ATÓMICO CLUB. Boite. Aribau 250 / Travessera de Gràcia (1946-1949)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Durant la segona meitat dels anys 1940 i especialment a partir de 1947, amb l'oficialitat franquista tan estricta en vetllar per la puresa de la llengua de l'imperio i en evitar que mots i denominacions estrangeres la infectessin, es va produir una excepció amb la paraula boite que, llevat dels personatges més cultes i viatjats s'emprava habitualment amb la pronúncia espanyola sense el so francès buat.  

Així doncs, els locals anomenats boites havien començat a proliferar en les nits barcelonines. Al costat de Saratoga, emplaçada a les Galeries Maldà amb accés pel carrer del Pi número 5, la del Parador del Hidalgo a la que s'accedia pel passatge Domingo o la de l'Atlanta al carrer Trafalgar sota el gratacels dels carrer Jonqueres, aquests locals varen utilitzar sense problemes la denominació afrancesada que evocava locals de música amb poca llum i ambient íntim. 

En els últims dies de desembre de 1946 es va obrir l'Atómico Club, inicialment publicitat com a Ball, Saló de Tè i Bar Americà. En aquells primers temps del local hi actuava el conjunt de Pancho Melguizo. A l'octubre de 1947, va passar a ser dirigit per Ramon Rocabruna, aleshores gerent del Restaurant Chipi de Sant Just Desvern, amb l'orquestra del pianista Pere Masmitja que amenitzava les sessions i la ballarina La Luana evolucionant sobre l'escenari. Els van succeir Alfredo Alcácer amb el seu conjunt instrumental i una altra ballarina coneguda com Finita Pérez.

Alfredo Alcácer

L'Atómico era situat al carrer Aribau, en els baixos de la primera finca de la vorera del costat Besòs, un cop creuada la Travessera de Gràcia en direcció muntanya. Era un edifici d'inicis dels anys 1940's enlairat obre els terrenys que havia ocupat el jardí del Convent de les de les Dames Negres de les Germanes de l'Infant Jesús.

L'últim curs del local va ser el 1948-1949, que va ser amenitzat en gran part pel conjunt de Pere Masmitjà, que va obrir la temporada el 20 de desembre.

*1948.- L'últim anunci aparegut en premsa de l'Atómico va coincidir amb el reveillón de Cap d'Any per rebre al 1949.

BWANA. Discoteca. Rosselló 217 (1960`s)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El primer local de ball, música i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps, als senyors o senzillament a l'home blanc. 

*1960.- En els seus primers mesos d'existència el Bwana apareixia anunciat a la premsa com a bar, com veiem en aquest anunci del Sopar de Nadal d'aquell any. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

*1960. Reveillón d'entrada a l'any 1961.

*1963.- Publicitat de la Boite Bwana al periòdic de tarda El Noticiero Universal (Font: ARCA).

El primer local de musica i oci que es va obrir als baixos del carrer Roselló 217, tocant a Balmes, va ser la Boite Bwana, que es presentava al públic amb aquest nom, una popular expressió en llengua suahili emprada per algunes tribus africanes per fer esment als caps o senyors o senzillament a l'home blanc.

Pel Bwana hi van passar artistes com el cantant melòdic José Luciano. José Carlos Fores, el Trio Rogers o  Gladis, així com el grup Los Piyayos. 

*1963.- Los Piyayos eren un dels grups habituals que actuaven al Bwana en aquells temps. (Font: todocoleccion.com)

A principis del 1963 el local va ser objecte de reformes i no es produiria la reobertura fins el 23 de març d'aquell any.

*1963.- Un programa de la Boite Bwana després de la seva reforma. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

Amb el pas dels anys l'Urogallo i després El Molí van succeir aquest primitiu Bwana ocupant el mateix local. Amb el canvi de segle i la globalització el local seria ocupat per Mojito, una discoteca de ritmes llatins.

