LA PINEDA. Bar - Restaurant. Paral·lel 188. (1950's-2003)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Un establiment amb molta història del barri de Sant Antoni, al sector més pròxim a la Plaça d'Espanya va ser el bar i restaurant La Pineda. Situat al número 188 del Paral·lel, quan aquell carrer encara estava dedicat al Marquès del Duero, va ser un local que es nodria bàsicament de tres tipus de clientela. D'una banda, hi havien els freqüentadors del món de les apostes de les curses de llebrers del canòdrom Pabellón, de l'altra els firaires, expositors i congressistes habituals dels certàmens que acollia el recinte de la Fira de Montjuïc, en aquella Barcelona trista a la qual el porciolisme havia convertit en ciudad de ferias y congresos, i finalment, una clientela fidel i consolidada, integrada per veïns del barri, que el freqüentaven bàsicament els caps de setmana i festius tant a l'hora del vermut com a l'hora del dinar. La Pineda disposava d'una àmplia terrassa exterior, que aprofitava la considerable amplària de la vorera i que era un lloc idoni i molt concorregut per fer l'aperitiu.

L'escriptor i fotògraf Jordi Rodríguez Artés [1] [2], ha escrit un díptic literari força interessant en el que recull la vida d'un seguit de personatges d'aquest extrem de l'avinguda Mistral i el Paral·lel, a la vegada que fa una denúncia contra la gentrificació que des de fa anys afecta amb crueltat la vida del barri de Sant Antoni.

Amb el canvi de segle el restaurant La Pineda continuava acollint els veïns del barri, tot i que no va sobreviure gaires anys més, quan el Josep Maria, el seu propietari, va decidir jubilar-se i el seu fill no va voler continuar el negoci. En aquells últims anys, el Miquel, un cambrer bigotut i vestit impecablement amb l'uniforme reglamentari blanc amb corbatí negre, era l'ànima del menjador. Finalment, el restaurant va tancar a finals de març de 2003

El restaurant Arànega va succeir La Pineda als primers anys d'aquest segle i va plegar cap al 2018. Posteriorment s'hi va instal·lar una hamburgueseria convencional i despersonalitzada amb el nom de Wild Beef especialitzada, com no podia ser d'altra manera, en menjar ràpid i greixós pels turistes.

________

[1].- Rodríguez Artés, Jordi. Abisme Mistral. ISBN  978-84-09-31524-6. Barcelona. 2021

[2].- Rodríguez Artés, Jordi. Cruel Monopoli. Tintamotora. Barcelona. 2024

LUTZ. Bar-Restaurant. Mallorca 196 (1940-1946)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

Des que el general Juan Yagüe va entrar victoriós a la plaça de Catalunya aquell 26 de gener de 1939, Barcelona va viure un procés imparable, que va convertir la capital catalana en un centre de conspiracions i d'espionatge nazi almenys fins que la guerra no es va decantar clarament a favor de les potències aliades 

Entre els locals proalemanys que es van establir a la Barcelona de la immediata postguerra espanyola, hi destacà especialment el bar restaurant Lutz situat al número 196 del carrer de Mallorca, entre els d'Aribau i d'Enric Granados. Allà s'hi reunia habitualment la flor i nata dels alemanys afincats a Barcelona, que mantenien una inquebrantable adhesió al règim hitlerià [1]. El local ja existia des d'almenys el 1935, abans de la Guerra Guerra civil segons es desprèn d'un anunci publicat a La Vanguardia aquell any en què es cercava un violinista acordió pel restaurant. 

*1935.- Anunci publicat el 30 de març d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El promotor del local va ser Otto Hermann Lutz Konz, un exmariner nascut a Dürmenz el 1903, que havia exercit d'espia a Bèlgica d'on va ser expulsat al començar el conflicte europeu abans d'establir-se definitivament a Barcelona a l'any 1939 poc després d'acabar la Guerra Civil. El 1941 va fer-se càrrec del restaurant amb la seva esposa Rosa [2]

El novembre de 1944, quan al règim franquista començava a tenir clar que els nazis perdrien la guerra, Lutz va ser internat en un balneari de Caldes de Malavella i finalment repatriat al 1946. Havia posseit un terreny a Castelldefels i el restaurant que duia el seu nom i que servia cobertura als agents nazis i de contacte amb l'Abwehr a Barcelona [3] 

La caiguda en desgràcia i desmoronament de l'Estat nacionalsocialista de Hitler amb la victòria final dels aliats a la Segon Guerra Mundial, va precipitar la desaparició del bar Lutz. que un any després esdevindria el restaurant El Caballito Blanco després d'un breu període com El Caballo Blanco.   

