MIQUEL BARCELONAUTA
L'any 1967 l'arquitecte lleidatà Adolf Florensa (1889-1968) va dissenyar, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona un nou model de rajol de terratzo per a la Rambla de Barcelona. Seria una de les seves últimes obres abans de la seva mort. El projecte va comptar també amb la col·laboració de Jordi Ros, un dissenyador industrial vinculat a l'empresa Escofet.
La idea inicial s'atribueix al columnista Noel Clarasó (1899-1985) que, cap al 1961, va pensar que fora bo de dotar a la Rambla d'un paviment que suggerís el record cap a les aigües que antigament hi baixaven en direcció al mar.
Aquestes noves peces tenien una forma corbada pels seus contorns més llargs i presentaven quatre franges que descrivien unes corbes que evocaven les onades del mar. Van ser fabricades en dos colors de tonalitat grisa. Una molt clara, gairebé blanca, i l'altra amb un color entre gris i beix amb una tonalitat més intensa. Eren disposades alternativament de manera que simulaven franges sinuoses.
La pavimentació es va consolidar aviat com un dels signes d'identitat de la via més important de la ciutat i va ser-hi present durant un període de gairebé 60 anys, en el paisatge urba del terra del legendari passeig que separa Ciutat Vella del Raval.
Ben aviat, el nou paviment va evidenciar un problema que era que els xiclets quedaven adherits als rajols i posteriorment adquirien una tonalitat fosca que enlletgia el pis. Els esforços municipals per pal·liar aquest aquesta deficiència, incrementant el servei de neteja, es van intensificar especialment amb l'arribada dels ajuntaments democràtics.
Només el mural acolorit de Joan Miró, instal·lat al Pla de l'Os (Boqueria) el 1976, i un petit exàgon amb una altra trama que envoltava la Font de Canaletes, van alterar durant aquells anys aquella uniformitat en el paviment de la Rambla.
