LA COLUMNA METEOROLÒGICA. Parc de la Ciutadella (1884)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1884.- La columna meteorològica en el seu estat original.

Heus ací un element del paisatge urbà no desaparegut del tot, però que ha perdut els seus components més rellevants fins a quedar convertit només en un vestigi del que fou. Parlem de la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella que va ser inaugurada el 15 de desembre de 1884 (quatre anys abans de la inauguració de l'Exposició Universal) en un indret del parc pròxim a l'Umbracle. Davant seu hi veureu la Font de la Guineu i la Cigonya, mil cops malmesa, restaurada i tornada a malmetre pel vandalisme urbà, en una placeta envoltada de vells i frondosos plàtans. La trobareu a mà esquerra si entreu al Parc per l'accés del Passeig de Picasso al final de l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Josep Ricart i Giralt (1847-1930), capità de la Marina Mercant, va ser el creador d'aquesta columna, seguint l’encàrrec que li havia fet Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), que havia concebut el parc de la Ciutadella com un espai de coneixement.  

El 1885 Ricart va escriure un article al diari El Diluvio on explicava que la seva columna no havia pogut ser presentada per imperatius legals en la llengua dels catalans.

La columna, en el seu estat original, incorporava un termòmetre de mercuri, un baròmetre, un higròmetre de Saussure, un rellotge que donava l'hora d'altres ciutats del món, i un revell al seu cim que, sobre un globus terraqüi, marcava la direcció del vent. Tenia doncs, un clar objectiu pedagògic. Aviat va tenir que ser envoltada d’una reixa per evitar agressions. 

Ricart seria director de l’Escola de Nàutica de Barcelona entre 1900 i 1932 i avui el Museu Marítim concedeix anualment un premi amb el seu nom, que te l’objectiu d’estimular la recerca en tot allò relacionat amb les ciències del mar.

*1884.- Descripció dels elements que componen la columna en aquesta crònica de la inauguració publicada el 17 de desembre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1885.- Apunt crític publicat el 22 de gener d'aquell any sobre algunes deficiències observades a la columna. Curiosa al·lusió a los inteligentes. (Font: La Dinastía/ARCA).

*1885.- Article de Josep Ricart Giralt a El Diluvio. (Cliqueu a sobre per engrandir-lo. Font: ARCA).

*1922.- La columna ja amb la reixa protectora que avui encara està present. (Font: Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya)

*2010's.- Aspecte actual de la columna.

MONUMENT A ANTONIO LÓPEZ, MARQUÈS DE COMILLAS. Passeig de Colom (1884-1936) i Plaça d'Antonio López (1943-2018)

Antonio López y López, marquès de Comillas (1817-1883)

El 16 de gener de 1883 moria a Barcelona Antonio López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant d'esclaus i un dels homes més poderosos de la ciutat. Ben aviat un grup de families benestants encapçalades per Manuel Girona i Claudi López, el seu propi fill, van promoure una iniciativa amb el suport de l'ajuntament presidit per Francesc de Paula Rius i Taulet, per erigir-li un monument. La primera pedra va ser posada el 24 de setembre de 1883 i un any després, el 13 de setembre de 1884 va ser inaugurat.

*1883.- La notícia de l'acte de col·locació de la primera pedra del monument a les planes de La Vanguardia del dia 25 de setembre d'aquell any. (Cliqueu a sobre per ampliar-la)

 

*1890's.- El monument amb un arbrat passeig d'Isabel II al darrera. 

 

La primera estàtua (1884-1936) de Venanci Vallmitjana

El conjunt monumental va ser dissenyat per Josep Oriol Mestres i l'estàtua original d'Antonio López situada sobre el pedestal, era obra de Venanci Vallmitjana, deixeble de Damià Campeny, que va utilitzar peces de bronze procedents dels vaixells de la Companyia Transatlàntica fundada pel propi López. Aquestes peces van ser foses al Taller de Pere Mir.

En el conjunt escultòric del pedestal hi van col·laborar reconeguts escultors de l'època com Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener. 

El monument va ser emplaçat a la plaça de Sant Sebastià sobre l'eix central del traça dels passeigs de Colom i d'Isabel II amb l'escultura encarada cap al costat muntanya i amb un enreixat al peu del monument que l'envoltava

L'ambient revolucionari que dominava els carrers de Barcelona després de l'esclat de la Guerra Civil i el fracàs de l'aixecament militar a la ciutat va propiciar que el revoltats ataquessin el monument. L'escultura va ser abatuda i el monument va ser dedicat a Maximilià Biardeau un dels guàrdies d'assalt morts a causa dels enfrontaments del 6 d'octubre de 1934.

