ESSER. Discoteca. Sala de festes. Ronda del General Mitre 169. (1983-1986)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Discoteca del barri de Sant Gervasi localitzada als números 169-171 de la Ronda del General Mitre, entre els carrers de Sant Gervasi de Cassoles i del Miño, prop del carrer de Balmes. El local va ser promogut pel conegut empresari de l'oci nocturn barceloní Kike Anzizu (Enrique Anzizu Furest), molt actiu en aquella època, que fou un dels artífexs del reflotament de l'històric Bikini de la Diagonal.

Esser va ocupar els locals que anteriorment havien acollit discoteques i sales de festa com El Papagayo, l'efímera Ideas, com també el pub d'ambient tropical i begudes hawaianes Wahiwa Paradise.

El local es va presentar al públic amb un logotip simple, que superposava un triangle blanc a la petjada d'una empremta digital. Les seves propostes presentaven una mena de barreja entre la música postmoderna de l'època, influenciada per moviments com la movida madrileña, però també abastaven altres manifestacions artístiques no estrictament musicals (teatre, exposicions de roba, joies i objectes decoratius, etc.). 

*1983.- Disseny de Peret (Pere Torrent) per la discoteca Esser.

Esser va tenir una presència important a la nit barcelonina presentant una varietat d'actuacions en directe entre les que s'hi van comptar les de: 

Niña de Vallecas  (1983)

Relaciones Paralelas. Banda catalana de tecno-pop formada al barri sabadellenc de Torre Romeu (1984).

De Tacón, grup de rock femení (1984)

Guevara Twist. Grup de pop-rock vinculat a l'estètica after-punk i new wave (1985)

L'espectacle multidisciplinari del grup ARPA impulsat pel col·lectiu Laboratorio-A, que va presentar una performance entre teatral i musical el juny de 1985. 

*1984.- Una postal de promocional d'Esser dissenyada pel dibuixant Montesol (Francisco Javier Ballester).    

      

L'aparició d'Esser a la nit barcelonina va coincidir amb l'última etapa del llegendari Zeleste del carrer de l'Argenteria. Molts dels habituals d'aquesta sala laietana esgotaven les últimes hores la nit a Esser, que tancava més tard, i acabaven baixant les fosques escales de Mitre 169 per les que s'accedia a aquesta discoteca. D'altra banda, Esser va ser també contemporània de la resurrecció del Bikini de la Diagonal gràcies a la gestió del grup Turmix, que d'alguna manera va establir el seu centre d'operacions a Esser, on s'acomboiaven cada nit els joves dissenyadors, dibuixants de còmic, interioristes i artistes emergents de l'època. 

*1984.- L'interior de la discoteca Esser durant la festa d'homenatge a la sala del barri del Born La Ceca, que es va celebrar al juny d'aquell any. (Foto: Santi Bartolomé. El Noticiero Universal / ARCA). 

PANTAGRUEL I GARGANTUA. Restaurants. Aragó 214 (1981- 1999) i Còrsega 200 (2000 - 2008)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Recollint els noms dels dos gegants de l'obra de François Rabelais, a l'any 1981 va obrir-se a la cantonada del carrer d'Aragó amb el d'Aribau, un restaurant de grans dimensions i especialització en cuina catalana i més estrictament lleidatana. A la carta no hi faltaven els cargols a la llauna, considerats el plat estrella del local, i l'ample interior disposava de set menjadors, alguns dels quals privats eren idonis per a àpats d'empresa o celebracions socials i familiars.

*1990's.- Preus dels plats de la carta del Pantagruel i Gargantua a en la seva secció carns a la brasa 

Amb el canvi de segle, el trasllat del restaurant al número 200 del carrer de Còrsega, molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, va suposar un nou Pantagruel amb un notable canvi de decoració, menys carregada que al local original, pero sense alterar gens ni mica l'aire lleidatà de la seva cuina, on els cargols continuaven sent el plat més característic juntament amb la coca de recapte, el pastisset de bacallà amb all-i-oli de peres i codony, els embotits i altres menges típiques de les terres de ponent  

El restaurant del carrer de Còrsega va ser substituït al 2008 per la Fonda Gaig -després Gaig a seques- i a partir de juny de 2021 el mateix local va ser ocupat pel restaurant Atempo que el xef Jordi Cruz va portar des de la localitat gironina de Sant Julià de Ramis amb la seva estrella Michelin.

