PLAÇA DE CALVO SOTELO (des de 1979 FRANCESC MACIÀ). Botigues i comerços. Anys 1970's

MIQUEL BARCELONAUTA

La dècada dels anys 1970's suposa la consolidació arquitectònica definitiva de la plaça amb l'edificació a l'últim solar que quedava per construir: el que fa cantonada amb la Diagonal i el carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui avinguda de Josep Tarradellas). Allà es conclou entre 1970 i 1972 l'aixecament de la torre anomenada inicialment del Banco de Vizcaya i rebatejada Edifici Macià després del canvi de nom de la plaça. L'edifici de 20 plantes i 75 metres es l'únic gratacels de la plaça si considerem que la veina Torre Barcelona, seu actual del Grup Godó, ja queda fora d'ella. Va ser projectat per l'arquitecte Josep Lluís Soteras i Mauri (1907-1989) donant preferència a la façana tota de vidre acolorit de tons ataronjats que reflecteix el sol envers l'exterior i que en els seus baixos conté l'obra escultòrica de Josep Maria Subirachs (1927-2014) titulada Comunicació-Computació. La promoció va ser de la immobiliària La Llave de Oro a través de l'empresari Lluís Marsà.

*1970's.- L'edifici del Banco de Vizcaya en primer terme, última edificació que quedava per completar el cercle de la plaça. (Font: Postals Escudo de Oro).

 

   

Detalls dels relleus escultòrics de Josep Maria Subirachs als baixos de l'Edifici Macià, A l'esquerra Comunicació i a dreta Computació. (Fotos: Juan María Pérez / La Vanguardia)

Aquest procés envers l'acabament de la plaça, ja iniciat a la dècada anterior, acaba conferint a l'espai un aire de modernor, que actualitza aquell component ineludiblement burgés que ja ostentava des dels anys posteriors a l'acabament de la Guerra Civil. Eren els temps del Lamoga i les sales de festes d'estiu més properes del nord de la Diagonal (El Cortijo i Rosaleda) que alehores ja havien desaparegut. Tot plegat fa que la zona de Calvo Sotelo aparegui davant dels ulls dels barcelonins, especialment els més joves, com a un nou espai de centralitat, allunyat dels tradicionals del centre de la ciutat. Els caps de setmana i festius, la presència de grups de joves al voltant d'alguns establiments que actuen com a improvisats punts de trobada (bàsicament l'entorn de La Oca i després del Pokin's) i d'una munió de discoteques, pubs i bars musicals concentrats principalment al voltant del triangle que formen els carrers Bori i Fontestà, Beethoven i Mestre Nicolau, afavoreixen grans concentracions humanes en la zona. D'altra banda, i des d'una òptica ideològica, la notable presència de jovent de ment conservadora o si més no despolititzada, fa que l'apelatiu Zona Nacional sigui aplicat a la plaça com l'avantsala d'accés als barris benestants i popularment anomenats pijos situats per sobre de la Diagonal. L'únic cinema de la plaça, el Rialto, va tancar portes al 1977.

També són remarcables en aquesta dècada els canvis al nomenclàtor dels carrers. Així amb la mort del dictador i l'adveniment de la democràcia, els anys 1970's es van tancar amb substancials canvis de nom en el carrers de l'entorn. La pròpia plaça a partir del 20 de desembre de 1979 es dedica al primer president de la Generalitat Republicana Francesc Macià (1859-1933) tot descartant al polític conservador José Calvo Sotelo (1893-1936), un dels màrtirs preferits del franquisme després del seu assassinat dies abans de l'inici de la Guerra Civil. L'Avinguda Diagonal, que durant tota la dictadura va honorar al Caudillo Franco recuperava el seu nom original. De la mateix a manera, la via d'accés al Turó Park que el règim franquista va dedicar al colpista Manuel Goded Llopis (1882-1936), militar responsable del fracassat Alzamiento a Barcelona el 19 de juliol de 1936, va tornar a recuperar el nom del violoncel·lista universal Pau Casals. D'altra banda, el president de la Generalitat recuperada Josep Tarradellas (1899-1988) hauria d'esperar una dècada mes a tenir el seu propi carrer quan al 1989, ja després de la seva mort, se li va dedicar l'anteriorment conegut com de la Infanta Carlota Joaquima. 

La Plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) amb els seus cinc trams de vorera. (Font: Barcelofília)

A

Del carrer Calvet - Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins a l'Av. del General Goded (després Pau Casals)

* Cases Ferrer i Cajigal.  (Diagonal 600 i Calvo Sotelo 1-5)

Diagonal 600.- Granja La Catalana

Calvo Sotelo 1.- Magda. Perfumeria.

Calvo Sotelo 2.-  Farmàcia Vilanova.

Calvo Sotelo 3.- Rialto Cinema. (fins a 1977). 

Wien

Pokin's. Hamburgeseria (des de 1979).

Calvo Sotelo 4.- 

Calvo Sotelo 5.- Sándor. Cocteleria

Estanc

Mantequerias Lafuente

B

De l'Av. del General Goded (després Diagonal) fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) 

* Annex a les Cases Ferrer i Cajigal

Calvo Sotelo 6.- 

C

De l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins al carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas). 

* Edifici Banco de Vizcaya (després Edifici Macià)

Calvo Sotelo 7.-  Banco de Vizcaya (des del 1972)

D

Del carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas) fins al carrer del Comte d'Urgell.

* Edifici d'Oficines (Calvo Sotelo 8-9 / Comte d'Urgell 261-263 / Infanta Carlota 134)

Calvo Sotelo 8.- Zoppas Electrodomèstics

Calvo Sotelo 9.- Leiro. Ximeneies per la llar

Edifici d'Oficines. Infanta Carlota 134-138.-  

Infanta. Moda femenina 

Mister Dollar. Cabaret

E

Del carrer del Comte d'Urgell fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal)

Calvo Sotelo 10.-  Edifici Wintertur. Assegurances

La Oca. Dinner Shop  

La Oca Express. Cafeteria

Mix.  Bar musical. (1972-1973)

La Oca Gourmet. Restaurant. (des de 1974)

Bazar La Oca. llibres, diaris i revistes (a l'interior)

General Óptica

Trilla. Rodier. Moda (des de 1972)   

Skröner. Televisors

_____________

En aquest mateix blog vegeu també l'article. Plaza de Calvo Sotelo (1940-1979) en aquest enllaç:

https://barcelofilia.blogspot.com/2011/10/plaza-de-calvo-sotelo-1940-1981.html

i els articles de l'etiqueta Plaça Francesc Macià en aquest altre:

https://barcelofilia.blogspot.com/search/label/Pla%C3%A7a%20Francesc%20Maci%C3%A0

CAMP DE FUTBOL DEL CARRER SANT SEBASTIÀ. CF NUMÀNCIA. Pla de Galvany. (1900's-1910's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i DARIUSZ OSIAK

En els primers anys del segle XX l'emergent esport del futbol va tenir un gran nombre de camps de joc i de clubs emplaçats a la zona de l'Esquerra de l'Eixample. Amb no gaires excepcions altres zones i barris de la ciutat es van anar incorporant també a la pràctica d'aquest esport. No gairé lluny d'allà, al barri de Galvany, dins de l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles [1], va instal·lar-se el camp de joc del Football Club Numància, un club modest que al llarg de la seva història va donar sempre prioritat als jugadors joves per formar els seus equips. 

*1900's.- Equips juvenils jugant al camp del carrer Sant Sebastià instal·lat sobre l'antiga esplanada de Galvany. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

El camp de joc del Numància, conegut com el camp de Sant Sebastià, era situat en un dels extrems del carrer del mateix nom, que a partir de 1907 va ser dedicat al linguïsta i frenòleg català Marià Cubí (1801-1875). Aquest terreny de joc s'estenia en direcció al terme de Sarrià a partir del carrer Calvet, aleshores edificat només en el costat contigu al barri Galvany i completament orfe d'edificacions a la banda Llobregat on hi havia el gran descampat conegut com a Pla de Galvany, sovint escenari de parades militars. Només la fàbrica de la Sederia Vilumara tocant a la Diagonal i el Convent de les Monges Caputxines, malmès i destruït durant la Setmana Tràgica, s'aixecaven en aquell indret proper a l'actual plaça de Francesc Macià.

