, que va establir una societat amb l'impressor Francesc Seix

*1923.- Les plumilles de la marca Imsa i la tinta de la marca Baetica (que també comercialitzava gomes d'esborrar) eren uns dels productes més habituals que es podien comprar al Bazar de los Andaluces.

Una de les característiques principals d'aquest establiment era la gran capacitat d'impacte publicitari que tenia, a través dels almanacs i calendaris que distribuïa durant les festes nadalenques. Eren calendaris en forma de llibret, sovint desplegable, que contenia un mapa d'Espanya amb les diferents regions i províncies, mentre que la coberta era decorada cada any amb un gravat diferent on apareixien un home i una dona guarnits amb les indumentàries pròpies i típiques d'una determinada província espanyola. Aquesta llarga sèrie de calendaris amb el pas del temps ha estat molt preuada i buscada pels col·leccionistes. 

*1900.- Dues mostres més de la publicitat del Bazar de los Andaluces.

*1895.- El calendari d'aquell any amb motius de Barcelona.

*1912.- El calendari amb motius de Tarragona.

Xavier Theros, fixa la desaparició del Bazar de los Andaluces cap als últims anys de la Segona República [1]. Certament després de la Guerra Civil i l'adveniment del franquisme ja no apareixen més noticies d'aquest històric establiment. 

[1].- Theros, Xavier.- Vida i miracles de la Plaça Reial.- Edicions Albertí. Barcelona 2019

HERBORISTERIA FARRAN. Plaça Reial 18 / Passatge Bacardí. (1940-2018)

Herboristeria establerta a la plaça Reial a l'any 1940 per  iniciativa de la família Farran dedicada a la venda a l'engròs d'herbes medicinals i d'espècies per la cuina. La botiga era emplaçada als baixos del numero 18, una finca ocupada aleshores per les pensions Palma i  Pros. L'entrada a la botiga era sota els porxos i amb el pas dels anys va quedar situada al costat de Los Tarantos i el Jamboree. Hi havia però també una entrada al magatzem situada al passatge Bacardí que connecta la plaça amb la Rambla.                . 

L'accés a l'herbolari des del passatge Bacardí

Relleu de fusta amb la figura d'un herborista que hi havia sobre una de les entrades del passatge Bacardí

Durant prop de 80 anys, el negoci va ser un dels més populars de la plaça amb una clientela fidel i del barri. El negoci va haver-se de posar al corrent dels nous temps i el que havia estat inicialment una botiga d'herbes a l'engròs va incorporar també nous productes dietètics i bioecològics d'alimentació i cosmètica natural per tal de mantenir i eixamplar la clientela. Altrament, alguns dels nous veïns del barri vinguts d'altres països, van ensenyar als Farran fórmules d'herbes vingudes de les cultures magribina, indú o argentina.

No obstant això, l'epíleg de la història d'aquesta botiga va ser el mateix que moltes altres de Ciutat Vella. La pèrdua de veïns i clients del barri que van haver d'abandonar-lo a causa de la pressió immobiliària i el turisme creixent i desbordat, molt més partidari de l'alcohol i el souvenir, van dificultar la continuïtat de l'empresa.

A finals de juny de 2018, Carles Farran, l'últim representant de les tres generacions de la família que van regentar l'herboristeria, va decidir tancar definitivament el negoci, convençut que davant la davallada d'ingressos dels últims anys, era ja difícilment viable mantenir-lo actiu amb les noves circumstàncies que afectaven al barri. 

*2018.- Carles Farran al taulell de la seva botiga pocs dies abans de procedir-se al seu tancament definitivament. (Foto: Manolo García/ara.cat)

SASTRERIA ESTANISLAU FUREST. Primera botiga. Plaça Reial 4 / Passatge Madoz 6. (1898-1917)

*1898.- Els aparadors de la sastreria i camiseria Furest poc temps després de la seva obertura.

Estanislau Furest i Roca va obrir a l'any 1898 una botiga de roba de senyor a la cantonada de la plaça Reial (número 4) amb el passatge de Madoz (número 6), el petit carrer que porta fins al carrer de Ferran. Furest era el germà del reconegut metge i homeòpata Modest Furest descobridor del Vichy Catalán a Caldes de Malavella.

Furest es va distingir des dels seus inicis com una botiga de qualitat que oferia als seus clients els millors productes tèxtils (sastreria, camiseria, sombrereria...) i de complements de moda. La plaça Reial era a finals del segle XIX, juntament amb l'entorn de la Rambla i els carrers que hi embocaven, el centre comercial per excel·lència de  la ciutat. Furest va dotar el seu establiment d'un taller annex de sastreria i als seus productes tradicionals de moda i vestir hi afegí, com a element diferenciador i de qualitat, la roba esportiva, conscient què la pràctica de l'esport constituïa una gran novetat per als que volien viure al dia en simptonia amb el progrés.    

Emplaçament exacte de la primera botida d'Estanislau Furest a la Plaça Reial (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1913.- Dues imatges de la botiga de Furest a la placa Real

L'èxit i la bona acollida que la sastreria i camiseria va rebre per part de la burgesia local va comportar de plantejar-se un trasllat a l'emergent zona de l'Eixample, que poc a poc començava a consolidar-se com la nova zona noble i el nou centre de la ciutat.

Així doncs, a partir del 1917 el nou destí de Furest seria un dels baixos de la Casa Rocamora, concretament als números 12-14 del Passeig de Gràcia, entre el carrer de Casp i la Gran Via, un establiment que va arribar a ser centenari i que va tancar al febrer de 2019, assetjat per la pressió comercial de les multinacionls i grans empreses de moda que viu el centre de la ciutat. El negoci de la família Furest però, ha arribat a la quarta generació i continua en varies botigues que té a la part alta de la ciutat i en diversos centres comercials. 

