L'HÍPICA I PICADERO TOMÁS. Carrer Numància / Diagonal (1957-1980)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1972.- Localització del Picadero Tomás al carrer de Numància. A la dreta de la imatge hi veiem l'últim tram de l'avinguda de Sarrià i a l'esquerra la Diagonal. Al fons la Gran Via de Carles III, aleshores coneguda com Primer Cinturó de Ronda. (Foto: TAF).

Aquesta instal·lació hípica, que incloïa activitats com aprenentatge, pupil·latge de cavalls i entrenament per a competicions hípiques, va establir-se l'any 1957 en una zona encara despoblada a cavall (valgui l'expressió) entre els barris de Les Corts i de Sarrià, prop dels camps de joc de l'Espanyol i del modest Bergadà. 

A les populars cavalcades dels Tres Tombs, el Picadero Tomàs servia sovint de punt de concentració i arrencada de les passejades a cavall cap al centre de la ciutat. L'hípica Tomàs apareixia sovint també als calendaris de proves hípiques que se celebraven a la ciutat. Disposava d'una pista situada al cantó del carrer de la Caravel·la la Miña, al costat del camp del Bergadà.

*1979.- Anunci del Picadero Tomás com escola d'Equitació. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

El promotor d'aquest picador i que li donava nom va ser Eduardo Tomás, home vinculat als cavalls durant tota la seva vida. Segons explica Lluís Permanyer [1], el Picadero Tomàs provenia de la cantonada Muntaner/Diagonal, on havia estat emplaçat prèviament.

Va ser un dels últims que estigueren actius als carrers de Barcelona. Entre els darrers que sobrevisqueren hi hagueren també el Picadero Marcet del carrer d'Alcalà de Guadaira (actualment Doctor Rizal) a Gràcia, tancat el 1965; el d'Arseni Abad al carrer Alfons XII i El Ecuestre al capdamunt del carrer Ciutat de Balaguer. 

La mort d'Eduardo Tomàs va precipitar la desaparició del seu picador el maig de 1980. Tot i això, les actuacions urbanistiques i immobiliàries, que ja s'estaven projectant i duent a terme a la zona, l'haguessin fet també inevitable.

_______

[1].- Permanyer Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions la Campana. Barcelona. 1996.

CAMP DE FUTBOL DE LA GRANJA. Carrer de Buenos Aires / Comte d'Urgell. (1953-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Des dels primers anys del segle XX, el sector de la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, des de l'Escola Industrial, el mercat del Ninot i l'Hospital Clínic cap a la Diagonal era curull de camps de futbol que van contribuir a la projecció i extensió d'aquest esport a la ciutat. Entre ells hi van figurar els dels dos equips històricament més representatius de la ciutat: El Futbol Club Barcelona, que tenia el camp al carrer de la Indústria (avui París) tocant a Comte d'Urgell, i el Reial Club Deportiu Espanyol que abans d'establir-se a la carretera de Sarrià, jugava com a local al camp del carrer Muntaner entre Indústria i Londres. 

Acabada la Guerra Civil el panorama havia canviat del tot. Aquells camps de joc del primer terç de segle ja havien gairebé desaparegut i a poc a poc s'anava poblant d'edificis completant-se l'obertura de tots els carrers de la trama Cerdà. Els pocs camps de futbol que subsistien a la zona s'havien situat per sobre de la Diagonal. Aquests eren els casos del CD Bergadà a la carretera de Sarrià, o el de l'antic Atlètic Turó situat prop del Turó Parc, mentre que el CD Catalunya de les Corts jugava a la cruïlla de la Travessera de les Corts amb el carrer d'Entença.

Un dels pocs que van aparèixer va ser el que popularment es coneixia com a camp de la Granja perquè ocupava part de l'espai dels terrenys de la Granja Experimental entre el carrer de Londres (abans Coello) i la Diagonal. Aquest terreny de joc era emplaçat al carrer de Buenos Aires entre Comte d'Urgell i Villarroel. Des de despres de la guerra havia esdevingut solar desocupat, que el 1953 va ser habilitat per la Diputació de Barcelona. com a terreny pera la pràctica de l'esport. També se'l coneixia simplement com el camp de futbol del carrer Buenos Aires i era situat just darrere de l'antic Convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, convertit després en l'Escola Sagrada Família. A l'espai que limitava amb l'esmentat establiment religiós s'hi va instal·lar un barracó annex al camp de futbol amb serveis sanitaris i vestidors. 