 

*1936.- El dia 24 d'agost, a un mes després de començada la Guerra Civil, l'escultura de ferro d'Antonio López va ser abatuda del seu pesdestal i els revoltats varen pintar el nom del Capità Biardeau a la base del monument. (Foto: Autor desconegut. Fons CNT. IISH - Amsterdam)

 *1936.- Així recollia l'edició del periòdic La Vanguardia del 25 d'agost l'atemptat popular contra el monument.

El pedestal va quedar-se sense estàtua entre 1936 i 1943.
 

 

La segona estàtua (1943-2018) de Frederic Marès

 

El 1943 el govern municipal franquista va decidir reposar l'estàtua amb una rèplica en pedra obra de Frederic Marès. Al mateix temps va modificar l'emplaçament del monument que va ser reposat a la plaça situada entre l'edifici de Correus i la façana posterior de la Llotja del Mar. La nova estàtua de Marès va quedar encarada cap al costat Llobregat.

Al 1952 es va afegir al peu del monument una placa de marbre amb uns versos de Jacint Verdaguer datats de 1876 i dedicats al marquès de Comillas. Aquest esdeveniment coincidia amb el 50è aniversari de la mort del poeta. López havia estat mecenes de mossèn Cinto.

 

AL EXCM. SR. DN. ANTONIO LÓPEZ

Muntat de tos navilis en l'ala beneïda busqui
de les Hespèrides lo taronger en flor
més ay! ès ja despulles
de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida
i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles
de l'arbre del fruit d'or
- Jacinto Verdaguer, Pre. -
Vapor trasanlantic "CIUDAD CONDAL"

18 Novembre 1.876

 

*2000's.- El monument quan era a la plaça d'Antonio López

 

A partir de 2010 s'inicia una campanya contrària a mantenir el monument al carrer que inicia SOS Racisme i a la qual s'adhereixen diversos sindicats i grups municipals.

Finalment el 3 de març de 2018, l'ajuntament presidit per Ada Colau va executar la retirada de l'escultura del navilier del pedestal, una decisió que no va agradar a tothom. 

 

*2018.- Dues imatges de la retirada de l'estàtua.

 

EL PATGE DEL GRUP ESCULTÒRIC DE LLUÍS DE SANTÀNGEL. Monument a Colom. (1888-1960's)

Agraïments a CARME GRANDAS, JORGE ÁLVAREZ i MIQUEL F. PACHA

*1892.- Dibuix d'A.Ross amb l'esboç original de l'escultura amb el patge. (Font: La Ilustració Catalana). 

Estat actual de l'escultura de Lluís de Santàngel a la base del monument a Colom.

La base del monument a Colom és rica en grups escultòrics que representen a diverses personalitats que de manera directa o indirecta van participar en la descoberta del continent americà a finals del segle XV.

Aquests grups estan distribuïts d'una banda en un conjunt d'escultures que mostren quatre figures femenines assegudes sobre sengles pedestals, que amb un posat d'altivesa representen a Castella, Lleó, Aragó i Catalunya.

D'altra banda, sobre els espais existents entre les escultures esmentades i en un nivell més baix, hi trobem quatre grups escultòrics dobles integrades per un personatge principal i un altre de secundari, aquest últim sempre de dimensions més petites.

Orientat cap al tram final de la Rambla hi ha l'escultura de Lluís de Santàngel (1435-1498), un dels homes claus en el viatge de Colom a les Índies. Aquest valencià, provinent d'una família de jueus conversos, era funcionari i escrivà de la Cort del rei Ferran i finançador de molts projectes reials. Santàngel va defensar amb convicció i amb la seva pròpia fortuna el projecte de Colom perquè el navegant d'origen genovès pogués salpar cap a les Amèriques. La seva escultura situada a la base del monument a Colom és de l'escultor Josep Gamot amb esboç de Giovanni Pasanni

Doncs bé, des de finals del segle passat, probablement als anys 1960's, però sense  haver-ne pogut precisar exactament la data, a aquesta escultura li manca el complement, l'actor secundari. Era un noi vestit de patge amb el clos inclinat davant Santàngel al que li ha ofert un objecte en forma de cofre o arqueta que el funcionari reté entre les mans mentre inclina lleugerament el cap en direcció al terra per mirar al subaltern submís que té davant. 

