ANTIC PALAU REIAL. Pla de Palau (Segle XV-1875)

 



*1860's.- Façana de l'antic Palau Reial de Barcelona al Pla de Palau.

 

Construcció de llarga història i multiples usos i funcions situada al Pla de Palau entre el Passeig d'Isabel II i la plaça de les Olles. En aquell indret  el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat.

La història de l'edifici es remunta a mitjans del segle XV quan es va construir la coneguda hala dels draps (1444), un dipòsit de mercaderies que feia les funcions de magatzem portuari de la llana. Posteriorment seria habilitat com arsenal.

Al llarg del segle XVI se li va afegir el pis superior i ja al segle XVII l'edifici va ser reformat. Primerament s'hi va construir un claustre (1618) obra de Francesc Socies i posteriorment (1663-1667) Frai Josep de la Concepció va convertir-lo en Palau del Lloctinent donant-li un estil barroc classicista amb planta quadrangular, pati central i elements gòtics a les façanes. L'interior era presidit per una sala principal de planta rectangular i dos pisos d'alçada coneguda com Saló dels Festins.

 

*1677.- La festa dels argenters davant el palau (Font: Francesc Via).

 

 

 

A l'any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l'edifici amb l'església de Santa Maria del Mar.

Aquí es va allotjar l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió Espanyola que va acabar amb la desfeta de 1714. Amb el Decret de Nova Planta i l'abolició del càrrec de virrei, el palau va passar a ser residència del Capità General com a primera autoritat militar a Catalunya, fins que el 1846 van passar a residir a l'edifici de Capitania de l'antic convent de la Mercè.

El 1771, el Comte Roncali va reformar a fons l'edifici donant-li un aspecte neoclàssic a les façanes. El 1802 va ser novament residència reial per acollir Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma durant l'estada a Barcelona dels monarques espanyols que casaren al príncep i una de les infantes amb prínceps italians. Fou aleshores quan s'edificà un pont de fusta efímer que comunicava aquest palau amb l'edifici de la Duana Nova (després Palau del Governador Civil) on s'allotjava la major part del seguici reial.

 

*1870's.- El Palau amb la Font del Geni Català en primer terme. (Font: Biblioteca Nacional de España)

*1858.- Plànol del Palau traçat per Miquel Garriga Roca

Fou en 1864 quan aprofitant l'estada a Barcelona de la reina Isabel II fou definitivament condicionat com a Palau Reial. La façana de l'edifici tenia un rellotge al frontó rectangular que coronava la façana principal i dues vistoses tribunes als extrems de la planta principal. Durant el curt període la Primera República Espanyola va ser condicionat com a jutjat.

El dia de Nadal de 1875 l'edifici va patir un violent incendi que el va destruir i posteriorment fou enderrocat.

 

*1860.- Concentració dels artesans de Barcelona en honor de la reina Isabel II el 23 de setembre d'aquell any

 

*1870's.- Imatge captada des del centre del Pla de Palau. A l'esquerra el Palau Reial i a la dreta l'edifici de la Duana Nova. (Font: J. Laurent / Biblioteca Digital Hispánica)

 

*1850's.- Dibuix on veiem el Palau Reial (fletxa) amb les altres edificacions que envoltaven el Pla de Palau. (Isidore Laurent Deroy)

CASA DEL GREMI DE CALDERERS. Carrer Boria (Segle XVI-1910's) i Plaça Lesseps (1916-1959)

Agraïments a ENRIC H. MARCH, MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS I PARER

Un dels edificis més viatgers de la història de Barcelona ha estat sens dubte la Casa del Gremi de Calderers. Podem considerar-lo un edifici desaparegut del seu lloc d'origen, perquè realment el que es va fer, per dues vegades, fou traslladar pedra a pedra els elements més significatius de la seva façana. L'edifici era emplaçat inicialment a l'embocadura del carrer Boria a la plaça de l'Àngel.