*1950's.- En aquesta imatge aèria es pot veure a la dreta el terreny del camp de futbol del carrer Buenos Aires. Els terrenys de l'antiga Granja Experimental havien quedat reduïts a la totalitat de l'illa que arribava fins a la Diagonal entre Comte d'Urgell i Villarroel. (Foto: Fons TAF)

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol prop de la plaça de Francesc Macià, aleshores de Calvo Sotelo (Font: Plànol de Francesc Fontanals).

Tot i que a penes hem trobat dades sobre els clubs i associacions esportives que van utilitzar aquest terreny de joc per a la pràctica del futbol, resulta rellevant i àmpliament documentada la importància que aquest espai va tenir en l'organització de proves de tir amb arc en el decurs de la dècada dels 1950's. El terreny del camp de futbol, que com hem assenyalat pertanyia a la Diputació de Barcelona, va ser la seu del Centre de Funcionaris de l'esmentada institució i s'hi organitzaren diverses activitats esportives. A partir de 1953, en col·laboració amb la Federació Catalana de Tir amb Arc, s'hi van començar a disputar competicions d'aquesta modalitat esportiva. Just sobre l'espai que separava el camp de futbol del barracó dels vestidors, s'hi va habilitar un terreny per a la pràctica de les competicions de tir amb arc, que hi van tenir continuïtat fins a la desaparició del camp el 1960, any en què les proves dels arquers es van traslladar a les Llars Mundet. 

*1953.- El 19 de maig d'aquell any la premsa informava de la celebració del campionat de Catalunya de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal. ARCA).

*1953.- El 22 de novembre d'aquell any en aquest retall de premsa, s'identificava el terreny de La Granja com el camp d'esports del Centre de Funcionaris de la Diputació Provincial (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1957.- Aquell any s'hi continuaven celebrant competicions de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

*1960.- Aquestes proves de tir amb arc es traslladarien a partir del 1960 a les instal·lacions esportives de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

  

*1958.- Una altra imatge aèria de la zona on s'aprecia l'espai que ocupava el camp de futbol de La Granja. (Foto: Fons TAF).

*1962.- Als inicis d'aquesta dècada el camp de futbol havia desaparegut i el terreny començava a ser ocupat per noves edificacions. La primera fou la del carrer Villarroel 253 que apareix identificada a la foto. (Fons TAF).

EL CAMP DE LA DAMM C.F. Selva / Pintor Almansora. (1954-2023).

MIQUEL BARCELONAUTA 

La Damm CF ha passat a la història del futbol barceloní i català com un dels equips punters en la formació de joves valors en aquest esport. 

Ja al 1953 un grup de treballadors de l'empresa cervesera havia decidit constituir un equip de futbol juvenil. El va inscriure a les competicions que organitzava l'Obra Sindical Educación y Descanso, que era l'organització esportiva, cultural i recreativa competent, lligada al règim franquista. A l'any següent el flamant nou club es va dotar d'un camp de futbol propi.

La instal·lació esportiva es va emplaçar prop del terrenys de la Ferroviària en el sector nord de la Meridiana, molt a prop del cementiri de Sant Andreu de Palomar. Aquell primer camp de la Damm va ser sempre de terra i sense graderies, els espectadors s'aliniaven rera de la línies de banda que delimitaven el terreny. Exteriorment el camp estava envoltat pels carrer Selva, Pintor Alsamora i Escultor Ordóñez al costat del cementiri. L'entrada al recinte era pel carrer Selva que també va donar nom al camp i des d'allà s'accedia a la zona del bar i als vestidors. 

Aquest fou el primer camp de l'entitat cervesera, que ha aportat nombrosos jugadors rellevants al futbol professional. Entre ells hi destaca en primer lloc el porter Jaume Creixell, home popular per la seva habitual vehemència i passió, que va arribar fins a primera divisió amb equips com el Betis o l'Elx. Després va ser entrenador del Sant Andreu, Badalona, Gramenet i d'altres equips del futbol català.

Jaume Creixell en els seus anys de porter de la Damm i d'entrenador

El camp del carrer Selva va estar actiu fins al 2023, després quedà abandonat. L'ajuntament va aprofitar l'avinentesa per eixamplar i rectificar les voreres del carrer Pintor Alsamora fins al vei cementiri de Sant Andreu on el carrer era més estret a causa de les dimensions del camp.

Tot seguit, el club es dotà d'una moderna ciutat esportiva al districte de Sants-Montjuïc per continuar amb la seva tasca de formació de joves futbolistes. 