THEBAL. Boîte. Discoteca. Carrer Artesania 38. (1967-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Una de les discoteques pioneres d'aquest tipus de locals apareguda al final de la dècada dels 1960's a la zona perifèrica de La Guineuteta.

El nom del local (Thebal) semblava combinar les denominacions típiques fins aleshores dels llocs d'oci amb musica com eren el Saló de Thé i el Ball, si bé va imposar el nom de boîte, importat de França, que li donava un caire de modernor.

Era situada al número 38 carrer  Artesania, prop de la plaça Llucmajor i les primeres referencies a nivell de publicitat corresponen als anuncis de la seva inauguració, que es va produir l'últim dia de 1967 coincidint amb el reveillon de la nit de Cap d'Any de 1968, un any clau en la història de la humanitat en el món occidental, si bé a l'Espanya d'aleshores les coses anaven d'una altra manera per causa del règim de Franco al que encara quedava gairebé una dècada de supervivència. En aquella primera nit de Thebal, el grup hispano-argentí Yerba Mate s'encarregaria d'amenitzar el nou any als assistents a la inauguració. 

*1967.- Un dels primers anuncis publicats en premsa sobre la discoteca Thebal. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

*1967.- El disc Tuset Street del grup Yerba Mate incorporava el tema que donava nom al LP, dedicat al carrer de moda de Barcelona a ritme de xarleston. 

*1970's.- Entrada a la discoteca al costat de l'estanc corresponent a l'expendeduria de tabacs número 278. (Foto: Autor desconegut)

A Thebal s'hi arribava des del centre de la ciutat amb líníes de tramvia  47, 48 i 50 i amb els autobusos de les línies 13 i 31 de l'època. Malgrat el seu caràcter de discoteca, hi eren freqüents les actuacions en directe d'artistes i conjunts de la música pop de l'època que buscaven obrir-se camí cap a la fama. 

La discoteca va sobreviure fins entrats els anys 1970's.

THE EMBASSY. Discoteca. Torre Catalunya. Avda de Roma 2-4 (1978-1980's)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Als inicis de la dècada dels 1970's el panorama que presentava la cruïlla entre l'avinguda de Roma, l'inici del carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) i l'eix format pels carrers Numància i Tarragona, era encara força desolador. En aquell indret s'agrupaven una caserna de cavalleria en vies d'extinció al carrer Tarragona, on subsistien un seguit de magatzems i quadres de bestiar que nodrien al veí Escorxador, una històrica fàbrica (La España Industrial) que demanava a crits un relleu i un mar de vies ferroviàries en procés lent de soterrament i cobertura, que amb el temps donaria pas a la plaça dels Països Catalans i a la nova l'estació de Sants.  

En pocs anys tot aquell espai aniria canviant radicalment. Una de les icones que s'associen a aquell canvi d'imatge de la zona fou la construcció de la Torre Catalunya, un edifici de 24 alçades amb un cos més baix de 8 que acollia l'Expo Hotel i marcava els inicis del carrer Mallorca després interromput per la caserna i avui pel complex d'edificis que s'anomenà Roma-2000.     

La torre i l'Hotel que acollia era un dels preferits pels forasters congressistes i esporàdics visitants de les múltiples events que es celebraven a l'espai firal de Montjuïc

Una instal·lació d'aquestes característiques no podia deixar de disposar d'una discoteca on els allotjats poguessin gaudir i esplaiar-se en els moments d'oci de la visita a la ciutat. Als baixos i soterrani del gratacels va ser instal·lada una discoteca The Embassy que va obrir portes abans de l'estiu de 1978. De fet, el nom d'Embassy ja havia estat lligat a la nit barcelonina de la postguerra mitjançant la sala de ball d'aquest nom que hi hagué al final del carrer Casanova

Durant els seus primers anys, la nova discoteca ve ser força visitada per artistes del món de l'espectacle i acollia sovint lliuraments de premis, homenatges i presentacions, generalment amenitzades per la figura de Jean Michel, un dels animadors i presentadors més habituals de les nits barcelonines. 

