ZELESTE. Argenteria 65. (1973-1986)

La història de la música contemporània a Barcelona té un referent indiscutible i entranyable a Zeleste. Bressol de tants músics d'una època en que la ciutat començava a sortir d'una llarga nit de repressió i de carències vivencials, l'obertura del local del carrer Argenteria l'any 1973 va respondre a la necessitat d'aplegar a tot un sector de la joventut del moment, que no combregava amb els criteris classistes i burgesos que impregnaven d'altres ambients de moda de l'estil Bocaccio. Zeleste va ser fonamental en la gènesi i desenvolupament de l'anomenada música laietana i va permetre impulsar un plegat d'artistes i músics que ja formen part de la nostra història: Sisa, Gato Pèrez, la Companyia Elèctrica Dharma, Toti Soler, Orquestra Plateria, Mirasol i tants altres que varen protagonitzar una época daurada de la música progressiva catalana.

Victor Jou, un personatge innovador i d'iniciativa va ser el pare absolut de Zeleste, un local irrepetible que a més d'actuacions en directe cada nit, va ser capaç de crear el seu propi segell discogràfic i tota una infrastructura al servei dels músics emergents del moment,  que els va permetre fins i tot la seva projecció a d'altres països. Jou va crear el 1978 en el propi Zeleste l'Escola de Música del Centre de Difussió Musical del barri de la Ribera, una mena d'escola alternativa de la que Carles Santos va ser un dels promotors. Es va comprar la resta de l'edifici i es va consolidar l'escola.

Però lògicament l'encant de Zeleste venia per la seva sala a peu de carrer i per l'atmosfèra singular que s'hi generava nit rera nit, abans, durant i després de l'actuació musical en directe. Un local que tancava tard  i que sovint constituia la darrera estació del pelegrinatge diari del noctàmbul progre ansiós de qualsevol experiència en aquella barcelona dels 70's i començaments dels 80's del segle passat on la solidaritat era encara un valor força estés. Amb el canvi de dècada el local va ser reformat i la decoració va adquirir un to molt més fred. Hi destacaven els trossos de neó de les lletres del logotip escampades per les parets de la sala.

L'any 1986 el mític Zeleste del carrer de l'Argenteria va tancar. Els nous temps aconsellaven a l'inquiet Victor Jou un trasllat i nous horitzons. Va cercar un local més gran i espaiós en l'emergent zona industrial de Poblenou al carrer Almogàvers. Mai va ser el mateix, ni els temps eren els mateixos, ni les ànsies de llibertat les d'abans, els anys havien passat i la història havia canviat moltes coses. Al cap d'uns anys Zeleste va desaparèixer i la sala es va convertir en Razzmatazz com encara es diu avui.

SALON CIBELES / CYLINDER'S (1940-2005)

Situat al carrer Còrsega 363, a la frontera entre Gràcia i la Dreta de l'Eixample, el Salón Cibeles va ser un ball extraordinàriament popular que al llarg de la seva història va viure etapes molt diferents.

Aquesta sala de ball va ser instal·lada en el mateix edifici que a partir de juny de 1911 havia acollit el cinema Imperial, un dels primers de la vila de Gràcia. Anys després el cinema va tancar i es va convertir en el magatzem i garatge d'una fàbrica de gasoses. Acabada la Guerra Civil, Ramon Daura, el propietari del mític ball La Paloma, va convertir aquell magatzem en una sala de ball de 300 metres quadrats, que l'any 1940 va obrir portes amb el nom de Salón Cibeles.
L'estructura del local disposava d'un altell al qual es podia accedir per dues escales situades a banda i banda de l'escenari. Rera de l'orquestra, pintada sobre la paret, presidia la sala una imatge de la plaça madrilenya de la Cibeles amb la Deesa asseguda sobre el carro tirat per lleons.
En els seus primers anys el Cibeles va ser un ball de criades, que obria els dijous -dia que el servei lliurava- i els diumenges. El local era molt popular, gairebé de barri. Eren temps de repressió i d'intolerància, fins al punt que un empleat del local vigilava atentament des de l'altell que les parelles no ballessin massa juntes i que els joves no es passessein de llestos amb les mans. Atreia a gents de les classes mitjanes i treballadores i s'allunyava totalment del luxe de les sales de festa que a partir dels anys 1950's començaren a proliferar per la part alta de la Diagonal.
A partir dels anys 1960's, la irrupció dels Beatles i d'altres grups anglosaxons  van portar al local grups autòctons (com Los Kiowas) que versionaven aquelles cançons d'èxit dels joves melenuts de Liverpool.
Després de la mort de Daura, el negoci va passar a ser dirigit per Carlos Pazos i Manuel Valls. El local va començar a agafar una altra orientació i l'orquestra Manhattan i el pianista Doncos eren els artistes que amenitzaven els balls de les parelles.
A mitjans dels setanta, el Cibeles experimentava una metamorfosis i esdevenia Cylinder's acollint una parròquia més rockera i perifèrica. Allà actuaren grups de rock com els britànics Fischer-Z i, poc a poc, en el local anava arrelant l'horari de nit.

