CASETA DE VENDA DE MEDALLES DE L'EXPO-1888. Plaça Catalunya. (1888-89)

MIQUEL BARCELONAUTA

Documentació aportada per ENRIC COMAS i PARER

*1888.- Enquadrat en vermell, veiem l'emplaçament del quiosc de venda de medalles al costat del Panorama de Waterloo. Abaix una ampliació de la fotografia.

Amb motiu de l'Exposició Universal del 1888 es va instal·lar a la plaça de Catalunya un petit quiosc de fusta on s'expedien medalles commemoratives de l'exposició, que permetien conservar un bon record de Barcelona. Aquesta petita construcció es va aixecar adossada pràcticament a l'edifici del Panorama Waterloo, una de les grans atraccions que en aquells dies s'oferia a ciutadans i forasters en el marc de la plaça.

*1888.- Notícia publicada al Diario de Barcelona del 5 d'agost. (Font: ARCA)

*1888.- A la publicació La Exposición. òrgan oficial de l'expo-1888 també se'n parlava. (Font: ARCA)

*1888.- L'Esquella de la Torraxta recordava que hi havia monedes per a tothom. Monàrquics i no monàrquics. (Font: ARCA)

Aquest lloc de venda de medalles, segons va recollir la premsa de l'època, havia estat una iniciativa de F. Barba, Sanni i companyia. Les medalles eren fabricades in situ davant del públic i eren de metalls diversos. 

*1893.- Desmuntatge de l'estructura de fusta del que fou el petit pavelló de venda de medalles, ja sense el Panorama de Waterloo de fons.  

PAVELLÓ IMPERIAL JAPONÈS. Gran Via entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. (1881-1882)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i DAVID PLANES i SÁNCHEZ

*1881.- El Pavelló Imperial Japonès en un gravat de l'època. (Font: La Ilustración).

Inaugurat el 7 d'octubre de 1881, tot i que la seva obertura era prevista uns dies abans, concretament el 28 de setembre quan va haver de ser suspesa a causa de la pluja, aquest pavelló va ser projectat per encàrrec de Carles Maristany, amb la participació dels escenògrafs Fèlix Urgellés i Miquel Moragas.

Carles Maristany residia habitualment a Vilanova i la Geltrú i era germá de Francesc Maristany, soci fundador de la Casa Llibre del carrer Ferran. Provinent d'una familia molt acabalada, va dedicar part de l'herència que va rebre al 1879 a la seva gran passió, viatjar per l'Orient llunyà. Entre 1880 i els inicis del 1881 Maristany viatja al Japó on creix la seva fascinació per l'art, la vida i els costums nipons. Retornat a Barcelona Maristany va unir-se a Urgellés i Moragas amb els que el 16 de juny de 1881 va constituïr una societat (La Imperial Japonesa) amb l'objectiu de difondre la seva col·lecció d'art japonès adquirida durant el viatge.

En la seva excel·lent tesi doctoral titulada La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1],  Ricard Bru i Turull ens ofereix una detallada descripció del procés de construcció d'aquest edifici. La idea inicial era construir un pavelló a la plaça de Catalunya, la qual cosa va comportar les primeres oposicions dels que consideraven que la plaça ja es trobava prou sobrecarregada de teatres, carpes i altres construccions efímeres que desfiguraven completament el que havia de ser una gran plaça ciutadana. Miquel Moragas, com a representant de La Imperial Japonesa, va sol·licitar els permisos municipals. L'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va proposar aleshores un espai alternatiu a la Plaça de Catalunya, que era un solar que pocs anys abans (el 1877) havia acollit les primeres exhibicions de feres salvatges de Mr. Bidel a la Granvia entre Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia davant del Palau Samà. Actualment coincidiria amb l'espai on s'aixeca l'hotel Avenida Palace i el Palau Marcet on es va establir el teatre i cinema Comedia.

Finalment l'ajuntament va concedir els correponents permisos amb la condició que el pavelló s'hauria de situar, com a  minim, a 5 metres del passeig de Gràcia i a 14 de la Rambla de Catalunya [2]. El 7 de setembre, va començar el muntatge de l'edifici amb la idea d'obrir-lo per les Festes de la Mercè. Un xàfec de gran magnitud va avortar però, l'esperada inauguració del dia 28, que s'ajornà fins el 7 d'octubre.