L'oferta de serveis de la torre i l'hotel es complementava amb la cafeteria La Mandarina a la planta baixa, el Caesar's a un restaurant panoràmic situat a l'última planta des d'on es podia gaudir d'unes extraordinàries vistes sobre la ciutat i la discoteca-restaurant del soterrani Le Consulat.

D'CHARLES. Boite-Discoteca. Josep Estivill 18-20 (1968-1982)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS  

1968 va ser un any especialment prolífic pel que fa a l'obertura de discoteques i no tan sols al centre de la ciutat sinó també als barris perifèrics més allunyats. El dia 20 d'octubre, coincidint amb la tornada de vacances i l'inici de temporada, se n'inaugurava una més al barri de Navas. Era als baixos del número 18-20 del carrer Josep Estivill, prop de la Plaça de Ferran Reyes just tocant a l'avinguda Meridiana i va ser batejada com a D'Charles. El logotip del local presentava la figura d'un personatge vestit amb prendes de l'estil Sargent Pepper's i la imatge gràfica reproduïa formes i colors propis de l'estètica pop de finals dels anys 1960's. 

*1968.- Retall de premsa anunciant la inauguració del local. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El nou local anunciava com a gran reclam la seva pista d'acer, detall molt apreciat pels bons ballarins i obria el set dies de la setmana. Però una altra característica que ben aviat va formar part de la promoció de la discoteca va ser l'anomenada tendència Vagumm, un moviment d'arrels nordamericanes, que es manifestava en una mena de balls rituals i filosòfics amb túniques blanques i una espelma encesa a la mà. Aquesta moda no va quallar a les nostres contrades i és difícil avui trobar referències del què va ser i del que representava. D'Charles també va ser escenari de retransmissions de programes musicals de Radio Juventud La Voz de Cataluña.

*1969.- El periodista G. Martín publicava a l'abril d'aquell any aquest curiós article en el que, sense anomenar-la, ens parla de la discoteca D'Charles, del carrer Josep Estivill i explica què és el fenòmen Vagumm. (Font: Hemeroteca. Diari ABC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1969.- Un altre anunci a la premsa de D'Charles amb especial referència al que anomenaven Tendència Vagumm. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

*1969.- Els concursos de Miss GoGo tampoc hi faltaven al D'Charles.

Un retall del llibre, La nit de les papallones (2009) on l'autor Jordi Coca [1] ens descriu, en uns termes no massa amigables, l'ambient propi del D'Charles i les discoteques perifèriques de moda de finals dels 1960's. 

*1971.- Revetlla de Sant Joan al D'Charles. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Durant la dècada dels 1970's la popularitat del local va decaure i va desaparèixer de les cartelleres dels diaris més destacats de la ciutat. Amb l'arribada de la democràcia, igual que d'altres locals destinats a l'oci nocturn, el D'Charles es va reinventar i a partir de la tardor de 1977 s'anunciava com un night club amb espectacles eròtics i stripteases fins al seu tancament ja entrada la dècada dels 1980's.

*1977.- Primera aparició a la cartellera de premsa del D'Charles com a night club iniciant una nova etapa amb renovació de direcció i local i presentant espectacles sexys. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

-----------

[1].- Coca i Villalonga, Jordi. La nit de les papallones. Edicions 62. Barcelona 2009.

SHANGRI-LA. Discoteca. Muntaner 494. (1962-1966)

 

 

Inaugurat el 22 de desembre de 1962, en el mateix edifici on anys abans hi havia el Club Biscuter de Barcelona (una associació que aplegava els amants d'aquest petit automòbil), el saló de té i boîte Shangri-la s'anunciava com el primer local oriental d'aquestes característiques a Barcelona. De fet, el caràcter oriental es limitava exclussivament a la decoració que incorporava motius de la cultura japonesa.