CAFÈ RESTAURANT SUIZO. Plaça Real 17. (1857 - 1949)

*1900's.- El Restaurant Café Suizo vist des de l'entrada de la Plaça Real (foto superior) i des de La Rambla (foto inferior)

*1930's.- Una altra imatge del Café Suizo des de La Rambla.

La història de la restauració a Barcelona no s'explicaria mai completa sense referir-se a aquest local situat al número 17 de la plaça Real i obert el dia de Tots Sants de 1857. L'entorn era pràcticament nou de trinca amb els edificis de la plaça acabats de construir.

Només uns anys després (1861) el va comprar un italià de nom Mario Zanfa, que posteriorment el va vendre a dos socis, Maffioli i Starna (també italians). Els Maffioli ja tenien una certa experiència en negocis de restauració a Barcelona des que el 1777 havien obert la Fonda dels Falcons al carrer Escudillers cantonada amb Còdols.

El local funcionava inicialment com un cafè, pero aviat es va proveir d'una cuina per servir plats i acabà plenament dedicat a la restauració a partir de 1866. Tot i que oficialment el seu primer nom fou Cafè Suizo i després Cafè Restaurant Suizo va ser conegut sempre pels barcelonins com el Suís.

El 1880 va ser objecte d'una ampliació que li va permetre obrir una altra porta pel costat de la Rambla justament al número 40. El restaurant s'havia fet famòs adquirint un gran prestigi entre els barcelonins i també entre els visitants de la ciutat. Acollia nombroses tertúlies literaries i d'intel·lectuals de l'època. Entre els asidus del local figuraren noms com Valentí Almirall, Pitarra, Conrad Roure i més endavant Santiago Rusiñol, Narcís Oller, Ferran Agulló o el cronista Tomàs Caballé i Clos, que hi va arribar a instal·lar el seu lloc habitual de treball. Durant els anys de la Renaixença s'establí una certa competència, sovint impregnada d'un excés d'entusiasme, entre els tertulians que defensaven les formes plurals del mots acabades en "es" i els que contràriament eren partidaris de l'acabament en "as". Finalment, per tal d'evitar discussions pujades de to, els partidaris dels "as" varen abandonar el restaurant per fixar el seu lloc de reunió i tertúlia al Cafè Espanyol de l'altre costat de la Rambla, mentre els defensors dels "es" varen romandre al Suís [1].

Una part de l'actractiu del local residia en el reservats que hi havia a l'entresol. Eren habitualment ocupats per famílies benestants que hi organitzaven llurs celebracions en un ambient d'absoluta d'intimitat. Aquests reservats també foren testimonis de molts acords i aliances polítiques. A més dels intel·lectuals, també fou freqüentat per personatges com el general Primo de Rivera quan era capità general de Catalunya, homes de negocis i emprenedors com el milionari Juan March o polítics de tota mena com el regionalista Francesc Cambó o el radical Alejandro Lerroux.

Interior del Restaurant Cafè Suizo (Foto: Frederic Ballell)

El restaurant Suís faria un salt definitiu de qualitat quan es va fer càrrec del negoci Miquel Matas i Jorba, que el va comprar als descendents dels inicials propietaris italians. Matas havia començat a conèixer el món de la restauració en el propi Suís on havia entrat com ajudant de taulell a l'any 1908. Amb el seu germà Joan havien arribat a Barcelona després d'abandonar la masia familiar de Martorell arruinats pels estralls de la fil·loxera. Miquel Matas va continuar la seva carrera en d'altres establiments (Lyon D'or i Mundial Palace) fins arribar a ser un maître reconegut. Finalment el 1932 va decidir tornar al Suís per comprar-lo i va acabar de consolidar-lo durant els anys de la República com un dels primers restaurants de la ciutat. 

Poques setmanes després del tancament definitiu del local, la revista Destino publicava un exhaustiu article signat per Miguel del Puerto [2] en el que explicava anècdotes diverses de la vida del Suís. Entre elles hi destaca la que identifica aquest restaurant com a lloc d'origen de la denominació d'arròs o paella Parellada. Juli Parellada era un client habitual del Suís que vivia al palau del carrer Canuda que avui acull l'Ateneu. Un dia de l'any 1902 que tenia molta pressa, va demanar un plat d'arròs prèviament buidat i net d'espines, ossos i clofolles. La fòrmula tingué èxit i quan el cambrer feia la comanda a la cuina demanava un arròs del Parellada, denominació que va acabar quallant per referir-se a aquest plat, tant habitual avui a les cartes dels restaurants i arrosseries.

El Suís va acollir les cerimònies de lliurament dels Premi Nadal des de la seva creació el 1945 fins a l'edició de 1949. A finals dels anys 1940 la Plaça Real i el seu entorn ja no eren el mateix, des de l'acabament de la guerra havien patit una degradació creixent i els locals de moda començaven a traslladar-se a l'Eixample i a la Diagonal. Miquel va decidir tancar el local per establir-se a Sitges i fer-se càrrec de l'Hotel Terramar on continuaria els seus negocis de restauració i hoteleria. El 30 de març de 1949 el restaurant Suís tancava portes per sempre.

Avui entrar a la plaça Real des de la Rambla pel decadent passatge Bacardí, sovint tancat amb les seves portes de ferro, ens pot donar encara una idea del que fou aquell restaurant Suís en els seus anys d'esplendor.

[1] Lluís Permanyer. Establiments i negocis que han fet història. Edicions La Campana. 1990.

[2] Miguel del Puerto. Revista Destino. Número 611. 23 d'abril de 1949.