*1900's.- El camp de futbol del carrer Sant Sebastià amb la masia de Can Campana al fons. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

El camp de futbol del Numància quedava situat davant del terreny que aviat s'urbanitzaria com el Parc d'Atraccions del Turó Parc. En aquest indret i davant de la masia de Can Campana es va aprofitar l'esplanada de l'antic Camp de Galvany per dotar al club d'aquest modest terreny de joc sense graderies i amb escasses instal·lacions que va romandre actiu fins ben entrada la dècada dels 1910's. Inicialment, ja hi havia jugat el Football Club Condal (1902), però més tard fou l'esmentat FC Numància que hi va competir en segona divisió amb equips juvenils (o segons equips), fins que a final de 1911 va assolir l'ascens a la Primera Divisió del Campionat de Catalunya.

*1902.- L'edició de Los Deportes del 9 de març d'aquell any, publicava la primera notícia sobre l'aparicio d'un nou club anomenat F.C. Condal que jugava els seus partits al camp de la plaça Galvany. Suposadament es la primera referència al camp del carrer Sant Sebastià abans de ser ocupat pel FC Numància.

El camp de futbol del carrer Sant Sebastià va ser desmantellat al 1917 però l'espai encara seria aprofitat en el futur per instalar-hi la pista i les instal·lacions annexes del Mundial Sport (1924) i posteriorment (1932) la pista de patinatge del Galvany Skating Rink. Aquest terrenys són avui ocupats per l'Avinguda de Pau Casals i l'accés principal als jardins del Turó Parc.

_____________________

[1].- Sant Gervasi de Cassoles va quedar annexionat a Barcelona a l'any 1897.

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat. 

GIMÉNEZ-SALINAS. Especialitats Farmacèutiques. Sagués 2-4 / Travessera de Gràcia (1926-1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

L'empresa Giménez-Salinas y Cia dedicada a la representació i comercialització de productes farmacèutics es va constituïr a Barcelona el 4 de juny de 1917 durant la Primera Guerra Mundial. El seu fundador, Jerónimo Giménez-Salinas Gil (Almeria 1872-Barcelona 1931) havia arribat a Barcelona amb el canvi de segle i el seu esperit emprenedor el va a portar a establir la primera seu de la seva empresa a la Dreta de l'Eixample (primer al carrer Bruc i després al carrer Pau Claris 111, a la mateixa illa de La Pedrera). Allà havia iniciat des de 1901 la seva activitat com a representant i dipositari de productes farmacèutics al costat del seu soci Julio Bascans Cachet, un home amb molts i bons contactes amb la indústria farmacèùtica francesa. Després de la mort de Bascans al 1917, Giménez-Salinas va traslladar la seu de la seva empresa al 1926 a un nou edifici emplaçat al carrer Sagués cantonada Travessera de Gràcia, pràcticament al límit del barri de Galvany amb la Diagonal i l'Esquerra de l'Eixample. 

*1926.- Façana de l'empresa Giménez-Salinas & Cia. al carrer Sagués cantonada amb Travessera de Gràcia (Foto: Autor desconegut / todocoleccion.com).

Emplaçament de la seu de l'empresa Giménez-Salinas i Cia. al carrer Sagués 2-4 cantonada amb Travessera de Gràcia, sobre un plànol de 1933. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1912.- Primeres activitats de Giménez-Salinas associat amb Bascans, que apareixen en aquest anunci com a dipositaris de l'Aigua dels Carmelites Boyer, que amb els anys ve ser coneguda com Agua del Carmen. (Font: Diario de Guipúzcoa).

 

*1926.- La Gaseta Municipal va publicar aquell any diversos anuncis del trasllat de l'empresa des del número 111 de Pau Claris a la Dreta de l'Eixample fina a la nova seu a Sant Gervasi-Galvany. (Font: ARCA).

