diumenge, 30 de juny de 2019

FERRERIA DE SANT JOSEP. Sants (1875-1890's)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO


*1870's.- Capçalera d'una factura de la Ferreria de Sant Josep on hi figura com adreça de la fàbrica de Sants el carrer Padilla 37 d'aquest municipi. També hi apareix el nom d'Ignasi Marquès i Bolet com a representant de l'empresa. (Font: todocoleccion.com)

Ferreria procedent de Vilanova i la Geltrú, localitat on per raó de la producció i exportació de vins existia una forta demanda de cèrcols de bota, producte en el que l'empresa focalitzava la majoria de la seva producció.
No va ser fins el 1875 que el negoci es traslladà a Sants, al mateix emplaçament on anteriorment hi havia hagut la Ferreria Castanys, Algunes fonts assenyalen com a motiu del canvi, la troballa d'una veta d'hematites (òxid de ferro) al turó de les Ferreres de la localitat de Gavà. Aquests hematites alimentaran durant uns anys l'alt forn de la ferreria santsenca de Sant Josep.


*1890.- Dues imatge de l'emplaçament de la Ferreria de Sant Josep sobre el mateix plànol traçat per J.M. Serra a finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'empresa ocupava una gran superfície compresa entre la carretera de la Bordeta (al tram que avui és el carrer Gavà) i els carrer Guadiana, Olzinelles i Rei Martí. tenint com a centre de la fàbrica l'espai que avui coincidiria amb la plaça de La Farga.
Entre 1875 i 1885 se situa com la segona més important de Catalunya després de la Ferreria de la Mare de Déu del Remei. Tot i que la veta d'hematites de Gavà s'esgota el 1878 la producció de la ferreria continua creixent i bàsicament es concentra en bigues per a la construcció i ferradures pel bestiar. El propietari de l'empresa era Ignasi Marquès i Bolet, natural de Piera, que va morir de còlera el 1885 després d'un viatge a Ripoll. Traslladat d'urgència a Barcelona va deixar d'existir a les poques hores. Tot i que l'empresa va continuar el seu camí sota la denominació comercial de Vídua d'Ignasi Marquès, la desaparició del propietari, home en el que es centralitzava l'estratègia comercial i les grans decisions empresarials, va comportar una notable davallada de la producció i dels resultats del negoci,
El rastre de la Ferreria de Sant Josep es perd a les hemeroteques al 1889 amb la notícia de l'explosió d'una caldera. Un any abans havia mort Isabel Bolet, la vídua del propietari. És molt plausible però, que la ferreria continués funcionant fins entrada l'última dècada del segle XIX. [1]

*1889.- Notícia de l'explosió d'una caldera a la Ferreria de Sant Josep amb danys personals i materials. (Font:  La Campana de Gràcia núm. 1048 del 22 de juny)

*1893.- Anys després La Campana de Gràcia continuava parlant de la Ferreria de Sant Josep aixecant la sospita que mossèn Crusellas, capellà de la parròquia de Sants, havia estat ingressat a Montserrat pel Bisbe com a pena pels seus pressumptes interessos en l'antiga empresa d'Ignasi Marquès, quan la fabrica va passar a la seva vídua Isabel Bolet. (Font: La Campana de Gràcia núm. 1249 del 29 d'abril)

[1].- Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris, Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Metal·lúrgics, Químics. Volum 1. Editorial Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1992

dissabte, 29 de juny de 2019

DANZARAMA. Restaurant i discoteca. Gran Via Corts Catalanes 604 / Balmes (1998-2016)


