divendres, 31 de desembre de 2010

ESTACIÓ DE POBLENOU (1905-1989)

*1973.- L'estació de Renfe de Poblenou amb un tren tramvia en direcció a Mataró a punt de sortir. (Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya).

L'estació del tren del barri de Poblenou va pertànyer primer a MZA i després a Renfe i formava part de la línia del Maresme, també anomenada tren de la costa, que va ser el primer trajecte ferroviari de l'estat entre Barcelona i Mataró obert l'any 1848.
Inaugurada el 1905, l'estació de Poblenou (oficialment Barcelona-Pueblo Nuevo) va ser dedicada inicialment només a mercaderies, ja que quedava lleugerament allunyada del centre urbà del barri, però amb el temps també s'hi aturarien els combois de passatgers. L'edifici principal fou bastit el 1907, obra dels arquitectes Eduard Maristany i Rafael Coderch. Era situada entre els carrers dels Ferrers i Vulcano, davant dels tallers de MACOSA i el gasòmetre de l'Arenal.
L'ordenació del front marítim i la construcció de la Vila Olímpica van ser els causants del seu enderroc el 28 de maig de 1989.

dijous, 30 de desembre de 2010

EL GASÒMETRE DE L'ARENAL

*1963.- Una vista aèria del Gasòmetre de l'Arenal, conegut popularment com la Caldera, entre la torre d'aigues de Macosa i l'entramat de vies del ferrocarril de l'estació de Poblenou. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

*1969.- La silueta de La Caldera al fons. En primer terme el passeig Marítim i a continuació les barraques del Somorrostro. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

Gran estructura metàl·lica integrada en l'històric passatge industrial de Poblenou i concretament en les instal·lacions de Catalana de Gas de l'Arenal davant de les antigues vies del tren i el mar. Fou construit paral·lelament a la veina estació de la RENFE de Poblenou i era situat al final del petit carrer dels Ferrers, tocant a Taulat, on actualment aquest carrer s'eixampla i esdevé passeig.
L'estructura formava part de la fàbrica de gas de l'Arenal, productora durant molts anys l'anomenat gas ciutat (o manufacturat), que progressivament seria substituit pel gas natural. La producció de gas ciutat, a partir del carbó, va començar a Barcelona l'any 1843, i la matèria primera es va canviar per naftes de petroli a partir de l'any 1961. La fàbrica de gas de l'Arenal va ser inicialment propietat de Gas Lebon i posteriorment passà a Catalana de Gas S.A.
Amb l'arribada de l'olimpiada de Barcelona 92, tota aquella zona industrial va començar a veure's alterada per la construcció de la nova façana marítima. A l'octubre de 1990 el gasòmetre fou desmantellat i enderrocada tota la fàbrica de l'Arenal. Dissortadament no se'n conserva res.  
  
*1989.- L'estructura del gasòmetre emergia rera el paissatge ferroviari de l'estació de Poblenou (Foto: Marta Domínguez Sensada).

*1990.- Els últims dies de l'estructura, que va ser desmuntada per parts, per reurbanitzar tota la zona. (Foto: Marta Domínguez Sensada)

dimecres, 29 de desembre de 2010

CINEMA TETUAN (1934-1966)


El Cinema Tetuan, situat al número 724 de la Gran Via (just a la vorera mar-Besòs de la cantonada amb el carrer de Nàpols), era una sala que va obrir portes durant la Segona República a l'octubre de 1934 en el mateix edifici que anteriorment havia acollit el Saló Dancing Palace.
Sota el franquisme va esdevenir una sala de reestrena que va donar servei als veins del barri de Fort Pienc fins a finals de la dècada dels setanta. El Tetuan oferia diàriament programes dobles en sessió contínua a partir de primera hora de la tarda. El cinema va tancar l'any 1966 i va quedar convertit en un magatzem de mercaderies d'una empresa de transports
L'arribada de la democràcia i la legalització del joc van precipitar la conversió del local en una sala de bingo, amb una façana folrada de rajoles de colors salmó que formen rombes i decoren l'actual sala recreativa Bingo Billares, inaugurada el 1984 que, amb un aforament per a 1000 persones, és la més gran de Barcelona.

dimarts, 28 de desembre de 2010

ZONA ESPORTIVA DEL CF BARCELONA (1959-1981)


*1968.- Vista aèria de la zona esportiva del FC Barcelona. El Palau Blaugrana i la pista de gel encara no havien estat construits. La fletxa assenyala els camps d'atletisme i d'entrenament situats a l'altra banda de l'actual Avinguda d'Arístides Maillol. 


