Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Monestirs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Monestirs. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 d’agost del 2021

SANT PERE DE LES PUEL·LES. Monestir Benedictí. Torre dels Ocells, Claustre i altres elements desapareguts (Segle XII - 1873/1909)

Ja al segle IX va existir en aquest indret una primera església dedicada a Sant Sadurní que va ser reemplaçada per un monestir promogut pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda de Tolosa, els quals van col·locar a la seva filla Adelaida com a primera abadessa. Del monestir se'n conserva com a document més antic l'acta de la consagració de la seva església romànica datada de l'any 945 i realitzada pel bisbe Guilarà. Posteriorment es va procedir a aixecar el claustre, de la construcció del qual se'n va trobar documentació datada del 1143. Aquest claustre tenia dos pisos, l'inferior d'estil romànic i el superior construït al segle XIV amb arcs gòtics. 

*1858.- Planta del conjunt de Sant Pere de les Puel·les, segons el plànol de Miquel Garriga i Roca, quan s'utilitzava com a presó. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

L'activitat generada per aquest monestir, que quedava inicialment situat fora muralles, va permetre a través dels anys el desenvolupament de la zona que l'envolta, especialment a partir que Jaume I va ampliar el perímetre de les muralles amb una nova disposició que seguia el curs de l'actual Ronda de Sant Pere tot tancant el barri de la Ribera, que molts anys després patiria les conseqüències dels atacs de les tropes borbòniques de Felip V al 1714. D'altra banda, la presència del curs d'aigua del Rec Comtal va contribuir també a afavorir el desplegament d'activitat industrial.

Al segle XIX les desamortitzacions sobre els edificis religiosos van afectar al conjunt que, després de ser utilitzat com a presó, seria enderrocat al 1873 amb l'excepció de l'església que va esdevenir parròquia. El conjunt va quedar doncs limitat a l'església amb la Torre del Ocells, un campanar quadrat aixecat al segle XIV complementat al XVIII amb una segona torre campanar més alta. La comunitat religiosa femenina va traslladar-se al carrer Anglí de l'actual barri de Sarrià on encara avui hi té la seva seu.  

*1873.- Dibuix de la destrucció del claustre del monestir.
*1905.- Postal de l'església a començaments del segle XX en la que podem distingir perfectament el finestral encegat al costat de la porta d'accés. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

*1909.- Vista de l'església de Sant Pere pocs dies després dels atemptats patits durant els fets de la Setmana Tràgica.  A la imatge es pot veure encara, davant del campanar, la silueta de la Torre del Ocells poc abans dels seu enderrocament. També s'hi aprecien les marques de fum a les finestres de la façana situades a un i altre costat de la portalada d'entrada com a conseqüència de l'incendi que van provocar els assaltants. (Foto: Ángel Toldrá Viazo).

Un altre moment delicat per la integritat d'aquest conjunt van ser els fets de la Setmana Tràgica a l'estiu de 1909. La ira popular es va desfermar sobre l'església que resultaria incendiada produint-se greus danys en l'estructura de la Torre dels Ocells que va haver de ser eliminada. De l'església romànica amb planta de creu grega i àbsis a la capçalera en va quedar ben poca cosa. El 1911 es va procedir a restaurar l'església, que va ser objecte de moltes variacions sobre la seva estructura original. Aquesta restauració, realitzada per l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella, qualificada per molts historiadors de l'art com excessiva, va alterar significativament l'aparença interior i exterior de l'església que va passar a tenir una planta basilical. L'antiga planta de creu és però, encara identificable i s'hi conserven les columnes exemptes romàniques amb capitells corintis originals, així com les voltes el canó i el cimbori del segle XII i algunes impostes d'arc amb relleus del segle X pertanyents a l'antiga església-capella de Sant Sadurní.

*1909.- Primeres obres de l'enderrocament de la Torre dels Ocells després de quedar malmesa pels aldarulls de la Setmana Tràgica. La foto fou publicada en portada al setmanari gràfic La Actualidad. (Font: AHB). 
*1911.- Les obres de reconstrucció i restauració de l'església després dels fets de la Setmana Tràgica (Foto: Frederic Ballell). 

Amb l'esclat de la Guerra Civil al 1936 va tornar a patir atacs i novament va cremar per l'acció dels revolucionaris anarquistes. El franquisme va tenir cura de de restaurar i reconsagrar l'església al 1945 i el pintor muralista osonenc Felip Vall i Verdaguer va pintar el sostre de la capella del Santíssim aquell mateix any. 