*1947.- Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de l'Alemanya de Hitler, el Restaurant Lutz va tancar i es va convertir en El Caballito Blanco. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

La llista d'establiments que van acollir trobades habituals de la parròquia hitleriana a Barcelona era llarga i incloïa els locals següents:

* Bar Cádiz, també conegut com Bar La Jungla (Montserrat 10)

* Bar Tokio (Consell de Cent 257)

* Joieria Bauer (València 270 bis)

* Cafè El Oro del Rhin (Gran Via 601 - Rambla de Catalunya)

* Cafè Sevilla (Gran Via 624 - Rambla de Catalunya). Davant de l'anterior

* Cafè Terminus (Aragó - Passeig de Gràcia)

* Cafè Zum Zillertal (Provença 228)

* Parador del Hidalgo (Passeig de Gràcia XXX)

* Hotel Majestic

* Hotel Ritz

* Hotel Peninsular (carrer de Sant Pau 34-36) 

* Partit nazi (seu del carrer d'Aragó 275)

_______

[1].- A l'any 2006 es van desclassificar documents reservats de la Segona Guerra Mundial, que eren dipositats a l'Administració dels Estats Units, i es va poder disposar d'aquestes dades gràcies a que el peridosta Jordi Finestres hi va accedir (Diari de Girona 23/2/2007)

[2].- Informació publicada a La Vanguardia el 25 de febrer de 2007

[3].- L'Abwehr (defensa en alemany) van ser els serveis d'intel·ligència, espionatge i contraespionatge alemanys. Havien estat creats el 1921 i van ser fortament reorganitzats durant el nazisme. Van mantenir una gran rivalitat amb la Gestapo i las SS per raons d'influència sobre el Führer. Finalment. el 1944, Hitler va dissoldre l'Abwehr després de patir un atemptat frustrat.  

SAN DIEGO. Restaurant-sala de festes (1960-1964), després CESAR AUGUSTO (1965-1980's). Via Augusta 201.

MIQUEL BARCELONAUTA

Situat a la vorera mar de la Via Augusta, entre els carrers de Calvet i de Vallmajor i entre les estacions del ferrocarril de Sarrià de Muntaner i de La Bonanova, aquest local va irrompre entre la societat benestant barcelonina a partir dels primers dies del mes de febrer de 1960. La televisió ja havia començat a envair les llars de molts ciuatadans i el conjunt musical Relax, que havia participat en un dels primers programes, va ser també un dels primers grups en actuar al San Diego. 

L'accés al restaurant es feia a través d'un passadís exterior per on també s'accedia a l'entrada de veins de a l'edifici. D'altra banda, el local disposava d'un jardí obert a la part posterior del local amb una àmplia terrassa.

*1961.- Anunci de premsa del San Diego sobre el reveillon de cap d'any per a rebre el 1962. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)    

El 1965 el Restaurant Cesar Augusto prenia el relleu del San Diego al mateix local amb el que començaria una etapa de gairebé vint anys fins a mitjans de la dècada dels 1980's.

*1980's.- Tarja publicitària del restaurant Cesar Augusto 

Amb posterioritat al tancament del Cesar Augusto, la ubicació privilegiada del local, entre els barris de Sant Gervasi i la Bonanova, li va permetre acollir al llarg dels anys diverses propostes gastronòmiques que s'hi van instal·lar també en forma de restaurants:

Roncesvalles (1990)

Restaurant italià Il Benedetti (2000)

Tofees (2010)

DOP (2020) 

De tots ells però, el San Diego va ser el primer.

PANTAGRUEL I GARGANTUA. Restaurants. Aragó 214 (1981- 1999) i Còrsega 200 (2000 - 2008)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Recollint els noms dels dos gegants de l'obra de François Rabelais, a l'any 1981 va obrir-se a la cantonada del carrer d'Aragó amb el d'Aribau, un restaurant de grans dimensions i especialització en cuina catalana i més estrictament lleidatana. A la carta no hi faltaven els cargols a la llauna, considerats el plat estrella del local, i l'ample interior disposava de set menjadors, alguns dels quals privats eren idonis per a àpats d'empresa o celebracions socials i familiars.