PITEL·LO (Bar - 1984-1990's) - (Restaurant Pizzeria 1990's-2008). Consell de Cent 313

 MIQUEL BARCELONAUTA

Emplaçat al carrer Consell de Cent tocant a Balmes, el Bar Pitel·lo forma part d'aquest conjunt de locals que van irrompre en la Barcelona dels anys 1980's

Era un establiment no gaire gran on se servien també dinars i destacava per la modernitat del seu logo i la decoració de l'interior. Al migdies, s'hi podien veure alguns oficinistes i funcionaris de les nombroses empreses i establiments públics establerts a l'entorn. Pitel·lo havia estat anys enrere una marca de beguda axampanyada quan la denominacio cava encara no s'havia imposat en el món dels vins escumosos. 

*1957.- Publicitat de Pitel·lo a la revista Destino.

*1967.- Anvers d'un calendari de butxaca de l'any 1967. (Font: todocoleccion.com)

Era per això que el local es va especialitzar en caves i la seva ubicació, en una de les zones de més activitat d'oci nocturn, li va permetre aprofitar-se de les discoteques veïnes del barri (bàsicament Psicosis, Duetto i Trauma), que en aquells anys disposaven d'una gran acceptació entre el públic. Al vespres era un lloc idoni per començar la nit amb una copa abans d'abordar la pista de ball.

Amb el canvi de segle, Pitel·lo va ser traspassat pels seus fundadors i convertit en un restaurant pizzeria al ús. Posteriorment el local, sempre dins el món de la restauració, va canviar repetidament d'amos i de tipus de cuina.  

*2008.- Rètol exterior de Pitel·lo esdevingut pizzeria (Foto: Googleearth)

EDUARDO MAZO. Un poeta argentí a La Rambla (1980-2005)

MIQUEL BARCELONAUTA

Eduardo Mazo (1940-2021)

Nascut a Buenos Aires el febrer de 1940, fill d'un immigrant sirià que va establir a l'Argentina de ben jove, Eduardo Mazo va arribar a Barcelona a començaments dels anys 1980's. La dècada anterior havia estat molt trasbalsada per al poble argentí que, com a d'altres països sudamericans, va ser carn de canó de les voluntats totalitàries d'uns militars que actuaven sense contemplacions per assegurar allò que ells identificàven com l'ordre i la lleialtat a la pàtria. 

Barcelona, estava aleshores tot just sortint d'una dictadura i s'havia obert una transició política, que, tot i que per a molts no va acabar com havien anhelat, va ser un oasi de llibertat que van poder viure els sudamericans que van fugir del seu sotmès país, i van poder lliurar-se de tortures i assassinats. Els que van arribar fins aquí van intentar refer-se, explicar les seves vivències i sobreviure. Així va ser l'arribada d'Eduardo Mazo a Barcelona.

Tocat amb la seva característica i inseparable gorra, una americana de pana i un somriure de nen entremaliat que convidava a compartir-hi converses, va plantar-se al bell mig de la Rambla. Habitualment ho feia entre l'entrada del mercat de la Boqueria i el dibuix de Joan Miró. Allà, talment com el músic que fixa els suports de les seves partitures, Mazo hi situava uns altres suports on exposava els textos de les seves poesies i els llibres que intentava vendre als interessats i xafarders que s'hi acostaven. 

Aquesta bohèmia de carrer i de versos, el tindria ocupat durant molts anys fins esdevenir un personatge inequívocament vinculat al paisatge rambler.