El Gremi de Calderers havia tingut la seva primera seu al carrer del mateix nom, que va desaparèixer el 1394 en construir-se l'església de Sant Jaume a l'actual carrer Ferran. El carrer del Beat Simó de Rojas coincideix avui amb el traçat d'aquell antic carrer dels Calderers. L'edifici del carrer Boria va ser comprat pel gremi als Marquesos de Llió durant el segle XVI.
A finals del segle XIX l'edifici va arribar a tenir quatre alçades per sobre dels baixos a la banda de l'edifici més propera a la plaça i tres a l'altra. La meitat dels baixos més endinsada al carrer Boria era ocupada per un arc, que donava accés al carrer de Filateres i a la façana posterior de l'edifici. La Reforma de Ciutat Vella, que va permetre l'obertura de la Via Laietana, va fer desaparèixer d'aquell indret la casa, que fou enderrocada i la part més valuosa de la façana desmuntada pedra a pedra.

1900's.- Tres imatges de la Casa del Gremi de Calderers al seu emplaçament original. A dalt una vista des de la Plaça de l'Ângel, al centre els grans finestrals de la façana i a la foto inferior una vista des del carrer de Filateres.

El lloc escollit per al nou emplaçament va ser la plaça Lesseps, al sector més pròxim a l'acabament del carrer Gran de Gràcia abans d'arribar al garatge Lluís. La façana va quedar reduida a dues plantes i va resultar sensiblement modificada. En aquest emplaçament va acollir diversos serveis municipals, un parc de bombers i sovint s'hi instal·làven col·legis electorals. 

*1916.- Notícia de la inauguració de la caserna de bombers a la casa, un cop traslladada a la Plaça Lesseps (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 30 de setembre)

*1919.- Soldats aplegats davant la casa durant la vaga de La Canadenca (Foto: Josep Maria de Sagarra /ANC)

*1936.- L'edifici reconstruit a la plaça Lesseps tenia només dos pisos per sobre dels baixos.

*1920's.- Una vista des del peu de les escales de l'església dels Josepets amb el garatge Lluís en primer terme.

*1932.- La Casa del Gremi de Calderers constituïda en col·legi electoral durant les eleccions al Parlament de Catalunya amb una cua de gent per votar. A la dreta de la imatge el final del carrer Gran de Gràcia (Foto: Josep Brangulí) 

A finals dels anys 1950's l'ajuntament va engrescar-se a recuperar antigues edificacions per reformar el Barri Gòtic. La petita plaça Sant Felip Neri va ser un dels llocs preferits per maquillar el barri i cap allà va viatjar la casa, que fou reconstruïda, partida en dos meitats en angle recte, amb l'arc dels baixos que dóna accés al carrer Montjuïc del Bisbe.

*2012.- Des de 1963 la façana llueix en un racó de la Plaça de Sant Felip Neri

FAÇANA ANTIGA DE LA CATEDRAL (1402-1884)

*1880.- Foto i gravat que ens mostren com era la porta principal de la Catedral de Barcelona, abans de l'inici de les obres de la nova façana neogótica.

De la primera catedral de Barcelona no se'n tenen moltes dades. En els documents del Segon Concili de la ciutat de l'any 559 apareix dedicada a la Santa Creu i les últimes excavacions dutes a termes en el carrer dels Comtes de Barcelona han posat al descobert els fonaments d'una església de tres naus separades per dos sèries de columnes de marbre blanc, que hom pensa que són del segle IV. Aquesta primitiva catedral va quedar molt malmesa quan el cabdill àrab Almansor va incendiar i saquejar la ciutat l'any 985.
Posteriorment al segle XI en temps de Ramón Berenguer el Vell es va iniciar la construcció d'una nova catedral romànica que va ser consagrada el dia 29 de novembre de 1058 per l'arquebisbe de Narbona. L'orientació d'aquest temple era exacte al de l'actual catedral, tot i que era molt més petit, i disposava de tres naus, tres absis i un campanar.

El maig de 1298 van començar les obres d'una nova catedral gòtica sota en mandat episcopal de Bernat Pelegrí que durarien prop de 150 anys. La nova església es va bastir aprofitant peces de l'antiga, que no van acabar d'enderrocar fins que no fou completada la nova.

