PLAÇA DE CALVO SOTELO (des de 1979 FRANCESC MACIÀ). Botigues i comerços. Anys 1970's

MIQUEL BARCELONAUTA

La dècada dels anys 1970's suposa la consolidació arquitectònica definitiva de la plaça amb l'edificació a l'últim solar que quedava per construir: el que fa cantonada amb la Diagonal i el carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui avinguda de Josep Tarradellas). Allà es conclou entre 1970 i 1972 l'aixecament de la torre anomenada inicialment del Banco de Vizcaya i rebatejada Edifici Macià després del canvi de nom de la plaça. L'edifici de 20 plantes i 75 metres es l'únic gratacels de la plaça si considerem que la veina Torre Barcelona, seu actual del Grup Godó, ja queda fora d'ella. Va ser projectat per l'arquitecte Josep Lluís Soteras i Mauri (1907-1989) donant preferència a la façana tota de vidre acolorit de tons ataronjats que reflecteix el sol envers l'exterior i que en els seus baixos conté l'obra escultòrica de Josep Maria Subirachs (1927-2014) titulada Comunicació-Computació. La promoció va ser de la immobiliària La Llave de Oro a través de l'empresari Lluís Marsà.

*1970's.- L'edifici del Banco de Vizcaya en primer terme, última edificació que quedava per completar el cercle de la plaça. (Font: Postals Escudo de Oro).

 

   

Detalls dels relleus escultòrics de Josep Maria Subirachs als baixos de l'Edifici Macià, A l'esquerra Comunicació i a dreta Computació. (Fotos: Juan María Pérez / La Vanguardia)

Aquest procés envers l'acabament de la plaça, ja iniciat a la dècada anterior, acaba conferint a l'espai un aire de modernor, que actualitza aquell component ineludiblement burgés que ja ostentava des dels anys posteriors a l'acabament de la Guerra Civil. Eren els temps del Lamoga i les sales de festes d'estiu més properes del nord de la Diagonal (El Cortijo i Rosaleda) que alehores ja havien desaparegut. Tot plegat fa que la zona de Calvo Sotelo aparegui davant dels ulls dels barcelonins, especialment els més joves, com a un nou espai de centralitat, allunyat dels tradicionals del centre de la ciutat. Els caps de setmana i festius, la presència de grups de joves al voltant d'alguns establiments que actuen com a improvisats punts de trobada (bàsicament l'entorn de La Oca i després del Pokin's) i d'una munió de discoteques, pubs i bars musicals concentrats principalment al voltant del triangle que formen els carrers Bori i Fontestà, Beethoven i Mestre Nicolau, afavoreixen grans concentracions humanes en la zona. D'altra banda, i des d'una òptica ideològica, la notable presència de jovent de ment conservadora o si més no despolititzada, fa que l'apelatiu Zona Nacional sigui aplicat a la plaça com l'avantsala d'accés als barris benestants i popularment anomenats pijos situats per sobre de la Diagonal. L'únic cinema de la plaça, el Rialto, va tancar portes al 1977.

També són remarcables en aquesta dècada els canvis al nomenclàtor dels carrers. Així amb la mort del dictador i l'adveniment de la democràcia, els anys 1970's es van tancar amb substancials canvis de nom en el carrers de l'entorn. La pròpia plaça a partir del 20 de desembre de 1979 es dedica al primer president de la Generalitat Republicana Francesc Macià (1859-1933) tot descartant al polític conservador José Calvo Sotelo (1893-1936), un dels màrtirs preferits del franquisme després del seu assassinat dies abans de l'inici de la Guerra Civil. L'Avinguda Diagonal, que durant tota la dictadura va honorar al Caudillo Franco recuperava el seu nom original. De la mateix a manera, la via d'accés al Turó Park que el règim franquista va dedicar al colpista Manuel Goded Llopis (1882-1936), militar responsable del fracassat Alzamiento a Barcelona el 19 de juliol de 1936, va tornar a recuperar el nom del violoncel·lista universal Pau Casals. D'altra banda, el president de la Generalitat recuperada Josep Tarradellas (1899-1988) hauria d'esperar una dècada mes a tenir el seu propi carrer quan al 1989, ja després de la seva mort, se li va dedicar l'anteriorment conegut com de la Infanta Carlota Joaquima. 

La Plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) amb els seus cinc trams de vorera. (Font: Barcelofília)

A

Del carrer Calvet - Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins a l'Av. del General Goded (després Pau Casals)

* Cases Ferrer i Cajigal.  (Diagonal 600 i Calvo Sotelo 1-5)

Diagonal 600.- Granja La Catalana

Calvo Sotelo 1.- Magda. Perfumeria.

Calvo Sotelo 2.-  Farmàcia Vilanova.

Calvo Sotelo 3.- Rialto Cinema. (fins a 1977). 

Wien

Pokin's. Hamburgeseria (des de 1979).

Calvo Sotelo 4.- 

Calvo Sotelo 5.- Sándor. Cocteleria

Estanc

Mantequerias Lafuente

B

De l'Av. del General Goded (després Diagonal) fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) 

* Annex a les Cases Ferrer i Cajigal

Calvo Sotelo 6.- 

C

De l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins al carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas). 

* Edifici Banco de Vizcaya (després Edifici Macià)

Calvo Sotelo 7.-  Banco de Vizcaya (des del 1972)

D

Del carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas) fins al carrer del Comte d'Urgell.

* Edifici d'Oficines (Calvo Sotelo 8-9 / Comte d'Urgell 261-263 / Infanta Carlota 134)

Calvo Sotelo 8.- Zoppas Electrodomèstics

Calvo Sotelo 9.- Leiro. Ximeneies per la llar

Edifici d'Oficines. Infanta Carlota 134-138.-  

Infanta. Moda femenina 

Mister Dollar. Cabaret

E

Del carrer del Comte d'Urgell fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal)

Calvo Sotelo 10.-  Edifici Wintertur. Assegurances

La Oca. Dinner Shop  

La Oca Express. Cafeteria

Mix.  Bar musical. (1972-1973)

La Oca Gourmet. Restaurant. (des de 1974)

Bazar La Oca. llibres, diaris i revistes (a l'interior)

General Óptica

Trilla. Rodier. Moda (des de 1972)   

Skröner. Televisors

_____________

En aquest mateix blog vegeu també l'article. Plaza de Calvo Sotelo (1940-1979) en aquest enllaç:

https://barcelofilia.blogspot.com/2011/10/plaza-de-calvo-sotelo-1940-1981.html

i els articles de l'etiqueta Plaça Francesc Macià en aquest altre:

https://barcelofilia.blogspot.com/search/label/Pla%C3%A7a%20Francesc%20Maci%C3%A0

BOLERA MONTANA. Diagonal 491. (1952-1955)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS

* 1952.- Anunci inserit a les planes de El Noticiero Universal informant de la inauguració de la Bolera Montana. 

Als anys de la postguerra el tram de la Diagonal comprès entre la plaça de Calvo Sotelo (actual plaça Francesc Macià) i la carretera de Sarrià presentava una aspecte molt diferent en una i altra banda. Mentre que al cantó muntanya hi van proliferar els balls d'estiu (principalment el ball El Cortijo i altres atraccions bàsicament nocturnes), el cantó mar presentava encara un aspecte més pobre amb poques edificis i força solars encara per edificar.

Al número 491, entre els carrers Loreto i Fra Luis de Granada, s'hi va instal·lar una bolera coneguda com Montana. El pocs reclams publicitaris d'aquest local ja l'intentaven identificar davant el possible client amb l'afegitó (frente Cortijo) rere l'adreça de l'aleshores Avenida del Generalísimo Franco.

* 1953.- Un anunci de la Bolera Montana publicat en ocasió de la revetlla de Sant Joan d'aquell any.

La inauguració del local va tenir lloc el 29 de novembre de 1952 i la bolera disposava de 8 pistes de joc  i un bar americà. També s'hi organitzaven revetlles i ball a l'aire lliure en els seus jardins.

La vida de la Bolera Montana va ser efímera. La zona demandava construir-hi edificis i els aficionats al joc de les bitlles van poder continuar exercitant-se al veí Bolódromo situat al ball-restaurant Rosaleda o al Boliche de la Diagonal. 