 
L'any 1957 un nou edifici va emergir al centre de la ciutat, a la cantonada entre Balmes i la Gran Via. Substituïa a la Casa Francesc Riera, un edifici singular caracteritzat per les seves dues torres punxegudes, que havia estat enderrocat un any abans. Al seu lloc va aparèixer un edifici regi, amb un pal·li a la part superior que aixoplugava una escultura amb l'àguila corporativa de La Unión y el Fénix Español. Avui (2019) el podem veure recentment reformat i restaurat. Un dels baixos de l'edifici va acollir durant prop de quaranta anys la cafeteria Vilorca, un clàssic de la zona.
La desaparició del Vilorca, poc abans del canvi de segle, va donar pas a una nova etapa a partir que el local fou reformat de dalt a baix per obrir-hi Danzarama, una iniciativa promoguda pel grup Salsitas consistent en un restaurant lounge en un espai de més de 600 m², que fusionava les cuines catalana, mediterrània i internacional i es caracteritzava per la seva capacitat de mutació al llarg del dia. S’hi podia menjar a qualsevol hora: esmorzar, dinar, sopar i prendre copes fins a les 3 de la matinada els caps de setmana. La clientela era variada: turistes, treballadors d’oficines, parelles, joves… El plat fort venia a la nit quan esdevenia pràcticament una discoteca amb un planta soterrania especialment animada on s'hi organitzaven events i festes privades.
 
 
*2010's.- Imatges dels dos nivells del local (Fotos: Autor desconegut)
 
*2010's.- La terrassa exterior de Danzarama sobre la vorera de Balmes/Gran Via, especialment animada als estius. (Foto: Autor desconegut)
 
Jaume Albó, empresari d'oci i gerent en aquells anys de la Sala ApoloEl Racó de l'Artista, va esdevenir l'ànima de Danzarama. Home de corbates vistoses hi organitzava festes amb presència habitual de velles glòries de l'Espanya folcklòrica, figures del món de l'espectacle i del gremi de l'humor i dels acudits amb algun tertulià de cadenes privades de televisió. Toni Rovira hi actuava sovint com a mestre de cerimònies amb aquell to ranci i de friquisme nostàlgic que destil·laven els seus shows. Ell i Albó eren capaços d'aplegar a gent com els Hermanos Calatrava, Hilario López Millán, Santi Sans, o Paco Moran, al que se li va tributar un emotiu homenatge poc abans de la seva mort.  
 
*2010.- Jaume Albó, entre el cantant Danny Daniel i Toni Rovira, en una de les habituals festes-homenatge que s'organitzaven a Danzarama. (Foto: Albert Roca)
 
A les parets de Danzarama hi havia un gran desplegament de fotos de gent de teatre, cinema i del món de l'espectacle en general  i durant els sopars un cantant recorria les taules micro en mà reproduint temes d'avui i de sempre de velles glòries de la cançó espanyola como Nino Bravo, José Luis Perales o Sergio Dalma. 
Danzarama va desaparèixer el 2016, l'empresa de fons d'inversio AKM va comprar l'edifici sencer per reformar-lo i convertir-lo en habitatges de luxe. El revestiment exterior de la façana de marbre rosa que envoltava el local de Danzarama va desaparèixer.  
 

dilluns, 24 de juny de 2019

BAR TEXAS. Carrer Heures 8. Bar de cambreres (1962-1979). Local de música punk (1980-1982)


*1960's.- Marins nordamericans al bar Texas (Foto: Autor desconegut)