El paisatge que oferia aleshores aquell sector del barri Galvany era molt diferent a l'actual. La Travessera de Gracia no estava del tot urbanitzada ni l'alineació de les finques presentava una regularitat en el tram que discorria entre el final del carrer Casanova i l'arrencada del carrer Calvet. D'altra banda,  els ultims plans urbanístics havien previst que el carrer Villarroel travessés la Diagonal per morir en l'arribar a Travessera. La finca de la Travessera que feia cantonada amb la vorera dels numeros parells del carrer Sagués, havia estat construida per encàrec de Pere Matas Llopart el 1895 i ocupada posteriorment per una empresa de fabricació de caixes de cartró, propietat de Juan Moya, que duia el nom comercial de Cajas y Reclamos Moya S.A. [1]. L'edifici datava de 1895 i havia estat reformat i ampliat diverses vegades i en el moment de ser ocupat per l'empresa de Giménez-Salinas disposava de baixos i dues alçades més amb una renglera de finestres a cada façana.

1930's.- L'empresa tenia una seu a Lisboa i l'altra a Barcelona i ostentava la representació dels productes d'una gran quantitat de laboratoria catalans i altres espanyols. (Font: todocoleccion.com)

L'empresa va anar guanyant quota de mercat al sector farmacèutic fins esdevenir una de les més importants del país. Va obrir també una seu a Lisboa i era dipositari de la producció de molts laboratoris d'arreu de l'Estat. 

*1928.- Retall publicitari de Giménez-Salinas y Cia. després de la inauguració de la seva seu al barri de Galvany

*1930's.- La Magnèsia italiana San Pellegrino de Torí i la pomada Rinoleina contra els processos gripals, dos dels productes més populars que comercialitzaven els Giménez-Salinas. 

Giménez Salinas (nascut Jerònimo Giménez Gil) havia afegit el cognom de la seva mare (Salinas) al seu primer i adoptà el segon del pare (Gil) també com a segon seu. Tot plegat Jerónimo Giménez-Salinas Gil. El 23 de gener de 1931 moria a Barcelona sense que, per uns mesos, pogués viure ni l'eufòria de la proclamació de la República, ni el dramatisme dels episodis políticosocials posteriors. En la seva esquela apareixia com a Cavaller de la Legió d'Honor i Oficial d'Instrucció Pública en llengua francesa. El seu fill Jerónimo Gimenez-Salinas i Filvà va heretar el negoci

*1940.- Dues imatges posteriores a la Guerra Civil, captades des de l'avinguda Diagonal on es pot veure, a la dreta, l'edifici de l'empresa i l'inici del carrer Calvet a l'esquerra. (Foto: Josep Domínguez Martí)

Acabada la Guerra Civil, a començaments dels anys 1940, el terreny és adquirit per la família d'Antonio Puig que va procedir a la reforma integral de l'edifici, especialment de la façana de la Travessera de Gràcia, que va adoptar un aspecte més senyorívol i el va convertir en la seu de l'empresa de parfums i fragàncies. Aquesta nova seu fou inaugurada el 1946. 

_________________

[1].- Després d'abandonar la finca del carrer Sagués on s'instalà Giménez Salinas el 1926, Juan Moya, l'empresari de caixes de cartró de luxe que havia ocupat anteriorment aquell mateix terreny, es va suïcidar a la seva fàbrica del carrer Vergós el 1934, deprimit per problemes econòmics.  

MUNDIAL SPORT. Pla de Galvany. (1924-1928)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

*1926.- Plànol de l'època on es pot distingir el Mundial Sport (encerclat en vermell) que era situat entre el Camp de Galvany i la Diagonal amb l'actual plaça de Francesc Macià encara per urbanitzar en la seva part muntanya. A sota una ampliació més definida d'aquesta instal·lació esportiva i recreativa.(Font: Ajuntament de Barcelona).

En les primeres dècades del segle XX  l'actual plaça de Francesc Macià era ja un espai previst des del punt de vista urbanístic però no urbanitzat encara. En aquella zona el carrer Calvet marcava el límit i només disposava d'edificacions a la part del cantó Besòs quan s'hi ascendia en direcció cap a la Bonanova. Al cantó Llobregat hi havia el Convent de les Monges Caputxines, incendiat i saquejat durant la setmana Tràgica del 1909, un gran descampat conegut com a Camp de Galvany utilitzat sovint per assajar desfilades i maniobres militars i que va donar nom al barri contigu i finalment el Turó Park que ocupava un espai molt més extens que l'actual i que funcionava com àrea recreativa i d'atraccions.