*1990's.- Preus dels plats de la carta del Pantagruel i Gargantua a en la seva secció carns a la brasa 

Amb el canvi de segle, el trasllat del restaurant al número 200 del carrer de Còrsega, molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, va suposar un nou Pantagruel amb un notable canvi de decoració, menys carregada que al local original, pero sense alterar gens ni mica l'aire lleidatà de la seva cuina, on els cargols continuaven sent el plat més característic juntament amb la coca de recapte, el pastisset de bacallà amb all-i-oli de peres i codony, els embotits i altres menges típiques de les terres de ponent  

El restaurant del carrer de Còrsega va ser substituït al 2008 per la Fonda Gaig -després Gaig a seques- i a partir de juny de 2021 el mateix local va ser ocupat pel restaurant Atempo que el xef Jordi Cruz va portar des de la localitat gironina de Sant Julià de Ramis amb la seva estrella Michelin.

CERVESERIA i RESTAURANT AMBOS MUNDOS. Rambla de Santa Mònica. (1876-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Entre les primeres cerveseries que es van a consolidar en el sector de la part baixa de la Rambla, hi va destacar la coneguda amb el nom d'Ambos Mundos. Era situada als números 1 i 3 de la Rambla de Santa Mònica tot just al costat de la plaça del Teatre i ja se'n té constància de la seva existència el 4 de juliol de 1876 quan apareixen els primers anuncis a la premsa de l'època [1]. 

El local va ser un dels primers a publicitar diàriament els plats que incloïen els coberts del dia i sempre ho feia en llengua francesa amb indicació dels seu preus. L'Ambos Mundos va funcionar amb direcció compartida amb el Restaurant del Ferrocarril de França de l'estació que hi havia del costat de l'entrada al parc de la Ciutadella.

*1878.- Comentari insertat a les planes de Crónica de Cataluña l'últim dia d'aquell any. (Font: ARCA) 

*1879. - Preus dels menjars oferts conjuntament a l'Ambos Mundos i al restaurant de l'Estació de França. (Font: Crónica de Catalunya del 20 de juny d'aquell any / ARCA)

Segons apunta Paco Villar [2], el local ves ser regentat a partit dels inicis de l'any 1880 pels germans Amills, que amb la seva experiència en l'àmbit de la restauració van incorporar a la simple cerveseria plats de cobert així com una important oferta a la carta. La presència del Amills al capdavant del negoci va ser però, molt efímera i en poc temps l'Ambos Mundos va passar a ser dirigida per José Pompidor que el va reobrir a mitjans de gener de 1881. Pompidor era integrant de la família que va regentar el conegut i luxós restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya. 

*1880.- El diari Lo Catalanista del dia de Tots Sants d'aquell any, incorporava aquesta referència a la cerveseria restaurant Ambos Mundos, en ocasió de la tradicional venda de panellets. (Font: ARCA).

Cap als anys 1910's el local era també conegut perquè s'hi venien localitats per assistir a les curses de toros que es celebraven al Torín de la Barceloneta i a les Arenes de la plaça d'Espanya. El 1916 es va dur a terme una profunda reforma de l'establiment, que s'anunciava amb cambreres que parlaven francès, italià i alemany.

*1916.- Anuncis de la cerveseria Ambos Mundos al diaris El Diluvio (a dalt) i La Publicidad (abaix). (Font: ARCA).

Finalment, el local que havia ocupat durant gairebé cinquanta anys la cerveseria Ambos Mundos va passar a una companyia marítima italiana a començaments de 1920. 

*1920.- Anunci del lloguer del local de l'Ambos Mundos per part de la companyia marítima La Navigazione Italiana. (Font: Catalunya Marítima. Edició del 30 de març d'aquell any / ARCA).

Ambos Mundos va ser també el nom de l'hotel situat a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali-Bei i Bailèn, al costat del monument a Rafael Casanova, així com d'un restaurant obert al 1955 a la plaça Real que avui  encara existeix.

_____

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 30 de setembre de 1876 

[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936). Pàgs. 16 i 17. Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona. 2013.

LA FONT DEL BOSC. Restaurant típic català. Calàbria 169-171. (1965-2019)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La Font del Bosc va ser un restaurant típic de cuina catalana emplaçat al barri de l'Esquerra de l'Eixample, al carrer Calàbria 169-171, entre els d'Aragó i València. Ocupava la part posterior del gran edifici central de Mobles la Fàbrica. En realitat el seu promotor havia estat Félix Estrada Saladich, el propietari d'aquella fàbrica de mobles de gran anomenada a l'època i avui encara existent al carrer Rocafort. Muebles La Fábrica havia nascut al carrer Rada del Poble-Sec i poc a poc va anar estenent el negoci fins a instal·lar la seva seu central a l'esmentat carrer Rocafort. El restaurant formava part de l'estratègia del propi negoci de mobles, forjat sota el lideratge d'Estrada Saladich, un home innovador que havia viatjat als Estats Units a conèixer noves i modernes fórmules de gestió de les empreses. 