El motiu de la desaparició del patge podria haver estat una bretolada esdevinguda durant alguna celebració pública o concentració. La posició inclinada del patge difícilment aguantaria el pes d'algú que hagués tingut la mala idea d'encaramar-se al seu llom i això malmetria l'escultura. El fet és que un bon dia el patge va desaparèixer i Santàngel va continuar des d'aleshores sol amb l'objecte entre les mans. I així ha quedat, acompanyat de la resta de grups esculturals força malmesos, malgrat la restauració executada el 1965 per Josep Miret. Les escultures mostren uns pegats semblants a cataplasmes de color diferent a la pedra original, que, al cap i a la fi, delaten l'execució d'una pèssima intervenció pretesament reparadora i gens reeixida, d'aquelles que mai no s'haurien d'haver fet.   

 

Comparativa entre una imatge de 1953 (superior) i una altra d'actual (inferior) en les que es pot veure respectivament el patge desaparegut i l'estat que avui presenta l'escultura de Santàngel. (Foto superior: Fragment d'una imatge de la col·lecció privada de Jorge Álvarez).

 

MONUMENT A LA LEGIÓ CÒNDOR (1940-1980)

*1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.

 

Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.

El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.

La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

*1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

 

Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.

 

*1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.

Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

OBELISC D'HOMENATGE ALS CAIGUTS. Plaça Catalunya. (1939)

Agraiments a ENRIC COMAS i PARER

*1939.- Vista de l'obelisc enlairat a l'espai central de la plaça Catalunya en homenatge als caiguts de l'exèrcit nacional durant la Guerra Civil. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

Acabada la Guerra Civil i ocupada Barcelona, el nou ordre franquista no va trigar gaire a exhibir la seva iconografia feixista. La Segona Guerra Mundial ja havia començat, l'eix Roma-Berlin controlava la situació militar a Europa ocupant els països veins, i l'ambient entre els vencedors de la Guerra Civil era d'eufòria davant la possible victòria del Tercer Reich i el seu aliat Mussolini.

La Falange, el Movimiento, la creu carlina, la creu cristiana, l'OJ (Organización Juvenil), el SEU (Sindicato de Estudiantes Universitarios), el yugo y las flechas... van ser alguns dels noms i símbols que la ciutadania va tenir que incorporar obligatòriament al seu dia a dia durant la dura posguerra.

La plaça Catalunya, centre neuràlgic i cor de la ciutat, va mantenir el seu nom malgrat algún intent durant els primers dies de rebatejar-la com a Plaza del Ejército Español. Sovint va ser també el marc idoni i preferit per a dur a terme exhibicions de masses de la nova ideologia dominant.
En aquest context el franquisme va aixecar un monument d'una blancúria excepcional, consistent en un obelisc de forma egípcia amb el símbol de la Falange ben visible. Quedava situat al capdamunt del gran tapís enjardinat on convivien un petit brollador i l'escultura de La Deessa de Josep Clarà.
A l'any següent el monument seria renovat amb un nou disseny però amb la mateixa iconografia.

*1939.- Parada militar amb missa de campanya organitzada pel Frente de Juventudes i altres organitzacions franquistes per inaugurar l'obelisc. Al fons la silueta de l'Hotel Colon amb els balcons amb domassos per donar més caliu a l'acte. La Deessa de Clarà sembla haver-se escapat per no veure l'espectacle. Probablement els organitzadors van optar per retirar-la o cobrir-la perque la consideraven impúdica. (Foto: Josep Brangulí/ANC).

*1939.- Un grup de soldats fent guàrdia nocturna davant del monument encara en obres. La imatge correspon al dia 24 d'abril de 1939, pocs dies abans de la seva inauguració. (Foto: Carlos Pérez de Rozas/AFB).

*1939.- La pluja també va estar present als actes d'inauguració (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 3 de maig)

*1939.- L'oficialitat franquista en tot el seu esplendor a la Plaça Catalunya. Camises blaves, braços en alt i mans esteses. Darrera es veu l'obelisc d'homenatge als caiguts. A sota una parella de soldats custodiant el monument. (Fotos: Josep Brangulí/ANC).

