CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Va ser precisament Lluís Maria de Febrer el que hi va establir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).

*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951, després que Genaro de La Riva traspassés la propietat del camp de futbol a l'Espanyol, el club va decidir ampliar-ne l'aforament afegint-hi noves graderies. Un dels sectors afectats per l'ampliació va ser el gol sud. Aquesta operació va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

MASIA DE CAL SANTPERE. Gràcia (Segle XVIII-1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA

El camp de futbol situat al final del carrer Sardenya, on des de 1942 disputa el seus partits l'històric Club Esportiu Europa, i que des de la seva reforma de 1995 és conegut com a Nou Sardenya, va estar ocupat anteriorment per la masia i els terrenys d'una finca anomenada Cal Santpere que s'estenia per aquella zona limítrofe entre Gràcia i el Baix Guinardó. Aquests terrenys i el seu casalot van tenir diverses denominacions (Santpere, Sempere o Sanpere, segons les fonts i les èpoques). No és la intenció d'aquest article però, parlar ni de futbol ni de camps d'esports, sino circumscriuren's a l'esmentada finca i a la seva evolució al cap dels temps fins a la seva definitiva desaparició.  

*1930.- Façana principal i entrada a la Masia de Can Sanpere. (Foto: Josep Barrillón / Taller d'Història de Gràcia).

 

La finca de Cal Santpere ocupava un considerable extensió de terrenys de conreu a la part més oriental del terme municipal de l'antiga vila de Gràcia, que arribava fins al límit amb Sant Martí de Provençals. La zona coincidiria avui amb la part final del carrer de Sardenya des del carrer Providència fins al de les Camèlies.

Els Santpere eren una família noble, que havien començat a adquirir rellevança social al segle XVIII en la persona de Francesc Santpere, protometge reial [1].  Una de les seves filles, Eulàlia, va construir la masia de Cal Santpere als afores de Gràcia al 1760. Se la coneixia també com a Can Lampadetes [2].

La masia i la capella eren les construccions més rellevants de la finca i ambues quedaven alineades amb el curs del carrer del Passeig Amunt (Paseo del Monte en l'antiga nomenclatura en castellà). Aquesta via quedava tallada pel perímetre exterior de la finca dels Sanpere. Just allà, al carrer del Secretari Coloma, (avui recuperat com a carrer de Pau Alsina [3]) hi havia la porta principal d'entrada a la finca. Tot seguit, el passeig continuava finca endins a traves d'un camí ample i arbrat que menava fins a un jardí força frondós, que s'estenia just davant de la masia i la seva capella annexa.  

El casalot destacava pel contorn sinuós del seu frontó trilobular i era de planta rectangular amb baixos, planta principal, segon pis i golfes. La façana era orientada de cara al mar i presentava balcons al primer pis. A la dreta de la masia s'hi podia veure la capella de coberta ondulada i darrera d'aquesta la masoveria.

D'altra banda, els terrenys de la banda de muntanya la finca eren creuats per un aqueducte que els travessava en direcció al mar fins arribar a la masia.

 

Plànol amb les principals masies i construccions de Gràcia existents al segle XIX. (Font: Arxiu Municipal de Gràcia).

*1900's.- Emplaçament de la Masia de Cal Santpere sobre un plànol de cap a finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1932.- Plànol amb el límits de la finca de Cal Santpere marcats en vermell i les dependències centrals dins el cercle blau. El lleuger gir del tram final del carrer Sardenya, respecte de la quadrícula de l'Eixample, s'explica perquè la urbanització de la zona va respectar les edificacions centrals de la finca. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1930's.- La façana de la masia de Cal Santpere amb el cuidat jardí que l'envoltava amb una notable presència de palmeres d'espècies diverses. 

*1930's.- Les dependències de la masia de Cal Santpere amb la façana posterior de la capella en primer terme. La tanca correspón amb el límit de la finca on s'urbanitzaria el tram final del carrer Sardenya (Foto: Josep Barrillón. Arxiu Municipal de Gràcia).