El pavelló, que segons algunes cròniques de l'època tenia una aparença espectacular que convidava a entrar-hi, s'obria cada dia entre les 16 i les 22 hores i l'entrada costava una pesseta, un preu que aleshores es podia considerar força elevat. Contenia tota mena d'objectes de la vida social a l'Imperi Japonès on Maristany havia viatjat. La idea dels seus creadors era que fos un edifici desmuntable i itinerant amb la idea d'exhibir-lo també a Madrid, València i altres ciutats espanyoles. 

*1881.- Així descrivia L'Esquella de la Torratxa, amb el seu habitual to sorneguer, el Pavelló Imperial Japonès, (Font: ARCA)

*1881.- Una altra crònica de la inauguració del pavelló. (Font: Diario de Barcelona del dia 9 d'octubre / ARCA)

*1881.- A l'octubre d'aquell any La Ilustració Catalana publicava aquesta breu ressenya del pavelló (Font: ARCA)

 

Tal com era previst de bon inici, la vida d'aquest pavelló va ser força efímera i va ser desmuntat durant els primers dies d'abril de 1882 [3].

________________

[1].- Bru i Turull, Ricard. Tesi doctoral La presència del Japó a les arts de la Barcelona del vuit-cents (1868-1888) [1], dirigida Teresa-M. Sala i García. Departament d’História de l’Art. Universitat de Barcelona. Juliol de 2010.

[2].- AMA, Comissió de L'Eixample, núm. 773. Expedient promogut per Miquel Moragas per establir a la plaça de Catalunya una exposició panoràmica d'objectes del Japó. 1881.

[3].- Un cop desmuntat, el pavelló va ser traslladat i instal·lat al passeig de Recoletos de Madrid, on s'inaugurà el 10 de maig de 1882 i va rebre la visita del rei Alfons XIII al mes de juny d'aquell mateix  any.

EL PRADO CATALÁN del Paral·lel. Vila i Vilà. 85 (1888-1898)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El nom de Prado Catalán va ser recurrent en la denominació de locals d'espectacles entre el darrer terç del segle XIX i els primers anys del XX. Probablement fou com una mena de reacció envers la popularitat del Prado madrileny en un intent de demostrar que Barcelona podia també tenir el seu particular Prado. I així, a banda dels coneguts al Passeig de Gràcia/Casp (1863-1893) i a la plaça Lesseps (1909-1914), n'hi va haver un altre al Paral·lel, situat al número 85 del carrer Vila i Vilà, al mateix terreny que anys després ocuparia la històrica sala El Molino.

Carme Tierz en el seu repàs per la història dels teatres de Barcelona [1], situa l'activitat d'aquesta sala d'espectacles entre 1888 i 1898. No s'han trobat imatges del local i les referències a les cartelleres dels diaris de l'època són mínimes. Tot sembla indicar, i així ho explica Antonio R. Dalmau [2], que la sala i els seus números de circ van tenir un notable èxit entre els veins dels barris de la zona. El Circ Cannety altrament dit Pabellón suizo de los hermanos Canetti havia estat el precedent d'aquest Prado Catalán que també va oferir espectacles de circ. Una atracció de figures de cera representant crims terrorífics va ser d'altra banda el més sonat que es coneix sobre l'activitat en aquest teatre.

Aquest Prado Catalán del Paral·lel va tancar portes cap a finals de 1898 per donar pas a La Pajarera Catalana (1899-1905) i a d'altres locals de varietats abans que s'hi establís el Petit Moulin Rouge (antecedent del posterior i popular El Molino).

_______

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Viena Edicions. Barcelona, 2013.

[2].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1947

LA VIGILANCIA Y SEGURIDAD MERCANTIL (MUTUA URBANA Y MERCANTIL). Pelai 47 - Fontanella 16 (Plaça Catalunya 17). (1889-1910)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Retrat de Daniel Freixa i Martí

Nascut a la localitat tarragonina de Bràfim a la comarca del Alt Camp, Daniel Freixa i Martí (1854-1910) constitueix una figura pionera i cabdal en la història de l'activitat professional dels detectius privats des de finals del segle XIX. 

