FAÇANA ORIGINAL DE L'EDIFICI D'INFANTA CARLOTA (avui Josep Tarradellas) / PROVENÇA (1970-1996)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTI PONS TOUJOUSE

A començaments de la dècada dels 1970's la cobertura de les vies de l'avinguda de Roma i la construcció de la nova Estació de Sants anaven prenent forma, la qual cosa suposaria un canvi radical en el paisatge de l'àmplia cruïlla on confluïen els carrers de la Infanta Carlota (avui avinguda de Josep Tarradellas), de Provença i l'eix Numància-Tarragona.

En els anys posteriors, l'enderroc de la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona amb la successiva urbanització i construcció de la nova promoció d'habitatges Roma-2000, amb les seves tres torres de quinze plantes, així com del gratacel de la Torre Catalunya de vint-i-quatre, van fer que l'espai abandonés, per  sempre més, aquella imatge entre ferroviària, militar, industrial i gairebé marginal que la presidia als ulls de qui la contemplàven.

Paral·lelament l'arquitecte Santiago Prats i Viñas (1927-2002) [1] presentava el projecte per aixecar un edifici qualificat d'hoteler a la cantonada entre l'aleshores Infanta Carlota i l'inici del carrer de Provença.

*1972.- L'edifici acabat de construir. En primer terme es pot veure encara el pont que enllaçava els carrers de Numància i de Tarragona abans de la consolidació de les obres de cobertura de les vies. (Foto: Autor desconegut. Fons d'Arquitectura i Urbanisme. Arxiu del COAC).

La solemnitat de l'edifici amb el volum de la cantonada corbat quedava ressaltat per la presència de plaques de metall oxidat en el sis pisos inferiors de la façana, que desapareixien en arribar als dos últims que presentaven un revestiment de vidre.

El conjunt de l'edifici l'integraven uns baixos habilitats com a benzinera, taller i expositor de venda d'automòbils, sis plantes d'aparcament i les dues superiors reservades a  hotel. Citroën era la marca que apareixia com a servei de venda i reparació de vehicles i Motorservicio S.A. l'empresa que prestava aquest servei com a concessionària.  

*1970.- A l'esquerra de la imatge es pot veure la façana original de l'edifici. Al fons a la dreta, es veuen les façanes posteriors dels sis blocs habitatges militars del carrer Vilamarí annexos a la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona.  

*1970.- Motorservicio S.A. com a concessionari de Citroën es va establir a l'edifici poc després de completar-se la seva construcció (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En els últims anys Auto Layetana, concessionària de Ford España va prendre el relleu de Motorservicio de Citroën en les funcions de venda i servei a l'automòbil dels baixos de l'edifici.

Abans de l'arribada del nou segle l'edifici va ser reformat de dalt a baix per acollir oficines de la Generalitat de Catalunya (avui -2026- s'hi troba emplaçat el Departament de Territori), i la benzinera i les dependències de servei a l'automòbil van ser suprimides.

La imatge de l'edifici va canviar radicalment amb una façana amb un revestiment que combina el vidre i el metall.

*2025.- Seu del Departament de Territori de la Generalitat en l'edifici reformat.
_____

[1].- Santiago Prats i Viñas, arquitecte titulat de l'any 1952, va construir també l'edifici d'habitatges del carrer de Casanova 240 i la fàbrica d'embotits Purlom a Abrera (Baix Llobregat).

EDIFICI D'OFICINES I MURALS CERÀMICS DEL VESTÍBUL. Balmes 89-95 (1976-2022)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a DAVID PLANES SÁNCHEZ

El 1976 un edifici d'oficines d'obra nova va emergir a la cantonada Mar/Llobregat del xamfrà entre els carrers de Balmes i de Mallorca, al límit entre els dos Eixamples de la ciutat. El terreny havia estat ocupat des de finals del segle XIX per una edificació original a quatre vents, que va estatjar una de les primeres seus de l'editorial Ramon Salvat i a partir de 1927 se la va conèixer com el Xalet del Cinema, acollint les oficines de la delegació a Barcelona de la productora i distribuidora cinematogràfica nordamericana Metro Goldwyn Mayer.