Jaume Fabre fou el primer arquitecte conegut que es posa al front de les obres  el 1317. En una primera fase es van bastir l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri. Posteriorment es van perllongar les tres naus i es va construir un cimbori poc vistós coronat amb peces de fusta. El perímetre de l'església es va tancar el 1417, però va quedar pendent la façana que es va resoldre amb un simple mur sobre el que després es van obrir algunes finestres i la porta d'entrada. El disseny d'aquesta façana però, ja havia estat traçat per Carles Galtés de Ruán des del 1408.

L'ornamentació de la façana de la catedral gòtica va ser doncs, un tema pendent durant quatre segles durant els quals l'exterior del temple en el seu accés principal oferia un aspecte pobre i poc agrait que contrastava amb la sumptuositat de l'interior.

Finalment, aprofitant l'avinentesa de la celebració de l'Exposició Universal de 1888 i gràcies, sobretot, a l'esforç personal de Manuel Girona i Agrafel, un poderós industrial barceloní, es va acometre la represa de les obres de la façana mitjançant un concurs convocat el 1882 que obligava a aixecar-la d'estil gòtic. El guanyador del concurs fou Josep Oriol Mestres que des de 1855 era l'arquitecte oficial de la catedral. Mestres es va inspirar en el disseny que havia deixat Galtés de Ruan a començaments del segle XV i va dirigir les obres fins a la seva mort el 1895. Tot seguit,  l'arquitecte August Font i Carreras es va fer càrrec de l'acabament de la façana, que va concloure amb l'aixecament del pinacle del cimbori de 70 metres completat el 1913.

*1890-1900.- Les dues primeres fases de la construcció de l'actual façana queden reflectides en aquestes dues imatges. A la primera s'havia completat tota la part baixa, mentre que a l'altra s'havien construit també les dues torretes laterals amb els seus pinacles. Quedava pendent només el gran cimbori central de 70 metres que seria coronat el 1913.

CARRER DE L'AVELLANA I FONT DE SANT JOAN (Segle XV - 1912)

*1908.- Una imatge del carrer de l'Avellana captada des de la cruilla amb Graciamat i Riera de Sant Joan. A l'esquerra, entre els dos pilars de pedra del terra, hi havia la font de Sant Joan. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 

El carrer de l'Avellana fou un dels desapareguts a principis del segle XX a causa de l'obertura de la Via Laietana. Discorria entre el carrer de Mercaders i el de Graciamat, aquest ultim també desaparegut amb la reforma. 

Segons l'historiador Pi i Arimón, aquest carrer va tenir anteriorment altres noms entre els que esmenta Allada, Bertrán Salcet i Font de Sant Joan, a la vegada que feia notar que el nom d'Avellana no era referit a la fruita sino a la femenització del cognom Avellà. De fet, en direcció al Mercat de Santa Caterina i a partir del carrer Mercaders la via canviava el seu nom pel de carrer Avellà.

 

 

*1908.- La font de Sant Joan modificada el 1735 disposava de dues aixetes i va desaparèixer el 1912. Segons una antiga llegenda urbana tenia poders guaridors pel mal de cap. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 

A l'altre extrem del carrer hi destacava la font que des de l'any 1434 hi havia a la cruilla amb la Riera de Sant Joan. Havia estat reformada el 1735, quan es va aixecar l'hospital de pelegrins de Santa Marta i va quedar adossada a la paret. L'aigua d'aquesta font segons una creença popular, tenia efectes guaridors pel mal de cap. Calia però, anar a remullar-se'l just a les dotze en punt de la nit de Sant Joan. Així ho comptava també el cronista Ramon Comas, veí del barri, que des del balcó de casa seva veia la cua de ciutadans que cada revetlla de Sant Joan s'hi refrescava el cap.

MAS ROIG (Segle XV - 1915)

*1891.- El Mas Roig en una imatge de finals de segle XIX amb la seva torre de guaita que presidia l'edifici.

