LA CASA DE VIDRE. Estudi cinematogràfic de Fructuós Gelabert. Boreal Films (1916-1918) i Studio Films (1918-1926). Carretera de Sants 106.

 MIQUEL BARCELONAUTA

*1919.- Aspecte de la Casa de Vidre quan era ocupada per l'empresa Studio Fims S.A. En primer terme es veu la barana del pont sobre les vies del tren que coincidia amb l'actual passeig de Sant Antoni. (Foto: Autor desconegut)

Aquest va ser el primer estudi cinematogràfic instal·lat no tan sols a Barcelona, sino també a Catalunya i a Espanya. Era ubicat prop de l'actual plaça de Sants al costat de la carretera que duia cap al barri d'Hostafrancs i Barcelona 

El seu fundador Fructuós Gelabert i Badiella (1874-1956) fou un dels pioners de l'arribada del cinema a Barcelona a finals del segle XIX. Tot i que nascut a la vila de Gràcia, la seva família es traslladà a Sants on establiren el negoci familiar d'ebenisteria i començà a treballar amb el seu pare. Però ja de molt jove es despertà en ell una profunda afició al naixent fenomen del cinema. 

Fructuós Gelabert en els seus anys de joventut.

La fascinació de Gelabert per les pel·lícules dels germans Lumière el va dur a fabricar la seva pròpia càmera seguint els patrons del model dels francesos. Amb el seu aparell Gelabert va filmar les seves primeres cintes entre les quals va destacar l'anomenada Riña en un cafè datada del 1897.

La Casa de Vidre era en realitat el nom popular que els veïns del barri van donar a aquesta construcció, caracteritzada per les seves àmplies finestres vidriades que li donaven un aspecte singular. L'objectiu era permetre l'entrada màxima de llum natural a l'estudi per tal d'aprofitar-la per la filmació de pel·lícules. S'emplaçava al número 106 on avui es conserva un passatge [1] amb el nom del cineasta al costat de l'edifici de les cotxeres. L'any 1914 Gelabert va decidir arrencar el projecte de construir aquests estudis al centre de Sants. Fou aleshores quan va fundar els anomenats Estudis Boreal que s'emplaçarien a l'anomenada Casa de Vidre. La construcció disposava de dues plantes i s'aixecava al costat de les vies del tren. Al nivell baix hi havia les oficines administratives de l'empresa amb el laboratori i un seguit de magatzems, mentre que l'alt, molt més espectacular, acollia els estudis amb una nau de parets altes i cobertes de vidres, la qual cosa com s'ha apuntat, va promoure la denominació popular de Casa de Vidre. Dos anys després de l'inici de les obres, s'inauguraven els estudis. 

El projecte de Gelabert, però, va durar poc perquè el 1918 el cineasta es va veure obligat a vendre els seus estudis de la Casa de Vidre a la productora Studio Films S.A., que intentaria comercialitzar un cinema d'arrel catalana per exportar-lo als Estats Units. Tres causes expliquen les dificultats que culminaren en la desaparició a mitjans de la dècada següent d'aquesta construcció santsenca. En primer lloc, les conseqüències derivades de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que havia suposat una davallada considerable de la producció cinematogràfica atès que els canals internacionals de distribució van quedar bloquejats pel conflicte bèl·lic. Una altra causa seria l'arribada del cinema sonor que va deixar obsoleta la producció de les pel·lícules mudes que es realitzaven als estudis de la Casa de Vidre. Finalment, els plans d'expansió de les vies ferroviàries i l'ampliació de l'estació de Sants que acabarien amb l'expropiació i enderroc de la Casa de Vidre el 1926.

____________

[1].- El passatge de Fructuós Gelabert es la via que connecta el carrer de Sants amb la plaça de Bonet Muixí (anteriorment coneguda com a plaça de Màlaga), al costat de les cotxeres.

ESTUDI BALET I BLAY. Cinema d'animació. Passeig Mare de Déu del Coll 40. (1943-1952)

MIQUEL BARCELONAUTA

Emplaçat al barri de Vallcarca, al passeig de la Mare de Déu del Coll, l'Estudio Balet y Blay va ser una empresa de producció i distribució cinematogràfica que va tenir una gran nomenada a la postguerra dins el gènere de les pel·lícules d'animació.