L'edifici enlairat als anys 1970's era la clàssica edificació d'oficines amb una façana brutalista que combinava el vidre amb un revestiment metal·lic de color coure, força habitual a l'època. Havia estat edificat per una immobiliària de promoció d'oficines i tenia com a únic element singular que trencava la monotonia de la façana un conjunt de revestiments ceràmics ubicats als vestíbuls d'entrada als baixos de l'edifici. L'obra s'inscrivia dintre dels habituals vestíbuls ceràmics que, des de finals del anys 1960's, es veien en moltes plantes baixes dels edificis del centre de la ciutat.

L'autor dels murals de les parets de l'interior va ser el ceramista valencià, afincat a Catalunya, Julio Bono Peris (Sagunt, 1934 - Mataró. 2017) que, a partir d'un revestiment ondulat de les parets va instal·lar-hi un seguit de medallons amb textures encara més irregulars i dominades per tonalitats terroses, ocres i marronoses.

*2017.- (Foto: Autor desconegut)

*2021.- (Fotos: Anna Corcoll / poblesdecatalunya.cat)

La reforma integral de l'edifici executada entre els anys 2022 i 2023 va fer desaparèixer aquesta decoració ceràmica interior, donant pas a una imatge exterior on destaca de manera més acusada la presència del cristall amb unes plaques mòbils per atenuar el sol. L'ocupació de la totalitat de l'interior va continuar dedicada a oficines. 

*2020- 2023  Dues imatges de l'edifici d'oficines de Balmes 89-95 abans i després de la remodelació (Font: Google Earth)

CASA JAUMANDREU. Passeig de Gràcia 10, després Plaça de Catalunya 13. (1864-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

1900's.- La Casa Jaumandreu amb el rètol de la companyia d'assegurances Standard Sun Life a la façana. 

Edifici projectat a l'any 1864 pel mestre d'obres Pau Martorell. Després de la veina Casa Joan Girona (1863) era la segona construcció més antiga d'aquell sector de la futura plaça de Catalunya.

La casa s'estructurava en baixos, pis principal amb tribunes a les balconades centrals i tres plantes més. Al terrat hi sobresortia una torratxa endinsada al centre de l'edifici. La finca i la casa eren propietat d'Antoni Jaumandreu i Cabello, un comerciant dedicat a l'exportació a terres nordamericanes que també s'havia enriquit jugant a la borsa. Es va casar amb Teresa Bonsoms i Sicart i era el gendre de Climent Bonsoms i Tintoré, propietari de la casa de la finca número 18 de la plaça,

L'edifici fou enderrocat al 1919 després de ser adquirit per Vicenç Ferrrer amb l'objectiu d'ampliar la finca adjacent de la seva propietat, que amb els pas dels anys es convertiria en l'Hotel Victoria.

La Casa Jaumandreu va acollir la seu barcelonina de les companyies d'assegurances britàniques Standard Sun Life i London & Lancashire, els rètols de les quals eren visibles a la façana des de la plaça. 

*1888.- Un altra imatge de la Casa Jaumandreu entre les cases Miquel Buxeda a l'esquerra i Joan Girona a la dreta, on es pot comprovar la torratxa del terrat de l'edifici.  

EDIFICI HIJOS DE RAFAEL GISPERT DIAZ. Ronda Universitat 9. (1954-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Aquest edifici de línies neoclàssiques orientat a acollir-hi oficines va substituïr a la modernista Casa Francesca Almirall al número 9 de la Ronda Universitat. Va ser als inicis dels anys 1950's que es va dur a terme la transformació de l'edifici, que va eliminar qualsevol vestigi de l'antiga construcció per bastir les oficines de la que seria la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. 

L'arquitecte Jaume Esteve i Esparcia va ser l'artífex del projecte que va eliminar tota la façana antiga, de manera que va perdre les seves tribunes de vitralls de les dues primeres plantes, així com tots els ornaments de pedra i el remat de la façana. La intervenció d'Esteve va preveure la remunta de l'edifici afegint-hi dues plantes més i un átic, que totalitzaven les set plantes del nou edifici amb una elegant planta baixa d'acord amb els gustos de l'època. Aquesta part baixa de la façana (baixos i primer pis o entresòl) eren revestits de marbre negre, mentre que la resta de l'edifici es resolia amb plaques de pedra artificial de color clar. Sobre l'entresòl de l'edifici hi lluïa el rètol amb el nom de l'empresa. 

