L'EMBARCADOR DEL PORTAL DE LA PAU (1850 - 1874)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER 

Agraïments a JOSEP TORT

*1850's.- Vista llunyana de l'embarcador habilitat al final de la Rambla després d'obrir-se el Portal de la Pau. A la imatge que presentem ampliada abaix, es pot apreciar com sobresurt de la línia de la muralla del mar. (Foto: Charles Clifford / MNAC).

En el punt aproximat on avui (2026) descansen les populars golondrines a l'espera d'iniciar les seves habituals rutes per les aigües del port, s'hi va construir, a finals de la primera meitat del segle XIX, un embarcador que marcaria l'inici de la relació de la ciutat amb el seu port vell.

En realitat aquest embarcador no va tenir una funció pràctica, pel que fa a l'arribada de passatgers a la ciutat via mar, fins que es va obrir una portella, anomenada Portal de la Pau o de les Drassanes, en el punt d'arribada de les Rambles al mar entre la Caserna de les Drassanes i el Parc d'Enginyers, quan ja es començava a plantejar el futur enderrocament de la muralla del mar. 

Ja a l'any 1847, l'enginyer militar Simó Ferrer i Bosch (1788-1860) [1] havia elaborat un primer projecte per obrir una portella a la muralla del mar i construir l'embarcador.

*1847.- Plànol del projecte per obrir la porta de les Drassanes o de la Pau amb l'embarcador format per un petit moll i protegit per un espigó de roques. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Les primeres notícies sobre la finalització de l'obra i la seva entrada en servei, les trobem a la premsa del mes de novembre de 1850.

*1850.- El 19 de novembre d'aquell any quedava oberta la nova portella de la Pau i el seu embarcador situat davant les Drassanes. També es va establir el preu a pagar per cada persona que embarqués o desembarqués (Font: Diario de Barcelona / ARCA)

*1860.- Plànol que permet identificar clarament l'entrant cap a les aigües del mar que servia d'embarcador, després de l'obertura del Portal de la Pau en el tram de la muralla del mar coincident amb el final de la Rambla. (Font: Fons Iglésies. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). 

*1856.- En aquest fragment de la litografia del port de Barcelona d'Alfred Guesdon es pot apreciar també l'embarcador. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona) 

*1870's.- Un altra imatge de l'embarcador amb els primers edificis del que seria el passeig de Colom i les naus de les Reials Drassanes al fons. 

L'embarcador encara va tenir temps per protagonitzar algunes de les primeres fotografies captades a la ciutat, en les quals apareixia com una mena d'espigó que s'endinsava cap a les aigües del port i el mar. El seu enderrocament es va produir als inicis de 1874.

*1874.- El 13 de febrer s'anunciaven a la premsa les primeres obres d'enderrocament del mur que protegia l'embarcador. (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1874.- Una setmana després, el 21 de febrer, es donava ja per desaparegut el primitiu embarcador i el tancament de la portella de la Pau.  (Font: Diario de Barcelona / ARCA).

*1870's.-Vista de la muralla del mar des de les roques de l'embarcador. 

*1879.- Gravat publicat a la portada de La Publicidad del 8 d'octubre d'aquell any. que incorporava també l'article, que reproduïm parcialment a baix, sobre la desaparició de l'embarcador i l'inici de la construcció del moll de Sant Beltran al port. (Font: ARCA).

____

[1].- Simó Ferrer Bosch va ser un enginyer militar i capità de fragata. Era fill del també militar del Cos d'Enginyers de la Marina Simó Ferrrer i Burgès (1751-1823). Va participar activament a la Guerra del Francés (1808-1814) i va projectar el Far del Llobregat o Torre del Riu (1852), situat a l'entrada del port. Abans de morir va realitzar un estudi sobre el traçat dels ferrocarrils de Barcelona el 1856. 

