ANTIGA LLIBRERIA DE LA VIDUA PLA. Cotoners (segle XVII-1853) / Princesa 8 (1853-1913)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO
 

Els orígens de la Llibreria de la Vídua Pla es remunten al segle XVII quan es va establir una impremta al carrer dels Cotoners a mig camí entre Santa Maria del Mar i la catedral.
De les primeres produccions d'aquesta impremta se'n coneixen edicions en les que hi figura la inscripció Estampa de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. 1660. A través dels temps el negoci va passar de la família Jolis a Bernat Pla, que era qui regentava el negoci a finals del segle XVIII. A la mort de Pla se'n va fer càrrec la seva vídua Tecla Boix, que va donar nom al negoci, si bé va quedar sota l'administració del seu cunyat Vicent Verdaguer. El seu fill Joaquim també es dedicava a l'ofici de llibreter i va obrir una llibreria davant del Liceu, però fou la seva germana Francesca Verdaguer qui acabaria al front de la impremta/llibreria de Tecla Boix, Vídua de Pla. Del matrimoni de Francesca Verdaguer amb Llorenç Bocabella va néixer el llibreter i filàntrop Josep Maria Bocabella (1815-1892), que esdevindria un home clau en la prehistòria del temple de la Sagrada Família.

La llibreria i impremta es dedicaven exclussivament a temes religiosos. Allà s'hi imprimien novenes, goigs, llibrets piadosos, missals i estampes. Al segle XIX el negoci era conegut oficialment com Hereus de la Vídua Pla.

*1892.- Josep Maria Bocabella i Verdaguer en un oli pintat per Aleix Clapés.
 

*1858.- Una estampa en llengua catalana impresa a la Llibreria de la Vídua Pla. 

 

L'obertura del carrer Princesa al 1853 [1] va comportar la modificació de l'edifici que acollia la impremta, que va poder disposar d'entrada pel nou carrer, amb la qual cosa guanyà amb notorietat si bé el local es mantingué pràcticament igual durant tot el decurs de la resta del segle XIX. Fins a la modificació de l'immoble, l'entrada a la impremta era pel carrer Cotoners. Avui encara se'n poden veure vestigis en un marc de fusta que duu gravat l'any 1794. El local, d'uns 90 metres quadrats, passava per sobre de l'actual carrer Princesa fins arribar a una fusteria que hi havia al carrer Ignasi i tocava paret amb paret amb l'antiga residència de Sant Ignasi de Loiola. Els baixos acollien el taller d'impressió i la botiga mentre el pis superior era reservat a l'habitatge. El nou edifici modificat va quedar enllestit el 1855 tal i com avui encara es pot veure en una reixa a peu de carrer. Fou a partir d'aleshores que l'adreça de la impremta va canviar del carrer dels Cotoners al número 8 del carrer Princesa. 

 

*1850.- Plànol amb el traçat del carrer Princesa i detall de l'immoble afectat on vivia Josep Maria Bocabella i hi havia la impremta de la Vídua Pla. 

 

Reixat existent al carrer Princesa 8 amb l'any de la reforma de l'edifici que acollia la impremta. (Foto: Julià Bretos).

 

Inscripció de l'any 1794 en el marc de fusta de l'entrada des del carrer Cotonerrs a la imprempta abans de l'obertura del carrer Princesa. (Foto: Julià Bretos).

 

Bocabella, home de grans conviccions religioses, quedaria al front del negoci i el 1866 va fundar l'Associació de Devots de Sant Josep. Aquesta associació va arribar a tenir un gran nombre de seguidors i des de pràcticament el primer dia va promoure un butlletí anomenat El Propagador de la devoción a San José, una publicació que ha arribat fins als nostres dies amb el nom de revista Temple com a testimoni periòdic de l'evolució de les obres de la Sagrada Família.

Durant els primers anys de la dècada de 1870's el carrer Princesa va ser rebatejat amb el nom de carrer de Cadis i amb aquesta adreça apareixia a les marques que s'imprimien a les estampes i altres publicacions de la impremta.

*1870's.- Revers d'una estampa impresa a la llibreria de la Vídua Pla durant l'època que el carrer Princesa va ser anomenat carrer de Cadis.

