EL QUIOSC DE BEGUDES DE CANALETES (II). Les primeres modificacions a l'original. (1890-1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a  ENRIC COMAS i PARER

*1890's.- Aspecte del segon quiosc de Canaletes (Foto: Autor desconegut)

A l'any 1890, l'aspecte del quiosc de begudes de la Rambla de Canaletes va canviar. Sense moure'l del seu original emplaçament, a una distància d'uns 10 metres després de la font en direcció a la plaça de Catalunya, va ser reformat amb una discreta ampliació que mantenia bàsicament el seu aspecte original, si bé el format general era de dimensiona més grans, amb taulell de marbre més àmpli i la coberta, més complexa que l'original, que era simplement a quatre aigues. 

En realitat la base de coberta i el taulell, abans quadrades en la primera versió, eren ara més irregulars. El nom de La Mar, que presidia l'antic quiosc, ja no apareixia al tendal ni a la coberta, on hi figurava repetidament el nom de Canaletas. El serrell de sota la coberta, treballat en fusta, resseguia el nou perimetre poligonal. De sobre del taulell arrencaven unses columnes resoltes amb uns arcs de tamanys diversos i d'inspiració neomudejar. Al frontal hi apareixia un escut de Barcelona coronat per la figura d'un rat penat.

També es va multiplicar el nombre de globus de llum que penjaven sobre el taulell i que continuaven anunciant el nom de les principals begudes que s'hi servien. 

*1890's.- Un altra imatge del segon quiosc on destaquen els acabats sobre el taulell de begudes (Foto: Autor desconegut)

x

CASA JOAN BERTRAND I SERRA. Avinguda Diagonal / Passeig de Gràcia (1897-1957)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1920's.- El palauet Bertrand, a la dreta de la imatge, a la cantonada entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. 

Aquest palauet, envoltat d'un petit jardí protegit per una tanca, va presidir la cruilla del Cinc d'Oros (Diagonal-Passeig de Gràcia) des de la seva construcció a finals del segle XIX fins a mitjans de la década dels 1950's, quan sobre el terreny, que havia estat venut, s'hi va edificar un dels primers gratacels de la zona alta de la ciutat.

L'edifici, projectat per l'arquitecte Telm Fernández Janot, va ser construit al 1897 i limitava també amb el carrer de la Riera de Sant Miquel, que discorria per l'altra banda en paral·lel al Passeig de Gràcia. Era una construcció burguesa a quatre vents, que, a banda de la planta baixa, disposava d'un pis principal i un altre de superior. 

*1932.- Delimitació en vermell del terreny ocupat per la Casa Bertrand al costat de l'Església de Pompeia. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Després de la Guerra Civil l'envejable emplaçament de la finca va propiciar múltiples ofertes per a comprar el terreny, fins que finalment va ser el Banco Comercial Transatlántico qui el va comprar per aixecar-hi el gratacels de la seva seu central inaugurat el 1961, que es convertí per uns anys en l'edifici de pisos més alt de la ciutat.

*1957.- El Noticiero Universal del 16 de febrer d'aquell any anunciava l'enderroc del xalet Bertrand i la finca d'habitatges de lloguer del costat per edificar la seu del Banco Comercial Trasatlántico (Font: ARCA). 

LA PUERTA DE ALCALÁ reproduïda al PORTAL DE LA PAU (1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 13 de maig de 1897 arribava al port de Barcelona el general Polavieja [1], un militar amb un dilatada full de serveis a l'exércit espanyol. Aquesta visita va ser el motiu per erigir al Portal de la Pau, entre el monument a Colom i el Parc d'Enginyers, una reproducció amb materials fràgils i de durada efímera de la madrilenya Puerta de Alcalá.

*1897.- Arribada al port de Barcelona del general Polavieja amb l'arc triomfal que reproduïa la Puerta de Alcalá al costat del monument a Colom. (Foto: Juan Fornells/BNE).

