WAHIWA PARADISE. Ronda del General Mitre 169. (1976-1980)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Els baixos i soterrani de la Ronda del General Mitre 169-171 havien acollit fins al 1975 El Papagayo, una discoteca i sala de festes promoguda per l'empresari de l'oci nocturn Chufo Lloréns (Josep Llorens Cervera 1931-2025). L'any de la mort de Franco, Llorens va optar per consolidar la seva discoteca insígnia del barri del Turó Park, que era Don Chufo i va deixar El Papagayo, que tot seguit i amb un canvi radical de decoració, va donar pas al Wahiwa Paradise.

El local formava part d'aquell grup de pubs que van aparèixer a Barcelona a mitjans dels anys 1970's, que es caracteritzaven per la seva ambientació hawaiana i de la Polinèsia. S'hi servien begudes i combinats exòtics que aleshores representaven una novetat per al client. A aquest grup de locals també hi pertanyien noms com Kahiki, Kahala i Aloha. El Wahiwa Paradise, però, incorporava a la seva oferta d'oci una programació habitual d'espectacles diversos i música en directe.

*1976.- Al desembre d'aquell any, l'actriu Mercè Bruquetas (1921-2007) hi va presentar una de les obres més populars de la seva carrera, Mercè dels uns, Mercè dels altres. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

El pianista brasiler Leonardo Luz, divulgador de la música popular carioca, hi va treballar a finals dels anys 1970's exercint com a director artístic de la sala. Altres artistes que hi van actuar van ser Mara Vador durant l'època nadalenca de finals de 1978, el showman argentí Nito Bengal i l'humorista mallorquí Ramon (Ramon Navarro López), al qual les seves actuacions al Wahiwa Paradise durant 1979, li van servir de trampolí de llançament per donar-se a conèixer i actuar després a diversos programes de la televisió catalana TV3 (Filiprim i Tres i l'astròleg, entre d'altres).

L'humorista Ramon.

GALAXIA'S CLUB. Boite. Violant d'Hongria 128-132. (1970's-1980's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

El trànsit entre les dècades del 1960's al 1970's va suposar l'adveniment dels ambients galàctics com una de les propostes més generalitzades arreu. L'home acabava d'arribar a la Lluna (juliol de 1969) per primera vegada i les missions Apolo de la NASA, les maniobres dels mòduls lunars i les arribades dels astronautes al mig de l'Oceà Pacífic eren motius d'expectació. La tensió als centres de control de Houston i Cap Canaveral i les retransmissions en directe de totes aquestes proeses estaven a l'ordre el dia. Aquest ambient galàctic es palesava també en els locals d'oci i en la seva decoració i interiorisme. L'aleshores popular discoteca Planeta 2001 n'era potser la proposta nocturna més clarament orientada a aquest símbol del temps: la carrera espacial.

Als barris perifèrics hi va haver també exemples d'aquesta tendència. La boite Galaxia's Club del barri de Sants n'era un exemple força clar. Situada al carrer Violant d'Hongria Reina d'Aragó, on durant molts anys hi va haver la mític Salón Nilo, però tocant a Galileu i molt a prop dels Jardins de Can Manteca el Galaxia's formava part també d'aquesta proposta i s'anunciava com la boite con forma de submarino.

*1971.- La Boite Galaxia's Club a la cartellera de La Vanguardia.

*1970's.- Diverses logotips adoptats per la discoteca Galaxia's.

El local del Galaxia's destacava per la seva decoració interior que, més que un submarí (com deia algun reclam publicitari), evocava una nau espacial amb unes trames de tubs i conduccions, que surcàven les parets i els sostres en unes tonalitats platejades que també eren aplicades al mobiliari. Tot plegat es rematava amb unes falses obertures a les parets que donaven una sensació als parroquians com si viatgessin dins una nau espacial envoltada de paisatges lunars, cràters i estels fugaços.  

Desaparegut el Galaxia's als anys 1980's, el mateix local va ser aprofitat en la seva estructura per assajar nous ambients i noves propostes d'oci nocturn (H20, Rumors, Undead Dark Club....).

