CINE DANTE. Passeig Maragall 415. (1966-1995)

 



*1980's. Entrada al cinema Dante.

 

Sala de cinema orientada a cobrir la demanda dels amants del setè art als barris d'Horta, Vilapicina i el Carmel, el cinema Dante va viure un calvari burocràtic abans de ser inaugurat.

Com recorda Roberto Lahuerta [1] ja al 1954 es van iniciar els tràmits per edificar en aquella zona de la cantonada del Passeig Maragall amb el carrer de Dante Alighieri on la previsió era aixecar un complex d'habitatges de renda limitada que incorporava un local ampli, idoni per instal·lar-hi una sala de projeccions cinematogràfiques. La qualificació dels terrenys però, va impedir que aquell projecte inicial arribés a bon port. El pas del temps i un canvi de propietaris dels terrenys van fer que al gener de 1964 (10 anys després) tingués entrada a l'ajuntament un altre projecte que va permetre edificar els habitatges, 46 en total i condicionar sala de cinema segons un projecte signat per Antoni de Moragas i Gallisà.

L'obertura final de la sala al públic va tornar a patir alguns problemes burocràtics i la seva inauguració no es produiria fins el 24 de febrer de 1966. Una platea amb 750 butaques, complementada amb un amfiteatre de 424 més, constituïen l'aforament d'aquest nou cinema que ultrapassava amb escreix les 1.000 localitats.

La sala va gaudir d'una positiva acollida amb la clàssica fórmula del programa doble.

Obria de dijous a diumenge i també als festius intersetmanals. La proximitat de l'altra sala de gran aforament que era el cinema Venecia, obert dos anys després que el Dante,  no semblava afectar la clientela i el seu propietari Josep Ribó Corretja mostrava la seva satisfacció per la positiva integració de la seva sala al barri.

Tot va començar a canviar amb l'arribava del video domèstic, circumstància que va suposar l'inici del declivi del Dante malgrat les reformes interiors executades a principis dels anys 1990's amb substitució de butaques i millores a l'equip de so.

Els últims preus vigents de les localitats van ser de 400 pessetes els dies feines i 500 els caps de setmana. El darrer programa doble projectat el dia 25 de juny de 1995 va presentar Los hombres siempre mienten, una pel·lícula espanyola d'Alfonso del Real amb Gabino Diego, Antonio Resines i Anabel Alonso complementada amb el film d'acció Street Fighter, la última batalla amb Jean-Claude Van Damme.

Uns anys després, al 1999, es va intentar ressuscitar el cinema en aquella zona amb la inauguració de vuit sales al mateix local reformat, que va conformar un complex de minisales conegut com a Lauren Horta. A l'estiu de 2014 van tancar.

 

*2000's.- Última etapa de l'antic cine Dante, rebatejat com a Lauren Horta i distribuït en 8 minisales. 

 

[1] Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Edicions Temporae. Madrid. 2015. 

MASIA DE CAN PEGUERA. (Segle XVII- 1949)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1927.- Vista de Can Peguera. (Foto: Colomines) 

Aquesta masia construïda al segle XVII era propietat de Maria Dolores de Cárcer y de Ros, marquesa de Castellbell, i s'aixecava al peu del Turó de Montarell, nom amb el que antigament era conegut l'actual Turó de la Peira. Arquitectònicament era de planta quadrada distribuïda en uns baixos que acollien les dependències dels treballadors, una planta principal o primer pis i unes golfes.
En els seus millors temps la masia era envoltada de jardins i vinyes i disposava també d'una granja d'animals domèstics i uns extensos horts on es conreaven tota mena de verdures. Dintre de la finca hi havia una font de molta anomenda i els seus límits s'estenien fins a una part del bosc de pins del turó. Sembla que el propi marquès de Castellbell no sentia gaire simpatia per la finca, perquè en la seva joventut, quan els seus familiars consideraven necessàri d'imposar-li alguna correcció, l'enviaven a Can Peguera durant una temporada com a càstig. [1] 

*1900's.- Vista de la Masia de Can Peguera des del Turó de Montarell amb el veinat de Can Quintana darrera i la serra de Collserola al fons.