EL AGUILA. Primers establiments de la sastreria. Plaça de la Verónica 2 (1852-1855) i Plaça Real 13. (1855-1925)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Abans de la seva consolidació com a grans magatzems a la Plaça de la Universitat / Pelai, El Águila va viure la seva naixença a Ciutat Vella i els seu creixement a la plaça Real. Dues van ser les primeres seus d'aquest negoci que ben aviat estendria les seves sucursals per moltes capitals espanyoles. La seva primera localització va ser al voltant de 1852 al número 2 de la Plaça de la Verònica, on es creuen els carrers d'Avinyó i d'Arai, allà on anys més tard s'aixecaria l'edifici del borsí, després Escola d'Arts i Oficis. Aquella placeta va ser el lloc on Pere Bosch i Labrús (1827-1894) [1], un emprenedor comerciant besaluenc format a Girona i traslladat de jove a Barcelona, va fundar una sastreria que s'anunciava inicialment com a un basar o magatzem de prendas hechas amb el nom comercial de El Águila.

Pere Bosch i Labrús

*1852.- Un dels primers inserts publicitaris coneguts de l'Águila, quan Pere Bosch va obrir un magatzem al número 2 de la plaça de la Verònica per comercialitzar allò que en deien prendas hechas, (vestits ja confeccionats). (Font: Diario de Barcelona del 19 de novembre d'aquell any / ARCA). 

Aquest nou tipus de comerç encetava un sistema de confecció feta i acabada prèviament, que servia d'alternativa, d'una banda a la sastreria a mida pròpia de les classes benestants, i de l'altra a la sastreria casolana posterior a la compra de la roba per metres o retalls. D'altra banda, Bosch Labrús intentava arribar al màxim nombre de clients i va estendre el negoci a d'altres ciutats espanyoles. El 1855 El Águila ja disposava de sucursals a Madrid i Sevilla [2]. En aquest context de creixement i expansió del negoci, el magatzem de la plaça de la Verònica va resultar insufucient per acollir tota l'activitat comercial de l'empresa. Bosch Labrús es va plantejar aleshores el trasllat a un lloc més cèntric, com era la plaça Reial, que en aquells temps centralitzava gran part de l'activitat de la ciutat. Així doncs, el nou destí de El Àguila seria al número 13 de la plaça fent cantonada amb el carrer del Vidre a través del qual es podia sortir al carrer Escudillers 

La inauguració del nou local va tenir lloc al maig de 1857, notícia que va ser recollida abastament per la premsa de l'època.

*1857.- El diari La Corona informava de l'obertura del nou establiment de El Águila a la Plaça Real en el seu número del dia 20 de setembre (Font: ARCA).

*1857.- Un dels primers anuncis publicats en premsa del basar de El Águila a la Plaça Real 13. (Font: La Corona. 29.11.57 /ARCA)

A la mort de Llabrús, esdevinguda a l'any 1894, el seu fill Pere Bosch-Labrús i Blat [3] va agafar les regnes de l'empresa i El Aguila continuaria amb el seu creixement arreu d'Espanya i a principis del segle XX ja s'anunciava com a grans magatzems i seguia obrint sucursal fora de Catalunya.  

*1921.- Anunci de l'establiment principal de El Águila a la plaça Real, ja considerat com a grans magatzems i amb indicació de les quinze sucursals de l'empresa a tot Espanya. (Font: Barcelona Atracción/ARCA). 

Finalment, la història de l'empresa va continuar a l'edifici de la Plaça de la Universitat a partir de 1925.

_________

[1].- Pere Bosch i Labrús va ser un dels empresaris catalans més emprenedors i actius de la segona meitat del segle XIX. Aviat va destacar pel seu pensament proteccionista contrari al lliurecanvisme. Al 1869, amb Joan Güell i Ferrer, va fundar el Foment de la Producció Nacional (entitat que, amb el temps, esdevindria el Foment del Treball Nacional). Aquell mateix any protagonitzaria un enfrontament obert amb el ministre Laureano Figueroa i la seva reforma arancelària i seria un dels organitzadors de la gran manifestació interclassista celebrada a la plaça de Catalunya el 21 de març, on obrers i patrons es van oposar conjuntament als arancels lliurecanvistes de Figueroa. 

[2].- La Corona de Aragón, núm. 326 del 22 de novembre de 1855

[3].- Pere Bosch-Labrús i Blat (1869-1936), el fill del fundador de El Àguila va ser el continuador de l'empresa a la mort del seu pare. El seu germà Lluís fou president del Foment del Treball entre 1929 i 1936. Pere va obtenir el títol nobiliari de Vescomte de Bosch-Labrús, creat el 1926 per Alfons XIII en memòria dels mèrits del seu pare. Els escamots anarquistes el van localitzar en els dies posteriors a l'Alzamiento de juliol de 1936. La seva notòria condició de noble de l'alta burgesia empresarial amb ideari de dretes li va costar inevitablement la mort a la carretera de l'Arrabassada el dia 25, tot i que altres fonts (Heráldica Catalana) afirmen que l'assassinat es va produir a l'església de Santa Maria del Collell, prop de Banyoles.