Esteve havia començat els seus estudis d'arquitectura a finals dels anys 1920's i els continuà durant el període republicà, si bé va haver de convalidar-los acabada la Guerra Civil. 

*1939.- Fixta de Jaime Esteve Esparcia emesa després de la Guerra Civil en la que no es contempaven els estudis realitzats anteriorment durant el període republicà. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

L'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A. que va ocupar l'edifici, recollia, com el seu nom indicava, l'herència empresarial el seu fundador Rafael Gispert Díaz, que havia resultat tràgicament mort en un accident de aviació esdevingut el 8 de febrer de 1949 a Copenhagen. 

Els seus fills Rafael, Carles i Eduard havien reprès la tasca de continuació de l'activitat empresarial després de la mort del pare, sota la presidència de la vidua de Gispert senyora Adelina Serradell Bayona, que va morir pocs anys després al 1957. 

*1954.- Vista general de l'edifici i del vestíbul de la planta baixa amb el rètol que identificava l'empresa sobre l'entresòl. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

*1954.- Façana de l'edifici. (Font: Cuadernos de Arquitectura núm. 22 / OAC) 

Al juny de 1954 l'edifici va ser objecte d'una solemne inauguració, presidida per l'arquebisbe Gregorio Modrego Casaus, que va beneir les noves instal·lacions. Gispert seria una empresa puntera en la comercialització de calculadores i petites màquines de comptablitat. 

*1954.- El setmanari Destino recollia així la noticia de la inauguració del nou edifici de la família Gispert (Font: Destino. núm. 879. 12 de juny de 1954 /ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

*1963.- Imatge corporativa de l'empresa Gispert dissenyada per Sandro Bocola.

Al 1970 l'edifici va ser reformat i revestit amb unes plaques de material metàl·lic, que dibuixaven una façana de superfície molt irregular i que li donaren un aspecte de discutible modernitat, però, en tot cas, absolutament renyida amb l'entorn i els edificis que l'envoltaven.

*2000.- L'edifici tal com va quedar després de la reforma de la façada executada als anys 1970's. (Foto: Autor desconegut).

CASA FRANCESCA ALMIRALL. Ronda Universitat 9. (1900-1952)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1916.- La façana de la Casa Francesca Almirall al centre de la imatge. (Foto: Autor desconegut. Col.lecció de Dariusz Osiak).

Obra de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), aquest cèntric edifici d'habitatges  era situat a la vorera muntanya de la Ronda de la Universitat, entre la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Quedava emplaçat entre les històriques llibreries Penella Bosch (números 3-5) i Castells (número 11). A la vorera d'enfront hi hagué, a partir de 1931, la terminal d'administració de billeteria del servei d'autocars de línia de la Compañia Alsina Graells de Auto Tranporte, que cobria els trajectes cap a les terres de Lleida i Andorra. 

Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940).

L'edifici, de quatre alçades, era de marcat estil modernista i destacava per la seva tribuna de vitralls del pis principal que, amb el pas dels anys, s'estengué també al segon.

*1924.- La Font del Trinxa de Josep Campeny en primer terme i la Casa Francesca Almirall al fons (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez).

Durant el règim franquista i a poc d'iniciar-se la dècada dels anys 1950's, l'antiga Casa Francesca Almirall va ser substituïda per un edifici de línies neoclàssiques, en consonància amb l'estil predominant a l'epoca, que seria la seu de l'empresa de maquinària de pesatge, cálcul i comptabilitat Hijos de Rafael Gispert Díaz inaugurada al 1954.

*1953/1955.- Fotografia captada des del carrer de Pelai. A l'esquerra de la imatge es poden veure les obres de reconversió de l'antiga Casa Francesca Almirall en la seu de l'empresa Hijos de Rafael Gispert Díaz S.A, que ja s'anunciava a la tanca, i que podem veure enllestida a la imatge inferior. (Fotos: Autor desconegut. Col·lecció privada de Jorge Álvarez i Cuadernos de Arquitectura núm. 22 (juny de 1955), pgs. 23-27).