Els seus fundadors foren l'empresari Ramon Balet Raurich i el distribuïdor Josep Maria Blay Castillo, que van decidir ajuntar-se a l'any 1938 en plena Guerra Civil. Quan va acabar el conflicte civil Blay, que ja havia treballat en la distribució de pel·lícules de la Itàlia feixista (Viaje de Hitler a Italia de la productora Luce o el film de propaganda del nou règim El saludo de Franco en el cine), va conèixer el realitzador valencià Artur Moreno, que li va mostrar el seu primer curtmetratge d'animació (El capitán Tormentoso). Tot seguit li va suggerir d'abordar la realització d'un llargmetratge. Blay, que era un home ben vist i respectat pel règim franquista, no va tenir problemes per produir Garbancito de la Mancha (nom definitiu del film) una cinta de de producció totalment espanyola, la qual cosa li permetria ser beneficiari de llicències extres per la importació de films estrangers dins de les compensacions a la producció que oferia el govern franquista en aquells anys d'autarquia. En aquest context, Balet i Blai van construir el 1943 l'edifici que acolliria els estudis de producció al número 40 del passeig de la Mare de Déu del Coll tocant al carrer Cartago.  

*1950.-  Vista de l'edifici que acollia el centre de producció de l'Estudi Balet i Blai, situat al passeig de la Mare de Déu del Coll, al barri de Vallcarca.

Garbancito de la Mancha, que en alguns apunts històrics apareix amb el nom catalanitzat de El cigronet valent, va tenir una gran acollida entre el públic i és considerat el primer llargmetratge d'animació produït a Espanya i a Europa. El 8 d'octubre de 1945 el Sindicato Nacional del Espectáculo va concedir a la pel·lícula un premi de 250.000 pessetes de l'època.

L'argument de Garbancito de la Mancha ens presenta a un nen orfe i molt catòlic, que viu permanentment assetjat pels tres nois dolents del poble: Manazas, Pelanas i Pajarón. Posteriorment apareix el gegant Caramanca, un autèntic representant del mal, que devora nens i segresta a Kiriqui i Chirili, dos amics de Garbancito. El protagonista iniciarà aleshores un procés per alliberar els seus amics amb l'ajut d'una espasa, de la cabreta Pelegrina i dels poders màgics que li atorga una fada, que li permeten convertir-se en un cigronet per aconseguir els seus objectius i vèncer als dolents. 

*1945.- Cartell anunciador del film Garbancito de la Mancha produït per l'Estudi Balet y Blay.

*1945.- Retall publicat de premsa publicat amb motiu de l'estrena al cinema Fémina de Garbancito de la Mancha. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 11-1945). 

*1945.- Els creadors de Garbancito de la Mancha al terrat de l'edifici de l'Estudi Balet i Blay amb els personatges del film. (Font: Arxiu Jordi Artigas Candela)

L'èxit del film va enlluernar a les autoritats de l'època, que van proposar continuar les aventures de Garbancito i els seus amics i enemics amb una segona part. Efectivament al 1948, Balet y Blay van produir el film Alegres vacaciones que no va tenir l'èxit del primer film. Posteriorment ho van tornar a intentar amb una tercera aventura titulada Sueños de Tay-pi (1951), dirigida pel tècnic Franz Winterstein, que va suposar un gran fracás, malgrat ser estrenada al cinema Avenida de la Luz, que s'havia especialitzat en l'estrena de pel·lícules d'animació. Els tres films havien estat rodats mitjançant el sistema britànic Dufaycolor gràcies a que l'empresa disposava de l'exclusiva en el mercat de parla hispana.

*1948.- Alegres vacaciones, segona producció animada de Balet y Blay, reprenia les aventures de Garbancito i els altres personatges del film original.

*1951.- Sueños de Tay-Pi última producció de Balet y Blay, dirigida per Franz Winterstein i amb musica d'Arthur Kaps i Augusto Algueró. El poc èxit del film provocaria la clausura de l'estudi. 