GIMNASOS DE JUAN ESTRANY. Plaça Beat Oriol 4, Canuda 31, Rambla Catalunya 6 (Plaça Catalunya) i Rambla dels Estudis 3. (1857-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

AgraÏments a ENRIC COMAS i PARER

Els primers establiments per a la pràctica de la gimnàstica que van existir a Barcelona van veure la llum en la primera meitat del segle XIX. Pero no va ser fins després de 1850 quan van començar a proliferar sempre vinculat als conceptes de salut i higiene. 

Al costat de noms que podem considerar pioners en l'arribada de la cultura gimnàstica a Barcelona (Eudald Thomase, Bernabé Barrio, Carlos Berthier i el germans Emmanuelle i Josep Vall Cardona) hi destacaven també els gimnasos que figuraven a nom de Juan Estrany i Xairó (1836-1887). 

Al 1857, amb només 21 anys, Estrany decideix iniciar la seva trajectòria personal en el negoci de la gimnàstica oferint-ne classes a particulars [1]. Amb l'experiència assolida com a instructor de gimnàstica en diverses escoles i col·legis privats de la ciutat i especialment al Cos de Bombers, va aprofitar el magatzem que tenien al número 4 de la Plaça del Beat Oriol (avui de Sant Josep Oriol) al costat de l'esglèsia del pi, per donar-hi lliçons de gimnàstica per a senyores, nens i adults. A la Guia de Barcelona de 1863 ja apareix el gimnàs d'Estrany.

*1857.- Nota publicada per Juan Estrany a l'edició de Diario de Barcelona del 15 de novembre d'aquell any, on predicava les excel·lències i els grans beneficis que comportava per a la salut la pràctica de la gimnàstica, tot anunciant la posada en marxa de les seves sessions gimnàstiques a la plaça del Beat Oriol, davant de la façana lateral de l'Església del Pi.    

*1863.- Juan Estrany anunciant el seu Gimnàs Higiènic per començar la temporada el 15 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA/Diario de Barcelona).

D'altra banda, Estrany presumia d'haver viatjat i visitat els millors gimnasos d'Europa i ser l'encarregat  de les classes d'educació física dels principals col·legis de Barcelona. També presentava, en exhibicions públiques dels seus alumnes als teatres, els mètodes emprats i era fàcil veure'l els diumenges al matí al Saló de Sant Joan practicant exercicis amb els seus alumnes

Posteriorment, Estrany va habilitar un gimnàs de dimensions més grans, dotat de cordes, anelles i altres elements per a la pràctica de l'exercici físic i el va situar al primer pis del número 31 del carrer de la Canuda, fent cantonada amb Ventrallans, on anys després s'hi emplaçaria la Sala Mozart. El nou gimnàs d'Estrany rivalitzava amb d'altres establiments com el Gimnàs Higiènic i Ortopèdic de Carlos Berthier a la plaça de Sant Sebastià núm. 15 o el d'Emmanuelle Vall al carrer Ataülf número 8.

*1879.- Portada del número 10 de la Revista Universal Ilustrada que recull un anunci del Gimnàs Estrany al carrer de la Canuda número 31

Al 15 de novembre de 1881 i per un espai curt de temps que no arribaria als 2 anys, Estrany va traslladar el gimnàs als baixos de la Casa Vives de la Plaça Catalunya quan encara estava identificada amb el número 6 de la Rambla de Catalunya, just al costat del Teatre Eldorado.

L'estada a l'emergent Plaça de Catalunya va ser doncs breu i el 1883, mentre pretenia també instruir en gimnàstica als bombers graciencs, el seu gimnàs ja s'anunciava a la premsa situat al número 3 de la Rambla dels Estudis, el seu últim emplaçament on estigué fins a la seva mort esdevinguda al 1887.

*1883.- Informació apareguda a El Busilis el 16 de desembre d'aquell any, segons la qual Estrany sol·licitava estendre la seva instrucció gimnàstica als bombers de Gràcia.

