MAGATZEMS MARTORELL (1908-1960's) i REAL MOTO CLUB DE CATALUNYA (1910's-1930's). Plaça Tetuàn.

A començaments de la dècada dels 1970's la fesomia de la plaça Tetuàn va canviar radicalment amb la irrupció d'un edifici de 20 plantes a la banda Mar/Besòs que trencava la uniformitat de les volumetries i alçades dels edificis de la zona i suposem que va omplir les butxaques de més d'un especulador que es va enriquir amb aquella mole. Darrera d'aquesta promoció immobiliària hi havia el Col·legi de Metges.

La plaça Tetuàn d'aleshores encara tenia la pista de ciment al bell mig de l'espai central, el monument al doctor Robert encara no hi havia arribat i tampoc hi arribava el metro, l'estació de Tetuàn de la línia 2 no s'inauguraria fins a mitjans dels 1990's.

Sigui com sigui és de justicia recordar el què hi va haver en aquell solar abans d'aixecar-hi el gratacels i aquesta és la comesa d'aquest apunt.

*1940's.- Vista de la plaça Tetuàn. A la dreta de la imatge hi veiem els magatzems Martorell.
 

A començaments del segle XX la zona del passeig de Sant Joan pròxima a la plaça Tetuan era plena de magatzems i garatges de planta baixa. El 1908 Josep Martorell va encarregar a l'arquitecte Madorell construir un seguit de magatzems al costat del convent-asil que la congregació de les Germanetes dels Pobres tenien al carrer Casp en el solar delimitat per plaça Tetuàn, Corts (Gran Via) i Roger de Flor. En total eren vuit estructures amb cobertes a dues aigües i de superfícies diverses, que s'hagueren d'adequar al l'alineació en corba  de la plaça.

En aquestes naus s'hi va instal·lar a començaments dels anys 1910's el Reial Moto Club de Catalunya com queda palesat en la foto de 1916 que s'acompanya en aquest article.

*1916.- El Reial Moto Club de Catalunya instal-lat a les naus dels Magatzems Martorell. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

 .

*1959.- Vista aèria del pas de la Gran Via per la plaça Tetuàn. Dins el quadre groc veiem les naus dels magatzems Martorell cobertes de teules. 

 

Les naus numerades dels números  36 a 42 se la plaça i 706-708 de l'actual Gran Via de les Corts catalanes van acollir diverses empreses fins que a la dècada dels 1950's es van produir els primeres intents d'edificar-hi habitatges. Primer fou a través de la Immobiliaria Tetuàn, que el 1955 va voler aixecar-hi un edifici d'habitatges segons un projecte de Marino Canosa Gutiérrez que finalment no veuria la llum. Posteriorment al 1968 un altre projecte, signat pel mateix arquitecte en col·laboració amb José Antonio Comas de Mendoza, va acabar reeixint i comportaria la construcció d'un edifici singular (així anomenaven a l'època de Porcioles als gratacels) enllestit el 1971, que superava amb escreix l'alçada dels edificis de la zona tot provocant el desagradable l'impacte visual a què ens referíem a l'inici d'aquest article.  

 

 

BOQUES DE METRO DE L'ESTACIO D'ARC DE TRIOMF (1932-2010's).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME SUSANY, FRANCISCO ARAUZ, ENRIC H. MARCH i ALFRED PUIG

 

Emplaçament de les boques d'accés al metro i ferrocarril sobre un plànol de 1932. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

A les quatre de la tarda del primer dia de juliol de 1932 el Metro Tranversal (actual L1) ampliava el seu recorregut amb la inauguració de dues noves estacions: Urquinaona i Triunfo-Norte. Aquell mateix matí les autoritats encapçalades pel president Francesc Macià havien inaugurat aquesta obra [1], iniciada el 1928, que havia comportat l'obertura d'un túnel per a quatre vies entre l'Estació del Nord i la plaça Catalunya a través del subsòl de la Ronda de Sant Pere. El FC Metropolitano de Barcelona i la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España (CCHNE) l'havien finançat conjuntament i va permetre també disposar d'un nou intercanviador sota la part muntanya de la Plaça Catalunya. La CCHNE va ser nacionalitzada el 1941 i integrada a RENFE, que curiosament fins al 1943 va gestionar també el Metro Transversal, abans de tornar a reintegrar-se a la xarxa del FC Metropolitano de Barcelona. 