*1900's.- Una altra imatge de Can Peguera encara sense l'església que més tard es va aixecar al costat.

El 1928, unes 10 hectàrees de la finca van ser venuts al Patronat de l'Habitatge i foren urbanitzades per bastir-hi un grup de cases barates d'un nou barri que seria conegut com de Ramon Albó, un polític i sociòleg especialitzat en temes penitenciaris. Aquestes cases senzilles de només planta baixa acollirien bàsicament treballadors que havien emigrat a Barcelona per ocupar-se com a obrers en les construccions i infrastructures de l'Exposició Universal. Paral·lelament es va construir una petita església al costat de la masia que amb el pas del temps esdevindria l'església de Sant Francesc Xavier. El barri va esdevenir aviat un feu de militants anarcosindicalistes amb gran presència de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil la petita esglèsia va ser adaptada com a casa del poble.

*1927.- La masia des del Turó de la Peira. (Foto: Colomines) 

*1935.- Una altra imatge de la masia des del Turó de la Peira, quan ja era parc públic. Al costat s'hi pot veure l'església construïda a finals dels anys 1920's i darrera els primers grups de cases barates. (Foto: Jaume Mut)

La Masia de Can Peguera, va sobreviure fins 1949 que va ser enderrocada per construir-hi un bloc de pisos de planta baixa i quatre alçades al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier.

El grup de cases barates que l'envoltava és el nucli d'aquestes característiques que millor es conserva a la ciutat i va recuperar el nom de Can Peguera, en substitució del de Ramon Albó.

*1950's.- L'edifici que es veu a la imatge va ser construït en el lloc on hi havia la masia. Al costat l'esglesia que va ser conservada com a parròquia de Sant Francesc Xavier.

[1].- Diez i Quijano, Desideri. Les masies d'Horta. Editorial El Tinter. Barcelona 1986.

Enllaços d'interès:
Memoria del barris. Història del barri de Can Peguera. Carme Martín.

DIPÒSITS DE GAS D'HORTA. (1967-1992)

(Foto: APU Barcelona. VeoDigital)

*1970's.- L'avinguda de la Vall d'Hebron davant de la Ciutat Sanitària. Al fons, emmarcats en groc, es poden veure els dipòsits de gas.

Coneguts popularment com els collons -o els ous- del Porcioles, aquests dos dipòsits esfèrics de gas natural constitueixen una de les icones més representatives d'una època nefasta a nivell de medi ambient, amb una vergonyosa entrega d'espais al servei del desarrollisme més salvatge, sense cap mena d'atenció ni respecte a qüestions que avui sortosament formen part del catecisme de la sostenibilitat. Així doncs, impacte visual, agressió a un entorn natural o fins i tot perillositat eren ítems poc o gens tinguts en compte en uns anys que els conceptes de progrés tècnic i desenvolupament tenien un altre significat.

Els dipòsits eren en realitat dues grans bombones, construides amb planxes d'acer, amb una capacitat de 100.000 metres cúbics de gas cadascuna, que formàven part de la xarxa de distribució i que constituien una reserva en cas de necessitat. L'amenaça que representàven per als veïns del barri de la Font del Gos - també conegut com de La Virgen del Camino- va generar mobilitzacions populars que van ser sistemàticament desateses per les autoritats i per la direcció de la companyia Catalana de Gas y Electricidad.

*1967.- Carta al Director publicada en l'edició de La Vanguardia d'aquell any, en la que un lector manifestava la seva sorpresa davant la construcció dels dipòsits. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les gegantines bombones van fer la seva funció durant prop de 20 anys. Quan finalment a l'any 1986 van deixar de funcionar, l'Ajuntament no va exigir a la companyia del gas el seu desmantellament. Tot seguit es va iniciar un període d'especulacions sobre la possibilitat de conservar-les per instal·lar-hi una gran discoteca o un restaurant amb vistes sobre la ciutat. Altres opinions defensaven simplement la seva conservació pel fet de formar part de la història recent de la ciutat (?)