*1887.- Esquela de Juan Estrany i Xairó publicada a El Diluvio del 26 de maig d'aquell any. 

____________

[1].- Torrabadella Flix, Xavier. Los gimnasios de Barcelona durante el reinado de Isabel II (1837-1868). Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN: 1989-9289

CÍRCULO ECUESTRE. Les primeres seus al Raval i Ciutat Vella. Carrer de Sant Pau 83 (1856-1859) i Rambla de Santa Mònica 20 (1860-1907)

MIQUEL BARCELONAUTA 

*1855.- Retall del Diario de Barcelona del dia 24 de febrer d'aquell any, on s'informa de l'obertura d'un picadero al numero 93 del carrer Sant Pau. L'existencia d'aquesta instal·lació pot explicar que el Círculo Ecuestre nasqués en aquest mateix carrer un any després. (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Cap a mitjans del segle XIX un grup selecte de barcelonins benestants, units per la seva comuna afició als cavalls i l'equitació, es reunien periòdicament en llocs tan diversos, però sempre vinculats al poder polític o econòmic, com eren el saló de descans del Gran Teatre del Liceu, la sala de banderes de la caserna de la Guàrdia Civil de la Rambla, alguna dependència del Teatre Principal o la casa del Marquès de Camps al número 16 del carrer de la Canuda. Tal com ho explicava Ramon García-Marques amb motiu del 125è aniversari del Círculo [1],  aquests notables de l'alta societat barcelonina van decidir fundar una entitat per poder reunir-se habitualment sota un mateix sostre. Així va néixer el Círculo Ecuestre el dia 26 de novembre de 1856, que va fixar la seva primera seu al carrer de Sant Pau número 83, segon pis [2], on s'havia produit l'acte fundacional.

La primera Junta Directiva fou presidida per Jaume Pla, que també era president del Círcol del Liceu, i les primeres comeses de la nova societat van ser dotar-se d'un Reglament Intern i d'uns Estatuts, que amb data 9 de febrer de 1857 aprovaria el governador de la ciutat Merchor Ordóñez i que serien editats a la imprempta de Josep Gaspar. Durant aquesta primera etapa del Círculo Ecuestre es van subscriure contractes amb els propietaris dels Camps Elisis del Passeig de Gràcia, per tal de poder disposar de terrenys per utilitzar-los per l'equitació i d'alguns locals per la vida social dels afiliats.

Ben aviat però, els components del Círculo van veure que era millor dotar-se d'una seu més adequada a la importància i nivell social de la seva entitat i establir-la en un lloc més cèntric. Així doncs, es va promoure la construcció d'un nou edifici que s'emplaçaria a la part baixa de la Rambla, concretament rera l'Oficina de Correus al final del carrer del Ginjol i amb entrada per l'aleshores número 10 de la Rambla de Santa Mònica [3]. 

*1859.- Retall de l'edició del Diario de Barcelona corresponent al dia 17 de juliol d'aquell any on es palesa el creixement de l'activitat del Circulo Ecuestre i les caracteristiques de la seva nova seu a Rambla de Santa Mònica (Font ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Va ser a finals dels 1860, només quatre anys després de la fundació del Círculo al carrer de Sant Pau, que l'entitat es va poder dotar d'una seu i unes instal·lacions pròpies.  

*1865.- Emplaçament del Círculo Ecuestre segons els quarterons de Garriga i Roca. A la dreta, l'edifici de la seu social envoltada dels seus dos picaderos. A l'esquerra, la Rambla de Santa Mònica. (Font: AHB. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La inauguració de la nova seu es va produir la nit del 22 de gener de 1861, iniciant-se a partir d'aquella data un llarg període de 47 anys a la Rambla de Santa Mònica, on l'entitat eqüestre es consolidaria com una de les capdavantares a la ciutat. Una figura cabdal d'aquesta etapa fou l'empresari Frederic Ricart i Gibert, Marquès de Santa Isabel (1830-1883), que va fer créixer de manera exponencial les activitats socials i artístiques de l'entitat que incloien concerts, balls, vetllades musicals, festes de Carnaval i fins i tot classes d'anglès, apart d'altres especialment vinculades a l'esport de l'equitació (curses, concursos, exhibicions, etc.).