*1931.- Vista de l'aqueducte que creuava els terrenys de Cal Santpere. Al fons els perfils del Turó del Putget i la serra de Collserola. (Foto: Juli Llacuna). A baix, marcat en vermell, el curs de l'aqueducte sobre un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

La finca de Cal Santpere es va veure afectada per la presència de dos clubs esportius a partit de l'acabament de la Guerra Civil. D'una banda, a la part més propera a la muntanya s'hi va establir el CE Europa que al 1942 hi va inaugurar el seu nou camp del carrer Sardenya i de l'altra, el Club Esportiu Hispano-Francès, que a partir de 1943 va passar a ocupar la parcel·la més pròxima al carrer Providència.

La masia i la capella acabarien essent enderrocades i inicialment només se'n va conservar l'edifici de la masoveria que va ser utilitzat com a vestidors i part de les oficines del club escapulat. D'altra banda, una requalificacio de terrenys, que va ser registrada pel buffet notarial del propi alcalde Porcioles, va promoure la construcció d'un alt edifici de 20 alçades, que separava els terrenys d'ambdós clubs esportius. Al mateix temps, s'edificava tot el lateral del carrer Sardenya. fins a Providència i desapareixia qualsevol vestigi del que havia estat la finca de Cal Santpere. 

*1949.- La masoveria fou l'últim vestigi que quedà de l'antiga masia i fou convertida en els vestidors del camp de l'Europa. (Foto: Arxiu CE Europa). 

*1960's.- Vista dels terrenys del CD Hispano-Francés a vol d'ocell. Ocupaven el sector mar de l'antiga finca de Cal Santpere, sobre el que el club havia instal·lat pistes de tennis, un camp d'atletisme així com pistes de bàsquet i voleivol al centre de la corda. En aquest últim esport, els hispanofrancesos varen destacar en aquelles dècades. A l'esquerra de la imatge el carrer Secretari Coloma (avui de Pau Alsina), a la dreta el carrer Sardenya i en primer terme el carrer Providència.

*1960's.- L'interior de la finca de Cal Santpere en el sector que ocupava l'Hispano-Francés presentava algunes zones desolades que s'empraven com a magatzem a l'aire llure de materials com el que s'observa en aquesta imatge captada des del carrer del Secretari Coloma (avui de Pau Alsina). Darrera encara s'hi poden veure les palmeres i altra vegetació dels antics jardins de la finca. Al fons, edificis en construcció a la vorera Besòs del carrer Sardenya.   

*1970.- Un partit Europa-Badalona on es pot veure el sector del gol del carrer Sardenya i al fons, al costat del bar, la part de l'edifici de l'antiga masoveria que encara quedava dempeus, poc abans del seu enderroc definitiu. (Foto: Arxiu CE Europa).

_______________

[1].- Protometge era a la corona catalanoaragonesa el títol donat al metge principal de la cort des del regnat d’Alfons el Magnànim. El Rei li delegava la seva autoritat per a vigilar els mancaments en l’exercici de la medicina i per a conferir llicències per a exercir.

[2].- Castellà i Lázaro, Elsa.  Les Masies de Gràcia. Taller d'Història de Gràcia. Barcelona. 2006.

[3].- El carrer de Pau Alsina havia estat rebatejat com a Secretari Coloma el 1939. No va ser fins al 2019 que va recuperar el seu anterior nom.

Pau Alsina i Rius (1830-1901) va ser un teixidor de vels i dirigent oberrista que va ser el primer diputat al Congres de Diputats espanyol pertanyent a la classe obrera.

Joan de Coloma (1442-1517) va ser secretari del rei Joan II d'Aragó.