*1980's.- Eduardo Mazo a la Rambla (Foto: Kim Manresa)

Autorizado a vivir un dels llibres clàssics d'Eduardo Mazo que ens parla sobre la vulnerabiliatat de l'ésser humà, presoner de l'establishment i d'un món controlat pel capital i l'ambició. 

CHE SALVADOR

Recuerdo,

ya de niño,

me hablaban de un país

estriado hacia el pacífico,

me decían que Chile era un perfil

de cara a la esperanza,

que su gente andaba sin apuro

forcejeándole al sol

cada mañana.

Luego,

cuando los años

se nos vinieron del oeste,

supe que Chile era un hermano nuevo,

original y hermoso,

que Chile era un silencio

y un murmullo,

una costa infinita

de este lado del mundo

y un motivo de lucha

de este lado del triunfo.

Y había un hombre

(que era decir un pueblo),

con su traje de calle

y sus ojos de abuelo,

un hombre salvador,

un che

de saco y de chaleco,

un revolucionario

con bolas y pellejo

que supo ir a la muerte

como quien descubre un sueño

y se llenó de Chile,

ese país que es nuestro.

Yo se que estás peleando,

che Salvador, eterno.

Poema dedicat al president xilè Salvador Allende en el llibre de Eduardo Mazo Che Salvador.

*1980.- El poeta dempeus sobre el revestiment ondulant de la Rambla i sempre disposat a la conversa. (Foto: Autor desconegut)

Mazo va col·laborar activament en l'organització de les diverses edicions de La Festa de la Poesia a La Rambla i de les tertúlies literaries que s'hi cdflebraven. A l'edició del 2005, que coincidia amb el seu 25è. any de presència a la Rambla, se li va retre un merescut homenatge amb l'associació Amics de la Rambla.

*2005.- La Festa de la Poesia d'aquell any va tenir a Eduardo Mazo com a protagonista principal.

Eduardo Mazo va tornar al seu país i va morir a Buenos Aires el 3 de maig de 2021.

JAUME DE PROVENÇA. Restaurant. Provença 88. (1980-2013)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest restaurant, situat en el barri que avui coneixem com Nova Esquerra de l'Eixample, va estar durant les últimes dècades del segle XX a les primeres posicions del rànquing dels millors de la ciutat. El seu promotor Jaume Bargués i Rich havia treballat prèviament al restaurant que els seus pares havien obert als anys quaranta al número 98 del mateix carrer Provença cantonada Calàbria [1]. Només una travessia mes enllà en direcció a Sants, Bargues fill es va decidir als inicis dels anys 1980's a obrir el seu propi restaurant als baixos d'un edifici d'obra nova.  

Al nou restaurant Bargués va desenvolupar una cuina de base catalana, inspirada en molts casos en receptes pròpies de la seva mare, que completava amb conceptes de la nouvelle cuisine francesa. L'èxit i la bona consideració de l'establiment per part dels bons gourmets, van donar al Jaume de Provença a una fama creixent de cuina d'autor que li va permetre rebre primer la Medalla al Mèrit Turístic de la Generalitat, a l'any següent (1982) l'estrella a la Guia Michelin i finalment el Premi Nacional de Gastronomia (1983) [2].

L'estel dels anys daurats del Jaume de Provença va començar a apagar-se amb el canvi de mil·lenni. Al 2001 el restaurant perdia l'estrella Michelin amb la consegüent davallada de bons clients seguint el comentari de El Jaume de Provença ja no és el que era. Bargués va incorporar un menú de migdia que girava al voltant d'uns 30 euros. Tot i els esforços no va aconseguir recuperar el restaurant dels primers anys. Finalment a l'estiu del 2013 va tancar portes definitivament. Només un any després, al setembre de 2014, Bargués va morir als 76 anys.

___________

[1].- El primer restaurant de la familia Bargués a Barcelona va ser Can Jaume obert el 1942 pel pare de Jaume Bargúes i Rich a la cruïlla Provença/Calàbria. Posteriorment la seva mare hi va obrir El Racó d'en Jaume. Actualment (2025) en aquell local hi ha el restaurant Inici's on Jordi i Toni, dos nebots de Jaume Bargués han volgut continuar aquesta nissaga de restauradors al mateix barri.