Bocabella va utilitzar part dels guanys aconseguits amb la difusió i venda del Propagador per adquirir un ampli solar al llogarret de Sant Martí de Provençals conegut com El Poblet. Allà es va proposar edificar un temple en honor a Sant Josep, que amb el temps i diversos canvis de criteri acabaria convertit en la Sagrada Família d'Antoni Gaudí.

Bocabella va morir el 1892 i la llibreria de la Viuda Pla del carrer Princesa va continuar activa fins que va tancar portes el 1911. El negoci es va establir dos anys després al número 13 del carrer de Fontanella. Al seu antic emplaçament del carrer Princesa 8 s'hi va obrir després la Granja Montserrat, un dels establiments de Granges La Catalana. 

Dues etiquetes de la llibreria, que va continuar amb el nom Herederos de la Viuda Pla després d'establir-se al carrer Fontanella, molt a prop de la plaça Catalunya.

[1].- El carrer Princesa forma part d'un eix que enllaça l'antiga Ciutadella amb la Rambla passant per la plaça de Sant Jaume. El formen els carrers Ferran, Jaume I i l'esmentat carrer Princesa. Fou projectat als anys 1820's amb finalitats militars, amb l'objectiu de poder disposar d'una entrada directa en línia recta des de la guarnició militar de la Ciutadella fins al centre de la ciutat vella.

 

ALTAR BARROC DE SANTA MARIA DEL MAR. (Segle XVII-1936-1965)

*1920's.- L'altar barroc i el presbiteri de Santa Maria del Mar abans de la destrucció.

 

La destrossa soferta per la Basílica de Santa Maria del Mar en els dies posteriors a l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser probablement la més notable quant a la destrucció i pèrdua de patrimoni arquitectònic i artístic a la ciutat durant aquells dies de l'inici de la Guerra Civil.

Llarguíssima és la llista dels elements malmesos i destruits, tant pel que fa a les capelles laterals com a l'arxiu que hi havia a l'església. El Govern de la Generalitat va centrar els seus esforços a protegir les esglésies més pròximes a la plaça de Sant Jaume com la catedral o les de Sant Sever i Sant Just, però no va poder evitar que la ira popular i revolucionària que s'havia apoderat dels carrers s'ensanyés sobre una gran quantitat d'esglésies i convents escampats per la ciutat que varen ser incendiats i destrossats. Les cròniques de l'època ens parlen d'onze dies consecutius de  flames i fum a Santa Maria del Mar. 

Un dels elemnts més singulars que també va ser objecte de destrucció fou l'altar. Era d'estil barroc tallat en fusta i marbre de colors diversos i acollia la imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu. Va començar a construir-se a l'agost de 1771 segons un projecte atribuït a Deodat Casanovas (1715-1793) i onze anys després va ser inaugurat, era el dia 2 de juny de 1782. Les imatges de la Mare de Déu i dels patriarques que l'envoltaven van ser realitzades per l'escultor Salvador Gurri. Rera l'altar hi havia el cor, que anteriorment havia ocupat el centre de la nau central.

Acabada la Guerra Civil el govern franquista no va dedicar una especial atenció a aquesta església fins a la dècada dels 1960's quan es va emprendre una restauració a fons, que va incloure també la construccio d'una cripta sota la nau central i l'altar del temple. L'ocasió es va aprofitar per enderrocar els ultims vestigis que quedaven de l'antic altar barroc. 

 

*1965.- Enderroc dels últims vestigis de l'altar en ocasió de la restauració de l'església. (Foto. Brangulí)



MASIA DE CAN PEGUERA. (Segle XVII- 1949)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1927.- Vista de Can Peguera. (Foto: Colomines) 

Aquesta masia construïda al segle XVII era propietat de Maria Dolores de Cárcer y de Ros, marquesa de Castellbell, i s'aixecava al peu del Turó de Montarell, nom amb el que antigament era conegut l'actual Turó de la Peira. Arquitectònicament era de planta quadrada distribuïda en uns baixos que acollien les dependències dels treballadors, una planta principal o primer pis i unes golfes.
En els seus millors temps la masia era envoltada de jardins i vinyes i disposava també d'una granja d'animals domèstics i uns extensos horts on es conreaven tota mena de verdures. Dintre de la finca hi havia una font de molta anomenda i els seus límits s'estenien fins a una part del bosc de pins del turó. Sembla que el propi marquès de Castellbell no sentia gaire simpatia per la finca, perquè en la seva joventut, quan els seus familiars consideraven necessàri d'imposar-li alguna correcció, l'enviaven a Can Peguera durant una temporada com a càstig. [1] 

*1900's.- Vista de la Masia de Can Peguera des del Turó de Montarell amb el veinat de Can Quintana darrera i la serra de Collserola al fons.