Article ampliat el 13 de desembre de 2024

MASIA DE CAN PEGUERA. (Segle XVII- 1949)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1927.- Vista de Can Peguera. (Foto: Colomines) 

Aquesta masia construïda al segle XVII era propietat de Maria Dolores de Cárcer y de Ros, marquesa de Castellbell, i s'aixecava al peu del Turó de Montarell, nom amb el que antigament era conegut l'actual Turó de la Peira. Arquitectònicament era de planta quadrada distribuïda en uns baixos que acollien les dependències dels treballadors, una planta principal o primer pis i unes golfes.
En els seus millors temps la masia era envoltada de jardins i vinyes i disposava també d'una granja d'animals domèstics i uns extensos horts on es conreaven tota mena de verdures. Dintre de la finca hi havia una font de molta anomenda i els seus límits s'estenien fins a una part del bosc de pins del turó. Sembla que el propi marquès de Castellbell no sentia gaire simpatia per la finca, perquè en la seva joventut, quan els seus familiars consideraven necessàri d'imposar-li alguna correcció, l'enviaven a Can Peguera durant una temporada com a càstig. [1] 

*1900's.- Vista de la Masia de Can Peguera des del Turó de Montarell amb el veinat de Can Quintana darrera i la serra de Collserola al fons.

*1900's.- Una altra imatge de Can Peguera encara sense l'església que més tard es va aixecar al costat.

El 1928, unes 10 hectàrees de la finca van ser venuts al Patronat de l'Habitatge i foren urbanitzades per bastir-hi un grup de cases barates d'un nou barri que seria conegut com de Ramon Albó, un polític i sociòleg especialitzat en temes penitenciaris. Aquestes cases senzilles de només planta baixa acollirien bàsicament treballadors que havien emigrat a Barcelona per ocupar-se com a obrers en les construccions i infrastructures de l'Exposició Universal. Paral·lelament es va construir una petita església al costat de la masia que amb el pas del temps esdevindria l'església de Sant Francesc Xavier. El barri va esdevenir aviat un feu de militants anarcosindicalistes amb gran presència de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil la petita esglèsia va ser adaptada com a casa del poble.

*1927.- La masia des del Turó de la Peira. (Foto: Colomines) 

*1935.- Una altra imatge de la masia des del Turó de la Peira, quan ja era parc públic. Al costat s'hi pot veure l'església construïda a finals dels anys 1920's i darrera els primers grups de cases barates. (Foto: Jaume Mut)

La Masia de Can Peguera, va sobreviure fins 1949 que va ser enderrocada per construir-hi un bloc de pisos de planta baixa i quatre alçades al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier.

El grup de cases barates que l'envoltava és el nucli d'aquestes característiques que millor es conserva a la ciutat i va recuperar el nom de Can Peguera, en substitució del de Ramon Albó.

*1950's.- L'edifici que es veu a la imatge va ser construït en el lloc on hi havia la masia. Al costat l'esglesia que va ser conservada com a parròquia de Sant Francesc Xavier.

[1].- Diez i Quijano, Desideri. Les masies d'Horta. Editorial El Tinter. Barcelona 1986.

Enllaços d'interès:
Memoria del barris. Història del barri de Can Peguera. Carme Martín.

MASIA CAN SANTOMÀ. Olzinelles / Plaça Màlaga.

Agraïments a MAITE MAR

 

*1930's.- Can Santomà vista des de la plaça Bonet i Muixí. 

La família Santomà era una nissaga de terratinents del barri de Sants, que havien acumulat una gran superfície de terrenys agrícoles entre Hostafrancs i l'Hospitalet. Poc a poc anaren venent les seves propietats la qual cosa facilità la urbanització d'unes zones que s'anaven poblant progressivament.

La casa pairal dels Santomà s'aixecava al carrer Olzinelles davant la plaça de Bonet i Muixí (actualment plaça de Màlaga) i l'església de Santa Maria, molt aprop de l'actual plaça de Sants.