MUNDIAL SPORT. Pla de Galvany. (1924-1928)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1926.- Plànol de l'època on es pot distingir el Mundial Sport (encerclat en vermell) que era situat entre el Camp de Galvany i la Diagonal amb l'actual plaça de Francesc Macià encara per urbanitzar en la seva part muntanya. A sota una ampliació més definida d'aquesta instal·lació esportiva i recreativa.(Font: Ajuntament de Barcelona).

En les primeres dècades del segle XX  l'actual plaça de Francesc Macià era ja un espai previst des del punt de vista urbanístic però no urbanitzat encara. En aquella zona el carrer Calvet marcava el límit i només disposava d'edificacions a la part del cantó Besòs quan s'hi ascendia en direcció cap a la Bonanova. Al cantó Llobregat hi havia el Convent de les Monges Caputxines, incendiat i saquejat durant la setmana Tràgica del 1909, un gran descampat conegut com a Camp de Galvany utilitzat sovint per assajar desfilades i maniobres militars i que va donar nom al barri contigu i finalment el Turó Park que ocupava un espai molt més extens que l'actual i que funcionava com àrea recreativa i d'atraccions.

Després de l'enderroc de l'esmentat Convent de les Monges Caputxines es va instal·lar en aquell mateix indret, un espai lúdic i recreatiu habilitat per a pràctiques esportives que es va conèixer com Mundial Sport. El recinte tenia forma el·líptica i era envoltat d'arbres. Figurava a la publicitat amb l'adreça de Diagonal (aleshores avinguda d'Alfons XIII) números 601-610 i la primera notícia que tenim de la seva existència coincideix amb la celebració de la Revetlla de Sant Pere de 1924 anunciada en diversos retalls de la premsa local. 

*1924.- Anunci de la revetlla de Sant Pere d'aquell any al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1926.- Vista a vol d'ocell de la cruïlla entre la Diagonal (aleshores Avinguda d'Alfons XIII) i el final del carrer Comte d'Urgell. Ja s'hi endevinava la forma arrodonida de la plaça actualment dedicada a Francesc Macià. A l'altra banda de la Diagonal les instal·lacions del Mundial Sport perimetrades en color groc.   

El promotor i artífex del Mundial Sport va ser l'emprenedor Josep Homs, germà de Delfí Homs que era el propietari de El Ingenio, la popular botiga de màgia del carrer Princesa. Homs era un home especialitzat en l'organització de combats de boxa, la qual cosa explica que el gruix de les activitats esportives celebrades al recinte estiguessin vinculades a l'esport del ring. 

*1924.- Una ressenya d'una matinal boxística dominical en els primers mesos de funcionament del Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 13/9/1924).

*1925.-  Un altre retall sobre l'activitat pugilística al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 10/11/1925).

*1925.- Un combat de boxa celebrat a les instal·lacions del Mundial Sport el dia 15 de novembre d'aquell any. Els púgils són el català Josep Gironès i l'italià Leo Giunchi. (Foto: Ramon Claret i Joan Bert /ANC).

Més enllà de la pràctica de l'esport i la organització de combats de boxa, així com la celebració de revetlles i la seva utilització com a sala de ball, l'altra activitat principal del Mundial Sport es va complementar oferint espectacles teatrals a l'aire lliure, especialment a l'estiu de 1927, quan l'actor Josep Gisbert va promoure la creació en aquest recinte del Teatro de Verano Guerrero

*1927.- Poques setmanes abans de l'obertura del Teatro de Verano Guerrero al Mundial Sport, la premsa ja en parlava tot lloant la figura de Josep Gisbert que va negociar amb Josep Homs la presentació de números teatrals i de varietats al recinte. (Font: El Día Gráfico. Edició del 24/5/1927)

*1927.- A principis de juny d'aquell any ja s'anunciava l'obertura del Teatre d'Estiu Guerrero al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 11.6.1927)

*1927. - ... i només uns dies després es feia públic tot el programa de la inauguració de la temporada d'estiu. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 17.6.1927)

*1928.- Anunci publicat l'1 d'agost de 1928 que evidenciava la clausura definitiva del Mundial Sport  posant a la venda tots els seus elements. Rere quedaven quatre anys d'activitat.