La flamant seu del Círculo Ecuestre acollia al seu voltant dos picaderos (un de planta rodona i l'altre rectangular) amb cobertures de ferro i vidre, sala de gimnàstica, sala d'armes per assajar amb floret i sabre, sala de billar, de lectura, de conversa, cavallerisses, jardins i diversos salons aptes per l'organització de festes, concerts i balls.

Frederic Ricart i Gibert (1830-1883)

*1890's.- Imatge de les luxoses instal·lacions del Círculo Ecuestre a la Rambla de Santa Mònica. 

(Font: Álbum Barcelona a la vista. Editat per Antonio López. Barcelona, 1905).

A partir de 1871, després de desaparèixer l'hipòdrom conegut com a Camp de Mart, contigu a la Ciutadella, els socis del Círculo van participar activament en la promoció de la construcció del nou Hipòdrom de Can Tunis, que finalment s'inauguraria al 1883. 

L'any 1897 s'havia revisat el Reglament de l'entitat per adequar-lo als nous temps i en els seus primers articles es definia l'objecte de la societat. A més de parlar del foment de l'equitació, també preveia que tindria cura de facilitar als seus socis los demás recreos propios de esta clase de sociedades i que, a banda dels picaderos, el local del Círculo incorporava també sala d'armes, taules de  billar, sales per altres jocs lícits, saló de lectura, perruqueria, espais de bany i dutxa i cotxes a disposició del socis. Malgrat el seu substracte inequívocament burgés i benestant, el Reglament també contemplava que qualsevol pensament i acte polític continuava sent aliè a l'esperit i objecte del Círculo. La quota va passar a ser de deu pessetes al mes que es pagaven a l'avançada amb una deducció de 2,50 pessetes aplicada als socis fundadors i als seus hereus o successors [4]. 

Cap a finals de segle, l'evolució i el creixement de la ciutat constatada amb la celebració de l'Exposició Universal de 1888, varen fer créixer la idea de desplaçar la seu de l'entitat a la zona de nova centralitat que s'anava generant al voltant de la plaça de Catalunya.

Finalment al 25 de maig de 1907, sota la presidència Josep Mansana i Terrés (1857-1934), el Círculo Ecuestre va canviar de seu per instal·lar-se al numero 14 de la Plaça de Catalunya a la Casa Joan Girona on continuaria les seves activitats.

_____

[1].- Círculo Ecuestre 1856-1981. 125 Aniversario. Borràs Ediciones. Barcelona 1982

[2].- Existeixen algunes discrepàncies sobre el lloc exacte on es va produir la històrica fundació del Círculo Ecuestre. El propi García-Marquès apunta que la hipòtesi més plausible és que va ser al numero 83 del carrer Sant Pau, si bé també parla del número 82 del mateix carrer -probablement fruit d'algun error documental perquè era a la vorera oposada- o fins i tot al número 85 enfront del carrer de Sant Jeroni i passat el de Sant Oleguer.

[3].- Aquest local seria molts anys després ocupat pel CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria)

[4].- Curiosament aquesta deducció de 2,50 pessetes mensuals va figurar als rebuts fins a l'any 1979 quan la quota mensual era ja de 2.000 pessetes. 

FABRICA LA ESPAÑA INDUSTRIAL (1851-1970's)

 

Curiosament, els orígens de l'empresa La España Industrial Sociedad Anónima Fabril y Mercantil els trobem a Madrid, on va ser fundada per igualadí Josep Antoni Muntadas i Campeny (1816-1880) i els seus germans el 28 de gener de 1847. Aquesta societat va ser la tercera en tot l'Estat Espanyol dotada de màquines de vapor (el Vapor Vell de Sants, propietat de Joan Güell i Ferrer, havia estat fundada un any abans).

Va ser a l'any 1851 quan l'Espanya Industrial es va traslladar a Barcelona a causa dels problemes econòmics dels accionistes madrilenys. Muntadas ja havia adquirit el 1847 uns extensos terrenys al costat de la riera de Magòria entre Sants i Hostafrancs en un indret conegut com l'Olivera Rodona. L'arrencada de l'Espanya Industrial a Barcelona va generar una gran competència i rivalitat amb el Vapor Vell de Güell i Ferrer. És per això que els santsencs aviat identificaren la nova fàbrica com el Vapor Nou. 

