CHAMON Y TRIANA S. en C. Fàbrica de comptadors de gas. Carretera de Sarrià 48 (després 118). (1911-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

En els albors del segle XX, la progressiva extensió dels subministraments (aigua, electricitat i gas) a les llars domèstiques i a les empreses, va imposar la necessitat d'establir un mecanisme de mesura generalitzat per identificar els consums dels abonats. Això va propiciar l'obertura a la ciutat de companyies encarregades de la fabricació d'aquesta mena d'aparells. L'empresa francesa Compagnie pour la Fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz (CFC) va ser una de les primeres en establir-se a Barcelona [1]. Ho va fer a través de dos industrials Gabriel Chamón Bowers (1846-1934) i l'enginyer colombià Andrés Elías Lorenzo Triana Umaña, que van fundar una societat en comandita per tal de constituir-se com a filial de l'esmentada empresa francesa, també coneguda com La Parisina. Així doncs, al 1911 Chamón y Triana S. en C. va instal·lar-se a Les Corts després d'haver adquirit uns anys abans (1906) uns terrenys a la finca de Can Poc Oli situada a l'antic número 48 de la carretera de Sarrià.

Entre 1907 i 1911 s'havia construït l'edifici industrial projectat per Francesc de Paula del Villar i Carmona (1861-1926), fill de l'arquitecte que anys enrere havia començat la Sagrada Família abans de l'arribada de Gaudí. La fàbrica de comptadors destacava per la seva gran quantitat de cobertes de volta catalana i s'estenia sobre un solar de 5.500 metres quadrats en el quals hi havia també l'antic Mas de Can Poc Oli, conegut popularment com el xalet, que amb els anys passaria a ser propietat del RCD Espanyol. Aquest club havia construït al 1922 el seu camp de futbol al costat mateix dels terrenys de la fàbrica de Chamón i Triana. Al 1913 la fàbrica estava en ple funcionament, ocupava al voltant de 300 persones i produïa uns 500 comptadors a l'any de gas, electricitat i aigua [2] [3].

*1911.- Detall de les cobertes de volta catalana de la Fàbrica de comptadors de Chamón y Triana.

*1911.- A dalt. Retall de La Vanguardia en la seva edició del dia 30 de gener d'aquell any, on es dóna compte del banquet ofert el dia abans per l'empresa Chamon y Triana amb motiu del trasllat a la nova fàbrica de la carretera de Sarrià.

A baix. article publicat a Nuevo Mundo (9 de febrer) sobre el banquet i els premis concedits als treballadors de la nova fàbrica.  

(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1912.- Les cobertes de la fàbrica de comptadors en primer terme, amb l'entrada a la fàbrica per la carretera de Sarrià a l'esquerra i el xalet de Can Poc Oli darrera. Al fons es poden veure els terrenys de La Manigua abans de la construcció del camp de futbol de l'Espanyol. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Foto: Mas).

*1912.- Imatges de l'interior de la fàbrica. (Font: Barcelona Artística e Industrial. Anuari 1912. Fotos: Mas - Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)  

*1929.- Vista aèria de la fàbrica i del xalet de Can Poc Oli. En primer terme s'aprecia també el terreny de joc i la graderia del camp de l'Espanyol.  

El 30 d'abril de 1918, l'empresa va escurçar el seu nom per passar a dir-se simplement G. Chamón S. en C. i va participar en la primera Fira de Mostres de Barcelona (1920). Tot seguit, a l'abril de 1922, va esdevenir societat anònima amb una part d'accionariat francès i amb la nova denominació de Compañia de Fabricación de Contadores y Material Auxiliar (CFC). L'adreça de la fàbrica també va quedar modificada després de la renumeració de les finques de la carretera de Sarrià, quedant establerta en el 118. 

*1915.- Anunci publicat a la revista Iberia (edició del mes d'abril).

*1916.- Anunci de diferents models de comptadors del consum d'aigua, llum i gas fabricats per Chamón y Triana. (Font: AHCB)

La fàbrica va continuar funcionant durant el període de la dictadura franquista al costat del complex lúdic i esportiu de Piscines i Esports.  Cap a finals dels anys 1960's la producció de comptadors es va traslladar a Montornès del Vallès i la fàbrica va ser clausurada. L'edifici industrial de la carretera de Sarrià seria finalment enderrocat al 1973.