El restaurant La Font del Bosc va esdevenir un lloc habitual per celebrar banquets familiars en ocasió de de casaments, bateigs i comunions, També hi sovintejaven les trobades vinculades a convencions i celebracions d'empreses.

*1968.- Publicitat de La Font del Bosc, camí de convertir-se en un referent de la celebració de banquets familiars dintre de la típica trilogia noces, bateigs i comunions.

L'obertura del restaurant es va produir al setembre de 1966 quan Fèlix Estrada va inaugurar una ampliació de les oficines i la botiga centrals del carrer Rocafort mitjançant un edifici adjacent que arribava fins al carrer Calàbria. Va ser el centre dinamitzador de moltes iniciatives socials com el sopar de les "modistilles" que s'hi celebrava a partir de 1967 a la nit de Santa Llúcia. El local disposava d'àmplis salons com a menjadors per a grups capaços d'aplegar-hi cents de persones i dotats de pistes de ball per allargar els àpats.  

Als anys 1980's el restaurant era ja un referent de la classes mitjanes per celebrar els seus banquets de noces i altres celebracions familiars. L'equip el formaven Enric Roure gerent i director, Emiliano Arribas, xef de cuina, i Josep Maria Bertrán, el maitre.

Amb el canvi de segle, els dies de La Font del Bosc van anar a menys fins que la pandèmia del COVID-19 li acabaria donant el cop de gràcia final. Quan el temps de les mascaretes va desaparèixer, el local ja no tornaria a obrir amb aquest nom i esdevindria un bar amb una nova orientació, que amb el nom de La Pecera del Pool  era un lloc idoni per veure-hi en grup partits de futbol en pantalla gran i jugar a billar.

CITRUS. Restaurant. Passeig de Gràcia /Consell de Cent (1995-2025)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Restaurant panoràmic amb vistes sobre el Passeig de Gràcia que era situat a l'entresòl de l'edifici de La Equitativa - Fundación Rosillo a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent.

Aquest mateix local havia vist l'eclosió des de mitjans dels anys 1950's  del restaurant Milán quan la part dels baixos i l'entresòl de l'edifici, aleshores recentment inaugurat, estava ocupat per unes Galeries comercials que amb el temps van anar desapareixent. Després del Milán altres ofertes de restauració com l'Olivers o l'Hostal del Sol havien ocupat aquell local. 

*2020's.- Imatge gràfica dels últims anys del Citrus quan va passar a oferir també cuina japonesa

El restaurant Citrus va aparèixer a mitjans de la dècada dels 1990's. Ocupava prop de 800 metres quadrats de superfície, dels quals 600 corresponien a la planta superior, i es va orientar cap a la cuina catalana i mediterrània. Al 2008 va ser renovat amb una nova proposta d'interiorisme obra d'Antoni Arola.

En el seus ultims anys (2020-2025) va afegir el nom de Sushi Bar a la seva denominació tot incorporant cuina japonesa a la seva oferta gastronòmica. 

Finalment. el Citrus tancaria les seves portes el 23 de febrer de 2025. El local seria a partir de l'aleshores profundament reformat per acollir-hi una nova proposta de restauració italiana amb un nou restaurant anomenat Circolo Popolare que va obrir a finals d'aquell mateix any.

PITEL·LO (Bar - 1984-1990's) - (Restaurant Pizzeria 1990's-2008). Consell de Cent 313

 MIQUEL BARCELONAUTA

Emplaçat al carrer Consell de Cent tocant a Balmes, el Bar Pitel·lo forma part d'aquest conjunt de locals que van irrompre en la Barcelona dels anys 1980's

Era un establiment no gaire gran on se servien també dinars i destacava per la modernitat del seu logo i la decoració de l'interior. Al migdies, s'hi podien veure alguns oficinistes i funcionaris de les nombroses empreses i establiments públics establerts a l'entorn. Pitel·lo havia estat anys enrere una marca de beguda axampanyada quan la denominacio cava encara no s'havia imposat en el món dels vins escumosos. 

*1957.- Publicitat de Pitel·lo a la revista Destino.

*1967.- Anvers d'un calendari de butxaca de l'any 1967. (Font: todocoleccion.com)

Era per això que el local es va especialitzar en caves i la seva ubicació, en una de les zones de més activitat d'oci nocturn, li va permetre aprofitar-se de les discoteques veïnes del barri (bàsicament Psicosis, Duetto i Trauma), que en aquells anys disposaven d'una gran acceptació entre el públic. Al vespres era un lloc idoni per començar la nit amb una copa abans d'abordar la pista de ball.