El Mas Roig, era una l'antiga masia del segle XV situada a l'actual barri del Guinardó, que disposava d'una torre de defensa. En temps del primer borbó espanyol Felip V, s'hi va insta.lar una caserna militar per controlar el pla de Barcelona i la ciutat. Una  gran trama de llargues galeries soterranies per facilitar la fugida en cas d'atac envoltava la caserna i el mas.

Durant el segle XVIII, es van trobar a la finca restes arqueològiques d'unes termes o banys de l'època romana, troballa força habitual en moltes de les masies medievals de la zona.
En començar el segle XX, la finca i la masia eren propietat del banquer Josep Maria Valls i Vicens un dels socis de la banca Magí-Valls. El seu fill Manuel Valls, home de gran fe catòlica, va cedir el Mas Roig a les monges cistercenques durant el periode 1909-1913 posterior a la Setmana Tràgica. Les religioses havien tingut que fugir del Monestir de Valldonzella a Sant Gervasi, que havia estat cremat durant els aldarulls de la setmana tràgica a l'estiu de 1909. Les monges s'hi van instal·lar fins que varen poder retornar al seu antic emplaçament.
El 1915 la finca i el mas van ser venuts a l'industrial Joan Roig i Mallafré, que va iniciar les obres, que es perllongarien fins el 1917, per convertir l'antic Mas en la Torre dels Pardals.

BALUARD DEL REI. (Segle XV-1890)

Agraïments a JAUME MAS i ENRIC COMAS i PARER

*1865.- El Baluard del Rei vist des de la muntanya de Montjuïc amb el port i el barri de la Barceloneta al fons (Foto F. Frith)

*1870.- El Baluard del Rei, al fons després de les Drassanes, vist des de l'indret que actualment ocupa el Portal de la Pau i l'embarcador de les golondrines. (Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1873.- Plànol de les Drassanes realitzat per Juan Gaya. En groc el Baluard del Rei.

*1890.- Una vista del baluard que sobresortia en direcció a Montjuïc des de la línia de la muralla (a l'esquerra de la foto) contigua a la Porta de Santa Madrona. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

El Baluard del Rei, també anomenat del Mar, era situat a l'extrem de la Muralla del Mar més proper a Montjuïc, adossat al recinte de les Drassanes. En aquell, indret, on avui hi ha la plaça de les Drassanes (popularment coneguda com la plaça del carbó) i l'inici de l'avinguda del Paral.lel, aquesta construcció fortificada era l'angle de la muralla, que abandonava la línia de mar i girava en direcció cap a l'interior. Com en tot recinte emmurallat, el baluard formava un sortint de la linia de la muralla que permetia una millor defensa de la ciutat en cas d'atac exterior i era el lloc ideal per concentrar les peces d'artilleria. 

Segons el diari El Diluvio (edició del dia 26 de març de 1890) fou en aquesta data quan s'inicià l'enderrocament del Baluard del Rei en un acte presidit per l'alcalde Fèlix Macià i Bonaplata. Ja feia dos anys que el monument a Colom, aixecat el 1888 en ocasió de l'Exposició Universal, presidia el port de Barcelona, i per això és possible veure algunes fotografies del Baluard del Rei amb el monument al fons. De fet, l'eliminació del baluard va permetre obrir fins al mar l'avinguda del Paral.lel.

Durant el procés d'enderroc es van emprar materials explosius i l'execució de l'obra no va estar exempta d'algun accident de treball. Així ho explicava El Diluvio en la seva edició del 18 de desmebre de 1890. Un carrabiner va rebre l'impacte d'una deflagració i li van haver d'amputar una cama. L'alcalde Joan Coll i Pujol li concedí un lloc de treball de guarda al Parc de la Ciutadella.

*1862.- Una de les fotografies més antigues que es coneixen del Baluard del Rei, amb un rieral d'aigues residuals en primer pla i la Porta de Santa Madrona al fons. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1863.- Vista de la muralla de les Drassanes des de la costa del Morrot. Al centre de la imatge es pot veure la porta de Santa Madrona i a la dreta el Baluard del Rei. El mar arribava aleshores fins a la mateixa muntanya de Montjuïc formant un penya-segat. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1890.- Notícia de l'inici de les obres d'enderrocament del baluard apareguda a l'edició de El Diluvio de 20 de març d'aquell any. (Font: ARCA).