*1970.- Una imatge aèria de l'antiga fàbrica Chamón (perímetre groc) poc abans de la seva desaparició. (Foto: SACE)

_________________

[1].- Encara al segle XIX, la primera filial de l'empresa francesa havia estat A. Siry Lizars, inicialment situada a Ronda Universitat 96 i posteriorment a Balmes 6. Cap al 1887 es traslladen a Ronda de Sant Antoni 52-54 i a començaments del segle XX al Portal de Santa Madrona 15. 

El segell d'un comptador on encara hi figura el nom de Siry Lizars, primera companyia que va comercialitzar a Barcelona aquest tipus de dispositius de mesura.

[2].- Sánchez Miñana, Jesús. La contribución de las empresas de contadores de gas españolas y extranjeras a la actividad gasista en España en el contexto de la Europa Latina (1855-1936). Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y la Ciencia 73(2): pàg. 564. 

https://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/download/1095/1841?inline=1

[3].- Tatjer i Mir, Mercè. De la producció de l'energia elèctrica al consum domèstic. Barcelona: Instal·lacions i indústries auxiliars 1881-1936. Universitat de Barcelona. L'Erol: Revista cultural del Berguedà. 2016. Núm. 126. pàgs. 20-17.

https://raco.cat/index.php/Erol/article/view/311791 

CINZANO. Fàbrica de vermut. Provença 686 (actualment Múrcia/Biscaia). (1926-1966)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

La marca de vermut italià Cinzano, històricament en competència sempre estreta amb la germana i també torinesa Martini Rossi, va obrir fàbrica a Barcelona el dia 6 d'octubre de 1926. El lloc escollit per enlairar la seva indústria va ser a l'antic municipi de Sant Martí de Provençals en un sector que quedava a cavall entre els barris del Clot i Navas.

Aquell indret estava aleshores escassament urbanitzat i l'adreça que va veure emergir la nova fàbrica quedava identificada amb el número 686 del carrer Provença fent cantonada amb Lope de Vega. La fàbrica ocupava aproximadament una quarta part de la superfície de l'illa Provença / Espronceda / Mallorca / Lope de Vega i quedava delimitada també pel vell Torrent de la Guineu que travessava l'esmentada illa en direcció cap al Poblenou i el mar. [1].

La inauguració va ser recollida per la premsa que destacava la presència de militars de l'Armada italiana present a Barcelona. També hi foren presents el delegat a Barcelona de la companyia de pneumàtics Pirelli i el director del Banco di Roma entre d'altres.  

*1926.- Crònica a les pàgines del diari La Publicidad de l'acte de inauguració de la fàbrica Cinzano.

*1930.- Un dibuix del frontal de la fàbrica Cinzano al xamfrà Provença/Lope de Vega de Sant Martí de Provençals en un estoig d'escura-dents de l'època.

*1932.- Emplaçament de la Fàbrica Cinzano sobre un planell municipal de l'epoca, quan alguns carrers transversals de l'Eixample (Rosselló, Provença, etc.) arribaven més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1950's.-  Comparant aquest plànol amb l'anterior, podem veure com a partir de l'etapa franquista, els carrers de l'Eixample Còrsega, Rosselló i Provença van esdevenir Josep Estivill, Palència i Múrcia respectivament més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo).

Amb l'arribada del franquisme la cantonada Provença/Lope de Vega, on hi havia la fàbrica, es va convertir en Múrcia/Biscaia arrel dels canvis en el nomenclàtor de carrers. A partir de 1955, Cinzano S.A. va instal·lar la seva planta de producció principal de Catalunya a la població de Vilafranca del Penedès. Els responsables de la companyia consideraven el vi d'aquella comarca com el més adequat per l'elaboració del vermut. Des d'aleshores, la fàbrica del barri de Navas va començar a perdre protagonisme i només va romandre dempeus fins entrada la dècada dels 1960's. Fou aleshores quan l'antiga fàbrica va ser enderrocada per aixecar un edifici d'habitatges, projectat per l'arquitecte Antoni de Moragas, en un barri que demogràficament començava a créixer exponencialment. [2]

*1970.- Curiosa promoció publicitària dels pisos del bloc projectat per Antoni de Moragas a l'espai que va deixar lliure la fàbrica Cinzano. (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

Enllaços d'interès:

[1].- Corominas i Julián, Jordi. Web catalunyaplural. L'illa de la Cinzano.  https://catalunyaplural.cat/ca/lilla-de-la-cinzano-i/

[2].- L'edifici d'habitatges d'Antoni de Moragas que va rellevar la fàbrica Cinzano al barri de Navas. https://beteve.cat/cultura/antoni-moragas-navas-arquitectura/

LA MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA. Fàbrica de la Barceloneta (1861-1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La simbologia del logotip de La Maquinista Terrestre y Marítima integrava un flama industrial entre les inicials de la companyia, envoltades per quatre línies rectes paral·leles que evocaven les vies del tren i quatre d'ondulades que recordaven les onades del mar.

