Vista de la façana lateral del carrer Madrazo del Xalet d'Assumpció Parellada, utilitzat com a txeca del SIM durant la Guerra Civil.
Durant els dos anys i mig llargs que va durar la Guerra Civil, la ciutat de Barcelona, tot i quedar a la reraguarda i distant del front on es lliuraven les lliutes directes entre els dos bándols, va viure episodis d'una violència despietada, inhumana i esgarrifosa. Des del mateix dia del fracassat aixecament militar del 19 de juliol de 1936, la ciutat es va posar al costat de la República i els revoltats detinguts, sotmesos i en molts casos afusellats.
La Guerra va obrir però, una agitació revolucionària al carrer sovint descontrolada, que inicialment es va centrar en la cerca i captura dels elements que havien defensat la revolta militar feixista (quintacolumnistes, falangistes, requetès, eclesiàstics i burgesos) i posteriorment va enfrontar a les diverses faccions antifeixistes que, lluny de cercar una unitat d'acció enfront l'enemic comú, es van dedicar a passar comptes entre ells en funció d'ideologies antagòniques i formes diferents de veure el món i la revolució. Anarcosindicalistes, comunistes fidels a Moscou, trotskistes, socialistes i nacionalistes radicals van conformar una amalgama de violència que va dividir les forces populars en una operació, que molts historiadors han identificat com l'essència del fracàs de la República davant les tropes de Franco.
La Barcelona que va de l'estiu de 1936 als ultims dies de gener de 1939 és una ciutat sense ordre on la desconfiança, la revenja, la crueltat i l'assassinat són a l'ordre del dia, malgrat tenir molt aprop el somni revolucionari. De l'eufòria dels primers dies amb l'aplastament dels feixistes, es va passar ben aviat a un carrer cada cop més agitat, del que progressivament se n'apropiaren grups d'incontrolats de signes diferents.
És en aquest context on apareixen les txeques o establiments de retenció de sospitosos. Els poders públics incapaços de contenir l'allau revolucionari i posar en marxa la maquinària de la justícia, optaren per acceptar un cert ordre revolucionari. Aquests primers dispositus de retenció no eren txeques sino simples espais de detenció de personers. De fet, l'objectiu de la CNT-FAI no era la tortura per assolir una confessió per després jutjar al detingut i condemnar-lo, sino que els anarquistes aplicaven una altra estratègia molt més simple que era eliminar fisicament tot aquell que pertanyia a un determinat estament social que consideraven contrari a la revolució. Així doncs, els preventoris eran simples dipòsits de persones en espera per a ser afusellades a la nit, després de ser passejades cap a l'Arrabassada i el cementiri de Montcada on s'executaven a gran escala.
Contràriament les txeques eren dispositius pensats especialment per torturar físicament i psicológica als detinguts i aconseguir-ne una confessió que els portés a desactivar nous grups i al capdavall a condemnar a mort als propis detinguts que confessaven. Havien estat ideades a la Russia soviètica i consituïen espais idonis, pensats a consciència, per executar les més sofisticades i esgarrifoses tortures que aconseguien destrossar mentalment als apressats. A Catalunya les txeques del SIM (Servei d'Intel·ligència Militar) fundat amb àmbit estatal pel ministre socialista Indalecio Prieto, van caure ben aviat en mans dels comunistes prosoviètics, enemics del trotskisme i de l'anarquisme, que les van gestionar de forma que combinaven la tortura psicològica amb la física.
Entre els centres d'internament o txeques més conegudes hi hagueren les dels carrers
Sant Elies i
Vallmajor al barri de Sant Gervasi i la dels antics
magatzems Busutil a la Plaça de Berenguer el Gran a la Via Laietana.
La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. Havia estat projectat el 1916 per Enric Sagnier i Villavechia en un estil que ja abandonava el modernisme per abraçar clarament la causa arquitectònica noucentista. Va ser construit per a la senyora Assumpció Parellada que hi visqué els primers anys.
*1930's.- Emplaçament del xalet que va servir com a txeca al carrer Muntaner 321. Com es pot apreciar al plànol, l'actual carrer dels Madrazo es deia aleshores Molins de Rei. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que incialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes. Molts van ser els veins del barri del Mercat de Galvany i de l'altre costat del carrer Muntaner que, dècades després encara recordaven els crits esgarrifosos de dolor i desesperació que a la nit emetien els presos torturats. D'altra banda, el jardí de la casa desprenia una fortor d'escombraries i materials putrefactes i en descomposició que feia dificil passar per la vorera d'aquella cantonada de Muntaner/Madrazo. Alguns dels torturats al soterrani d'aquesta petita mansió burgesa convertida en infern, recorden a les seves memòries les penúries viscudes. El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre Los años rojos [1], on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre.
El que avui coneixem com a memòria històrica ha tendit sovint a passar de puntetes per tota aquella manifestació de terror que no provingués del bàndol vencedor a la Guerra Civil. Considerem però, que cal conèixer el que va passar en ambdós bàndols, durant una època com aquella en què l'esser humà podia acabar anul·lat com a persona i cometre o patir les més grans de les atrocitats. La història de Muntaner 321, un xalet avui (2022) ocupat per les oficines de l'Autoritat Metropolitana del Transport (AMT) n'és una mostra.
Dissortadament la fi de la Guerra no va acabar amb aquestes pràctiques repressives que es van perllongar en comissaries i d'altres edifics oficials per part del bàndol vencedor.
Façana i balcó del xalet amb vistes al carrer Muntaner
[1].- Tarín Iglesias, Manuel. Los años rojos. Colección Espejo de España. Editorial Planeta. Barcelona. 1985 . ISBN 8432058432.