Aquells primers dies d'activitat del nou local van quedar condicionats per la contundent nevada que va caure sobre la ciutat i que impedia la normal circulació de vehicles. El pendent del carrer Muntaner semblava una autèntica pista d'esquí mentre al Shangri-la es presentava l'actuació del cantant argentí Ricardo Ceratto amb el seu conjunt Los Big Boys i del català Grau Carol.

 

*1962.- La inauguració del Shangri-la a les planes de La Vanguardia

 

 

*1960's.- Discos de Ricardo Ceratto y Los Big Boys i temes en català i en castellà de Grau Carol i la seva orquestra. Aquests van ser els artistes que van inaugurar el Shangri-la. 

  

*1964.- Anunci de l'obertura de la temporada al local (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

El local va romandre actiu durant quatre temporades combinant les actuacions en directe amb la música enllaunada. Finalment va tancar a finals de 1966 i el seu lloc seria ocupat pel night club Le Clochard, en un barri on simultàniament esclatava el fenòmen Bocaccio.

 

SARATOGA. Carrer del Pi 5. Galeries Maldà. (1945-1955)

Un dels primers locals d'oci que durant el franquisme van emprar el galicisme boîte en la seva denominació. Saratoga, un nom força habitual i típic de sales de ball en moltes ciutats del món, va aparèixer a l'abric de l'eclosió de les veines Galeries Maldà obertes al públic a l'any 1943.

En la seva primera etapa el nom del Saratoga, localitzat al número 5 del carrer del Pi,  venia acompanyat de Chez-Nous. Allà hi va començar a tocar el mestre Antoni Ros Marbà en els seus inicis. Reclams publicitaris com "el único rincón que le recordará Paris" formaven part de l'estratègia de captació de clients del local. José Roqueta, Xavier Bali i el Jive Trío de Fernando Orteu eren habituals sobre l'escenari.
La imatge que la publicitat difonia del local era la d'un lloc per a gent aristocràtica i entesa en música. El servei de bar anava a càrrec de Cari, un personatge presentat com un prodigi en el món de la cocteleria.

 

 

*1952.- Retall de premsa sobre el Saratoga publicat a les pàgines de La Vanguardia.

 

Al 1953 el local va ser objecte d'algunes reformes i va ser reobert el primer d'octubre d'aquell any amb un canvi de l'empresa al front de la qual figurava el senyor Pizá com a director i posteriorment Luis Ramos com a nou gerent.

*1953.- Després de l'estiu d'aquell any el Saratoga va tornar a obrir portes, els artistes habituals eren però els mateixos.

 

*1953.- La reobertura del Saratoga va reunir a una nodrida representació de l'aristocràcia de la ciutat.

 

L'actriu, vedette i cantant catalana Gema del Rio (Maria Solé i Cuñat 1913-1996) va actuar a Saratoga als Nadals de 1954.

 

*1955.- Publicitat amb el ventall d'artistes que actuaven a Saratoga aquell any. Fins i tot hi apareixia Luis Ramos, el gerent del local. (Fonts: Hemeroteca La Vanguardia i Programa de mà del Gran Teatre del Liceu).

ACAPULCO. Boîte. Bar musical. Balmes / Manuel Angelón (1959-1992)

 *1959.- Publicitat dels primers anys de la boîte Acapulco.

 

La boîte anomenada Acapulco ja s'anunciava a finals dels anys 1950's en algunes publicacions barcelonines, entre elles el propi programa de mà del distingit públic del Gran Teatre del Liceu, on la publicitat que s'hi incloia era sempre de productes, botigues i locals de prestigi. És de preveure per tant, que en els seus orígens i primers anys l'Acapulco seria un local promogut i orientat a una clientela de classes més aviat benestants. Tot i que s'anunciava al carrer Balmes 322, el local tenia la seva entrada a la part posterior de l'edifici al carrer Manuel Angelón, prop de la cantonada d'aquests dos carrers amb el de Sant Hermenegild. 

 

 

*1970's.- Un sota-got del local.

 

*1980's.- Un encenedor convencional marca Bic. 