*1860's.- Gravat que reprodueix els tallers de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta amb el mar al fons en els seus els primers anys de funcionament (Font: Ajuntament de Barcelona).

Una de les empreses més importants de la ciutat i la més destacada del sector metal·lúrgic va ser La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) i la seva fàbrica de La Barceloneta.

Els antecedents històrics de La Maquinista els trobem d'una banda en el Vapor Bonaplata, una fàbrica que era situada al carrer Tallers en l'entorn actual de la plaça Castella, i de l'altra en l'empresa La Barcelonesa (Sucesores de Tous, Ascalíbar i Compañía) que era emplaçada als terrenys de l'antic Convent de Sant Agustí al carrer de Sant Pau.

L'antic Vapor Bonaplata, incendiat el 1835, havia estat adquirit el 1839 per Valentí Esparó i Giralt, havent adoptat el nom comercial oficial de Talleres de Esparó y Consocios amb posterioritat al tancament de la Bonaplata, si bé ocupava al carrer Tallers el mateix espai. La fundació de La Maquinista Terrestre y Marítima datada del dia 14 de setembre de 1855 provenia doncs, de la fusió de les empreses d'Esparó i La Barcelonesa. La nova societat tindria com a homes forts i socis destacats per la quantitat d'accions de l'empresa que posseïen a Ramón Bonaplata, Joan Güell i Ferrer, José A. Mendiguren, Josep Maria Serra i Nicolàs Tous i Soler. El cofundador Valentí Esparó seria el primer president de La Maquinista. 

Joan Güell i Ferrer, Nicolàs Tous i Ramon Bonaplata, tres dels capitalistes destacats de la MTM en el moment de fundar-se l'empresa.

*1900s.- Plànol del port i de la Barceloneta, on està delimitada la notable superfície que ocupava la fàbrica de La Maquinista (Font: Fons MTM / Ajuntament de Barcelona).

*1920's.- La fàbrica de la Maquinista quedava situada davant del mar i al costat de la Catalana de Gas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

Durant els primers anys de la seva vida com empresa La Maquinista va mantenir els tallers i les fàbriques dels carrers Tallers i de Sant Pau, però ja al 1846 s'havia decretat que no hi podien haver indústries de vapors dintre del perímetre dels casc antic de la ciutat. Aquesta prohibició no incloïa el barri de la Barceloneta que va ser l'escollit per aixecar la nova fàbrica.

L'aparició de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va alterar considerablement la vida social i laboral d'aquell barri, que fins aleshores havia estat dedicat gairebé exclusivament a la pesca, al mar, a la construcció naval i als treballs vinculats a la vida comercial del port de la ciutat. Tot i que ja s'hi havien establert els tallers Nueva Vulcano (1836), s'incorporava ara al barri una instal·lació industrial de gran calat, que ocupava una superfície de més de 17.500 metres quadrat i que donava feina a uns 600 treballadors en l'inici de les seves activitats i que arribaven a 1.400 a l'any 1896. La fàbrica s'estenia entre els carrers Alegria (actualment Andrea Doria) i Ginebra. S'hi arribava per l'antic carrer de Sant Ferran (rebatejat amb el mateix nom que l'empresa el dia 15 de setembre de 1907), un cop passada la Caserna de Sant Ferran en direcció a mar. Avançant per aquell carrer apareixia l'arc de l'entrada a la fàbrica amb l'escut i el nom de la MTM. En aquell mateix sector de la Barceloneta hi hagueren establerts els tallers de la Unión Naval de Levante i la fàbrica de la Catalana de Gas al costat de l'antiga plaça de toros, també coneguda com El Torín.

*1930's.- La fàbrica de La Maquinista en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

A principis del segle XX l'Armada Espanyola vivia sumida en un procés de desmoralització per la desfeta de la Guerra de Cuba (1898) i no hi havia una planificació acurada sobre com rearmar els bucs de guerra. Amb la visita a la fàbrica del Rei Alfons XIII a l'abril de 1904, l'Armada Espanyola va fer diversos encàrrecs a la MTM, si bé al cap de pocs anys (1909) la creació de la Sociedad Española de Construcción Naval monopolitzaria tota la producció naviliera militar deixant fora a la MTM i a qualsevol altre competidor industrial.

