dimecres, 6 de febrer del 2013

GURÍA. Restaurant. Casanova 97-99. (1950-1990)



Un dels millors restaurants de cuina basca que ha tingut Barcelona va ser el Guría. Era emplaçat al carrer Casanova, entre Avinguda de Roma i València, prop del Mercat del Ninot, i fou inaugurat a començaments dels anys 1950's. Era un local especialment elegant, circumstancia que ja es palesava en el seu aspecte extern, grafia gòtica,  porta de marqueteria de fusta amb uns originals vidres opacs de color groc caramel i una petita cornisa de pissarra que sobresortia de la façana sobre l'entrada. L'interior era càlid i tot plegat transmetia una especial sensació d'ordre i polidesa. El Guría sempre va destacar per la bellesa del seu equip de cambreres, que duien uns davantals blancs molt elegants sobre vestit negre, l'uniforme oficial  femení del restaurant, que els veins contemplaven embaladits quan alguna de les noies sortia del local a fer algun encàrrec.
El promotor i ànima  del Guría va ser Jesús María Errasti, un restaurador basc afincat a Barcelona i la seva  mare la senyora Entorne. Ells amb la seva professionalitat i dedicació van aconseguir mantenir aquest restaurant en l'elit de la restauració durant 40 anys, deixant una constant empremta de qualitat a traves de l'exquisida cuina d'Euskadi a tots els seus clients, entre els que no hi van faltar personatges populars com Salvador Dalí o Jack Nicholson.
La historia del Guría va tenir però, un punt final impregnat de dissort i dramatisme. El dia de Reis de 1990 un incendi va destrossar totalment el local que ja tornaria a ressuscitar.
 

9 comentaris:

  1. Inolvidable y entrañable el Guria e inolvidables aquellas stas con su vestido negro repartiendo sonrisas y amabilidad. Recuerdos de juventud.......

    ResponElimina
  2. Inolvidable sí, lo añoro y recuerdo con nostalgia. Allí solía coincidir y saludar en ocasión a mi ídolo, Luisito Suárez, el Gallego de Oro. Ya que durante un par de años fui vecino y cliente mensual del Guria habitando al C/Casanova 155. Y si bien no siempre daba el bolsillo para comer langosta sí para consumir pintxos y chiquitos con amigos a la barra. Quins temps !

    ResponElimina
  3. Guria
    A mitjans de la dècada de 1960, mentre estudiava filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, ​​com a vocal de la Federació Catalana de Pilota Basca, em reunia amb Fernando Puigvert Casamitjana, president de la Federació Catalana de Pilota, a les 1300 hores tots els dies per tenir un apetitiu en Guiria. Ens vam asseure a la taula davant el bar sota el quadre gran d'una escena camposina a Holanda. Víctor Guillén, campió de rem amb la seva famosa corbata blanca hi era també. Cada dia a les 1400 hores ens acomiadem i sortim per dinar cada un a casa. Per la meva part, després tornaria a la Universitat per a les meves classes de la tarda.
    Jesús, el seu germà, pare i mare sempre em van fer sentir còmode i quan el meu pare venia dels Estats Units, esmorzàvem en Guria sempre menjàvem dalt en el segon pis. Memòries val més que mil paraules. Steven Kropp Charlotte NC Estats Units

    ResponElimina
  4. El recordo molt bé, apart de colegios, cada día que pujàvem de anar a comprar a la Boqueria per el carrer Casanovas m'hi fixava amb la façana de fusta mítica

    ResponElimina
  5. Yo empecé a trabajar como pinche de cocina en el Guría con 16 años, tengo 66, el jefe de cocina era Echevarria que después coincidí con el en General de Restaurantes. A la madre del dueño la vi una vez en la playa de Sitges pero me dió vergüenza saludarla.

    ResponElimina
  6. Me acuerdo de mi compañero Pol que vivía en el Prat y Paulino que era el cocinero con el que me iba en su coche porque era vecino de mi primo y yo me quedaba en su casa.

    ResponElimina
  7. No es anónimo es que no lo he hecho bien, soy Ovidio.

    ResponElimina
  8. Tengo 74 años. Nací enfrente del Guría en el ático de Casanova 98-100. y acabé viviendo cerca, en Córcega entre Casanova y Muntaner. En resumen, formó parte del escenario visual de mi vida durante muchos años.Curiosamente, aunque parientes míos acudían asiduamente yo nunca me tomé allí ni un mal aperitivo.Lo que más recuerdo era lo monas que eran las camareras con sus uniformes negros y que vivían muchas de ellas en un piso de enfrente, probablemente en mi propia escalera. Me llevé un disgusto cuando desapareció,

    ResponElimina
  9. Yo estuve con mi novio de la época, su madre una señora muy guapa y siempre amable y cariñosa conmigo..nos invito un par de veces allí.
    Lo recuerdo con mucho cariño. Después fui y ya no era lo mismo. MAITE

    ResponElimina