CASA PAU MILÀ i FONTANALS. Ronda Universitat 2. / Pelai 1. (1865-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a  VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JORGE ÁLVAREZ i ENRIC COMAS i PARER

*1886.- La Casa Pau Milà i Fontanals al vèrtex del carrer de Pelai amb Ronda de la Universitat. A la dreta de la imatge veiem les acàcies acabades de plantar al carrer Pelai. 

Construïda durant els anys 1864 i 1865 per l'arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897) fou una de les primeres construccions de l'entorn de la plaça de la Universitat després de l'enderroc de la muralla i del baluard de Tallers a la dècada anterior. La casa fou encarregada a Rogent pel pintor, escriptor i catedràtic de teoria de l'art Pau Milà i Fontanals (1810-1883), per aixecar-la sobre la cantonada fomada entre els carrer de Pelai i la Ronda Universitat amb vistes a la plaça del mateix nom.

Pau Milà i Fontanals i Elies Rogent i Amat, promotor i arquitecte de l'edifici respectivament

Era un edifici molt senzill sense ornaments ni elements destacables i amb una gran simplicitat en les seves façanes. Disposava només de quatre alçades amb una planta baixa a manera d'entresòl amb obertures a peu de vorera per donar llum i ventilació al soterrani. 

*1900's.- Vista de l'edifici des de la plaça Universitat.

Va ser al 1919 quan l'edifici va canviar radicalment el seu aspecte exterior en transformar-se en la Casa Ramon Julià, obra de l'arquitecte il·licità Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). Amb les façanes d'un estil eclèctic, si bé inserit bàsicament dins el corrent noucentista pròpi de l'època, el nou edifici va afegir un cos semicircular a la cantonada tot donant especial protagonisme a la cupùla que corona el xamfrà. A banda de la cùpula, li foren afegides dues alçades més que la construcció anterior i va quedar completada tal com avui la podem veure.

1930's.- La Casa Ramon Julià que encara avui ocupa aquell mateix terreny on hi hagué l'antiga Casa Milà i Fontanals. 

CASA JOAN FONT. Passeig de Gràcia / Ronda (1862-1896)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb la col·laboració d'ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Una de les primeres edificacions del Passeig de Gràcia a l'entorn del que seria la Plaça de Catalunya, la Casa Joan Font feia cantonada amb la Ronda Universitat sobre el famós solar que amb els anys  ocuparien primer el Cafè i després l'Hotel Colón. 

*1896.- Vista de la plaça Catalunya en direcció muntanya. L'enderroc recent de la Casa Gibert permet veure, tot i que en la llunyania, la Casa Joan Font en una de les poques fotografies conegudes d'aquest edifici. A l'esquerra s'hi pot veure la Casa Narcís Pla, oculta en gran part per la Casa Estruch. La concentració a la plaça correspon a la manifestació contra els Estats Units per la guerra de Cuba. (Font: L'Esquella de la Torratxa. Núm. 895 de 6 de març.)

Joan Font i Bruguera (1796-19XX) va ser un adroguer i confiter, que va casar-se al 1830 amb Maria Riera i Isaac i que seria un testimoni d'excepció en el procés de transformació del pla de Barcelona de zona agrària a zona urbana seguint el projecte de l'Eixample de Ildefons Cerdà. Font era un gran propietari de terreny i disposava d'una superfície àmplia de la seva propietat, que abastava des de la muralla del Portal de l'Àngel fins més amunt de la Gran Via resseguint el curs del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. Amb l'execució del Pla Cerdà, Font es va implicar en la urbanització i edificació de l'emergent Eixample a l'entorn del que avui és la plaça de Catalunya. Aquest projecte li suposava un veritable perjudici per als seus interessos, atès que els terrenys de la seva propietat quedaven afectats pel traçat de diverses avingudes i vies com la Gran Via, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya i al capdavall la pròpia Plaça de Catalunya. Tot això, l'obligà a mantenir diversos contenciosos amb l'administració de la ciutat fins esdevenir un actiu lluitador contra la política municipal, que, d'acord amb el Pla Cerdà, considerava que gran part de les propietats de Joan Font havien de passar a ser espais públics. 