El llegat deixat a la ciutat per La Maquinista de la Barceloneta és immens. D'allà varen sortir totes les peces de les estructures metàl·liques que van permetre bastir els principals mercats de la ciutat; Des del Mercat Central del Born (1876) fins al Mercat de Sant Antoni (1882) passant pels de La Barceloneta (1884), la Concepció (1888), Hostafrancs (1888) i els graciencs de Santa Isabel (Abaceria Central) (1892) i la Llibertat (1893) entre d'altres.

Especialment activa era pel que fa a ala fabricació de locomotores i material ferrroviari (vagons, màquines, etc.) motors, maquinària naval per impulsar vaixells i automòbils, etc. L'empresa disposava fins i tot d'un himne composat el 1867 per Anselm Clavé, que de jove havia estat treballador de La Maquinista.

*1920's.- El primer arc d'entrada a la fàbrica (foto superior) havia quedat situat a dins de la fàbrica a causa de successives ampliacions i va ser substituït per una altre (foto inferior) amb una disposició diferent de les lletres del nom de l'empresa. (Fotos: Fons MTM)

A l'any 1917 l'empresa de La Maquinista va créixer considerablement amb l'obertura de la seva nova fàbrica al barri de Sant Andreu de Palomar, una factoria que era molt més gran (gairebé 80.000 metres quadrats més que la de La Barceloneta) i que arribaria a ocupar a més de 3.000 treballadors, centralitzant la producció de maquinària i material ferroviari. 

*1937.- Val d'una pesseta emès durant la Guerra Civil a la fàbrica.

*1955.- Tapa del llibret anunciador dels actes commemoratius del centenari de l'empresa.

*1958.- Un anunci de la MTM sol·licitant personal a la seva fàbrica de la Barceloneta. (Font. ARCA/El Noticiero Universal)

La fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va començar a ser desmantellada al 1965. Havia perdut el seu accés directe al mar amb la urbanització del passeig marítim i va quedar durant algun temps només com a dipòsit de mercaderies acabades fins que en les dècades posteriors es va començar a urbanitzar la zona.

Pel que fa al conjunt de la MTM, ja a la dècada dels 1960's i atès el caràcter estratègic de l'empresa, l'Estat havia decidit integrar-la a l'INI (Instituto Nacional de Industria) que en privatitzar-se va optar per vendre-la al grup francès Alsthom al 1989

Als voltants de finals dels 1980's amb la nova reurbanització de tot el sector del Bogatell, la Vila Olímpica i el front marítim va desaparèixer definitivament la fàbrica. Només es van salvar com a elements històrics i referencials l'arc de l'entrada a la fàbrica amb les lletres i el logotip de l'empresa, així com una xemeneia circular i un pont-grua sostingut per quatre pilars.

*1979.- Projecte de construcció d'habitatges i equipaments docents en els terrenys que havia ocupat la fàbrica La Maquinista de la Barceloneta. (Font: Revista Arquitectura núm. 245. 1983. pàgs. 41-43)

FABRICA LA ESPAÑA INDUSTRIAL (1851-1970's)

 

Curiosament, els orígens de l'empresa La España Industrial Sociedad Anónima Fabril y Mercantil els trobem a Madrid, on va ser fundada per igualadí Josep Antoni Muntadas i Campeny (1816-1880) i els seus germans el 28 de gener de 1847. Aquesta societat va ser la tercera en tot l'Estat Espanyol dotada de màquines de vapor (el Vapor Vell de Sants, propietat de Joan Güell i Ferrer, havia estat fundada un any abans).

Va ser a l'any 1851 quan l'Espanya Industrial es va traslladar a Barcelona a causa dels problemes econòmics dels accionistes madrilenys. Muntadas ja havia adquirit el 1847 uns extensos terrenys al costat de la riera de Magòria entre Sants i Hostafrancs en un indret conegut com l'Olivera Rodona. L'arrencada de l'Espanya Industrial a Barcelona va generar una gran competència i rivalitat amb el Vapor Vell de Güell i Ferrer. És per això que els santsencs aviat identificaren la nova fàbrica com el Vapor Nou. 