*1990.- Interior del Salón Cibeles amb l'escenari al fons de la pista de ball

El fi de la dictadura i els nous aires de llibertat varen propiciar l'inici d'una de les etapes més glorioses del Cibeles. Les nits dels divendres el Cylinder's tornava a ser Cibeles i reunia una barreja d'intelectualitat d'esquerra, progresia i gent de teatre. A les eleccions municipals de 1979 hi va tenir lloc el míting inaugural de Narcís Serra com a candidat del PSC a l'alcaldia i musicalment, a partir de finals dels setanta, el Cibeles va acabar esdevenint -de dijous a diumenge- una mena de temple de la salsa amb l'arribada de Gato Pérez,  l'Orquestra Plateria, Rocky Muntanyola (Jordi Batiste), Caco Senante i d'altres. Allà hi actuaven setmanalment Raúl del Castillo, amb el seu esmòquing blanc, Ramoncito i Alejandra del Río, la Voss del Trópico (Jordi Farràs) i el grup Pernil Latino. Era aleshores molt habitual en molts noctàmbuls d'aquella Barcelona de la transició començar la nit al Cibeles fins a les dues de la matinada i després baixar a Ciutat Vella per tancar-la al Karma, al Zeleste o al Màgic. Durant els anys 1980's, la sala va seguir acollint esporàdicament concerts de grups de pop-rock britànics com Marillion (1985) o francesos com Les Rita Mitsouko (1987).

En la seva última etapa el Cibeles va estar animat per diverses orquestres i diversos tipus de musica (orquestres Yemax, Maracaibo,) i més tard combinava l'ambient disco, Dj's i l'Orquestra Manhattan. Era un dels llocs predilectes per organitzar comiats de solter. Les nits dels divendres la sala era gestionada per l'empresa Mond Club i oferia només música disco.
Els problemes acústics que generava el local i les contínues protestes veinals van acabar consumant el fi de la vida del Salon Cibeles, que va tancar portes en ser precintat per l'ajuntament a l'estiu de 2005. El propietari Pau Solé Ribas -que també gestionava La Paloma-, no va voler assumir el cost que comportava la total adequació del local a les normes d'insonorització vigents al barri de Gràcia. L'ajuntament va adquirir finalment la finca i, després de considerar que l'immoble no posseia cap element de valor artístic, va procedir a enderrocar-lo el 2009 per destinar el solar a equipaments públics socials i sanitaris. Un cop enderrocat, els nostàlgics del local van poder veure encara durant un temps el solar buit i a les mitgeres dels edificis colindants els perfils de les escales que conduien a l'altell on hi havien els labavos.

 

ZÓCALO. Bar musical. Esparteria 10. (1975-1986)

El mes de febrer de 1975 s'inaugurava al barri de La Ribera, entre el mercat del Born i l'església de Santa Maria del Mar, un local musical amb pretensions artístiques i alternatives en uns moments en que el règim fraquista començava ja el seu definitiu viatge cap al coma profund. El barri havia guanyat molt protagonisme nocturn sobretot amb l'obertura de Zeleste el 1973 i havia aconseguit concentrar un jovent carregat d'idees i anhels de llibertat.

El local que acollia Zócalo, situat al número 10 del carrer de l'Esparteria, procedia d'una edificació del segle XIV de quan les aigües del mar arribaven fins aquell sector. Després, a l'època dels gremis, va ser taller de fabricació d'espart, d'aquí prové el nom del carrer. Finalment, amb l'obertura del mercat central del Born havia passat a ser magatzem de mercaderies. L'interior oferia un fascinant paissatge d'arcs, voltes i velles parets de pedra.

L'obertura de Zócalo,   va venir acompanyada d'una exposició de dibuixos i acudits gràfics del gran Jaume Perich, un dibuixant genial que ja uns anys abans ens havia deixat llibres inoblidables com Autopista o Nacional II en els que explicitava amb petits textos i dibuixos el seu humor crític, caùstic i imaginatiu.