Allà on no arribava la policia i els poders públics o simplement per dificultar més l'acció dels hipotètics  malfactors, s'estenien un seguit d'activitats de caràcter privat i ben camuflades, aparentment dintre de la legalitat. que varen conformar la comesa dels detectius privats i vetlladors per la integritat personal dels que contractaven tals serveis.

Fill d'una familia benestant establerta a Montblanc amb el pare dedicat a la medicina, Freixa havia donat les seves primeres passes com a policia en terres tarragonines fins que va aconseguir accedir a Inspector del Cos de Vigilancia i ser traslladat a Barcelona, on va ser primer responsable de Ciutat Vella i posteriorment de les quatre provincies catalanes.  

A partir de la dècada dels 1880's, Freixa va anar guanyant prestigi i presència dins el món de la investigació policial fins esdevenir cap de l'ordre públic a Barcelona. Combregava amb les idees del Partit Liberal-Conservador de Cánovas del Castillo i després del triomf d'aquest partit a les eleccions generals de 1884, va viure una primera etapa d'esplendor personal i professional quan va ser requerit pel Govern Central per actuar com a delegat especial a Madrid. No obstant. la mort del rei Alfons XII va propiciar unes noves eleccions al 1886, que aquest cop va guanyar el Partit Liberal-Progresista de Práxedes Mateo-Sagasta i la carrera de Freixa es va veure truncada.  

El 1889 va fundar l'empresa La Vigilancia y Seguretat Mercantil, un nom comercial que, per sí sol, evocava la prevenció enfront qualsevol fet negatiu que potencialment pogués afectar a la vida d'una persona i el seu patrimoni. Les oficines d'aquest negoci es van establir primer al carrer Pelai 47. Freixa va fundar publicacions com El Proteccionista (1890), La Vigilancia y la Seguridad Mercantil (1891) curiosament coincident amb el nom de la seva empresa, i La Riqueza Nacional (1900). Totes elles es caracteritzaven per una ideologia mercantil clarament proteccionista i defensora dels arancels als productes externs. 

El retorn al poder dels conservadors de Cánovas del Castillo va permetre a Freixa tornar a ser nomenat Cap de l'Ordre Públic a Barcelona. Tanmateix, la delicada situació que vivia la ciutat en aquells dies i una actitud abusiva dels seus subordinats de la policia el va obligar a presentar la seva dimissió al desembre de 1892. La fama com a investigador policial de Freixa va comportar que el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos li encarregués a finals de 1893 la investigació de l'atemptat del Liceu [1]. A l'abril de 1895 va tornar a ser el Cap del Cos de Vigilància a Barcelona.

Mentre exercia aquest últim càrrec es va inaugurar el Gabinet Antropomètric i Fotogràfic de Barcelona per fitxar i identificar criminals. Aquest gabinet seguia les directrius de l'antropometria forense que Alphonse Bertillon havia impulsat a França i que estava esdevenint l'estàndar internacional per identificar delinqüents. 

Els episodis derivats de la dura represió practicada després de l'atemptat del dia de Corpus [2] i el posterior Procés de Montjuïc [3] havien erosionat molt la imatge de Freixa al que se l'acusava de permetre tortures i abusos d'autoritat com a cap de la policia. Això afectaria també al prestigi i a la imatge de la seva empresa, de manera que La Vigilancia y Seguridad Mercantil va perdre clients importants amb el consegüent impacte econòmic negatiu. Freixa però, va seguir lluitant i al 1889 va traslladar-se des del número 47 del carrer Pelai al pis principal de la Casa Barceló, al carrer Fontanella 16, després renumerada com a número 17 d'una plaça de Catalunya que acabava de ser urbanitzada amb una polèmica plantada de palmeres en la seva zona central. El 1903 Freixa canviava el nom de la seva empresa pel de Mutua Urbana y Mercantil

*1899.- Notícia del trasllat de les oficines de La Vigilancia y Seguridad Mercantil el 6 d'abril d'aquell any. (Font: La Publicidad / ARCA).

*1900's.- Imatge captada des del centre de la Plaça de Catalunya on es poden veure les oficines de La Vigilancia y Seguridad Mercantil al pis principal de la Casa Barceló (Número 16 del carrer de Fontanella, poc després renumerat com a Plaça de Catalunya 17).

