BAR PEPITA. Constitució 158. La Bordeta. (1930's-1960's)

Típic bar de barri on se servien també alguns menjars en un ambient popular i proletari. El Bar Pepita era situat al barri de la Bordeta en un edifici d'una única planta que ja existia abans de la Guerra Civil i que durant molt de temps va quedar afectat urbanísticament per l'obertura del carrer Badal. Era un establiment freqüentat per obrers del barri i treballadors de les múltiples fàbriques de l'entorn. 

Al capdavall serien però, les obres de construcció del Primer Cinturó de Ronda (avui Ronda del Mig), les que provocarien l'enderroc i desaparició de la finca que acollia el Bar Pepita.

*1967.- Una imatge excel·lent de tot el petit edifici que acollia el Bar Pepita, un dels molts locals per beure i menjar que freqüentaven les classes populars i treballadores del barri. Al fons, sobre les cases dl carrer Badal, es pot veure la xemeneia de la fàbrica de Teixits Balet i Vendrell. (Foto: Jordi Rovira i Jornet/Arxiu Històric Sants-Montjuïc) 

*1933.- Emplaçament de la finca on hi havia el Bar Pepita. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

PÀRROQUIA DE SANT MEDIR. Constitució 56 (1949-1960)

Agraïments a XAVIER FALCÓ GRES

*1950's.- El petit i modest temple primitiu de Sant Medir. [1]

Aquesta petita església provisional del carrer Constitució 56, va quedar en el record de molts veins del barri de La Bordeta, per haver acollit la primera parròquia de Sant Medir.

L’any 1946 va ser nomenat rector de les parròquies de Sant Medir i de Sant Isidre, Mossèn Joan Bonet i Baltà. A l’any següent va començar el culte de les dues parròquies conjuntament des d'una capella oberta al número 42 del carrer de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1948, Mossèn Amadeu Oller i Berenguer va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Medir. Aquest capellà tindria un parer fonamental en la consolidació d'una acció pastoral compromesa amb el barri i amb les classes populars.

La demarcació parroquial de Sant Medir no va disposar d'església pròpia fins que al setembre de 1949, el bisbe de Barcelona inaugurà el primer temple parroquial, en aquesta casa del carrer Constitució, que havia estat cedida per la família Planas-Pahissa. D'aquesta manera, un cop ja separada de la parròquia de Sant Isidre, la parròquia de Sant Medir va poder continuar les seves activitats amb una seu pròpia.

 

*1949.- Article aparegut a La Vanguardia del dia 6 de setembre on s'informava de la inauguració de l'església provisional de Sant Medir.  

 

*1950's.- Interior de la primitiva església de Sant Medir. [2]

 

 El 15 de desembre de 1957 moria mossèn Oller quan ja s'havia començat a construir l'edifici de la nova parròquia que no va poder veure conclosa. El va succeir mossèn Josep Maria Vidal Aunós. La petita església encara va continuar fent la seva funció durant uns anys més.  El dia 4 de setembre de 1960, l’arquebisbe de Barcelona, doctor Modrego Casaús va beneir i el nou i definitiu temple parroquial actual al carrer Constitució, número 17.

 

[1] [2].- Fotografies publicades al llibre Tot recordant Mn. Amadeu Oller, Parròquia de Sant Medir, Barcelona 2008. Recopiladors del material: Mariona Sauri, Antoni Latres i Ramon Freixas. Coordinadors: Josep Bigordà i Carles Muzás.

 

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (II). Viaducte i nus viari. (1970-1999)

*1974.- Vista aèria del nus viari de la Plaça Cerdà i el Primer Cinturó de Ronda (Ronda del Mig).

A partir del començament de la dècada dels 1970's, la fesomia de la plaça Cerdà va canviar radicalment. Aquell humil i discret retall de gespa inicial amb un monument al mig va desaparèixer per donar pas a una agressiva barreja de formigó, asfalt i ferro en forma de viesa  diferent nivell. L'objectiu era connectar la Granvia i el passeig de la Zona França amb el Primer Cinturó de Ronda, una via ràpida nova que creuava La Bordeta, Sants i Les Corts fins arribar a la Diagonal.

En aquells temps no hi havien concessions a la sostenibilitat, ni a la humanització dels entorns urbans, ni tampoc a l'ús pel ciutadà dels espais publics, conceptes que quedaven sempre en segon pla davant la priorització del trànsit rodat, que s'identificava amb un signe inequívoc de progrés i desenvolupament. 

El nus viari de la plaça Cerdà l'integraven un pas semisoterrat que el creuava resseguint el curs de la Granvia; un gran viaducte en corba que enllaçava la Granvia des del costat de l'Hospitalet fins al començament del nou cinturó i, finalment, un altre pas elevat des del cinturó fins al passeig de la Zona França. La vegetació quedava reduïda a unes poques palmeres i xiprers que lluitaven per fer-se lloc entre els pilars de formigó. Amb el pas dels anys l'entorn de la plaça va anar consolidant la seva urbanització i mentre altres edificis completaven el seu perímetre.