[2].- El periodista i cronista gastronòmic Luis Bettonica a l'edició 1985-86 de la seva Agenda de Restaurants ja lloava les excel·lències dels plats de la cuina del Jaume de Provença, del que només en discutia la decoració, poc reeixida segons el seu gust, i l'ambient sorollós al menjador. Entre els plats que Bettonica destacava hi havia la Lasagna de txangurro amb crema de cloïsses, El llenguado amb bolets a l'oporto, els ous pochés amb pasta de fulls i salsa d'albirgínia, els raviolis de manetes de porc amb salsa choron i l'amanida d'espardenyes i marisc a la vinagreta de tòfones.

PÒRTICS D’ORDENACIÓ DEL TRÀNSIT ALS CARRILS CENTRALS DE LA DIAGONAL (1986-2024)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquests pòrtics van ser instal·lats a l'any 1986 al llarg del tram de l’Avinguda Diagonal que s'estén entre la plaça Francesc Macià i el pont sota la Ronda de Dalt, que dóna entrada al municipi d'Esplugues de Llobregat i a l'autopista. Constaven de tres pantalles situades respectivament sobre els tres carrils centrals. En elles hi podien aparèixer una fletxa verda o bé una aspa vermella. La intenció era regular i graduar el sentit dels vehicles que circulaven per aquests carrils fent-los reversibles en funció del flux de trànsit. En el seu disseny hi va col·laborar l'arquitecte valencià Santiago Calatrava, que en aquella època va deixar a la ciutat obres com el pont de Bac de Roda sobre les vies del tren o la torre de Comunicacions de la Telefònica a la plaça Europa de Montjuïc.

2020's.- Un dels pòrtics situat al tram final de la Diagonal 

Durant prop de 40 anys els pòrtics van conformar el paisatge de la part final de la Diagonal, la més ampla d’aquesta via. La seva supressió a l’estiu de 2014 va obeir bàsicament a raons d'inutilitat, atès que en la pràctica els carrils ja no eren reversibles sinó que romanien sempre en la mateixa direcció d'acord amb la senyalització horitzontal.

2010's.- El primer dels pòrtics sortint des de Francesc Macià era situat abans de la cruïlla de la Diagonal amb l'Avinguda de Sarrià. (Foto: Àlex Garcia/La Vanguardia)

TOOTSIE. Bar cinèfil. Calàbria 29 (1984-2021)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

*2000's.- Entrada del Tootsie amb el rètol del local decorats amb neons.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

Un fragment de la carta del Tootsie amb els sandvitxos que s'hi servien

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat

MERCASHOW. Sala de Festes amb espectacles d'striptease. Zona Franca. (1980's-2000's)

 

*1990's.- Local que acollia els espectacles de Mercashow a la Zona Franca. (Font: Targeta publicitària de Mercashow)

Una de les atraccions nocturnes que va generar força expectació a partir de finals dels anys 1980's era el local anomenat Mercashow, que proposava actuacions de joves que es despullaven davant del públic. La novetat era que els artistes que lluïen els seus atributs corporals eren exclusivament masculins. El local estava ubicat al sector de Mercabarna, un espai allunyat de la ciutat en plena Zona Franca, i s'orientava específicament per al públic femení. Així ho indicava la publicitat que prohibia l'entrada a homes sols. Aquests espectacles van gaudir d'una certa popularitat durant els últims anys del segle XX i Mercashow era un dels llocs clàssics per a celebració de trobades de comiats de soltera. La novetat de la proposta va ser una de les claus de l'èxit en un món, el de l'erotisme i l'striptease, que fins aleshores no s'havia mogut del patró habitual consistent en les noies exhibint els seus cossos i els homes mirant-les. De fet el propi Mercashow, que era emplaçat al carrer Major de la Zona Franca, ja havia obert portes uns anys abans cap al 1983, oferint els clàssics espectacles d'striptease femení, que havien començat a proliferar a partir de l'inici de la transició, si bé en aquest cas, s'orientaven a una clientela de transportistes i treballadors de la zona habituals en aquell sector.