Zócalo va convertir-se ràpidament en un cau de progres. Amb els seus coixins dispersos per arreu, la seva penombra, el seu altell i la seva música progressiva, va ser un racó idoni per oblidar tot el que passava fora durant unes hores i transportar-se a un món imaginat de somnis on tot era diferent a les amargors represives que es vivien al carrer.

L'aventura de Zócalo va durar fins el 1986, quan es va produir una reforma a fons del local mantenint tots els seus elements arquitectònics antics i va ser transformat en el restaurant Gades.

PSICÓDROMO. (1989-1992)

MIQUEL BARCELONAUTA

A finals dels anys 1980's els promotors de la mítica sala 666 del carrer Llull -potser la més gòtico-sinistra que ha conegut aquella zona de Poblenou-, varen decidir muntar Psicódromo, un nou local que va aparèixer en el panorama nocturn de la ciutat en les vigílies olímpiques el 28 de setembre de 1989. A partir de l'obertura del nou Zeleste al mateix carrer Almogàvers, els locals grans i no tan grans proliferaven com a bolets en aquell sector de passat industrial. El Psicódromo era sobretot un espai fred i fosc que deixava de banda l'aposta estètica provocativa. Funcionava en segments horaris de tarda, nit i after hours i la seva clientela quedava classificava en funció del torn. A la tarda  jovenalla postadolescent, a la nit parròquia diversificada i avançada la matinada gent madura i noctàmbula d'aquella que mai trobava l'hora de plegar veles.       

El procés selectiu a la porta d'Almogàvers 86 era sovint estricte i força rigorós, especialment a mesura que avançava la nit. A l'interior, calia pagar les copes amb caràcter previ a través d'unes màquines instal.lades per a tal fi, i la superfície era tan immensa que era ben fàcil perdre els coneguts entre la jungla humana que hi remenava els ossos.
Però fonamentalment el Psicódromo va ser el local que va viure l'eclosió del DJ Nando Dixcontrol (ex KGB), un autèntic prodigi de les mescles, que va saber imprimir a aquesta discoteca un segell propi de música electrònica dura i transgresora.
El local va tenir una vida curta. El 5 de maig de 1992 davant l'imminent inici del Jocs i a tant poca distància de la vila olímpica es va fer efectiu el seu anunciat tancament.  Posteriorment el mateix local es va reinventar successivament, iniciant noves etapes a partir de 1996 com a Dr. Lobo, Lokotron o més recentment Saaz Club, però ja mai més va arribar a tenir la força i la personalitat del Psicódromo.

El 9 de desembre de 2009 el Psicódromo va tornar a obrir portes amb motiu de seu vintè aniversari, per oferir una sessió de DJ Set a càrrec de Nando Dixcontrol, que a partir d'aleshores ha ofert algunes altres sessions esporàdiques.

LA PALMA. Bar. Espaseria 3 (1978-2013)

*2008.- La barra de marbre de La Palma amb les seves parets decorades amb rajoletes de gresite de tons foscos, igual que la columna rodona que apareix en primer terme. Rera la barra Santiago Cáncer (el de l'esquerra) exercitant-se en l'art de preparar bocates excepcionals i servir copes (Foto: Rick Bruner).

 

Un dels locals de copes més entranyables de la història recent del barri del Born va ser el bar La Palma. Situat al petit carrer de l'Espaseria, que enllaça la plaça de Santa Maria del Mar amb el Pla de Palau, aquest petit local va néixer sobre l'espai que ocupava una antiga botiga de queviures, gràcies al projecte de l'arquitecte i interiorista Jordi Romeu Costas (Barcelona, 1949). Romeu va saber dotar a l'espai d'una personalitat pròpia que li va permetre desenvolupar una atmosfera agradable i acollidora, que durant vàries dècades va presidir les nits del barri del Born.   

El seu propietari  de tota la vida, Santiago Cáncer, un tipus de gran simpatia i  humanitat -en tots els sentits-, conegut més o menys oficialment com l'Obelix, en comptes de repartir menhirs repartia uns deliciosos entrepans artesans i altres exquisideses, a banda d'unes magnifiques copes amb les que començar la nit era ja tot un bon presagi. Molts eren els asidus del primer Zeleste, l'autèntic, que en van ser clients fidels i féien a La Palma la primera estació de la nit.