WAWANCO / WAWANKO. Pub . Disco Bar. Oliva 41 (1978 - 2000's)

L'expressió Wawanco, Wawanco o Uauancó fa referència a un dels ritmes llatins del continent sudamericà, nascut a Cuba al final del segle XIX coincidint amb l'abolició de l'esclavatge i exportat a d'altres països de l'entorn inclosos els Estats Units. D'aquest ritme, emparentat amb la rumba, en parla Xavier Patricio Pérez, el mític Gato Pérez, en el seu inoblidable tema La Rumba de Barcelona, la lletra del qual repassa i barreja els ritmes llatins i els barris de la ciutat  

La rumba que coneixem no és de la Xina ni del Japó

La rumba neix al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet

La nostra rumba de Barcelona està marejada de voltar el món

Gato ens parla del wawankó (uauancó) com un ritme de New York i un altre concepte lligat a aquest nom és un grup musical (Los Wawanko) format cap a finals de la dècada dels 1950's, que integrava músics de diferents nacionalitats de l'Amèrica llatina i fusionava diversos ritmes llatins. 

El Candombe a l'Uruguai

la Milonga es argentina

el Bolero mexicà

i la Plena que és boricua

Fabricant el uauancó

que és un ritme de New York

neix un boogaloo simpàtic

que és el ritme més mafiós

El Wawanco barceloní va ser un local de música en directe nascut a finals dels anys 1970's al barri de la Sagrera, en un carrer estret anomenat Oliva que discorria paral·lel al de Garcilaso. En realitat la sala va tenir dues etapes. El primer Wawanco, on s'interpretaven ritmes diversos, ja existia almenys des de l'any 1978 i la cartellera d'alguns periòdics barcelonins de l'època fins i tot anunciaven els grups que hi actuaven. Bambú era un d'ells. Als inicis dels anys 1980's se'l coneixia amb el nom de T&S i a la publicitat s'acompanyava del reclam Especialidades musicales. 

 

*1978-1980.- Dos retalls de la cartellera d'aquells anys on apareixia el pub Wawanco amb grups que hi actuaven habitualment (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

1980's.- Logo dels primers anys del pub Wawancó en una capsa de mistos de l'època.

El 26 de gener de 1985 el local va ser reinaugurat sota la direcció de Jordi Rodero, que el va dedicar a música de rock dur i heavy metal, una de les seves passions. La nova fòrmula va atraure ràpidament força clientela amant d'aquest gènere. S'hi punxaven temes com Apettite for destruction de Guns n' Roses i el local es va convertir en uns dels referents del rock dur a Barcelona. Posteriorment Rodero va optar per obrir una altra sala. Es deia Mephisto i era localitzada a la zona del Poblenou que s'havia revaloritzat molt amb l'arribada de les Olimpiades del 1992.

*1990's.- Flyer del Wawanco durant la seva etapa dedicada al rock dur

La pìsta del local es perd al 2004 quan la part baixa del carrer Garcilaso va ser eixamplada i reurbanitzada, de manera que va absorbir el carrer Oliva entre la Meridiana i el carrer Gran de la Sagrera. Aquesta obra va afectar les finques de la zona i entre elles el solar que havia ocupat el Wawanco.

PUB PAPAE. Bar Musical. Avda. Meridiana 294-296. (1978-1984)

Situat a l'avinguda Meridiana al barri de La Sagrera, entre els carrers d'Honduras i Garcilaso, aquest bar musical,  especialitzat en còctels va animar les nits del barri durant la transició dels anys 1970's als 1980's per un sector de públic bàsicament format per parelles que hi anaven a passar les estones.

*1984.- L'entrada del Pub Papae a l'avinguda Meridiana.

Emplaçament del Pub Papae al barri de La Sagrera amb els pàrquings recomanats als clients.

No hi haurien gaires més coses a dir d'aquest local, si no fos perquè el seu final dissortadament es va inscriure dins les pàgines de la crònica negra dels anys de la transició política. En aquells temps, el clima d'inseguretat era molt notable i el Pub Papae va ser assaltat la matinada del dia 7 de febrer de 1984 per un grup armat, que va assassinar al propietari del local Rufino García, un home de 38 anys, nascut a Lleó, que va rebre diversos impactes de bala. En un article d'investigació periodística, publicat a la revista d'actualitat política i social Cambio 16 [1], es denunciaven pràctiques d'extorsió i xantatge que en aquells temps patien diversos locals nocturns d'oci de la ciutat. 