Amb el canvi de segle, Pitel·lo va ser traspassat pels seus fundadors i convertit en un restaurant pizzeria al ús. Posteriorment el local, sempre dins el món de la restauració, va canviar repetidament d'amos i de tipus de cuina.  

*2008.- Rètol exterior de Pitel·lo esdevingut pizzeria (Foto: Googleearth)

JAUME DE PROVENÇA. Restaurant. Provença 88. (1980-2013)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest restaurant, situat en el barri que avui coneixem com Nova Esquerra de l'Eixample, va estar durant les últimes dècades del segle XX a les primeres posicions del rànquing dels millors de la ciutat. El seu promotor Jaume Bargués i Rich havia treballat prèviament al restaurant que els seus pares havien obert als anys quaranta al número 98 del mateix carrer Provença cantonada Calàbria [1]. Només una travessia mes enllà en direcció a Sants, Bargues fill es va decidir als inicis dels anys 1980's a obrir el seu propi restaurant als baixos d'un edifici d'obra nova.  

Al nou restaurant Bargués va desenvolupar una cuina de base catalana, inspirada en molts casos en receptes pròpies de la seva mare, que completava amb conceptes de la nouvelle cuisine francesa. L'èxit i la bona consideració de l'establiment per part dels bons gourmets, van donar al Jaume de Provença a una fama creixent de cuina d'autor que li va permetre rebre primer la Medalla al Mèrit Turístic de la Generalitat, a l'any següent (1982) l'estrella a la Guia Michelin i finalment el Premi Nacional de Gastronomia (1983) [2].

L'estel dels anys daurats del Jaume de Provença va començar a apagar-se amb el canvi de mil·lenni. Al 2001 el restaurant perdia l'estrella Michelin amb la consegüent davallada de bons clients seguint el comentari de El Jaume de Provença ja no és el que era. Bargués va incorporar un menú de migdia que girava al voltant d'uns 30 euros. Tot i els esforços no va aconseguir recuperar el restaurant dels primers anys. Finalment a l'estiu del 2013 va tancar portes definitivament. Només un any després, al setembre de 2014, Bargués va morir als 76 anys.

___________

[1].- El primer restaurant de la familia Bargués a Barcelona va ser Can Jaume obert el 1942 pel pare de Jaume Bargúes i Rich a la cruïlla Provença/Calàbria. Posteriorment la seva mare hi va obrir El Racó d'en Jaume. Actualment (2025) en aquell local hi ha el restaurant Inici's on Jordi i Toni, dos nebots de Jaume Bargués han volgut continuar aquesta nissaga de restauradors al mateix barri.

[2].- El periodista i cronista gastronòmic Luis Bettonica a l'edició 1985-86 de la seva Agenda de Restaurants ja lloava les excel·lències dels plats de la cuina del Jaume de Provença, del que només en discutia la decoració, poc reeixida segons el seu gust, i l'ambient sorollós al menjador. Entre els plats que Bettonica destacava hi havia la Lasagna de txangurro amb crema de cloïsses, El llenguado amb bolets a l'oporto, els ous pochés amb pasta de fulls i salsa d'albirgínia, els raviolis de manetes de porc amb salsa choron i l'amanida d'espardenyes i marisc a la vinagreta de tòfones.

CASA JACINTO. Restaurant. Gran Via de Carles III 29-31 (1967-2017)

 MIQUEL BARCELONAUTA 

Situat als baixos d'una de les dues torres d’habitatges de l'anomenat Complex Residencial Los Cármenes (Gran Via de Carles III / Travessera de Les Corts), el restaurant Casa Jacinto va ser un dels locals habituals de reunió de la plantilla i la directiva del FC Barcelona on s'organitzaven diferents celebracions socials prop del Camp Nou.

Era un establiment especialitzat en cuina navarresa d'alta qualitat, que va obrir portes a mitjans al 1967. Disposava d'un altell amb amplis espais i menjadors per organitzar reunions de treball i trobades particulars. En la decoració destacavan els revestiments de fusta que li conferien un to especialment càlid i acollidor.  

*1990's.- Aspecte exterior del restaurant. 

*1990’s- Un sobret de sucre dels que es dispensaven a Casa Jacinto.

L'establiment va completar els 50 anys de vida però va abaixar la persiana definitivament al 2017.

