LES TORRES DE CANALETES (Segle XIV - 1860's) i EL PORTAL D'ISABEL II (1847-1860's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC H. MARCH, RAMON VILALTA, JOANOT PASQUAL i MERITXELL CARRERES.

*S. XVIII.- Perfil de les torres de Canaletes i l'aqüeducte que portava a la portella de la torre de Sant Sever (Diorama de J. Giménez Solà)

En aquest emblemàtic lloc, que amb el pas del temps ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la ciutat, es va començar a aixecar la muralla a partir de la segona meitat del segle XIV. Aquesta tercera fortificació de la ciutat, que incorporava també el Raval dins els seus límits, venia des d'on avui hi ha la plaça Universitat resseguint el curs de l'actual carrer Pelai fins arribar al final de la Rambla on s'aixecaven les torres de Canaletes.

Eren dues torres de base arrodonida insertades en la paret de la muralla. La torre de l'esquerra segons es mirava des de foraciutat va ser coneguda com la de Sant Sever. La seva existència es considerada anterior a l'altra torre i quedaria situada en el vèrtex de la segona muralla de la ciutat que resseguia el curs de la banda de llevant de la Rambla.

Recreació de la que podria haver estat l'original torre coneguda com de Sant Sever, una de les dues torres de Canaletes, en el vèrtex de la segona fortificació de la ciutat al capdamunt de la Rambla. A la dreta, el portal de Santa Anna o dels Bergants i al fons a l'esquerra el portal de l'Àngel. La imatge estaria localitzada doncs, al final de l'actual carrer Pelai. (Diorama de J. Rocarol / Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Aquell fragment de la tercera muralla havia estat aixecat a la segona meitat del segle XIV. L'aspecte de les dues torres era d'un gran volum i solidesa reforçades amb matacans a la seva part superior. Durant gairebé cinc segles van presidir aquell indret. Alguns historiadors són del parer que no tenien un aspecte propi de torres de circuit emmurallat i apunten la hipòtesi que possiblement formaven part del  perímetre d'algun palau que no es va arribar a completar.
De la base de la torre de Sant Sever hi sortia un viaducte que salvava el fossat de les aigues de pluja de la riera d'en Malla, molt anys abans de ser desviada pel carrer de Casp cap al Bogatell. Aquest viaducte a partir de 1703 va fer també les funcions d'aqüeducte que duia l'aigua a aquest sector. El viaducte permetia l'accés a l'interior de la ciutat a través de l'anomenada portella de Sant Sever. Darrera de les torres hi havia el pati de l'Estudi General de Barcelona, embrió de la Universitat de Barcelona. El nom de canaletes prové precisament de les canalitzacions que portaven l'aigua a aquell indret.
En ocasions de bullangues i aldarulls públics les torres havien estat habilitades com a presó per escarmentar públicament als que transgredien l'ordre. El 1704 el cronista i historiador Narcís Feliu de la Peña (1646-1712) hi va ser reclòs per haver conspirat contra Felip V en favor de la causa de l'arxiduc Carles d'Aústria.

Gravat de les Torres de Canaletes des de la part interior de la muralla.
 

*1847.- Dos fragments de l'opinió i les conjectures d'Antoni de Bofarull sobre l'orígen de les torres de Canaletes i la portella de Sant Sever (Font: Guía Cicerone de Barcelona)

*1855.- Les torres de Canaletes poc abans de procedir al seu enderroc definitiu. (Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa) 

A l'any 1843 es va enderrocar l'edifici de l'antic l'Estudi General, que ja des de 1715 feia funcions de caserna militar, i va començar a esponjar-se la part superior de la Rambla, projecte que continuaria en la dècada següent amb la supressió de la muralla. Aquesta obra, d'execució lenta, va comportar també la desaparició de les torres de Canaletes.

Abans de la desaparició total de la muralla i les torres, s'hi havia obert a l'any 1847 un accés de vida efímera, que va comportar l'enderrocament total de la torre de Sant Sever. L'altra torre, la més pròxima al carrer Pelai, no desapareixeria del tot fins a la dècada dels 1860's. Al nou accés obert se li va donar el nom de Portal d'Isabel II i a la reina d'Espanya se li va dedicar també el pont d'accés al portal.
 

*1850's.- Plànol del sector del final de la Rambla, un cop desaparegut l'Estudi General i una de les torres de Canaletes per obrir-hi el Portal d'Isabel II, que conectava amb el pont d'entrada a la ciutat
 

Planta i perfil del Portal d'Isabel II construit el 1847 al final de la Rambla

*1860's.- Una de les poquíssimes fotografies on es pot veure una de les torres de Canaletes, encara en fase d'enderroc, que queda situada al centre de la foto ampliada davant de l'estació del tren de Martorell (Foto: Autor desconegut / AFB). 

PORTAL DE LA CIUTAT O DE SANTA EULÀLIA

Agraïments a ENRIC H. MARCH

 

Dibuix de la porta de Santa Eulalia (a la dreta) sobre la Baixada de la Presó.  

Situat sobre la baixada de la Presó, (avui de la Llibreteria) aquest portal era un dels principals accesos a la ciutat emmurallada. El cronista Víctor Balaguer explica que molts anys abans se l'havia conegut com portal del mar perque a l'altra banda només hi havien descampats i el començament de la platja [1]. El seu arc suportava tres pisos de cel·les de la presó comuna annexa al Castell de la Cort del Veguer [2]. En realitat enllaçava la part posterior de dues de les torres de la muralla que avui és visible encara al carrer Tapineria abans d'arribar a la plaça de l'Àngel.
Aquestes dues torres eren en el seu origen de base octogonal i vistes des de la plaça de l'Àngel estant, la de la dreta va ser enderrocada el 1848 per construir-hi  la casa que fa cantonada amb el carrer Tapineria i que va acollir als seus baixos, primer la botiga de teixits La Argentina i després la Cereria Subirà.  La torre de l'esquerra (on avui hi ha l'Hotel Suizo), es va desplomar als inicis de 1715, després d'haver estat apuntalada un temps de resultes dels bombardeigs de les tropes de Felip V que l'havien deixat molt malmesa.  