*1932.- Retall de l'edició del diari esportiu madrileny As corresponent al dia 21/06/1932, que conté una breu descripció de les característiques del Mundial Sport, que ja havia desaparegut uns anys abans.  

A l'agost de 1928 la pista i les instal·lacions del Mundial Sport van quedar inactives i en els mesos  següents serien enderrocades. Urgia tancar el cèrcol de la plaça i concloure la urbanització pendent d'aquella zona de la Diagonal. Els primers edificis a construir-se foren els projectats per l'arquitecte Josep Maria Rodríguez Lloveras que va dissenyar l'edifici en corba executat el 1935 que arriba des de l'inici del carrer Calvet fins a l'entrada de l'actual Avinguda de Pau Casals. Al mateix temps, aquell era en punt d'arrencada de la Travessera de Gràcia que abans de la urbanització travessava la Diagonal i s'ajuntava amb l'altra travessera, la de Les Corts, passada la carretera de Sarrià. 

LA TOUR. Cafeteria. Cocteleria. Urgell 261. (1960's-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

A partir de mitjans dels anys 1960's el costat mar de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià), el que limitava amb la part superior de l'Eixample (final dels carrers Urgell i Villarroel, carrer Buenos Aires) va començar a poblar-se de nous edificis que aviat van completar la urbanització d'aquell sector fins aleshores encara ple de descampats.

La zona, que ja era noble a la banda superior de la plaça, amb locals com Sandor, Lamoga o la perfumeria Magda, va incorporar així nous establiments al costat mar. Al final del carrer Comte d'Urgell, en un dels baixos de l'edifici d'oficines que havia ocupat el solar del desaparegut Club Patín, va obrir una moderna cafeteria snack-bar i cocteleria, coneguda amb el nom de La Tour.

Interiorisme d'inspiració parisenca amb un neó al carrer a la porta d'entrada que evocava les línies de la torre Eiffel, identificaven ràpidament aquest establiment, que aviat va aconseguir integrar-se a la zona i a la nit d'aquell sector que enllaçava el capdamunt de l'Esquerra de l'Eixample amb la Diagonal més elegant i burgesa.

El periodista Joan de Sagarra. en un dels seus articles a La Vanguardia. recordava aquella zona i haver visitat sovint La Tour amb Gabriel García Márquez per tal de prendre les ultimes copes de la nit. Explicava Sagarra que el barman del local (un competent canari que havia vingut de Papikra) feia un dels millors dry martini de la ciutat.

[1].- De Sagarra, Joan. Todo pasaba en la calle Buenos Aires. Suplement Vivir pàg. 4. La Vanguardia Edició del 7 de juliol de 2019. 

NEBRASKA. Restaurant Cafeteria. General Goded 3. (1951-1959)

En acabar la Guerra Civil, els franquistes van dedicar l'àmplia i curta via enjardinada, que connecta l'actual plaça Francesc Macià amb els Jardins del Turó Parc, al general Manuel Goded. Aquest militar havia estat el responsable de l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Un simple repàs a la història ens recorda que aquell va ser un cop d'estat frustrat des dels seus inicis per l'acció de les forces populars i una part important de la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil que van romandre fidels a la República. Goded i els seus col·laboradors ho van pagar amb la vida, acusats de traïció i afusellats a Montjuïc, només unes setmanes després, el 12 d'agost d'aquell mateix estiu de l'any que va començar la Guerra. 

L'Avinguda del General Goded, que com avui ja havia estat dedicada anteriorment a Pau Casals va transformar-se en una de les vies preferides dels poders oficials victoriosos a la Guerra. Els edificis de la zona es van convertir ben aviat en un nucli burgés especialment apreciat per aquesta nova burgesia sorgida del resultat de la guerra. Com recorda Lluís Permanyer [1] personatges del bàndol vencedor com els Calviño, Juncadella o Garí juntament amb un jove i emergent Samaranch es van fer els amos d'aquell sector, que tenia en l'edifici corbat de la plaça de Calvo Sotelo el seu màxim exponent de l'oci nocturn amb el Lamoga com a buc insignia.  