*1900's.- Una altra imatge de Can Peguera encara sense l'església que més tard es va aixecar al costat.

El 1928, unes 10 hectàrees de la finca van ser venuts al Patronat de l'Habitatge i foren urbanitzades per bastir-hi un grup de cases barates d'un nou barri que seria conegut com de Ramon Albó, un polític i sociòleg especialitzat en temes penitenciaris. Aquestes cases senzilles de només planta baixa acollirien bàsicament treballadors que havien emigrat a Barcelona per ocupar-se com a obrers en les construccions i infrastructures de l'Exposició Universal. Paral·lelament es va construir una petita església al costat de la masia que amb el pas del temps esdevindria l'església de Sant Francesc Xavier. El barri va esdevenir aviat un feu de militants anarcosindicalistes amb gran presència de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil la petita esglèsia va ser adaptada com a casa del poble.

*1927.- La masia des del Turó de la Peira. (Foto: Colomines) 

*1935.- Una altra imatge de la masia des del Turó de la Peira, quan ja era parc públic. Al costat s'hi pot veure l'església construïda a finals dels anys 1920's i darrera els primers grups de cases barates. (Foto: Jaume Mut)

La Masia de Can Peguera, va sobreviure fins 1949 que va ser enderrocada per construir-hi un bloc de pisos de planta baixa i quatre alçades al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier.

El grup de cases barates que l'envoltava és el nucli d'aquestes característiques que millor es conserva a la ciutat i va recuperar el nom de Can Peguera, en substitució del de Ramon Albó.

*1950's.- L'edifici que es veu a la imatge va ser construït en el lloc on hi havia la masia. Al costat l'esglesia que va ser conservada com a parròquia de Sant Francesc Xavier.

[1].- Diez i Quijano, Desideri. Les masies d'Horta. Editorial El Tinter. Barcelona 1986.

Enllaços d'interès:
Memoria del barris. Història del barri de Can Peguera. Carme Martín.

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀ I CONVENT DELS TEATINS. Plaça de Santa Anna (Portal de l'Àngel). (1660's- 1940's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH

El convent i l'església dels teatins, coneguda popularment com de Sant Gaietà, van ser construïts a la segona meitat del segle XVII a la plaça de Santa Anna, nom amb el que es coneixia la llarga esplanada que avui coincideix amb el curs del Portal de l'Àngel. L'església tenia la porta davant de l'embocadura del carrer de la Canuda on avui hi ha la petita plaça de Carles Pi i Sunyer i un edifici municipal que temps enrere va acollir l'Institut Municipal d'Estadística.

El convent va ser obert el 1666 per l'orde dels teatins [1] i l'església fou beneïda el dia 23 de febrer de 1670 amb el títol de l'Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, en memòria del magistrat municipal Matías Vilar, que fou el seu benefactor. En alguns documents antics era conegut com el convent de l'Esperança.

Plànol de la planta de l'església de Sant Gaietà i el convent dels teatins.

La façana de l'església era presidida originàriament per una estàtua de Sant Gaietà, obra de l'escultor Miquel Sala de Cardona (1627-1704). La imatge del sant, de poc més de dos metres d'alçada, quedava situada al nivell de la cantoria o primer pis dins un nínxol envoltat per dues obertures circulars que hi havia sobre la porta d'entrada al temple. A la part superior un frontó triangular rematava la façana.
La façana lateral del carrer del Governador (avui dedicat a Duran i Bas) era molt més austera amb una discreta porta per la que s'accedia al creuer. S'hi podia veure el cimbori que coronava l'església amb una base quadrada envoltada de merlets i una cúpula final semiesfèrica sobre una llanterna circular
L'interior del temple d'estil renaixentista era format per una única nau de 26 metres de llargària total (incloent-hi el presbiteri) i 8 d'amplada. L'absis era pla i el formaven tres petites capelles de dos metres de fondària. A la intersecció de la nau amb el creuer hi havia una gran cúpula semiesfèrica, amb una llanterna també circular.  
Segons recull Antoni de Bofarull en la seva Guia Cicerone de Barcelona els frescos de l'interior de la cúpula i el llenç amb clarobscur que hi havia al presbiteri dataven del segle XVIII i eren obres del pintor i gravador Manuel Tramulles i Roig (1715-1791). Finalment un retaule en el que hi va participar l'artista vigatà Pere Costa (1693-1761) ocultava el mur de l'absis.
El 1816 s'hi havia obert una escola per a sordmuts que va romandre activa fins el 1823. El 1836 amb l'exclaustració de les ordes religioses decretada pel govern espanyol i el tancament de l'església al culte, l'estàtua de Sant Gaietà va ser suprimida de la façana i en l'espai corresponent al nínxol que l'acollia s'hi va obrir un balcó. L'interior del temple va ser blanquejat amb cal cobrint els frescos de la cúpula i les parets.
A partir d'aleshores els dos edificis vans er destinats a finalitats socials diverses. El 1837 el convent va ser destinat a estudis universitaris per esponjar la Universitat de Cervera. Posteriorment el 1843 l'escola de sordmuts va tornar a ser oberta incorporant a més l'escola de cecs que ja havia estat fundada el 1820.