*2020's.- Una imatge aèria dels últims anys del camp de la Damm amb el carrer de la Selva a l'esquerra i el cementiri de Sant Andreu a la dreta.

UNIÓ SPORTIVA CÉLTIC VERDAGUER. (1922-1924)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

En la història dels orígens i desenvolupament de l'esport del futbol a Barcelona i tal com s'havia esdevingut a començaments de segle amb el sector nord de l'Esquerra de l'Eixample, que va donar aixopluc a nombrosos clubs i camps de joc, els barris de la Sagrada Família, el Poblet i el Camp d'en Grassot van constituir un altre nucli important en la pràctica del futbol.

Entre els clubs modestos nascuts en aquella zona hi destacà la Unió Sportiva Céltic Verdaguer, que es va constituir a començaments de setembre de 1922 en fusionar-se els clubs Céltic Sport Club i Club Deportiu Verdaguer. D'aquest últim ja se'n tenia noticia al 1918 per uns actes organitzats a l'Ateneu Nacionalista Verdaguer del carrer de Nàpols 215. [1]

*1918.- Primera referèncía en premsa al Club Deportiu Verdaguer (Font: La Vanguardia 18 maig d'quell any).

*1918.- Una invitació personal a les festes del primer aniversari de l'Agrupació Catalana Verdaguer.

El nou Céltic era un modest club esportiu de barri, que jugava els seus partits a la zona contigua al temple de la Sagrada Família i al barri del Poblet. En els seus inicis va establir el seu terreny de joc sobre el solar que abans havia estat el camp del Club Esportiu Europa, just sobre la quadrícula delimitada pels carrers Nàpols, Provença, Sicília i Mallorca, al costat de la plaça de la Sagrada Familia, que aleshores era encara un descampat polsós i desert sense urbanitzar.  

*1922.- El diari El Diluvio, en la seva edició del 3 de setembre d'aquell any, informava de la fundació de la Unió Esportiva Céltic Verdaguer i de la composició de la seva primera Junta Directiva. (Font: ARCA).

El Céltic Verdaguer va competir durant la temporada 1922/23 i la següent en la tercera categoria del Campionat de Catalunya de futbol. La seva existència va ser efímera i al final de la temporada següent es perd la seva pista a les hemeroteques.

_______________

[1].- Els orígens del Club Esportiu Verdaguer van estar vinculats a l'Ateneu Nacionalista Verdaguer (1918) anteriorment Agrupació Catalna Vergauer, una entitat adherida a la Lliga Regionalista que anteriorment (1916) s'havia anomenat Agrupació Catalana Vergauer i tenia el seu local al carrer d'Aragó 359, principal 1ª.

VELO-PISTA BALMES. Mallorca/Balmes. (1909-1919)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i ALFRED PUIG.

El Velo-Pista Balmes [1] va ser una de les pistes de ciclisme més cèntriques de les que hi va haver a la ciutat als inicis del segle XX. Era un velòdrom de petites dimensions i molt modest quant als materials emprats. Quedava situat a la cantonada Mar-Besòs del xamfrà Balmes-Mallorca, al bell mig de l'Eixample i al costat d'un carrer Balmes solcat per les vies de superfície del carril de Sarrià que havia estat electrificat pocs anys abans [2]. En realitat, la corda del Velo-Pista ocupava només una tercera part de la llargària del carrer Mallorca tenint en compte que aquella illa de cases -com totes les que se situen entre Balmes i Rambla Catalunya- no són regulars de superficie, atès que la distància entre aquests dos últims carrers és superior que la que hi ha entre els carrers que discorren paral·lelament en sentit Llobregat-Besòs. A la part oposta al carrer Balmes l'espai limitava amb un magatzem annex a la Casa Maury-Parés, projectada pel mestre d'obres Josep Artigas i Planes i construïda al 1884. 

  Emplaçament de la corda del Velo-Pista Balmes

La instal·lació va ser promoguda per un grup d'entussiastes aficionats a l'esport de la bicicleta encapçalats per Pedro Coll que n'era el propietari i va establir-hi un negoci de lloguer de bicicletes i de formació en l'esport ciclista. 

*1910.- El Velo-Pista Balmes a l'Anuari Riera d'aquell any. (Font: ARCA).

*1910.- Primeres reformes a les instal·lacions del Velo-Pista (Font: La Veu de Catalunya / ARCA).