L'edifici del carrer de les Heures numero 8 tocant a la Plaça Reial va acollir a finals del segle XIX la primera redacció i tallers del diari La Vanguardia, després que els germans Godó lloguessin els baixos al seu propietari Joan Santpere i Tomàs.
En aquell mateix lloc, els orígens del bar Texas cal situar-los a l’any 1962, quan les nits de l’entorn de la plaça Reial eren territori dels marins de la Sisena Flota nordamericana que des de 1951 fondejaven les seves naus de guerra al port de Barcelona amb una recurrent habitualitat.
El Texas es va inaugurar amb un concert de jazz a càrrec de Josep Farreres i en aquells primers anys ja programava algunes sessions de música al soterrani per als marins fins al punt que va arribar a tenir dues barres separades, una pels oficials i una altra pels mariners. La Marina nordamericana tancava sovint el local per organitzar-hi festes privades. La senyora Nati que va viure al mateix carrer de les Heures (aleshores Euras), just davant del local, era l'encarregada del bar que amb el temps va esdevenir un més dels molts bar d'alterne de la zona com a lloc de trobada dels marins amb noies que hi exercien la prostitució. Al pis superior hi havien sis habitacions i a la barra uns calaixos amb les claus i el nom de les noies. 
El final de la dictadura i l’esclat de les ànsies de llibertat que va presidir la transició en els seus primers anys, varen canviar la imatge de la marina americana i la política exterior dels Estats Units, una imatge molt erosionada a partir de la intervenció a Vietnam i a d’altres països del context internacional. Això provocà que els bars de cambreres del sector Escudellers-Plaça Reial deixessin de tenir la concurrència de les dècades anteriors. aquest procés acabaria uns anys més tard eliminant el port de Barcelona de la llista d'escales de la marina nordamericana. En el cas de Texas cap a finals dels anys 1970's, la davallada de la clientela ianqui uniformada era força notòria i els propietaris van optar per donar un altre caire al local [1] i buscar noves fórmules per atraure clients.
Paral·lelament,  amb l’entrada de la dècada dels 1980’s la cultura punk arriba a Barcelona. A la seva estètica radical i extremadament transgressora de xupes i xapes, cuir negre, pírcings a tot el cos i crestes acolorides al cap, s'hi acompanya una actitud vital violenta, on el vòmit, l’escopinada i l’insult gratuït i desfermat són sempre a l’ordre del dia.
Al nou moviment no li resulta facil establir llocs de trobada i esbarjo, tenint en compte que el concerts i festes punk degeneren sovint en autèntiques batalles campals. Els punks s’empenten compulsivament mentre ballen, de l’empenta es passa després al mastegot i ja la tenim liada. És habitual vomitar al terra sense miraments i trencar les ampolles de cervesa un cop han quedat buides. Tot plegat deixava uns escenaris plens de porqueria i de fortor, que a ells els resultàven atractius i excitants. El Bar Texas acaba esdevenint un d'aquests locals amb un concert inaugural del grup Último Resorte amb la seva líder Silvia Escario al front [2].

 
 
*1980.- Cartell i actuació del grup punk Ultimo Resorte al soterrani del Texas
 
*1980.- Cartell de l'actuació del grup Clinic Humanoyds

La reconversió del Texas en local punk amb concerts continuats als seus baixos va comportar un canvi substancial en l’entorn. El petit carrer de les Heures va passar a esdevenir un centre de concentració dels adeptes aquest nou fenòmen nascut a les illes britàniques. El període però, serà curt, amb prou feines durarà dos anys, tot i que passarà inevitablement a la història efímera del fenòmen punk a Barcelona,
El Texas morirà a finals de 1982 per donar pas al Sidecar, un altre local de música en viu, que va ser promogut per Roberto Tierz i un grapat de socis amb propostes molts més variades i contingudes que a l’etapa anterior.
 
[1].-  Xavi Cot a La web sense nom
[2].-  Silvia Escario a BCblog. Harto de todo

dissabte, 22 de juny de 2019

ASGARD. Botiga viquinga. Entença/Sepúlveda. (2017-2019)



Curiosa botiga de temàtica viquinga, celta i altres divinitats i mitologies del nord d’Europa, Asgard va obrir portes al dia 4 de febrer de 2017 a la cantonada dels carrers d'Entença i Sepúlveda, al sempre animat barri de Sant Antoni.
La seva cartera de serveis era d’allò mes variada i fins i tot s'hi podia contractar l'organització de casaments amb els nuvis guarnits amb vestits pròpis de les divinitats escandinaves. Entre la clientela habitual hi predominaven els grups de joves d'estètica gòtica.
Hi destacava l'exposició i venda de tota mena d’objectes de decoració d'ús personal, fins i tot queviures i begudes típiques i pròpies dels països dels mars del nord com les cerveses elaborades amb mel.
Asgard no va tenir una vida gaire llarga a Sant Antoni i va tancar portes als inicis de 2019 amb l'avís als clients que es traslladarien a un altre local .
 