Font va parcel·lar les seves propietats establint emfiteusis [1] i lluïsmes [2] sobre els seus terrenys. Ho va fer amb la col·laboració del seu amic l'advocat Manel Gibert i Sans -el propietari de la Casa Gibert a la plaça Catalunya- amb el que actuava associat en tots els projectes d'urbanització i edificació sobre els seus terrenys. En realitat, Font i Gibert actuaven d'autèntics promotors immobiliaris en aquella zona que, amb el transcurs del temps, acabaria sent el centre neuràlgic de la ciutat. Entre els terrenys que varen afectar hi havia els de Salvador Samà i Torrent, marquès de Marianao, a la cantonada entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via; i els de la cruïlla de la Rambla de Canaletes amb l'antic primer tram del carrer Fontanella on s'edificà l'Hotel Continental. Sobre aquests terrenys Font hi establia una fórmula contractual que li permetia conservar el domini o propietat directa, que es formalitzaven mitjançant la constitució d'emfiteusis. Altres terrenys els va haver de cedir gratuïtament a l'administració municipal per a construir-hi carrers i vies.

L'edifici que estava construint Joan Font i Bruguera per instal·lar-hi la seva residència entre la Ronda i el passeig de Gràcia, va ser objecte d'aquestes disputes entre els promotors i l'Ajuntament, de manera que es van haver d'aturar les obres i posteriorment obrir un l'expedient d'embargament.

*1870's.- La Casa Joan Font -a l'esquerra-, en un gravat amb les perspectives un xic desproporcionades.  El Passeig de Gràcia el veiem a la dreta de la imatge. (Font: La vuelta por España: Viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco. Vol 3: La provincia de Barcelona. Heredero de D.P. Riera. Barcelona 1874. pàg. 16 AHCB).

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas i era emplaçat davant de la Casa Gibert (construïda només un any abans pel mateix arquitecte). En aquell temps, la Ronda de la Universitat encara no estava oberta en aquell tram entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. De fet, la Casa Joan Font compartia jardí amb la mansió del senyor Gibert amb una tanca de separació de similars característiques.  

 

*1891.- Situació de la Casa Joan Font sobre un plànol de finals del segle XIX. (Font: Plànols del Projecte de Sanejament del Subsòl de Barcelona. Pere Garcia Faria. AHCB).

*1896.- Vista de la Casa Joan Font des del centre del solar que esdevindria la Plaça de Catalunya

La base de l'edifici tenia forma d'ela amb la façana truncada a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. Disposava de planta baixa i tres alçades més amb la curiositat que la mitgera encarada cap a ponent disposava de finestres i balcons. La Riera de Malla discorria encara pel darrere de l'edifici connectant la Rambla de Catalunya amb l'inici del carrer Casp després de creuar el passeig de Gràcia. Entre la Casa Joan Font i la Casa Narcís Pla hi havia un seguit d'edificacions baixes.

La construcció del Gran Cafè Colon a partir del 1897 va comportar l'enderroc i desaparició de la Casa Joan Font.

_____

[1].- Cens emfitèutic o emfiteusi. Figura contractual que comporta un cens de caràcter perpetu i redimible a voluntat del censatari que, a més de la pensió periòdica anual, pot atorgar al censalista el dret de lluïsme o el dret de fadiga, si s'ha estipulat en el títol de constitució.

[2].- Lluïsme. Quantitat de diners que rep el censalista en cada transmissió onerosa entre vius de la finca, tret dels casos exceptuats legalment.

CASA PALAU DELS MARQUESOS DE CAMPS. Canuda / Duc (1884-1961)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1890's.- Entrada principal des del carrer de la Canuda. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

Construïda entre 1882 i 1884 d'acord amb un projecte de l'arquitecte August Font i Carreras (1845-1924) [1], la Casa dels Marquesos de Camps era un palauet que s'aixecava al número 20 del carrer de la Canuda on hi havia l'entrada principal. La façana lateral de l'edifici s'estenia pel carrer del Duc de la Victòria (actualment només carrer del Duc) fins arribar a un jardí annex de dues alçades situat a la part del darrera de la casa. L'altra banda de la finca limitava amb l'església del Convent de les Carmelites Descalces del Sagrat Cor.