L'Espanya Industrial es va nodrir de màquinària adquirida al Regne Unit i Alsàcia, regions aleshores capdavanteres en el desenvolupament de la indústria tèxtil. La posada en marxa de la nova fàbrica va ser ràpida i en pocs anys funcionava ja a ple rendiment. A les vigílies de la exposicó universal de 1888 disposava d'una plantilla de més de 2.500 treballadors, la qual cosa havia comportar un important creixement demogràfic de la vila de Santa Maria de Sants abans de la seva annexió a Barcelona. Dels 2.500 habitants que tenia abans de l'obertura de la fàbrica al 1840 va passar als prop de 30.000 al 1887 consolidant un barri majoritàriament obrer.  La producció industrial de la fàbrica abastava bàsicament teixits, filats i estampat en cotó però també incloia panes i paper de relligar. S'hi executava tot el procés tèxtil, des de l'extracció del fil fins als brodats i acabats finals.

Però l'Espanya Industrial va suposar al mateix temps un concepte d'empresa diferent a l'habitual pel que fa a l'acció social sobre els seus proletaris. La fàbrica disposava de menjador social, guarderia per als fills dels treballadors i una zona esportiva on la Sociedad Deportiva La España Industrial, fundada el 1934, competia en diverses modalitats esportives. 

*1929.- Sortida dels treballadors de la fàbrica (Foto: Autor desconegut)

*1936.- Una imatge de la fàbrica durant la col·lectivització de la Guerra Civil. (Foto: Autor desconegut)

Després de l'ocupació de la fàbrica pels sindicats anarquistes durant la Guerra Civil, l'empresa tornaria a la família Muntadas amb la victòria de Franco fins el seu tancament al 1969. El 1971 la fàbrica es trasllada a Mollet del Vallès fins a la seva desaparició definitiva el 1981.

Els terrenys que ocupava la fàbrica van passar a propietat municipal i avui són ocupats pel Parc de l'Espanya Industrial,  inaugurat el 1985 durant el mandat municipal de l'alcalde socialista Pasqual Maragall. De la fàbrica original només se'n conserven l'arc d'entrada, la Casa del Mig i el Casinet d'Hostafrancs al carrer Rector Triadó on també s'hi van construir dos blocs d'habitatges d'onze plantes. 

*1980.- Accions reivindicatives en el mur de L'Espanya Industrial demanant la conversió en parc dels terrenys de l'antiga fàbrica. (Foto: Arxiu El Periódico de Catalunya.)  

COMPAÑÍA DEL GRAMÓFONO. Discogràfica LA VOZ DE SU AMO. Urgell / Còrsega (1927-1969)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO i FRANCISCO ARAUZ

*1927.- Primer edifici de la Compañía del Gramófono al carrer Urgell cantonada Còrsega.

La Compañía del Gramófono fou una de les empreses pioneres del sector discogràfic a Barcelona i d'ella depenia la producció i venda dels discs de la marca La Voz de su Amo. La primera seu de l'empresa a Barcelona havia estat al carrer Balmes 56-58 entre Aragó i Consell de Cent. 

Cap a finals de la dècada dels 1920's es va construir un nou edifici de planta baixa i dues alçades davant de l'Escola Industrial. Inicialment aquesta construcció disposava d'una única ala amb façana al carrer Urgell i posteriorment seria ampliada amb una segona al carrer Còrsega.

*1934.- L'edifici ampliat durant els anys de la Segona República. (Font: Revista Mirador)

1930's.- Emplaçament de l'edifici que acollia les oficies i la fàbrica a la cantonada Urgell/Còrsega. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  

Els discs de La Voz de su Amo utilitzaven com a reclam la imatge del gos Nipper (1884-1895). Tres anys després de la mort de l'animal, el pintor Francis Barraud va immortalitzar la imatge del gos en una pintura en la que aparentment se'l veia escoltant, amb un posat de tristor i nostàlgia, una gravació amb la veu del seu amo ja mort a través d'una gramola. 

El gosset Nipper que va inspirar la marca de la Compañía del Gramófono y de la producció discogràfica de La Voz de su Amo (His Master's Voice)

El pintor Francis Barraud amb el quadre del gos Nipper davant la gramola. (Foto: Autor desconegut)

L'obertura de la fàbrica del carrer Urgell número 234 va donar un nou impuls a la producció de discs, activitat que va continuar amb èxit un cop acabada la Guerra Civil, malgrat les contínues fusions i absorcions de les empreses del sector discogràfic. Als anys 1940's l'empresa es deia Compañía del Gramófono-Odeón.