Tan coneguda era l'activitat nocturna d'aquest local, que pocs eren el que el coneixien en torn diurn, quan en un entorn menys atapeit i carregat, era també lloc màgic per prendre l'aperitiu o esmorzar-hi els dies feiners. Tota aquesta màgia va desaparèixer els primers dies de juliol de 2013. En resum, un d'aquells petits tresors que sap molt de greu haver perdut.

PUNTAL. Bar de copes. Torrent de l'Olla 134 (1981-1990's)

 

El Bar Puntal, obert el 1981 va ser un dels locals que més van animar les llargues i intenses nits gracienques de la dècada dels 1980's. Va ser promogut per un jove càntabre que va nodrir la barra i el servei del local de gent criada professionalment en els bars de la Ribera, entre ells  Lluís Junyent, que van saber transportar a Gràcia l'esperit propi de la Ribera i el Born d'aquells memorables temps del primer Zeleste, el Miramelindo, el Calypso, La Palma i tants altres. Ferran Fina va ser un altre dels seus propietaris. Era un local idoni per als noctàmbuls incorregibles, tancava tard i en aquelles èpoques els veïns encara no s'atrevien a queixar-se massa de les sorollades nocturnes.

El local disposava de diverses les màquines del millón amb el seus populars flippers per marejar la bola daurada amunt i avall del pla inclinat que definia l'espai de joc, un entreteniments quest ideal per matar les hores mortes de la nit o dels seus prolegòmens quan a ultima hora de la tarda encara era mig buit. Cap al fons del local una pista de ball completava el paisatge, espai ideal per contorsionar el cos als ritmes de les músiques del moment. En aquest escenari temporo-espacial el local va arribar a ser un dels més simpàtics de Gràcia.

El Puntal va desaparèixer al llarg de la dècada dels 1990's, si bé amb el pas dels anys el mateix local va ser succeït per altres propostes d'oci nocturn. Una d'elles, el 134, reproduïa simplement el numero de la finca del carrer Torrent de l'Olla on era. Després vindrien el Dos Rombos i el Groc amb canvis de decoració i incorporació de propostes gastronòmiques. Totes elles però, molt lluny d'igualar a l'original i autèntic Puntal 

LA SALA BOVEDA DEL CARRER PALLARS. Discoteca. Pallars 97. (1991-2007)

 

*1994.- Interior de l'antiga Sala Bóveda al carrer Pallars 

 

Entre els locals nocturns de la zona del Poblenou nascuts aprofitant l'esclat de la Barcelona Olímpica convé recordar la discoteca Bóveda o La Bóveda del carrer Pallars, prop del centre neuràlgic que representava aquell renovat Zeleste, després Razzmatazz. 

Instal·lat dins d'una antiga construcció industrial, Bóveda disposava de dos nivells. El superior, on hi havien els lavabos, era més petit. De la seva decoració original en destacaven les parets de totxana pintada, un billar i un futbolí, una original barra on les pretatgeries dibuixaven formes de motius urbans (semàfor, moto) i un guàrdia urbà enreixat. Només creuar l'entrada s'accedia directament a la pista de ball i la barra quedava situada a mà esquerra.

Combinava la música pop-rock espanyola amb la internacional i els preus d'accés eren força econòmics. Com que no era un local gaire gran -no hi havien cadires ni pràcticament lloc per seure- , de seguida es va massificar i entrar-hi a partir de determinada hora no resultava gens fàcil.  

Passada l'eufòria olímpica, que va deixar una gran quantitat de locals nocturns en aquell sector, els problemes de sorolls i incidents nocturns eren a l'ordre del dia a la zona industrial del Poblenou, malgrat els pocs veins de la zona.

El servei de seguretat que tenia cura de l'accés al local era molt rigorós a partir de mitjanit. No obstant això, el local va ser testimoni d'algun fet violent com l'apunyalament d'un dels porters al setembre de 2001 a mans d'un dels implicats en el cas anomenat el crim de la Vila Olímpica que havia costat la vida a un jove prop del port olímpic. 

En els seus últims anys de vida, el local va ser gestionat per Bovedagroup i obria de dimecres a diumenge. La façana exterior era decorada amb un grup de fades. Els dimecres eren freqüents les Erasmus Party's i els dijous les festes universitàries. L'entrada era lliure entre setmana. El tipus de música era d'allò més variat i el tipus de clientela també.  A l'estiu ruixaven a la gent amb aspersors d'aigua per combatre la calor. Per a un bon grup d'habituals del lloc -els que tenien prou recursos per no haver de recòrrer al botellón- era típic anar al Bóveda després d'haver passat per la macrotaverna L'Ovella Negra situada al costat.