La seva delicada salut i la deserció s'alguns dels seus col·laboradors professionals, que l'abandonaren per muntar les seves pròpies empreses, provocaren la decadència de Daniel Freixa que va morir el 7 de gener de 1910. D'altra banda, la societat Sucesores de Daniel Freixa, fundada després de la seva mort, no va tenir viabilitat i va caure en fallida al novembre d'aquell mateix any.

__________

[1]. - El 7 de novembre de 1893 dues bombes Orsini van ser llançades sobre la platea del Gran Teatre del Liceu des del cinquè pis causant la mort de 20 persones que assistien a la representació de l'òpera Guillem Tell d'Orsini. L'atemptat ve ser atribuït a l'anarquista Santiago Salvador que va ser executat a garrot al Pati de Corders el 21 de novembre de 1894. 

 

[2] .- El dia 7 de juny de 1896 a les nou del vespre, una bomba va esclatar al pas de la processó del Corpus de l'Església de Santa Maria del Mar en la cruilla del carrer dels Canvis Nous i el d'Arenes dels Canvis, causant un total de 12 morts i nombrosos ferits. L'artefecate explosiu, una bomba Orsini de metralla, va ser llençat des d'un terrat i, tot i que probablement anava dirigit a les autoritats que encapçalaven la processó, va caure sobre els espectadors que contemplaven el pas de la comitiva.

[3] .- El Procés de Montjuïc és la culminacio d'un procés de repressió extrema i probablement desmesurada, després de l'atemptat del dia de Corpus de 1896. 

GIMNASOS DE MIQUEL GIBERT i successors (1880-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER i VÍCTOR OLIVA

  

Entre els prohoms pioners de l'esport a Barcelona la figura de Miquel Gibert i Oliva (1842-1902) adquireix una especial rellevança quan ens referim als propietaris dels primers gimnasos establerts a la ciutat a les acaballes del segle XIX. En aquells temps, el fenòmen de l'esport i la seva pràctica tot just començaven a introduir-se entre la societat barcelonina.

El primer gimnàs de Gibert, situat al carrer de l'Arc de Sant Ramon del Call cantonada amb Marlet, prop de la Catedral, havia estat abans propietat d'Eusebi Ferrer i Mitayna, probablement el precursor d'aquest tipus d'establiments a la ciutat. Ferrer ja al 1878 havia establert el seu primer gimnàs en un soterrani del número 4 del Passatge del Crèdit. Al 1880 va traslladar-lo al barri del Call i poc després Miquel Gibert va comprar-lo. S'anunciava com una instal·lació higiènica, expressió que en aquells anys era com un sinònim de pulcritud, salubritat i de salut. L'altra nota que caracteritzava el gimnàs era que l'activitat que s'hi feia anava adreçada indistintament a ambdós sexes, amb horaris especials per a les senyores. S'hi podien trobar aparells gimnàstics fins aleshores desconeguts per la ciutadania, com politges, torns, paral·leles ortopèdiques, cordes per escalada, escales verticals i inclinades, etc.

*1881.- Vista de l'Estació del carril de Sarrià a la plaça de Catalunya amb Pelai. A la dreta de la imatge, sobre la mitgera de la finca contígua a l'estació, s'hi pot veure retolat un anunci del Gimnàs Higiènic del Miquel Gibert. A sota el podem veure ampliat. (Foto: Josep Esplugas i Puig)

*1891.- Emplaçament del primer gimnàs de Miquel Gibert al barri del Call, concretament a la cruïlla entre els carrers de l'Arc de Sant Ramon del Call i Marlet (Font: Plànol traçat per Pere Garcia Faria. Fons del Centre Excursionista de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1887.- Anunci publicat al Diario de Barcelona (Font: ARCA).

L'èxit del negoci va fer decidir a Gibert d'ampliar-lo a partir de 1891 incorporant un segon gimnàs a la seva empresa. El va establir a l'emergent Eixample, concretament al carrer Roger de Llúria número 43 en el moment de la seva inauguració (i després 27, amb la renumeració que es va realitzar en aquell carrer a principis de segle XX). D'altra banda, com explicava Amadeu Llaverías a Los Deportes [1], el local del barri del Call seria objecte d'una suculenta oferta de traspàs per part d'un industrial, la qual cosa aconsellà a Gibert de traspassar-lo i reobrir-lo al carrer de Mercaders, prop del Mercat de Santa Caterina.