 
 
Diversos productes que es podien trobar a Asgard
 
*2017.- Graffitti que decorava la persiana exterior del local
 

dimarts, 18 de juny de 2019

LA RATRAC. Pub temàtic d'esquí. Descartes 5. (1976-1998)

Agraïments a ANNA TORRAS ESCORIZA




Probablement als que no siguin habituals de les pistes d’esquí, la paraula ratrac no els digui res. En realitat, aquest mot fa referència a les màquines trepitjaneus que sobretot durant la nit tenen cura de deixar aplanades les superfícies per als esquiadors.
Amb el nom de La Ratrac es va obrir al número 5 del carrer Descartes, al barri de Sant Gervasi, molt aprop d'on aquesta via es converteix amb carrer de Sant Elies, un local d'oci i trobada per als amants de l’esport de la neu.
Havia estat obert el 23 d'octubre de 1976 promogut per dos socis: Josep López i Amadeu Roig i es presentava amb la denominació de pub-creperia amb el món de l'esquí com a referent temàtic.
Obria tots els dies de les 6 de la tarda a les 2 de la matinada. Els dijous i el diumenge eren els dies de major afluència de públic. Els dijous els grups quedaven per organitzar la sortida del cap de setmana i els diumenges n'hi havia que arribaven encara amb l'equipació i els descansos per comentar les emocions de l'esquiada.  

*1980's.- Un sotagot del local
 
Interiorment el local evocava un refugi de muntanya amb detalls molt característics: el vidre de l'entrada amb la forma d'unes ulleres d'esquiar, una làmpada feta amb unes botes i l'enginyosa cadena del bany feta amb un pal d'esquiar. L'espai era el suficientment fosc com per generar un espai íntim. Els elements decoratius mostraven pals, esquís, raquetes i d'altres icones relacionades amb l'esport de la neu. S'hi organitzaven cursets pels esquiadors i hi funcionava una borsa de material de segona mà. Els combinats i còctels de la carta es presentaven amb noms d'esport d'hivern.

*1970's.- Dues imatges de l'interior del local decorat amb motius de l'esport de la neu. (Fotos: Anna Torras)

Eren també força habituals les sessions amb projecció de diapositives i videos i van tenir força anomenada les sortides als Alps i a Baquèira Beret. No hi van faltar tampoc les visites d'alguns famosos de l'esquí com Paquito Fernández Ochoa (1950-2006), medallista d'or als Jocs Olímpics d'Hivern de Sapporo 1972.

*1985.- Sortides a esquiar als Alps organitzades per La Ratrac. (Font: Col·lecció Anna Torras)

A La Ratrac s'hi organitzaven sortides a esquiar en grup amb l'allotjament inclòs. No és d'estranyar doncs que el local aconseguís aplegar una clientela força fidel i habitual, que va permetre que es mantingués obert durant més de dues dècades, fins els últims anys abans del canvi de segle.
Després de ser traspassat, el local va portar el nom de Descartes Five. 
 

dilluns, 17 de juny de 2019

BELTER. Estudi de gravació. Gomis 1. (1965-1980’s)



Belter va ser una discogràfica catalana fundada el 1954 sota la figura jurídica de societat limitada. Els seus promotors va ser el músic Joaquín Alfonso Navas i l'advocat José Ramon Batallal. L'objectiu de la companyia era promocionar i difondre la cançó espanyola. Com a curiositat cal apuntar que el seu nom està compost per dues síl·labes dels noms de les esposes dels fundadors: Isabel (BEL) i Teresa (TER).
El 1962 Belter es va transformar en societat anònima i el 1965 va inaugurar el seu estudi de gravació en un modest edifici del carrer Gomis número 1 al barri de Vallcarca, molt a prop del viaducte. Tot i això, en aquella època, la majoria dels enregistraments es feien els dies feiners a la Sala de l’Aliança del Poblenou. 
 
*1971.- Joaquín Alfonso Navas, un dels fundadors de Belter, apareixia al març d'aquell any a la revista discogràfica Bilboard, amb motiu de ser guardonat per la seva trajectoria en el món del disc.  
 
*1960.- El músic i cantant lleidatà Dodó Escolà en un anunci promocional de Belter

 
Cap a finals dels anys 1950's Belter va esdevenir la distribuidora a Espanya de les produccions discogràfiques dels segell nordamericà Atlantic, la qual cosa va permetre a la companyia barcelonina donar a conèixer els grans artistes de la música negra com Ray Charles o Wilson Pickett.

*1960's.- Algunes produccions de Belter com a distribuidora de la discogràfica Atlantic.