2015.- L'edifici que havia acollit l'Estudi Balet i Blay en els seus últims anys. A l'esquerra el carrer Cartago i a la dreta el passeig de la Mare de Déu del Coll. (Foto: Jordi Artigas Candela)

Finalment durant els últims dies de juliol de 2021, en una mostra més de despreci de les autoritats municipals envers la història de la ciutat, l'edifici va ser víctima de l'especulació i va ser enderrocat. 

FRONTÓ BETI-JAI. Gran Via 435 (1894-1920)

Article elaborat amb la col·laboració de XAVIER FALCÓ GRES

 

El 26 de desembre de 1894, diada de Sant Esteve, es va inaugurar a la Gran Via, el Frontó Beti-Jai, que s'afegia al Frontón Barcelonés ampliant la dotació de pistes de pilota basca a la Barcelona de finals de segle XIX. Aquesta instal·lació esportiva era situada entre els carrers Entença i Rocafort, a la vorera de muntanya, al número 67 de l'antiga numeració de la Gran Via que després es convertí en 435. La seva construcció va ser promoguda per l'industrial Pere Puigdevalls i segons les cròniques de l'època el seu aforament permetia aplegar-hi fins a 2.000 espectadors.

 

*1894.- Retall de La Vanguardia del dia de Nadal d'aquell any que recull algunes característiques del nou frontó.

 

 

*1894.- Notícia de l'obertura al públic del Frontó Beti-Jai apareguda a La Vanguardia del dia 28 de desembre.

 

*1894.- El diari La Publicidad el comparava amb el Frontón Barcelonés en la seva edició del dia 27 de desembre.

 

 

*1895.- En el seu número de gener la revista especialitzada El Pelotari celebrava l'obertura del Beti-Jai barceloní. 

 

Segons algunes fonts la pista del Beti-Jai va servir també a Segundo de Chomón, un dels pioners del cinema al nostre país, per a establir-hi el primer estudi cinematogràfic de la ciutat.

 

Amanecer. 4 de maig de 1973.  

 

Al llarg de la seva existència, el Beti-Jai va acollir nombroses reunions i mítings sindicals i polítics, però també funcionava sovint com a ball i local de festes.

 

*1896.- El Beti-Jai apareixia a la cartellera dels diaris combinant ball amb esport. (La Vanguardia. Edició del dia 23 de setembre)

 

Les notícies sobre el Beti-Jai es perden en arribar a la dècada dels anys 1920's.

ESTUDIS CABOT. GALERIES CINEMATOGRÀFIQUES. (1913-1920's)

 

 

Entre els pioners del cinema a Catalunya el nom d'Andreu Cabot i Puig (1871-1937) és, juntament amb Fructuós Gelabert, un dels més rellevants entre els que van introduir i desenvolupar el setè art a Barcelona i Catalunya.

Amb el nom comercial de Sociedad Galerías Cinematográficas, Cabot va construir a l'any 1913 un modern complex cinematogràfic, que integrava diversos espais per a magatzems, laboratoris i rodatge de pel·lícules. Tot plegat girava al voltant d'un element arquitectònic força rellevant. Era una galeria, tota ella de vidre i de considerables proporcions, que feia una dotzena de metres d'alçada en el punt més alt de la coberta de cristall i una llargària aproximada de trenta metres. Les dimensions d'aquesta instal·lació permetien situar-hi simultàniament fins a tres decorats diferents. A les dependències de part inferior de la galeria hi havia el laboratori on es treballava amb els negatius, l'elaboració dels rètols que s'intercalaven entre les escenes de les pel·lícules mudes i altres elements de la indústria de producció cinematogràfica.
No hem pogut constatar amb una exactitud fiable l'emplaçament d'aquests estudis, Les diverses fonts consultades parlen tant del barri d'Horta, com de la part alta del Guinardo però, bàsicament coincideixen en que es trobaven cap al començament de l'actual carrer Amílcar. En tot cas, tot fa pensar que era dins el limits del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina. Cap a mitjans dels anys 1920's s'hi van deixar de rodar pel·lícules i el local esdevingué cine-club.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç:
http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2013/10/marti-codolar-al-cinema.html

 

METRO GOLDWYN MAYER. Estudis de doblatge. Mallorca 201 (1933-1962)

*1934.- Vista de la façana de la seu de MGM al carrer Mallorca.