*1891.- Emplaçament del gimnàs de Miquel Gibert a l'Eixample. Era situat al número 43 de l'antiga numeració del carrer Roger de Llúria (avui 27) entre la Gran Via i el Carrer Diputació  (Font: Plànol traçat per Pere Garcia Faria. Fons del Centre Excursionista de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1890.-  Anunci insertat al diari La Vanguardia dels gimnasos de Miquel Gibert (Font: ARCA) 

Miquel Gibert era també gravador i això explica la meticulositat amb què presentava els aparells gimnàstics i les instal·lacions dels seus gimnasos a la publicitat de l'època.

*1903.- Gravat en el qual es reprodueixen amb tot luxe de detalls les instal·lacions del gimnàs i els diferents tipus d'aparells del local de Miquel Gibert al barri del Call. (Font: ARCA / Los Deportes), 

El 9 de setembre de 1902 als 60 anys moria a Barcelona Miquel Gibert i Oliva. Els seus fills Miquel i Josep Gibert Pujol el succeiren en la direcció del gimnàs del carrer Roger de Llúria fins a la seva desaparició el 1919.

*1902.- Esquela de Miquel Gibert Oliva publicada al diari La Veu de Catalunya. (Font: ARCA)

El gimnàs Gibert va tenir una estreta relació amb el món del futbol. Fou la seu del club X, que posteriorment es fusionaria amb l'Espanyol, i al 1906 s'hi van reunir els principals clubs catalans per constituir la Federació Catalana de Futbol.

___________

[1].- Llaverias, Amadeu. Los Deportes. Any 7 número 30, pàgina 470. Edició del dia 26 de juliol de 1903.

LA COLUMNA METEOROLÒGICA. Parc de la Ciutadella (1884)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1884.- La columna meteorològica en el seu estat original.

Heus ací un element del paisatge urbà no desaparegut del tot, però que ha perdut els seus components més rellevants fins a quedar convertit només en un vestigi del que fou. Parlem de la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella que va ser inaugurada el 15 de desembre de 1884 (quatre anys abans de la inauguració de l'Exposició Universal) en un indret del parc pròxim a l'Umbracle. Davant seu hi veureu la Font de la Guineu i la Cigonya, mil cops malmesa, restaurada i tornada a malmetre pel vandalisme urbà, en una placeta envoltada de vells i frondosos plàtans. La trobareu a mà esquerra si entreu al Parc per l'accés del Passeig de Picasso al final de l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Josep Ricart i Giralt (1847-1930), capità de la Marina Mercant, va ser el creador d'aquesta columna, seguint l’encàrrec que li havia fet Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), que havia concebut el parc de la Ciutadella com un espai de coneixement.  

El 1885 Ricart va escriure un article al diari El Diluvio on explicava que la seva columna no havia pogut ser presentada per imperatius legals en la llengua dels catalans.

La columna, en el seu estat original, incorporava un termòmetre de mercuri, un baròmetre, un higròmetre de Saussure, un rellotge que donava l'hora d'altres ciutats del món, i un revell al seu cim que, sobre un globus terraqüi, marcava la direcció del vent. Tenia doncs, un clar objectiu pedagògic. Aviat va tenir que ser envoltada d’una reixa per evitar agressions. 

Ricart seria director de l’Escola de Nàutica de Barcelona entre 1900 i 1932 i avui el Museu Marítim concedeix anualment un premi amb el seu nom, que te l’objectiu d’estimular la recerca en tot allò relacionat amb les ciències del mar.

*1884.- Descripció dels elements que componen la columna en aquesta crònica de la inauguració publicada el 17 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1885.- Apunt crític publicat el 22 de gener d'aquell any sobre algunes deficiències observades a la columna. Curiosa al·lusió a los inteligentes. (Font: La Dinastía/ARCA).

*1885.- Article de Josep Ricart Giralt a El Diluvio. (Cliqueu a sobre per engrandir-lo. Font: ARCA).

*1922.- La columna ja amb la reixa protectora que avui encara està present. (Font: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

*2010's.- Aspecte actual de la columna.