*1984.- Article publicat al diari ABC sobre l'atracament al Pub Papae en el que va resultar mort el seu propietari. (Font: Hemeroteca ABC)

*1984.- A la premsa del dia 11 de febrer es publicava aquest article sobre les detencions dels assaltants del Pub Papae. Tres anys després, el presumpte autor seria condemnat a 22 anys de presó. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El local va ser aprofitat pel negoci que el va succeir, el bar musical Bilitis, un pub de similars característiques, que evocava la pel·lícula d'adolescència eròtica fotografiada per David Hamilton, que havia triomfat a les pantalles uns anys enrere dins el gènere de cinema classificat "S". 

*1986.- Publicitat i sota-got del bar musical Bilitis successor del Pub Papae. (Font: todocoleccion.com).

[1].-  Rafael Cid i José Díaz Herrera. El Sindicato del crimen. Revista Cambio16 núm. 639. (27 de febrer de 1984).  

http://biblioteca.ccoo.cat/intranet-tmpl/prog/en/local_repository/documents/17466_37485.pdf

PUB EIVISSA. Vallmajor 33 (1978-1982)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

 

A finals de 1978 Balalaika, la mítica discoteca dels baixos de l'immoble del carrer Vallmajor número 33 a Sant Gervasi va tancar portes deixant enrera gairebé una dècada en que va ser una de les més reputades pel públic jovenil i adolescent.

S'inicià aleshores una nova etapa del local que va tornar a obrir amb el nom de Pub Eivissa. El nom del local apareixia simultàniament en català i castellà i sovint s'identificava com un local de la contigua plaça Adrià. Aquest renovat format de pub, en realitat tampoc diferia gaire del que havia estat abans, una discoteca de dimensions limitades a 370 m2. 

Al maig de 1979 s'hi organitzaren sessions de cinema de mitjanit i actuacions en directe. Entre d'altres cintes, s'hi va projectar el curt ¡Votad, votad, malditos! [1], mentre era freqüentat per personatges populars del món de l'espectacle en la seva versió més progre, com l'actriu Carme Sansa.

Amb el de Pub Eivissa el local no va tenir una vida gaire llarga i va tancar al 1982. Al febrer de 1981 el Jutjat ja anunciava pública subhasta dels béns del local, inclosos els drets de traspàs del negoci. El 1982 amb el nom de Pub Ibiza es traspassava a les pàgines d'anuncis comercials de La Vanguardia. No va trigar gaire en ressuscitar amb el nom de Sirio B. inaugurant una altra nova etapa d'aquest local d'oci.

*1981.- Retall de l'edicte judicial que anunciava la venda en pública subhasta dels béns del Pub Eivissa inclòs el seu traspàs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1982.- El Pub Ibiza de la plaza Adrinao (sic) en traspàs.

 

 

[1].- ¡Votad, votad, malditos! (1977) va ser un curtmetratge de Lorenzo Soler sobre les primeres eleccions democràtiques espanyoles després de la mort de Franco. El seu continugut crític envers el discurs oficial de la transició el va convertir en un producte censurat.

PUB BOGART. Passeig de Verdum 35. (1977-1984)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Bogart va ser un dels pubs que es van obrir als anys 1970's al barri de Verdum.  Ocupava un dels locals baixos interiors del grup d’habitatges de lloguer Calinova, que juntament amb els de Barcinova (aquests de venda i propietat), varen permetre la urbanització de l’entorn de l’antic Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau, prop de la plaça de Llucmajor (avui de la República). Aquella zona del districte de Nou Barris s'havia poblat d'aquest tipus de locals amb noms com Ginger, Tarantula, Gattot, Yoko&Ono o Mogambo.

El local quedava un xic amagat rera dels edificis que donaven al passeig de Verdum i ocupava un dels blocs baixos a l'interior d'aquell grup d'habitatges. Va obrir el 1977 i  disposava d'una capacitat per a 80 persones. Set anys després va tancar i el seu promotor va obrir un altre local anomenat Bond. 

 

 

 

*2019.- Estat actual del local interior del grup d'habitatges Calinova on estigué emplaçat el Pub Bogart. (Foto: Roberto Lahuerta Melero)

LA RATRAC. Pub temàtic d'esquí. Descartes 5. (1976-1998)

Agraïments a ANNA TORRAS ESCORIZA

Probablement als que no siguin habituals de les pistes d’esquí, la paraula ratrac no els digui res. En realitat, aquest mot fa referència a les màquines trepitjaneus que sobretot durant la nit tenen cura de deixar aplanades les superfícies per als esquiadors.