A finals dels anys cinquanta, quan l'avinguda d'Arístides Maillol duia el nom de la División Azul, el FC Barcelona era encara CF Barcelona i el Palau Blaugrana i el Miniestadi ni tant sols existien, el Barça va condicionar una zona esportiva sobre uns terrenys sobrers de la gran finca que havia permès la construcció del Camp Nou. Eren terrenys situats a l'altra banda del curs de la Riera Blanca prop del límit amb l'Hospitalet.
Allà, envoltant un camp de rugbi de gespa, s'hi va construir una austera pista d'atletisme, que va permetre durant prop de dues dècades l'entrenament de la secció atlètica del club blaugrana. Les instal.lacions es completaven amb una pista de ciment per a la pràctica del bàsquet i de l'hoquei patins i diversos camps de futbol de petit format de gespa i terra. El de gespa va ser emprat durant anys pel primer equip que hi feia els seus entrenaments. El camp de davant de la masía no existia encara.
La zona esportiva arribava fins al límit de les pistes de tennis del Club Esportiu Laietà, que es va instal.lar allà a mitjans dels seixanta després d'abandonar les històriques instal·lacions de Viladomat-Rosselló. Aquell era un lloc molt freqüentat per socis i seguidors veterans i jubilats que, a manca d'un local per reunir-se, ocupaven els bancs d'aquella zona per conversar sobre la marxa de l'equip o fer petar la xerrada sobre les jugades polèmiques de l'ultim partit del club del seus amors. El març de 1966 el president Enric Llaudet va inaugurar l'enllumenat artificial de la zona esportiva i altres millores que incloien vestidors pels jugadors i pels àrbitres.
A l'època que Cruyff va jugar al Barça (1974-1978) el camp número 2, situat davant de les facultats de Lletres de la zona universitària de l'avinguda de Gregorio Marañón, era el lloc habitual d'entrenament del primer equip. En aquells anys s'hi juntava molta quitxalla i aficionats per veure les evolucions dels seus idols i demanar-los autògrafs quan arribaven o marxaven del camp d'entrenament.
El Mundial de futbol de 1982, que va comportar l'ampliació del Camp Nou i la construcció del Miniestadi, va fer desaparèixer la pista d'atletisme i la major part dels camps d'entrenament d'aquella zona esportiva que va deixar d'anomenar-se així passant a donar protagonisme al Miniestadi.       

dilluns, 27 de desembre de 2010

CARRER DE LA INFANTA CARLOTA JOAQUIMA (1951-1989)


*1948.- Espai per on discorre l'actual Avinguda Josep Tarradellas, abans de la urbanització del carrer de la Infanta Carlota. L'edifici que es veu en primer terme a l'esquerra correspon a l'actual número 117 a la cantonada amb el carrer Gelabert, mentre que el de la dreta marca l'acabament del carrer Viladomat. (Foto: Lluís Girau Iglesias. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

L’actual avinguda de Josep Tarradellas va ser durant el franquisme el carrer de la Infanta Carlota Joaquima. Fou una de les primeres grans vies urbanes obertes durant la dictadura i va tancar el perímetre de l’Esquerra de l’Eixample amb els barris veïns de Sants i Les Corts. La nova via, inaugurada el 4 de juny de 1951, descrivia en el seu traçat una corba suau que connectava l’aristocràtica plaça de Calvo Sotelo amb el pont del carrer Tarragona situat sobre les vies de tren, que anaven a parar a l’estació del proletari barri de Sants. L'estructura de la via presentava dues voreres laterals de sis metres plantades de plàtans (igual que en l’actualitat) amb una calçada dividida en dues vies laterals i una de central molt més ampla de doble sentit de circulació. La calçada central i les laterals eren separades per tanques amb fileres de pollancres plantats. Una característica de la Infanta Carlota en els seus primers anys era que el semàfors dels vianants disposaven d’un dispositiu per demanar pas polsant un botó. El cert és que l’esmentat mecanisme aviat s’espatllà i va quedar només con a detall testimonial. La via en realitat donava absoluta preferència al trànsit rodat sobre el vianant. Només en el seu últim tram -des de l’avinguda de Sarrià a la plaça Calvo Sotelo- hi havia un passeig central amb fileres de palmeres de Canàries amb un gran parterre de gespa i un espai per a jocs infantils. Just al costat d’aquest indret el 1964 s’hi va aixecar el monument a José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange.