L'any 1933 la famosa productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer va obrir un nou edifici per a la seva sucursal a Barcelona [1]. La seu, situada al carrer Mallorca 201, entre Aribau i Enric Granados, fou dissenyada per l'arquitecte menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). L'edifici era format per dues parts juxtaposades, una dedicada a les oficines i l'altra al doblatge de les pel·lícules al castellà, que funcionaven pràcticament com dos cossos separats. En el seu dia fou considerat com una de les construccions més modernes de la ciutat.

El sector d'oficines era el contigu a la façana, tota ella de vidre, que permetia el pas de la llum natural. La part interior de l'edifici era la destinada a doblatge amb els murs de les parets molt més gruixuts per tal de preservar l'entorn del soroll. En aquest edifici es van doblar la major part dels films distribuïts per la Metro en castellà durant el període comprès entre 1934 i el començament de la dècada dels 1960's.

*1934.- Dues imatges de l'interior de les oficines i dels estudis de gravació. (Font: AC. Documentos de Actividad Contemporánea. Any 4. Segon Trimestre. GATEPAC).

  

*1934.- Plànol de la planta i de l'alçat lateral de l'edifici. (Font: AC. Documentos de Actividad Contemporánea. Any 4. Segon Trimestre. GATEPAC).

Els estudis de doblatge van tancar el 1962. L'edifici seria després ocupat per l'empresa Cinesa, enderrocat a finals dels 1980's i substituït per un altre que evoca tímidament la façana dels antics estudis de doblatge de la Metro.

*1970's.- La façana original havia patit algunes modificacions en els seus últims anys

[1].- Anteriorment la Metro Goldwyn Mayer havia ocupat un xalet situat al número 220 del mateix carrer Mallorca, tocant a Balmes, on des de 1927 hi tingué establerta la seva secció de publicitat i uns tallers fins a la inauguració del nou edifici de Rubió i Tudurí. 

ESTUDIS DE CINEMA KINEFON (1940-1951) i ESTUDIS BUCH-SAN JUAN (1953-1964). Carrer dels Vergós 2-4.

Acabada la Guerra Civil, Juan Homedes Mauri, un fabricant de licors de Tortosa apassionat pel cinema, va obrir uns estudis cinematogràfics en un antic magatzem de materials de construcció del carrer dels Vergós al barri de les Tres Torres, que abans de la guerra ja havia acollit els estudis de doblatge Trebor de Roberto Wahl.

Registrats com Estudis Kinefon S.A., disposaven inicialment d'un únic plató i un altre espai per rodatges exteriors amb decorats que als pocs mesos esdevindria segon plató. El 1942 s'incorporà un tercer plató al recinte, la qual cosa ve permetre un increment notable de l'activitat de rodatge possibilitant la producció de diversos films simultàniament.  

Amb les successives ampliacions, a començaments dels anys 1950's la superfície dels estudis superava els 2500 metres quadrats i la seva capacitat anual de producció de pel·lícules era de 12 llargmetratges i 25 curts. No obstant això, fou en aquesta època quan Kinefon va començar a acusar la forta crisi que envaí el cinema espanyol arrel de l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Competir amb aquest nou estat de coses suposava el necessari abordatge de les adaptacions precises, ampliar i canviar la major part dels materials, les instal.lacions i els aparells dels estudis. D'altra banda, els fills i hereus de Juan Homedes, no tenien especial interès a continuar amb l'empresa del seu pare i, d'altra banda, el rodatge en exteriors creixia exponencialment en el món del cinema. Aquest canvi d'escenari del mercat va portar al tancament dels estudis a finals de 1951.
Després el recinte del carrer Vergós 2-4, cantonada amb Escoles Pies, fou dividit en diverses parts que ocuparen el Mercat de Tres Torres, l'editorial German Plaza i uns estudis més petits, els Buch San Juan, oberts el 1953 i orientats bàsicament a la publicitat, tot i que després de l'incendi i destrucció dels Estudis Orphea de Montjuïc el 1962, varen també servir per rodar els interiors d'uns quants films com Cena de matrimonios d'Alfonso Balcázar o Brillante porvenir de Vicente Aranda i altres titols menors de directors que tot just començaven com Camino, Font o Lorente.  El 1964 els Estudis Buch San Juan varen tancar i el local fou ocupat pels Laboratoris de Cinema Riera i posteriorment per la productora Filmtel S.A.    