Els grans actius de Belter però, van ser un grups de folclòrics legendaris espanyols com Manolo Escobar, Juanita Reina o Lola Flores, intèrprets festivaleros com Conchita Bautista, Salomé o Josep Guardiola, bandes de l'emergent pop-rock autòcton com Los Gatos Negros o Los Gritos, grups de música popular com Los 3 Sudamericanos, Los Mismos o Los Stop i algunes institucions de la música llatinoamerica com Antonio Machín o Carlos Gardel. Les portades dels discs Belter destacaven per la seva lluentor i pobre disseny. 
 
 *1960's/1970's.- Un recull d'alguns dels discs que Belter va editar en aquelles dècades, sempre dedicats a cançó espanyola
 
Cap a finals dels anys 1970's, davant l'entrada en el mercat espanyol de les multinacionals de la indústria del disc, Belter va iniciar un procés de declivi. Si bé es va recuperar a principis dels 1980's gràcies als fitxatges del cantautor valencià Raimon o grups infantils com Regaliz o Parchís, el seu final semblava escrit.

*1970's.- Anunci publicat a La Vanguardia convocant a nens i nenes per a formar un grup musical infantil.

En els seus últims anys Belter es va convertir en una mena de segell independent que aixoplugava intèrprets més marginals com La Banda Trapera del Río o Los Burros. Finalment, el 7 de novembre de 1984, després d'un parell d'anys de davallada considerable en les vendes. L'empresa, que aleshores tenia a Lluís Portabella com un dels accionistes majoritaris, va presentar suspensió de pagaments amb Hisenda i la Seguretat Social com a principals creditors . D'altra banda, Belter no havia pogut fer front al deute generat per la compra de Fabricsa i Duplicsa. Els 92 treballadors de les societats del grup havien començat a no ingressar les nòmines i el conflicte estava servit

 
 

dimecres, 12 de juny de 2019

MEF. Materiales Modernos y Maquinaria para la Construcción. Mallorca 406. (1936-1970's)

Agraïments a JESÚS SERDIO i ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO
 
 

La història del magatzem situat al carrer Mallorca 406, entre el passatge Font i el carrer Sardenya, arrenca cap a l'any 1920 quan va ser construit juntament amb els altres, que ocupaven tot el tram (entre el 410 i el 420) fins al carrer Marina. Eren un conjunt de locals amb una nau i façanes acabades amb frontó. El del numero 406 era més ample comparat amb els altres que pràcticament compartien iguals dimensions.
Ja al 1921 Cristóbal Roman va sol.licitar la instal·lacio d'un motor quan el local era un garatge d'automòbils, Posteriorment va ser ocupat per l'empresa NAG, en realitat la secció d'automòbils d'AEG Ibérica de Electricidad S.A.

*1921.- Plànol inclòs a l'expedient de sol·licitud d'instal·lació d'un motor al garatge de Mallorca 410. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).

*1928.- Retall d'un anunci publicat a La Vanguardia.

*1932.- Identificació del local sobre un plànol de l'època. L'actual plaça de la Sagrada Família era encara dedicada al general Barrera. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

L'empresa MEF (Materiales Modernos y Maquinaria para la Construcción), promoguda per l'enginyer industrial Rafael Campalans havia tingut la seva primera seu al carrer Aribau 142, tocant a Rosselló. Comercialitzava d'una banda material de construcció i productes per impermeabilitzar parets i sostres (Bianco, Isolit, Isotol, etc.) i de l'altra lloguer de maquinària. Cap al 1936 apareixen els primers anuncis que la localitzen al magatzem de Mallorca 406.

*1931.- Publicitat dels productes de MEF quan tenia la seu al carrer Aribau. (Font: todocoleccion)

*1936.- Publicitat en català dels productes de MEF quan l'empresa ja s'havia instal·lalt al número 406 de Mallorca.

 
 
Cap als inicis dels anys 1960's, la nau del magatzem del carrer mallorca 406 ocupada per MEF va ser sotmesa a una profunda reforma. La façana va ser refeta trencant la semblança amb les de la resta de magatzems d'aquell tram de carrer. Se li va donar un aspecte més modern amb àmplies portes i finestres. El frontó va desaparèixer i la part superior va ser modificada amb un acabament horitzontal mentre les parets eren recobertes mitjançant un revestiment molt propi de l'epoca: els gresites (petites rajoletes ceràmiques) en aquest cas d'un color entre blau marí i morat.    
 