L'estació de metro d'Arc de Triomf (oficialment coneguda com Triunfo-Norte fins el 1982) enllaçava amb l'Estació del Nord, també coneguda com de Vilanova, i va disposar de diversos accesos que el temps ha anat fent desaparèixer, tot i que d'alguns d'ells encara se'n poden trobar vestigis, especialment en les plataformes de ferro que es van emprar per cobrir les boques eliminades. Posteriorment al 1982, amb la reordenació dels números de les línies i els canvis de noms d'algunes estacions, Triunfo-Norte va passar a ser oficialment Arc de Triomf, el seu nom actual, mentre la plaça Vilanova havia passat a ser dedicada al l'escriptor antifeixista francés André Malraux.
Al 2007 es van iniciar les obres de la nova estació, l'intercanviador i els nous accesos des del solar situat al començament de l'avinguda Vilanova que es van inaugurar a la tardor de 2010. La reforma definitiva de la plaça André Malraux no va quedar enllestida fins al 2014. Un any abans s'havien posat en marxa els dos nous accesos al vestíbul de l'intercanviador des d'aquesta plaça. Un a peu pla al carrer Nàpols davant de l'estació del Nord i l'altre amb escales fixes i automàtiques a la mateixa plaça davant del carrer Roger de Flor.
 

Secció del model de barana metàl·lica emprada en les boques d'accés de Ronda de Sant Pere, Trafalgar i Passeig de Sant Joan. (Font: Barcelofília) 

Els accessos desapareguts

Ronda de Sant Pere

(vorera mar davant del número 74)

Aquest accés era situat a la vorera mar de la Ronda de Sant Pere just davant de la ferreteria Ràfols i molt a prop del bar Trole. Les escales eren protegides per sis pilones de formigó i un enreixat de cinc seccions que les unia. Un cop al subsòl enllaçava amb un passadís al que també s'hi accedia des de la boca situada al carrer Trafalgar. El seu emplaçament és encara avui perceptible per la plataforma metàl·lica que el cobreix.   

*1955.- L'accés de Ronda de Sant Pere. Al fons el Passeig de Sant Joan. (Foto: Arxiu TMB)

*1980's.- La barana exterior de l'accés de Ronda Sant Pere en primer terme davant la ferreteria Ràfols al número 74. (Foto: Autor desconegut)

*1986.- La boca de Ronda de Sant Pere va arribar a acumular models de senyalitzacions de moltes èpoques diferents. (Foto: Pere París)

Carrer Trafalgar

(vorera muntanya davant del número 61)

*1950.- Boca del final del carrer Trafalgar amb barana de ferro igual que la de Ronda de Sant Pere.

Boca situada davant del número 61 del carrer Trafalgar, davant de l'estudi fotogràfic Alonso. Era de característiques similars al de la Ronda de Sant Pere, si bé una mica més estret. Una plataforma metàl·lica cobreix també el seu emplaçament.

 

Passeig de Sant Joan

(a la cantonada, davant el número 2)

 

 

 

*1955.- L'accés situat al començament del Passeig de Sant Joan i de l'Avinguda Vilanova davant de l'Arc de Triomf. (Foto: Arxiu TMB).

*1955.- Vista dels passadissos d'enllaç, amb els nous accessos de l'estació de l'Arc de Triomf, inaugurats el 24 setembre 1954. La boca que es veu a dreta correspon a la de passeig de Sant Joan 2. (Font: Arxiu Rafael Mir).