Continuava essent habitual en aquells temps que les vingudes a Barcelona de monarques i personalitats rellevants anessin acompanyades de l'erecció d'arcs triomfals, sota els quals la persona homenatjada havia de passar en senyal d'honor per ella mateixa i de gratitud per part de la ciutat que els acollia.   

De la construcció d'aquest arc se n'encarregà l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí, després de l'aprovació de l'obra per acord municipal el dia 3 de maig de 1897. Només tres dies després, s'iniciaren les obres i fins i tot el diumenge dia 9 es va demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per treballar-hi també. Fins a 250 operaris varen participar a les obres. L'arribada de Polavieja estava prevista pel dia 13 i aviat es va veure que no hi hauria temps per tenir-lo totalment enllestit. El dia 19 es van reprendre els treballs per tenir-lo acabat coincidint amb l'arribada d'un altre militar, el general Lachambre [2] prevista entre els dies 10 i 12 de juny, L'arc restaria encara dempeus un mes més tard fins el 20 de juliol. Aquell dia va començar el seu enderrocament que es perllongà fins al 29 de juliol. En conseqüència, la seva presència al Portal de la Pau es va limitar a poc menys de tres mesos. En general, els barcelonins van considerar massa improvisada la construcció d'aquest arc, al que també li van ploure les crítiques per ser una mera reproducció d'un altre ja existent Madrid. 

*1897.- Retall d'un article publicat el 4 de maig d'aquell any, en el que s'informa dels preparatius per a la rebuda al general Polavieja i de la construcció d'un arc al Portal de la Pau.  

*1897.- Crònica dels últims preparatius per a la rebuda del general Polavieja, de les característiques de l'arc i de la impossibilitat de tenir-lo totalment enllestit el dia de l'arribada del militar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 14 de maig)

*1897.- Fragment d'un article publicat el 16 de maig on es fa una exhaustiva crítica al fet d'haver aixecat un arc similar al de la Puerta de Alcalá. (Font: Hemeroteca La Vanguardia.)

*1897.- El setmanari satíric La Campana de Gràcia publicava en la portada del seu número del 15 de maig d'aquell any, aquest acudit gràfic sobre l'arribada de Polavieja al port de Barcelona, on s'hi pot veure l'arc que reproduïa el de la Puerta de Alcalá. (Font: ARCA).

*1897.- Una altra imatge de l'arc, aquesta posterior a l'arribada de Polavieja, on se'l pot veure ja totalment enllestit. (Foto: Adolf Mas. Fundació Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas).

_________

[1].- Camilo García de Polavieja y del Castillo Negrete (1838-1914) va néixer a Madrid en el si d'una família benestant. Era fill d'un empresari nascut a Cadis i la seva mare era mexicana. Va rebre una bona educació amb una estada al Regne Unit, si bé amb disset anys va haver de retornar a Madrid a causa de la ruïna econòmica en què es veure abocat el seu pare. Aviat va decidir-se per la carrera militar, tot i que va haver d'endarrerir-la per la mort consecutiva dels seus pares. Finalment ingressà a l'exèrcit el 1858 i destacaria primer a la Guerra d'Àfrica i després a Cuba. Va lluitar contra els carlins a Catalunya entre 1873 i 1876. De retorn a Cuba va arribar a ser el capità general d'aquella provincia encara espanyola després de participar en l'anomenada Guerra Chiquita (1879-1889). Finalment va ser destacat a les Filipines on va exercir de governador general i va reprimir durament el moviment independentista fent afusellar al seu líder José Rizal al 1896. Quan Polavieja va veure que no se li concedien els reforços que havia sol·licitat, va dimitir abans de la definitiva desfeta colonial espanyola. 

Home de pensament conservador va dedicar-se tot seguit la política. Mitjançant una proposta coneguda com regeneracionista va intentar liderar la dreta espanyola i atraure també a la catalana a través d'un oferiment de descentralització administrativa. Fou ministre de guerra del gabinet de Silvela al 1899 però les estretors pressupostàries van produir la seva dimissió. Posteriorment, el rei Alfons XIII el nomenà Cap de l'Estat Major (1904), la qual cosa va produir l'enuig de Maura que fou destituït pel propi Rei. Al 1906 Polavieja va ser nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra i el 1910 va ser l'ambaixador espanyol a Mèxic.