*1962.- El magatzem ocupat per MEF reformat de façana i amb una coberta nova. (Font: SACE).
 
*1962.- Furgoneta de MEF en un anunci de l'empresa
 
*1966.- En aquesta foto es pot apreciar la reforma del local que va deixar de tenir l'aparença exterior de la resta de magatzems de la zona a l'altra banda del passatge Font.
 
L'empresa MEF viu en aquells temps un periode de creixement i col·labora en la construcció d'alguns edificis emblemàtics de la ciutat i del seu entorn (Escoles Universitàries Politècniques al campus de Pedralbes, nova terminal de l'aeroport del Prat, etc.)
 
*2010.- El tren de rentat Sagrada Família, mantenia encara el revestiment de gresites i conservava a la façana el nom (MEF) i el logotip d'aquesta empresa amb el cargol sota la pluja i el sol brillant. (Foto: Autor desconegut)
 
Amb el canvi de segle, l'espai es refarà novament per acollir un tren de rentat de cotxes, conegut com a Sagrada Família, amb l'interior parcialment descobert i acessos d'entrada i sortida, que manté algunes referències de l'antiga empresa MEF. Finalment, al 2016 el local torna a ser reformat per acollir una botiga de material oficial del FC Barcelona, que elimina qualsevol record del passat.  
 
*2018.- L'antic magatzem convertit en botiga oficial del FCB en una zona extraordinàriament turística.

dissabte, 8 de juny de 2019

PISTA DE PATINATGE. Plaça de la Sagrada Família (1958-2001)

Agraïments a JESUS SERDIO i ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO


Cap a finals de la dècada dels 1950's, l'ajuntament de la ciutat va començar a prendre's seriosament l'objectiu de dotar els espais públics, places i jardins de zones de jocs infantils. Una de les instal·lacions estrella varen ser les pistes de patinatge.
Juntament amb la de Plaça Tetuàn, una de les primeres en aparèixer va ser la de la Plaça de la Sagrada Familia, que va ser aprovada pel consistori al maig de 1957. A la Gaceta Municipal de setembre d'aquell mateix any es publicava l'adjudicació de les obres al senyor Jaime Pañella Pagés i cap als inicis de l'any següent la pista va ser inaugurada en una zona lateral de la plaça tocant a la vorera del carrer Mallorca.
L'espai tenia forma ovoide i consistia en una modesta superficie ben encimentada i llisa per permetre el lliscament dels patins, envoltada per una barana metàl·lica contínua amb una interrupció per permetre el pas d'entrada i la sortida.  La seva construcció va requerir d'anivellar la superfície per salvar la inclinació de la plaça.

*1960.- Vista aèria de la pista de patinatge amb el temple de Gaudí en construcció al fons. La façana de la Passió a penes s'aixecava uns metres sobre el nivell del carrer. (Foto: todocolección).
 
 
*1957.- Retall de La Vanguardia del dia 1 de juny on s'informava de la propera construcció de la pista de patinatge.
 
*1957.- La Gaceta Municipal de Barcelona, en el seu número de 9 de setembre d'aquell any, informava de l'adjudicació de les obres a la plaça de la Sagrada Família que incloien la construcció de la pista de patinatge. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)
 
Aquesta pista de patinatge va romandre a la plaça durant més de quaranta anys, fins que amb el canvi de segle va ser suprimida a l'any 2001 en una de les reformes executades a la plaça. 
 
 *1974.- Vista a vol d'ocell de la plaça amb la pista de patinatge encerclada en groc. (Font: SACE/AMB).
 
*1976.- Una imatge pròxima de la pista amb alguns joves patinant i la façana de la Passió recent coronada. (Foto: Ian Berry/Magnum Photos).
 
*1988.- Una altra imatge de la pista on es pot apreciar que per nivellar el pis de la pista i salvar la inclinació del terra de la plaça cap al mar es va haver de fer obra. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).  


*2001.- Obres de reforma de la plaça. La plantació de noves fileres d'arbres al tram que creua la plaça des de Mallorca a Sardenya va comportar la desaparició de la pista de patinatge. (Foto: Autor desconegut).