Situat a l'arrencada del Passeig de Sant Joan, davant del número 2, fent cantonada amb l'inici de l'avinguda Vilanova i al costat d'un quiosc de diaris i revistes, aquest accés era el més pròxim a l'Arc de Triomf o almenys el que permetia una visió immediata del monument que va ser porta d'entrada a l'Exposició de 1888. El disseny de la boca era el mateix que les de Ronda Sant Pere i Trafalgar.

Va ser eliminat al 2010 quan es va obrir el públic el nou accés a l'intercanviador situat en un solar de l'Avinguda Vilanova. 

 

*2010.- Imatge captada a l'abril d'aquell any, amb el panell  que informava de les obres del nou intercanviador i el tancament de l'accés per la boca de l'inici del Passeig de Sant Joan. (Foto: Jaume Susany)

Nàpols / Carretera de Ribas

(al costat de l'Estació del Nord)

*1950's.- Una imatge de la boca de la Carretera de Ribas xamfrà Nàpols amb l'alcalde Porcioles i altres autoritats.

 

Aquest accés situat a la banda muntanya de l'estació del Nord, portava exclusivament a l'andana del tren en direcció Catalunya i seguint l'andana cap al metro Transversal en direcció Santa Eulàlia. No hi havia connexió amb la boca de l'avinguda Vilanova amb Nàpols.

 

Avinguda Vilanova / Nàpols

(davant de l'Estació del Nord)



Era l'accés més pròxim a la façana principal de l'estació del Nord, si bé quedava desplaçat en direcció mar cap a l'eix de l'avinguda Vilanova davant de l'edifici de la Central Catalana d'Electricitat. El disseny original era de barana de balaustrada similar a la de les boques de metro de la plaça Catalunya. Acabada la Guerra Civil aquest accés va perdre la balaustrada i fou objecte de reforma quedant emplaçat dins d'una vorera-illa que curiosament quedava situada al bell mig de la calçada del carrer Nàpols. Va ser envoltat d'una barana metàl·lica molt simple, que va requerir de la instal·lació de diverses pilones de protecció per tal d'evitar els impactes dels automòbils. El voral apareixia també pintat de franges blanques i vermelles per advertir de la seva presència als conductors.   
La boca conduïa només a l'andana del tren en direcció de sortida de Barcelona i seguint l'andana al metro en direcció a Marina.

 

*1932.- L'accés des del carrer Nàpols davant de l'estació del Nord tal com era originàriament poc després d'inaugurar-se.

*1970's.- Amb el pas del temps l'accés va quedar dins una petita  illa enmig del trànsit, que hi podia circular per les quatre bandes. (Foto: Arxiu TMB)

*1986.- Una altra imatge de l'accés del carrer Nàpols al costat de la plaça André Malraux, el nou nom que va adoptar l'antiga plaça Vilanova. (Foto: Pere París).

Plaça André Malraux / Nàpols

(davant de l'Estació del Nord)

 

Aquest accés pot considerar-se el successor natural de l'anterior, si bé era desplaçat un cinquanta metres més en direcció al carrer de Ribas i quedava situat sobre la mateixa vorera de Nàpols i la plaça André Malraux. El calaix que envoltava les escales d'accés era de formigó clar amb una simple barana d'alumini a la part superior. Va quedar clausurat i desaparegué amb la reforma de la plaça que, en quedar lleugerament elevada sobre el carrer Nàpols, va permetre obrir un nou accés a peu pla a l'intercanviador.

- - - - -

[1].- Aquell mateix dia s'inaugurà també el perllongament del Metro Transversal cap a la banda Llobregat amb l'entrada en servei de l'estació de Bordeta i les noves cotxeres.