*1951.- La nova via pocs dies després de la seva inauguració. La imatge correspon al tram comprès entre Viladomat i la Plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià) al fons. (Foto: Lluís Girau Iglesias. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

*1955.- L'últim tram d'Infanta Carlota -entre l'avinguda de Sarrià i la plaça de Calvo Sotelo- era l'únic urbanitzat en forma de rambla amb passeig central. (Foto: Rodríguez)


*1957.- Vista aèria del tram del carrer Infanta Carlota des del carrer Provença fins al carrer París. A la dreta de la imatge es pot veure la Presó Model. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya). Cliqueu sobre la foto per agrandir.

Malgrat l’amplària de la via durant tota la seva vida com Infanta Carlota Joaquima no va pasar de ser considerada com a carrer en el nomenclàtor oficial municipal, tot i que per les seves dimensions s’hi adeia més una qualificació de passeig o avinguda. D'altra banda, el trànsit rodat mai va arribar a ser gaire intens, la qual cosa va convertir parcialment la via en un espai improvisat d'aparcament.
Tres edificacions singulars sobresortien per damunt de l’alçaria general. Dos edificis d’habitatges -el primer de 15 pisos a l’inici del carrer fent cantonada amb Numància i el segon més ample i de 18 pisos a la cantonada amb avinguda de Sarria- i finalment una torre d’oficines de 21 pisos a Calvo Sotelo construïda inicialment pel Banco de Vizcaya i rebatejada després de la dictadura com a Torre Macià. També hi destacaven l’edifici Harry Walker a la cantonada amb Rita Bonnat i un dels primers supermercats oberts a Barcelona pel grup Caprabo a la cantonada amb Viladomat. Als anys seixanta, en la zona més propera a Sants i la Presó Model, hi varen prol·liferar les barres americanes en allò que anomenaren el Barri Xino Perfumat.
L’any 1988, després de la mort de Josep Tarradellas, l’Ajuntament va dedicar al polític català aquesta via, que va adoptar categoría d’avinguda. El nom d’Infanta Carlota passava a la història sense fer gaire soroll. Amb la nova denominació començaria a ser reformada, s’hi va condicionar un ampli passeig central, molt generós en arbrat en algun dels seus segments, s’hi van construir diversos aparcaments soterranis i, finalment, s’hi va enlairar el monument al president que va fer possible el restabliment de la Generalitat de Catalunya, una obra de Xavier Corberó, que avui podem veure a la cantonada amb Entença /Paris.

*1967.- Infanta Carlota des del seu inici a la Diagonal amb la silueta del monument a José Antonio Primo de Rivera al mig de la via. A l'esquerra de la imatge es poden veure els magatzems Sears i més al centre l'edifici Winterthur en construcció. La torre Barcelona (actual seu del Grup Godó) encara no hi era, ni tampoc la torre Macià.  (Foto: La Vanguardia. Cliqueu sobre la foto per agrandir-la).

dissabte, 25 de desembre de 2010

L'AVET DE NADAL DEL PORTAL DE L'ANGEL (1965-1988)

Des de 1965 fins a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, els magatzems Jorba Preciados (nom que va adoptar Can Jorba a partir de 1964) contribuien any rera any a fomentar l'esperit nadalenc als carrers del centre de la ciutat amb la col·locació d'un gegantí arbre de nadal.
L'avet, portat cada any amb un trailer des del Pirineu, va arribar a assolir alçaries superiors als 30 metres amb més de tres mil bombetes que  l'il·luminaven. La seva instal·lació era tot un espectacle seguit en directe per molts barcelonins, que esperaven que la grandària de l'arbre superaria la de l'any anterior. Es mantenia plantat a la cantonada del Portal de l'Àngel amb el carrer Santa Anna, just davant de l'entrada als magatzems, durant un mes i alguns dies. S'instal·lava cap a començaments de desembre, abans de les festa de la Puríssima, i era puntualment enretirat el dia després de Reis.