Més tard el convent va ser destinat a habitatges per militars sense recursos. El 1864 s'hi va obrir el Teatre Tirso de Molina i posteriorment va acollir una caserna de bombers i jutjats municipals

*1860.- L'edifici tal com apareixia als Quarterons de Garriga Roca quan era escola de Cecs.

*1910's.- La porta de l'antiga església amb el balcó obert en el nínxol on originàriament hi hagué l'escultura de Sant Gaietà. A la dreta una porta adjacent amb el rètol Escuela Nacional de Primera Enseñanza. (Foto: Arxiu Mas)

*1933.- Emplaçament de l'església i el convent sobre un plànol municipal editat durant la Segona República. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1906.- Fragment de l'obra Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX de Gaietà Barraquer i Roviralta, que explica un projecte de reforma del convent i les seves dependències de meitat del segle XVIII (Font: Universitat Autònoma de Barcelona- UAB)

El bombardeigs de la Guerra Civil van danyar considerablement aquell sector i el convent i l'església van acabar de ser enderrocats entre els anys 1940 i 1945. La desaparició de l'església va donar lloc a la petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer i a un edifici d'un estil neoclàssic coincident amb els gustos arquitectònics dels primers anys del franquisme, que va ser inaugurat el 26 de gener de 1955 com a seu de l'Institut Municipal d'Estadística. La part del darrera, on hi havia el convent, va quedar durant mols anys com un solar sense construir. 

*1940.- A la dreta de la imatge veiem la façana de l'antiga església de Sant Gaietà ocupada pels franquistes amb una ostentosa bandera espanyola al balcó. Al fons es deixa veure la cúpula de l'edifici de la Telefònica.(Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1955.- El nou edifici que es va construir sobre el solar de l'antiga església i convent de Sant Gaietà va ser inaugurat el 26 de gener d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Enllaç a l'entrada sobre els teatins a la viquipèdia

ESGLÉSIA DE SANT JOSEP I SANTA MÒNICA. Rambla de Santa Mònica. (1634-1936)

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquesta església construida al segle XVII era situada al costat del Convent dels Agustins o de Santa Mònica en el primer tram de la Rambla. El convent és ocupat avui pel Centre Cultural Arts Santa Mònica i a l'emplaçament on hi havia l'església hi ha l'actual parròquia de Santa Mònica.

La primera pedra va ser col.locada el 16 de juny de 1616 i el 6 d'agost de 1634 s'hi va celebrar la primera missa. Dos anys després el temple es va consagrar.

Entre les reliquies i obres que acollia hi destacaven les pintures de la seva capella major obra de J. Juncosa, un quadre de Santa Mònica del pintor Francisco Guirro i una imatge de la Santa sobre la portada obra de l'escultor Sala. El 1835 l'església va ser reformada i dedicada també a Sant Josep.

*1835.- Planta de l'església (marcada en vermell) i dependències annexes segons un plànol traçat per Miquel Garriga i Roca (Font: Quarterons. núm. 81.- Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

*1902.- L'església a començaments del segle XX.

