CINE TRINIDAD. Via Favència 404-406 (1961-1977)

*1960's.- Aspecte de la Via Favència en aquella època amb el bosc de torres d'alta tensió i el rètol del Cine Trinidad a l'esquerra de la imatge.

El Cine Trinidad va ser obert a molt poca distància del Cine Favència (núm. 446-450), i amb molt poca diferència de temps entre la inauguració de l'un i de l'altre. Això dóna una idea de la rendibilitat del negoci dels cinemes de barri en aquells primers anys de la dècada dels 1960's al sector de Nou Barris. Era aquell aleshores un barri encara en construcció amb una urbanització dels carrers encara força deficient, (vies sense asfaltar, voreres construïdes a trams i sense continuïtat, torres d'alta tensió al mig, ... Tot plegat oferia un aspecte suburbial que va anar millorant amb el pas dels anys però que va ser el paisatge que oferia la Via Favència durant la dècada i mitja que estigué actiu el Cine Trinidad. 

En aquell paisatge de desnivells sobtats, manca d'asfalt i voreres a mig fer, el cinema va ser l'entreteniment més lloat per aquelles famílies obreres que havien arribat a Barcelona en busca de feina i van poblar els barris de l'entorn. 

*1970's.- Imatge aèria dels barris de Roquetes i Prosperitat travessats per la Via Favència encara per urbanitzar  i l'edifici del Cine Trinidad en el rectangle vermell. 

L'edifici del cinema presentava tres cossos d'alçades esglaonades i un altre de més baix. Segons les investigacions realitzades per Roberto Lahuerta [1], a finals de 1959 l'empresa SIRSA va sol·licitar la construcció de l'edifici que es va realitzar als anys següents d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc Sanllehí Pont. L'aforament en els últims anys de funcionament de la sala va arribar fins a les 1.817 localitats (distribuïdes entre 1.114 a la platea i 604 a l'amfiteatre).

El Trinidad compartia programació amb el Cine Roquetas emplaçat al carrer de Viladrosa. Les bobines de les pel·lícules s'intercanviaven el mateix dia de la projecció a través d'un veí que feia el transport en bicicleta. Va ser una de les sales que rarament va aparèixer anunciada a la cartellera d'espectacles dels periòdics diaris. En canvi va ser notícia als rotatius per alguns fets delictius (bàsicament intents de robatori).

Un cop clausurat al 1977, l'edifici va quedar força temps abandonat en un estat força lamentable i ruïnós, Anys després s'hi van construir pisos de protecció oficial i progressivament es va anar urbanitzant el barri i la Via Favència que es completà a partir de finals de 1989 amb l'arribada de les Olimpíades a Barcelona.

*1980's.- Aspecte que oferia el Cine Trinidad ja clausurat i abandonat.

________

[1].-  Lahuerta Melero, Roberto.- Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. 2015

INSTITUT MENTAL DE LA SANTA CREU (1889-1987)

Aquesta instal·lació per a malalts mentals, coneguda popularment com el manicomi, s'estenia sobre una superfície d'unes 50 hectàrees en un espai situat entre Horta i Sant Andreu de Palomar, que pertanyia a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. Ocupava terrenys de les masies de Ca n’Amell Gran i Ca n'Ensenya a l'actual barri de la Guineueta i va ser construït entre 1885 i 1915.
Era un edifici de grans dimensions que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir d'un idea del doctor Pi i Molist, que va considerar que aquell indret era el més idoni, ateses les seves característiques de ventilació, aigua i llunyania del nucli urbà.

A partir d'un mòdul central, estructuralment estava organitzat en dues ales, una per a cada sexe, que integraven sis pavellons aïllats cadascú i arrenglerats amb dues crugies paral·leles i uns hemicicles als extrems per l'atenció i tractament dels malalts més severs. Tot plegat podia acollir una població de prop de 800 malalts.

Altrament disposava de tot un seguit de serveis complementaris que incloïen menjadors, biblioteca, sales de treball, banys, infermeria, així com sales de billar, teatre i sala d'actes, tot envoltat d'amplis jardins i patis

El doctor Emili Pi i Molist va ser el primer director i dinamitzador del centre. La inauguració oficial tingué lloc el 19 de desembre de 1889.

Emili Pi i Molist (1824-1892)

*1889.- La Vanguardia, en la seva edició del 20 de desembre, publicava aquesta crònica del dia de la inauguració d'aquest gran centre per a malalts mentals. Com es pot apreciar algunes expressions emprades sobre els interns no serien avui políticament correcte. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1960's.- Vista a vol d'ocell del complex des d'una de les ales. (Foto: Fons TAF / Arxiu Nacional de Catalunya)

Cap als inicis dels anys 1970's, l'hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic que envoltava el recinte i una ala sencera de l'edifici principal. Ja aleshores hi va haver intents d'enderrocar-lo, però finalment es va arribar a un acord i va continuar dempeus. El tancament definitiu de l'Institut Mental es va produir el 30 de setembre de 1987 i no va estar exempt de drames personals. Els interns greus que havien viscut allà pràcticament tota la seva vida i no coneixien altre entorn que les dependències d'aquella institució, van ser traslladats a d'altres centres per a malats mentals, bàsicament al Frenopàtic de Les Corts i a Sant Boi de Llobregat. Molts d'ells però, no van sobreviure al canvi. 

