LA PUERTA DE ALCALÁ reproduïda al PORTAL DE LA PAU (1897)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 13 de maig de 1897 arribava al port de Barcelona el general Polavieja [1], un militar amb un dilatada full de serveis a l'exércit espanyol. Aquesta visita va ser el motiu per erigir al Portal de la Pau, entre el monument a Colom i el Parc d'Enginyers, una reproducció amb materials fràgils i de durada efímera de la madrilenya Puerta de Alcalá.

*1897.- Arribada al port de Barcelona del general Polavieja amb l'arc triomfal que reproduïa la Puerta de Alcalá al costat del monument a Colom. (Foto: Juan Fornells/BNE).

Continuava essent habitual en aquells temps que les vingudes a Barcelona de monarques i personalitats rellevants anessin acompanyades de l'erecció d'arcs triomfals, sota els quals la persona homenatjada havia de passar en senyal d'honor per ella mateixa i de gratitud per part de la ciutat que els acollia.   

De la construcció d'aquest arc se n'encarregà l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí, després de l'aprovació de l'obra per acord municipal el dia 3 de maig de 1897. Només tres dies després, s'iniciaren les obres i fins i tot el diumenge dia 9 es va demanar permís a l'autoritat eclesiàstica per treballar-hi també. Fins a 250 operaris varen participar a les obres. L'arribada de Polavieja estava prevista pel dia 13 i aviat es va veure que no hi hauria temps per tenir-lo totalment enllestit. El dia 19 es van reprendre els treballs per tenir-lo acabat coincidint amb l'arribada d'un altre militar, el general Lachambre [2] prevista entre els dies 10 i 12 de juny, L'arc restaria encara dempeus un mes més tard fins el 20 de juliol. Aquell dia va començar el seu enderrocament que es perllongà fins al 29 de juliol. En conseqüència, la seva presència al Portal de la Pau es va limitar a poc menys de tres mesos. En general, els barcelonins van considerar massa improvisada la construcció d'aquest arc, al que també li van ploure les crítiques per ser una mera reproducció d'un altre ja existent Madrid. 

*1897.- Retall d'un article publicat el 4 de maig d'aquell any, en el que s'informa dels preparatius per a la rebuda al general Polavieja i de la construcció d'un arc al Portal de la Pau.  

*1897.- Crònica dels últims preparatius per a la rebuda del general Polavieja, de les característiques de l'arc i de la impossibilitat de tenir-lo totalment enllestit el dia de l'arribada del militar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 14 de maig)

*1897.- Fragment d'un article publicat el 16 de maig on es fa una exhaustiva crítica al fet d'haver aixecat un arc similar al de la Puerta de Alcalá. (Font: Hemeroteca La Vanguardia.)

*1897.- El setmanari satíric La Campana de Gràcia publicava en la portada del seu número del 15 de maig d'aquell any, aquest acudit gràfic sobre l'arribada de Polavieja al port de Barcelona, on s'hi pot veure l'arc que reproduïa el de la Puerta de Alcalá. (Font: ARCA).

*1897.- Una altra imatge de l'arc, aquesta posterior a l'arribada de Polavieja, on se'l pot veure ja totalment enllestit. (Foto: Adolf Mas. Fundació Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas).

_________

[1].- Camilo García de Polavieja y del Castillo Negrete (1838-1914) va néixer a Madrid en el si d'una família benestant. Era fill d'un empresari nascut a Cadis i la seva mare era mexicana. Va rebre una bona educació amb una estada al Regne Unit, si bé amb disset anys va haver de retornar a Madrid a causa de la ruïna econòmica en què es veure abocat el seu pare. Aviat va decidir-se per la carrera militar, tot i que va haver d'endarrerir-la per la mort consecutiva dels seus pares. Finalment ingressà a l'exèrcit el 1858 i destacaria primer a la Guerra d'Àfrica i després a Cuba. Va lluitar contra els carlins a Catalunya entre 1873 i 1876. De retorn a Cuba va arribar a ser el capità general d'aquella provincia encara espanyola després de participar en l'anomenada Guerra Chiquita (1879-1889). Finalment va ser destacat a les Filipines on va exercir de governador general i va reprimir durament el moviment independentista fent afusellar al seu líder José Rizal al 1896. Quan Polavieja va veure que no se li concedien els reforços que havia sol·licitat, va dimitir abans de la definitiva desfeta colonial espanyola. 

Home de pensament conservador va dedicar-se tot seguit la política. Mitjançant una proposta coneguda com regeneracionista va intentar liderar la dreta espanyola i atraure també a la catalana a través d'un oferiment de descentralització administrativa. Fou ministre de guerra del gabinet de Silvela al 1899 però les estretors pressupostàries van produir la seva dimissió. Posteriorment, el rei Alfons XIII el nomenà Cap de l'Estat Major (1904), la qual cosa va produir l'enuig de Maura que fou destituït pel propi Rei. Al 1906 Polavieja va ser nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra i el 1910 va ser l'ambaixador espanyol a Mèxic.

El general Polavieja

*1896.- L'afusellament del patriota filipí José Rizal el 30 de desembre d'aquell any.

[2].- José de Lachambre Domínguez (1846-1903) va tenir una trajectòria militar similar al general Polavieja. Nascut a Màlaga va ingressar a l'exèrcit a través de l'arma d'Artilleria el 1862 amb només setze  anys, per participar després a la III Guerra Carlina, fins que fou destinat a Cuba on va ser governador de la provincia de Pinar del Río. Al 1862 viatja a les Filipines on es posa a les ordres del general Polavieja i participa en la repressió de diverses sublevacions independentistes fins a la derrota final i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles d'ultramar. De retorn a la península va desembarcar a Barcelona el 12 de juny de 1897 on va poder contemplar l'arc rèplica de la porta de Alcalà que la ciutat havia preparat pel seu superior Polavieja.  Posteriorment Lachambre acabaria la seva trajectòria com a diputat a Corts per la província de Màlaga (1898) i Capità General de Galícia (1899). El Consell Superior de Guerra i Marina va ser la seva última destinació abans de la seva mort a Madrid el 13 de juliol de 1903.

El general Lachambre

ARC MONUMENTAL DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII A BARCELONA. Passeig de Gràcia- Consell de Cent. (1904)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

A l'abril de 1904 el jove rei Alfons XIII, de només 17 anys, va visitar Barcelona. El viatge del monarca  havia estat promogut pel president del consell de ministres Antonio Maura, líder del Partit Conservador. El trajecte des de Madrid va ser cobert per via fèrria i el tren es va aturar al baixador del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Era el 7 d'abril de 1904. La ciutat s'havia preparat a consciència per rebre el rei. Banderes i domassos cobrien les baranes dels balcons i les finestres dels carrers cèntrics i especialment en aquelles vies per on passaria el monarca i el seu seguici.

Així mateix, s'havien disposat tot un seguit d'estructures monumentals efímeres de benvinguda i celebració. Una d'elles, probablement la més rellevant i monumental, era l'arc monumental que va ser plantat al bell mig de la calçada central del passeig de Gràcia prop de la cruïlla amb el carrer Consell de Cent.   

*1904.- Vista de l'arc monumental al Passeig de Gràcia

L'arc tenia tres cossos. Sobre el central, més alt que els dos laterals, s'hi podia veure un escut monàrquic d'Espanya, mentre que sobre el de l'esquerra, mirat en direcció a muntanya, hi havia l'escut de Barcelona i sobre el de la dreta el de Catalunya. Els dos pilars del mig eren ornats amb escultures que evocaven les deesses de la indústria i el comerç. La part superior del monument apareixia guarnida amb uns llargs i voleiosos banderins altrament dits gonfanós. 

*1904.- Descripció de l'arc monumental al diari La Veu de Catalunya en la seva dedició del dia 7 d'abril (Font: ARCA)

*1904.- Dues imatges de l'estructura de fusta durant la construcció de l'arc monumental. (Autor: Lluís Grau Iglesias. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

L'emplaçament del monument havia estat força estudiat. Finalment es va considerar que aquell era el lloc més idoni perquè el seguici reial, tot just sortir de l'estacio del carrer Aragó, tingués prou perspectiva per visualitzar-ho abans d'emprendre el camí passeig de Gràcia avall cap al centre de la ciutat i així el pogués contemplar i passar-hi per sota.

*1904.- Una maqueta en metall de l'arc monumental executada als talllers de Valero Tiestos

L'autor d'aquest arc va ser l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) i es va construir en el temps rècord de cins dies. El seu cost havia estat sufragat pel Marquès de Comillas i va tenir una existència força efímera atès que, tal i com estava previst, seria desmuntat pocs dies després de la visita reial.

GRANDIÓS PAVELLÓ JAPONÈS. Rambla de Catalunya - Carrer de Les Corts (Gran Via). (1879)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

A la dècada dels 1860's, l'atracció i la curiositat per la cultura japonesa ja s'havia començat a fer palesa a Barcelona i el Teatre del Liceu, reobert al 1862, un any després de l'incendi, havia acollit algunes representacions d'artistes de l'orient llunyà. També al Principal havien actuat al novembre de 1864 un grup d'acròbates xinesos. De fet, aquell Liceu resorgit de les seves pròpies cendres, era molt més popular i allunyat del caracter elitista que la burgesia catalana li va imprimir cap a finals de segle. Als programes d'espectacles s'hi barrejaven les peces cultes d'òpera amb d'altres més orientades al gran públic, que incloien màgia, saltimbanquis, acròbates o espectacles màgia i pantomima. 

El 1868 l'Imperi del Japó va encetar el període Meiji, caracteritzat per una obertura que va abocar el país a donar-se a conèixer per tot el món i especialment a Europa i Amèrica del Nord on les seves grans ciutats començaren a rebre visites de companyies d'artistes japonesos. Aquell mateix any, el 2 de setembre, la Companyia Imperial Japonesa va arribar per primer cop a Barcelona i va fer un seguit d'actuacions al Liceu que van ser recollides i elogiades a la premsa després que els artistes i acròbates s'allotgesssin a l'Hostal de los Caballeros. [1].

Onze anys després, la cantonada muntanya/Llobregat de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via s'havia començat a caracteritzar per ser un indret propi per a l'exhibició d'espectacles vinguts de terres llunyanes. Allà hi havien estat anteriorment les exhibicions de feres salvatges del Mr. Bidel i el 1879 s'hi va establir una nova instal·lació amb el cridaner nom de Grandioso Pabellón Japonés. En realitat es tractava d'un espectacle de circ, que convé no confondre amb el posterior Pavelló Imperial Japonès que es va instal·lar dos anys després, al 1881, al mateix carrer de les Corts tocant a Passeig de Gràcia.

La nit del 12 d'agost de 1879 van començar les funcions al Grandiós Pavelló Japonès, sovint identificat com Gran Pavelló Japonès o simplement com a Pavelló Japonès. Les cròniques a la premsa de l'època ens el presenten com una mena d'envelat de forma circular amb grans vents o suports per aguantar tota l'estructura i capaç per a reunir a més de 1.500 persones. En resum, una mena de circ decorat amb motius orientals. 

L'interior del pavelló era tot entapissat amb unes poques files de butaques i cadires. Al darrera d'aquestes localitats preferents s'estenia l'amfiteatre i les graderies amb l'entrada general, que es va posar a la venda al preu de tres rals. L'estructura va ser força criticada a la premsa pels problemes de visió i ventilació que comportava. D'altra banda, la calor sufocant, pròpia d'aquelles mesos d'estiu, va ser també un element d'incomoditat que van haver de suportar els assistents.

Les limitacions descrites no van impedir però, l'èxit dels espectacles, que es realitzaven a les 20:45 del vespre amb segones funcions especials de tarda els diumenges i festius a les 15:30 hores. 

*1879.- Retall del Diario de Barcelona del 12 d'agost que aporta dades sobre l'estructura del pavelló i l'inici de les seves activitats aquella mateixa nit. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Fragment de la crònica publicada al Diario de Barcelona del 13 d'agost d'aquell any després de la jornada inaugural del Grandiós Pavelló Japonès. (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

L'equip d'artistes orientals era integrat per 12 acròbates japonesos, tot i que al pavelló hi actuaren també artistes francesos de la família Martin i les germanes Foucard (Nathalie, Léontine i Blanche), que acapararen l'atenció de la funció i els aplaudiments del respectacle amb els seus exercicis amb la corda vertical, anelles i trapezi. Mr. Foucard, el pare de les tres noies, havia estat monitor del Príncep Imperial.

*1879.- El Grandiós Pavelló Japonès anunciat a les planes del Diari Català el 19 d'agost d'aquell any (Font: ARCA).

*1879.- El Diario de Barcelona del dia 19 d'agost d'aquell any es feia ressò d'un robatori al Pavelló Japonès (Font: ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1879.- Últimes funcions al Gran Pavelló Japonès el dies 23 i 24 d'octubre d'aquell any. L'endemà la companyia se n'anava a Madrid. (Font: Diario de Barcelona / ARCA). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Malgrat la seva curta estada (del 12 al 24 d'agost) a la ciutat, l'experiència del Grandiós Pavelló Japonès constituieix una pàgina destacada en la història de l'arribada d'artistes orientals a Barcelona. Com s'ha apuntat abans, aquesta neixent vinculació amb l'art i la cultura japonesa tindria la seva continuïtat, només dos anys després, amb la instal·lació molt a prop d'allà del Pavelló Imperial Japonès (1881-82) promogut per Carles Maristany. 

PALAU DE LES DIPUTACIONS. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1931)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

Obra del prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, aquest palau de curta existència, fou bastit a Montjuïc davant la plaça de Sant Jordi on l'avinguda de Montanyans, que venia del Palau Nacional, interseccionava amb l'avinguda de Santa Madrona, avui dedicada a Ferrer i Guàrdia. La font de Ceres, que havia estat anteriorment al Poble-Sec, ocupava el centre de la plaça.

 

*1929.- El Rei Alfons XIII i el seguici d'autoritats el dia de la inauguració del palau.(Font: AFB).

 

El Palau de les Diputacions va ser inaugurat pel Rei d'Espanya Alfons XIII el divendres 4 d'octubre de 1929. Ocupava una superfície de 2.350 metres quadrats en una sola planta i en ell quedaven representades les diputacions provincials espanyoles. La planta de la façana dibuixava una corba còncava i era d'estil gòtic plateresc. La formaven una torre central amb dues seccions laterals, simètriques i emmerletades, que acabaven en sengles torres als extrems d'alçada inferior a la central.   

A l'interior hi destacava l'escultura eqüestre de Sant Jordi que quan va ser desmantellat el palau va quedar a l'exterior orientada cap al mirador de ponent sobre l'actual Zona Franca.

 

 

*1929.- Retall del text dedicat al Palau de les Diputacions que apareixia publicat a la Guia Oficial de l'Exposició de 1929. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 

*1929.- Dues imatges de la façana del Palau de les Diputacions rera la font de Ceres. (Foto: Esteve Puig Pascual / AFB)

*1929.- Mobles exhibits per la Diputació de Conca a l'interior del palau. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

 

*1929.- Imatge de l'escultura de sant Jordi a l'interior del palau. (Font: AFB).

*1929.- Imatge nocturna del Palau de les Diputacions. (Font: AFB)

 

El palau va tenir una vida efímera. Al juny de 1931, abnas d'arribar als dos anys de vida, es va procedir al seu enderroc i a la reurbanització de l'entorn. Aquest lloc en temps recents ha estat l'escollit per grups neofeixistes i d'extrema dreta per celebrar efemèrides com el 12 d'octubre, Día de la Raza o els aniversaris de la mort de Franco.

 

 

*1931.- Anunci publicat a La Vanguardia del 18 de juny de 1931 que fa referència a l'enderrocament del Palau de les Diputacions.

PAVELLÓ DE LA CONFEDERACIÓN SINDICAL HIDROGRÁFICA DEL EBRO. Exposició de 1929. (1929-1930)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb el suport de JAUME MAS, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FERNÁNDEZ

*1929.- Últims retocs al pavelló de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

L'actual Confederación Hidrográfica del Ebro va ser fundada l'any 1926 durant la dictadura primoriverista amb el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro (CSHE). La seva finalitat era la gestió de l'aigua i dels regs provinents de la conca fluvial del riu Ebre i els seus afluents principals sota uns criteris d'aprofitament comú de les aigües.

La presència d'aquesta entitat a l'Exposició Internacional de 1929 es va limitar inicialment a un estand situat a l'interior del Pavelló de l'Estat Espanyol que hi havia a l'esplanada de l'Estadi.

No obstant, la CHSE acabaria disposant d'un pavelló propi que es va dissenyar i construir quan ja s'havia inaugurat i obert al públic l'Exposició. Les obres van durar de juny a setembre de 1929 i el dia 4 d'octubre el rei Alfons XIII va inaugurar-lo oficialment.

*1929.- Arribada del rei d'Espanya Alfons XIII al Pavelló. (Font: ANC)

 

El projecte havia estat elaborat per l'arquitecte aragonès Regino Borobio Ojeda (1895-1976) que des de 1926 treballava com assessor d'arquitectura a la pròpia Confederación. Borobio era aleshores un home jove, de només 34 anys, clarament influenciat pels criteris de l'arquitectura racionalista, que va aplicar al pavelló construït a l'entorn del Palau Nacional, prop dels de Iugoslàvia, REVA i el Banco Vitalicio.
Després de la Guerra Civil Borobio abraçaria la causa franquista i esdevindria un dels arquitectes oficials del règim a Saragossa amb moltes obres a la capital aragonesa.

*1929.- El pavelló de la CSHE al centre de la imatge. A la dreta, davant el Palau Nacional veiem el pavelló de Iugoslàvia i a l'esquerra apareix el del Banco Vitalicio amb el seu remat gaudinià. (Font: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada Francisco Arauz)

 

*1929.- Emplaçament del pavelló en un plànol de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

 

També va col·laborar en el disseny del pavelló de la CSHE l'escultor Félix Burriel Marín (1888-1976), que hi va projectar tres figures al·legòriques en forma de dona que representaven l'energia hidràulica, l'agricultura i la navegació. Aquest conjunt escultòric va quedar emplaçat al costat de la porta d'accés al pavelló. A l'interior el pintor riojà Angel Díaz Domínguez (1879-1925) es va encarregar dels cartells i dels quadres dels pantans i paisatges de la conca de l'Ebre.

*1929.- El grup escultòric de Félix Burriel que hi havia  a l'entrada del pavelló. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC). 

 *1929.- Comentari sobre l'interior del pavelló de la CSHE aparegut a la Guía de la Exposición  (Font: Notas de un Visitante d'Eliseo Sanz Balza. Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1929.- Dibuix del pavelló que apareixia en un anunci de Can Jorba (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

GRAN HOTEL INTERNACIONAL. Exposició de 1888. Passeig de Colom. (1888-1889)

 

Si hi ha un edifici de grans proporcions que destaca a la història de la ciutat, tant per la rapidesa en ser construït, com pel seu caràcter efímer, aquest és sens dubte el Gran Hotel Internacional aixecat per l'Exposició de 1888.

El projecte arquitectònic, obra de Lluís Domènech i Montaner, va consistir en un edifici de planta baixa i quatre pisos de 150 x 35 metres sobre una àrea de 5.000 metres quadrats. Val a dir que la Barcelona de l'època no disposava de places d'allotjament suficients com per fer front a l'acolliment dels milers de visitants que previsiblement atrauria un certamen tant important com era una exposició internacional. En total la capacitat de l'hotel permetria allotjar 2.000 persones en  600 habitacions i 30 estances per famílies nombroses. El més sorprenent és que va ser construït en el temps rècord de 53 dies, entre el desembre de 1887 i el febrer de 1888.

*1888.- L'edifici en construcció cap a finals de febrer d'aquell any (Dibuix d'E. Vilardell)
 

El Gran Hotel Internacional va ser concebut però, com a instal·lació temporal orientada a l'esmentat fi. Va ser aixecat a la banda mar del nou passeig de Colom, aproximadament entre l'actual edifici de Capitania Militar i la plaça d'Antonio López, el monument al qual en la seva versió original era aleshores situat sobre l'eix del passeig de palmeres dedicat al descobridor de les Amèriques.

La imatge del Gran Hotel Internacional era impactant tant per la llargària de l'edifici com per la seva sumptuositat exterior. Una dada important i sovint desconeguda era que l'edifici  no tenia fonaments. S'assentava sobre una estructura metàl·lica emplaçada directament sobre el terra. amb l'objectiu de donar-li la suficient estabilitat. D'altra banda, tampoc els materials emprats per la seva construcció havien estat pensats per garantir la seva pervivència en el temps. Ans al contrari, obeïa a un edifici de caràcter efímer que, acomplert el seu objectiu d'allotjar visitants i forasters no tenia sentit que es mantingués dempeus molt temps més. Finalment, l'emplaçament de l'hotel sobre uns aquells terrenys que la Junta del Port havia cedit temporalment, on no feia gaires anys s'hi aixecava l'antiga muralla del mar, tampoc ajudava a pensar que la construcció tindria viabilitat futura.

 

*1888.- Vista general del Gran Hotel Internacional amb el monument a Antonio López a la dreta de la imatge

 

*1888.- Vista de l'edifici des del passeig de Colom davant de Capitania General.

 

L'obra va ser objecte d'un concurs públic guanyat inicialment per Ricard Valentí, si bé aquest el va traspassar a Francesc Manuel Pau, que finalment es va encarregar de l'obra amb finançament a  càrrec de l'entitat El Crédito Español. La premura de temps va obligar als constructors a decidir treballar de nit a partir de mitjans de gener i accelerar les obres. A tal fi es van instal·lar 18 focus elèctrics i es van reestructurar  els torns de treball, que en la fase final de les obres ocupaven a un total de 650 manobres i peons, 100 fusters i 40 guixaires. Així es va aconseguir completar l'obra exterior i cobrir aigües el 14 de febrer de 1888. Només hi mancaven els detalls de la decoració interior que es van completar a finals del mes següent.  

 

*1888.- Treball nocturn per accelerar les obres

*1888.- Detall de la façana de l'edifici (Foto: Col·lecció Jorge Álvarez).

El 5 d'abril de 1888 es va fer la inauguració oficial i a partir de la setmana següent l'hotel quedava obert al public i començava la seva ocupació pels primers clients. L'Exposició Internacional, amb el seu centre neuràlgic localitzat al Parc de la Ciutadella i el seus voltants, va obrir-se el 8 d'abril i va durar fins el 9 de desembre d'aquell mateix any.

 

*1888.- L'escala principal a l'interior de l'edifici

 

Acabada l'Exposició, l'hotel va tornar a ser de rigorosa actualitat. La ciutadania en general i especialment la més instruïda no s'explicaven com una obra tan bella podria ser enderrocada i desaparèixer totalment tal i com era previst. Les autoritats van recordar que no havia estat concebut com a construcció permanent, que el terreny guanyat al mar sobre el que s'assentava no era l'idoni i que l'edifici no tenia fonaments. Una associació nascuda amb l'objectiu de conservar l'edifici feia pressió per evitar el seu enderrocament. La discussió arribaria fins al govern espanyol i les Corts de l'Estat on va ser objecte d'una sessió parlamentària durant la qual es van manifestar les opinions diverses en un clima de màxima tensió.

Finalment arribà l'ordre de procedir a les obres d'enderrocament, que començaren a executar-se el primer dia de maig de 1889. L'espai resultant va quedar per dependències portuàries en un dels extrems del que després es va anomenar el Moll de la Fusta. 

 

*1888.- El Gran Hotel Internacional era molt pròxim a les aigües del port en un dels extrems de l'actual passeig del Moll de la Fusta.

*1888.- Un dels pocs plànols de la ciutat on es pot veure el Gran Hotel Internacional.

 

Enllaços d'interès:

 

http://www.ub.edu/geocrit/b3w-966.htm#_ednref1

PAVELLÓ DE PERFUMERIES GAL. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc. (1929-1930)

Agraïments a CARME GRANDAS, JORGE ALVAREZ, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ

 

L'empresa madrilenya Perfumeries Gal va concórrer a l'Exposició Internacional de 1929 amb un petit pavelló que s'aixecava sobre un dels laterals del Palau Nacional molt a prop del cridaner Pavelló de Iugoslàvia. El trenet de l'Exposició circulava tot just per davant.

Exteriorment el pavelló presentava unes formes inspirades en l'art-decó amb una torreta formada per un prisma quadrangular tallat per tres plans a la part baixa. Tant les portes de l'entrada a l'interior, situada en un dels extrems de l'edifici, com les parets laterals eren guarnides amb vidres de colors. En aquesta planta baixa accessible al públic s'hi exposaven els productes de cosmètica i perfum que comercialitzava l'empresa.

El pavelló de Montjuïc tenia molts punts en comú amb el que la mateixa empresa havia construït a Sevilla aquell mateix any dins el recinte de l'Exposició Iberoamericana. Segons consta en un retall del diari ABC el dissenyador (Federico Ribas) i l'arquitecte (Vicente Sáenz Vallejo) havien estat els mateixos a Sevilla i a Barcelona.

Perfumeries Gal havia estat fundada el 1898 pels empresaris bascos Salvador Echeandía Gal (1867-1949) i  Lesmes Sáenz de Vicuña Arrascaeta (1855-1909), ambdós nats a Irun, que s'havia establert a Madrid a principis del segle XX. El primer producte que van comercialitzar era el petroli Gal, una loció per al cabell. El 1903 van iniciar la seva expansió a l'estranger obrint delegacions a Paris, Londres i altres ciutats americanes i tot seguit van crear el sabó Heno de Pravia. El 1925 Gal va passar a ser proveïdora de la Real Casa i coincidint amb les exposicions de 1929 havia llençat al mercat les colònies Añeja i Lavanda Inglesa de Gal.

  

*1929.- Dues postals en les que és possible apreciar la semblança entre el pavelló Gal de l'Expo de Barcelona (esquerra) i el de Sevilla (dreta). 

 

*1929.- Dibuix i nota de premsa publicats al periòdic madrileny ABC en la seva edició del 19 de maig d'aquell any. (Cliqueu sobre el retall de premsa per engrandir-lo).

*1929.- Un altre dibuix del pavelló publicat a La Vanguardia.

*1929.- L'emplaçament del Pavelló de Perfumeries GAL era al costat mateix del Palau Nacional (rectangle groc).

*1930's.- El pavelló de Perfumeries Gal en primer terme a l'esquerra després de la clausura de l'Exposició. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)