MONUMENT AL CANONGE RODÓ. El Clot (1919-1936)

Article elaborat amb la col·laboració de FRANCISCO ARAUZ

Imatge del monument original a Francesc Rodó i Sala davant de l'antiga església avui desapareguda de Sant Martí del Clot.

Francesc Rodó i Sala (1816-1902) va ser rector de la parròquia del Clot durant més de 30 anys i era un home estimat al barri i a la ciutat per la seva tasca social d'ajut i suport als més desemparats. Des de 1896 fins a la seva mort va ser canonge de la seu de Barcelona. 

Uns anys després es va decidir erigir-li un monument davant mateix de l'església de Sant Martí del Clot. El projecte s'encarregà a l'arquitecte Josep Vilaseca Ribera i les escultures a un jove Frederic Marès que aleshores tenia 26 anys. La primera pedra es va col·locar en un acte solemne al desembre de 1917. El monument constava d'una imatge en bronze del canonge amb uns nens al costat. Darrera hi havia una columna jònica que servia de pedestal a una creu de quatre braços. La inauguració tingué lloc el 24 de setembre de 1919 coincidint amb les festes de la Mercè.

*1917.- Cerimònia de col·locació de la primera pedra del monument amb presència del bisbe de la ciutat. (Foto: La Hormiga de Oro)

*1919.- Fragment de la crònica de la inauguració del monument publicada a La Vanguardia del 25 de setembre.

*1919.- Foto del dia de la inauguració (Foto: La Hormiga de Oro)

El monument va ser salvatgement destrossat el mateix dia 19 de juliol de 1936 coincidint amb l'aixecament militar feixista que va provocar l'inici de la Guerra Civil. Un grup nombrós va assaltar i incendiar l'església i la rectoria i al mateix temps va deixar en un estat lamentable el grup escultòric dedicat a Rodó. 

Acabada la guerra el nou règim va reconstruir l'església als anys 1940's. La reposició del monument va tenir que esperar fins el 1954, essent novament Frederic Marès l'executor de l'obra en pedra calcària, que avui podem veure a la plaça que porta el nom del Canonge i que anteriorment havia estat dedicada a Valentí Almirall. 

L'actual monument al Canonge Rodó va ser instal·lat el 1954 i es obra de Frederic Marès.

*1954.- Notícia de la inauguració del nou monument publicada a l'edició de La Vanguardia del 6 de juliol.

LOCOMOTORA TARRACO. Avda. Josep Tarradellas / Numància. (1980's - 1998)

*1980.- La locomotora Tarraco en els seus primers anys, quan encara no era un niu de brutícia  ni patia les conseqüències del vandalisme urbà.

L'acabament de les obres de cobertura i urbanització de superfície de l'entorn de l'estació de Sants van propiciar la decisió de monumentalitzar aquell l'entorn. L'operació es va resoldre amb una mena d'homenatge al ferrocarril mitjançant l'exposició d'una antiga locomotora, que es va situar sobre un pedestal a la cruïlla on arrenquen el carrer de Numancia i l'avinguda Josep Tarradellas. 

L'aparell exposat era la locomotora Tarraco, que va presidir durant més d'una dècada aquell espai que va romandre durant temps escassament urbanitzat en un entorn que semblava eternament inacabat. Pintada en colors negre i vermell, la progressiva irrupció de la moda dels graffittis i dels tags la va convertir en un autèntic lloc d'experimentació artística on tampoc hi faltava l'acció dels brètols que hi feien les seves necessitats.

Tot plegat va conduir a la progressiva degradació de la històrica locomotora fins al punt que el 1998 es va decidir donar per acabada la presència d'aquella màquina de vapor que va viatjar a Tarragona per a ser restaurada i exposada com a prèstec del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Al mateix lloc s'hi va plantar un bosquet d'alzineres,  que actualment (2015) continua encara pendent de la futura reurbanització un cop s'acabin les obres de l'AVE.

SALÓN VÍCTOR PRADERA. Urbanització. (1963-1966)

 *1965.- Vista del Salón Víctor Pradera des de l'Arc de Triomf.


Més d'una vegada havia sentit a dir que passar en cotxe per sota de l'Arc de Triomf era una d'aquelles petites coses que agradaven als més menuts de la família. Doncs bé, aquesta simple aventura va deixar de ser possible a partir de la tardor de 1962, quan l'ajuntament va decidir emprendre la reurbanització del Salón Victor Pradera (avui Passeig Lluís Companys).

El nou projecte comprenia l'aillament de l'arc, que quedava apartat del trànsit rodat i de l'accés dels vianants, mitjançant un cercle plantat de gespa que dibuixava una rotonda de distribució del trànsit en la cruilla. Trafalgar, Ronda Sant Pere, Avinguda Vilanova i l'inici del passeig de Sant Joan. A l'altre extrem del passeig una solució similar es contemplava al voltant del monument a Rius i Taulet.

 

*1962.- Article i plànol publicats a La Vanguardia del 4 de juliol, que expliquen i il·lustren la primera fase de reurbanització del sector de l'Arc de Triomf. Curiosament el plànol contemplava l'arribada de l'Avinguda de la Catedral a aquesta zona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les voreres empedrades de trencadís van ser escurçades per construir l'esmentada rotonda i van deixar d'arribar fins als murs de totxana de l'arc. Van desaparèixer també els fanals modernistes inclinats de Pere Falqués, que compliren condemna als magatzems municipals al costat d'altres peces històriques de la mateixa família com els sis exemplars del Cinc d'Oros. Només es va conservar alguna base de l'estructura de pedra d'aquests fanals per fer les funcions específiques de banc per a vianants. La via central del passeig va ser dedicada bàsicament a aparcament de superfície.

 *1962.- Article publicat a La Vanguardia en la seva edició del 24 d'agost amb un contingut altament crític sobre com estava reordenant l'entorn de l'Arc de Triomf.

*1964.- Una altra vista del l'entorn de l'Arc de Triomf envoltat de gespa. En una de les bandes del passeig es pot apreciar que encara subsistia una de les bases de pedra dels aleshores desapareguts fanals de Pere Falqués. En primer terme es veuen els sostres d'algunes atraccions de fira de les que s'hi instal·laven habitualment. Al centre de la calçada del passeig les linies pintades en diagonal delimitaven les places d'aparcament de superfície.

Aquesta ordenació de l'espai públic va ser força efímera perque només 3 anys després es va decidir abordar l'inici de la construcció dels aparcaments soterranis, obra executada en dues fases, que va tenir el saló potes enlaire, fins el 1974 quan es va inaugurar la nova ordenació del passeig, sense trànsit a l'espai central i grans quadrats de gespa i palmeres.

 

*1966.- A la primavera d'aquell any van començar les obres de construcció de l'aparcament soterrat que va fer desaparèixer progressivament la urbanització del passeig. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 20 de març)

ORNAMENTACIÓ DE LA PLAÇA CATALUNYA. Festes de la Mercè 1904.

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.

*1904.- Aquest era l'element més notable que va lluïr la plaça Catalunya durant les Festes de la Mercè  d'aquell any. Un monument al bell mig de la plaça coronat per la figura d'un geni català. (Foto. Lluís Girau)

Durant les festes de la Mercè de 1904 la plaça Catalunya va ser testimoni d'una curiosa manisfestació artística que s'estenia pràcticament per tota la plaça i que consistia en una ornamentació molt carregada que no va agradar a tothom i fou durament criticada en alguns mitjans.
Diverses entitas vinculades a la plaça van voler participar en el guardiment d'aquella plaça cridada a ser en el futut el centre de la ciutat i que havia estat urbanitzada dos anys abans amb dues vies que la creuaven en forma d'aspa, una de la Rambla de Canaletes al passeig de Gràcia i l'altra del Portal de l'Angel fins a l'inici de la Rambla de Catalunya.
Una comissió formada per botiguers, industrials, propietaris i veins de la plaça va decidir finançar part del cost  de l'ornamentació de juntament amb el suport econòmic i logístic de l'Ajuntament.
El projecte es va encarregar-se a Ramon Padró, que va dissenyar un espai amb dues fileres de màstils amb gallardets que recorrien les dues vies creuades de la plaça i dels que penjaven noms de catalans il·lustres.
L'element més espectacular era el monument que s'aixecava al lloc d'intersecció de les dues vies. Sobre un basament amb quatre àliges als angles i l'escut de la ciutat, s'aixecava una columna de capitell rococó amb la figura d'un geni català alat al cim que, amb els braços enlairats, sostenia un rusc del que sortien diverses abelles

*1904.- Vista del conjunt des de l'entrada a la plaça per l'extrem de la Rambla. (Foto: Lluís Girau).

*1904.- Les pàgines de La Vanguardia van ser molt crítiques amb aquella ornamentació de la plaça. Sovint amb articles que desprenien un to sarcàstic i burleta com aquest publicat a l'edició del mateix dia de la Mercè. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Cadascún dels quatre accessos a les vies que creuaven la plaça era custodiada per dos dracs alats que sostenien entre les seves urpes els escuts de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc) i de Catalunya (les quatre barres). Immediatament darrera hi havien sengles pedestals coronats respectivament per bustos representatius de quatre al·legories.

ARC TRIOMFAL DE LA GRAN VIA. Exposició Universal de 1888.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i SÍLVIA JANÉ

Entre les nombroses construccions de vida efímera que es varen aixecar durant l'Exposició Universal de 1888 hi destaca un monumental l'arc triomfal emplaçat al bell mig del carrer Corts (Gran Via) prop de la Plaça Tetuan.

Aquesta construcció superava els 20 metres d'alçaria i era formada per un gran arc amb una balaustrada al cim sobre la que se n'aixecava un altre molt més petit coronat per un grup escultòric triple obra de Rossend Navas. Al centre una figura alegòrica a la ciutat de Barcelona i als costats una escultura a cada banda que representaven el Comerç i la Industria. La resta d'escultures eren obra dels germans Enric i Josep Carcassó.
Sobre ambues cares de  l'arc inferior un parell de genis alats subjectaven l'escut de d'Espanya amb els monogrames dels Reis d'Espanya. A banda i banda de l'arc hi havien altres dues figures de quatre metres d'alçada. Un seguit de pebeters situats sobre la balaustrada il·luminaven la part superior del conjunt a la qual es podía accedir a través de dues escales interiors. [1]

*1888.- Il·lustració de l'època (Font. Biblioteca Nacional de España)

*1888.- Dos retalls de La Vanguardia  on s'informava del curs de les obres de construcción de l'arc i de les seves característiques (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1888.- La comitiva reial passa per sota l'arc de la Gran Via (Gravat de l'època)

[1]. La Vanguardia,. Edició del 16 de maig de 1888

OBELISC DEL DOS DE MAIG. Plaça Catalunya. (1940)

Agraiments a ENRIC COMAS i PARER

*1940.- Vista de l'obelisc enlairat al centre de la plaça Catalunya en homenatge als caiguts el 2 de maig de 1808 a la Guerra del Francès i de pas als morts de l'exèrcit nacional durant la Guerra Civil. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).

  

El monument enlairat pels franquistes al maig de 1939, pocs mesos després d'entrar victoriosos a Barcelona va tenir la seva continuïtat a l'any següent en el mateix lloc de la plaça Catalunya. El dia 2 de maig de 1940 s'hi va inaugurar un altre obelisc en homenatge als caídos durant la Guerra del Francès, una data que els franquistes incorporaren al seu calendari de fetes i commemoracions patriòtiques ja des dels primers anys de la dictadura.

El monument, de color blanc, ja no era el típic obelisc egipci sino que el formaven diversos cossos poligonals sobreposats de dimensions més reduides a mesura que guanyaven alçada. Lluia els símbols franquistes habituals amb el yugo y las flechas i una creu llatina en posició destacada. Un cop més, la seva inauguració va possibilitar una d'aquelles manifestacions patriòtiques d'exaltació de la figura de Franco i de solemnitat inquebrantable al nou ordre imposat per la força de les armes.

Aquella plaça Catalunya encara conservava aleshores l'Hotel Colon, un edifici històric que tenia els dies comptats. Ja havia estat adquirit per una entitat bancària, que en menys d'un any hi aixecaria un nou edifici: El Banco Español de Crédito.   

*1940.- Fragment del reportatge publicat a La Vanguardia del dia 3 de maig que contenia aquesta crònica sobre l'acte inaugural de l'obelisc. (Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

*1940.- Un altre detall de la base de l'obelisc amb tota la parafernàlia simbòlica franquista del moment. Al fons, l'antic Hotel Colon vivia els seus últims mesos de vida, amb un rètol penjat a les balconades que anunciava que havia passat a ser Propiedad del Banco Español de Crédito. (Foto: © Josep Maria Pérez Molinos).