Avui (2012), a banda del Mercat de Les Tres Torres, s'hi pot veure un centre esportiu privat de la cadena DIR.

Alguns dels films rodats als Estudis Kinefon:

 

Julieta y Romeo (J.M.Castellví, 1940)

El hombre que se quiso matar (R.Gil, 1942)

Hay un alto en el camino (J.Torremocha, 1941)

Por un amor (R.Gutiérrez, 1941)

La madre guapa (F.de Pomés, 1941)

El difunto es un vivo (I.F.Iquino, 1941)

El pobre rico (I.F.Iquino, 1942)

Los ladrones somos gente honrada (R.Gil, 1942)

Estaba escrito (A.Ulloa, 1945)

Noche sin cielo (I.F.Iquino, 1947)

Alma baturra (A.Sau Olite, 1947)

Un ladrón de guante blanco (R.Gascón, 1947)

La calle sin sol (R.Gil, 1948)

Si te hubieses casado conmigo (W.Tourjansky, 1948)

El misterioso viajero del Clipper (G.Pardo Delgrás, 1948)

La niña de Luzmela (R.Gascón, 1949)

Se le fue el novio (J.Salvador, 1949

Historia de una escalera (I.F.Iquino, 1950)

Catalina de Inglaterra (A.Ruiz Castillo, 1951)  

FAÇANA ORIGINAL DEL PALAU DE LA METAL·LÚRGIA. Exposició de 1929. (1929-1968). ESTUDIS CINEMATOGRÀFICS TRILLA-LA RIVA (1931-1956)

*1929.- Aspecte de la façana original del palau durants els dies de la celebració de l'Exposició  amb el frontó pintat al fresc que coronava la porta principal d'accés.

El Palau de la Metal·lúrgia és un dels principals i més amplis del sector d'entrada des de la plaça Espanya a l'Exposició de 1929 i de l'actual recinte firal de Montjuïc. De planta rectangular, és obra dels arquitectes Amadeu Llompart i Alexandre Soler i March. Ocupa tota la banda dreta de l'avinguda de la Reina Maria Cristina mirant des de la plaça Espanya al Palau Nacional, i el seu element més característic és la gran cúpula polièdrica que s'aixeca al centre del recinte.

*1929.- Vista general del Palau de la Metal·lúrgia des de la Font Màgica.

El seu nom original durant l'Exposició de 1929 fou Palacio de la Metalurgia, Electricidad y Fuerza Motriz. La seva façana original presentava un gran frontó clássic sobre el seu accés principal que era decorat amb pintures al fresc de Francesc d'Assís Galí. Els plafons de l'entrada foren també pintats per l'esmentat artista juntament amb Josep Obiols i Manuel Humbert. Enric Casanoves va completar el conjunt amb un seguit d'escultures al·legòriques. L'estil arquitectònic s'inspirava en el expressionisme alemany amb evocacions d'art déco i mantenia una certa unitat amb el neoclàssic Palau Número 1, situat just enfront amb un seguit de columnes en les seves tres grans portes d'accés.
En acabar l'Exposició de 1929, les instal·lacions del Palau de la Metal·lúrgia varen ser convertides en estudis cinematogràfics(*) com també succeiria amb d'altres edificis del recinte (Palau de la Química-Estudis Orphea). En aquest cas, Abelardo Trilla i Adolfo De la Riva en foren els promotors. Els estudis van sobreviure a la Guerra Civil i continuaren actius fins al 1956. Posteriorment l'edifici es va incorporar al recinte firal de Montjuïc.