El trànsit dels anys 1940's als 1950's va tenir en l'obertura de la cafeteria restaurant Nebraska, al número 3 de General Goded, un altre dels exponents de local aburgesat. L'establiment disposava d'una animada terrassa exterior al passeig central de l'avinguda i s'hi organitzaven revetlles d'estiu i reveillons de cap d'any.

*1951.- Sopar de Cap d'Any al Nebraska per rebre el nou any 1952.

*1953.- Les revetlles eren també habituals al Nebraska 

*1955.- Fotograma del film Contrabando (Contraband Spain), codirigit per Lawrence Huntington i Julio Salvador, on podem veure al protagonista Richard Greene llegint el diari vespertí La Prensa assegut a la terrassa exterior del Bar Restaurant Nebraska de l'aleshores avinguda del General Goded

Als inicis de 1960 el local va passar a ser el Restaurant Snack-Bar Welcome de vida efímera.

*1960.- Anunci del Restaurant Snack Bar Welcome. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Posteriorment, entre 1962 i 1970, el local va ser ocupat per la cafeteria Katanga, que sovint apareixia a les planes d'anuncis de la premsa amb ofertes de feina de cambreres per a noies amb bona presència.

Finalment al novembre de 1973 s'hi va instal·lar una de les botigues de moda d'E. Furest, que ha perdurat fins l'actualitat (2021)

[1].- Permanyer, Lluís.- Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona, 1996

EL CORTE INGLÉS (FRANCESC MACIÀ). Centre comercial. Diagonal/Villarroel/Buenos Aires. (1993-2021)

*2010's.- Vista de la planta de vendes de El Corte Inglés- F. Macià des de la cantonada del carrer Villarroel amb la Diagonal.

Els últims dies de gener de 2021 tancava la planta de vendes dels grans magatzems El Corte Inglés de Francesc Macià. Tot i que l'establiment no era a la mateixa plaça, se'l coneixia amb aquest nom per la seva proximitat i per distingir-lo del de Diagonal-Maria Cristina.

Aquests grans magatzems havien pres el relleu als de Galerias Preciados (1984-1993), que al seu torn havien succeït als de Sears (1967-1983), que foren els primers en ocupar l'edifici.

En realitat l'immoble ja havia estat venut dos anys abans del seu tancament a l'empresari Pedro Alonso, que hi va promoure una reconversió en edifici d'oficines amb grans botigues a la plantes baixes.

El centre comercial de Francesc Macià sempre havia estat una mica en segona línia pel seu format més limitat. No obstant, entre 2003 i 2004 El Corte Inglés va procedir a una renovació a fons de l'edifici, tant de l'interior com de l'exterior, amb una façana principal de vidre que va canviar radicalment la fesomia històrica de l'edifici, que disposava de sis plantes i soterrani. Aquell projecte de reforma i ampliació va anar signat pel gabinet d'arquitectes Martorell, Bohigas, Mackay, Capdevila i Gual. 

Tot i no tenir la volada dels de Plaça Catalunya o de la part alta de la Diagonal, aquests magatzems eren molt apreciats pels veïns dels barris pròxims, Galvany, Turó i de la zona nord de l'Esquerra de l'Eixample, en especial pel seu supermercat del soterrani.

Amb el seu tancament ja eren dos els centres comercials de l'empresa El Corte Inglés que desapareixien a Barcelona. El primer havia estat el situat a l'antic edifici del Banco Central, a la cantonada de la Rambla de Canaletes amb Plaça Catalunya, que anteriorment havia estat propietat de la firma britànica Mark & Spencer's.

La cadena de grans magatzems preparava la creació d'una filial logística pròpia, seguint un model semblant al de l'emergent Amazon, pel que fa a l'emmagatzemament i repartiment de mercaderies per tal de poder competir en la venda a distància.

*2018.- Vista de l'edifici des de la cruïlla de Villarroel amb Buenos Aires (Foto: Albert Esteves).

ESCULTURA FOUR WINGS D'ALEXANDER CALDER a l'Avinguda General Goded, actual Avda. Pau Casals (1975-1976)

 Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1975.- Vista de l'Avinguda de Pau Casals (aleshores encara dedicada al general Goded), on es pot veure el lloc on estigué emplaçada l'escultura Four Wings de l'artista Alexander Calder. (Foto: Postals Escudo de Oro). 

