EQUILIBRIO. Discoteca. Plaça del Doctor Andreu. (1977-1983)

Aquesta discoteca era situada davant del Restaurant La Venta i a la placeta que donava accés a l'estació del funicular per pujar al parc d'atraccions i al Temple Expiatori del Tibidabo. Era el final d'un recorregut que començava al final de la Avinguda del Tibidabo (anteriorment anomenada del Doctor Andreu) on el tramvia Blau finalitzava el seu recorregut rectilini i el trajecte continuava amb algunes corbes muntanya amunt i molta més pendent. En aquell itinerari s'hi van obrir diversos locals d'oci molt concorreguts durant la transició i les primeres dècades de democràcia. Des del Rosebud, passant pel Partycular fins acabar a la placeta del funicular (què complicat era aparcar-hi!) amb l'abans esmentat Restaurant La Venta o l'incombustible Merbeyé, tot aquell sector s'havia obert a la ciutat i a l'oci nocturn configurant una de les zones més animades i freqüentades.  

Equilibrio, obert el 1977, va ser una obra de l'arquitecte especialitzat en locals d'oci Jorge Goula Escribano (La Palma 1938 - Sant Pere de Ribas 2008). La construcció es va fer d'obra nova promoguda pel constructor Felip Raurell sobre un espai en pendent que va permetre sectoritzar el local en diverses plantes. Però la veritable ànima de la discoteca va ser l'empresari Ricardo Urgell (Barcelona, 1937), que fou l'impulsor del conegut Grup Pachá (el del logo de les cireretes) amb les seves discoteques d'èxit a Sitges, Eivissa, Madrid, etc.

Els dies d'Equilibrio van acabar entrada ja la dècada dels 1980's amb la seva reconversió en el bar de copes Mirablau també dedicat després a la restauració, un local que va continuar gaudint de l'esplèndida vista nocturna sobre la ciutat. Era d'allò més desitjable acabar-hi la nit acompanyat d'una copa i si era possible d'una bona companyia.

ROSEBUD. Discoteca. Adrià Margarit 27. (1989-2009)

 

Una de les icones més representatives de la Barcelona fashion, que va irrompre a les nits de la ciutat a partir de mitjans dels anys 1980's fou la discoteca Rosebud, situada a l'entorn del camí del tramvia blau cap al Tibidabo, molt a prop de la Ronda de Dalt i el Museu de la Ciència (Cosmocaixa) i al costat mateix d'un altre dels temples de la nit de l'època, el Partycular.

El nom del local, indubtablement inspirat en el film d'Orson Wells Citizen Kane amb el legendari trineu volant pels aires al logotip, va convertir-se aviat en un clàssic per prendre una copa nocturna a la falda de Collserola

La làmina d'aigua exterior del Rosebud va ser decorada per Xavier Mateo amb vuit troncs de bambú

Promogut per Jaume Beltran i Francesc Rusiñol, amb el suport de l'arquitecte i interiorista Andreu Suriol, el local era d'una elegància indiscutible, un monument al disseny, amb lavabos unisex i una singular làmina d'aigua exterior. Una de les seves zones més atractives era el jardí, que va ser tancat el 2007 quan es va requalificat la finca adjacent per construir-hi pisos de luxe.

Interior del Rosebud en plena ebullició
 

El local va convertir-se en un lloc molt adequat per celebrar festes privades universitàries, d'empreses i fins i tot de caràcter familiar i social (comiats de solter, aniversaris) de les classes més benestants. A partir de mitjanit però, el local s'obria al públic amb independència que s'hi hagués celebrat  prèviament una festa privada
Rosebud va entrar al segle XX amb alguns problemes d'ordre públic que van tenir el seu punt més àlgid a l'abril de 2008 quan una batalla campal entre clients i mossos d'esquadra va acabar amb diversos ferits i amb un procés judicial que va afectar negativament el nom del local.

El ressò mediàtic d'aquests incidents va propiciar una nova etapa amb el nom de New Rosebud i posteriorment la venda del local al Grup Costa Este, que va procedir a la seva reencarnació en un nou projecte pel local, que va adoptar el nom de Vetro i va abandonar definitivament qualsevol referencia a Rosebud. El 20 de novembre de 2010 va celebrar-se la festa d'inauguració de Vetro.

La nova etapa del local tampoc va estar exempta de problemes legals. Al desembre de 2012 la discoteca va ser precintada per l'ajuntament per un excés d'aforament que superava en un 300% el permès.

 

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON. (1390's - 1870's)

Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  

 

La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.

De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

*1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

*1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.

Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.

El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 

Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.

Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

 

*1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

*1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
 

 

Enllaç d'interès:

 

Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.
 

DIPÒSITS DE GAS D'HORTA. (1967-1992)

(Foto: APU Barcelona. VeoDigital)

*1970's.- L'avinguda de la Vall d'Hebron davant de la Ciutat Sanitària. Al fons, emmarcats en groc, es poden veure els dipòsits de gas.

Coneguts popularment com els collons -o els ous- del Porcioles, aquests dos dipòsits esfèrics de gas natural constitueixen una de les icones més representatives d'una època nefasta a nivell de medi ambient, amb una vergonyosa entrega d'espais al servei del desarrollisme més salvatge, sense cap mena d'atenció ni respecte a qüestions que avui sortosament formen part del catecisme de la sostenibilitat. Així doncs, impacte visual, agressió a un entorn natural o fins i tot perillositat eren ítems poc o gens tinguts en compte en uns anys que els conceptes de progrés tècnic i desenvolupament tenien un altre significat.

Els dipòsits eren en realitat dues grans bombones, construides amb planxes d'acer, amb una capacitat de 100.000 metres cúbics de gas cadascuna, que formàven part de la xarxa de distribució i que constituien una reserva en cas de necessitat. L'amenaça que representàven per als veïns del barri de la Font del Gos - també conegut com de La Virgen del Camino- va generar mobilitzacions populars que van ser sistemàticament desateses per les autoritats i per la direcció de la companyia Catalana de Gas y Electricidad.

*1967.- Carta al Director publicada en l'edició de La Vanguardia d'aquell any, en la que un lector manifestava la seva sorpresa davant la construcció dels dipòsits. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les gegantines bombones van fer la seva funció durant prop de 20 anys. Quan finalment a l'any 1986 van deixar de funcionar, l'Ajuntament no va exigir a la companyia del gas el seu desmantellament. Tot seguit es va iniciar un període d'especulacions sobre la possibilitat de conservar-les per instal·lar-hi una gran discoteca o un restaurant amb vistes sobre la ciutat. Altres opinions defensaven simplement la seva conservació pel fet de formar part de la història recent de la ciutat (?)

En els últims anys les esferes dels dipòsits varen ser pintades amb un ulls que simulaven cares, en una mena d'intervenció artística que presagiava la seva desaparició, que finalment arribaria en el context de la Barcelona Olímpica. L'espai i l'entorn van ser reurbanitzats i davant s'hi van construir les noves cotxeres d'autobusos semisoterrades, que substituïen les de l'avinguda Borbó. 

1980's.- Els ous del Porcioles en els seus últims anys.