CASA PALAU DELS MARQUESOS DE CAMPS. Canuda / Duc (1884-1961)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1890's.- Entrada principal des del carrer de la Canuda. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

Construïda entre 1882 i 1884 d'acord amb un projecte de l'arquitecte August Font i Carreras (1845-1924) [1], la Casa dels Marquesos de Camps era un palauet que s'aixecava al número 20 del carrer de la Canuda on hi havia l'entrada principal. La façana lateral de l'edifici s'estenia pel carrer del Duc de la Victòria (actualment només carrer del Duc) fins arribar a un jardí annex de dues alçades situat a la part del darrera de la casa. L'altra banda de la finca limitava amb l'església del Convent de les Carmelites Descalces del Sagrat Cor.

Era una construcció d'estil eclèctic amb baixos i tres alçades que disposava d'una secció arrodonida a la cantonada Canuda/Duc coronada per una cúpula de pissarra que era el punt més alt de tot l'edifici. Disposava de dues entrades, una pel carrer del Duc per on accedien a l'edifici els inquilins dels pisos superiors (segon i tercer) i una altra de principal al carrer de la Canuda reservada als propietaris,

L'interior, especialment els baixos i la planta primera o principal, presentaven uns nivells de sumptuositat remarcables. Hi destacaven l'arc de la porta d'entrada des del carrer de la Canuda i ja dins de l'edifici l'escala d'accés al pis principal. Al costat de l'escala, hi havia un pati interior amb celobert sustentat per quatre columnes de ferro colat amb magnífics capitells, un teginat del sostre molt treballat i una porta vidriera que donava accés a les cavallerisses, les quadres i el jardí de la part posterior de l'edifici. 

*1890's.- Escala d'accés al pis principal. A la dreta el pati interior a celobert. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897). 

*1933.- Localització de la Casa dels Marquesos de Camps i el seu jardí annex. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Al pis principal hi destacaven el menjador i especialment la sala de ball, que assolia l'alçada dels dos pisos superiors. Aquí els amplis cassetons de l'enteixinat del sostre eren guarnits amb pintures de Victorià Codina Langlín (1844-1911) que representaven les quatres fases del dia (matí, migdia, tarda i nit). Hi destacaven també uns amplis miralls amb cornucòpies venecianes i una espectacular aranya de cristall de Murano.

*1884.- El Palau dels Marquesos de Camps vist des del carrer del Duc. En primer terme, a l'esquerra, s'hi pot veure el jardí de la finca., Al fons el carrer de la Canuda (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

*1882.- Planta del pis principal del Palau. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

L'edificació de la casa havia estat promoguda el 1881 pel terratinent i polític figuerenc Pelagi de Camps i de Matas (1828-1889) [2], al que el Papa Pius IX havia concedit uns anys abans, el 1878, el títol nobiliari de Marquès de Camps. El palau va ser posteriorment rebut en herència pel seu fill Carles de Camps i d'Olzinellas (1860-1939), que va morir al final de la Guerra Civil a Donostia/Sant Sebastià, on havia fugit després que al 1936 l'edifici fos confiscat i emprat com a hospital de convalescents. Acabada la guerra el franquisme va retornar l'edifici a la família Serra que el cedí perquè s'hi pogués instal·lar, a partir del 1941, l'Institut d'Ensenyament Milà i Fontanals.

*1939.- Esquela conjunta dels De Camps, una família molt castigada per la Guerra Civil. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)      

Al 1946 es va decidir reurbanitzar la zona, un cop desaparegut el Convent de les Carmelites i realitzats els enderrocs derivats d'algun bombardeig de la Guerra Civil. L'operació va comportar el naixement de la plaça Vila de Madrid i la construcció d'un gran edifici promogut per la Caixa de Pensions i projectat per l'arquitecte Adolf Florensa al costat del Palau dels Marquesos de Camps. La integritat arquitectònica de l'edifici original dels Marquesos de Camps ja havia estat força afectada per les diferents funcions socials (sanitària, educativa ) que havia adquirit al llarg del temps i al 1946 va perdre part del jardí en obrir-se el passatge del Duc de la Victòria (actual carrer Francesc Pujols) que connectava el carrer del Duc amb la nova plaça Vila de Madrid. 