L'Espanya Industrial es va nodrir de màquinària adquirida al Regne Unit i Alsàcia, regions aleshores capdavanteres en el desenvolupament de la indústria tèxtil. La posada en marxa de la nova fàbrica va ser ràpida i en pocs anys funcionava ja a ple rendiment. A les vigílies de la exposicó universal de 1888 disposava d'una plantilla de més de 2.500 treballadors, la qual cosa havia comportar un important creixement demogràfic de la vila de Santa Maria de Sants abans de la seva annexió a Barcelona. Dels 2.500 habitants que tenia abans de l'obertura de la fàbrica al 1840 va passar als prop de 30.000 al 1887 consolidant un barri majoritàriament obrer.  La producció industrial de la fàbrica abastava bàsicament teixits, filats i estampat en cotó però també incloia panes i paper de relligar. S'hi executava tot el procés tèxtil, des de l'extracció del fil fins als brodats i acabats finals.

Però l'Espanya Industrial va suposar al mateix temps un concepte d'empresa diferent a l'habitual pel que fa a l'acció social sobre els seus proletaris. La fàbrica disposava de menjador social, guarderia per als fills dels treballadors i una zona esportiva on la Sociedad Deportiva La España Industrial, fundada el 1934, competia en diverses modalitats esportives. 

*1929.- Sortida dels treballadors de la fàbrica (Foto: Autor desconegut)

*1936.- Una imatge de la fàbrica durant la col·lectivització de la Guerra Civil. (Foto: Autor desconegut)

Després de l'ocupació de la fàbrica pels sindicats anarquistes durant la Guerra Civil, l'empresa tornaria a la família Muntadas amb la victòria de Franco fins el seu tancament al 1969. El 1971 la fàbrica es trasllada a Mollet del Vallès fins a la seva desaparició definitiva el 1981.

Els terrenys que ocupava la fàbrica van passar a propietat municipal i avui són ocupats pel Parc de l'Espanya Industrial,  inaugurat el 1985 durant el mandat municipal de l'alcalde socialista Pasqual Maragall. De la fàbrica original només se'n conserven l'arc d'entrada, la Casa del Mig i el Casinet d'Hostafrancs al carrer Rector Triadó on també s'hi van construir dos blocs d'habitatges d'onze plantes. 

*1980.- Accions reivindicatives en el mur de L'Espanya Industrial demanant la conversió en parc dels terrenys de l'antiga fàbrica. (Foto: Arxiu El Periódico de Catalunya.)  

BASAR DE LOS ANDALUCES. Papereria i material d'escriptori. Passatge Madoz - Plaça Reial. (1855-1938)

Aquest fou un dels primers grans establiments que tingué la plaça Reial, tot i que el negoci ja havia estat fundat una dècada abans, concretament el 1844, quan la família Favà va obrir la primera botiga al número 5 del carrer de l'Argenteria.

*1872.- Dibuix publicitari del Bazar de los Andaluces.  La Plaça Reial apareix amb el seu antic nom de Plaça Nacional.

Es dedicava al comerç de papereria i objectes d'escriptori i el seu propietari Joan Favà i Gallart, un home conegut per les seves idees monàrquiques, va decidir establir-se al 1855 a la plaça Reial, deixant enrere aquells primers anys prop de Santa Maria del Mar. El nou local amb els aparadors situats sota els porxos s'estenia per la cantonada entre la plaça i el curt passatge de Madoz que la comunicava amb el carrer Ferran. Tot i que inicialment era coneguda com la Tienda de los Andaluces va passar més tard a ser anomenada Bazar de los Andaluces.

Allà s'hi podia trobar tota mena de material de papereria i escriptori, plomes i tinters, segells i premses per a paper timbrat i era una de les botigues preferides de pintors i dibuixants. L'any 1883 Joan Favà va morir i el negoci va passar a la seva filla Dolors, que va establir una societat amb l'impressor Francesc Seix

*1923.- Les plumilles de la marca Imsa i la tinta de la marca Baetica (que també comercialitzava gomes d'esborrar) eren uns dels productes més habituals que es podien comprar al Bazar de los Andaluces.