Enllaç d'interès:
De les últimes intervencions practicades al subsòl de la zona entre 1989 i 2012 i de les troballes històriques descobertes, l'Enric H. March en va fer un interessant treball de recerca amb un article que podeu trobar en aquest enllaç
 

EDIFICI DELS TRANSFORMADORS. Ausiàs March 60. Central de transformació elèctrica (1925-1971), Espai juvenil alternatiu (1984-2008) i okupat (2015-2016)

Agraïments a ALFRED PUIG

*1930's.- Imatges exterior i interior de la Central Transformadora del carrer Ausiàs March

Entre 1923 i 1925 l'empresa Compañía Auxiliar de Tranvías y Ferrocarriles Económicos (CATFE) va aixecar al número 60 del carrer Ausiàs March, entre el Passeig de Sant Joan i el carrer Roger de Flor, un modest edifici per acollir-hi una central de transformació de l'energia elèctrica que produïa la veïna central de la carretera de Vilanova per tal que pogués ser aprofitada pels tramvies.

La CATFE havia estat creada el 1882 agrupant diverses companyies de tramvies  (Sant Andreu, Clot, Can Tunis, Horta) i quan al 1925 es va inaugurar l'edifici dels transformadors ja no explotava cap línia. Havia esdevingut una empresa dedicada a funcions de manteniment de les vies i el servei i sobretot a proveir d'energia elèctrica els tramvies.

L'edifici dels Transformadors va ser encarregat a l'arquitecte Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939) pel Marquès de la Foronda, Mariano de Foronda y González-Bravo Aguilera y Vallarino (El Escorial 1873-Vitòria/Gasteiz 1961), que va ser  gerent dels tramvies de Barcelona entre 1902 i 1930 i accionista majoritari de la CAFTE. Aquesta central transformadora va complir la seva funció durant prop de cinquanta anys fins al març de 1971 quan desaparegué l'últim tramvia.

 

El marquès Mariano de Foronda (1873-1961), a banda de promoure la construcció de l'edifici dels Tranformadors va ser un apassionat impulsor de l'anomenada forondotèlia (col·leccionisme de bitllets de tramvia).

 

El 1984 l'ajuntament socialista va decidir recuperar l'edifici dels Transformadors i convertir-lo en un espai pel jovent del barri de Fort Pienc. L'antiga central acolliria el primer concert organitzat pel moviment okupa de la ciutat i passaria a ser un referent de la cultura punk a Barcelona. En realitat funcionava com equipament juvenil autogestionat. Allà s'hi van establir diversos col·lectius contraculturals que editaven fanzines i revistes contraculturals i alternatives i organitzaven concerts de música punk. Tot va començar a canviar quan al 1992 les autoritats municipals, davant la celebració de la cita olímpica, van limitar notablement l'ús autogestionat de l'edifici. 

2010's.- Emblema de la Compañía Auxiliar de Tranvías amb les inicials CAT superposades i l'any de construcció de l'edifici a la part superior de la façana

Posteriorment, el 1994 s'hi va instal·lar la seu del Consell de la Joventut de Barcelona fins que va acabar traslladant-se al nou Espai Jove la Fontana de Gràcia

El 2008 l'ajuntament va optar per tancar l'edifici, una decisió justificada pel seu mal estat estructural. Transformadors però, va tornar a ser reivindicat pel barri. L'ajuntament de Xavier Trias va projectar enderrocar-lo i va llençar l'idea de construir-hi un equipament intergeneracional de cinc plantes, mentre la plataforma d'entitats juvenils de l'Eixample seguia reivindicant l'espai per a usos estrictament juvenils i els veins del barri de Fort Pienc reclamaven també una solució.

Al juliol del 2015 l'edifici va ser okupat i van començar a organitzar-s'hi activitats alternatives. Al febrer de 2016 s'hi va celebrar un concert de musica punk amb grups vinguts d'altres països europeus i un cartell amb la imatge del president del govern espanyol Mariano Rajoy i el lema ni gossos, ni ambiguos, ni babosos.