Amb el nom de La Ratrac es va obrir al número 5 del carrer Descartes, al barri de Sant Gervasi, molt aprop d'on aquesta via es converteix amb carrer de Sant Elies, un local d'oci i trobada per als amants de l’esport de la neu.
Havia estat obert el 23 d'octubre de 1976 promogut per dos socis: Josep López i Amadeu Roig i es presentava amb la denominació de pub-creperia amb el món de l'esquí com a referent temàtic.
Obria tots els dies de les 6 de la tarda a les 2 de la matinada. Els dijous i el diumenge eren els dies de major afluència de públic. Els dijous els grups quedaven per organitzar la sortida del cap de setmana i els diumenges n'hi havia que arribaven encara amb l'equipació i els descansos per comentar les emocions de l'esquiada.  

*1980's.- Un sotagot del local

 

Interiorment el local evocava un refugi de muntanya amb detalls molt característics: el vidre de l'entrada amb la forma d'unes ulleres d'esquiar, una làmpada feta amb unes botes i l'enginyosa cadena del bany feta amb un pal d'esquiar. L'espai era el suficientment fosc com per generar un espai íntim. Els elements decoratius mostraven pals, esquís, raquetes i d'altres icones relacionades amb l'esport de la neu. S'hi organitzaven cursets pels esquiadors i hi funcionava una borsa de material de segona mà. Els combinats i còctels de la carta es presentaven amb noms d'esport d'hivern.

*1970's.- Dues imatges de l'interior del local decorat amb motius de l'esport de la neu. (Fotos: Anna Torras)

Eren també força habituals les sessions amb projecció de diapositives i videos i van tenir força anomenada les sortides als Alps i a Baquèira Beret. No hi van faltar tampoc les visites d'alguns famosos de l'esquí com Paquito Fernández Ochoa (1950-2006), medallista d'or als Jocs Olímpics d'Hivern de Sapporo 1972.

*1985.- Sortides a esquiar als Alps organitzades per La Ratrac. (Font: Col·lecció Anna Torras)

A La Ratrac s'hi organitzaven sortides a esquiar en grup amb l'allotjament inclòs. No és d'estranyar doncs que el local aconseguís aplegar una clientela força fidel i habitual, que va permetre que es mantingués obert durant més de dues dècades, fins els últims anys abans del canvi de segle.

Després de ser traspassat, el local va portar el nom de Descartes Five. 

 

BOBBY'S Diagonal 365. BOBBY'S TOO Doctor Rizal 8. (1970's)

 

El pub anglès Bobby's Free continua avui obert, curiosament ocult rera d'una barberia, al carrer Pau Claris, entre Casp i la Gran Via, al costat de la llibreria Laie. Malgrat la proliferació d'aquest tipus de locals a causa del boom turístic que ha patit la ciutat en les darreres dècades, el Bobby's Free segueix ocupant una posició destacada entre els més coneguts del seu ram.
De fet, els Bobby's van ser pioners dels pubs anglesos a Barcelona des que van obrir portes cap a començaments dels anys 1970's. Els dards encastats a les dianes, les taules de billars, la llum pàl·lida i l'atmosfera intimista amb una música suau que permet el diàleg tot i que sigui en la distància curta, són els  trets fonamentals que els caracteritzen. Les cerveses i els destil·lats escocesos en fan la resta.

Si ens capbussem en la història de la ciutat ens adonarem que els Bobby's van arribar a ser tres. El senyor que va els va promoure es deia Lynn Robert Berkeley Schultz (1942-2008). Era un ciutadà britànic que havia treballat de funcionari de l'ONU i va recalar a Barcelona per fer de consultor en temes vinculats al medi ambient. Els que el van conèixer diuen que sempre lluïa barret i tenia el dandisme propi dels anglesos amb aquella arèola habitual de bon vivant  que gasten aquest tipus de personatges.
El fet de portar els Bobby's a aquest blog d'elements desapareguts no és pas pel local de Pau Claris, sino pels altres dos pubs que amb aquest mateix nom es van obrir abans a la ciutat.

El primer Bobby's que va posar en marxa el senyor Berkeley era a la Diagonal, al barri de la dreta de l'Eixample. Quedava situat a l'estreta vorera de mar entre els carrers Pau Claris i Roger de Llúria. L'èxit de l'aposta va animar el seu fundador a obrir-ne poc després un altre.
 