*1931.- Dues imatges del procés de fabricació dels discs a l'interior de la fàbrica de la Compañía del Gramófono.  (Font: Revista Mirador)

*1955.- Vista de la fàbrica amb l'Escola Industrial al fons. (Foto: TAF Helicòpters./ANC)

*1962.- Una altra vista aèria de la fàbrica. (Foto: SACE)

*1964.- La seu de la fàbrica de discs La Voz de su Amo apareix aquí al fons de la imatge dins el rectangle groc. A la dreta hi podem veure el carrer Comte d'Urgell amb el tendal del bar Manhattan i l'edifici en construcció a la cantonada del carrer Roselló en primer terme. Rere s'hi veuen les instal·lacions de l'Escola Industrial. (Foto: Fons ANC) 

*1968.- Últims anys de la fàbrica de discs La Voz de su Amo, que apareix a la foto emmarcada en groc. (Foto: SACE)

A l'any 1969 l'edifici va ser enderrocat. L'ampli solar que ocupava havia caigut en mans de la immobiliària Nuñez i Navarro, que hi va edificar un dels seus clàssics blocs de pisos de l'època. A la façana de la nova construcció no hi faltaven les recurrents peces de marbre d'un color entre beige i marró i uns cridaners tendals de color taronja als balcons. A la part més pròxima al carrer París s'hi va instal·lar un hotel i les oficines centrals de l'empresa de Josep Lluís Nuñez, que durant molts anys serien l'escenari de fitxatges de jugadors del Barça.

ELBE (Electrònica Beltrán). Moianès 19-27. (1962-1994)

*1970.- La fàbrica de televisors Elbe al carrer Moianès cantonada Cuyàs on hi havia la seu central de l'empresa. (Foto: Joan Planàs i Llorens).

Josep Bertrán Marqués va fundar a l'any 1940, en plena postguerra, una botiga anomenada Comercial Radio Bertran Electrònica, que comercialitzava components electrònics i que va començar a fabricar aparells de ràdio. La botiga s'instal·là al carrer Sepúlveda 106-108. El negoci va créixer i als inicis de la dècada dels 1960's van començar a fabricar televisors fins a traslladar la seu de l'empresa al barri de Sants, concretament al carrer Moianès prop de l'estació de Magòria.

Al maig de 1980, Josep Bertran va morir als 71 anys i el seu gendre Eduard Serrat es va fer càrrec de l'empresa com a president de la companyia.

El disseny original de la marca gràfica d'Elbe incorporava la lletra grega èpsilon per partida doble.

Al 1972 Elbe va associar-se amb l'empresa alemanya Körting i això li va permetre aconseguir els components necessaris per fabricar els seus primers televisors en color. Elbe fabricaria també videos, equips de música i encara tindria temps d'entrar en el món dels ordinadors personals que comercialitzaria sota el nom de Gold Tone, la seva segona marca.

Entre 1979 i 1986 Elbe va estar associada amb la japonesa Sharp i posteriorment amb NEC per fabricar equips de vídeo.  Finalment al 1992, Elbe va arribar a un acord de venda amb la companyia italiana Seleco que suposaria en primer terme l'acomiadament d'un 20% de la plantilla d'Elbe i al cap de dos anys la desaparició de la companyia de la família Serrat quan al 1994 va entrar en fallida voluntària en superar els seus passius als seus actius. La fàbrica de Moianès seria enderrocada anys més tard per donar pas a la construcció d'habitatges.

Elbe S.A. va ser l'última empresa catalana i espanyola del ram dels electrodomèstics en desaparèixer  del mercat. Abans ja ho havien fet les històriques Iberia (1974) Invicta (1974), Lavis/Labelson (1979), Vanguard (1981), Zenith (1983), Emerson (1984) i Kolster (1984). La marca però, ha subsistit fins als nostres dies i actualment és distribuïda per l'empresa River International, si bé ja no són fabricants sinó merament importadors i comercialitzadors.

*1960's.- Un grup de treballadores d'Elbe mostrant un dels televisors que fabricaven al carrer Moianès.  (Foto: Arxiu Neus Badia)

*1974.- Un curiós exemple de publicitat paternalista en aquest anunci publicat a la premsa per Elbe. El text advertia dels riscos de portar enganxines als cotxes, moda molt habitual en aquella època i que va provocar algunes multes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

El televisor portàtil Elbe Minor, un dels productes que va assolir més vendes entre els fabricats per la companyia

*1980's.- Amb l'arribada del video Elbe va acometre també la fabricació de reproductors VHS a la seva fàbrica de Moianès.

*1990.- Últims anys d'Elbe, sota la direcció de Josep Maria Serrat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)