El dia 19 de juliol de 1936 la Masia dels Santomà va ser ocupada pels revolucionaris que hi van calar foc. Per als revoltats era un símbol del poder de les classes més adinerades del barri que vivien del treball dels proletaris. Durant un any el vell edifici va romandre exposat mig enrunat i amb les parets ennegrides pel fum de l'incendi. Després va ser enderrocat.

*1936.- Estat en què va quedar Can Santomà després de l'atac dels revoltats.

*1936.-Una altra imatge de la malmesa façana de l'edifici després de l'incendi de juliol d'aquell any. (Foto: Hermini Serra Obach).

*1937.- Estat que presentaven les runes de Can Santomà en fase l'enderroc. Al fons es poden vuere les escales d'accés a l'església de Santa Maria de Sants. (Foto: Fons Unió Excursionista de Catalunya).
 

CAN PAVANA. VILLA PROVENCE. Sarrià. (S XVIII - 1959)

*1959.- Can Pavana-Villa Provence poc abans de ser enderrocada. (Foto: CE Els Blaus)

Sobre l'indret de avui s'estén la plaça d'Artós, existia una antiga casa rural que amb el temps quedaria integrada dins el casc urbà de Sarrià. La masia era coneguda com a Can Pavana i tenia la façana principal al capdamunt del passeig de Sant Joan Bosco.

A principis del segle XX la casa va ser objecte d'una profunda reforma que li va donar una aparença més de torre residencial i va passar a ser coneguda com a Villa Provence, nom que li va posar el ciutadà francès René D'Aulignac que n'era el propietari.

L'any 1959 la casa va ser enderrocada i part del seu jardi es va conservar per urbanirzar l'actual plaça Artós.

*1935.- Plànol municipal sobre el que s'identifiquen en vermell els límits de la finca de Villa Provence on hi havia la masia de Can Pavana. Era emplaçada al final del passeig de Sant Joan Bosco al costat d'una plaça Artós molt més petita de l'actual. El nom del seu propietari, el francès René d'Aulignac, figura imprès al plànol sobre el jardí de la finca. (Font: ICC Institut Cartogràfic de Catalunya)   

CAN NYAU. La Verneda (Segle XVII-1992)

*1920's.- Dues imatges de Can Nyau. En la de dalt es pot veure el pou davant de la porta d'entrada a la masia i alguns detalls de la façana barroca. (Fotos: Arxiu A.E.M.)

Una de les últimes masies desaparegudes del sector de La Verneda fou Can Nyau, una edificació que, malgrat no tenir especial interès arquitectònic, estigué molt arrelada en els seus ultims anys a la vida dels barris de Sant Martí i Sant Andreu. La construcció inicial datava del segle XVII i va ser objecte de diverses modificacios la llarg de la seva vida. Estava formada per dos seccions dividides per un cos central amb façana barroca del segle XVIII. Els propietaris de Can Nyau va llegar aquesta masia a l'Hospital de Sant Pau, que posteriorment la va cedir a l'Ajuntament.

A partir de 1965, els organitzadors de la festa de Sant Antoni i la cavalcada dels Tres Tombs a Sant Andreu de Palomar van establir la seva seu a la masia. Allà es guardava el patrimoni de la societat, els carruatges i s'organitzava la desfilada de cada any. Fins els últims anys el masover que hi vivia es dedicava a cuidar els cavalls que s'hi estaven en règim de pupil·latge.

El mes de maig de 1992, en plena eufòria olímpica, la masia de Can Nyau va ser eliminada per sorpresa. Curiosament l'enderroc tingué lloc mentre el Barça jugava a Wembley la final de la Champions League i la majoria de la ciutadania estava pendent dels televisors. Segons fonts municipals calia connectar la Rambla Prim amb el passeig de l'Onze de Setembre i Can Nyau no tenia cap valor artístic. El temps ha demostrat que aquesta connexió no era tant prioritària. En resum, tot plegat es va saldar amb un altre atemptat impune contra la història de la ciutat. 

*1970's.- Can Nyau als anys setanta del segle passat amb una palmera adossada a la porta d'entrada.