A finals de 2007 Bóveda va tancar portes i posteriorment el local va ser enderrocat i convertit en solar. L'entranyable futbolí va resistir fins al final.

*2002.- Aspecte exterior de la discoteca Bóveda amb la façana negra decorada amb fades pintades.

*2005.- Un flyer anunciador de les Erasmus Party's que tenien lloc a Boveda les nits dels dimecres en la seva última etapa.

 

Una nova Sala Bóveda, avui encara existent, va ser oberta uns anys després al carrer Roc Boronat 33, dins un espai industrial que anteriorment havia ocupat la discoteca Mephisto.

 

*1994.- Imatge nocturna de l'entrada a la Sala Bóveda del carrer pallars (Foto: Ignasi R. Renom)



LITTLE CASTLE. Discoteca. Abaixadors 9. (1970's-1980's)

Article realitzat en col·laboració amb JORDI SERRANO

L'obertura de la Via Laietana el 1912 va escurçar considerablement el carrer Abaixadors que naixia igual que avui a la plaça Santa Maria del Mar. Quan als inicis dels anys 1970's el barri començava a animar-se amb l'aparició de Zeleste i la proliferació d'altres locals nocturns a l'entorn del Passeig del Born, una discoteca petita i discreta va obrir portes al número 9 del poc que quedava d'aquest antic carrer. Es deia Little Castle.

Tot i que s'ha trobat informació relativa a haver-s'hi celebrat algun concert, el local s'enquadrava bàsicament dins la tipologia del que podriem anomenar discoteques de parelles. Es caracteritzaven pel seu petit format, l'escassetat de llum i la priorització de la zona dels sofàs enfront la pista de ball. Aquest entorn fomentava la presència de parelles que, durant aquells anys on la repressió sexual era encara una constant en la nostra societat, cercaven racons d'intimitat per exercitar a les fosques l'art de la seducció entre delerosos treballs manuals i pregones exploracions epidèrmiques. No eren locals per anar a lligar sino més aviat per desfogar-se un cop ja havies lligat.

El Little Castle era realment un petit castell situat en una finca molt antiga, com tot aquell tros de barri. S'hi accedia baixant unes escales que conduïen a una mena de celler amb columnes i voltes al sostre. Era ple de còmodes seients vermells dins una atmosfera que preservava amb èxit la intimitat dels habituals. Un lloc tranquil amb música lenta, allunyat dels locals multitudinaris i farcits de gent, que proliferarien en aquella mateixa zona a partir de finals dels 1970's.  

Els anys han passat i un disco-bar conegut com a Club Astin ocupa des de 1999 aquell vell local que va viure el naixement del barri nocturn d'oci del Born.

EL BRIBÓN (EL MESÓN OCULTO). Taverna Restaurant. Carassa 4 (1967-1978)

Article elaborat amb el suport de JORDI SERRANO

Entaforat en un racó del final del carrer Vigatans que fa cantonada amb Carassa, i que a primera vista fa pensar en un carreró sense sortida dins la trama gairebé laberíntica de petits carrerons situada entre els carrers Princesa i Argenteria, el Bribón, conegut simultàniament com El Mesón Oculto va ser un local pioner en la gènesi del barri del Born com a espai d'oci nocturn, 

Va ser inaugurat a finals de setembre de 1967, quan encara no existien al barri locals mítics com Zeleste, La Palma, Little Castle, Berimbau, Miramelindo i molts altres que amb el temps s'afegirien a l'oferta nocturna de la zona. 

*1967.- Anunci publicat a l'edició de La Vanguardia de 28 de setembre d'aquell any en el que s'informava amb rodolins de la imminent inauguració de El Bribón

El Bribón, que dirigia Emilio Azpiolea, conegut xef basc amb restaurant al carrer Casanova/París, era una barreja de meson i taverna típica, de decoració rústica, però elegant, amb parets de pedra, dins d’un edifici amb segles d’antiguitat. Aviat va tenir una bona acollida i donava vida a aquella zona encara força trista.
Malgrat que el nom del local a principis dels 70 ja era “El Mesón Oculto (antiguo Bribón)”, tothom el coneixia com “El Bribón” o “El Mesón del Bribón”. Amb bona música d’ambient, s'hi podien prendre copes i sopar en parella o amb els amics. L’ambient era força tranquil, amb l'excepció dels caps de setmana quan hi feia cap molta més gent. No era una tasca de l'estil Ovella Negra on  deixaven cantar i fer gresca cridant.  