El primer Bobby's

El segon local el va batejar amb el nom de Bobby's Too, en un joc de paraules basat en la semblança sonora entre els mots anglesos Too (També) i Two (Dos). El lloc escollit va ser el carrer doctor Rizal, que discorre entre el carrer Gran de Gràcia i la placeta de Narcís Oller tocant a Via Augusta. Aquest dos primers Bobby's que avui recordem van desaparèixer als pocs anys.

El Bobby's Too de Gràcia va ser el segon de la família.

 

Quan Berkeley va obrir el seu tercer Bobby's no el va anomenar Three sino Free, repetint la juguesca sonora anglesa ja emprada en el segon local. Quan es va inaugurar a l'actual número 85 de Pau Claris, aquell carrer sencer, des de Correus fins a Còrsega, es deia encara Via Layetana. És l'únic de la família que ha sobreviscut. Serveixi doncs, aquest article per mantenir viu el record dels altres dos.

 

PUB 2'40. Aribau 240 (1971-2015)

El gripau amb el canotier i la guitarra símbol inconfundible del Pub 2'40 durant tota la seva història

Fundat a l'any 1971 per Luís Sagnier de Sentmenat (1933-2005), comte de Múnter, i situat als baixos de l'edifici David, al costat del Nigth-club Las Vegas, el Pub 2'40 va ser durant varies dècades un dels referents de la nit de la ciutat. La història d'aquest local la componen dues èpoques força notables i diferenciades

Els inicis de Pub 2'40 a començaments dels anys 1970's destil·laven encara un ambient gauche divine comparable, en certa mesura i salvant les distàncies, amb el Boccacio de d'Oriol Regàs.

La música sudamericana en directe n'era un producte habitual i la parròquia que freqüentava el local no estava exempta de la presència reiterada de famosos i coneguts del món de l'art (Salvador Dalí), de l'esport (futbolistes, tennistes i del món del motor -Sagnier era un gran amant i aficionat al motociclisme-), del cinema (Sara Montiel, José Luis de Vilallonga) o la de la música i la cançó (Tete Montoliu i Serrat). Hi eren habituals també les exposicions d'art i l'argentí Bebu Silvetti (1944-2003) va arribar a gravar un disc titulat Una noche en el Pub 2'40, produït pel mateix Luís Sagnier. Un gripau amb cara de felicitat, que tocava la guitarra i evocava el tema Sapo Cancionero, es va convertir en el logotip del local.

Sapo cancionero interpretat per María Dolores Pardera i Los Sabandeños

 

*1974.- Un dels habituals actes vinculats a figures dels esports del motor que es celebraven al Pub 2'40. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

Portada del disc Una noche en Pub 2'40

Porta d'accés al Pub 2'40

 

Va ser amb l'arribada dels anys 1980's quan el local va viure una progressiva metamorfosi interna fins esdevenir, en molt poc temps, una mena de temple de la prostitució de luxe de la nit barcelonina. I no pas perquè l'objecte social de l'empresa estigués vinculat al comerç carnal, sino perquè el local va començar a poblar-se, nit rere nit, d'unes femelles de bellesa exagerada que, en condició de clientes normals, el convertiren en una mena de centre de contractació dels seus serveis sexuals, que oferien fora del local, després de les copes i les converses de rigor a la barra o als còmodes seients escampats al voltant de les dues pistes de ball. En un escenari com aquest no era d'estranyar que els voltants de la zona acabessin plens d'apartaments per consumar tot el que s'havia preparat i contractat prèviament a l'interior del Pub 2,40. Els dies que coincidien amb fires i congressos, així com els de partits de Champions, el local acabava ple de gom a gom. 

Finalment el Pub 2'40 va tancar portes en els primers mesos del 2015.

 

*2000's.- Flyer dels últims anys del Pub 2'40 que es podia trobar a les recepcions de molts hotels de la ciutat.

BE BOP A LULA. Pub Musical. Casanova 226. (1976-2012)

Agraïments a TONI ALCARAZ

 

Logotip original i entrada al Be Bop A Lula de Casanova 226. (Fotos: web del local)

 

Be Bop A Lula és un conegut tema de rockabilly que Gene Vincent va compondre a l'any 1956 i que ha estat versionat per nombroses figures del món de la música. A la llista hi podem trobar noms mítics com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, The Beatles o Queen.

Cap a meitat dels anys 1970's, a la cantonada entre els carrers Casanova i Londres, va obrir portes un pub musical que duia el nom d'aquella melodia. Destacava per la seva decoració trencadora. Els colors pistatxo, blau cel i groc dominaven el seu interior mentre a l'exterior una espectacular trama de vidres donava singularitat a la porta d'entrada.