CAN NEGRE. Carretera de Sarrià (Segle XVIII-1956)

*1954.- El mas Can Negre pocs anys abans de la seva desaparició (Foto: B. Batlle Piera. Arxiu Històric de Les Corts)

Can Negre era una de les antigues masies dels afores de Sarrià, camí de Barcelona. El seu emplaçament coincideix amb l'actual cruïlla de l'avinguda de Sarrià amb la Ronda del General Mitre, sobre l'illa triangular on hi ha la benzinera.

Aquest mas era de superfície rectangular amb planta baixa i dos pisos i una façana en la que es distingien uns esgrafiats geomètrics formats per línies i cercles d'aparença molt senzilla. Les terres pertanyents al mas ocupaven una superfície de quatre mujades regades amb aigues procedents de Sarrià. Tot el terreny era perimetrat per una tàpia senzilla i austera. Els primers propietaris coneguts van ser la família Prats. Amb el pas dels anys la finca anà perdent superfície progressivament a causa de la creixent urbanització de la zona i dels nous carrers que s'hi obrien. En els darrers temps en quedava pràcticament només la masia sobre l'actual carrer de Ricard Zamora. La construcció de la tribuna principal del desaparegut estadi de Sarrià l'any 1956 i la reordenacio de l'entorn van suposar l'enderrocament i desaparició definitva de Can Negre.

CAN GASPARÓ (CAN CUYÀS). Les Corts (Segle XVIII-1971)

*1956.- Vista de l'edifici amb la capella situada en un dels extrems. (Foto: Antònia Estruch i Piera. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts) 

Can Gasparó va ser una de les finques més importants de l'antic nucli de Les Corts de Sarrià. En aquest indret, durant el segle XIX la família Cuyàs va ser la principal dinamitzadora de la vida sociocultural de la zona i va participar activament en la segregació de Les Corts com a municipi independent de Sarrià. L'historiador Josep Maria Contel [1] ha estudiat a fons l'evolució històrica d'aquesta casa, que s'aixecava a la banda nord de la finca i disposava de planta baixa, un primer pis i golfes. Era envoltada per un conjunt de pavellons addicionals que incorporàven garatge, cavallerissa i cotxeres, així com una petita capella, bastida el 1775, en un dels extrems. A l'altre costat hi destacava un cos més elevat en forma de torre amb coberta piramidal. Tot el conjunt, d'estil neogòtic, era envoltat per unes grans extensions d'horts i jardins amb frondosa vegetació. El pi centenari que avui encara es pot veure al mig de la Travessera de les Corts i que va servir de punt de trobada de tants barcelonistes a l'època del camp de Les Corts, n'és un clar exponent. A l'altra banda de les esmentades edificacions, l'actual Parc de les Infantes formava part també dels antics jardins de la finca. 

*1933.- Can Gasparó era situat entre el Jardí de les Infantes i la Travessera de les Corts, al costat de l'antic camp del Futbol Club Barcelona  (Plànol: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A la mort de Gaspar Cuyàs, el 1801, la propietat va passar a amnas del seu fill Vicenç Cuyàs. El 1846 la capella de Can Gasparóva ser utilitzada com a parròquia mentre es construïa l'església de la mare de Déu del Remei. Cuyàs va morir el 1870 i va nomenar hereu universal el seu nét Antoni Cuyàs Samsó, el qual va morir als setze anys i la propietat va passar a mans del seu germà Josep Maria.

El 1910, en Josep Maria Cuyàs va fer obres de reforma a la casa, que van consistir bàsicament a enderrocar i canviar la distribució del la planta baixa, del primer pis i de les golfes. El 1920 va morir sense testar. Les propietats van anar a parar en parts iguals als seus fills però el seu fill Antoni Cuyàs i Lagriffa va comprar als seus germans les seves parts.