PIOLINDO. Pollastres a l'Ast i menjar casolà. Freixures 6 (1962-2019) i Marià Cubí 5.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a LLUÍS GELIS, ENRIC H. MARCH, JAUME SUSANY, JOANA FRANCÉS i ALFONS MARTÍN

El Piolindo del carrer Freixures a la dreta en una aquarel·la d'Alfons Martín.  

Durant els difícils anys de la posguerra, el pollastre va passar de ser un producte gairebé de luxe a un article de consum generalitzat i a l'abast del gran públic. Una de les causes dels seu adveniment va ser el fenòmen dels pollastres rostits com a conseqüencia de l'establiment de granges de cria intensiva. Els primers pollastres a l'ast van aparèixer a Barcelona cap als inicis dels anys 1960's. Locals com el Kikiriki a Hostafrancs o Los Caracoles al carrer Escudillers van ser alguns dels pioners. El procés de rostir-los tots sencers, adobats prèviament amb llimona, sal, pebre i sovint altres herbes, després de travessar-los amb una mena d'espasa giratòria davant una font de calor, permetia que el resultat final fos d'una exquisidesa inigualable i estalviés la feina de cuinar-ho a casa. 

Si hi ha un establiment que seria injust oblidar quan recordem el recurs del pollastre a l'ast per salvar qualsevol àpat, és obligat parlar del Piolindo, un local extarordinàriament popular que des de finals del 1962 es va establir al barri de Santa Caterina prop del mercat i servia pollastres a l'ast a banda d'altres menjars per emportar o per consumir al propi bar. L'establiment era emplaçat al carrer de les Freixures [1], una via estreta, com gairebé tots els carrers de Ciutat Vella, que unia el perllongament de l'Avinguda de la Catedral (des del 1972 dedicat a Francesc Cambó) amb el carrer de Sant Pere Més Baix.

A l'octubre de 1962 el diari vespertí El Noticiero Universal explicava que s'havia inaugurat un establiment promogut per l'empresa gallega Hijos de Marcelino Herranz S.L., que disposava d'unes granges avícoles que permetien servir grans quantitats de pollastres rostits.

*1962.- Titular d'un petit article sobre l'obertura del Piolindo del carrer Freixures que publicada a El Noticiero Universal a l'edició del 30 d'octubre d'aquell any. (Font:ARCA) 

L'èxit dels pollastres rostits del Piolindo va animar als seus promotors a obrir una segona botiga fora de Ciutat Vella i el lloc escollit va ser a mig camí entre Gràcia i Sant Gervasi, allà on arrenca el carrer Marià Cubí prop de la plaça de la Gal·la Placídia.

*1964.- Retall de publicitat dels dos Piolindos, que feia esment als seus populars pollastres sense utilitzar encara la denominació a l'ast. (Font: El Noticiero Universal / ARCA) 

*1970's.- Interior del Piolindo amb la barra i les columnes revestides amb petites rajoletes multicolors. (Foto: Pere Castaño) 

I amb el pas dels anys el Piolino va esdevenir un referent del menjar econòmic i de qualitat on, a banda dels pollastres, si podien menjar canalons, croquetes, empanadilles. S'hi servia també xampany -després cava- amb porró i al propi menjador hi havia un rentamans amb la pastilla de sabó encastada en un ferro. El panorama a l'interior era d'allò més divers, però sempre amb el concepte popular com a denominador comú. La clientela del dia a dia aplegava una fauna molt diversa on no hi faltaven operaris, paletes, gent jove, habituals del mercat, gent del barri i algun malfactor camuflat que dintre del local mai provocava problemes. Anar els diumenges al matí buscar el pollastre i algunes coses més al Piolindo era com una mena de ritual per a molts veïns i clients.  

La venda per emportar-se el menjar a casa va anar guanyant cada cop més adeptes i l'establiment es va convertir en una rostisseria. La sucursal de Marià Cubí va tenir un mal final, destrossada per un incendi, en els primers anys després del canvi de segle.

La decadència del Piolindo del carrer Freixures va començar entrada la dècada dels 2010's. Canvis de propietaris, pèrdua progressiva del seu concepte popular, un incendi al 2018 i finalment la pandèmia. Tot plegat acabaria amb el local regentat per un nous amos orientals, que no van saber conservar ni recuperar l'antic carisma del local. A partir d'aquí el Piolindo, tot i consevar el seu nom de sempre, va convertir-se en un local més, amb la vulgaritat pròpia d'allò que ja no és autèntic i amb referència a entrepans i menjar xinesos al rètol.  