Era una construcció d'estil eclèctic amb baixos i tres alçades que disposava d'una secció arrodonida a la cantonada Canuda/Duc coronada per una cúpula de pissarra que era el punt més alt de tot l'edifici. Disposava de dues entrades, una pel carrer del Duc per on accedien a l'edifici els inquilins dels pisos superiors (segon i tercer) i una altra de principal al carrer de la Canuda reservada als propietaris,

L'interior, especialment els baixos i la planta primera o principal, presentaven uns nivells de sumptuositat remarcables. Hi destacaven l'arc de la porta d'entrada des del carrer de la Canuda i ja dins de l'edifici l'escala d'accés al pis principal. Al costat de l'escala, hi havia un pati interior amb celobert sustentat per quatre columnes de ferro colat amb magnífics capitells, un teginat del sostre molt treballat i una porta vidriera que donava accés a les cavallerisses, les quadres i el jardí de la part posterior de l'edifici. 

*1890's.- Escala d'accés al pis principal. A la dreta el pati interior a celobert. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897). 

*1933.- Localització de la Casa dels Marquesos de Camps i el seu jardí annex. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Al pis principal hi destacaven el menjador i especialment la sala de ball, que assolia l'alçada dels dos pisos superiors. Aquí els amplis cassetons de l'enteixinat del sostre eren guarnits amb pintures de Victorià Codina Langlín (1844-1911) que representaven les quatres fases del dia (matí, migdia, tarda i nit). Hi destacaven també uns amplis miralls amb cornucòpies venecianes i una espectacular aranya de cristall de Murano.

*1884.- El Palau dels Marquesos de Camps vist des del carrer del Duc. En primer terme, a l'esquerra, s'hi pot veure el jardí de la finca., Al fons el carrer de la Canuda (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

*1882.- Planta del pis principal del Palau. (Font: Arquitectura Moderna de Barcelona. Parera i Cia Edicions. Barcelona 1897).

L'edificació de la casa havia estat promoguda el 1881 pel terratinent i polític figuerenc Pelagi de Camps i de Matas (1828-1889) [2], al que el Papa Pius IX havia concedit uns anys abans, el 1878, el títol nobiliari de Marquès de Camps. El palau va ser posteriorment rebut en herència pel seu fill Carles de Camps i d'Olzinellas (1860-1939), que va morir al final de la Guerra Civil a Donostia/Sant Sebastià, on havia fugit després que al 1936 l'edifici fos confiscat i emprat com a hospital de convalescents. Acabada la guerra el franquisme va retornar l'edifici a la família Serra que el cedí perquè s'hi pogués instal·lar, a partir del 1941, l'Institut d'Ensenyament Milà i Fontanals.

*1939.- Esquela conjunta dels De Camps, una família molt castigada per la Guerra Civil. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)      

Al 1946 es va decidir reurbanitzar la zona, un cop desaparegut el Convent de les Carmelites i realitzats els enderrocs derivats d'algun bombardeig de la Guerra Civil. L'operació va comportar el naixement de la plaça Vila de Madrid i la construcció d'un gran edifici promogut per la Caixa de Pensions i projectat per l'arquitecte Adolf Florensa al costat del Palau dels Marquesos de Camps. La integritat arquitectònica de l'edifici original dels Marquesos de Camps ja havia estat força afectada per les diferents funcions socials (sanitària, educativa ) que havia adquirit al llarg del temps i al 1946 va perdre part del jardí en obrir-se el passatge del Duc de la Victòria (actual carrer Francesc Pujols) que connectava el carrer del Duc amb la nova plaça Vila de Madrid. 