 

L'Acapulco va tenir una evolució decadent que el portà a viure diversos formats al llarg de la seva existència. Als anys 80's era una barra americana que encobria aquesta versió de prostitució de clubs i bar opacs, força estesa en aquell barri amb el carrer Rios Rosas com a un dels centres neuràlgics d'aquest negoci. A les seccions d'anuncis dels diaros es podien trebar algunes ofertes de trebvall sol·licitant noies de bon veure per atendre la barra.

També va viure la seva etapa com a bar musical i karaoke amb algun incident violent. La seva pista es perd a partir de 1992. 

*1983.- Anunci insertat a la secció d'ofertes de treball de La Vanguardia.

 

 

*1990.- Publicitat del Club Acapulco convertit en bar musical amb karaoke en els seus últims anys.

 

*1992.- Crònica negra del local en aquest retall de La Vanguardia que informa d'un atracament amb trets i ferits a l'Acapulco. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

LA LECHUZA. Boîte. Discoteca. Tuset 1 (1970-1980's)

Hereva de la discoteca Runner, una de les pioneres a la zona de Tuset als anys 1960's, La Lechuza va irrompre a la dècada següent presentant-se com un local que ja s'inscrivia en la total normalitat del fenòmen discoteca, força estés en aquella via que s'havia posat de moda uns anys abans. Ocupava un dels baixos amb soterrani de la Casa Balbina Mas de Miquel a l’inici del carrer Tuset, molt a prop de la Diagonal. A les tardes tenia un públic jovenil que guanyava edat a les sessions de nit on no hi mancaven actuacions en directe.

Inaugurada a finals de l'any 1970, el seu gran mussol de generosos ulls que donava nom al local, apareixia per arreu i la vida del local amb aquest nom es perllongà fins ben entrada la dècada dels 1980's 

*1980's.- Un sotagot del local amb la característica imatge del mussol. (Font: todocoleccion.com). 

*1970.- Els pocs anuncis de La Lechuza apareguts a la premsa diària van coincidir amb els dies de la seva inauguració. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

CHAMONIX. Restaurant. Boîte. Calvo Sotelo 8-9 / Infanta Carlota 138-140. (1963-1969)

Entre 1962 i 1963 es va tancar el sector sud de l'aleshores plaça de Calvo Sotelo (avui Francesc Maciá) entre el carrer Comte d'Urgell i l'Avinguda Josep Tarradellas (aleshores dedicada a la Infanta Carlota Joaquima). Es va fer aixecant un edifici d'oficines de vuit plantes al solar que uns anys abans havia estat ocupat pel Club Patín. Era la segona construcció que es feia a la plaça després del bloc noucentista de Josep Maria Rodríguez Lloveras (1902-1984), que ocupa tota la corba del sector muntanya (des de Calvet a l'avinguda de Pau Casals). L'edifici de les parpelles de Winterthur encara trigaria un anys a arribar i encara més tard la s'hi aixecaria la Torre Macià ja als anys 1970's.

Als baixos d'aquest edifici numerat amb el 8 i 9 de la plaça, però per la banda d'Infanta Carlota, es va obrir un local al setembre de 1963, que ocupava la planta del nivell de carrer i el soterrani, S'anunciava com a restaurant i el seu nom era Chamonix. Luis Alonso va ser el seu primer xef.

Un parell anys després, a partir del maig de 1965, el local apareixia a la cartellera també com a boîte i al l'espai del soterrani s'hi podia ballar després del sopar. El 1968 la direcció del local li va donar una volta més i oferia ball-discoteca a partir de les 6 de la tarda.

 

*1965.- Retalls de la inauguració de la boîte, el 15 de maig d'aquell any i de l'inici de la temporada següent el 8 d'octubre (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 

Amb l'arribada de l'any 1970 el local va ser reformat a fons i la història del Chamonix es va tancar per sempre. El nou local, que va ser promogut per la cadena Ferrer, oferia els espectacles sexy més agosarats de l'època. Li van posar de nom Mister Dollar.