Després de l'enderroc de l'esmentat Convent de les Monges Caputxines es va instal·lar en aquell mateix indret, un espai lúdic i recreatiu habilitat per a pràctiques esportives que es va conèixer com Mundial Sport. El recinte tenia forma el·líptica i era envoltat d'arbres. Figurava a la publicitat amb l'adreça de Diagonal (aleshores avinguda d'Alfons XIII) números 601-610 i la primera notícia que tenim de la seva existència coincideix amb la celebració de la Revetlla de Sant Pere de 1924 anunciada en diversos retalls de la premsa local. 

*1924.- Anunci de la revetlla de Sant Pere d'aquell any al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1926.- Vista a vol d'ocell de la cruïlla entre la Diagonal (aleshores Avinguda d'Alfons XIII) i el final del carrer Comte d'Urgell. Ja s'hi endevinava la forma arrodonida de la plaça actualment dedicada a Francesc Macià. A l'altra banda de la Diagonal les instal·lacions del Mundial Sport perimetrades en color groc.   

El promotor i artífex del Mundial Sport va ser l'emprenedor Josep Homs, germà de Delfí Homs que era el propietari de El Ingenio, la popular botiga de màgia del carrer Princesa. Homs era un home especialitzat en l'organització de combats de boxa, la qual cosa explica que el gruix de les activitats esportives celebrades al recinte estiguessin vinculades a l'esport del ring. 

*1924.- Una ressenya d'una matinal boxística dominical en els primers mesos de funcionament del Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 13/9/1924).

*1925.-  Un altre retall sobre l'activitat pugilística al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 10/11/1925).

*1925.- Un combat de boxa celebrat a les instal·lacions del Mundial Sport el dia 15 de novembre d'aquell any. Els púgils són el català Josep Gironès i l'italià Leo Giunchi. (Foto: Ramon Claret i Joan Bert /ANC).

Més enllà de la pràctica de l'esport i la organització de combats de boxa, així com la celebració de revetlles i la seva utilització com a sala de ball, l'altra activitat principal del Mundial Sport es va complementar oferint espectacles teatrals a l'aire lliure, especialment a l'estiu de 1927, quan l'actor Josep Gisbert va promoure la creació en aquest recinte del Teatro de Verano Guerrero

*1927.- Poques setmanes abans de l'obertura del Teatro de Verano Guerrero al Mundial Sport, la premsa ja en parlava tot lloant la figura de Josep Gisbert que va negociar amb Josep Homs la presentació de números teatrals i de varietats al recinte. (Font: El Día Gráfico. Edició del 24/5/1927)

*1927.- A principis de juny d'aquell any ja s'anunciava l'obertura del Teatre d'Estiu Guerrero al Mundial Sport. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 11.6.1927)

*1927. - ... i només uns dies després es feia públic tot el programa de la inauguració de la temporada d'estiu. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Publicació del dia 17.6.1927)

*1928.- Anunci publicat l'1 d'agost de 1928 que evidenciava la clausura definitiva del Mundial Sport  posant a la venda tots els seus elements. Rere quedaven quatre anys d'activitat.

*1932.- Retall de l'edició del diari esportiu madrileny As corresponent al dia 21/06/1932, que conté una breu descripció de les característiques del Mundial Sport, que ja havia desaparegut uns anys abans.  

A l'agost de 1928 la pista i les instal·lacions del Mundial Sport van quedar inactives i en els mesos  següents serien enderrocades. Urgia tancar el cèrcol de la plaça i concloure la urbanització pendent d'aquella zona de la Diagonal. Els primers edificis a construir-se foren els projectats per l'arquitecte Josep Maria Rodríguez Lloveras que va dissenyar l'edifici en corba executat el 1935 que arriba des de l'inici del carrer Calvet fins a l'entrada de l'actual Avinguda de Pau Casals. Al mateix temps, aquell era en punt d'arrencada de la Travessera de Gràcia que abans de la urbanització travessava la Diagonal i s'ajuntava amb l'altra travessera, la de Les Corts, passada la carretera de Sarrià.