 

  

*2015.- Cartells sobre activitats organitzades pels okupants de Transformadors en la darrera etapa de la història de l'edifici. 

*2016.- Cartell contra el desallotjament editat pel grup okupa instal·lat als Transformadors

Un any després seria desallotjat i la porta tapiada per agents municipals. Finalment el consistori governat per Ada Colau va decidir enderrocar l'edifici per construir-ne un de nou dedicat a equipaments.

XEMENEIA DE LA CENTRAL D'ELECTRICITAT. Roger de Flor / Av. Vilanova (1897-1961)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ

Juntament amb les tres xemeneies del Paral·lel i la de Can Batlló a l'actual Escola Industrial (totes elles conservades), la de la central d'electricitat de l'avinguda Vilanova va ser una de les més esveltes i altes (56 metres) del paisatge barceloní del segle passat.   

Era situada just al costat de l'edifici modernista de maó vist de la Central Catalana d'Electricitat, obra de Pere Falqués i Urpí i enlairada entre 1896 i 1897. Aquesta construcció, sortosament conservada i rehabilitada, constitueix un dels exponents més valuosos del patrimoni industrial modernista de la ciutat. Dissortadament la xemeneia no va seguir el mateix camí perquè a l'any 1961 va ser enderrocada per reformar les instal·lacions de la companyia d'electricitat.

*1900's.- Diverses vistes de la xemeneia durant els anys següents a la seva construcció. L'Escola Pere Vila encara no ocupava el solar del davant, que aleshores acollia un magatzem de begudes. L'edifici que es veu al costat de la central elèctrica, on arrenca l'antiga carretera de Ribes, també va desaparèixer i avui acull una zona verda triangular davant de l'Estació del Nord.

*1926.- Plànol general de les instal·lacions de la Central Catalana d'Electricitat amb indicació del lloc on era emplaçada la xemeneia. (Font: Central Vilanova. Hidroelèctrica de Catalunya. HEC. Barcelona. 1982. Gentilesa de Francisco Arauz.) 

*1961.- La xemeneia just abans del seu enderroc i tres imatges de les diferents fases de la seva execució. (Font: Central Vilanova. Hidroelèctrica de Catalunya. HEC. Barcelona. 1982. Gentilesa de Francisco Arauz.) 

TERRAZA SOL Y SOMBRA. Ball, teatre i cinema. Gran Via - Marina. (1940's - 1970's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1960's.- Una entrada a la terrassa.

El Sol y Sombra era un bar de nom inequívocament vinculat a la tauromàquia i és que es trobava just davant de la plaça de toros Monumental al número 747 de la Gran Via fent cantonada amb l'actual carrer Marina, aleshores oficialment passeig de Carles I.

El bar s'havia consolidat com a lloc de trobada dels aficionats als toros i d'algunes penyes taurines. L'immoble disposava només de planta baixa i una àmplia terrassa cobria tot el local ocupant una superficie igual a tot el solar d'aquella cantonada. 

Ja cap a finals dels anys 1940's la cartellera que publicaven alguns periòdics barcelonins incloïa la Terraza Sol y Sombra dins l'apartat de diversions, anunciant balls selectes amb orquestres en directe cada any a partir del mes de maig fins ben entrat el setembre. També s'hi varen representar algunes peces teatrals durant els anys 1950's i a partir de 1961 va ser un dels cinemes a la fresca més populars i concorreguts de la ciutat durant els mesos d'estiu.

*1945.- Una curiosa Carta al director d'un lector de Destino molest amb els sorrolls que provocava el ball a l'aire lliure de la terrassa del Sol y Sombra. (Font: Biblioteca de Catalunya).

*1956.- Un exemple de la utilització de la terrassa com a escenari teatral. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia) 

*1960's.- Cinema a la terrassa. La pantalla de projecció era situada d'esquenes a la Gran Via i el públic s'asseia en cadires de fusta plegables mentre sota la paret de la mitgera amb l'edifici de la Gran Via hi havia instal.lada una barra on se servien cafès, refrescos, gelats  i licors. 