*1905.- L'esglesia des de la Rambla

Durant els fets de la Setmana Tràgica (estiu de 1909) va patir diversos atemptats, que es reproduiren a més gran escala en els dies posteriors a l'aixecament feixista del 19 de juliol de 1936. Segons relata l'escriptor i publicista catòlic Ramon Rucabado Comerma (1884-1966), els escamots revolucionaris varen assaltar la rectoria i mentre començaven a incendiar i arrasar el temple, varen fer sortir al carrer el rector de la parròquia mossèn Molins i el vicari mossèn Nogueras amb l'objectiu de fer-los declarar a les dependències del Sindicat de Transports a l'altre costat de la Rambla. Però la multitud concentrada davant de l'església, àvida de venjança i impregnada d'un anticlericalisme salvatge no ho va permetre i ambdós sacerdots van ser linxats i assassinats, al bell mig de la Rambla el vicari i a les portes de l'església el rector. En els dies següents l'església va acabar de ser incendiada i es va inciar un procés d'enderrocament progressiu [1].

*1936.- Milicians de la CNT-FAI amb automòbils requisats davant de l'església de Santa Mònica poques hores abans del seu incendi i destrucció. (Foto: Hans Gutmann/Juan Guzman).

*1936.- Aspecte que oferia l'església cap a finals de l'any de l'inici de la Guerra Civil

*1937.- Vianants que passejen per la Rambla contemplen les runes de l'església de Santa Mònica. (Foto: Frederic Flos i Gibernau)

*1937.- Treballs d'enderroc de l'església de Sant Josep i Santa Mònica durant la Guerra Civil.

*1959.- Coberta del llibre de Ramon Rucabado en el que es descriuen els successos esdevinguts el juliol de 1936 que van produir l'incendi i destrucció de l'església.

Acabada la Guerra Civil sobre les runes que havien quedat, l'església va ser reconstruida de forma austera. Als anys 1980's, quan la Generalitat va adquirir el convent contigu per instal.lar-hi el Centre d'Art Santa Mònica segons un projecte de rehabilitació d'Albert Viaplana i Helio Piñón, va reformar també la parròquia amb la nova i moderna façana que avui podem veure.

*2005.- Façana actual de la Parròquia de Santa Mònica.


[1]. Ramón Rucabado Comerma. Santa Mónica de la Rambla y otras páginas de sangre. Barcelona, 1959. 

CONVENT/CASERNA DEL BONSUCCÉS. (1626-1945)

Agraïments a MAITE MAR

*1900's.- Una vista de la Plaça del Bonsuccés a començaments del segle XX. A mà esquerra veiem l'entrada a la secció de queviures dels magatzems El Siglo i tot seguit la porta del cinema Diorama davant de la font. L'edifici de la dreta de la imatge és el convent i l'església de la Mare de Déu del Bonsuccés. (Foto: Àngel Toldrà Viazo). 

 

Quan passem per la plaça del Bonsuccés veiem un edifici a l’extrem de l’embocadura del carrer Ramelleres, que avui ocupen els serveis municipals del districte de Ciutat Vella, amb uns porxos al costat que connecten amb la veïna plaça de Vicenç Martorell. L'origen d'aquesta construcció és l'antic convent de la Mare de Déu del Bonsuccés.

El convent i l'església van ser aixecats a partir de l'any 1626 pels servites, una orde religiosa coneguda també amb el nom de Servents de Maria. Ocupava l'espai del carrer Bonsuccés entre els de les Ramalleres i de les Sitges. L'església, d'estil barroc, va ser consagrada l'any 1635 i la seva façana s’estenia en paral.lel a la plaça. A l’altra banda hi havia adossada la Capella de la Mare de Déu dels Dolors i un pati de planta quadrada que separava les dependències de culte de a resta de les edificacions del convent. Dins de l’església el remat del retaule major i el quadre que ocupava el nínxol principal eren obra de Tramulles fill i a la capella hi havien dos quadres del pintor Pere Pau Montaña (1749-1803).

Dos segles després, la desamortització de 1835, que va afectar als edificis religiosos, va provocar la seva ocupació pels militars, primer com a Depósito de Utensilios del Ejército  i posteriorment a partir del segle XX com a caserna, funció que va fer fins a l'any 1936.