A l'any 1975 la Galeria Maeght, que tenia la seva sala d'exposicions al carrer Montcada, molt a prop del Museu Picasso, va fer una donació al Ajuntament de Barcelona d'una obra de l'artista nordamericà Alexander Calder. [1]

*1975.- Noticia publicada a La Vanguardia sobre la inauguració del monument

*1975.- L'obra de Calder amb la Torre Macià (aleshores Banco de Vizcaya) al fons. (Foto: Eduard Calvó).

Era una escultura amb el nom de Four Wings (quatre ales) que estava fosa en metall i pintada d'un llampant color taronja, que probablement al ulls d'alguns ignorats en matèria artística els donava una aparença de pendent d'acabar de pintar com si només li haguessin aplicat la capa prèvia de la pintura antioxidant.

L'escultura es va situar en el primer dels grans escossells situat al tram central de l'avinguda del general Goded (actualment dedicada a Pau Casals) i pràcticament en el seu embocadura a la plaça Francesc Macià (aleshores encara dedicada a Calvo Sotelo). L'acte d'inauguració es va celebrar el 25 de febrer de 1975.

*1975.- L'escultura de Calder va ser tan poc respectada, que fins i tot s'hi va plantar un rètol publicitari davant mateix com es veu a la imatge.

El cas es que els veins de la zona, gent d'alta posició social i suposadament amb influències a l'ajuntament, varen endegar una campanya anti-monument que consideraven una obra no mereixedora de figurar en aquell aristocràtic passeig ple de construccions de línies clàssiques.

L'obra de Calder va durat poc temps -poc més d'un any- en aquell indret i fou aviat suprimida i traslladada al costat a la façana principal de la Fundació Miró a Montjuïc.  

*2010's.- Emplaçament actual de l'escultura al costat de la porta d'accés a la Fundació Miró 

[1].- Asociación Aragonesa de Críticos de Arte. Revista núm. 19- Juny 2012. http://www.aacadigital.com/contenido.php?idarticulo=645

CHAMONIX. Restaurant. Boîte. Calvo Sotelo 8-9 / Infanta Carlota 138-140. (1963-1969)

Entre 1962 i 1963 es va tancar el sector sud de l'aleshores plaça de Calvo Sotelo (avui Francesc Maciá) entre el carrer Comte d'Urgell i l'Avinguda Josep Tarradellas (aleshores dedicada a la Infanta Carlota Joaquima). Es va fer aixecant un edifici d'oficines de vuit plantes al solar que uns anys abans havia estat ocupat pel Club Patín. Era la segona construcció que es feia a la plaça després del bloc noucentista de Josep Maria Rodríguez Lloveras (1902-1984), que ocupa tota la corba del sector muntanya (des de Calvet a l'avinguda de Pau Casals). L'edifici de les parpelles de Winterthur encara trigaria un anys a arribar i encara més tard la s'hi aixecaria la Torre Macià ja als anys 1970's.

Als baixos d'aquest edifici numerat amb el 8 i 9 de la plaça, però per la banda d'Infanta Carlota, es va obrir un local al setembre de 1963, que ocupava la planta del nivell de carrer i el soterrani, S'anunciava com a restaurant i el seu nom era Chamonix. Luis Alonso va ser el seu primer xef.

Un parell anys després, a partir del maig de 1965, el local apareixia a la cartellera també com a boîte i al l'espai del soterrani s'hi podia ballar després del sopar. El 1968 la direcció del local li va donar una volta més i oferia ball-discoteca a partir de les 6 de la tarda.

 

*1965.- Retalls de la inauguració de la boîte, el 15 de maig d'aquell any i de l'inici de la temporada següent el 8 d'octubre (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 

Amb l'arribada de l'any 1970 el local va ser reformat a fons i la història del Chamonix es va tancar per sempre. El nou local, que va ser promogut per la cadena Ferrer, oferia els espectacles sexy més agosarats de l'època. Li van posar de nom Mister Dollar.

*1970.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del 10 de febrer. Del Chamonix ja només queda la referència perquè els nous clients de Mr. Dollar sàpiguen on és.