*1950's.- Vista de l'edifici quan acollia l'Instituto Nacional de Enseñanza Media Milà i Fontanals. Al fons la plaça Vila de Madrid i l'Ateneu. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

El palau va ser definitivament enderrocat al 1961, la qual cosa va permetre completar la nova edificació de tota aquella illa amb un bloc d'habitatges projectat per l'arquitecte Albert Argimón, que donava continuïtat a l'edifici de Florensa i que va ser promogut per  la immobiliària Urbana de Edificios SA (URDESA). Avui (2024) els baixos i entresòl de l'edifici actual són ocupats per la botiga de material esportiu Decathlon. 

*1961.- L'enderroc final de l'edifici en una foto captada des de la plaça Vila de Madrid. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

__________

[1].- Entre les obres més rellevants d'August Font hi figuren la Plaça de Toros de les Arenes, el restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya i el Palau de les Heures.

[2].- Pelagi de Camps i de Matas, va tenir una intensa carrera política des que el 1876 va ser  nomenat diputat provincial. Posteriorment va ser elegit diputat a Corts pel Partit Conservador el 1876 i el 1879. Finalment entre 1881 i 1886 va ser senador per la província de Girona.  

PALAUET LLORENÇ OLIVER. Passeig de Gràcia / Gran Via (1869-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb JOANA FRANCÈS  
Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El palauet de Llorenç Oliver va ser una de les primeres construccions del Passeig de Gràcia, quan aquell bulevard arbrat que unia Barcelona amb Gràcia començava a ser el preferit de l'aristocràcia i la burgesia de la ciutat per establir-hi les seves residències familiars. L'edifici era un palauet envoltat per un jardí que s'aixecava tot just traspassada la Gran Via en direcció muntanya rere del Palau d'Exposicions de Belles Arts.

*1886.- Retrat a l'oli de Llorenç Oliver i Soler (1822-1885) realitzat després de la seva mort pel pintor Josep Armet (Font: Museu de Menorca). 

Llorenç Oliver i Soler era un noble menorquí que va ostentar el títol de comte de Sant Joan de la Violada, que Alfons XII li havia concedit a finals de 1884, només uns mesos abans de la seva mort. [1]. Després d'establir-se a Mèxic [2] on es va casar i va fer fortuna, Oliver va tornar a Barcelona i va adquirir una considerable superfície de terrenys entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya per sobre de la Gran Via.

Cap a finals de la dècada dels 1860's, Oliver va encarregar al seu amic Rafael Guastavino un projecte per construir la seva residència familiar en aquests terrenys. Oliver i Guastavino havien forjat una estreta relació que es projectava també en el món dels negocis, en especial en l’àmbit de la maquinària agrícola i fins i tot fundarien plegats una colònia agrícola a terres de la província d'Osca, Quan va elaborar-se el projecte de construcció de la casa del Passeig de Gràcia, Guastavino no disposava encara del títol de mestre d'obres ni d’arquitecte [3]. És per això que a l'expedient d'obres el projecte i els plànols apareixen signats pel seu amic Pau Martorell, un home de la seva estreta confiança.

Rafael Guastavino Moreno (1842-1908)

Els treballs de recerca realitzats en relació a l'autoria del projecte coincideixen en atribuir l'obra a Guastavino [4], que ja havia projectat altres edificacions a l'emergent Eixample i a Ciutat Vella. Guastavino s'establiria més endavant (1881) als Estats Units i passaria a la història com l'introductor del sistema de la volta de rajola vista o volta catalana. 

Respecte del nivell del carrer, l’edifici del Palauet de Llorenç Oliver s'estructurava en planta semisoterrada, baixa i dos pisos. L'envoltava un jardí amb accés des del passeig de Gràcia al costat de la cantonada amb Gran Via. S'accedia al jardí de la part del darrera a través d'un lleu pendent. No es conserven moltes imatges mes enllà d’una de la porta d’entrada des del Passeig de Gràcia i una altra on es pot veure l'escala amb la que es podia accedir a l'edifici des del jardí. 