_______

[1].- Alfons Martín en el seu blog rondaller ens explica l'origen del nom del carrer Freixures. Podeu consultar-ho en aquest enllaç: https://www.rondaller.cat/2019/12/18/carrer-freixures/

TRES CORONAS. Restaurant escandinau. Buenos Aires 54. (1958-1968)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA  FRANCÈS i JORGE ÁLVAREZ

Probablement un dels primers restaurants de cuina escandinava que es va obrir a Barcelona. La seva localització era al final del carrer Buenos Aires, quan a mitjans dels anys 1950's encara era una via poc edificada. Va ser allà, abans que el carrer emboqui a la Diagonal, prop de la cantonada amb Casanova i al costat del petit jardí del xalet de la Casa Pere Company (1911) [1], on es va obrir el restaurant Tres Coronas. 

L'establiment apareixia tot sovint anunciat a la premsa oferint plats típics de cuina sueca, molt poc coneguda a la Barcelona de l'època. Disposava d'un àmpli jardí exterior a la part posterior de l'edifici amb una esvelta palmera washingstonia i amb anterioritat el local havia estat ocupat pel restaurant Viejo Buenos Aires [2] fins al 1957. 

El regentava el matrimoni Kumenius [3] (Otto i María Luisa), una parella que va propiciar que el seu restaurant esdevingués no només un lloc de reunió de suecs sinó també dels noruecs, danesos i finlandesos residents a Barcelona o que visitaven la ciutat. A la carta del Tres Coronas no hi faltava la popular smorgasbord [4], ni tampoc la celebració estiuenca típica d'aquell país escandinau coneguda com la MidSommar Fest. [5]. Cap a finals de la dècada dels 1960’s el restaurant va tancar constituint un dels pocs exemples a la ciutat de cuina dels països nòrdics.

*1959.- Un dels primers anuncis del Tres Coronas publicats a la premsa. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

*1960.- Retall d'una notícia publicada a Destino (2.1.1960), sobre als àpats de Cap d'Any dels restaurants més exòtics de la ciutat, en la que s'esmenta a Otto Kumenius i al seu cuiner principal Dan Westerdahl del restaurant Tres Coronas. (Font: ARCA).

*1960's.- Interior del restaurant en una postal publicitària.

*1964.- Un dels últims anuncis del Tres Coronas a la premsa. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

Targeta publicitària del restaurant. (Font: Col·lecció privada Víctor Oliva)

_____

[1].- La Casa Pere Company, obra de Josep Puig i Cadafalch, acollia durant els anys de funcionament del restaurant Tres Corones la clínica i consultori del doctor Melcior Colet i des de 1982 fins a l'actualitat el Museu i Centre d'Estudis de l'Esport.

[2].- El restaurant Viejo Buenos Aires havia obert uns anys abans al mateix local que ocuparia el Tres Coronas, si bé, malgrat compartit el mateix número de telefòn, apareixia als anuncis de premsa localitzat (creiem que erròniament) al número 24 de Buenos Aires, que era el que tenia anteriorment la finca.

[3].- El finlandès Otto Wilhelm Konrad Kumenius (1912-1996) va ser un destacat espia antisoviètic durant el tram final de la Segona Guerra Mundial que va col·laborar en l'alliberament de presoners estonians. Això li va valer les simpaties del franquisme i es va establir a Barcelona on va obrir el Tres Coronas. Posteriorment va marxar a Mallorca, on va obrir un altre restaurant amb el mateix nom, i hi va viure fins a la seva mort. Ha publicat diversos llibres sobre la seva experiència com espia. 

[5].- L'smordgasbord és una menja tradicional sueca original del segle XVII, que consisteix en un seguit de plats que el públic escull aleatòriament a la manera del que avui coneixem com un buffet lliure. No hi falten mai ni l'arengada ni el salmó. 

[6].- La midsommar és una festa tradicional de Suècia que es celebra a començaments de l'estiu, pels volts de Sant Joan.

Article actualitzat el 11 de novembre de 2025

EL PRADO CATALÁN. Jardins, cafè d'estiu i teatre. Passeig de Gràcia/Casp/Granvia. (1863-1880's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1863.- Il·lustració publicada a El Pájaro Azul el 29 d'agost d'aquell any on es mostra l'entrada al Prado Catalán, un lloc selecte i distingit amb senyores ben vestides i barrets de copa alta entre el senyors. 