*1950's.- Vista de l'edifici quan acollia l'Instituto Nacional de Enseñanza Media Milà i Fontanals. Al fons la plaça Vila de Madrid i l'Ateneu. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

El palau va ser definitivament enderrocat al 1961, la qual cosa va permetre completar la nova edificació de tota aquella illa amb un bloc d'habitatges projectat per l'arquitecte Albert Argimón, que donava continuïtat a l'edifici de Florensa i que va ser promogut per  la immobiliària Urbana de Edificios SA (URDESA). Avui (2024) els baixos i entresòl de l'edifici actual són ocupats per la botiga de material esportiu Decathlon. 

*1961.- L'enderroc final de l'edifici en una foto captada des de la plaça Vila de Madrid. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

__________

[1].- Entre les obres més rellevants d'August Font hi figuren la Plaça de Toros de les Arenes, el restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya i el Palau de les Heures.

[2].- Pelagi de Camps i de Matas, va tenir una intensa carrera política des que el 1876 va ser  nomenat diputat provincial. Posteriorment va ser elegit diputat a Corts pel Partit Conservador el 1876 i el 1879. Finalment entre 1881 i 1886 va ser senador per la província de Girona.  

JACOB & JOSEF KOHN. Mobles corbats. Magatzem a Elisabets 3 (1880's) i botiga a Plaça Catalunya 21. (1908-1912)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1910.- Emplaçament de la botiga de mobles Jacob & Josef Kohn a la Plaça Catalunya. (Foto: Barcelona artística e industrial)

El desaparegut Imperi d'Austria-Hongria va ser el bressol del moble de fusta corbada, també conegut amb la denominació de Moble de Viena. Diversos fabricants com els Germans Thonet, Fills de D.G.Fischel o Jacob & Josef Kohn van ser els precursos i els principals artífexs d'aquest tipus de mobiliari originari de l'Europa Central. Aquests mobles, amb la fusta tractada al vapor per aconseguir formes diverses, eren orientats tant per al seu ús domèstic a la llar privada com per als establiments públics (especialment cafès i restaurants) i incloien taules, cadires, canapès, balancins, perxers i també mobles infantils, que van ser els principals productes que aquestes empreses van posar al mercat a les principals capitals europees des de l'últim terç del segle XIX.

A Barcelona l'empresa dels germans Jacob i Josef Kohn va ser la pionera en la venda del moble de Viena. De la seva primera sucursal se'n sap que va ser instal·lada cap a l'any 1880 al número 3 del carrer Elisabets, prop de la plaça del Bonsuccés. Allà hi havia el seu dipòsit principal i la venda es realitzava a diverses botigues (Baldomero Martínez a Pelai 50) i també als magatzems El Siglo de les Rambles.

*1888.- Estand dels germans Kohn a l'Exposició de Barcelona de 1888. (Foto: Pau Audouard).

A l'abril de 1908 els Kohn van obrir una botiga de mobles als baixos de la Casa Agustín Goytisolo (la de la torreta del rellotge)  al número 21 de la plaça de Catalunya.

*1908.- Notícia de l'obertura de la botiga de mobles de Jacob & Josep Kohn sutuada a la vorera sud de la plaça Catalunya. Al text no s'esmenta el nom de la botiga, si bé no hi ha dubte que es la dels germans Khon. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 25 d'abril.)

L'establiment era just al costat de la Cerveseria de Munich i només va romandre obert quatre anys. A finals de 1912 el local ja estava ocupat per la Confiteria de Guillermo Llibre i posteriorment per l'efímer Restaurant Savoy  Per la seva banda, els mobles corbats de Viena es van continuar venent, ara en exclussiva, als Grans Magatzems El Siglo.

Dissortadament no existeix cap document gràfic conegut de l'interior de la botiga de la Plaça Catalunya.  

*1911.- Una de les poques fotos conegudes de l'establiment on s'aprecia el rètol que identifica la botiga de mobles dels germans Kohn. (Foto: Josep Brangulí). 

*1913.- Catàleg dels mobles que es podien trobar a la botiga.