A començaments dels 1980's el local va ser reformat i va obrir un bar de copes amb el nom de Lapsus on també es podia menjar i que va romandre actiu fins el 1996. Posteriorment i fins l'actualitat (2014) el local és ocupat pel Bar Arena que ofereix actuacions de música en viu.

*2010's.- Racó on s'ajunten els carrers Vigatans i Carassa amb les dues portes per les que s'accedia al Bribón.

GIOVANE. Discoteca. Llull 145. (1970-1980)

 

 

*1971.- Una mostra del personal que freqüentava Giovane en els seus primers anys de funcionament. (Foto: Pepe Encinas. Arxiu Històric de Poblenou)

Remenant el dial del transistor als anys setanta, era força habitual trobar-se amb un reclam publicitari que repetia amb insistència una cantarella que deia Giovane, la disco de la calle Llull. Aquesta va ser la discoteca per excel·lència, la més popular del barri del Poblenou fins a l'entrada a la dècada dels 80's, quan el local va canviar radicalment d'aspecte i clientela per acollir Metro New Wave primer i 666 després en la que seria una nova etapa. La ciutat i el propi barri es van començar a omplenar de locals nocturns en la zona industrial més propera al centre de Barcelona. Però abans de l'arribada dels Zeleste, Razzmatazz i Psicódromo, la discoteca Giovane (a la que tothom anomenava com Giovani o fins i tot Giovanis)  va acomboiar tota l'avidesa de festa, marxa jovenívola i adolescent del barri, els primers amors, l'exercici de l'art de lligar, i les exhibicions de cotes i lobitos per passejar la xavala i fer dentetes als que no en tenien en un món de cabelleres llargues i pantalons acampanats. Giovane estava situada davant de les rotatives on s'imprimia La Vanguàrdia, entre el carrer Llacuna i el carrer Roc Boronat, que aleshores encara es deia Lutxana,  igual que el Doctor Trueta es deia Wad-Ras i la Rambla de Poblenou era oficialment el Paseo del Triunfo. 

*1974.- Partideta de cartes de tres incondicionals del Giovane dintre de la discoteca. (Foto: Pepe Encinas. Arxiu Històric de Poblenou)

LA ENAGUA (1969-1984)

Interior del pub La Enagua a finals dels anys 1970's. Espelmes sobre el taulell, una caixa de les antigues i clientela progre i alternativa  (Foto: Pep Rigol - La Web sense Nom).

Al final del carrer Casanova, un cop creuada la Diagonal i abans d'entrar al barri de Galvany, es va obrir a finals dels seixanta un pub que esdevindria una mena de reducte progre i contracultural enmig d'aquella zona alta i tan burgesa de la ciutat.

La Enagua era un local freqüentat per una barreja de joves de classe mitjana encisats pels viatges a l'India i a Eivissa i de fills de casa bona que havien renunciat a seguir del recte camí del jou familiar i l'establishment i preferien experimentar amb drogues, evocar els festivals de Woodstock o de l'Illa de Wright i llegir l'Ajoblanco o l'Star. 

El local era situat als baixos de l'edifici i quedava lleugerament per sota del nivell del carrer. Per això, era necessari baixar alguns esglaons per entrar-hi. Un esglaons de fusta que cruixien fent un soroll característic en trepitjar-los, la qual cosa provocava una reacció mecànica de totes les persones, que es giraven per veure qui entrava. Una actitud força justificada, que s'explicava per les habitual visites sorpresa de la bòfia i els socials a la recerca de drogues o simplement per controlar la situació. De fet, el local va començar a tenir certa fama de maleït i va patir diversos tancaments.

Però La Enagua era també un local on es podia escoltar música en viu i on sovintejaven les jam sessions i les actuacions de petit format en un ambient intimista, sovint carregat de flaires de patxul·li, encens i altres olors que evocaven el hippisme i el jovent contestatari d'aquells anys. La publicitat era pràcticament inexistent i els asidus del local es passaven la informació de boca a orella.

Allà hi van començar les seves singladures artístiques molts dels músics que després varen recalar al Zeleste del barri de la Ribera i quedaren enquadrats en l'anomenada "música laietana".
El local va ser ocupat posteriorment per un pub irlandès i un estudi de gravació.