El general Polavieja

*1896.- L'afusellament del patriota filipí José Rizal el 30 de desembre d'aquell any.

[2].- José de Lachambre Domínguez (1846-1903) va tenir una trajectòria militar similar al general Polavieja. Nascut a Màlaga va ingressar a l'exèrcit a través de l'arma d'Artilleria el 1862 amb només setze  anys, per participar després a la III Guerra Carlina, fins que fou destinat a Cuba on va ser governador de la provincia de Pinar del Río. Al 1862 viatja a les Filipines on es posa a les ordres del general Polavieja i participa en la repressió de diverses sublevacions independentistes fins a la derrota final i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles d'ultramar. De retorn a la península va desembarcar a Barcelona el 12 de juny de 1897 on va poder contemplar l'arc rèplica de la porta de Alcalà que la ciutat havia preparat pel seu superior Polavieja.  Posteriorment Lachambre acabaria la seva trajectòria com a diputat a Corts per la província de Màlaga (1898) i Capità General de Galícia (1899). El Consell Superior de Guerra i Marina va ser la seva última destinació abans de la seva mort a Madrid el 13 de juliol de 1903.

El general Lachambre

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

*1890's.- Emplaçament dels dos primers gimnasos d'Arturo Santanach (cercles vermells) al començament del carrer Balmes. (Foto: Antoni Esplugas Puig / AFB)

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui. 

L'EDIFICI DEL MAS CASANOVAS. Hotel (1899-1904).- Caserna de la Guàrdia Civil (1904-1934).- Escola Pablo Iglesias (1934-1939).- Caserna de la Guàrdia Civil del Guinardó (1940-1950) i Escola Obispo Irurita (1950-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Foto: Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez. Publicat a La Barcelona desparareguda de Giacomo Alessandro. Volum II.

Els antics terrenys del Mas Casanova eren situats al Baix Guinardó en la zona contigua a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i abastaven aproximadament des de l'actual Ronda del Guinardó fins a la Travessera de Gràcia, que abans de la construcció de l'hospital arribava fins a la carretera d'Horta prop de Can Girapells. Eren terres de conreu de vinyes que van patir la plaga de la fil·loxera el 1881. La part més baixa era dedicada a conreus de secà amb alguns arbres fruiters. La masia de la finca era situada sobre l'actual curs del carrer Cartagena a l'alçada del carrer que precisament porta el nom de del Mas Casanova (Manso Casanovas durant el franquisme). L'espai que ocupava el Mas Casanovas s'estenia inicialment al voltant dels terrenys colindants al curs ascendent del carrer Igualtat (actual Cartagena), aproximadament entre la Travessera de Gràcia i l'actual Ronda del Guinardó.

La masia, que disposava d'una petita capella annexa, es va enderrocar per la urbanització del carrer Igualtat i les obres de construcció de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. 

1890's.- El que quedava de la capella del Mas Casanovas a finals del segle XIX abans d'aixecar-se l'hotel. En el dibuix inferior l'emplaçament de l'antiga capella sobre els terrenys que acabarien marcant el límit muntanya del recinte de l'Hospital de Sant Pau cap a l'últim tram del carrer Cartagena. 

Des del 1876 un projecte d'urbanització dels terrenys del Mas Casanovas preveia l'obertura d'un total de nou carrers, dels quals tres eren perpendiculats a la Travessera de Gràcia (Castillejos, Igualtat (avui Cartagena) i una petita porció de Dos de Maig) i els altres sis n'eren paral·lels (Sant Climent -avui Rosalia de Castro-, Santa Carolina, Lleó XII -actualment Llorens i Barba-, Mas Casanovas. Fargas i Niça [1]. Tots els solars que quedaven a la dreta del carrer Igualtat van ser comprats el 1901 pels administradors del futur Hospital de Sant Pau que era a punt erigir-se, L'antiga masia tambe formava part dels terrenys afectats i com s'ha apuntat abans fou enderrocada,

Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1861-1948), que havia heredat la propietat de la finca, va sol·licitar a l'ajuntament de Sant Martí de Provensals permís per edificar un hotel als terrenys del Mas Casanova el de 1898

*1930's.- Zona on previsiblemet es trobava l'antiga masia del Mas Casanova (cercle marró) i emplaçament de l'Hotel Mas Casanova (cercle vermell) sobre un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Hotel de la Fuente de Casanovas

El pendent existent a la zona afavoria la visibilitat de l'hotel que era fàcilment identificable des de lluny. Havia estat construit en un estil eclèctic, que li donava una certa aparença de castell medieval, sobre el que destacàven les seves dues cúpues semicirculars revestides de pisarra. Al mateix temps des de les finestres i balcons de l'hotel es podia gaudir d'unes vistes privilegiades del pla de Barcelona fins al mar. L'establiment hoteler es va dotar d'una central elèctrica pròpia dissenyada per l'enginyer Josep Mestres Borrell i instal·lada al costat mateix de l'hotel, que assegurava la continuïtat de l'energia elèctrica en aquella zona encara molt descampada. 

L'establiment va ser inaugurat el 26 de setembre de 1899 i batejat amb el nom oficial d'Hotel de la Fuente Casanovas, en referència a una de la fonts existents als terrenys i de les quals s'havien proveit durant molts anys els veins de la zona. Disposava d'un trentena d'habitacions de notable luxe i comfort en un intent d'arrencar un negoci vinculat al Gran Hotel Inglaterra de la cantonada entre el Portal de l'Àngel i la plaça de Catalunya (just on anys després s'aixecaria l'edifici de la Telefònica). Com a responsables de l'hoteleria i restauració hi figuraven els germans Cacciami i es posava a disposició del públic un òmnibus des de la Plaça Tetuan, que en quinze minuts arribava a l'hotel. 

*1899.- Full publicat en ocasió del banquet inaugural de l'Hotel de la Fuente Casanovas. Inclou un dibuix de la vista general de la ciutat des de l'emplaçamant de l'hotel on s'hi pot veure la Sagrada Família amb només l'àbsis construit i amb el mar i la muntanya de Montjuïc al fons. (Font: Fons J. Fernández)

*1899.- A dalt: Anunci de la inauguració de l'Hotel de la Fuente Casanovas que dóna més rellevança al Gran Hotel de Inglaterra, del que deixa clar que l'establiment del Guinardó n'és una mera sucursal.

Abaix: Retall de premsa sobre l'obertura i característiques de l'hotel, que insisteix en el caràcter de pintoresco de l'establiment.  (Font: La Dinastia. Edició del 27.09.1899)

*1899.- La Vanguardia també va dedicar unes línies a la inauguració de l'hotel, amb aquesta nota que inclou informació sobre la central elèctrica i d'altres subministres propis. (Font: ARCA).

Les expectatives però, aviat es van veure frustrades, tot i que es va intentar atraure els barcelonins cap a la zona oferint a l'emergent FC Barcelona uns terrenys colindants a l'hotel per fer-los servir de camp de joc. L'acord era amb la condició que els jugadors poguessin ocupar diverses habitacions i serveis de l'hotel com a vestidors. L'estada del Barça a l'Hotel Casanovas va durar només una temporada i l'hotel va continuar la seva vida amb més pena que glòria. Carme Martín, en el seu magnific blog Memòria dels barris [1] apunta també la coexistència del funcionament hoteler amb el joc de casino abans del tancament de l'establiment. L'aleshores popular revista Los Deportes en el seu numero de 20 d'octubre de 1901 feia esment a que l'hotel ja no podia acollir els jugadors per canviar-se la roba a causa del seu tancament.

*1901.- Nota publicada a la revista Los Deportes el 20 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

Sigui com sigui, la manca de viabilitat com a negoci de l'Hotel de la Fuente Casanovas es va fer palesa de tal manera que la instal·lació va quedar definitivament abandonada per a la seva finalitat hotelera cap a finals del 1904, deixant un edifici que acabaria sent cedit a la Guàrdia Civil. 