*1970.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del 10 de febrer. Del Chamonix ja només queda la referència perquè els nous clients de Mr. Dollar sàpiguen on és. 

CHEZ-NOUS. Boîte. Muntaner 130. (1970's-1980's).

 

Avui quan parlem d'un local de parelles, és ben fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin aquests locals privats de gent liberal on es fan intercanvis sexuals i es practica allò que n'anomenen swinging. Als anys 1960's i 1970's del segle passat el panorama era ben diferent. Fou per aquelles dècades que es va començar a parlar de locals de parelles però en un altre sentit. Aquests establiments s'orientaven a que les parelles joves o sense un lloc on poder intimar, tinguessin un territori opac, discret i gairebé anònim on poder exercitar-se en allò que es coneixia popularment amb l'apel·latiu poca-solta de fotre's el lote. En una societat reprimida i represora com la d'aleshores, aquesta pràctica comprenia bàsicament llargs petons amb llengua i alguns tocaments íntims sense perdre mai la referència de la roba. Els interiors eren d'una foscor gairebé impertinent amb seients de gran comoditat i només alguns focus de llum molt concentrada, que estratègicament situats permetien no perdre la referència dels límits espaials. Hi sonaven temes i melodies poc estridents, res de rock & rolls ni músiques ensordidores. Eren notes musicals que fomentaven la tendresa i l'explosió controlada dels baixos instints però sempre dintre d'un ordre.

Al carrer Muntaner tocant a Provença, prop del Mercat del Ninot i de l'Hospital Clinic, hi hagué un d'aquest locals. Era conegut amb la típica expressió francesa Chez-Nous (casa nostra). L'opacitat externa del local podia confondre fàcilment als que no el coneixien amb les pecaminoses barres americanes de senyoretes expertes en fer consumir copa rere copa al client embadalit. Però com hem dit abans, el Chez-Nous era un local de parelles que buscaven intimitat i que ostentaven un cert rang, mai d'adolescents inexperts. S'hi consumien copes i combinats (el San Francisco i l'Screw Driver -altrament dit tornavís o destornillador- n'eren dels més habituals). Una diminuta pista de ball permetia als més agosarats sortir del sector sofàs i recuperar la verticalitat sense deixar d'engrapar a la parella. L'entorn era plagat de còmodes butaques i sofàs on escarxofar-se i, pel capbaix, abraçar i ser abraçat.  El local començava a animar-se de clients cap a les vuit de la tarda, coincidint amb la sortida de la feina, i era actiu fins a la matinada quan ja passar desapercebut era molt més fàcil.

Va desaparèixer entrats els anys 1980's i substituït pel Bugatti i posteriorment pel Contraste. El Bugatti tornaria unes dècades després i avui (2018) continua actiu amb aquest nom. 

 

*1970's.- Una tarja del local (Font: Barcelona Coleccionismo)

PUB CARNABY i BOITE BOUM BOUM. Passeig de Gràcia 130 (1968-1969)

 

 

 

L'estudi de la prehistòria d'un local com el Martin's, situat al capdamunt del Passeig de Gràcia, ens ha portat a considerar altres noms com el Pub Carnaby i la boite discoteca Boum Boum, que estigueren ubicats al mateix lloc.

Als baixos d'aquell número 130 del Passeig de Gràcia, tocant ja a la casa Fuster, s'hi instal·là cap a finals de la dècada dels 1960's un local que recollia el nom del carrer més famós de Londres en aquells temps de l'esclat de la cultura hippie. Pub Carnaby era el seu nom i en la transició del 1968 i 1969 es va anunciar la doble inauguració (28 de desembre i 28 de febrer respectivament) d'una boite pressumptament situada a l'interior del mateix Pub Carnaby i que duia per nom Boum Boum.

L'experiència no va ser gaire llarga atès que el Martin's, amb un format diferent al bar d'ambient homosexual que seria després, va començar a figurar a les cartelleres d'oci i espectacles a partir de 1972.