                                               

*1985/6.- Anuncis de Mercashow. El de dalt a la cartellera amb els espectacles que s'hi presentaven durant els seus primers anys i el d'abaix a la secció de classificats oferint feines de caixera i cambrera. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  

Amb el pas del temps però, el local va evolucionar cap a una nova fórmula, que consistia bàsicament en l'actuació de joves dotats de físics musculats i espectaculars, guarnits amb les habituals estètiques pròpies d'aquest submón (policia, bomber, motero, cow-boy, mafiós, repartidor de butà....) que, en grup o en solitari,  anaven desfilant per l'escenari i executaven coreografies de ball. Puntualment l'espectacle pujava de to quan els nois baixaven al pati de taules i cadires per a acostar-se i insinuar-se a les clientes més agosarades. També era habitual que alguna de les presents, plena de valor o animada per la parròquia que l'acompanyava, s'animés a pujar a l'escenari i contemplar d'una manera més pròxima i personal al sexy-boy de torn, però sempre davant de totes les assistents en un ambient eufòric i de cridòria desencadenada.

*1990.- Un dels cartells publicitaris anunciador de l'oferta de Mercashow.

*1990's.- Dues imatges de les actuacions que es realitzaven a Mercashow. 

Atesa la llunyania del local del centre de la ciutat, s'organitzaven autocars que recollien les clientes des de Plaça Catalunya o bé des de localitats allunyades de Barcelona. Durant els primers anys el local funcionava cada nit, llevat dels diumenges i dilluns, amb dues funcions nocturnes diàries que es presentaven amb dues hores d'interval.

L'edició del dia 11 de novembre de 1989 del diari conservador ABC, que dirigia Luis Maria Ansón, va publicar un article en el que denunciava la pornografia difosa per TVE en ocasió del programa Un dia por delante presentat per Pepe Navarro, on van desfilar lleugers de roba alguns dels nois que actuaven a Mercashow.

Amb el canvi de segle l'èxit de l'oferta i la popularitat de Mercashow es va anar extingint i el local va acabar convertit en un magatzem de ferreteria industrial.

ZSA ZSA. Bar de copes. Rosselló 156. (1989-2010's)

Un dels locals nocturns de disseny més notables dels sorgits a la Barcelona preolímpica, el Zsa Zsa destacava pel seu interiorisme de línies fredes, que el col·locà en el grup dels més notables de l'època al costat de Nick Havanna, Velvet, KGB o SiSiSi, per citar-ne només uns quants. 

Situat al número 156 del carrer Rosselló, entre Muntaner i Aribau, el local on s'instal·là el Zsa Zsa havia estat ocupat molts anys enrere per un magatzem industrial, el rètol del qual, degudament recuperat després d'una restauració de la façana, presideix el frontal de la finca sobre els baixos i l'entrada de veïns.

El local presentava dues entrades, simètriques i no gaire amples, a les que seguien dos trams allargats que delimitaven l'espai ocupat per l'escala de veïns i que portaven fins a una àmplia sala al fons. Dani Freixas i Vicente Miranda, els autors de l'interiorisme del local, varen optar per revestir les parets dels passadissos d'aquestes dues entrades amb una mena de collage format per grans catifes orientals dissenyat per Peret.  L'altre element que donava singularitat al local era el joc de llums que es formava a l'àmplia sala interior. Allà les parets tenien un doble folre, un de vidre i l'altre de mirall, que s'anaven modificant gracies a jocs de llums. Aquestes variacions en la il·luminació permetien un efecte canviant sobre l'aparença del fons de la sala fins un total de sis variacions. Així s'hi podia veure des d'un fons de vitrines plenes d'ampolles fins un simple efecte mirall des del punt de l'observador.

 

*1990's.- Una de les entrades a Zsa Zsa i el collage de catifes de Peret (Fotos: © Hisao Suzuky).