*1900`s.- Dues imatges de l'edifici en la curta etapa en què va ser Hotel de la Fuente Casanovas. (Fotos: Autor desconegut).

*1904.- Retall d'un plànol simple de Barcelona i el seu entorn en el que hi figura l'Hotel Casanovas.

Caserna de la Guàrdia Civil

El fracàs del projecte hoteler va fer que la propietària arrendés l'espai a l'exèrcit on els militars realitzaven maniobres i exercicis d'instrució. Als pocs anys però, l'edifici va passar a la Guàrdia Civil que hi va establir una Caserna i amb aquest funció el Mas Casanovas va romandre fins al periode republicà.

*1910's.- Dues imatges que mostren maniobres militars sobre els camps pertanyents al Mas Casanovas davant de l'antic Hotel. (Fotos: Autor desconegut)

Grup Escolar Pablo Iglesias

Ja arribada la Segona República, la Generalitat es va fer càrrec de l'edifici a l'any 1934 i el va convertir en el Grupo Escolar Pablo Iglesias. L'antiga caserna va ser reformada a fons a càrrec del l'arquitecte Josep Goday i Casals (1881-1936), que va adaptar l'edifici a la nova finalitat docent que s'hi duria a terme fins l'acabament de la Guerra Civil. La inauguració havia tingut lloc el dia de Sant Jordi de 1934.

*1934.- Aspecte que presentava las façana principal de l'edifici de l'Hotel Casanovas el dia de la seva inauguració com a Grup Escolar Pablo Iglesias després de la reforma de Josep Goday. (Foto: Badosa / El Día Gràfico)

*1934.- L'alcalde Carles Pi Sunyer i altres personalitats durant la cerimònia d'inauguració del Grup Escolar. (Foto: Badosa / El Día Gráfico).

Abans de l'inici de la Guerra Civil es varen realitzar unes excavacions a la part posterior del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau per posar al descobert un poblat ibèric existent a la zona dels antics terrenys del Mas Casanova. L'esclat del conflicte bèlic però, va frustar la iniciativa i aquell solar acabaria ocupat per un important nucli de barraques a la postguerra. 

*1973.- Imatge del nucli barraquista emplaçat darrera de la tanca de separació del recinte hospitalari de Sant Pau. En primer terme es veu el carrer Cartagena amb força trànsit en direcció ascendent cap a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. (Foto: Autor desconegut. Fons Josep Maria Huertas Claveria).

Caserna de la Guardia Civil del Guinardó

Acabada la Guerra Civil el nou règim va decidir tornar a instal·lar a la Guardia Civil a l'edifici. La

benemèrita hi romanguè al llarg d'una dècada fins al 1950.

Escola Obispo Irurita

La manca d'equipacions docents al barri durant el franquisme va fer decidir al règim a recuperar l'edifici per a finalitats docents, tal i com s'havia esdevingut durant la República. El nou centre escolar instal·lat a l'edifici i inaugurat el 1950 va ser dedicat al Obispo Irurita un dels màrtits preferits pel règim franquista. El centre romangué actiu fins a la recuperació de la democràcia amb alguns conflictes amb els pares dels alumnes per la deficient qualitat de les instal·lacions i de l'ensenyament impartit.

*1960's.- Coberta d'un butlletí de notes de les alumnes de l'escola Obispo Irurita amb l'escut franquista sobre la silueta de l'edifici. Com es pot veure, fins i tot en les llibretes de notes existia la separació per sexes.  

Finalment el 1986 l'edifici fou remodelat íntegrament i ampliat seguint un projecte de l'arquitecte Jordi Romeu i Costa (Barcelona, 1949). Es van substituir les cobertes de les cúpules per un model diferent de les originals semiesfèriques que li donen un aire bizantí molt característic. L'escola resultant va ser el CEIP Mas Casanovas que recuperava l'històrica denominació del lloc.

_______

[1].- Corbera Palau, Joan. El Mas Casanovas; senyors, pagesos, rajolers, veins. El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.-  Barcelona, 2020.

[2].- Martín, Carme. https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/mas-casanovas-i-lhotel-casanovas.html

ERNEST GRANDIN. Segells, esmalts, gravats i plaques. Portal de l'Angel 25 / Placa Catalunya. (1893-1924)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Tot i que hem trobat referències d'una primera botiga d'Ernest Grandin al número 19 de la Rambla de Santa Mònica, aquest empresari va instal·lar-se als baixos de la Casa Barceló (Portal de l'Àngel/Plaça de Catalunya) a partir de 1893. Gravador i esmaltador, Grandin (de nom complet Ernest Jean Baptiste Grandin Enibout) era natural d'Orleans (França) i s'havia establert a Barcelona on va esdevenir un autèntic líder com a inventor de petits aparells, així com en la comercialització de segells de goma, plaques metàl·liques, i altres efectes d'identificació de persones i empreses.

*1885.- Publicitat del primer establiment d'Ernest Grandin a la Rambla de Sant Mònica. (Font: El Diluvio / ARCA)

*1900's.- Vista del Portal de l'Àngel des de la Plaça Catalunya. A la dreta de la imatge, al baixos de la Casa Barceló, podem veure la botiga de Grandin. (Foto: Antoni Espluga).

La popularitat de Grandin va créixer a partir de l'obertura de la botiga als baixos de la Casa Barceló a l'emergent plaça de Catalunya.

*1895.- Dos anys després, Grandin s'anunciava ja al Portal de l'Angel 25 i liquidava la botiga de Rambla de Santa Mònica (Font: El Diluvio / ARCA).

El 1903 resulta l'adjudicatari del concurs-subhasta, convocat per l'ajuntament de Barcelona, per fabricar les plaques i rètols de metall per als vehicles de tracció animal. D'altra banda, al 1906 guanya el concurs públic per retolació dels carrers de l'Eixample i del centre de la ciutat. Les plaques són realitzades en català i castellà.

Ernesto Grandin va casar-se amb Augusta Smith, de la que curiosament donava notícia el diari La Publicidad en un episodi d'intent de robatori que ella mateixa va evitar.

*1902.- Notícia publicada el 3 de març d'aquell any, sobre l'intent de robatori a la botiga de Grandin frustrat per la seva esposa. (Font: La Publicidad. /ARCA)

 

Una placa esmaltada fabricada per l'empresa Grandin, en la que es pot veure el nom del fabricant al marge inferior dret. (Font: todocolección.com). 

Al març de 1905 Puig i Cadafalch es va oposar a que l’ajuntament acceptés la làpida de ferro esmaltat que Grandin volia regalar per exposar-la a la plaça dels Josepets, que en poc temps seria dedicada oficialment a Fernando de Lesseps.

*1905.- El Diluvio comentava així l'episodi entre Puig i Cadafalch i Ernest Grandin. (Font: ARCA)

La dedicació dels Grandin a l'ofici de gravadors i fabricants de segells de goma i d'esmaltats de plaques va a tenir continuïtat en el seu fill Guillem Grandin i Smith. que ja als 1904 havia guanyat el concurs d'aprenents en la modalitat d'esmaltats sobre ferro.

*1914.- Al gener d'aquell any, Ernest Grandin moria i el diari Las Noticias recollia així la notícia en la seva edició del dia 28. (Font: ARCA)

*1921.- Vista del Portal de l'Angel des de la Plaça de Catalunya amb la botiga dels Grandin en els seus darrers anys. (Foto: Josep Brangulí).

A partir de 1924 amb la reforma i transformació de l'antiga Casa Barceló per esdevenir Casa Segura, els successors de Grandin abandonen l'edifici i s'instal·len al número 10 del carrer dels Arcs amb magatzem al carrer Joaquim Pou. A partir de 1931 amb l'arribada de República els Grandin figuren al carrer Martí i Julià número 4.