En els últims anys les esferes dels dipòsits varen ser pintades amb un ulls que simulaven cares, en una mena d'intervenció artística que presagiava la seva desaparició, que finalment arribaria en el context de la Barcelona Olímpica. L'espai i l'entorn van ser reurbanitzats i davant s'hi van construir les noves cotxeres d'autobusos semisoterrades, que substituïen les de l'avinguda Borbó. 

1980's.- Els ous del Porcioles en els seus últims anys.

CINEMA UNION. Plaça Eivissa. Horta (1917-1975)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Un dels cinemes més rellevants de la història del barri d'Horta, era situat en el seu centre neuràlgic, la plaça Eivissa cantonada amb el carrer Castelló. Els orígens del cine Unión es remunten a l'any 1917. Lletjós i Garreta van ser els seus primers propietaris i l'arquitecte Adolf Florensa el va redissenyar el 1932. Durant l'època de la Segona República no hi van faltar els mitings i s'hi programaven sovint pel·lícules per episodis. El local era conegut popularment com el cine de les rates.

Acabada la Guerra Civil el cinema Unió va aparèixer en una llista de locals comercials que havien comprat la Medalla del Alzamiento Nacional per als seus treballadors [1]. El local va començar a programar espectacles de varietats els dimecres i els dijous en sessions de tarda i nit. Al mateix temps, acollia sovint trobades i actes d'afirmació falangista i dels sindicats franquistes. L'any 1952 va ser objecte d'una important reforma. El seu aforament era de 700 localitats a platea i 336 a l'amfiteatre. Va tancar en els darrers dies de 1975.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de Barrio. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. 2013

CINE VENECIA. Dante Alighieri 18-24 i Tajo 57. Horta. (1968-1982)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO i ADELA RAMOS

Durant prop de 20 anys el Cine Venecia va donar servei als barris d'Horta i El Carmel amb una sala de projecció per a prop de 1.500 localitats, que havia estat construïda mitjançant la reforma d'un edifici preexistent, segons un projecte signat per l'arquitecte Josep Oriol Jornada i l'enginyer industrial Josep Pedrerol Marsa.

 

*1968.- Programació inaugural del Venecia segons anunciava el diari La Vanguardia.

La inauguració va tenir lloc el dia 17 de febrer de 1968. La sala constava de platea (unes 1000 butaques) i amfiteatre (altres 463) i amb dos accessos a l'exterior, un pel carrer de Dante Alighieri per l'entrada d'espectadors, i l'altre pel carrer del Tajo per la sortida. Les primeres pel·licules a projectar-s'hi van ser Los corrompidos, una cinta d'acció en coproducció italo-franco-alemanya amb Robert Stack i Elke Sommer encapçalant el repartiment; i María y la otra, una coproducció hispano-argentina dirigida per Fernando Ayala amb Concha Velasco i Vicente Parra. La sala projectava la programació del Grup Balañá, que unes setmanes després arribava al Cine Virrey.

A partir de finals dels anys 1970's el Cinema Venecia va acollir diversos concerts i actuacions musicals, entre les que destacà un Gran Festival de Música Flamenca Española, celebrat el 26 de febrer de 1978 amb la presència de Manolo Escobar.

La sala va desaparèixer de la cartellera el 4 de juliol de 1982. L'edifici va ser venut als Testimonis de Jehovà que amb poc temps hi varen instal·lar el seu Saló d'Assemblees del Regne dels Testimonis de Jehovà. A partir de 2012 l'immens local va passar a mans d'una altra congregació religiosa: L'Església de Crist (Church of Christ)  

*2000's.- Un cop tancat el cinema l'edifici va acollir els Testimonis de Jehovà.

AUTOBUS SOMUA. Autobusos Roca. (1928-1958)

*1928.- Un dels cotxes Somua de l'empresa Roca que cobrien la linia al Guinardó amb el seu característic morro inclinat.