BEGUDES "D" / SANDARU. Planta embotelladora central. Buenaventura Muñoz/Nàpols (1940's-1980's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

Santiago Daurella i Rull va ser un actiu empresari català provinent d'una família que s'havia dedicat al negoci de la importació de bacallà. Acabada la Guerra Civil, Daurella va fundar un negoci familiar que assolí un grans resultats en el sector de les begudes carbòniques i els sucs de fruites. Va batejar l'empresa amb la seva inicial "D. Bebidas Carbónicas" i va començar a comercialitzar amb èxit la gasosa D i els refrescos de fruites Unnaranja, Unlimón, Untomate, Unuva, Untoronja i fins i tot Unapio. Va aconseguir estendre la seva xarxa de distribució a tota la península. Aquesta experiència i les seves indubtables bones connexions amb el poder franquista li van servir perquè la companyia nordamericana Coca-Cola, quan es va instal·lar a Espanya a l'any 1951, li atorgués la concessió per Espanya del refresc més popular del planeta. La família Daurella va fundar aleshores l'empresa Cobega destinada a la comercialització de la Coca-Cola.

*1940's.- La primera seu de Bebidas Carbónica D al carrer Buenaventura Muñoz. Darrera es pot veure la silueta del  Palau de Justícia.

*1940's.- Publicitat dels primers sucs de fruita que va comercialitzar Daurella.

Va ser als anys 1950's quan Daurella va llençar al mercat els refrescos Sandaru (taronja i llimona). La denominació d'aquesta marca provenia de la combinació de les primeres síl·labes del nom i els dos cognoms del propietari i inicialment aquests productes van tenir una bona acollida. Tota la producció i envasament es feia a la planta del carrer Buenaventura Muñoz/Nàpols.

*1962.- Un curiós anunci de Sandaru

Quan a començaments dels anys 1960's les grans companyies estrangeres de begudes (Coca-Cola, Pepsi-Cola, Schweeppes,...) van començar a comercialitzar les seves pròpies marques de refrescos de fruites (Fanta, Mirinda...) les de producció autòctona se'n varen ressentir. Algunes com Trinaranjus o Kas varen mantenir les seves quotes de mercat, però d'altres de més modestes o de distribució més limitada com els Sandaru varen anar perdent presència dins el ram.

*1967.- Cartell publicitari dels refrescos Sandaru (taronja, llimona i tònica)

La planta embotelladora central de Sandaru al carrer Buenaventura Muñoz cantonada amb Nàpols es convertiria, un cop clausurada l'empresa, en un actiu Centre Cívic conegut avui com Parc Sandaru.

SALÓN VÍCTOR PRADERA. Urbanització. (1963-1966)

 *1965.- Vista del Salón Víctor Pradera des de l'Arc de Triomf.


Més d'una vegada havia sentit a dir que passar en cotxe per sota de l'Arc de Triomf era una d'aquelles petites coses que agradaven als més menuts de la família. Doncs bé, aquesta simple aventura va deixar de ser possible a partir de la tardor de 1962, quan l'ajuntament va decidir emprendre la reurbanització del Salón Victor Pradera (avui Passeig Lluís Companys).

El nou projecte comprenia l'aillament de l'arc, que quedava apartat del trànsit rodat i de l'accés dels vianants, mitjançant un cercle plantat de gespa que dibuixava una rotonda de distribució del trànsit en la cruilla. Trafalgar, Ronda Sant Pere, Avinguda Vilanova i l'inici del passeig de Sant Joan. A l'altre extrem del passeig una solució similar es contemplava al voltant del monument a Rius i Taulet.