Una de les característiques principals d'aquest establiment era la gran capacitat d'impacte publicitari que tenia, a través dels almanacs i calendaris que distribuïa durant les festes nadalenques. Eren calendaris en forma de llibret, sovint desplegable, que contenia un mapa d'Espanya amb les diferents regions i províncies, mentre que la coberta era decorada cada any amb un gravat diferent on apareixien un home i una dona guarnits amb les indumentàries pròpies i típiques d'una determinada província espanyola. Aquesta llarga sèrie de calendaris amb el pas del temps ha estat molt preuada i buscada pels col·leccionistes. 

*1900.- Dues mostres més de la publicitat del Bazar de los Andaluces.

*1895.- El calendari d'aquell any amb motius de Barcelona.

*1912.- El calendari amb motius de Tarragona.

Xavier Theros, fixa la desaparició del Bazar de los Andaluces cap als últims anys de la Segona República [1]. Certament després de la Guerra Civil i l'adveniment del franquisme ja no apareixen més noticies d'aquest històric establiment. 

[1].- Theros, Xavier.- Vida i miracles de la Plaça Reial.- Edicions Albertí. Barcelona 2019

FERRERIA CASTANYS. Sants. (1857-1860)

Agraïments a LLUÍS ROIGÉ

*1859.- Una participació de l'empresa Castanys y Cia, propietària de la ferreria de Sants.

En la memòria històrica de la indústria metal·lúrgica santsenca, és obligat referir-se a la ferreria que a mitjans del segle XIX l'empresari olotí Francesc Castanys i Masoliver va instal·lar al bell mig del poble de Santa Maria de Sants, aleshores encara independent de Barcelona, a la que no s'agregaria fins a finals de segle XIX.

Ja a l'any 1851 Castanys, membre d'una notable família d'empresaris de la Garrotxa (el seu germà Miquel havia fundat una important empresa de fabricació de gorres i barretines de llana a Olot [1]), va presentar un projecte amb l'objectiu d'establir una fàbrica a Sants. El projecte però no veuria la llum fins al 1857 quan es va concretar la constitució de la societat comanditària (no pas anònima com figurava en la proposta incial). Amb aquesta fòrmula Castanys assumia un risc superior, atès que, a diferència de la societat anònima, a la societat en comandita els socis només responen amb el capital que aporten, mentre el soci principal ho fa amb tots els seus béns.

L'empresa, constituïda amb el nom de Castanys y Compañía. Sociedad en Comandita, disposava a banda de la fàbrica d'unes oficines al carrer Nou de Sant Francesc 4, posteriorment traslladades al març de 1859 al número 3 de la plaça de la Igualtat (actualment de Sant Agustí). El propi Francesc Castanys amb el suport de Llorenç Haase es van encarregar de dirigir la companyia.

La fàbrica disposava d'un alt forn, sis forns de pudelació i quatre d'afinament amb un consum energètic de 102 cavalls de força. Les màquines activaven dos trens de cilindres, el torn la bomba i el martinet.

La vida de l'empresa va ser però, curta. A penes quatre anys dedicats a la fosa i a l'elaboració de ferro primera i segona classe. La societat va emetre titols que es cotitzaren a la borsa privada barcelonina. El 1860 l'empresa de Castanys va ser declarada en situació de fallida i tot seguit es va procedir al nomenament com a síndics  de Nicolau Tous, Miquel Mateu i Serra Calsina. La fàbrica seria finalment venuda a l'empresari pierenc Ignasi Marquès i Bolet, que el 1875 hi va posar en funcionament la Ferreria de Sant Josep amb la qual cosa l'activitat metal·lúrgica de la instal·lació industrial es mantingué tot i que en d'altres mans.

A l'any 1876, setze anys després de la desaparició de la Ferreria Castanys, hi ha constancia d'una carta adreçada per uns creditors i la resposta per Miquel Mateu al Diari de Barcelona, que informava de la venda de la fàbrica i les existències de l'empresa desapareguda i de la fàbrica i que només quedaven petits deutes pendents.

El record de l'emplaçament de la Ferreria Castanys, com també de la seva successora la de Sant Josep, ha quedat viu en la memòria dels carrers de Sants gràcies a l’actual plaça de La Farga i al carrer de la Ferreria.

  

 

[1].- Font: enciclopèdia.cat.

 

[2].- El projecte de Castanys va ser presentat sota el nom de Memoria, presupuesto y bases para el establecimiento de una gran empresa de ferreria y fundición por el sistema más moderno y económico de altos hornos a cargo de una sociedad anónima, bajo el augusto nombre de Doña Isabel II, protectora de la industria. 