El 23 d'agost de 1928 va entrar en funcionament una nova línia d'autobús que portava els passatgers des del centre de la ciutat fins al barri del Guinardó prop de l'Hospital de Sant Pau. El servei era cobert per l'empresa Autobusos Roca, que havia aconseguit la concessió davant la Compañía General de Autobuses (CGA), i es prestava mitjançant tres autobusos de la marca Somua RZCA comprats a França. Aquests nous cotxes, amb una fesomia molt singular caracteritzada pel seu morro inclinat, disposaven  de motors diesel de 4 cilindres amb potència de 140 CV. Les rodes eren de pneumàtics i disposaven d'una cabuda total de 40 passatgers (29 seients més 11 places dempeus a la plataforma posterior descoberta). La carrosseria era pintada de color verd clar i van ser matriculats amb els números consecutius B-32404, B-32405 i B-32406.

La línia sortia de la cruïlla entre Corsega i Passeig de Gràcia, al costat del Cinc d'Oros, i continuava en direcció Besos pel carrer Còrsega fins al Passeig de Sant Joan, allà girava en direcció muntanya fins trobar el carrer Pare Claret per on continuava per acabar envoltant el recinte de l'Hospital de Sant Pau pels carrers Castillejos, Mas Casanovas (aleshores Manso Casanovas) i Rambla Volart on la línia tenia el seu final.

*1928.- Dues imatges del dia de la inauguració de la línia (23 d'agost) amb els tres cotxes Somua presentants al carrer Còrsega.

Aquesta línia, que es va anar perllongant progressivament per la banda de l'Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni fins arribar al Paral.lel, fou l'embrió del que seria amb el temps la línia 1 (a partir de 1930) que va cobrir els trajectes Paral.lel-Hospital de Sant Pau amb inicis/finals de línia a Provença-Urgell i Provença-Entença segons l'època.

Els autobusos Somua van cobrir també el servei de la linia Pelai-Horta, que va ser inaugurada el dia 1 de febrer de 1931. Aquesta concesió es va adjudicar també a l'empresa Autobusos Roca i el model dels cotxes era el Somua Naval que es distingia de l'anterior en que aquest no tenia plataforma descoberta darrera. A aquesta linia li fou assignat el número 2. Sortia de Balmes-Pelai i continuava per Ronda Universitat, Passeig de Gràcia, Casp, Passeig de Sant Joan, Provença, avinguda Primo de Rivera (actual avinguda Gaudí), Pare Claret i Passeig Maragall fins a la plaça Eivissa d'Horta. Els preus del bitllet quan es va inaugurar oscil·laven entre els 10 i els 25 cèntims segons la distància recorreguda. El servei va quedar interromput el 1938 per la Guerra Civil.

*1931.- Els veins d'Horta assisteixen a la festa d'inauguració de la nova línia al carrer Campoamor.

*1932.- El cotxe numero 35 de la línia Pelai-Horta girant davant de l'Hotel Colon per enfilar el passeig de Gràcia. Al lateral sota les finestres hi havia escrit l'itinerari de la linia: Pelayo - Paseo de Gracia - Caspe -Paseo de San Juan - Provenza - Hospital de la Santa Cruz y San Pablo - Paseo Maragall - Horta. 

*1934.- Presentació de les noves unitat d'autobusos Somua Naval a la plaça de Sant Jaume. La retolació de la línia ja era en català.

Acabada la Guerra Civil alguns Somua van ser reciclats i varen tornar a circular molts d'ells amb gasògen. Els últims van cobrir la linia interurbana entre Plaça Espanya i el Prat de Llobregat.

*1954.- L'ultim Somua Naval que va circular per Barcelona cobria la linia entre la Plaça Espanya i el Prat, duia la matrícula B.46118 i havia estat traspassat a la companyia Tranvias Barcelona l'any 1949. Va ser retirat el 1958 i portat al desguàs.

(Fotos: Tramvies de Barcelona)