Finalment, després de diferents litigis, l’Ajuntament va comprar Can Gasparó l'any 1934 i l'antiga masia i els seus annexos van acollir l'Escola Pública Duran i Bas promoguda dins la Campanya Pro-Escoles que es va endegar al barri de les Corts.

A l'any 1971 l'antiga masia va començar a ser enderrocada i al mateix lloc s'hi va aixecar el modern Grup Escolar Duran i Bas, inaugurat el gener de 1974 per l'alcalde Enrique Massó Vázquez.

*1965.- Una vista aèria de Can Gasparó, que apareix al centre de la imatge, rera la tribuna coberta de l'antic camp de Les Corts. També s'hi pot veure la Travessera i el pi centenari. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

[1].- Contel Ruiz, Josep Maria. Can Cuiàs o Gasparó. Revista Les Corts. Suplement del Districte. Ajuntament de Barcelona. Pàg. 4. Edició de setembre de 2007

MASIA CAN BERDURA (Segle XVIII-1954)

Can Berdura era una casa pairal situada aproximadament sobre l'actual cruïlla entre els carrers Campo Florido i Puerto Príncipe, al barri dels Indians, en el llindar de la frontera amb l'antic terme de Sant Andreu de Palomar.

La masia va ser refeta en diverses ocasions, una d'elles el 1771 a càrrec del mestre d'obres Joan Rossinyol.

Els límits territorials de la propietat abastaven una área delimitada per l'antic Torrent de la Guineu, el Camí de Dalt (actualment carrer Concepció Arenal) i les propietats veines.

Els propietaris de Can Berdura tenien els terrenys dividits entre diversos arrendataris amb qui tenien subscrits contractes de parceria. Això suposava que en contrapartida a l'ús i explotació de les terres que conreaven restaven obligats a cedir una part de la producció als amos. Com a  la major part dels terrenys de conreu del pla de Barcelona, en els terrenys de Can Berdura es conreava bàsicament cànem, civada, ordi, blat de moro i blat.

La vella masia de Can Berdura va ser enderrocada l'any 1954 i poc després es va poder completar la urbanització de la zona. Un petit passatge als voltants de la plaça Maragall conserva encara avui el nom de Can Berdura com a testimoniatge al que fou aquesta masia.

Podeu trobar més informació sobre la història de la família de Can Berdura en aquest enllaç: http://memoriadelsbarris.blogspot.com/search/label/Barri%20dels%20Indians%20-%20Can%20Berdura

MAS ROIG (Segle XV - 1915)

*1891.- El Mas Roig en una imatge de finals de segle XIX amb la seva torre de guaita que presidia l'edifici.

El Mas Roig, era una l'antiga masia del segle XV situada a l'actual barri del Guinardó, que disposava d'una torre de defensa. En temps del primer borbó espanyol Felip V, s'hi va insta.lar una caserna militar per controlar el pla de Barcelona i la ciutat. Una  gran trama de llargues galeries soterranies per facilitar la fugida en cas d'atac envoltava la caserna i el mas.

Durant el segle XVIII, es van trobar a la finca restes arqueològiques d'unes termes o banys de l'època romana, troballa força habitual en moltes de les masies medievals de la zona.
En començar el segle XX, la finca i la masia eren propietat del banquer Josep Maria Valls i Vicens un dels socis de la banca Magí-Valls. El seu fill Manuel Valls, home de gran fe catòlica, va cedir el Mas Roig a les monges cistercenques durant el periode 1909-1913 posterior a la Setmana Tràgica. Les religioses havien tingut que fugir del Monestir de Valldonzella a Sant Gervasi, que havia estat cremat durant els aldarulls de la setmana tràgica a l'estiu de 1909. Les monges s'hi van instal·lar fins que varen poder retornar al seu antic emplaçament.
El 1915 la finca i el mas van ser venuts a l'industrial Joan Roig i Mallafré, que va iniciar les obres, que es perllongarien fins el 1917, per convertir l'antic Mas en la Torre dels Pardals.