ARC MONUMENTAL DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII A BARCELONA. Passeig de Gràcia- Consell de Cent. (1904)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

A l'abril de 1904 el jove rei Alfons XIII, de només 17 anys, va visitar Barcelona. El viatge del monarca  havia estat promogut pel president del consell de ministres Antonio Maura, líder del Partit Conservador. El trajecte des de Madrid va ser cobert per via fèrria i el tren es va aturar al baixador del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Era el 7 d'abril de 1904. La ciutat s'havia preparat a consciència per rebre el rei. Banderes i domassos cobrien les baranes dels balcons i les finestres dels carrers cèntrics i especialment en aquelles vies per on passaria el monarca i el seu seguici.

Així mateix, s'havien disposat tot un seguit d'estructures monumentals efímeres de benvinguda i celebració. Una d'elles, probablement la més rellevant i monumental, era l'arc monumental que va ser plantat al bell mig de la calçada central del passeig de Gràcia prop de la cruïlla amb el carrer Consell de Cent.   

*1904.- Vista de l'arc monumental al Passeig de Gràcia

L'arc tenia tres cossos. Sobre el central, més alt que els dos laterals, s'hi podia veure un escut monàrquic d'Espanya, mentre que sobre el de l'esquerra, mirat en direcció a muntanya, hi havia l'escut de Barcelona i sobre el de la dreta el de Catalunya. Els dos pilars del mig eren ornats amb escultures que evocaven les deesses de la indústria i el comerç. La part superior del monument apareixia guarnida amb uns llargs i voleiosos banderins altrament dits gonfanós. 

*1904.- Descripció de l'arc monumental al diari La Veu de Catalunya en la seva dedició del dia 7 d'abril (Font: ARCA)

*1904.- Dues imatges de l'estructura de fusta durant la construcció de l'arc monumental. (Autor: Lluís Grau Iglesias. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

L'emplaçament del monument havia estat força estudiat. Finalment es va considerar que aquell era el lloc més idoni perquè el seguici reial, tot just sortir de l'estacio del carrer Aragó, tingués prou perspectiva per visualitzar-ho abans d'emprendre el camí passeig de Gràcia avall cap al centre de la ciutat i així el pogués contemplar i passar-hi per sota.

*1904.- Una maqueta en metall de l'arc monumental executada als talllers de Valero Tiestos

L'autor d'aquest arc va ser l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) i es va construir en el temps rècord de cins dies. El seu cost havia estat sufragat pel Marquès de Comillas i va tenir una existència força efímera atès que, tal i com estava previst, seria desmuntat pocs dies després de la visita reial.

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón. 

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  

 

*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- Lluïsme. Quantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.

PALAUET LLORENÇ OLIVER. Passeig de Gràcia / Gran Via (1869-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS  
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El palauet de Llorenç Oliver va ser una de les primeres construccions del Passeig de Gràcia, quan aquell bulevard arbrat que unia Barcelona amb Gràcia començava a ser el preferit de l'aristocràcia i la burgesia de la ciutat per establir-hi les seves residències familiars. L'edifici era un palauet envoltat per un jardí que s'aixecava tot just traspassada la Gran Via en direcció muntanya rere del Palau d'Exposicions de Belles Arts.

*1886.- Retrat a l'oli de Llorenç Oliver i Soler (1822-1885) realitzat després de la seva mort pel pintor Josep Armet (Font: Museu de Menorca). 

Llorenç Oliver i Soler era un noble menorquí que va ostentar el títol de comte de Sant Joan de la Violada, que Alfons XII li havia concedit a finals de 1884, només uns mesos abans de la seva mort. [1]. Després d'establir-se a Mèxic [2] on es va casar i va fer fortuna, Oliver va tornar a Barcelona i va adquirir una considerable superfície de terrenys entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya per sobre de la Gran Via.

Cap a finals de la dècada dels 1860's, Oliver va encarregar al seu amic Rafael Guastavino un projecte per construir la seva residència familiar en aquests terrenys. Oliver i Guastavino havien forjat una estreta relació que es projectava també en el món dels negocis, en especial en l’àmbit de la maquinària agrícola i fins i tot fundarien plegats una colònia agrícola a terres de la província d'Osca, Quan va elaborar-se el projecte de construcció de la casa del Passeig de Gràcia, Guastavino no disposava encara del títol de mestre d'obres ni d’arquitecte [3]. És per això que a l'expedient d'obres el projecte i els plànols apareixen signats pel seu amic Pau Martorell, un home de la seva estreta confiança.

Rafael Guastavino Moreno (1842-1908)

Els treballs de recerca realitzats en relació a l'autoria del projecte coincideixen en atribuir l'obra a Guastavino [4], que ja havia projectat altres edificacions a l'emergent Eixample i a Ciutat Vella. Guastavino s'establiria més endavant (1881) als Estats Units i passaria a la història com l'introductor del sistema de la volta de rajola vista o volta catalana. 

Respecte del nivell del carrer, l’edifici del Palauet de Llorenç Oliver s'estructurava en planta semisoterrada, baixa i dos pisos. L'envoltava un jardí amb accés des del passeig de Gràcia al costat de la cantonada amb Gran Via. S'accedia al jardí de la part del darrera a través d'un lleu pendent. No es conserven moltes imatges mes enllà d’una de la porta d’entrada des del Passeig de Gràcia i una altra on es pot veure l'escala amb la que es podia accedir a l'edifici des del jardí. 

Horitzontalment les plantes s'estructuraven amb un nucli central i una ala a cada banda.La planta semisoterrada tenia dues dependències separades: la de les quadres dels cavalls i la del celler.  La planta baixa, a la que s'accedia des de l'entrada principal del passeig de Gracia o bé a través de l'escala del jardí per la part del darrera, presentava un rebedor o saló d'ingrés amb accés a una sumptuosa escala principal per anar als pisos superiors. També hi havia una estança per al servei per cosir i planxar, la cuina, l'escala de servei i a les dues ales  despatxos i salons. Al primer pis o principal l'eix central era ocupat pel menjador i sales, mentre que les ales laterals eren reservades a dormitoris i banys. Finalment el pis superior era ocupat per dormitoris i estances per al servei. [5].              

*1870's.- Imatge de l'efímer Palau d'Exposicions de Belles Arts vist des de la Gran Via. A la dreta, assenyalada amb una fletxa vermella, es pot veure la façana posterior i lateral del Palauet de Llorenç Oliver del Passeig de Gràcia. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona)

*1869.- Plànol de l'illa delimitada pel Passeig de Gràcia / Consell de Cent / Rambla de Catalunya i Gran Via (Corts). Cal advertir que el carrer Diputació encara no estava obert en aquest tram [6] i que els terrenys propietat de Llorenç Oliver abastaven una gran part d'aquesta superfície.

Alguns espais apareixen marcats en vermell (Palauet Oliver) verd (jardí de la casa) i magenta (Palau d'Exposicions de Belles Arts). (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília) 

*1869.- Un dels plànols del projecte de la residència de Llorenç Oliver on s'hi ha indicat les superfícies destinades a habitatge (magenta) i jardins (verd). També s'hi pot veure que hi consta la signatura de Pau Martorell. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília).

*1869.- Plànol de l'alçat de la façana del Passeig de Gràcia del Palauet Oliver, amb l'accés al jardí a l'esquerra de la imatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

*1872.- Imatge de la porta d'entrada al Palauet Llorenç Oliver des del número 13 del Passeig de Gràcia. (Foto: F.J. Álvarez).

*1872.- L'escala del jardí des de la que es podia també accedir a la casa. (Foto: F.J. Álvarez) 

*1869.- Plànols de la planta dels baixos i del primer pis del Palauet Llorenç Oliver (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Maqueta del Palauet de Llorenç Oliver al Passeig de Gràcia. (Font: Francesc Magrinyà i Fernando Marzà: Cerdà, 150 anys de modernitat - Editorial FUTIC/ACTAR 2009). 

1870's.- Imatge del Passeig de Gràcia captada des de l'embocament del Portal de l'Àngel a la Plaça de Catalunya, on s'ha enquadrat en groc (dalt) i ampliat amb fletxa vermella (baix) la residència de Llorenç Oliver. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona).

La vida d’aquest palauet no va ser gaire llarga. Al 1887 Frederic Marcet va adquirir-la juntament amb els terrenys del jardí que l'envoltava i d’altres dels voltants. La casa es va enderrocar, el jardí es va ampliar i tot seguit es va construir la residència dels nous propietaris: el Palau Marcet

______ 

[1].- Vilallonga y Morell, José Francisco de. Los títulos nobiliarios en Menorca. Memòries de la Real Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. Ciutat de Mallorca 2012.

[2].- Llorenç Oliver provenia d'una família de comerciants. Els seus avantpassats havien ajudat a l'armada anglesa d'Horacio Nelson quan ocuparen l'illa de Menorca per lluitar contra Napoleó. Es va establir a Monterrey (Mèxic) on va iniciar la seva activitat comercial. Allà es va casar amb la mexicana Carlota Méndez Araujo, mare del seu fill i hereu Josep Oliver i Méndez. 

[3].- Rafael Guastavino no obtindria el títol de mestre d'obres fins al 1872.

[4].- Oliva Ricós, Benet. Rafael Guastavino: l'home que feia volar les rajoles. Barcelona 2021 

[5].- Salvador Zurita, Júlia. Eixample: Atles Operatiu. UPC.

[6].- L'obertura del carrer Diputació entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia no es va fer realitat fins el 27 de juliol de 1892 com recull Lluís Permanyer al la seva Biografia del Passeig de Gràcia/Edicions La Campana 1994).

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat. 

CAFÈ DE LA PAIX. Baixos de l'Hotel Colon. Plaça Catalunya / Passeig de Gràcia (1905-1909)

 Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

*1907.- Vista nocturna de la cantonada de la Plaça Catalunya amb el Passeig de Gràcia als baixos de l'Hotel Colon on hi havia l'entrada al Cafè de la Paix. (Foto: Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

Establiment situat als baixos de l'Hotel Colon per la banda del Passeig de Gràcia, el Cafè de la Paix (en alguna publicitat anomenat Gran Café), va obrir portes el dissabte 8 d'abril de 1905 i malgrat la seva curta existència (no va passar dels quatre anys), va ser reconegut com un establiment de luxe i distinció, que recollia el nom del seu homònim parisenc obert al 1862 al número 12 del Boulevard des Capucins, al costat mateix de la Place de l'Opera. 

*1905.- La Vanguardia del 8 d'abril publicava en portada un reclam sobre la inauguració del Cafè de la Paix

*1905.- La Veu de Catalunya i La Vanguardia del 10 d'abril recollien petites ressenyes de la inauguració del cafè.

Els seus propietaris Arquer i Roig s'havien apuntat al corrent de fascinació per la vida parisenca -tan habitual a l'època-, que comportava batejar amb noms afrancesats els locals de luxe. A la vista dels anuncis a premsa del Café de la Paix, el servei de portar el menjar a domicili quedava inclòs entre els que s'oferien a la seva benestant clientela.

L'establiment va tancar portes el 1909 i el Banco Español del Río de la Plata va passar a ocupar el mateix local.

*1909.- A La Publicidad ja es parlava de la pròxima obertura de la Sucursal barcelonina del Banco Español del Río de la Plata al local del Café de la Paix.

APARTAMENTS A LES GOLFES DE LA PEDRERA. (1955-1990's)

 

Foto: Francesc Català-Roca

Joan Francesc Barba-Corsini (1916-2008) va ser un arquitecte i dissenyador d'interiors tarragoní que va iniciar els estudis d'arquitectura durant els anys de la República. La guerra els va interrompre i no els va reprendre fins al 1942 per obtenir el títol d'arquitecte un any després. Al 1953 va emprendre la seva obra més notable i coneguda, que consistí en la transformació de les golfes de La Pedrera de Gaudí al Passeig de Gràcia, en un grup de tretze petits apartaments de 40 metres quadrats. A aquelles golfes que havien estat concebudes pel geni universal de Reus com uns espais per rentar i estendre la roba, Corsini els va donar una nova utilitat. El projecte es va completar amb el disseny de les peces del mobiliari (taules seients, làmpades...). Un dels ocupants dels apartaments fou l'arquitecte nordamericà Peter Harden, que va donar a aquells menuts habitatges un ressò internacional en publicar les fotos i plànols del projecte a la revista Interiors. 

*1953.- Plànol de la planta de les golfes amb la intervenció projectada i executada per Barba-Corsini.

Els apartaments s'organitzaven sota els arcs parabòlics dissenyats per Gaudí. Aquests arcs permetien una sectorització molt ajustada de l'espai, la construcció d'altells amb escales molt verticals i la  combinació de pedra i fusta com a materials més rellevants enmig d'una decoració de línies sinuoses.  

                                                                               

*1953.- Conjunt de fotografies realitzades per Francesc Català-Roca on es pot veure l'interior d'alguns dels apartaments dissenyats per Barba-Corsini en els últims pisos de la Casa Milà coneguda també com La Pedrera.

Als anys 1990, l'entitat de crèdit Caixa de Catalunya va adquirir la totalitat de la Casa Milà per allotjar-hi la seva Fundació amb exposicions permanents i espais d'art. L'obra de Barba-Corsini va desaparèixer aleshores com a resultat d'una restauració integral de l'edifici, que va retornar a lluir les seves línies gaudinianes originals. En enderrocar-se la seva obra d'interiorisme a La Pedrera, el mateix Corsini acompanyat de Joaquín Ruiz Millet i la seva dona Ana Planella, van intentar salvar les seves obres. Algunes van ser recollides dels contenidors de l'enderroc i van poder ser reproduïdes i encara avui se segueixen venent i admirant. Posteriorment es va editar una monografia de l'obra de Corsini en la que apareixen les fotos que va fer a l'habitatge Francesc Català-Roca. 

*1955.- Diversos mobles i objectes domèstics dissenyats per Barba-Corsini per La Pedrera.

BULEVARD ROSA. Galeries comercials. Passeig de Gràcia (1978-2018)

 

*1978.- La primera marca gràfica que va utilitzar el Bulevard Rosa.  

L'últim dia de juliol de 2018 tancaven unes de les galeries comercials més emblemàtiques del Passeig de Gràcia i de Barcelona: el Bulevard Rosa. El nou centre comercial, impulsat per l'empresari Enric Vives Valls, havia obert portes durant la campanya de Nadal de 1978. al numero 55 del passeig de Gracia, ocupant els baixos d'un edifici d'oficines de façana blanca i vidre, El seu nom evocava el mític Salón Rosa, que hi hagué en aquell lloc fins al 1974, quan el vell immoble que l'acollia va ser enderrocat. En el mateix edifici va reobrir l'històric Publi Cinema convertit en dues minisales soterrades i de poc aforament i a l'entresòl l'anomenat Bulevard dels Antiquaris, on els amants de les antiguitats podien trobar-hi peces interessants a preus sovint prohibitius per les butxaques no especialment sobrades. Als últims anys també la marca de càpsules de cafè Nespresso hi tingué una de les seves botigues.

Amb el pas dels anys i l'èxit que va assolir, el centre es va anar estenent per l'interior d'illa fins assolir tres entrades més pels tres carrers restants que conformaven l'illa. Al carrer València, al número 270 des d'on també s'accedia a l'aparcament; al carrer Aragó al número 259 i finalment al numero 66 de la Rambla de Catalunya des dels baixos de la Casa Salvador Andreu, construïda al 1880 per Emili Sala Cortés i reformada al 1920 per Antoni de Ferrater.

Espai interior del Bulevard Rosa. 

En el record del que van ser les galeries del Bulevard Rosa ens quedarà la placeta central on hi havia hagut un làmina d'aigua amb peixos, el bar-restaurant interior d'ornamentació marinera i el gran fetitxe de fusta representant un cos femení que decorava aquest espai central.

Amb l'arribada del segle XXI,  la segona generació de la família Vives, a través dels fills del fundador Sandra i Nacho, van intentar reorientar el negoci i captar nous clients entre l'allau turístic existent a la ciutat. Així doncs, van orientar el projecte de llançament del Pink Tank, un pop up store que cada tres mesos presentava l'oferta de dissenyadors de moda d'una capital europea. La idea però, no va acabar de quallar. 

*2010.- El dissenyador de moda francès Gaspard Yorkievich davant de l'espai Pink Tank del Bulevard, on va presentar la seva col·lecció Eastpak a la tardor d'aquell any.

En acostar-se als 40 anys de vida dels centre i el venciment dels contractes de lloguer, els propietaris, la família Vives, varen optar per no renovar els contractes i oferir l'espai a determinades empreses per instal·lar-hi macrobotigues. En el moment del seu tancament (31 de juliol de 2018) comptava amb una superfície bruta per llogar de 5.200 metres quadrats. Un primer intent d'adjudicar la gran part de la superfície útil a la cadena de material esportiu Decathlón va fracassar a causa d'algunes característiques de l'edifici amb locals amb sostre baix que van representar una de les dificultats principals pels possibles llogaters.  Les coses es van complicar encara més al 2020 amb l'arribada de la pandèmia del Covid-19 i les limitacions preventives decretades en relació als centre comercials. Les botigues de roba esportiva Puma i la de la marca gallega de moda Bimba y Lola van continuar durant un temps ocupant els local amb accés pel passeig de Gràcia.

*2018.- Moment final del Bulevard Rosa. El 31 de juliol un dels guàrdies de seguretat del centre abaixa definitivament la persiana de l'entrada pel Passeig de Gràcia. El Bulevard Rosa era ja història (Foto: Juan Barbosa / El País).