D'aquell gran complex només en resten avui l'església i tres pavellons que ocupen la seu municipal del Districte de Nou Barris i la seva biblioteca.

CINE ROSAL. Carrer del Molí 42-44 (1944-1978)

*1940's.- Dibuix de la façana del cine Rosal.

Inaugurat a l'octubre de 1944, el Cine Rosal era situat al números 42-44 del carrer del Molí al barri de la Prosperitat. Sala perifèrica per excel·lència, va ser una de les primeres que va obrir portes durant els duríssims primers anys del franquisme, a mesura que s'anava poblant la zona situada al nord de Sant Andreu. De fet, la seva primera propietària (Rosario Gosa Salvadó) va decidir convertit un antic magatzem en la sala de cinema. El dia de la inauguració s'hi va projectar el film Agárrame ese fantasma (1941) de la parella còmica But Abbott i Lou Costello.

 

El local disposava inicialment d'un aforament de 486 butaques ampliat després fins a 535. La cabina de projecció tenia tres finestretes de ventilació que permetien escoltar des del carrer els diàlegs de la pel·lícula en projecció. [1]

Inicialment oferia projeccions només els diumenges i festius, posteriorment es va ampliar la programació també als dijous i dissabtes  fins abastar finalment tots els dies de la setmana. S'hi oferien programes dobles amb pel·lícules que ja havien completat el seu cicle en els cinemes de la ciutat.  

*1940.- Secció transversal de l'interior del cinema.

L'empresa de Pere Balañá, associada amb l'empresari Manuel Barber Garcia, va fer-se càrrec del cinema a partir del gener de 1963, la qual cosa va permetre una millora considerable de la qualitat dels films, A partir de 1973, Balañá va passar a gestionar la sala en solitari. La programació es publicitava a través de programes de mà que es repartien pel barri. A les botigues també penjaven petits cartells amb la programació setmanal a canvi d'una entrada de regal pel botiguer de torn. En canvi a la cartellera de la premsa mai trobavem el Rosal.

El local va aguantar en actiu fins al 1978 amb una darrera etapa on el cinema eròtic propi dels primers anys de la transició era el més habitual. Avui (2016) encara un rètol de Talleres Rosal recorda el lloc on hi hagué aquesta sala pionera entre els cinemes del barri.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Emporiae. Madrid. 2015

PARROQUIA PROVISIONAL DE SANT SEBASTIÀ. Verdum. (1959-1966)

*1959.- Vista exterior de la parròquia provisional de Sant Sebastià de Verdum. Darrera es veu la serra de Collserosa. (Foto: Francesc Català-Roca)

 

El barri de Verdum va patir durant els primers anys del franquisme una mancança cruel d'equipaments i d'inversió pública mentre s'hi aplegaven centenars de famílies obreres majoritàriament immigrants. Aquesta manca de serveis va afectar durant molts anys també a l'església fins al punt que les misses dominicals s'havien de celebrar en descampats habilitats a l'efecte.

Cap a finals dels anys 1950's, el bisbat i l'ajuntament porciolista van promoure la construcció d'una parròquia provisional a la cantonada de la Via Favència amb el carrer Artesania per pal·liar aquesta manca de serveis religiosos al barri. Ja a començaments de 1958 el bisbe Modrego havia signat un decret en el que urgia la construcció d'aquesta església i a la vegada ampliava els límits de la demarcació parroquial de Sant Sebastià, atès l'alt increment demogràfic experimentat al barri. Aquesta nova església, de carácter provisional, va ser projectada pels arquitectes Oriol Bohigas i Josep Maria Martorlell amb el suport de l'aparellador Josep Penedés. Constava de dues parts clarament diferenciades i connectades per un curt passadís. D'una banda la sala de cult, situada dins una nau d'estructura de fusta amb coberta inclinada per ambdues bandes de sostre d'uralita. I de l'altra, les dependències annexes de coberta plana que acollien el despatx parroquial, la sacristia i altres serveis.

L'altar era de formigó i tenia al darrera un panell corbat d'obra fet de totxo pla. Els vidres de les parets eren de colors i el sostre de vigues de fusta. A l'exterior hi destacava una creu de formigó de quatre braços.

La inauguració tingué lloc el dia 4 de març de 1959. En aquells temps l'entorn era encara muntanyós i descampat amb el Parc de la Guineueta encara per fer i sense els grans polígons d'habitatges que ben aviat contribuirien a poblar encara més la zona. 

La provisionalitat va durar set anys fins que no es va construir la nova parròquia de Sant Sebastià al carrer de Viladrosa 96-98, inaugurada l'any 1966. La nau que havia acollit la parròquia provisional encara es va aprofitar per fer-hi funcions docents per a nens deficients durant una bona pila d'anys.

 

*1959.- Notícia apareguda a La Vanguardia del dia 5 de març d'aquell any sobre els actes d'inauguració de la parròquia provisional. 

 

 

*1959.- Interior de l'església amb l'altar. (Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961) 

 

 

Plànol de la planta del conjunt amb l'església i les dependències annexes (despatx parroquial i sacristia). (Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961)