*1952.- Aquell any es va començar a rehabilitar la cúpula i la coberta desmuntant totes les peces per substituïr-les, com es pot apreciar en aquesta foto captada durant una Missa de campanya. (Foto: Pérez de Rozas / AFB)

*1953.- A l'any següent tota la coberta apareixia desmuntada i començava la seva rehabilitació integral

Cap a finals dels anys 1960's, amb la reactivació de la Fira de Barcelona, el palau va ser objecte d'una intervenció externa que, tot respectant l'estructura interior, va canviar radicalment l'aspecte de la façana, amb un revestiment nou, parcialment metàl·lic i amb portes de vidre als accesos. També s'hi van col.locar sengles  murals ceràmics al costat de cada accés. La inauguració de la nova cara del Palau de la Metal·lúrgia va tenir lloc a l'edició de la Fira Internacional de Mostres de 1969. Posteriorment tot el frontal de la resta de la façana va ser plantats de xipresos que en realitat l'ocultaven. De l'antiga façana no en va quedar ni rastre i certament quan es comparen l'aspecte actual amb l'original és facil arribar a la conclussió que, a banda de trencar la unitat d'estil, el resultat final, visible encara avui, va ser un nyap considerable que fa força mal als ulls.

*2007.- Aspecte actual de l'accés principal al Palau de la Metal·lúrgia amb la reforma de la façana realitzada a finals dels anys 1960's.

(*) Més informació sobre els Estudis Cinematogràfics Trilla-La Riva a Comentaris

ESTUDIS CINEMATOGRÀFICS IFI. Paral·lel 106 (1950-1970)

El realitzador català Ignacio Ferrés Iquino, fill de Valls, pot considerar-se com un dels directors més prolífics del cinema espanyol del segle passat.
L'any 1950 va assabentar-se que el saló de ball Amaya, situat als números 106-108 de l'avinguda del Paral·lel, havia tancat el seu local i va decidir quedar-se'l. Allà hi va instal·lar uns estudis cinematogràfics amb tres platós, divuit camerins, una sala de maquillatge i perruqueria,  tres oficines de producció, cinc sales de muntatge i una sala de projecció de 10 per 15 metres amb 37 localitats. Tot plegat disposava de calefacció a diferència dels altres estudis existents aleshores a Barcelona que eren gèlids i poc comfortables pels actors i altres professionals que hi treballaven. Durant els seus vint anys d'existència, els Estudis IFI, que també van ser coneguts com els Estudis del Paral·lel, varen viure el rodatge de 74 llargmetratges, 32 curtmetratges, així com escenes de 59 pel·lícules d'altres productores. El seu nom IFI no era més que les inicials del noms i cognoms del seu propietari.

Ignacio F. Iquino (1910-1994)

A la façana que donava al Paral·lel, unes vitrines exposaven fotografies dels films que s'hi rodaven i de les pel·lícules que eren a punt d'estrenar-se. A l'interior, una escala de cargol conduïa a l'altell on hi havia el despatx del productor i director, des del que es podia veure tot el plató.

A finals dels anys seixanta, la productora d'Iquino passava per serioses dificultats econòmiques i el solar on hi havia els estudis va ser venut a una immobiliària. L'any 1970, el local, que ja amenaçava ruïna, va ser enderrocat. L'últim film que s'hi va realitzar fou La diligencia de los condenados, un spaguetti-western dirigit per Juan Bosch. Al mateix lloc, un cop desapareguts els estudis, s'hi va aixecar el 1973 un nou edifici que als seus baixos hi acollí una discoteca que, al llarg del temps, canviaria sovint de nom (Barbarroja, Fannia, Palacio de la Salsa, etc.).