[1].- Vives Chillida, Julio. Blog sobre El Mueble de Viena. https://muebledeviena.com/acerca-de/

ELEMENTS GAUDINIANS DESAPAREGUTS DEL RECINTE DE LA FINCA GÜELL. Pedralbes (1880's-1920's)

Agraïments a LLUÍS ROIGÉ I SAURAS

Joan Güell i Ferrer

Cap a mitjans del segle XIX l'empresari Joan Güell i Ferrer (1800-1872) [1], era el propietari d'una gran extensió de terreny entre els municipis de Sant Vicenç de Sarrià i Les Corts de Sarrià, a la zona que avui anomenem Pedralbes. La finca de Güell incloïa inicialment les antigues masies de Can Feliu, Can Custó i Torre Baldiró. 

Totes aquestes propietats passarien a mans del seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1913) en morir el seu pare a l'any 1872. L'hereu encara va contribuir més a ampliar el patrimoni familiar amb l'adquisició de Can Cuyàs de la Riera i altres finques de la zona. L'acurat treball de recerca que en aquest tema ha dut a terme Luis Gueiburt demostra que la Finca Güell va continuar creixent entre 1859 i 1913 fins a assolir una superfície propera a les 90 hectàrees, molt més gran que les 25 que configuraven el nucli inicial al voltant de l'actual Palau de Pedralbes.

Com és sabut Eusebi Güell, que havia conegut a Gaudí al 1878, va ser un dels homes més fascinats per l'arquitectura de l'arquitecte reusenc i no va perdre l'oportunitat de encarregar-li determinades peces estructurals de la finca a partir de l'any 1884. Algunes d'elles han arribat als nostres dies, com és el cas dels pavellons de les cavallerisses i la porteria separades per la fascinant porta del drac a l'Avinguda de Pedralbes o la porta d'accés de maons i ceràmica situada davant de la Facultat de Farmàcia on va ser reconstruïda a l'any 1957.

No obstant això, tractarem aquí d'altres elements arquitectònics menys coneguts o pràcticament ignorats per al gran públic atès que van desaparèixer amb el pas del temps com a conseqüència de les successives reformes i remodelacions de la finca. Són, en tot cas, peces dissenyades pel gran arquitecte Antoni Gaudí i construïdes a l'interior de la finca Güell. Les fotos d'aquestes peces gaudinianes estan datades de 1893 i van ser ofertes per Eusebi Güell i Jover, vescomte de Güell, a la Càtedra Gaudí al setembre de 1983[2].

Antoni Gaudí i Cornet i Eusebi Güell i Bacigalupi

Mirador i Xemeneia al terrat de Can Feliu.

*1893.- Mirador i xemeneia, obres d'Antoni Gaudí (Font: Càtedra Gaudí)

Aquest conjunt comprenia un mirador esglaonat amb una vistosa xemeneia al costat. Era la sortida a l'exterior des de les golfes de l'edifici i quedava situat sobre el terrat de Can Feliu (també conegut com Casa Güell), un palauet d'estil caribeny que havia construït Joan Martorell, un dels mestres d'Antoni Gaudí. Aquest edifici seria totalment reformat per habilitar-lo com a Palau Reial, que la família Güell va donar a la monarquia espanyola com a senyal de gratitud pels títols nobiliaris que els hi havien estat concedits. Així doncs, la família reial tornaria a tenir una residència estable on instal·lar-se en les seves visites a Barcelona després de l'incendi de l'antic Palau Reial el 1875. La reforma en profunditat de Can Feliu a l'any 1919 per transformar-ho en el nou Palau Reial va suposar la desaparició d'aquestes dues peces de Gaudí. 

Glorieta, escala i mirador sobre la tanca de cerca de la finca

Aquest altre element projectat per Antoni Gaudí era situat a l'indret anomenat Camp de les Figueres i consistia en una estructura de reticular triangular de maó sobre arcs catenàrics. Va desaparèixer també amb les reformes de la finca entrat el segle XX.

*1893..- A la foto hi veiem les filles d'Eusebi Güell i una senyoreta de companyia sobre el mirador.

Una altra imatge de l'estructura de maó que sostenia les escales d'accés al mirador

Entrada al Picadero a l'aire lliure

*1893.- Imatge de l'accés al picadero a l'aire lliure que hi hagué a la Finca Güell (Font: Càtedra Gaudí)

[1].- Joan Güell i Ferrer té una escultura dedicada als Jardinets de la Gran Via tocant a Rambla de Catalunya.

[2].- Bassegoda i Nonell, Joan. El Gran Gaudí. Editorial Ausa. 1989.