*1970.- Una imatge del monumental arbre de Nadal plantat davant de Can Jorba. Encara hi havia trànsit rodat pel Portal de l'Àngel i es pot veure la cua de cotxes esperant per girar pel carrer Santa Anna en direcció a la Rambla. (Foto: Francesc Català-Roca)  

A partir de la dècada dels vuitanta, i a mesura que la consciència ecologista de la ciutadania anava creixent, l'arbre de Nadal de Can Jorba va començar a ser objecte de manifestacions de protesta contra la tala d'arbres i la deforestació dels boscos. Per la seva banda, Galerías Preciados -nom comercial que van adoptar els magatzems en la seva darrera etapa- va viure un periode de dificultats econòmiques que va conduir a la seva desaparició.  Finalment, a finals dels vuitanta l'arbre va deixar de plantar-se. Desapareixia així dels carrers de la zona més comercial del centre de la ciutat una de les icones nadalenques més recordades per tots els que varen viure aquells anys.

*1979.- Una altra imatge del popular avet de l'època de Jorba Preciados  

divendres, 24 de desembre de 2010

TEATRO DON JUAN (1972-1975)


Obert al públic el dia 10 de novembre de 1972 als baixos de l'edifici Autopistas (Travessera de Gràcia número 103, tocant a la plaça Gal·la Placídia), el Teatro Don Juan era un petit local que va tenir una existència efímera -tot just tres anys - i que es va posar en marxa gràcies a la iniciativa de Maria Lluïsa Oliveda Puig, directora teatral i defensora dels drets de les dones.
La sala va tancar després de l'estiu de 1975, i només uns mesos després, ja al 1976, l'empresa Círculo A hi va construir dues minisales de cinema d'art i assaig: els cinemes Arkadin.  

Algunes de les obres i espectacles presentats al Teatro Don Juan:

1972.- Don Juan Tenorio
1973.- La pirueta de Miguel Gila
1973.- Cena para dos de Aldo de Benedetti
1973.- El general desconocido de René de Obaldia
1973.- El difunto de René de Obaldia
1973.- Champagne complex de Leslie Stevens
1973.- Mecano Xou de Jordi Teixidor
1973.- El señor Puntilá y su criado Matti de Bertold Brecht
1974.- Matrícula 7264 JM 75 de Jean-Jacques Bricaire i Maurice Lassaygues
1975.- Historias de un Ruiz..señor, amb Pedro Ruiz i Montserrat García Sagués
1975.- Algo de ti en el arco iris de Eduard Criado, amb Alejandro Ulloa i Marta May.

THE PUB TUSET




Promogut per l'incansable Oriol Regàs, a proposta de Leopoldo Rodés, aquest pub va ser inaugurat en l'època de màxim esplendor del carrer Tuset. Anteriorment el local s'havia anomenat Doblón i va ser redecorat per l'interiorista Joaquín Gallardo seguint l'estètica pròpia d'un pub anglès. Després del canvi, aviat es va convertir en el lloc habitual de reunió dels cineastes de l'Escola de Barcelona, moviment cinematogràfic trencador amb el cine convencional de l'època, que reunia a directors com Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Jaime Camino, José María Nunes o Gonzalo Herralde entre d'altres.
El local disposava d'una original terrassa sobre la vorera del carrer en forma de tramvia, que va ser pintat de groc quan la majoria dels establiments del carrer varen adoptar aquest color com a distintiu de Tuset Street.
L'any 1967 s'hi van rodar diverses escenes de Tuset Street, film en el que hi podem veure tant la terrassa com l'interior amb Sara Montiel i Patrick Bauchau de protagonistes. A l'abril de 1968 s'hi va inaugurar una exposició de pòsters sobre el carrer Tuset, el carrer de moda de la ciutat. Acabada l'etapa de moda d'aquell carrer, Oriol Regàs va vendre el Pub Tuset que va continuar obert fins a finals dels setanta.


*1967.- L'entrada del Pub Tuset, pintada de groc, tal com apareixia en la coberta del disc de la banda sonora original de la pel·licula Tuset Street (1967), dirigida per Luis Marquina i protagonitzada per Sara Montiel.


*1967.- Una altra imatge exterior del Pub Tuset amb una cadira de vímet de la seva terrassa en primer terme. (Fotograma del curt Barcelona Show de Carles Barba).


*1967.- Un detall de la decoració interior del Pub Tuset, clarament avançada a l'època fosca i privada de llibertats que vivia el país. (Fotograma del curt Barcelona Show de Carles Barba).