 

*1962.- Article i plànol publicats a La Vanguardia del 4 de juliol, que expliquen i il·lustren la primera fase de reurbanització del sector de l'Arc de Triomf. Curiosament el plànol contemplava l'arribada de l'Avinguda de la Catedral a aquesta zona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les voreres empedrades de trencadís van ser escurçades per construir l'esmentada rotonda i van deixar d'arribar fins als murs de totxana de l'arc. Van desaparèixer també els fanals modernistes inclinats de Pere Falqués, que compliren condemna als magatzems municipals al costat d'altres peces històriques de la mateixa família com els sis exemplars del Cinc d'Oros. Només es va conservar alguna base de l'estructura de pedra d'aquests fanals per fer les funcions específiques de banc per a vianants. La via central del passeig va ser dedicada bàsicament a aparcament de superfície.

 *1962.- Article publicat a La Vanguardia en la seva edició del 24 d'agost amb un contingut altament crític sobre com estava reordenant l'entorn de l'Arc de Triomf.

*1964.- Una altra vista del l'entorn de l'Arc de Triomf envoltat de gespa. En una de les bandes del passeig es pot apreciar que encara subsistia una de les bases de pedra dels aleshores desapareguts fanals de Pere Falqués. En primer terme es veuen els sostres d'algunes atraccions de fira de les que s'hi instal·laven habitualment. Al centre de la calçada del passeig les linies pintades en diagonal delimitaven les places d'aparcament de superfície.

Aquesta ordenació de l'espai públic va ser força efímera perque només 3 anys després es va decidir abordar l'inici de la construcció dels aparcaments soterranis, obra executada en dues fases, que va tenir el saló potes enlaire, fins el 1974 quan es va inaugurar la nova ordenació del passeig, sense trànsit a l'espai central i grans quadrats de gespa i palmeres.

 

*1966.- A la primavera d'aquell any van començar les obres de construcció de l'aparcament soterrat que va fer desaparèixer progressivament la urbanització del passeig. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 20 de març)

SALÓN VICTOR PRADERA / PASSEIG LLUIS COMPANYS. Urbanització central (1974-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

 

*1975.- El Salón Víctor Pradera en una targeta postal

Després del període d'abandonament que va seguir a la construcció dels dos grans pàrquings soterranis al Salón Víctor Pradera, els últims ajuntaments de la dictadura van acabar urbanitzant aquell ampli passeig entre l'Arc de Triomf i l'entrada nord al Parc de la Ciutadella,.

Mentre en un extrem el vell arc quedava situat dins una gran rotonda verda, en el passeig es va optar per donar un marcat protagonisme a les superfícies de gespa i es van plantar diverses fileres de palmeres datileres per completar l'enjardinament. Els espais per a vianants quedaven reservats a les zones més laterals sota l'ombra dels vells plàtans.

A l'altra banda, el monument a  Rius i Taulet va ser també envoltat de gespa amb una balaustrada corbada. per davant d'uns accesos en forma d'X que permetien la circulació d'entrada i sortida d'automòbils a l'aparcament soterrat.
L'arribada de la democràcia va comportar el manteniment inicial d'aquesta ordenació amb la recuperació de l'escultura de Pau Claris que inicialment va quedar situada sobre el panell de gespa més proper a l'Arc de Triomf i emplaçat perpendicularment al centre de l'arc. L'any 1980 l'ajuntament decidia rebatejar el passeig i dedicar-lo al president màrtir Lluís Companys.
El 1991 aquesta imatge verda va ser substituida per un passeig dur més apte per a l'ús dels vianants i la restauració i recuperació progressiva dels fanals modernistes dissenyats per Pere Falqués. L'estàtua de Pau Claris va ser desplaçada a uns dels laterals per recuperar el seu lloc original.

 *1976.- Vista a vol d'ocell del Salón Víctor Pradera des del Parc de la Ciutadella.

*1980's.- La recuperada estàtua de Pau Claris en el seu primer emplaçament al centre del passeig Lluís Companys (Fotos: Postales Escudo de Oro)