*1952.- Un anunci d'Iquino publicat a La Vanguardia sol·licitant actors secundaris per a una pel·lícula

PALAU DE LA QUÍMICA. Exposició Internacional 1929. ESTUDIS CINEMATOGRÀFICS ORPHEA. (1932-1962)

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest palau era situat a l'Avinguda de Montanyans darrera del recinte del Poble Espanyol i davant de l'antic Parc d'Atraccions de la Foixarda, on avui hi ha el camp de rugbi. Va ser projectat pel jove arquitecte reusenc Antoni Sarda i Moltó (1901-1978). Inicialment es va pensar destinar-lo a l'exhibició de material esportiu durant l'exposició, però finalment es va decidir dedicar-lo a presentar els últims avenços de la indústria química.

*1928.- Abans de l'Exposició Internacional, l'edifici havia estat pensat per acollir el Palau de Material Esportiu. A l'octubre d'aquell any els populars Magatzems Jorba hi van presentar tot un seguit de productes de moda i per la llar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

*1929.- El Palau de la Química amb la seva cúpula vist des de la pista central del veí Club de Tennis Pompeia. (Foto: Gabriel Casas i Gabolardes /ANC).

De l'edifici, que tenia una superfície de prop de 4.500 metres quadrats, destacava la seva cúpula monumental nervada de base decagonal i l'escultura del carro tirat per cavalls que presidia l'accés principal amb quatre columnes. Tot plegat disposava de tres seccions que es comunicaven a través d'un cos central.

*1929.- El Palau de la Química vist des de la banda de l'Estadi.

*1929.- Com es pot comprovar a la foto, l'edifici tenia un important protagonisme en l'skyline de Montjuïc.

*1929.- Vista de la façana posterior del Palau de la Química, amb el Poble Espanyol en primer terme i el Parc d'Atraccions de la Foixarda al fons.

*1929.- La cúpula nervada del Palau de la Química sobresurt per damunt de la muralla del Poble Espanyol.

Però la veritable funció de l'edifici va començar acabada l'exposició, quan va acollir els famosos Estudis Cinematogràfics Orphea des de 1932 fins a 1962. Al febrer del 1936 l'edifici va patir un incendi que va requerir de la intervenció del bombers. Una de les dues ales laterals del palau va resultar destruida amb el sostre esfondrat. Posteriorment l'edifici va continuar la seva funció vinculada al setè art.

*1936.- Intervenció del bombers per extingir l'incendi declarat el dia 7 de febrer d'aquell any. (Foto: Pérez de Rozas).

 

 

*1936.- Dues imatges de l'ala del palau destruida per l'incendi declarat aquell any (Fotos: Josep Brangulí)

 

Van ser trenta anys de dedicació al cinema, des que Francesc Macià els va inaugurar tot assistint al rodatge de Pax, un film francès dirigit per Francisco Elías, fins que un nou i violent incendi els va esborrar del mapa la nit del 28 d'abril de 1962. La força de les flames va afectar amb rapidesa l'estructura del palau, l'interior del qual va quedar arrassat. Només les parets exteriors i la cúpula van quedar dempeus.

*1957.- En els seus ultims anys l'edifici, dedicat integralment a estudis de cinema, va patir moltes modificacions estructurals que alteraren considerablement el seu aspecte original.

*1962.- Nit del 28 d'abril. Imatge de la violència de les flames durant l'incendi dels Estudis Orphea.

 

Aquí s'havia rodat el primer film parlat en català: El cafè de la Marina (Domènec Pruna. 1933) i durant la Guerra Civil  L'espoir: Sierra de Teruel d'André Malraux. La instal·lació havia sobreviscut a l'aveniment del règim franquista fins la maleida nit de l'incendi. La bella Lola d'Alfonso Balcàzar fou l'última pel·lícula que es va rodar als Estudis Orphea. 
Al lloc on s'aixecava el Palau de la Química i els Estudis Orphea hi ha avui l'aparcament per als autocars dels turistes que visiten el Poble Espanyol.

*1962.- Vista aèria del que va quedar de l'antic Palau de la Química, seu dels Estudis Cinematogràfics Orphea, després de l'incendi del 28 d'abril. Es pot veure com l'interior va quedar totalment destrossat. L'edifici començaria a ser enderrocat uns mesos després. (Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya.)