Davant del portal hi van haver dues escultures força notòries. Una representava un àngel de planxa de coure amb el dit estès cap a la plaça [3] i era situada a l'angle de la façana de la presó ampliada. L'altra  representava a Santa Eulàlia amb els seus característics dos fustons creuats en forma d'aspa. Segons Antoni Vallescà [4] una primera imatge de la santa va ser instal·lada davant el portal el 1456. 

El carrer en pendent que discorria per sota del portal de Santa Eulàlia va tenir diversos noms a través dels anys. Des de baixada de Santa Eulàlia a Davallada de la Cort i Baixada de la Presó fins l'actual de Baixada de la Llibreteria. La presó va ser traslladada el 1839.
 

Dibuix de la plaça de l'Àngel on podem veure, a la dreta, la porta de la ciutat amb les estàtues de l'àngel sobre l'aresta de la torre de la presó (estel vermell) i la de Santa Eulàlia sobre un suport (estel blau) adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró Sant Julià, rera el balcó. Amb tota seguretat es tracta d'una reconstrucció ideal perquè el dibuixant va néixer el 1857 i aleshores ja havia estat obert el carrer de Jaume I. (Autor: Joaquim Olivó Formentí, segona meitat del segle XIX. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

Plànol amb indicació de les successives reformes i canvis de nom dels carrers de l'entorn de la plaça de l'Àngel. Hi podem veure l'accés al Portal de la Ciutat (fletxa verda) i les construccions que l'envoltaven (Font: Francesc Carreras Candi. Geografia General de Catalunya. 1908-1918).

 

[1].- Balaguer, Víctor. La calles de Barcelona. Salvador Manero Editor. Barcelona, 1865

 

[2].- El veguer era una autoritat d'origen medieval que al Principat de Catalunya va actuar des del segle XII fins al XVIII. Primer era delegat dels comtes i vescomtes i posteriorment del rei. Enllaç GEC

 

[3].- Segons explica la llegenda, cap a l'any 878 sent bisbe Frondonio, les restes mortals de Santa Eulàlia van ser trobades sota l'altar major de l'antiga església de Santa Maria del Mar. Es va acordar el seu trasllat solemne cap a ciutat i quan el seguici passava per l'indret descampat, que després seria la plaça de l'Àngel, els que portaven l'urna amb les restes van quedar immobilitzats perque la pròpia caixa es va fer ferma i els impedia seguir avançant. Allà la van deixar fins l'endemà que la gernació va tornar al lloc per veure si podia moure l'urna. Fou aleshores quan un àngel va creuar el cel i amb el dit estés va assenyalar el portal de la ciutat indicant que ja podien entrar-la. A partir d'aleshores va ser conegut com Portal de Santa Eulàlia.  

 

[4].-Vallescà, Antoni. Las calles de Barcelona desaparecidas. Sèrie Monografías Históricas de Barcelona. Llibreria Millà. Barcelona. 1945.

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON. (1390's - 1870's)

Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  

 

La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.

De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

*1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

*1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.

Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.

El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 

Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.

Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

 

*1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

*1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
 

 

Enllaç d'interès:

 

Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.
 

CA N'ORLONDO. Finca. Diagonal / Avda. Sarrià (Segle XIV - 1949)

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's. Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.

Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

LA CREU COBERTA (Segle XIV - 1850)

Avui coneixem per Creu Coberta, la via comercial que serveix d'entrada al barri d'Hostafrancs des de la plaça Espanya. Però la història d'aquest nom es remunta al segle XIV.  

En realitat, l'indret exacte que es coneixia com la Creu Coberta correspon a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral. Fou allà on a començaments del segle XIV s'hi va plantar una creu de terme que delimitava l'entrada a Barcelona. Era una creu de pedra esculpida que inicialment romangué exposada als quatre vents, fins que en una data no precisada va ser coberta per un templet. El 1573 va ser reformat i el conjunt va quedar integrat per quatre columnes amb tres esglaons per accedir a la base de la creu. Les bases de les quatre columnes eren dòriques i els capitells corintis. En les vuit cares externes dels capitells del conjunt de les quatre columnes hi havien esculpides les imatges de Santa Eulàlia, Santa Madrona, Santa Bàrbara, Sant Pere, Sant Sebastià, Sant Sever, Sant Roc i Sant Joan. 

A partir del segle XIX hi ha més notícies sobre la sort d'aquesta creu, ja que l'indret fou especialment destacat com lloc de rebuda de personatges i autoritats que visitaven Barcelona, així per exemple els rei d'Espanya Carles IV el 1802 o Ferran VII el 1827. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) va resultar danyada per les tropes napoleòniques. L'any 1823 els constitucionalistes varen retirar la creu i el templet que la cobria i només un any més tard la creu fou reposada en el mateix lloc amb una que provenia del clausurat cementiri del Pi. Finalment la creu va desaparèixer el 1850.

Entrat ja el segle XX, la Creu Coberta era també el nom de la via d'accés a la ciutat fins al portal de Sant Antoni que avui coneixem com avinguda Mistral. Se'l coneixia com a passeig de la Creu Coberta i era un dels llocs preferits pels ciutadans per passejar. A finals dels anys vint aquest passeig va canviar de nom i es va dedicar a Milans del Bosch. Finalment al 1931 va ser rebatejat i dedicat al poeta occità Frederic Mistral.