*1990's.- La sala interior del Sza Sza era una experiència permanent de variacions lumíniques. (Fotos: © Hisao Suzuky).

Aquesta original proposta aplicada a l'interior del local li va valer al Zsa Zsa el premi FAD d'interiorisme de l'any 1990. 

Des de la seva inauguració, el local va ser un dels preferits d'aquella Barcelona noctàmbula i aburgesada, que va créixer i es va desenvolupar a l'abric del boom olímpic. A la guia Nits de Bars [1], Josep Maria Blasi hi feia aquesta ressenya sobre el client tipus del Zsa Zsa: 

El retrat robot configura un clientela d'uns 35/40 anys, amb bandes gens estrictes tant per amunt com per avall, de professió liberal, arquitecte, advocat, metge o executiu, però no s'exigeix diploma de titulació superior o targeta d'empresa per prendre una copa. Sexe predominant: els dos indistintament i en abundància. Els caps de setmana la clientela es torna més jove i tot plegat es més decontracté. 

El Zsa Zsa va tenir una vida potser més llarga que els seus companys d'època i va sobreviure gairebé dues dècades més enllà de l'entrada al segle XXI. En els últims anys, amb l'epígraf de Music Club sota el nom de Zsa Zsa, el local es va anar privatitzant utilitzant la fórmula de tancar-lo per a festes privades i events diversos. Finalment, cap a finals de la dècada dels 2010's va ser tancat definitivament sense que s'hi establís cap altre local. 

A l'any 2023 s'hi realitzaven obres al seu interior i des del carrer estant, es podia veure com encara subsistien les catifes de Peret i en algunes xarxes socials es va denunciar la possible pèrdua d'un espai tan singular. 

---------

[1].- Juez, Ángel i Comas, Oriol. Nits de Bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990. 

BRASSERIE FLO. Restaurant. Jonqueres 10. (1982-2021)

Obert el 1982 als baixos de la Casa fàbrica Vermell-Martí del carrer Jonqueres número 10, un edifici de mitjans del segle XVIII que antigament havia estat ocupat per diverses fàbriques i activitats industrials. Aquest va ser el primer establiment que el grup parisenc Flo va obrir fora de França. Amb el pas dels anys, la cadena va arribar a disposar de més de 35 restaurants dispersats per diversos països del món. El Flo de Barcelona disposava d'aquest ampli local de grans dimensions que podia aplegar fins a 250 comensals en les seves diverses estances, espais privats i menjadors. La decoració art nouveau evocava el modernisme parisenc. Antoni de Moragas i Spà va ser el responsable de l'interiorisme en el que destacava especialment el model de làmpada coneguda com Vaghe Stelle.

*1990's.- La Brasserie Flo als baixos de la Casa fàbrica Vermell-Martí.

La làmpada Vaghe Stelle dissenyada per Moragas i Spà

El restaurant va iniciar el seu camí oferint una cuina estrictament francesa, si bé amb el pas dels anys va anar evolucionant fins incorporar també a la carta plats de cuina mediterrània i catalana. Les mariscades eren una de les seves especialitats.

*2000's.- Un dels menjadors de la Brasserie Flo on hi podem veure les làmpades Vaghe Stelle penjades del sostre

L'amplitud del local hi permetia la celebració de grans banquets d'empresa i festes fanmiliars amb sales per a grups nombrosos i àpats de negocis. A partir de la segona dècada del segle XXI el negoci va entrar en pèrdues i va entrar en una certa etapa de decliu i decadència, que es va fer més palesa amb l'esclat de la pandèmia del COVID-19, que va suposar l'estocada final i va precipitar el seu tancament i desaparició.    

*2010's.- Logotip del Flo en els seus últims anys.