Plànol traçat per Miquel Garriga i Roca en els seus Quarterons. En aquest fragment del número 54 es pot veure la planta del conjunt de l’antic convent i església ja ocupat pels militars. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

*1900's.- Interior de l'església del Bonsuccés. (Foto. Arxiu Gavín. Monestir de Les Avellanes) 

*1920's.-1930's.- Dues imatges més de l'església i el convent, captades pràcticament des del mateix angle de la plaça Bonsuccés. (Fotos: Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona - Josep Brangulí)

*1930's.- Estat que presentava l'edifici de l'antic convent ja ocupat per l'exércit durant els temps de la Segona República. La porta de l'esquerra, tocant al carrer Ramelleres, era la d'accés a la caserna militar. Des de l'altra, guarnida amb un frontó esculpit per Miquel Perelló i avui encara conservada, s'accedia a l'església mentre estigué oberta al culte. (Foto: Josep Brangulí)

Acabada la Guerra Civil el conjunt va ser enderrocat en la que fou una de les primeres intervencions públiques municipals de la postguerra a Ciutat Vella, era l'any 1945. De fet, els voltants del convent havien estat bombardejats pels avions alemanys i italians aliats de Franco, que intentaven assolir l'objectiu de destruir la veina central d'Energia Elèctrica de Catalunya (després FECSA), que abastia d'electricitat la zona. Les bombes van afectar poc l'antic convent però sí a la part del darrera, que després de l’enderrocament va quedar convertida en un solar, la qual cosa permetria obrir la plaça de Vicenç Martorell amb una zona enjardinada i un conjunt d'habitatges en forma de ela amb el baixos porxats.

L'enderroc del convent va salvar només el cos més alt de l'edifici, que avui encara podem contemplar coronat per una filera d'arcs de mig punt. Una de les portes de l'església, obra de l’escultor mallorquí Miquel Perelló i datada del 1690, va ser preservada i es va col·locar en una de les entrades. L’arquitecte municipal Adolf Florensa i Ferrer va dissenyar les façanes posterior i lateral, tot afegint un altell a la planta baixa que permetia un millor aprofitament de l’espai. 

Conclosa la reforma de l’edifici, al 1952 s'hi va instal·lar la seu del Districte Cinquè i avui s'hi troba la del consell de Districte de Ciutat Vella.
 

1930’s.- Dues vistes posteriors del conjunt quan ja era convertit en caserna militar. El pati que s’hi veu coincidiria amb l’actual plaça de Vicenç Martorell. (Foto: Josep Brangulí).

*1930’s.- Dues imatges de l'interior de la caserna militar que s'instal·là en les dependències de l'antic convent. (Foto: Josep Brangulí).

CAN NYAU. La Verneda (Segle XVII-1992)

*1920's.- Dues imatges de Can Nyau. En la de dalt es pot veure el pou davant de la porta d'entrada a la masia i alguns detalls de la façana barroca. (Fotos: Arxiu A.E.M.)

Una de les últimes masies desaparegudes del sector de La Verneda fou Can Nyau, una edificació que, malgrat no tenir especial interès arquitectònic, estigué molt arrelada en els seus ultims anys a la vida dels barris de Sant Martí i Sant Andreu. La construcció inicial datava del segle XVII i va ser objecte de diverses modificacios la llarg de la seva vida. Estava formada per dos seccions dividides per un cos central amb façana barroca del segle XVIII. Els propietaris de Can Nyau va llegar aquesta masia a l'Hospital de Sant Pau, que posteriorment la va cedir a l'Ajuntament.

A partir de 1965, els organitzadors de la festa de Sant Antoni i la cavalcada dels Tres Tombs a Sant Andreu de Palomar van establir la seva seu a la masia. Allà es guardava el patrimoni de la societat, els carruatges i s'organitzava la desfilada de cada any. Fins els últims anys el masover que hi vivia es dedicava a cuidar els cavalls que s'hi estaven en règim de pupil·latge.

El mes de maig de 1992, en plena eufòria olímpica, la masia de Can Nyau va ser eliminada per sorpresa. Curiosament l'enderroc tingué lloc mentre el Barça jugava a Wembley la final de la Champions League i la majoria de la ciutadania estava pendent dels televisors. Segons fonts municipals calia connectar la Rambla Prim amb el passeig de l'Onze de Setembre i Can Nyau no tenia cap valor artístic. El temps ha demostrat que aquesta connexió no era tant prioritària. En resum, tot plegat es va saldar amb un altre atemptat impune contra la història de la ciutat. 

*1970's.- Can Nyau als anys setanta del segle passat amb una palmera adossada a la porta d'entrada.