*1910.- Inici d'una prova ciclista al Velo-Pista Balmes. A l'esquerra de la imatge el carrer Mallorca i al fons la mitgera amb finestres de la Casa Maury-Parés. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Arxiu de la Diputació de Barcelona)

*1910's.- Una altra imatge d'una cursa ciclista celebrada al Velo-Pista Balmes. En aquest cas, la foto ens permet veure la cruïlla entre el carrer de Mallorca amb el Passatge de Mercader al fons en el centre de la imatge (Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1911.- Elogis a la figura de Pedro Coll com a gran mecenes de l'esport ciclista a Barcelona en un article publicat al diari en que es detalla el programa d'activitats i l'organització de les proves (Font: ARCA)

 

S'hi van celebrar algunes reunions de caire polític i reivindicatiu com les assemblees dels organitzadors de la vaga d'estudiants de l'escola d'Enginyers Industrials al 1912.

*1912.- Dues imatges de la reunió assembleària d'estudiants celebrada el 4 de novembre d'aquell any al Velo-Pista Balmes per debatre sobre si anar a la vaga. A la fotografia inferior es poden veure al centre de la imatge els edificis pertanyents al carrer Balmes entre els números 83 a 87. (Font: Mundo Gráfico / ARCA).

*1913.- Els associats a la Velo-Pista organitzaven sovint curses fora de la ciutat com aquesta al Baix Penedès de la que informava el periòdic El Diluvio al setembre d'aquell any (Font: ARCA). 

El 1914 es va fundar el Club Ciclista Barcelona (CCB) que va passar a gestionar el petit velòdrom. Les notícies sobre el Velo-Pista del carrer Balmes es perden al 1919. 

*1915.- Retall del diari El Poble Català (edició del 21 de maig d'aquell any) informant d'una cursa de bicicletes organitzada pel Club Ciclista Barcelona al Velo-Pista Balmes. (Font: ARCA).

*1915.- Curiós article sobre unes curses ciclistes frustrades al Velo Pista Balmes en els últims mesos de funcionament del petit velòdrom (Font: Revista Stadium del maig d'aquell any).

*1918.- Cap als últims anys de vida del Velo-Pista Balmes, aquest article publicat a Madrid-Sports considerava que Barcelona no disposava d'un velòdrom en condicions (redordem que el Parc d'Esports del carrer Muntaner havia desaparegut al 1911) i en demanava un per a la ciutat. (Font: Biblioteca Nacional de España. BNE).

En un dels extrems del que va ser el Velo-Pista hi ha ara l'església de les Esclaves del Sagrat Cor (Mallorca 320), obra de l'arquitecte Eugenio Cendoya, un temple d'estil neoclàssic, actualment tancat al culte. que va ser inaugurada el 1952 coincidint amb la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic.

______

[1].- Les referències a Velo-Pista Balmes eren en masculí (El Velo-Pista), si bé cap al final de la vida de la instal·lació se'n poden trobar algunes en femení (La Velo-Pista) a les hemeroteques.

[2].- L'electrificació dels convois de la línia Barcelona-Sarrià es va produir al 1905, primer en sentit ascendent i després descendent. Això va suposar un respir per les façanes dels edificis del carrer Balmes, que fins aleshores eren afectades pels fums dels trens.

CAMP DEL FC BARCELONA DE CAN SABADELL (CARRETERA D'HORTA) (1901-1904)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

Els dos primers terrenys de joc que el FC Barcelona va utilitzar per disputar els seus partits com a local van ser força efímers. Immediatament després de la fundació del club, el Velòdrom de la Bonanova va acollir els de la primera temporada (1899-1900)  i en la següent (1900-1901) l'equip blaugrana es va desplaçar als terrenys de l'antiga finca del Mas Casanovas darrera del futur Hospital de Sant Pau. 

Aquest segon terreny de joc tampoc va tenir continuïtat per l'equip de Gamper perquè aviat es va palesar que l'Hotel de la Font Casanovas, que havia servit com a vestidor dels equips, estava condemnat al fracàs com instal·lació hotelera. D'altra banda, l'imminent inici de les obres de construcció de l'Hospital de Sant Pau també va acabar fent decidir al Barça a deixar el Mas Casanovas. 