Horitzontalment les plantes s'estructuraven amb un nucli central i una ala a cada banda.La planta semisoterrada tenia dues dependències separades: la de les quadres dels cavalls i la del celler.  La planta baixa, a la que s'accedia des de l'entrada principal del passeig de Gracia o bé a través de l'escala del jardí per la part del darrera, presentava un rebedor o saló d'ingrés amb accés a una sumptuosa escala principal per anar als pisos superiors. També hi havia una estança per al servei per cosir i planxar, la cuina, l'escala de servei i a les dues ales  despatxos i salons. Al primer pis o principal l'eix central era ocupat pel menjador i sales, mentre que les ales laterals eren reservades a dormitoris i banys. Finalment el pis superior era ocupat per dormitoris i estances per al servei. [5].              

*1870's.- Imatge de l'efímer Palau d'Exposicions de Belles Arts vist des de la Gran Via. A la dreta, assenyalada amb una fletxa vermella, es pot veure la façana posterior i lateral del Palauet de Llorenç Oliver del Passeig de Gràcia. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona)

*1869.- Plànol de l'illa delimitada pel Passeig de Gràcia / Consell de Cent / Rambla de Catalunya i Gran Via (Corts). Cal advertir que el carrer Diputació encara no estava obert en aquest tram [6] i que els terrenys propietat de Llorenç Oliver abastaven una gran part d'aquesta superfície.

Alguns espais apareixen marcats en vermell (Palauet Oliver) verd (jardí de la casa) i magenta (Palau d'Exposicions de Belles Arts). (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília) 

*1869.- Un dels plànols del projecte de la residència de Llorenç Oliver on s'hi ha indicat les superfícies destinades a habitatge (magenta) i jardins (verd). També s'hi pot veure que hi consta la signatura de Pau Martorell. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona / Barcelofília).

*1869.- Plànol de l'alçat de la façana del Passeig de Gràcia del Palauet Oliver, amb l'accés al jardí a l'esquerra de la imatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona). 

*1872.- Imatge de la porta d'entrada al Palauet Llorenç Oliver des del número 13 del Passeig de Gràcia. (Foto: F.J. Álvarez).

*1872.- L'escala del jardí des de la que es podia també accedir a la casa. (Foto: F.J. Álvarez) 

*1869.- Plànols de la planta dels baixos i del primer pis del Palauet Llorenç Oliver (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

Maqueta del Palauet de Llorenç Oliver al Passeig de Gràcia. (Font: Francesc Magrinyà i Fernando Marzà: Cerdà, 150 anys de modernitat - Editorial FUTIC/ACTAR 2009). 

1870's.- Imatge del Passeig de Gràcia captada des de l'embocament del Portal de l'Àngel a la Plaça de Catalunya, on s'ha enquadrat en groc (dalt) i ampliat amb fletxa vermella (baix) la residència de Llorenç Oliver. (Foto: Joan Martí. Bellezas de Barcelona).

La vida d’aquest palauet no va ser gaire llarga. Al 1887 Frederic Marcet va adquirir-la juntament amb els terrenys del jardí que l'envoltava i d’altres dels voltants. La casa es va enderrocar, el jardí es va ampliar i tot seguit es va construir la residència dels nous propietaris: el Palau Marcet

______ 

[1].- Vilallonga y Morell, José Francisco de. Los títulos nobiliarios en Menorca. Memòries de la Real Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. Ciutat de Mallorca 2012.

[2].- Llorenç Oliver provenia d'una família de comerciants. Els seus avantpassats havien ajudat a l'armada anglesa d'Horacio Nelson quan ocuparen l'illa de Menorca per lluitar contra Napoleó. Es va establir a Monterrey (Mèxic) on va iniciar la seva activitat comercial. Allà es va casar amb la mexicana Carlota Méndez Araujo, mare del seu fill i hereu Josep Oliver i Méndez. 

[3].- Rafael Guastavino no obtindria el títol de mestre d'obres fins al 1872.

[4].- Oliva Ricós, Benet. Rafael Guastavino: l'home que feia volar les rajoles. Barcelona 2021 

[5].- Salvador Zurita, Júlia. Eixample: Atles Operatiu. UPC.

[6].- L'obertura del carrer Diputació entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia no es va fer realitat fins el 27 de juliol de 1892 com recull Lluís Permanyer al la seva Biografia del Passeig de Gràcia/Edicions La Campana 1994).