MIQUEL BARCELONAUTA
El Papus va ser una de les revistes satíriques més populars aparegudes a la Barcelona dels últims anys del franquisme i de la transició a la democràcia, que es va caracteritzar pel seu posicionament crític i sovint ferotge envers l'establishment polític i social imperant a l'Espanya de l'època.
Apareguda el 20 d'octubre de 1973, la revista, de periodicitat setmanal, presentava una estètica presidida per la lletjor, compaginació atropellada, traç dels dibuixos poc definit, llenguatge que desbordava els límits dels bons costums, utilització de fotografies amb expressions sovint grolleres amb collages que li donaven una aparença poca-solta, que cercava l'animadversió dels esperits més conservadors i dels inquebrantables al règim que oprimia el país. Les creixents ànsies de llibertat que caracteritzaven la societat del moment i els seus plantejaments extrems de la revista li van permetre assolir un índex de popularitat i un èxit de públic força notable, de manera que va aconseguir un tiratge de 250.000 exemplar setmanals venuts i 300.000 impresos.
El nom de la revista evocava un personatge de la cultura popular catalana (el Papu) que els adults utilitzaven per fer por als nens i nenes que no es portaven bé fer (vindrà el papu i se t'emportarà). Havia estat promoguda per Xavier de Echarri, que un any abans ja havia fundat el Barrabás, amb el subtítol la revista satírica del deporte, que es limitava als aspectes esportius. L'èxit de Barrabás va animar als seus creadors a optar per donar un pas més i envair temes polítics i social de la realitat del país, que òbviament permetien sàtires més corrosives superant en contundència a d'altres publicacions de l'època, també incisives, però potser més mesurades, com eren Hermano Lobo o La Codorniz. En aquest sentit, El Papus s'apropava més a models com la publicació francesa Charlie Hebdo. La publicava Ediciones Amaika
Com era d'esperar, l'oficialitat del moment va sentir-se ben aviat incòmoda amb El Papus, que va ser segrestat dels quioscs i suspès per períodes de quatre mesos en dues ocasions, de juliol a octubre de 1975 i de març a juliol de 1976.
Els col·laboradors habituals de El Papus eren periodistes com Antonio Franco, Joan de Segarra, Maruja Torres amb algunes participacions de Manuel Vázquez Montalbán i presència habitual de dibuixants com Òscar Nebreda, Ivà, Vives, Fer, Carlos Giménez, Gin. Manel Fontdevila , Rafael Ramos i Ventura & Nieto entre d'altres.
Lamentablement la història de la revista es va tenyir de sang el matí del 20 de setembre de 1983. quan una paquet bomba que un grup ultra anomenat Alianza Apostólica Anticomunista va enviar al director de la revista i va esclatar a les mans del conserge de l'edifici, Juan Peñalver, al número 77 del carrer Tallers, tocant a Plaça Castella. El conserge va morir a l'acte i una secretària, Rosa Lores, va resultar també ferida de gravetat en sortir impulsada per l'ona expansiva i caure d'esquena sobre el tendal del bar de la plaça Castella fins topar amb la vorera.
Aquest atemptat s'inscrivia dins els escarments que la ultradreta, protegida en gran part per l'estructura policial, infligia als que tenien una actitud crítica amb les essències d'un règim, que es resistia a perdre poder malgrat la mort física del dictador.
El Papus va publicar un número especial de suport a les víctimes. Els responsables de l'atemptat i de la mort del conserge mai van ser descoberts ni condemnats per la justícia.
Finalment la revista desapareixeria a l'any 1987. Una altra publicació, El Jueves, que ja duia uns anys als quioscs i que encara avui existeix, va agafar en part l'herència de El Papus.
______________
Enllaços d'interès:
https://humoristan.org/img/articles/pdfs/humoristan-59ce30b78b29e.pdf
https://beteve.cat/va-passar-aqui/atemptat-revista-el-papus/