L'aparença externa que podem veure avui de Sant Pere de les Puel·les presenta una façana d'estil eclèctic, producte de l'obsessió del restaurador per donar-li una aparença romànica. És com un mur que oculta diferents elements amb la pretensió de donar-los uniformitat i en el que destaquen els gran finestrals neogòtics, que van ser dissenyats seguint el model d'un finestral del segle XV encegat que hi havia sobre el mur del transsepte. L'únic element original es la porta d'accés a l'església que data del segle XV i conserva en el seu timpà una escultura gòtica de Sant Pere. 

Del que va ser el claustre enderrocat al 1873, se'n conserven avui a Terrassa (carrer de Sant Ignasi 1-3) deu arcs gòtics corresponents a la planta superior, mentre que a les sales del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a Montjuïc, se n'hi poden veure tres de romànics amb els capitells esculpits.

*2007.- Façana actual de l'església de Sant Pere de les Puel·les.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

PALMERA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE JONQUERES (S. XVIII-1879)



*1850.- Localització de la palmera a l'hort de les monges, després pati del correccional, al recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Font: Quarterons de Miquel Garriga i Roca)

En la història dels últims anys del recinte del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que avui quedaria emplaçat en l'espai comprès entre el carrer Jonqueres i l'últim tram de la Via Laietana abans d'arribar a la plaça Urquinaona, és obligat referir-se a la presència d'una palmera, que durant molts anys es va erigir en aquell lloc fins assolir un alçaria notable i esdevenir una mena d'icona d'aquell lloc.  
El monestir havia estat desocupat per les monges l'any 1810 durant la Guerra del Francès. Les religioses ja no hi tornarien i l'edifici acolliria successivament des d'aleshores un hospital militar, un correccional, una caserna militar i el ball La Palmera.  Posteriorment amb l'obertura del carrer Bilbao, tram superior de l'actual Via Laietana, s'hi va instal·lar un magatzem de teixits abans que la Caixa de Pensions hi enlairés la seva seu central inaugurada el 1917.
La palmera a la què ens referíem era situada a l'hort de les monges, després convertit en pati del correccional, a la zona més propera al que avui és la Via Laietana. Havia pogut sobreviure a l'enderroc de les dependències del monestir i va quedar propera a la placeta de Jonqueres davant dels últims edificis el carrer Comtal. 
L'exemplar era de l'espècie phoenix dactylifera, una varietat coneguda habitualment amb el nom de palmera de dàtils o palma datilera.  En els seus últims anys assolia una alçària de prop de 30 metres superant fins i tot els edificis de quatre i cinc alçades i planta baixa que poblaven l'entorn. Val a dir que no és la datilera l'espècie de palmera que a la nostra ciutat assoleix les màximes alçades. Les washingtònies en les seves varietats filífera i robusta son habitualment les més altes.

*1850.- Imatge del pati del correccional, antic hort de les monges, amb la palmera (Aquarel·la del pintor Francesc Soler i Rovirosa).
  
*1868.- La palmera sobresurt a l'esquerra de la imatge rera l'entrada a la caserna militar instal·lada als terrenys del convent. A la dreta l'àbsis de l'església poc abans del seu trasllat al carrer Aragó i el carrer Jonqueres (Foto: Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes)
 
*1873.- La plaça de les Jonqueres un cop enderrocat el monestir amb l'espectacular palmera.

El 1879, davant la necessitat de reurbanització de la placeta de les Jonqueres i del seu entorn, la vella palmera va ser curosament arrencada del seu lloc amb la voluntat de trasplantar-la. Les possibilitats de supervivència eren molt reduïdes atès el fort arrelament que tenia al lloc on tants anys havia viscut i crescut. L'intent de trasllat va acabar essent un fracàs.
A l'any 1881, ja morta la palmera, Jacint Verdaguer li va dedicar un poema. Els seus últims versos semblen, talment, una evocació als perills de la pròpia Barcelona a perdre el seus tresors víctima del progrés. Una reflexió molt vigent en els dies que vivim. Diuen així:

Com palma tu floreixes, superba Barcelona,
te rega ha divuit segles la santa religió;
si de ta soca allunyes la font que saba et dóna,
caiguda de tes branques l'esplèndida corona,
t'assecaràs com jo.
 
 

diumenge, 7 de maig del 2017

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON. (1390's - 1870's)


Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  
 
La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.
De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

*1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

*1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.
Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.
El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 
Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.
Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

 
*1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

*1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
 
 
Enllaç d'interès:
 
Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.