FONT NEOGÒTICA DE LA PLAÇA DEL REI (1853-1935)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1907.- La font de la plaça del Rei (Foto: Vives)

Un element sovint recordat com a exemple de la Barcelona desapareguda és la font que hi hagué a la plaça del Rei.

Projectada per l'arquitecte vigatà Francesc Daniel Molina i Casamajó (1812-1867) i construïda el 1853, va ser emplaçada davant del Palau Reial Major i inaugurada el 16 d'octubre d'aquell any. Tenia planta octogonal coronada per una agulla de pedra d'estil neogòtic. El projecte inicial preveia que els vuit costats presentessin una decoració relativa als rius de les quatre províncies catalanes i als altres quatre unes figures de lleó de les quals brollaria l'aigua de la font. Aquest projecte es va encarregar als germans Baratta, però finalment només es va enllestir el costat dedicat a Barcelona amb l'escut comtal. La font acompanyava la clàssica imatge de la Plaça del Rei amb arbres plantats de començaments del segle XX.

La reforma de la plaça realitzada per l'historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere després de la descoberta de les runes al subsòl de la plaça va comportar la desaparició de la font a l'any 1935.

*1910's.- Josep Puig i Cadafalch

Foto: Martí Centelles

L'aspecte funerari de la font, va provocar algun acudit a la premsa satírica de l'època. (Font: Guia satírica de Barcelona de M. Angelon. Il·lustració de Moliné i Ferran, Impremta Ramírez, Barcelona, 1854).

EL PRIMER TEATRE TIVOLI. Passeig de Gràcia. (1851-1874)

*1858.- Gravat d'un espectacle de focs d'artifici al primitiu Tivoli. (Font: La Ilustración Barcelonesa)


A l'any 1848 l'obertura dels Jardins del Tivoli al passeig de Gràcia va ser una iniciativa de Bernardo Agustín de las Casas, que ben aviat va anar incorporant a aquell espai vegetal d'esbarjo i contemplació de la natura tot un seguit de activitats artístiques. 

D'acord amb els cronistes de l'època podem fixar l'any 1851 com el de l'inici de les representacions en aquell indret i per tant el de l'arrencada del Tívoli com a teatre. La programació que s'hi presentava incloïa ballet, moixigangues, pantomimes, acrobàcies, combinades amb altres esdeveniments com enlairaments de globus aerostàtics, balls populars, exhibicions eqüestres i focs artificials. Les ballarines del Liceu i del Teatre Principal hi feien cap sovint per tancar els espectacles. També hi van actuar els cors de Clavé quan a partir de 1862 van tancar els Jardins de la Nimfa on actuaven habitualment.

No hi ha noticia però, d'una instal·lació estable al Tivoli durant la primera dècada que va estar actiu en aquell indret original a l'alçada de l'actual carrer Consell de Cent. La prohibició de construccions permanents a la zona decretada per l'Administració Militar i les riuades descontrolades de la veina Riera de'n Malla hi féien difícil la consolidació d'un teatre permanent.

A partir de 1862 la gestió dels espectacles del Tívoli va passar a mans de Ignasi Elias i Font, un fuster que havia treballat d'operari per De las Casas i que professava una profunda fascinació pel teatre. El nou responsable li va donar una nova orientació amb programes estables de sarsuela i comèdia i va aixecar un nou escenari situat a la zona més atractiva dels jardins que era la coneguda com el Parc Anglès [1]. L'èxit va acompanyar Elias durant els dotze anys que romangué actiu aquell primitiu Tivoli, i la qualitat de les peces presentades va anar en augment. Autors com Vidal i Valenciano, Pitarra o Conrad Roure hi van veure representades algunes de les seves obres. Avel.lí Bergnes de las Casas, parent del fundador dels jardins, hi presentava també els seus espectacles d'ombres xinesques. 

Tot plegat va convertir el Tívoli en el lloc més freqüentat del passeig durant els mesos d'estiu, fins al punt de plantejar-se el trasllat a un altre espai, més a prop de Barcelona. Al setembre de 1874 el teatre dels Jardins del Tívoli acollia el seu últim espectacle i acomiadaven el públic fins al maig de l'any següent que es va obrir el nou Tivoli a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp.  

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia del Passeig de Gràcia. Edicions la Campana. 1994