*1901.- Nota publicada a l'edició del 20 d'octubre d'aquell any al setmanari esportiu Los Deportes. (Font: ARCA) 

Això va obligar al club de Hans Gamper a cercar un altre emplaçament per habilitar-hi un nou terreny de joc per disputar els seus partits. El lloc escollit era també al Guinardó, si bé ja dins el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Aquest nou camp de joc seria conegut com el de la Carretera d'Horta i s'estenia dins els terrenys de la finca de Can Sabadell, molt a prop del que avui és l'entorn de la plaça Maragall. S'hi podia accedir des del centre de la ciutat a través del tramvia que sortia de la plaça d'Urquinaona en direcció a Horta. 

*1901.- Article publicat a Los Deportes on es glossa el trajecte fins a Can Sabadell i les actuacions realitzades per disposar del nou terreny de joc blaugrana.  (Font: Los Deportes. Edició del 20 d'octubre d'aquell any /ARCA).

*1904.- Plànol de la zona del Guinardó, on s'indica l'anterior emplaçament del camp de joc del Barça al Mas Casanovas (cercle groc) rere l'Hospital de Sant Pau, i el situat als terrenys de Can Sabadell (fletxa groga i rectangle verd) que indiquen la posició del terreny de joc a la Carretera d'Horta, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

*1900's.- Vista de la Masia de Can Sabadell contigua al terreny de joc de la carretera d'Horta que el Barça va utilitzar de 1901 fins a 1904. 

*1900's.- La fotografia més coneguda i difosa del camp de la carretera d'Horta. S'hi pot veure la Masia de Can Sabadell a l'esquerra i els edificis dels Laboratoris del Dr. Ferran al fons. (Foto: Autor Desconegut / Arxiu del FCB)      

Segons esmentava la premsa de l'època el terreny de joc tenia unes dimensions de 100 metres de llarg per 60 d'ample i les dependències de la masia van utilitzar-se com a vestidors perquè els jugadors puguessin canviar-se. També s'empraven per emmagatzemar l'utillatge i adaptar-hi un servei de begudes. El terreny de joc presentava de algunes clapes d'herba que es van anar completant per a donar-li un millor aspecte

El dia 21 de novembre de 1901 es va produir la inauguració del camp amb un partit entre el Barça (reforçat amb alguns jugadors de l'Hispània AC) i un equip format per mariners del Calliope, un vaixell escola britànic ancorat al port. Anècdotes d'aquell primer partit a Can Sabadell foren que el capità de l'equip blaugrana Arthur Witty va convidar personalment als mariners britànics a jugar el partit, que va durar només 60 minuts dividits amb una interrupció de 5 minuts. El resultat va ser de 4-0 a favor dels blaugranes.

*1901.- Crònica del partit inaugural del camp de la Carretera d'Horta que enfrontà a un combinat del FC Barcelona i l'Hispània AC contra un equip de mariners del Calliope. (Font. Los Deportes. Edició del dia 22 de novembre d'aquell any. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Un equip del FC Barcelona fotografiat davant la Masia de Can Sabadell al camp de la carretera d'Horta. (Font: Los Deportes. Edició del 12 de gener d'aquell any).  

En el decurs d'aquella primera temporada a Can Sabadell el Barça va aconseguir el seu primer títol, la Copa Macaya, un torneig que enfrontava als millors equips de la ciutat. A la temporada següent (1902-03) els blaugranes tornarien a guanyar-la, tot i que aleshores ja havia canviat de nom i se la coneixia com a Copa Barcelona. 

Va ser durant l'estada del Barça al camp de la carretera d'Horta que el seu fundador Hans Gamper va penjar les botes al 1903, amb 26 anys, amb la intenció de dedicar-se exclussivament al seus negocis. No obstant això, l'any següent encara tornaria a vestir-se de curt per jugar en alguns partits amistosos. 

Al setembre de 1904 la premsa va anunciar la decisió del Barça de tornar a canviar de camp. Els propietaris de Can Sabadell tenien la intenció de construir habitatges a la finca i el Barça es va veure obligat a tancar aquesta etapa de quatre anys a la carretera d'Horta. Els blaugranes hi havien disputat un total de 20 partits oficials durant 3 temporades. 

El nou destí del Barça seria el camp del carrer Muntaner, que fins aleshores havia estat el camp on havia jugat com a local l'extingit Hispània AC. Allà els blaugranes hi jugarien fins al 1909. Fou aleshores quan el club de Gamper va poder disposar del seu primer camp en propietat, el del carrer de la Indústria.

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

*1890's.- Emplaçament dels dos primers gimnasos d'Arturo Santanach (cercles vermells) al començament del carrer Balmes. (Foto: Antoni Esplugas Puig / AFB)

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui.