CASA JOAN BERTRAND I SERRA. Avinguda Diagonal / Passeig de Gràcia (1897-1957)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1920's.- El palauet Bertrand, a la dreta de la imatge, a la cantonada entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. 

Aquest palauet, envoltat d'un petit jardí protegit per una tanca, va presidir la cruilla del Cinc d'Oros (Diagonal-Passeig de Gràcia) des de la seva construcció a finals del segle XIX fins a mitjans de la década dels 1950's, quan sobre el terreny, que havia estat venut, s'hi va edificar un dels primers gratacels de la zona alta de la ciutat.

L'edifici, projectat per l'arquitecte Telm Fernández Janot, va ser construit al 1897 i limitava també amb el carrer de la Riera de Sant Miquel, que discorria per l'altra banda en paral·lel al Passeig de Gràcia. Era una construcció burguesa a quatre vents, que, a banda de la planta baixa, disposava d'un pis principal i un altre de superior. 

*1932.- Delimitació en vermell del terreny ocupat per la Casa Bertrand al costat de l'Església de Pompeia. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Després de la Guerra Civil l'envejable emplaçament de la finca va propiciar múltiples ofertes per a comprar el terreny, fins que finalment va ser el Banco Comercial Transatlántico qui el va comprar per aixecar-hi el gratacels de la seva seu central inaugurat el 1961, que es convertí per uns anys en l'edifici de pisos més alt de la ciutat.

*1957.- El Noticiero Universal del 16 de febrer d'aquell any anunciava l'enderroc del xalet Bertrand i la finca d'habitatges de lloguer del costat per edificar la seu del Banco Comercial Trasatlántico (Font: ARCA). 

COMEDIA. Teatre (1941-1960). Cinema (1960-2024). Passeig de Gràcia 13/Gran Via.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Teatre Comedia (1941-1960)

Acabada la Guerra Civil un nou teatre va emergir al centre de Barcelona en un emplaçament envejable, la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Granvia´.

Ja abans d'iniciar-se el conflicte civil, s'havia projectat d'instal·lar un teatre al Palau Marcet. Amb aquest objectiu, l'empresari Josep Maria Padrós l'havia comprat amb un grup d'accionistes i el 1935 van començar les obres que comportaven inicialment el buidatge de l'espai interior per emplaçar-hi l'escenari, els camerinos dels actors, el pati de butaques i altres servei addicionals. No obstant, la guerra va esguerrar la continuïtat de l'execució del projecte de l'arquitecte Josep Rodríguez Lloveras. que mantenia totalment la façana i l'aspecte exterior de l'antic palau. 

Les obres es reprendrien al 1939 i el dia 2 d'abril del 1941 es procedia a la solemne inauguració del teatre amb un espectacle titulat El carrillón mágico. que va durar quatre dies i on hi va participar el ballet del Gran Teatre del Liceu amb direcció de Joan Magriñá.  

L'estructura del nou teatre incloïa a banda de la platea dos pisos més amb llotges i butaques que totalitzaven un aforament de 1.246 localitats. El dia 12 d'abril s'hi va estrenar la primera obra teatral que fou Aves y Pájaros de Jacinto Benavente amb el propi autor interpretant el pròleg. 

Durant el 20 anys que el Comedia va funcionar com a teatre, s'hi van presentar obres principalment de teatre espanyol contemporani però també algunes d'autors estrangers.

*1954.- El teatre Comedia quan s'hi representava l'obra El drama de la familia invisible, d'Álvaro de la Iglesia amb paper protagonista per Pau Garsaball. 

*1959.- Aurora Bautista en el paper principal de La gata sobre el tejado de zinc (Cat on a Hot Tin Roof), obra de Tennessee Williams.

Algunes de les obres teatrals representades al Comedia.

Diálogo de carmelitas

La ratonera

Los padres terribles

El diario de Anna Frank

Las brujas de Salem

Un soñador para un pueblo

La rosa tatuada

Muerte de un viajante

Altrament, el Comedia va acollir altres representacions no teatrals que van incloure òperes, sarsueles, festivals de dansa i concerts de música i al 1956 s'hi va celebrar una temporada d'òpera de cambra amb les estrenes d' Amahl and the visitors (Gian Carlo Menotti) i Maria Egiziaca (Ottorino Respighi).  

*1947.- Fullet d'un programa de dansa al teatre Comedia. (Font: todocoleccion.com)

Cinema Comedia (1960-2024)

El 18 de novembre de 1960 el film Un Grito en la niebla de David Miller va obrir la pantalla del Comedia, ja reconvertit en cinema, amb Rex Harrison i Doris Day al capdavant del repartiment.

*1960.- A dalt, cartell de la pel·lícula Un grito en la niebla (Midnight Lace) que va suposar l'estrena del Comedia com a cinema el 18 de novembre d'aquell any. Al centre, l'actriu Doris Day en un moment del film. A baix, retall de la cartellera al El Noticiero Universal de l'esmentada data. [1].

Algunes pel·lícules estrenades o projectades al Comedia:

 

 

  

Amb el pas dels anys, el Comedia es va anar ampliant amb més sales en dues tongades. La primera al 1983 de tres sales i posteriorment al febrer de 1995 fins a cinc. En ambdós casos es va conservar la sala principal que disposava de 839 butaques Les altres en tenien 224 i 153 (les tres últimes) fins arribar en total a les 1.670 localitats.

Finalment el cinema Comèdia va tancar definitivament les seves portes el 14 de gener de 2024, a l'espera d'una ampliació i reforma de l'edifici per convertir-lo en un espai museístic promogut per la família Thyssen- Bornemisza.

2025.- Un dels projectes de reforma i ampliació del Palau Marcet, antiga seu del Comedia per acollir-hi el Museu Thyssen-Bornemisza.  

--------

[1].- Algunes persones han fet constar erròniament que el film que va estrenar el Comedia era la producció mexicana Un grito en la noche, sens dubte una confusió en el títol.

CASA JAUMANDREU. Passeig de Gràcia 10, després Plaça de Catalunya 13. (1864-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1900's.- La Casa Jaumandreu amb el rètol de la companyia d'assegurances Standard Sun Life a la façana. 

Edifici projectat a l'any 1864 pel mestre d'obres Pau Martorell. Després de la veina Casa Joan Girona (1863) era la segona construcció més antiga d'aquell sector de la futura plaça de Catalunya.

La casa s'estructurava en baixos, pis principal amb tribunes a les balconades centrals i tres plantes més. Al terrat hi sobresortia una torratxa endinsada al centre de l'edifici. La finca i la casa eren propietat d'Antoni Jaumandreu i Cabello, un comerciant dedicat a l'exportació a terres nordamericanes que també s'havia enriquit jugant a la borsa. Es va casar amb Teresa Bonsoms i Sicart i era el gendre de Climent Bonsoms i Tintoré, propietari de la casa de la finca número 18 de la plaça,

L'edifici fou enderrocat al 1919 després de ser adquirit per Vicenç Ferrrer amb l'objectiu d'ampliar la finca adjacent de la seva propietat, que amb els pas dels anys es convertiria en l'Hotel Victoria.

La Casa Jaumandreu va acollir la seu barcelonina de les companyies d'assegurances britàniques Standard Sun Life i London & Lancashire, els rètols de les quals eren visibles a la façana des de la plaça. 

*1888.- Un altra imatge de la Casa Jaumandreu entre les cases Miquel Buxeda a l'esquerra i Joan Girona a la dreta, on es pot comprovar la torratxa del terrat de l'edifici.  

CITRUS. Restaurant. Passeig de Gràcia /Consell de Cent (1995-2025)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Restaurant panoràmic amb vistes sobre el Passeig de Gràcia que era situat a l'entresòl de l'edifici de La Equitativa - Fundación Rosillo a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent.

Aquest mateix local havia vist l'eclosió des de mitjans dels anys 1950's  del restaurant Milán quan la part dels baixos i l'entresòl de l'edifici, aleshores recentment inaugurat, estava ocupat per unes Galeries comercials que amb el temps van anar desapareixent. Després del Milán altres ofertes de restauració com l'Olivers o l'Hostal del Sol havien ocupat aquell local. 

*2020's.- Imatge gràfica dels últims anys del Citrus quan va passar a oferir també cuina japonesa

El restaurant Citrus va aparèixer a mitjans de la dècada dels 1990's. Ocupava prop de 800 metres quadrats de superfície, dels quals 600 corresponien a la planta superior, i es va orientar cap a la cuina catalana i mediterrània. Al 2008 va ser renovat amb una nova proposta d'interiorisme obra d'Antoni Arola.

En el seus ultims anys (2020-2025) va afegir el nom de Sushi Bar a la seva denominació tot incorporant cuina japonesa a la seva oferta gastronòmica. 

Finalment. el Citrus tancaria les seves portes el 23 de febrer de 2025. El local seria a partir de l'aleshores profundament reformat per acollir-hi una nova proposta de restauració italiana amb un nou restaurant anomenat Circolo Popolare que va obrir a finals d'aquell mateix any.

ARC MONUMENTAL DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII A BARCELONA. Passeig de Gràcia- Consell de Cent. (1904)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

A l'abril de 1904 el jove rei Alfons XIII, de només 17 anys, va visitar Barcelona. El viatge del monarca  havia estat promogut pel president del consell de ministres Antonio Maura, líder del Partit Conservador. El trajecte des de Madrid va ser cobert per via fèrria i el tren es va aturar al baixador del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Era el 7 d'abril de 1904. La ciutat s'havia preparat a consciència per rebre el rei. Banderes i domassos cobrien les baranes dels balcons i les finestres dels carrers cèntrics i especialment en aquelles vies per on passaria el monarca i el seu seguici.

Així mateix, s'havien disposat tot un seguit d'estructures monumentals efímeres de benvinguda i celebració. Una d'elles, probablement la més rellevant i monumental, era l'arc monumental que va ser plantat al bell mig de la calçada central del passeig de Gràcia prop de la cruïlla amb el carrer Consell de Cent.   

*1904.- Vista de l'arc monumental al Passeig de Gràcia

L'arc tenia tres cossos. Sobre el central, més alt que els dos laterals, s'hi podia veure un escut monàrquic d'Espanya, mentre que sobre el de l'esquerra, mirat en direcció a muntanya, hi havia l'escut de Barcelona i sobre el de la dreta el de Catalunya. Els dos pilars del mig eren ornats amb escultures que evocaven les deesses de la indústria i el comerç. La part superior del monument apareixia guarnida amb uns llargs i voleiosos banderins altrament dits gonfanós. 

*1904.- Descripció de l'arc monumental al diari La Veu de Catalunya en la seva dedició del dia 7 d'abril (Font: ARCA)

*1904.- Dues imatges de l'estructura de fusta durant la construcció de l'arc monumental. (Autor: Lluís Grau Iglesias. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

L'emplaçament del monument havia estat força estudiat. Finalment es va considerar que aquell era el lloc més idoni perquè el seguici reial, tot just sortir de l'estacio del carrer Aragó, tingués prou perspectiva per visualitzar-ho abans d'emprendre el camí passeig de Gràcia avall cap al centre de la ciutat i així el pogués contemplar i passar-hi per sota.

*1904.- Una maqueta en metall de l'arc monumental executada als talllers de Valero Tiestos

L'autor d'aquest arc va ser l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) i es va construir en el temps rècord de cins dies. El seu cost havia estat sufragat pel Marquès de Comillas i va tenir una existència força efímera atès que, tal i com estava previst, seria desmuntat pocs dies després de la visita reial.

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón. 

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  

 

*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- Lluïsme. Quantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.

PALAUET LLORENÇ OLIVER. Passeig de Gràcia / Gran Via (1869-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS  
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El palauet de Llorenç Oliver va ser una de les primeres construccions del Passeig de Gràcia, quan aquell bulevard arbrat que unia Barcelona amb Gràcia començava a ser el preferit de l'aristocràcia i la burgesia de la ciutat per establir-hi les seves residències familiars. L'edifici era un palauet envoltat per un jardí que s'aixecava tot just traspassada la Gran Via en direcció muntanya rere del Palau d'Exposicions de Belles Arts.

*1886.- Retrat a l'oli de Llorenç Oliver i Soler (1822-1885) realitzat després de la seva mort pel pintor Josep Armet (Font: Museu de Menorca). 

Llorenç Oliver i Soler era un noble menorquí que va ostentar el títol de comte de Sant Joan de la Violada, que Alfons XII li havia concedit a finals de 1884, només uns mesos abans de la seva mort. [1]. Després d'establir-se a Mèxic [2] on es va casar i va fer fortuna, Oliver va tornar a Barcelona i va adquirir una considerable superfície de terrenys entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya per sobre de la Gran Via.

Cap a finals de la dècada dels 1860's, Oliver va encarregar al seu amic Rafael Guastavino un projecte per construir la seva residència familiar en aquests terrenys. Oliver i Guastavino havien forjat una estreta relació que es projectava també en el món dels negocis, en especial en l’àmbit de la maquinària agrícola i fins i tot fundarien plegats una colònia agrícola a terres de la província d'Osca, Quan va elaborar-se el projecte de construcció de la casa del Passeig de Gràcia, Guastavino no disposava encara del títol de mestre d'obres ni d’arquitecte [3]. És per això que a l'expedient d'obres el projecte i els plànols apareixen signats pel seu amic Pau Martorell, un home de la seva estreta confiança.

Rafael Guastavino Moreno (1842-1908)

Els treballs de recerca realitzats en relació a l'autoria del projecte coincideixen en atribuir l'obra a Guastavino [4], que ja havia projectat altres edificacions a l'emergent Eixample i a Ciutat Vella. Guastavino s'establiria més endavant (1881) als Estats Units i passaria a la història com l'introductor del sistema de la volta de rajola vista o volta catalana. 

Respecte del nivell del carrer, l’edifici del Palauet de Llorenç Oliver s'estructurava en planta semisoterrada, baixa i dos pisos. L'envoltava un jardí amb accés des del passeig de Gràcia al costat de la cantonada amb Gran Via. S'accedia al jardí de la part del darrera a través d'un lleu pendent. No es conserven moltes imatges mes enllà d’una de la porta d’entrada des del Passeig de Gràcia i una altra on es pot veure l'escala amb la que es podia accedir a l'edifici des del jardí. 

Horitzontalment les plantes s'estructuraven amb un nucli central i una ala a cada banda.La planta semisoterrada tenia dues dependències separades: la de les quadres dels cavalls i la del celler.  La planta baixa, a la que s'accedia des de l'entrada principal del passeig de Gracia o bé a través de l'escala del jardí per la part del darrera, presentava un rebedor o saló d'ingrés amb accés a una sumptuosa escala principal per anar als pisos superiors. També hi havia una estança per al servei per cosir i planxar, la cuina, l'escala de servei i a les dues ales  despatxos i salons. Al primer pis o principal l'eix central era ocupat pel menjador i sales, mentre que les ales laterals eren reservades a dormitoris i banys. Finalment el pis superior era ocupat per dormitoris i estances per al servei. [5].              

*1870's.- Imatge de l'efímer Palau d'Exposicions de Belles Arts vist des de la Gran Via. A la dreta, assenyalada amb una fletxa vermella, es pot veure la façana posterior i lateral del Palauet de Llorenç Oliver del Passeig de Gràcia. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona)

*1869.- Plànol de l'illa delimitada pel Passeig de Gràcia / Consell de Cent / Rambla de Catalunya i Gran Via (Corts). Cal advertir que el carrer Diputació encara no estava obert en aquest tram [6] i que els terrenys propietat de Llorenç Oliver abastaven una gran part d'aquesta superfície.

Alguns espais apareixen marcats en vermell (Palauet Oliver) verd (jardí de la casa) i magenta (Palau d'Exposicions de Belles Arts). (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília) 

*1869.- Un dels plànols del projecte de la residència de Llorenç Oliver on s'hi ha indicat les superfícies destinades a habitatge (magenta) i jardins (verd). També s'hi pot veure que hi consta la signatura de Pau Martorell. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília).

*1869.- Plànol de l'alçat de la façana del Passeig de Gràcia del Palauet Oliver, amb l'accés al jardí a l'esquerra de la imatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

*1872.- Imatge de la porta d'entrada al Palauet Llorenç Oliver des del número 13 del Passeig de Gràcia. (Foto: F.J. Álvarez).

*1872.- L'escala del jardí des de la que es podia també accedir a la casa. (Foto: F.J. Álvarez) 

*1869.- Plànols de la planta dels baixos i del primer pis del Palauet Llorenç Oliver (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Maqueta del Palauet de Llorenç Oliver al Passeig de Gràcia. (Font: Francesc Magrinyà i Fernando Marzà: Cerdà, 150 anys de modernitat - Editorial FUTIC/ACTAR 2009). 

1870's.- Imatge del Passeig de Gràcia captada des de l'embocament del Portal de l'Àngel a la Plaça de Catalunya, on s'ha enquadrat en groc (dalt) i ampliat amb fletxa vermella (baix) la residència de Llorenç Oliver. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona).

La vida d’aquest palauet no va ser gaire llarga. Al 1887 Frederic Marcet va adquirir-la juntament amb els terrenys del jardí que l'envoltava i d’altres dels voltants. La casa es va enderrocar, el jardí es va ampliar i tot seguit es va construir la residència dels nous propietaris: el Palau Marcet

______ 

[1].- Vilallonga y Morell, José Francisco de. Los títulos nobiliarios en Menorca. Memòries de la Real Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. Ciutat de Mallorca 2012.

[2].- Llorenç Oliver provenia d'una família de comerciants. Els seus avantpassats havien ajudat a l'armada anglesa d'Horacio Nelson quan ocuparen l'illa de Menorca per lluitar contra Napoleó. Es va establir a Monterrey (Mèxic) on va iniciar la seva activitat comercial. Allà es va casar amb la mexicana Carlota Méndez Araujo, mare del seu fill i hereu Josep Oliver i Méndez. 

[3].- Rafael Guastavino no obtindria el títol de mestre d'obres fins al 1872.

[4].- Oliva Ricós, Benet. Rafael Guastavino: l'home que feia volar les rajoles. Barcelona 2021 

[5].- Salvador Zurita, Júlia. Eixample: Atles Operatiu. UPC.

[6].- L'obertura del carrer Diputació entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia no es va fer realitat fins el 27 de juliol de 1892 com recull Lluís Permanyer al la seva Biografia del Passeig de Gràcia/Edicions La Campana 1994).

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat.