diumenge, 13 d’octubre de 2019

ARTÍCULO 26. Gran de Gràcia 25. (1987-1991)




Successor del Monumental en ple cor de Gràcia, aquest bar musical, apte per actuacions en directe, va aparèixer a l'abric de la imparable febre preolímpica de locals freds i de disseny, que va embolcallar tota Barcelona durant els últims anys de la dècada dels 1980's.
La inauguració del local es va produir a finals de novembre de 1987 amb una festa amb gran presència dels mitjans a la que hi varen fer cap músics com Jorge Pardo,  Salvador Benavent, Josep Mas Kitflus i el mag Idrox.
La direcció de la sala anava a càrrec de Jorge Rodriguez.  Roda de Saxos i el guitarrista Diego Cortés van ocupar l'escenari en els dies següents.


*1988.- Algunes de les actuacions que es van poder veure a Artículo 26 durant els primers mesos  d'aquell any. (Font: todocoleccion.com)


*1990.- Cartell anunciador d'una festa de presentació de l'álbum Violator del grup britànic Depeche Mode.
La pista de l'Artículo 26 es perd poc després de començada la dècada dels 1990's, amb una programació que presenta dues sales separades amb activitats de discoteca, balls de saló, salsa, sevillanes i algun espectacle porno. El 3 de gener de 1991 apareix per darrera vegada a la cartellera de La Vanguardia.
*1990.- Amb l'arribada de la nova dècada Artículo 26 comença ja a mostrar signes de decadència respecte del projecte inicial com ho palesa aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
*1991.- Activitats diverses a Artículo 26 segons aquest anunci que fou l'últim aparegut aparegut a la cartellera al gener d'aquell any.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

EL DESERT DE SARRIÀ (S. XVI) I LA CAPELLA DE SANTA EULÀLIA (1463-1936)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO

 
Gravat amb una vista de Barcelona des dels terrenys del Desert de Sarrià i fragment del mateix. (Publicat a Voyage pittoresque et historique en Espangne d'Alexandre de Lamborge / AHCB)
 
El nom de desert s'aplicava antigament als terrenys dels convents emplaçats als afores de les viles i ciutats, que generalment eren envoltats de grans espais oberts i silenciosos idonis per a la pràctica de la meditació i el recolliment espiritual.
El Desert de Sarrià era un d'aquest espais. Envoltava un convent de frares caputxins que estigué actiu entre 1578 i 1835. El seu emplaçament el podem situar entre la continuació del carrer Major de Sarrià un cop creuada la Ronda de Dalt, conegut com passeig de Santa Eulàlia, i els carrers de Can Caralleu i del Desert. Segons la llegenda aquí va néixer i viure Santa Eulàlia al segle IV a l'època romana. La finca havia estat cedida als caputxins pel duc de Ferlandina i els religiosos la van convertir en un espai arbrat i bucòlic on hi destacaven un seguit de figures de fang que evocaven diversos conceptes espirituals.
Durant el setge militar de 1714, el convent va ser ocupat militarment, si bé la majoria dels frares van poder continuar la seva tasca espiritual i la comunitat fou respectada.
El convent va desaparèixer després de la desamortització de 1835 i la finca passà a mans de Henry Misley, un anglès que hi establí la seva residència i que no tingué massa cura en mantenir adequadament els jardins i va fer desaparèixer les figures de fang, 
Posteriorment el doctor Josep Ricart i Gila (1846-1920) i l'industrial del ram tèxtil Josep Sert i Rius (1840-1895) hi fundaren un asil per obrers invàlids i mutilats, la construcció del qual encarregaren a l'arquitecte Josep Amargós i fou inaugurat el 1894 dins els límits de l'antic desert.

 
*1906.- Dues vistes de l'asil construit a l'espai del Desert de Sarrià. (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona)

L'11 de setembre de 1905 s'hi celebrà una de les primeres Diades Nacionals de Catalunya amb l'assistència de polítics i personalitats culturals de l'època, entre ells Santiago Rusiñol que parlà davant de més de 5.000 persones.   
Les intervencions arqueològiques realitzades el segle passat sobre aquells terrenys van permetre localitzar unes guixeries (ornaments dels murs de l'antic convent caputxí) i un bloc rectangular de calcària, que feia les funcions de marxapeu per ajudar a pujar als cavalls. Se'l coneix com el cavalcador de Santa Eulàlia i es conserva davant l'església dels caputxins, al número 2 del carrer del Cardenal Vives i Tutó.
 
La pedra o cavalcador de Santa Eulàlia.
 
 

*1897/1920.- Dues imatges de Capella de Santa Eulàlia  amb l'edifici de l'asil del Desert de Sarrià adossat. (Font: AFB)
 
Des de l'any 1463 està documentada també en aquest indret una capella dedicada a Santa Eulàlia,  La capella fou destruida en els dies posterior a l'Alzamiento feixista de juliol de 1936. 
A finals del segle XX, els sarrianencs de la zona encara anomenaven el Desert a aquell sector. L'obertura de la Ronda de Dalt però, el va partir per la meitat i la urbanització del parc de Joan Raventós també va contribuir a canviar l'aspecte de la zona. Avui només el carrer del Desert i la residència d'avis de l'Institut del Desert de Sarrià recorden el nom que tingué aquella finca.    

diumenge, 29 de setembre de 2019

SARATOGA. Carrer del Pi 5. Galeries Maldà. (1945-1955)


Un dels primers locals d'oci que durant el franquisme van emprar el galicisme boîte en la seva denominació. Saratoga, un nom força habitual i típic de sales de ball en moltes ciutats del món, va aparèixer a l'abric de l'eclosió de les veines Galeries Maldà obertes al públic a l'any 1943.
En la seva primera etapa el nom del Saratoga, localitzat al número 5 del carrer del Pi,  venia acompanyat de Chez-Nous. Allà hi va començar a tocar el mestre Antoni Ros Marbà en els seus inicis. Reclams publicitaris com "el único rincón que le recordará Paris" formaven part de l'estratègia de captació de clients del local. José Roqueta, Xavier Bali i el Jive Trío de Fernando Orteu eren habituals sobre l'escenari.
La imatge que la publicitat difonia del local era la d'un lloc per a gent aristocràtica i entesa en música. El servei de bar anava a càrrec de Cari, un personatge presentat com un prodigi en el món de la cocteleria.
 
 
*1952.- Retall de premsa sobre el Saratoga publicat a les pàgines de La Vanguardia.
 
Al 1953 el local va ser objecte d'algunes reformes i va ser reobert el primer d'octubre d'aquell any amb un canvi de l'empresa al front de la qual figurava el senyor Pizá com a director i posteriorment Luis Ramos com a nou gerent.

*1953.- Després de l'estiu d'aquell any el Saratoga va tornar a obrir portes, els artistes habituals eren però els mateixos.
 
*1953.- La reobertura del Saratoga va reunir a una nodrida representació de l'aristocràcia de la ciutat.
 

L'actriu, vedette i cantant catalana Gema del Rio (Maria Solé i Cuñat 1913-1996) va actuar a Saratoga als Nadals de 1954.

 
*1955.- Publicitat amb el ventall d'artistes que actuaven a Saratoga aquell any. Fins i tot hi apareixia Luis Ramos, el gerent del local. (Fonts: Hemeroteca La Vanguardia i Programa de mà del Gran Teatre del Liceu).

divendres, 27 de setembre de 2019

LES TORRES DE CANALETES (Segle XIV - 1860's) i EL PORTAL D'ISABEL II (1847-1860's)

Agraïments a ENRIC H. MARCH, RAMON VILALTA, JOANOT PASQUAL i MERITXELL CARRERES.


*S. XVIII.- Perfil de les torres de Canaletes i l'aqüeducte que portava a la portella de la torre de Sant Sever (Diorama de J. Giménez Solà)

En aquest emblemàtic lloc, que amb el pas del temps ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la ciutat, es va començar a aixecar la muralla a partir de la segona meitat del segle XIV. Aquesta tercera fortificació de la ciutat, que incorporava també el Raval dins els seus límits, venia des d'on avui hi ha la plaça Universitat resseguint el curs de l'actual carrer Pelai fins arribar al final de la Rambla on s'aixecaven les torres de Canaletes.
Eren dues torres de base arrodonida insertades en la paret de la muralla. La torre de l'esquerra segons es mirava des de foraciutat va ser coneguda com la de Sant Sever. La seva existència es considerada anterior a l'altra torre i quedaria situada en el vèrtex de la segona muralla de la ciutat que resseguia el curs de la banda de llevant de la Rambla.

Recreació de la que podria haver estat l'original torre coneguda com de Sant Sever, una de les dues torres de Canaletes, en el vèrtex de la segona fortificació de la ciutat al capdamunt de la Rambla. A la dreta, el portal de Santa Anna o dels Bergants i al fons a l'esquerra el portal de l'Àngel. La imatge estaria localitzada doncs, al final de l'actual carrer Pelai. (Diorama de J. Rocarol / Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Aquell fragment de la tercera muralla havia estat aixecat a la segona meitat del segle XIV. L'aspecte de les dues torres era d'un gran volum i solidesa reforçades amb matacans a la seva part superior. Durant gairebé cinc segles van presidir aquell indret. Alguns historiadors són del parer que no tenien un aspecte propi de torres de circuit emmurallat i apunten la hipòtesi que possiblement formaven part del  perímetre d'algun palau que no es va arribar a completar.
De la base de la torre de Sant Sever hi sortia un viaducte que salvava el fossat de les aigues de pluja de la riera d'en Malla, molt anys abans de ser desviada pel carrer de Casp cap al Bogatell. Aquest viaducte a partir de 1703 va fer també les funcions d'aqüeducte que duia l'aigua a aquest sector. El viaducte permetia l'accés a l'interior de la ciutat a través de l'anomenada portella de Sant Sever. Darrera de les torres hi havia el pati de l'Estudi General de Barcelona, embrió de la Universitat de Barcelona. El nom de canaletes prové precisament de les canalitzacions que portaven l'aigua a aquell indret.
En ocasions de bullangues i aldarulls públics les torres havien estat habilitades com a presó per escarmentar públicament als que transgredien l'ordre. El 1704 el cronista i historiador Narcís Feliu de la Peña (1646-1712) hi va ser reclòs per haver conspirat contra Felip V en favor de la causa de l'arxiduc Carles d'Aústria.

Gravat de les Torres de Canaletes des de la part interior de la muralla.
 

*1847.- Dos fragments de l'opinió i les conjectures d'Antoni de Bofarull sobre l'orígen de les torres de Canaletes i la portella de Sant Sever (Font: Guía Cicerone de Barcelona)



*1855.- Les torres de Canaletes poc abans de procedir al seu enderroc definitiu. (Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa) 

A l'any 1843 es va enderrocar l'edifici de l'antic l'Estudi General, que ja des de 1715 feia funcions de caserna militar, i va començar a esponjar-se la part superior de la Rambla, projecte que continuaria en la dècada següent amb la supressió de la muralla. Aquesta obra, d'execució lenta, va comportar també la desaparició de les torres de Canaletes.
Abans de la desaparició total de la muralla i les torres, s'hi havia obert a l'any 1847 un accés de vida efímera, que va comportar l'enderrocament total de la torre de Sant Sever. L'altra torre, la més pròxima al carrer Pelai, no desapareixeria del tot fins a la dècada dels 1860's. Al nou accés obert se li va donar el nom de Portal d'Isabel II i a la reina d'Espanya se li va dedicar també el pont d'accés al portal.
 
*1850's.- Plànol del sector del final de la Rambla, un cop desaparegut l'Estudi General i una de les torres de Canaletes per obrir-hi el Portal d'Isabel II, que conectava amb el pont d'entrada a la ciutat
 

Planta i perfil del Portal d'Isabel II construit el 1847 al final de la Rambla

*1860's.- Una de les poquíssimes fotografies on es pot veure una de les torres de Canaletes, encara en fase d'enderroc, que queda situada al centre de la foto ampliada davant de l'estació del tren de Martorell (Foto: Autor desconegut / AFB). 

dimecres, 18 de setembre de 2019

ELS SIS DIES DE BARCELONA. Competició ciclista al Pavelló de l'Esport (1952-1953)


*1953.- Cartell oficial de la segona edició del Sis Dies de Barcelona.

D'aquesta competició ciclista de resistència se'n van celebrar dues edicions els anys 1952 i 1953 al Pabellón del Deporte del carrer Llança i la Gran Via, pocs abans de la conversió d'aquest recinte en canòdrom. 
Primera Edició 1952
La primera edició va celebrar-se entre els dies 7 i 12 de juny, amb la corda del Pabellón del Deporte perfectament peraltada a les corbes i la pista plena de cartells dels espònsors (majoritàriament begudes alcohòliques) que patrocinaven aquesta prova esportiva. Catorze varen ser els equips que per parelles es disputaven el triomf. Set estrangeres, una mixta i sis espanyoles. Durant els sis dies i les seves nits i sense interrupció, rellevant-se continuadament, els ciclistes havien d'aconseguir donar el màxim nombre de voltes al circuit. En total 28 ciclistes dels quals 14 pedalaven simultàniament i en tot moment sobre el circuit.  
*1952.- Llista amb les catorze parelles que van competir a la primera edició. Finalment la número 4 s'emportaria la victoria. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo) 
*1952.- Un exemple de l'exagerada retòrica sensacionalista, que presidia el periodisme esportiu en aquella època, podia copsar-se en l'encapçalament d'aquest article sobre les Sis Hores. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)

L'actor Conrado Sanmartín, en aquella època al cim de la seva carrera cinematogràfica, va ser l'encarregat de donar el tret de sortida. Els guanyadors van ser els neerlandesos Cor Bakker i Henk Lakeman que van recòrrer 3.846 quilòmetres completant més de 19.000 voltes a la corda del velòdrom instal·lat al pavelló

*1952.- Una entrada al Pabellón del Deporte correponent a la primera edició del Sis Dies celebrats durant el mes de juny d'aquell any. El públic podia romandre a les graderies fins a altes hores de la matinada. (Font: todocoleccion.com)

Reportatge del No-Do de la primera edició:  CLIQUEU AQUÍ

Segona Edició 1953

A la segona edició, disputada entre els dies 18 i 24 de setembre de 1953, Miquel Poblet es va encarregar de deixar ben alt el pavelló espanyol i l'orgull patri, imposant-se amb la seva parella d'equip l'italià Ferdinando Terruzzi. Els guanyadors van protagonitzar una renyida jornada final davant el suissos Roth i Bucher que van acabar segons. Els dies finals de la cursa coincidiren amb les festes de la Mercè.
Aquest cop el nombre de parelles participants fou de tretze, de les quals nou completaren el sis dies.

*1953.- Caricatures de Muntañola dels ciclistes més rellevants que participaren a la segona edició. En vermell la parella guanyadora. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)

*1953.- Aquesta segona edicio estigué plena de sorteigs i premis per als assistents per part de les marques comercials patrocinadores del Sis Dies. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).

*1953.- Les nou parelles que varen completar les 144 hores ininterrompudes de la prova. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).

diumenge, 15 de setembre de 2019

EL ANCORA DE ORO. Trens elèctrics i joguines. Caputxes 4 (1896-1929) i Gran Via 642. (1929-1969)


 
*1899.- Anunci de la primera botiga de Guillermo Leopold a la publicació Industria e Invenciones (Tomo XXXI, número 24)
 
Una de les botigues més conegudes a Barcelona pels aficionats als trens elèctrics va ser l'anomenada El Áncora de Oro, coneguda també com La Casa de los Trenes. El seu fundador va ser Guillermo Leopold, un emprenedor d'ascendència alemanya afincat a Catalunya, que va començar el seu negoci  a finals del segle XIX al carrer de les Caputxes, prop de la basílica de Santa Maria del Mar, Fou al 1896 quan hi va obrir una botiga de maquinària industrial, que s'anunciava a les publicacions de l'època com especialitzada en engreixadors. 
S'hi venia un extens assortit de petites màquines, entre les que hi destacaven uns aparells per pelar la fruita
Amb l'arribada del nou segle Leopold va captar com una oportunitat de negoci esdevenir el representant a la península ibèrica de la creixent afició al modelisme ferroviari. Així doncs, va convertir la seva botiga de Caputxes 4 en un centre de trobada dels aficionats als trenets elèctrics, un tipus de joguina que entussiasmava als menuts però que mai va deixar de ser un hobby pels grans.   

*1923.- Un antic catàleg en alemany de la marca Marklin personalitzat en la botiga de Guillermo Leopold (Font: todocoleccion.com) 

A finals de la dècada dels 1920's, coincidint amb uns moments de singular eufòria ciutadana per la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, el fill de Leopold que havia succeit als eu pare al front de l'empresa, va decidir-se a abandonar la botiga de Ciutat Vella i s'instal·là a l'Eixample.
La nova botiga va quedar emplaçada al baixos del número 642 del carrer Corts (l'actual Gran Via) entre el carrer Pau Claris i el Passeig de Gràcia, a l'edifici que avui ocupa l'Hotel Granvia. La centralitat de la nova seu de El Áncora de Oro li donà encara més visibilitat i prestigi, quan ja no era l'única botiga de la ciutat dedicada als trens elèctrics i al modelisme ferroviari.
 
*1929.- El primer dia d'octubre d'aquell any es va procedir al trasllat i obertura de la nova botiga de El Áncora de Oro a la Gran Via, com s'anunciava oportunament  la premsa. (Font: Hemeroteca La Vanguardia

*1929.- Catàleg de la marca de trens elèctrics Bing on ja apareix El Áncora de Oro en la seva nova botiga de la Gran Via, carrer Corts aleshores

*1931.- Aquesta butlleta donava dret a participar en el sorteig d'un tren mecànic Marklin i tenia validesa durant dos sorteigs de la Loteria Nacional de Nadal. (Font: todocoleccion.com)

Catàleg de la marca de trens elèctrics Marklin que es distribuia a la botiga El Áncora de Oro. A sota el del fabricant Payá. (Font: todocoleccion.com)


La botiga s'especialitzà també en la comercialització d'altres jocs com el Meccano i fabricava les seves pròpies peces per bastir circuits ferroviaris en les diferents escales homologades internacionalment.

Un tram elèctric de desviament de vies amb la marca identifitiva del propi fabricant.


*1954/1960.- Les campanyes de Nadals i Reis eren lógicament els períodes que generaven més nivell d'activitat a la botiga
 
El dia de Nadal de 1968 apareix l'últim anunci a premsa de la botiga de El Áncora de Oro.