divendres, 30 de desembre de 2011

SALON AMAYA. Paral.lel 106-108. (1943-1949)



La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d'una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels 1940's, començaven a obrir-se nous locals d'esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d'altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l'obertura de sales de ball amb música d'orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.
En aquest context l'obertura del Salon Amaya va suposar la consolidació d'un punt calent d'ambient de ball durant la segona meitat dels 1940's. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral.lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la Guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert després anomenat Dancing Estambul.
Antonio Astell Mur, que també era el propietari d'altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l'Amaya, que va obrir portes el 24 d'abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L'orquestra Virginia amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions del local, que ben aviat esdevindria referent a la zona del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l'Apolo es nodrien d'una clientela més proletària, a l'Amaya hi feia cap un personal d'extracció social més diversificada. Els dijous s'hi celebraven vibrants concursos de ball. A l'escenari hi varen ser habituals l'Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.
Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d'ambient que es vivia a l'Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll, i sabates topolino. A l'interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d'algun pollo-swing massa espavilat. 
Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d'ètnia gitana, la majoria veins de l'entorn del carrer de la Cera, n'eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.
A l'abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l'Amaya. El triomf va ser per Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña  Mi enemigo el doctor.
Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 1930's i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per la vista  i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que requerien dels ballarins una gran preparació física i atlètica. 
L'Amaya no va tenir però, una vida gaire llarga. A finals dels 1940's va desparèixer i al mateix lloc s'hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI propietat del cineasta reusenc Ignacio F. Iquino.

1 comentari:

  1. trist veure avui la porta del local amb el cartell de en venda i mes trist encara veure el solar abandonat del teatre Talia que ningú ha sapigut imposar-li al propietari la reobertura d'un teatre a la planta baixa (damunt que facin el que vulguin)

    ResponElimina