*1890.- El Baluard del Rei comença a ser enderrocat. El tram en obres que es veu en primer terme correspon a l'actual passeig de Josep Carné. Al fons, es pot veure la silueta del cim del monument a Colom entre les edificacions interiors del baluard. (Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1890.- L'inici de l'enderroc captat des del costat de Les Drassanes. (Font: El Diluvio).

*1891.- Diversos dibuixos de l'estat de les obres publicats a l'edició de La Ilustración Hispano-Americana de maig d'aquell any. (Font: Extrets de fotografies de Ramon Burgas. ARCA). Cliqueu a sobre per ampliar les imatges.

LA MURALLA DEL MAR (1427 - 1881)

*1850. La muralla del mar al seu pas per davant de l'antic convent de la Mercè (actual Capitania General) amb el pont d'accés que travessava per sobre del carrer Sota Muralla. Al fons, les Cases d'en Xifré. (Gravat d'Onofre Alzamora)

Entre 1427 i 1475 Barcelona va aixecar la seva fortificació marítima per protegir-se de l'arribada de pirates a la ciutat. Era la coneguda muralla del mar, una barrera de pedres  que arribava des de l'actual plaça d'Antonio López fins a les Drassanes i el Baluard del Rei, tot connectant amb els altres trams de muralla terrestre fins encerclar la ciutat.

L'any 1834 el capità general Ramon de Meer y Kindelán la va fer eixamplar i ampliar després de l'enderroc del convent gòtic de Sant Francesc, que havia estat propietat del duc de Medinaceli, al qual es va dedicar una plaça en aquell indret. Al mateix temps, l'espai obert contigu a la muralla va ser empedrat i il·luminat fins esdevenir un autèntic passeig.

La barrera de pedres que componia la muralla va ser eliminada entre els anys 1873 i 1881 per donar pas uns anys després al passeig de Colom. El servei de defensa que feia aquella vella muralla havia quedat obsolet amb els moderns procediments d’estratègia militar. La desaparició de la muralla del mar va permetre també la connexió de la ciutat amb el barri pescador de la Barceloneta que fins aleshores era territori aillat fora dels murs que protegien la ciutat.  

*1870.- La muralla del mar des d'un punt proper on després s'urbanitzaria la plaça d'Antonio López. (Foto: Charles Clifford / MNAC).

*1860/1870.- Fotos: Joan Martí i Centelles. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

*1855.- El carrer Sota Muralla amb les escales per pujar al passeig situat sobre la muralla. Al fons la muntanya de Montjuïc.

L'any 2007 es va iniciar la construcció d'una promoció immobiliària, al costat de l’antiga estación de Rodalies, que va comportar la redescoberta del Baluard de Migdia i d’un tram de la muralla del mar. Aquest fet va generar un ampli moviment ciutadà en defensa de la seva conservació. L’ajuntament va prometre inicialment (maig de 2008) construir un circuit arqueològic per preservar la total visibilitat del Baluard de Migdia, que el convertiria en un indret d'interès turístic i facilitaria la interpretació històrica del conjunt.

No obstant, un cop presentat públicament el projecte definitiu, la modificació va ser mínima i, tot i que l'Ajuntament va voler salvar la muralla i el Baluard de Migdia, ambdues troballes van quedar enfonsades i una petita plaça interior només permet la visió d’aquell del conjunt històrico-patrimonial, des del pàrquing dels nous edificis, a través d’una mena de peixeres semi-transparents.

*1878.- La muralla del mar en fase d'enderrocament prop de l'actual plaça d'Antonio López. Al fons es poden veure, a l'esuqerra l'antic convent de Sant Sebastià i darrere el Palau de la Llotja. A la dreta les cases dels porxos d'en Xifré. (Dibuix de Lluis Rigalt, datat del mes de maig de 1878).

*1870's.- Un dels acessos per pujar a la muralla del mar, que es trobava en la confluència del carrer de Llauder amb el Pas Sota Muralla. (Foto: Autor desconegut).

CARRER DE LA CORRIBIA (S. XV - 1953)



Del carrer de la Corríbia ja se'n tenia notícia documental el 15 d'agost de 1409 en una Ordre del rei Martí l'Humà, segons la qual l'hospici anomenat Casa de Joan de Sant Joan havia de ser enderrocat per tal que aquell carrer pogués arribar al palau major. En aquells inicis del segle XV i en castellà oficial se l'anomenava Coharrubia. El significat del mot corríbia és dubtós. Potser l'explicació més lògica és la que apuntava Agustí Duran i Sanpere en un article a La Vanguardia de l'any 1934. L'historiador identificava una corríbia amb un pas per recòrrer en contraposició als carrers sense sortida o als que presentaven dificultats per enllaçar amb d'altres i conformar itineraris.

En el llenguatge popular però, aquesta via va rebre el noms de carrer dels Sellers i de les Escales de la Seu. Arrencava del carrer Tapineria i discorria pel davant de les escales de la catedral fins a la plaça Nova.

*1915.- La casa del gremi de sabaters del carrer de la Corríbia, que va ser reconstruida en els seus dos primers pisos a la plaça Sant Felip Neri.

La construcció de les escales de la catedral es remunta a l'any 1545. Fou aleshores quan el Capítol Catedralici va decidir urbanitzar aquell entorn i el carrer de la Corribia va perdre les primeres edificacions en ser enderrocades varies cases, així com  dues torres de l'antiga muralla romana, que donaven al pòrtic d'entrada a la seu. Al seu lloc es van construir les escales d'accés per salvar el desnivell existent. Aquest esponjament va donar lloc a la plaça de la catedral.
De les edificacions més notables hi destacava la casa del gremi de sabaters, datada de l'any 1565 i renovada el 1740, tal i com constava en una gran planxa de bronze, amb una bota de muntar gravada, que figurava al balcó del primer pis. Un altre edifici d'aquell carrer era la casa de la confraria dels taverners edificada el 1556 i restaurada el 1751.

Tot aquest espai va ser força castigat per les bombes de l'avió nacional i els seus aliats italians durant els bombardeigs sobre la ciutat de l'any 1938.

*1905.- Després del tram eixamplat de davant de les escales de la catedral, el carrer continuava al fons fins la plaça Nova

Acabada la Guerra Civil es va procedir a eixamplar i reordenar tota la zona, a la vegada que s'intentava dotar d'una major visibilitat la façana de la Catedral i el seu entorn. Així, foren enderrocades les cases que donaven a la Pia Almoina, mentre que la casa del gremi de sabaters va ser traslladada a la veina plaça de Sant Felip Neri.

*1932.- El carrer de la Corríbia (marcat en vermell) durant els anys de la Segona República en un plànol topogràfic municipal. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Dues imatges del carrer de la Corríbia captades des del mateix lloc, el punt on arrencava el carrer en trobar-se amb els de Tapineria i Ripoll. La de l'esquerra correspon als anys 1910's i la de la dreta la dècada dels 1940's. (Fotos: Fons Cuyàs i Brangulí)

*1950.- Imatge captada des de dalt de la catedral on es poden apreciar els treballs d'enderrocament de les cases del carrer de la Corribia. Solament la del Gremi de Sabaters (núm. 21), que és la que es veu més a la dreta, seria conservada i la façana traslladada pedra a pedra al seu nou emplaçament a la plaça de Sant Felip Neri on avui acull el Museu del Calçat. (Foto: ANC)  

*1950.- Les cases del carrer de la Corribia foren progressivament enderrocades per deixar l'espai lliure a l'avinguda de la Catedral.

*1951.- Les cases adossades a la muralla que es veuen a la fotografia foren les últimes en enderrocar-se.

El 1953 el carrer de la Corribia era ja història i havia desaparegut totalment. En el seu lloc s'estenia l'àmplia avinguda de la Catedral amb el llarg edifici de cinc pisos on avui hi ha l'Hotel Colon i que enllaçava amb la part que es va urbanitzar en obrir-se la Via Laietana a la plaça d'Antonio Maura.