TUSET STREET  
(Lluís Marquina i Jordi Grau) 

*1967.- Fotograma del film Tuset Street (1967) on es por veure la marquesina groga que encabia la terrassa del local.   

dijous, 23 de desembre de 2010

PALAU DE LES ARTS DECORATIVES I APLICADES (1929-1954). Exposició Universal de 1929

*1929.- Una vista de l'entrada principal del Palau de les Arts Decoratives i Aplicades, situada a l'avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guardia Urbana). Al fons es pot veure l'edifici que actualment acull l'Institut Cartogràfic de Catalunya i la silueta del castell de Montjuïc.

Alguna vegada heu pensat què hi havia al lloc on avui s'aixeca el decadent Palau d'Esports del carrer Lleida?
Doncs bé, amb motiu de l'Exposició Universal de l'any 1929 en aquell solar s'hi va construir el Palau de les Arts Decoratives i Aplicades.
Aquest palau tenia una superfície de 12.000 metres quadrats i era obra dels arquitectes Manuel Casas i Manuel Puig. En la façana del costat de l'avinguda de la Tècnica (avui carrer de la Guàrdia Urbana) destacaven dues torres acabades en cúpula i llanterna que li donaven un aspecte de monumentalitat en la linia del propi Palau Nacional. L'estructura de l'edifici girava al voltant d'un espai central cobert pel seu element més singular: una estructura rectangular de vidre, que sobresortia enmig de les dues cúpules. 
Acabada la Guerra Civil, el costós manteniment de l'edifici, que requeria reparacions permanents de la seva estructura, va aconsellar a les autoritats enderrocar-lo. L'oportunitat va sorgir quan Barcelona va ser escollida seu dels II Jocs Mediterranis, un esdeveniment esportiu que va comportar l'aixecament del Palau Municipal d'Esports al solar que havia ocupat aquest palau, que va començar a enderrocar-se a l'abril de 1954.

*1930.- El Palau de les Arts Decoratives i Aplicades vist des del capdamunt de l'avinguda de la Tècnica. Al fons  de la imatge s'entreveuen les siluetes de la Torre de la Llum i de les cúpules del Palau de l'Art Tèxtil.

dimecres, 22 de desembre de 2010

SPLENDID CINEMA / IMPERIO CINEMA / CINE EMPORIO (1922-1972)

Aquesta sala de projeccions cinematogràfiques va ser inaugurada el 27 de maig de 1922 amb el nom d'Splendid Cinema, i era situada al número 217 del carrer Consell de Cent entre Casanova i Villarroel davant el convent de les Adoratrius, en un punt intermig entre el barri del Mercat del Ninot i la Gran Via.
En acabar la Guerra Civil, la sala fou rebatejada com Imperio Cinema el 30 de març de 1939, un nom en perfecta simptonia amb el règim acabat d'instaurar per la força. Només un any després, el 20 d'abril de 1940,  el nom del cinema va tornar a ser corregit adoptant el de Cine Emporio amb que sobreviuria fins al seu tancament definitiu.
A començament dels anys 1950's el local va ser reformat a fons amb una nova façana sobre la que lluien les cinc anelles olímpiques com a element distintiu de la sala. Amb aquesta nova imatge externa l'Emporio va reprendre la seva programació el primer dia d'abril de 1951 fins al 30 de juliol de 1972. L'últim programa projectat aquell dia incloia Confidencias de mujer amb Jane Fonda i Rosas blancas para la hermana negra amb Libertad Lamarque. 

dimarts, 21 de desembre de 2010

LA ENAGUA (1969-1984)


Interior del pub La Enagua a finals dels anys 1970's. Espelmes sobre el taulell, una caixa de les antigues i clientela progre i alternativa  (Foto: Pep Rigol - La Web sense Nom).

Al final del carrer Casanova, un cop creuada la Diagonal i abans d'entrar al barri de Galvany, es va obrir a finals dels seixanta un pub que esdevindria una mena de reducte progre i contracultural enmig d'aquella zona alta i tan burgesa de la ciutat.
La Enagua era un local freqüentat per una barreja de joves de classe mitjana encisats pels viatges a l'India i a Eivissa i de fills de casa bona que havien renunciat a seguir del recte camí del jou familiar i l'establishment i preferien experimentar amb drogues, evocar els festivals de Woodstock o de l'Illa de Wright i llegir l'Ajoblanco o l'Star
El local era situat als baixos de l'edifici i quedava lleugerament per sota del nivell del carrer. Per això, era necessari baixar alguns esglaons per entrar-hi. Un esglaons de fusta que cruixien fent un soroll característic en trepitjar-los, la qual cosa provocava una reacció mecànica de totes les persones, que es giraven per veure qui entrava. Una actitud força justificada, que s'explicava per les habitual visites sorpresa de la bòfia i els socials a la recerca de drogues o simplement per controlar la situació. De fet, el local va començar a tenir certa fama de maleït i va patir diversos tancaments.
Però La Enagua era també un local on es podia escoltar música en viu i on sovintejaven les jam sessions i les actuacions de petit format en un ambient intimista, sovint carregat de flaires de patxul·li, encens i altres olors que evocaven el hippisme i el jovent contestatari d'aquells anys. La publicitat era pràcticament inexistent i els asidus del local es passaven la informació de boca a orella.
Allà hi van començar les seves singladures artístiques molts dels músics que després varen recalar al Zeleste del barri de la Ribera i quedaren enquadrats en l'anomenada "música laietana".
El local va ser ocupat posteriorment per un pub irlandès i un estudi de gravació.

dilluns, 20 de desembre de 2010

FUNICULAR AL PALAU NACIONAL DE MONTJUÏC. Exposició Universal de 1929.

*1929.- El punt de sortida del funicular per pujar al Palau Nacional. (Foto: Roisin/IEFC)

Aquest diminut funicular de tres minivagons permetia arribar al nivell del Palau Nacional pel cantó de la corba de la Font del Gat, tot salvant el desnivell de la muntanya des del seu punt més baix situat al costat de l'edifici que actualment ocupa l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Al capdamunt, sobre un petit mirador que avui encara conserva part del seu perimetre, hi havia l'estació d'arribada consistent en una estructura circular rematada per una coberta en forma de cúpula arrodonida. El recorregut total era de només 95,50 metres, amb un desnivell de 28,50 metres i una amplària de via d'un metre. El punt de desdoblament de la via no era equidistant d'ambós extrems sino que estava situat molt aprop del punt de sortida inferior.
Un altre element d'aquesta estructura -del que avui encara se'n poden veure restes- és l'arc que servia de suport a les vies i permetia el pas del petit funicular. Aquesta instal·lació amb prou feines va sobreviure al final de l'exposició i al cap de poc mesos del tancament va ser desmantellada. A començaments dels anys 30's el funicular va ser traslladat a Núria per accedir a l'Hotel Puigmal i va sobreviure, amb alguns retocs a la carrosseria i pintat d'un groc llampant, fins a la instal·lació de la telecabina. Fa uns anys encara es podien veure les restes d'un dels dos vagons al museu cementiri de Castellar de N'Hug .
Avui a Montjuïc el desnivell que recorria aquell antic funicular se salva mitjançant unes escales mecàniques, d'allò més convencionals, instal·lades per l'Olimpiada de 1992.

*1929.- Dues imatges captades durant l'Exposició de 1929 on es pot veure el petit funicular amb les cúpules del Palau Nacional de Montjuïc al fons. (Fotos: Pérez de Rozas/Arxiu família Rubió)


* 2010.- Restes de l'arc sobre el que es recolzava el pas del funicular

* 2006.- L'antic funicular reposa al cementiri ferroviari de Castellar de N'Hug (Foto: Lluís Biosca i Bonfill, al qual agraïm la seva col·laboració en l'elaboració d'aquest post)

TEATRE ESPAÑOL. Passeig de Gràcia. (1870-1889)

Un dels primers teatres del Passeig de Gràcia. Era situat als anomenats Jardins del Criadero a l'interior de l'illa que el passeig formava amb la Gran Via, i els carrers Pau Claris i Diputació. Fou inaugurat el 21 de maig de 1870 i era obra de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889). Tot ell era de fusta i el seu aforament podia aplegar fins a dos mil espectadors. 
En aquell teatre s'hi representaren òperes, sarsueles i d'altres peces còmiques i dramàtiques. En celebrar-se l'Exposició Universal de 1888 l'Español va viure els seus dies de més esplendor després d'haver estat objecte d'una important reforma. Isaac Albéniz hi va donar un concert i el local va esdevenir un dels millors de la ciutat, fins que un calamitós incendi va acabar amb la seva existència el 17 de novembre de 1889.

  

diumenge, 19 de desembre de 2010

REFECTORIUM (1917-1925)



*1917.- Una imatge del vestíbul d'accés al restaurant Refectorium amb el seu aire de castell medieval. (Foto: Arxiu Mas).

Un dels restaurants de més anomenada de la Barcelona del primer quart del segle XX. El Refectorium era situat al número 36 de la Rambla del Centre (després anomenada Rambla dels Caputxins) i va obrir portes el 12 de gener de 1917. L'establiment tenia la particularitat, aleshores del tot novedosa, de ser soterrani. En realitat es tractava d'un antic gran magatzem que havia estat condicionat per acollir-hi el nou establiment. La decoració era farcida de mobles antics amb tapissos, àmfores i figures de ferro forjat que donaven al local un aspecte senyorívol, medieval i gairebé museístic. Miquel Regàs, que va ser el seu director, recordava que l'èxit inicial del Refectorium va ser tan gran, que als sis mesos d'obrir es va tenir que sol.licitar l'ajut de la força pública per posar ordre a l'entrada i les rodalies de l'establiment i fer circular a la gran quantitats de badocs, xafarders i gent interessada per aquell local, que tenia una porta de ferro en el seu porxo d'entrada.
El restaurant aviat va començar a ser freqüentat pels polítics i intel·lectuals de l'època. El 1923 va ser visitat pel científic Albert Einstein durant la seva estada a Barcelona.
Al Refectorium s'hi feien habitualment concerts i exposicions d'art. En la seva darrera etapa oferia també espectacles de cabaret abans del seu tancament definitiu per fallida a mitjans de 1925.


Fragments de la carta del Refectorium (Font: todocoleccion.net )

dissabte, 18 de desembre de 2010

PONT DEL MICO. Casanova-Aragó (1888-1927)

*1926.- El popular Pont del Mico poc abans de la seva desaparició. (Foto: Berenguer)

El Pont del Mico, construit sobre la linia fèrria que creuava tranversalment la ciutat, va ser un lloc molt popular i transitat durant la primera meitat del segle XX. La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a finals del segle XIX mitjançant una rasa a l'aire lliure a partir del carrer Sicília en direcció al centre de la ciutat. A cada carrer de l'Eixample que creuava perpendicularment el carrer Aragó hi havia un pont per al trànsit rodat i els vianants. Cap a l'altra banda, en arribar a l'alçada del carrer Casanova les vies abandonaven el carrer Aragó i es desviaven lleugerament cap el cantó muntanya tot resseguint a partir d'allà el curs de l'actual avinguda de Roma fins al barri de Sants. Just en aquell desviament l'anomenat Pont del Mico permetia creuar les vies.
Fins al 1929 la rasa a partir del carrer Muntaner en direcció Llobregat començava a ser menys profunda i el nivell de les vies del tren començava a grimpar fins arribar al nivell de superfície del carrer ja a partir de Villarroel on hi havia un pas a nivell. Per aquest motiu, el pont del Mico estava lleugerament elevat sobre el nivell del carrer. Originàriament el pont era de fusta, però amb el temps fou substituit per una plataforma rectangular de formigó amb dues escales enfrontades a cada extrem, que baixaven fins al nivell de la calçada.


*1925. En aquesta imatge es pot veure al fons el Pont del Mico i en primer terme el pas a nivell del carrer Villarroel a partir del qual les vies del tren entraven a la rasa. (Foto: Clara Tor)

*1925. Una altra imatge del Pont del Mico on es pot veure el desviament de les vies que deixaven el carrer Aragó per agafar el que després seria l'Avinguda de Roma. (Foto: Arxiu Cuyàs-Institut Cartogràfic de Catalunya)

Aquest pas sobre les vies, reservat exclusivament als vianants, va pemetre la comunicació entre Barcelona i el barri del Ninot que a principis de segle XX era un barri de tavernes i comerços que pertanyia encara al municipi de Les Corts. Cal no oblidar que la frontera històrica entre Barcelona i Les Corts adoptava per aquell indret una forma de queixal entrant que deixava dins aquest últim municipi tot l'entorn del mercat del Ninot.
L'any 1929 es va procedir a rebaixar el nivell de la via del ferrocarril des de Casanova fins a l'estació de Sants amb la construcció de ponts a tots els carrers de l'Eixample des de Villarroel fins a Tarragona pel trànsit rodat i els vianants. Era la nova rasa de l'Avinguda de Roma inaugurada el novembre de 1929. El pont del Mico havia estat desmuntat el 1927 i fins al 1930 no s'obriria el nou pas després de ser construit el nou pont del carrer Casanova que permetia la circulació de cotxes i carruatges.

*1928.- Imatge de la cruïlla Casanova/Aragó/Avinguda de Roma. El Pont del Mico (que ocupava l'espai del rectangle marcat en vermell) ja ha estat suprimit i comencen les obres de construcció del nou pont del carrer Casanova. Al fons, a l'alçada del carrer Villarroel, s'ha instal·lat uns pasarel·la provisional sobre les vies. (Foto: Josep Domínguez. Cliqueu sobre la impatge per ampliar-la)


*1930.- Obres de construcció del nou pont sobre el carrer Casanova un cop desmuntat el Pont del Mico. (Foto: La Vanguardia) 

dijous, 16 de desembre de 2010

HOSPITAL-ASIL INFANTIL (1867- 1882) ESGLÉSIA DELS MISSIONERS DEL SAGRAT COR (1882- 1936)


*1870.- Un gravat de l'Hospital Asil a la cantonada Muntaner-Rosselló aleshores dins el límits de la vila de Gràcia. 

El día 14 de desembre de 1867, el Pare Benito Menni va inaugurar un Asil-Hospital per a nens escrofulosos i raquítics a la cantonada dels carrers Muntaner i Rosselló.
Aquest establiment pot ser considerat com la primera Casa de la Restauració de l'Orde de Sant Joan de Déu i el primer centre hospitalari infantil de l'Estat espanyol i tercer d'Europa on només hi havien els dos hospitals parisencs de la Rue Ormond de Couvres i el dels Enfants Malades, de la Rue du Sávres. El 1875 van fer una ampliació de l'edifici, però aviat se'ls quedà petit i decidiren traslladar-se a Les Corts.
Fou al 1882 quan els Missioners del Sagrat Cor varen comprar l'edifici als germans de Sant Joan de Déu i s'hi varen establir. A partir de 1898 hi començà a funcionar el Col·legi Sant Miquel.



L'església situada a la cantonada va ser objecte de saqueig i incendi el 1909 i pràcticament destruida el dia 19 de juliol de 1936 en produir-se l'aixecament dels militars contra la República.

*1909.- El claustre amb forces de la guàrdia civil que custodiaven l'edifici després dels esdeveniments de la Setmana Tràgic

*1910's.- Els alumnes formats al pati delimitat pel claustre, després de la reconstrucció del col.legi (Foto: Revista del Col·legi Sant Miquel. Gentilesa d'Eugenio Guardiola)


*1936.- Dues imatges de l'estat en que va quedar l'església dels Missioners del Sagrat Cor i part del col·legi després de l'aixecament militar del 19 de juliol  

Acabada la Guerra Civil, els Missioners del Sagrat Cor varen refer la façana de la cantonada tal i com avui pot veure's, tornaren a reconstruir el Col·legi Sant Miquel, varen salvar el claustre interior i en els anys seixanta varen edificar una nova església al carrer Rosselló. 

dimecres, 15 de desembre de 2010

MONUMENT A ILDEFONS CERDÀ (1959-1971)

*1959. El monument a Ildefons Cerdà als pocs dies de ser inaugurat. (Foto: Arxiu Històric de Sants-Montjuïc).

Molts cronistes i amants de Barcelona han lamentat sovint que l'enginyer Ildefons Cerdà no tingui un monument que reconegui la seva indiscutible i decisiva aportació al disseny urbanístic de la ciutat. No obstant això, convé no oblidar que el pare de l'Eixample va tenir durant el franquisme un monument a la seva memòria en la mateixa plaça que duu el seu nom. L'arquitecte Manuel Riera i Clavillé n'era l'autor i l'obra es va inaugurar el 4 de novembre de 1959 per l'alcalde Porcioles juntament amb la plaça, que encara no tenia passos a diferent nivell. La peça, col·locada sobre un petit estany, era un conjunt de blocs cúbics i poligonals de formigó entrellaçats per barres metàl·liques disposades en tires horitzontals i verticals. Un disseny que sembla que no va entusiasmar massa a l'oficialitat de l'època.  
A l'any 1971 la construcció del Primer Cinturó de Ronda (Ronda del Mig), amb el seu laberíntic scalextric d'enllaç amb la Gran Via, va requerir d'una reurbanització integral de la plaça que va provocar la desaparició del monument.

*1959. Una altra imatge del monument. (Foto: Pérez de Rozas)

*1961. El monument amb l'edifici de vidre de la Seat darrera.


*1968. El monument en els seus ultims anys (Foto: Horacio Seguí)