A l'estiu de l'any 1863, en un país trasbalsat per la caiguda del liberal O'Donell i l'inici de la crisi que acabaria conduint a l'exili a la reina Isabel II, es va obrir a Barcelona un dels més importants establiments que, sota la fórmula cafè d'estiu començaven a poblar l'emergent Passeig de Gràcia. El promotor del negoci, Ramon Llosellas, volia portar allà la bona experiència estiuenca assolida amb el cafè del jardí de l'Ateneu. L'arribada de l'estiu generava una calor sufocant en els habituals dels cafès i s'imposava dotar-los de jardí exterior, la qual cosa no sempre era possible. En aquell temps el passeig de Gràcia ja començava a estar força nodrit de barracons i altres locals que acollien cafès i la seva concurrència als mesos d'estiu, era força creixent i reconeguda socialment. 

La inauguració del nou establiment era prevista pel dia 3 de juny, si bé problemes tècnics van impedir-ho. La direcció però, no va voler desaprofitar la convocatòria i va permetre visitar el nou recinte a un grup selecte de convidats  (autoritats i socis).  Només una setmana després, el dissabte 13 de juny a les 7 de la tarda, el Prado Catalán obria portes al públic en general, si bé les condicions d'accés estaven subjectes a uns preus i condicions especials. Ja hem comentat que la primera inauguració havia estat reservada als notables de la ciutat i als socis, i precisament aquesta era la fórmula escollida pels gestors del Prado Catalán per tal de preservar la qualitat del local i garantir-ne una especial posició social. No era per tant un cafè d'estiu a l'abast de tothom i aquest era precisament l'objectiu de la direcció. 

*1863.- Retall de la publicació El Lloyd Español, del 8 de maig d'aquell any on s'anuncia la propera obertura del Prado Catalán a la part baixa del passeig de Gràcia. (Font: ARCA).

*1863.- Crònica de l'obertura del Prado Catalán en el primers dies de juny d'aquell any a les planes del Diario de Barcelona, que inclou una detallada descripció del lloc. (Edició del 8/6/1863). (Font: ARCA).

*1863.- Retall de l'edició del dia 13/6/1863 de El Telégrafo on s'explica el sistema establert per la direcció del Prado Catalán per tal de possibilitar que els convidats dels socis poguessin accedir al local.(Font: ARCA).

A l'any següent (1864) l'accés al Prado Catalán va deixar de ser reservat exclusivament als socis i es van ampliar considerablement les instal·lacions amb la incorporació de terrenys de la finca adjacent. La modesta tarima on s'instal·laven els músics va ser substituïda per un teatret d'estiu que ja s'inaugurà al mes de maig. Amb l'ampliació del terreny es va col·locar un elegant saló circular totalment cobert amb un escenari. Del bell mig del sostre hi penjava un gran quinqué i les columnes que envoltaven el saló eren il·luminades per canelobres. L'aforament total del Prado Catalán s'apropava a les 2000 persones Una escala comunicava el saló circular amb l'edifici del cafè restaurant.  Finalment, al costat de la porta d'accés al recinte s'hi emplaçà una cabanya rústica amb les atraccions del Panorama i Ciclorama. Aquestes últimes reformes s'inauguraren al juliol d'aquell 1864, en la que va ser la temporada més àlgida del local. 

*1864.- L'interior dels jardins del Prado Catalán (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1868.- Il·lustració de T. Padró/Sadurní publicada a El Museo Universal amb motiu dels Jocs Florals i crònica de la celebració (a sota). 

*1868.- Una de les poques fotos existents de l'interior del teatre del Prado Catalán publicada a La Vanguardia del 6 de gener de 2011. (Font: Arxiu Jordi Barón Rubí).

*1870's.- Emplaçament del Prado Catalán i ampliació del seu entorn (a baix). Aquest plànol correspon als seus primers anys, abans que el jardins s'ampliessin cap al carrer Llúria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1877.- Un altre plànol de l'època en el que es pot veure l'arrencada del passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. A diferència de l'anterior aquí es pot apreciar com la superfície dels jardins ja anaven més enllà del curs del carrer Claris que quedava tallat per les instal·lacions del Prado. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir de 1870 el recinte del Prado Catalán va perdent superfície a causa de les primeres edificacions que s'hi realitzen. El llindar mar dels jardins, establert pel curs de la Riera de'n Malla, es converteix en el carrer Casp que comença a urbanitzar-se. Al setembre de 1877 es procedeix a l'enderroc del teatre del Prado Catalán i alguns dels terrenys de l'entorn són sectoritzats en solars. Allà s'edificaria el Col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp (1881) amb l'església corresponent. En el sector més pròxim al passeig de Gracia va emergir al 1884 el nou edifici que acollia el Cafè Novedades. 

No obstant, el nom de Prado Catalán com identificador del lloc, va seguir essent emprat fins ben entrada la dècada dels 1880's i en els seus primers anys s'hi anunciaven concerts i balls de societat.