*1972.- Els ponts de la Plaça Cerdà després de la reforma de la plaça de 1970.

En aquesta trista tesitura la plaça Cerdà va sobreviure durant gairebé trenta anys, sempre amb la silueta de l'edifici de la SEAT com a teló de fons, conformant un espai negat al vianant i d'una aparença poc atractiva on el color verd hi era anecdòtic.

L'any 1999, com a conseqüència de la cobertura de la Ronda del Mig (nom amb el que es va rebatejar el Primer Cinturó de Ronda), es va executar el projecte de nova urbanització plaça. Els ponts a diferent nivell es varen enderrocar i una passera enlairada reservada només per als vianants va permetre la circulació dels ciutadans i un ús més racional de la plaça. La Granvia quedava totalment soterrada i la cruïlla es resolia mitjançant un sistema de rotonda, que deixava al mig un cercle de gespa. Es va proposar de col·locar-hi una escultura de Javier Mariscal, que finalment es va descartar.

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (I). Primera urbanització. (1959-1970)

*1959.- Una vista de la plaça Cerdà poc després de ser urbanitzada. En primer terme es veu el passeig de la Zona Franca i el bloc més baix de l'edifici de la Seat (la torre encara no estava enlairada). A l'esquerra, la Caserna Militar de Lepanto marcava el límit amb l'Hospitalet.   

Coneguda sempre per constituïr el límit de la ciutat en l'entrada per la Granvia des del sud, la plaça Cerdà va tenir en els seus primers temps un caire bàsicament perifèric, que s'identificava amb els afores de la ciutat i per ser l'últim referent en el camí envers la marina de l'Hospitalet i l'autovia de Castelldefels. 

La primera urbanització seriosa de la plaça es remunta a finals dels anys 1950's i té com a referents l'antiga Caserna d'Artilleria de Lepanto per la banda hospitalenca i la torre de vidre de la SEAT pel cantó barceloní. Caldria afegir-hi també un oblidat i totalment desaparegut monument a l'ideòleg de l'Eixample, que ocupava el bell mig d'una petita zona enjardinada en forma de semicercle. La plaça era bàsicament el nexe d'unió entre el començament de la Granvia i el passeig de la Zona Franca. 

Molts barcelonins la recorden com l'adéu a la ciutat en les seves incursions cap a les platges de Sitges o Castelldefels i també pels grans anuncis de venda de pisos de Bellvitge, barri que començava a créixer a l'abric del salvatge desarrollisme immobiliari dels anys 1960's.

*1970.- Els primers moviments de terres al lateral de la Granvia es poden apreciar a la dreta de la imatge. L'originària plaça Cerdà quedaria coberta en pocs mesos en un scalextric de viaductes i ponts per enllaçar amb el nou Primer Cinturó de Ronda, actualment conegut com a Ronda del Mig.

BUROT DE LA RIERA BLANCA.

*1933.- El burot de la Riera Blanca amb forces de la Guardia Civil davant les restes d'una barricada aixecada durant els aldarulls del mes de desembre.

 

Els burots (en castellà fielatos), eren com una mena de duanes que hi havien a les fronteres de Barcelona amb els municipis fronterers. Sovint consistien en un local petit i poc agradable i en els ultims anys tenien l'aspecte d'unes simples taquilles. La seva finalitat era recaptar impostos pel trànsit de mercaderies que entraven a la ciutat. Fonalmentalment aquestes mercaderies eren queviures. Històricament es remunten als antics drets de portes de l'època de les muralles que tenien que pagar els transeunts per entrar a la ciutat pels portals. Aquest sistema de recaptació d'impostos que avui pot semblar tant anacrònic va sobreviure fins ben entrat el segle XX. El 1948 entrar una gallina a Barcelona costava 50 cèntims.

*1956.- El burot situat a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat  (Constitució-Riera Blanca) (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)
 

El burot era atès per un funcionari vestit de blau amb gorra de plat que es limitava a cobrar les taxes per l'entrada de mercaderies. Però també desenvolupava funcions de vigilància que varen ser especialment destacables en els temps de l'estraperlo, quan eren habituals les denúncies. Però en els ultims temps el seu tarannà era en general més tolerant i fins i tot gaudien de l'apreci i la consideració dels veins de la zona. La llei de reforma de les hisendes locals els va suprimir el desembre de 1962 coincidint amb la gran nevada. 

Al carrer Constitució, tocant a Riera Blanca, just al límit municipal entre Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat, hi havia una d'aquestes populars oficines municipals situada als baixos d'una casa de començaments del segle XIX. Un cartell de considerables dimensions, pintat sobre la mitgera de l'edifici, advertia amb una fletxa de la presència del fielato. Diuen que a la Riera Blanca la continuitat de les trames urbanes de les dues ciutats facilitava el trànsit de mercaderies que sovint es realitzava de finestra a finestra, d'un cantó a l'altre del carrer per tal d'escapolir-se del burot.