PASAREL·LA DE VIANANTS MASFERRER - MEJÍA LEQUERICA. Les Corts. (1968- 2000's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1973.- Fotograma corresponent al film d'Ignasi F. Iquino Aborto Criminal on es pot apreciar la passarel·la de vianants sobre la Ronda del Mig amb els edificis Trade al fons.

El 1968 es va obrir al trànsit el primer tam de la Ronda del Mig entre la plaça Cerdà i el final de l'avinguda de Sarrià. Aleshores aquesta via ràpida es coneixia com a Primer Cinturón de Ronda i fins i tot hi va haver algun intent de dedicar-la a l'alcalde Porcioles.

En el tram que va de Travessera de les Corts a la Diagonal la via parcialment soterrada, recuperava durant uns centenars de metres el nivell de carrer abans de tornar a enfonsar-se sota el túnel de la Diagonal. En aquell punt el projecte inicial va preveure la construcció d'una passarel.la per a vianants, l'única en aquell tram de la ronda. 

El pas elevat permetia el trànsit de vianants des del carrer de Dolors Masferrer fins al de Mejia Lequerica, on aleshores hi havia l'entrada a l'Institut Frenopàtic, en els terrenys ocupats avui per instal·lacions i serveis assistencials del Grup Quirón. 

*1980's.- Vista del pas elevat per a vianants que enllaçava els carrers de Dolors Masferrer (a la dreta) i de Mejía Lequerica, davant del Frenopàtic (a l'esquerra). (Foto: Autor desconegut / Tot Barcelona). 

La passarel·la va ser definitivament desmuntada el 2001 després d'executar-se el projecte de cobertura total del cinturó en direcció a plaça Cerdà.  L'autovia urbana quedava soterrada després de la Travessera de les Corts fins al carrer de Sabino de Arana i ja no calia el pas elevat que permetia als vianats accedir a l'altra banda.  

*2022.-  Imatge captada des de l'extrem del carrer de Mejía Lequerica que mostra l'espai que ocupava la passarel·la fins al carrer de Dolors Masferrer que es veu al fons. (Font: Google Earth).

BACCARÁ. Bori i Fontestà 25. Discoteca (1968-1995) - Strip Club (1996-2024).

 MIQUEL BARCELONAUTA

Juntament amb el Bocaccio del carrer Muntaner que es va convertir amb un centre neuràlgic de la joventut burgesa amb un tarannà progressista, obert de mires i enfocament europeu, la discoteca Baccara va ser l'altra gran discoteca de la decàda dels seixanta. Així com la primera disposava d'un públic identificat amb la gauche divine, Baccara representava, com han apuntat alguns estudiosos de les nits barcelonines, l'altra cara de la moneda, la droite divine. Les grans sales de festes amb ball i orquestra de la postguerra, com Rosaleda o El Cortijo, havien desaparegut, i la música en directe anava a menys davant l'impuls implacable del disc i l'alta fidelitat. En aquest context,la diversió i l'oci nocturns s'orientaven cap als pubs i les discoteques.

En el decurs de la història de Baccara (nom original del local, talment com el conegut joc de casino), es produeix un fenomen curiós. El nom del local deriva cap a Bacarrá que és com la gent el va començar a esmentar i conèixer. I la pròpia premsa així ho recull, escrit amb una sola c i amb accent a la darrera a.

*1969.- Una de les primeres referències publicades a la premsa barcelonina a la sala Bacarrá, explicava el nou fenomen de les gogós que amenitzaven amb els seus balls les sessions de la discoteca. El retall és del mes de juny d'aquell any. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

Des de la seva arrencada, la sala va començar a organitzar festes, exposicions, presentacions i a ser freqüentada per nombrosos famosos de l'època, tant autòctons com foranis que visitaven Barcelona. L'accés a la discoteca soterrada es feia mitjançant una àmplia escala de cargol entapissada.

El 5 de juny de 1970 el prolífic artista francés i especialista en balls d'estiu Georgie Dann, hi presentava el seu Balapapá.

A la dècada dels 1970's, Baccara tornaria a estar d'actualitat arran de l'incident que es va produir al seu interior entre el jugador del Barça Charly Rexach i un fotògraf.

*1977.- Descripció de l'incident entre un fotògraf i el futbolista del Barça Carles Rexach, que havia anat a la discoteca acompanyat de l'actriu Bárbara Rey. Així ho explicava El Noticiero Universal en la seva edició del 22 de febrer d'aquell any. (Font: ARCA).

L'any 1984 la sala, amb el nom de Babar-Baccara apareixia anunciada a la cartellera d'espectacles presentant cada nit audicions de piano i música en directe.

Ja arribats a la dècada dels 1990's, el local s'havia convertit en la discoteca Salsa Latina. Les diferents reformes havien traslladat l'entrada del número 21 al número 25 de Bori i Fontestà. Va ser el preludi de l'altra gran etapa del local que va començar a partir de la seva conversió el 1996 en un club d'striptease adoptant el nom de Bacarrá. Un cridaner rètol de color rosa amb la silueta d'una noia agafada a una barra vertical a l'extrem presidia la porta d'accés al local. Aquest període va abastar gairebé 30 anys i molt sovint generava el malestar i les queixes dels veins a causa dels sorolls que provocaven els clients a la sortida dels espectacles.

*2020's.- Situada entre un supermercat i un pàrquing, l'entrada del local en els seus anys de Strip-Club s'anunciava al rètol com a Bacarrá com popularment se l'havia conegut sempre, amb una sola c i un accent a la darrera a. (Foto: Autor desconegut).

2020's.- Interior de l'Strip Club Bacarrá. (Foto: Google Earth).

El 27 de març de 2024 el local va tancar i va començar una reforma a fons. Ja sense vestigis del seu nom històric Bacarrá, va reobrir com a Boris Club (suposem que en al·lusió al nom del carrer). La inauguració del nou local, amb un aforament per a 250 persones, es va produir el 10 d'octubre de 2025 per la cadema Costa Este gestionada per la família Bordas, que ja disposava d'altres  discoteques a la ciutat com Opium o Bling Bling.

BOMBIN 76. Discoteca. Espronceda 335. (1976-1981)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Local que va succeir al pub discoteca Suring (1971-1973) al carrer Espronceda 335 prop de la cantonada amb el de Múrcia al barri de Navas. Entre el temps que el Bombín i el Suring estigueren actius es va enderrocar l'antic local i es va construir una nova promoció d'habitatges, sota els quals es va emplaçar el Bombín 76, obert al públic el mateix any que acompanya al nom del local. Amb el pas del temps, el nom de la discoteca va quedar reduït exclusivament a Bombín.

Aquest local va tenir una especial rellevància dins de la música de rumba flamenca, un gènere emergent en aquells anys de l'inici de la transició. Al Bombín es va presentar el popular grup madrileny Los Chichos el 30 de març de 1977 i hi van actuar durant 10 dies seguits. Eren les primeres actuacions que el grup va fer a Barcelona. Per l'escenari de la sala s'hi van veure desfilar les actuacions d'altres artistes del gènere com Los Chorbos (setembre de 1977), al qual pertanyia el després popular Manzanita, i altres com Bambino y sus rumberos (octubre de 1977)

Los Chicos i Los Chorbos van presentar les seves primeres actuacions a Barcelona al Bombín

L'abril de 1981 una altra discoteca de nom QTH Tropic va establir-se en el mateix aquest local donant per acabada l'etapa del Bombín 

EL PAVIMENT DE TERRATZO DE LA RAMBLA (1968 - 2025)

MIQUEL BARCELONAUTA

L'any 1967 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa (1889-1968) va dissenyar, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona un nou model de rajol de terratzo per a la Rambla de Barcelona. Seria una de les seves últimes obres abans de la seva mort. El projecte va comptar també amb la col·laboració de Jordi Ros, un dissenyador industrial vinculat a l'empresa Escofet.

La idea inicial s'atribueix al columnista Noel Clarasó (1899-1985) que, cap al 1961, va pensar que fora bo de dotar a la Rambla d'un paviment que suggerís el record cap a les aigües que antigament hi baixaven en direcció al mar. 

*1980's.- El paviment davant la font de Canaletes i la desapareguda Sastreria Modelo. (Foto: Escofet).

Aquestes noves peces tenien una forma corbada pels seus contorns més llargs i presentaven quatre franges que descrivien unes corbes que evocaven les onades del mar. Van ser fabricades en dos colors de tonalitat grisa. Una molt clara, gairebé blanca, i l'altra amb un color entre gris i beix amb una tonalitat més intensa. Eren disposades alternativament de manera que simulaven franges sinuoses.

La pavimentació es va consolidar aviat com un dels signes d'identitat de la via més important de la ciutat i va ser present durant un període de gairebé 60 anys en el paisatge urba del terra del legendari passeig que separa Ciutat Vella del Raval.

L'única excepció era als extrems dels passeigs centrals i als seus laterals on s'aplicà una rajola sense ondulacions, igualment clivellada i de tonalitat negra. 

Ben aviat, el nou paviment va evidenciar un problema que era que els xiclets quedaven adherits als rajols i posteriorment adquirien una tonalitat fosca que enlletgia el pis.  Els esforços municipals per pal·liar aquest aquesta deficiència, incrementant el servei de neteja, es van intensificar especialment amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.  

Només el mural acolorit de Joan Miró, instal·lat al Pla de l'Os (Boqueria) el 1976, i un petit exàgon amb una altra trama que envoltava la Font de Canaletes, van alterar durant aquells anys aquella uniformitat en el paviment de la Rambla.

*2015.- El pas dels anys havia deteriorat considerablement l'estat dels rajols que en algunes zones oferia una imatge poc agraïda. (Font: Wikipedia / Canaan)

*2022.- Inici de les obres de substitució del paviment amb l'eliminació dels antics rajols de formes ondulades. (Foto: Autor desconegut)

Les antigues peces de terratzo van començar a ser substituïdes al 2024 dins del projecte de nova urbanització de la totalitat de la Rambla. El primer sector en ser reformat fou el del tram final de la Rambla de Santa Mònica fins al Portal de la Pau. Els treballs es perllongarien per uns anys.

SAN DIEGO. Restaurant-sala de festes (1960-1964), després CESAR AUGUSTO (1965-1980's). Via Augusta 201.

MIQUEL BARCELONAUTA

Situat a la vorera mar de la Via Augusta, entre els carrers de Calvet i de Vallmajor i entre les estacions del ferrocarril de Sarrià de Muntaner i de La Bonanova, aquest local va irrompre entre la societat benestant barcelonina a partir dels primers dies del mes de febrer de 1960. La televisió ja havia començat a envair les llars de molts ciuatadans i el conjunt musical Relax, que havia participat en un dels primers programes, va ser també un dels primers grups en actuar al San Diego. 

L'accés al restaurant es feia a través d'un passadís exterior per on també s'accedia a l'entrada de veins de a l'edifici. D'altra banda, el local disposava d'un jardí obert a la part posterior del local amb una àmplia terrassa.

*1961.- Anunci de premsa del San Diego sobre el reveillon de cap d'any per a rebre el 1962. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)    

El 1965 el Restaurant Cesar Augusto prenia el relleu del San Diego al mateix local amb el que començaria una etapa de gairebé vint anys fins a mitjans de la dècada dels 1980's.

*1980's.- Tarja publicitària del restaurant Cesar Augusto 

Amb posterioritat al tancament del Cesar Augusto, la ubicació privilegiada del local, entre els barris de Sant Gervasi i la Bonanova, li va permetre acollir al llarg dels anys diverses propostes gastronòmiques que s'hi van instal·lar també en forma de restaurants:

Roncesvalles (1990)

Restaurant italià Il Benedetti (2000)

Tofees (2010)

DOP (2020) 

De tots ells però, el San Diego va ser el primer.

LA BENZINERA DEL PARAIGUA. Carrrer del Doctor Pi i Molist. Estructura original visible. (1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1967.- La bezinera poc després d'inaugurar-se. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Situada al barri de Porta, entre la plaça del Virrei Amat i l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, al número 110 del carrer del Doctor Pi i Molist fent cantonada amb el carrer de Deià i limitant amb el barri del Turó de la Peira, aquesta benzinera destacava en el seu dia per l'entramat metàl·lic que servia de protecció contra la pluja als clients i als vehicles que hi repostaven. Això li va valer en l'imaginari popular del barri el nom de la benzinera del paraigua i també de la benzinera del bolet.

La benzinera va ser projectada per l'arquitecte tarragoní Josep Puig i Torné (1929-2020), autor entre d'altres obres del Canòdrom Meridiana. L'estructura del paraigües era de 20 metres de diàmetre i d'alumini anoditzat natural. Actuava como a superfície reflexant de la il·luminació nocturna, que es resolia amb uns grans focus orientats cap al sostre i complementada amb tubs fluorescents, que ajudaven a  definir l'estructura pintada de color gris. Altrament, l'estructura de les oficines, situades en l'edifici annex, era pintada en color vermell viu.

Josep Puig i Torné

*1967.- Plànol de la planta de la benzinera (Font: Cuadernos de Arquitectura)

La benzinera va ser inicialment propietat del senyor Miquel Casaponsa i Reig i el seu soci Manuel Sánchez, que posteriorment la va dirigir. 

La particular estructura va quedar coberta pel revestiment que posteriorment se li va practicar i que va comportar la pèrdua de la seva originalitat inicial. Avui és una benzinera més de la marca Repsol, que ha perdut qualsevol tipus de singularitat fins al punt que passa pràcticament desapercebuda a l'observador. 

Estructura original de la benzinera (Foto: Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris). 

*2018.- La benzinera reformada (Foto: José M. Medina)

SALES DE CINEMA DE LA CARTELLERA. 1968

 MIQUEL BARCELONAUTA

1968 va ser un dels anys més convulsos i rellevants de la segona meitat del segle XX. Un any que molts historiadors han considerat clau en el desenvolupament de la cultura occidental. No hi van faltar els episodis de violència com els assassinats de Martin Luter King i el senador demòcrata Robert Kennedy als Estats Units, l'esclat revolucionari del maig francès que finalment va ser controlat pel sistema tot i que a la llarga conduiria a la caiguda final de Charles De Gaulle. La Guerra del Vietnam es va radicalitzar amb les ofensives del Vietcong, mentre als Estats Units les protestes creixien dia rere dia. Els  txecoslovacs van viure la primavera de Praga amb la intervenció dels tancs soviètics del Pacte de Varsòvia que van ofegar les ànsies de llibertat en aquell país. Mèxic va viure els seus jocs olímpics caracteritzats per la reivindicació dels atletes negres i amb el trist episodi previ de la matança a la plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, on més de 300 persones van perdre la vida.

A l'Estat Espanyol les protestes contra la dictadura de Franco s'incrementàven i ETA prenia partit per la lluita armada iniciant la seva llista de víctimes amb l'atemptat mortal contra el policia Melitón Manzanas. Guinea Equatorial, una de les últimes colònies espanyoles a l'Africa, assolia la independència. Massiel guanyava a Londres el festival de l'Eurovisió amb el tema La, la, la, que les autoritats no van deixar cantar en català a Joan Manuel Serrat.

Malgrat la consolidació i auge creixent de la televisió, el cinema va assolir aquell any un dels millors registres quant a activitat a les sales d'exhibició i continuava sent una de les fórmules preferides  d'entretiment. 

A Barcelona, un total de 102 sales de cinema van estar operatives al llarg d'aquell any, entre les que hi figuraven tres sales de Cinerama i cinc d'Art i Assaig. Com a dada curiosa al cinema Coliseum es va projectar una pel·lícula en català: Verd madur, (Siega Verde) de Rafael Gil, estrenada el 27 de maig de 1968.

A

ABC (R)

ADRIANO (R)

ALARCÓN (R)

ALCÁZAR (E)

ALEXANDRA (E) 

ALONDRA (R)

AMÉRICA (R)

ARCADIA (E i AA)

ARENAS (R)

ARIBAU (E)

ARGENTINA (R)

ARNAU (R)

ASTORIA (E)

ATENAS (AA)

ATLANTA (E)

ATLÁNTICO (E)

AVENIDA (R)

AVENIDA DE LA LUZ (R)

B

BALMES (E i AA)

BARCELONA (R)

BARCINO (R)

BOHEMIO (R)

BONANOVA (R)

BORRÁS (E)

BOSQUE (E)

C

CAPITOL (E)

CASTILLA (R)

CATALUÑA (R)

CENTRAL (R)

CÉNTRICO (R)

CERVANTES (R)

CINEMAR (R)

CHILE (R)

COLISEUM (E)

COMEDIA (E)

D

DELICIAS (R)

DIAGONAL (E)

DIORAMA (R)

DORADO (R)

DUCAL (R)

E 

EDEN (R)

EMPORIO (R)

EXCELSIOR (E)

F

FANTASIO (E)

FÉMINA (E)

FLORIDA (Cinerama)

G

GALERIA CONDAL (R)

GAYARRE (R)

GOYA (E)

I

IRIS

J

JAUME I (R)

L

LATINO (R)

LICEO (R)

LIDO (R)

LORETO (R)

LUX (R)

M

MALDÀ (R)

MANILA (R)

MARAGALL (R)

MARTINENSE (R)

MARYLAND (E)

MERIDIANA (R)

MODERNO (R)

MONTECARLO (E)

MONTSERRAT (R)

MUNDIAL (R)

N

NÁPOLES (R)

NIZA (R)

NOVEDADES (E)

NUEVO (Cinerama)

O

ORIENTE (R)

P

PADRÓ (R)

PALACIO BALAÑÁ (E)

PALACIO DEL CINEMA (R)

PARÍS (E)

PELAYO (E)

PETIT PELAYO (E)

PRINCESA (R)

PRINCIPAL PALACIO (R)

PROVENZA (R)

PROYECCIONES (R)

PUBLI (E i AA) Persona

R

REGINA (R)

REGIO PALACE (E)

REX (R)

RIALTO (R i AA)

RIO (R)

ROXY (E)

S

SAVOY (AA)

SELECTO (R)

SPRING (R)

T

TEXAS (R)

TIVOLI (E)

TRIANA (R)

U

URGEL (E)

V

VERDI (R)

VERGARA (R i AA)

VICTORIA (R)

VIRREY (R)

W

WALDORF (Cinerama)

WINSOR PALACE (E)

RAJOLS DE TERRATZO DE LA PLAÇA D'ESPANYA (1970's - 2020's)

MIQUEL BARCELONAUTA

La construcció  a l'any 1968 del túnel soterrat de la plaça d'Espanya, que facilitava als cotxes travessar-la seguint el curs de la Gran Via en sentit Llobregat cap a Besòs, va deixar a la superficie, un seguit de modificacions entre les qual la més important va ser l'eliminació de l'accés dels vianants a l'espai central de la plaça. Així doncs, el públic es va veure privat de la possibilitat d'admirar des d'aprop la monumental font de Jujol així com dels seus salts d'aigua i de les escultures que l'envolten.

Però paral·lelament, i seguint una moda que s'estendria fins a la dècada següent, aquesta obra ens va portar un nou revestiment de les amples voreres de tot l'entorn de la plaça. Els terres coberts de panots o de superfícies simplement asfaltades, van donat pas a un nou revestiment amb peces de terratzo d'un color lleugerament rosa integrat per rajols de 50 x 50 centímetres, que dibuixaven una trama de línies corbes i que va donar un nou aspecte a la plaça. Un model que ja s'havia assatjat a les voreres del carrer Pelai i al passeig central de la Rambla.   

Curiosament, aquest mateix model de rajol també va ser utilitzat per revestir algunes de les entrades a peu de carrer dels edificis de la immobiliària Núñez i Navarro construïts en aquella època.   

Detall de la trama i el dibuix que formaven les peces de terratzo rosa instal·lades a la plaça Espanya el 1969. (Foto: Miquel Poch.- Barcelofília).

Aquest revestiment va ser progressivament eliminat de la plaça a mesura que s'executaven noves obres públiques i, molt especialment, a partir de la dècada dels 2020's amb l'ampliació i reforma dels accessos a les línies de metro i ferrocarril.  

LA FONT DEL BOSC. Restaurant típic català. Calàbria 169-171. (1965-2019)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La Font del Bosc va ser un restaurant típic de cuina catalana emplaçat al barri de l'Esquerra de l'Eixample, al carrer Calàbria 169-171, entre els d'Aragó i València. Ocupava la part posterior del gran edifici central de Mobles la Fàbrica. En realitat el seu promotor havia estat Félix Estrada Saladich, el propietari d'aquella fàbrica de mobles de gran anomenada a l'època i avui encara existent al carrer Rocafort. Muebles La Fábrica havia nascut al carrer Rada del Poble-Sec i poc a poc va anar estenent el negoci fins a instal·lar la seva seu central a l'esmentat carrer Rocafort. El restaurant formava part de l'estratègia del propi negoci de mobles, forjat sota el lideratge d'Estrada Saladich, un home innovador que havia viatjat als Estats Units a conèixer noves i modernes fórmules de gestió de les empreses. 

El restaurant La Font del Bosc va esdevenir un lloc habitual per celebrar banquets familiars en ocasió de de casaments, bateigs i comunions, També hi sovintejaven les trobades vinculades a convencions i celebracions d'empreses.

*1968.- Publicitat de La Font del Bosc, camí de convertir-se en un referent de la celebració de banquets familiars dintre de la típica trilogia noces, bateigs i comunions.

L'obertura del restaurant es va produir al setembre de 1966 quan Fèlix Estrada va inaugurar una ampliació de les oficines i la botiga centrals del carrer Rocafort mitjançant un edifici adjacent que arribava fins al carrer Calàbria. Va ser el centre dinamitzador de moltes iniciatives socials com el sopar de les "modistilles" que s'hi celebrava a partir de 1967 a la nit de Santa Llúcia. El local disposava d'àmplis salons com a menjadors per a grups capaços d'aplegar-hi cents de persones i dotats de pistes de ball per allargar els àpats.  

Als anys 1980's el restaurant era ja un referent de la classes mitjanes per celebrar els seus banquets de noces i altres celebracions familiars. L'equip el formaven Enric Roure gerent i director, Emiliano Arribas, xef de cuina, i Josep Maria Bertrán, el maitre.

Amb el canvi de segle, els dies de La Font del Bosc van anar a menys fins que la pandèmia del COVID-19 li acabaria donant el cop de gràcia final. Quan el temps de les mascaretes va desaparèixer, el local ja no tornaria a obrir amb aquest nom i esdevindria un bar amb una nova orientació, que amb el nom de La Pecera del Pool  era un lloc idoni per veure-hi en grup partits de futbol en pantalla gran i jugar a billar.