CINEMA AVENTURA. Poble Espanyol (1988-1990)

Sala de cinema d'existència efímera (poc més de 2 anys) emplaçada a l'interior del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc. El projecte del cinema Aventura neix al 1988 quan l'Ajuntament decideix restaurar l'interior de l'edifici Galeria Miquel Utrillo. situat a la zona de l'església, molt a prop de la plaça Major del complex. L'espai havia encabit antigament el Diorama del Poble Espanyol, un espai per poc més de 300 localitats on es projectaven audiovisuals de monuments espanyols com atracció addicional enfocada als turistes i visitans del recinte 

Coincidint amb aquell moment d'efervescència ciutadana propi de les vigílies de la cita olimpica del 1992, finalment el 23 de novembre de 1988 s'hi inaugurà el nou cinema Aventura sota la gestió de l'empresa Círculo A amb la projeccio d'un audiovisual titulat Barcelona Experience,  el capítol pilot del programa televisiu Max Headroom i el film, de Derek Jaman The Last of England

*1988.- Max Headroom

La proposta de Circulo A era una programació de pel·lícules de repertori i cinema d'autor amb sessions golfes fins a les tres de la matinada. L'entrada, al preu de 200 pessetes de l'època, permetia visitar el recinte incloent també el transport gratuït des de la plaça Espanya per facilitar-ne l'accés. 

La pista del Cinema Aventura es perd a les cartelleres el divendres 19 de gener de 1990. La cinta September de Woody Allen va ser el darrer títol que s'hi va projectar.

1990.- Una de les últimes aparicions de la programació del Cinema Aventura a la cartellera de la premsa diària. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 3.1.90).

MONTSE GUILLÉN . Restaurant. Marià Cubí 195. (1980 - 1986)

Formada a la cuines dels restaurants Can Borrell a Meranges i La Venta, al cim del trajecte del tramvia blau del Tibidabo, la Montse Guillén (Melilla 1946), filla d'una coneguda familia de restauradors (Jaume Guillén i Lola Pijoán són els seus pares), va decidir al 1980 muntar el seu propi restaurant al barri de Galvany, un sector aleshores molt animat i concorregut a les nits barcelonines. Per dur a terme el seu projecte, va comptar amb la col·laboració de reconeguts artistes, emergents i consolidats del panorama barceloní.

Així doncs, noms com Mariscal, América Sánchez, Llorenç Torrado, Eloy Lanciego, Carlos Riart o Gabriel Ordeig van intervenir en el projecte de disseny i execució d'aquest local. La propietària declarava que molts artistes havien decidir canviar la seva obra per menjars al Montse Guillén. El restaurant no era gaire gran, però tant el seu disseny tant a nivell d'interiorisme com contingut de la carta de menjars representaven una inequívoca aposta per la innovació. Era el naixement del que després s'anomenaria nova cuina catalana.

*1980.- Una il·lustració de Javier Mariscal per a la promoció del local.

*1980.- L'entrada al local des del carrer Marià Cubí.

*1980.- Montse Guillén, al centre de la imatge, amb l'equip de cuiners i cambrers del seu restaurant. (Foto: © Montse Guillén)

La carta oferia un ventall de propostes molt suggerents i sobretot originals. 

La vida del restaurant Montse Guillén a Barcelona no va ser gaire llarga. La inquieta restauradora catalana va deixar el negoci en mans dels seus pares per marxar als Estat Units i iniciar nous projectes. Un d'ells, al barri de TriBeCa del Baix Manhattan de  Nova York, va ser especialment rellevant i es materialitzà en l'obertura del restaurant Internacional Tapas & Bar (1984-86), que va descobrir les tapes i la nova cuina catalana a la gran metrópoli nordamericana. Tots els famosos del moment residents a la gran poma (Basquiat, Warhol, Bianca Jagger, Robert de Niro entre molts d'altres) hi feien cap habitualment. 

*1984.- Dues imatges del Internacional Tapas- Bar obert el 1984 per Montse Guillén i Toni Miralda a Nova York.

Després de la marxa de la Montse Guillén a Nova York el restaurant només va durar un parell més de temporades i va tancar a l'estiu de 1986. Al local s'hi va emplaçar després un nou restaurant, el Cavallet de Mar.