Rafa, va ser l'ànima d'aquest local, que romangué obert fins entrat el nou mil·lenni i on es podia prendre copes a preus raonables, tirar dards a la diana o tenir intimitat en parella en un altell superior ple de sofàs de pell i poca llum, al qual s'accedia per unes escales protegides per una barana formada per un entramat de tubs pintats de groc.

Malgrat que mai no va figurar a cap de les guies de locals d'oci nocturn, que van començar a proliferar a partir de finals dels anys 80's, sembla que durant aquesta època el Be Bop A Lula, qualificat com a sonoteca, va gaudir d'una certa popularitat i fins i tot els veïns del barri recorden haver-hi vist alguna celebritat com Arantxa Sánchez Vicario. 

Cap als anys 2000's, el local seguia mantenint la decoració de sempre, si bé ja havia caigut en una certa decadència que l'allunyava dels seus bons temps. Tot i així, continuava obert i oferint gintònics a preus molt competitius 

El 2012 el local va canviar de mans. Primer es van canviar els colors de la decoració per tons vermellosos i el rebatejaren com a  Rocking' Palace. Va durar poc temps. Posteriorment, seria objecte d'un nou canvi de nom (Boca Boca) amb una reforma total. Ja res no s'assembla a aquell Be Bop A Lula dels bons anys del que molts dels seus incondicionals en guardaran un bon record.

 

 

Dues imatges de la barra al pis inferior del local

 

L'escala d'accés a l'altell

 

Rafa, el que fou ànima i propietari del local. (Fotos: web del local)

LA CASA DE GAUCHOS 4. Francolí 70 (1979-1981)

Agraïments a EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ

El grup musical argentí Gauchos 4 es va formar el 1955 sota el lideratge d'Emilio Mas.

Els seus components eren originaris de Santa Fe i arribaren a Espanya als anys 1960's. En els seus inicis a Argentina el grup era conegut com Los Arribeños. En establir-se a Espanya van passar a ser coneguts com Gauchos 4 i van actuar regularment a locals de Madrid i Bilbao fins que a finals dels anys 1970's s'instal·laren d'una forma més o menys permanent a Barcelona.

Eren habituals de les nits del pub Gàbia de Vidre al carrer Marià Cubí fins que finalment van acabar actuant d'una forma permanent en un altre local que duia el seu propi nom.

La Casa de Gauchos 4 era un pub situat al número 70 del carrer Francolí al barri de Sant Gervasi i gairebé a la cantonada amb Balmes.

 

 

*1979.- Cap d'Any per rebre el 1980 amb Gauchos 4 al seu local de Sant Gervasi (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

Interpretaven cançons conegudes del repertori llatí i sudamericà amb un gran domini de la polifonia. Entre els cantautors que versionaren hi havia noms com Violeta Parra, Victor Jara, Piazzola, Horacio Guarany, Rafael Amor, Alberto Cortéz, Joan Manuel Serrat i Carlos Cano. Entre 1979 i 1981 a La Casa de Gauchos 4 van tenir un notable èxit i omplien el local cada nit que actuaven. Després continuaren el seu periple per altres ciutats, van perdre un dels components, que va morir el 1985, i amb només tres membres van continuar sent Gauchos 4.

 

 

 

 

PUB CARNABY i BOITE BOUM BOUM. Passeig de Gràcia 130 (1968-1969)

 

 

 

L'estudi de la prehistòria d'un local com el Martin's, situat al capdamunt del Passeig de Gràcia, ens ha portat a considerar altres noms com el Pub Carnaby i la boite discoteca Boum Boum, que estigueren ubicats al mateix lloc.

Als baixos d'aquell número 130 del Passeig de Gràcia, tocant ja a la casa Fuster, s'hi instal·là cap a finals de la dècada dels 1960's un local que recollia el nom del carrer més famós de Londres en aquells temps de l'esclat de la cultura hippie. Pub Carnaby era el seu nom i en la transició del 1968 i 1969 es va anunciar la doble inauguració (28 de desembre i 28 de febrer respectivament) d'una boite pressumptament situada a l'interior del mateix Pub Carnaby i que duia per nom Boum Boum.

L'experiència no va ser gaire llarga atès que el Martin's, amb un format diferent al bar d'ambient homosexual que seria després, va començar a figurar a les cartelleres d'oci i espectacles a partir de 1972.