dimarts, 30 de juliol de 2019

PUB BOGART. Passeig de Verdum 35. (1977-1984)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO


Bogart va ser un dels pubs que es van obrir als anys 1970's al barri de Verdum.  Ocupava un dels locals baixos interiors del grup d’habitatges de lloguer Calinova, que juntament amb els de Barcinova (aquests de venda i propietat), varen permetre la urbanització de l’entorn de l’antic Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau, prop de la plaça de Llucmajor (avui de la República). Aquella zona del districte de Nou Barris s'havia poblat d'aquest tipus de locals amb noms com Ginger, Tarantula, Gattot, Yoko&Ono o Mogambo.
El local quedava un xic amagat rera dels edificis que donaven al passeig de Verdum i ocupava un dels blocs baixos a l'interior d'aquell grup d'habitatges. Va obrir el 1977 i  disposava d'una capacitat per a 80 persones. Set anys després va tancar i el seu promotor va obrir un altre local anomenat Bond. 
 
 
 
*2019.- Estat actual del local interior del grup d'habitatges Calinova on estigué emplaçat el Pub Bogart. (Foto: Roberto Lahuerta Melero)

LA TERRA NEGRA. Misèria i prostitució. (1900's-1930's).

 
Resultat d'imatges de hortes sant bertran
 
La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l'exercici de l'ofici més vell del món constituien l'etapa més crua i miserable del seu trist destí professional.
Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s'emplaçava a l'altra banda del Paral·lel entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d'electricitat del carrer Carrera. Allà a les antigues hortes de Sant Bertran a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars encara per edificar que hi havia al voltant dels carrers Vilà i Vilà, Puig i Xoriguer o Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l'aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons i tafaners.
La zona era coneguda com la Terra Negra [1], nom que provenia dels nombrosos magatzems de carbó que hi havia en aquest sector proper al port. La negror provenia de la descàrrega d'aquest mineral al moll que hi havia al final del Paral.lel. La manipulació del carbó deixava un polsim negre que impregnava el terra dels solars.
Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d'elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d'envelliment i malaltia.
 
*1925.- Imatge de la zona del final del Paral.lel amb les xemeneies de les dues centrals d'electricitat i els magatzems de carbó al voltants dels qual s'exercia la prostitució a peu de carrer (Foto: Autor desconegut)
 
L'escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d'aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s'hi feien a l'aire lliure, fonalmentalment a partir dels capvespres [2]. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients  indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s'atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.
 
Portada i primer full d'una de les edicions de l'obra de Max Bembo, La mala vida en Barcelona
 
*1912.- Fragment de la descripció que Max Bembo fa de la zona coneguda com la Terra Negra al seu llibre La mala vida en Barcelona.
 
Ja amb l'arribada de la Segona República l'activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys, tot i que, durant la Guerra Civil va tornar a revifar i la repressió franquista de la posguerra la va esmorteïr. No obstant, fins ben entrats els anys 1950's, encara era possible veure-hi algun espectacle poc gratificant. Probablement amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur.
 
[1].- Villar, Paco. El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat. Edicions del CCCB i Diputació de Barcelona. 2012.
 
[2].- Bembo, Max. La mala vida en Barcelona. Casa Editorial Maucci. 1912.

diumenge, 28 de juliol de 2019

TEATRE FOLIES BERGÈRE. (1915-1930)



*1924.- El Teatre Folies Bergère conservava encara pintat a la paret, sota les finestres de la primera planta, el nom de Salón Arnau. (Foto: F. Serra)

El 31 de maig de 1915 l'antic Saló Arnau, un local aleshores ja famós per haver viscut el debut professional de Raquel Meller, va ser rebatejat com a Teatre Folies-Bergère seguint la moda d'assignar noms de cèlebres locals parisencs als instal·lats a Barcelona, un costum que també cal vincular a la guerra europea, que tan estava beneficiant la ciutat a causa de la neutralitat espanyola en aquell primer conflicte bèl·lic mundial. En realitat el canvi de nom va ser conseqüència d'un relleu en la direcció del local (Jaume Arnau es va traspassar el negoci) i de l'inici d'una nova etapa de la història d'aquell teatre que el vinculava totalment al music-hall. Així doncs, durant 15 anys, fins a l'inici de la dècada dels anys 1930's, el frontó esglaonat de l'Arnau va lluir el nom de Teatre Folies Bergère al cim de la façana.
Abans de reobrir com a Folies Bergère l'edifici, construit el 1905 per Andreu Audet i Puig (1868-1938), va ser sotmès a una profunda reforma interior. S'hi habilitaren diferents espais, entre els que hi destacava un restaurant afrancesat anomenat Bleu, que es completava, d'acord amb la publicitat de l'època, amb un Pati Andalús, un Saló xinès i un altre d'anglès. Les suggerents pintures que decoraven el Bleu eren obra de Feliu Elias (1878-1948), conegut per Apa, i li donaven aquell to frívol propi del tarannà de tot el Paral·lel. Exteriorment els baixos de l'edifici contigus al carrer de les Tàpies seguien ocupats pel bar-cafè de Jaume Estruch.[1]

*1915.- Le bain, un dels plafons impregnats d'erotisme que Apa va pintar per decorar el restaurant Bleu del Folies Bergère. (Font: Arxiu Mas)

*1915.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del 29 de maig d'aquell any on s'anunciava l'obertura del nou Teatre Folies Bergère en el local que anteriorment ocupava l'Arnau.

*1915.- Primers anuncis del Folies Bergère a La Vanguardia del mes de juny, que incloien una referència a les instal·lacions que integrava el nou teatre.

*1915.- Primera revetlla de Sant Joan celebrada al Folies-Bergère poques setmanes després de la seva obertura

*1915.- Retall aparegut a la revista satírica Papitu en ocasió de la reobertura de l'Arnau com a Folies Bergère.

Durant l'època que funcionà com a Folies-Bergère, l'Arnau va ser un dels llocs rellevants del music-halll a Barcelona. Les cròniques de l'època ens parlen d'un gran èxit de públic durant els mesos següents a la seva reobertura. La successió d'artistes que hi actuaven era contínua.
Al setembre 1930 el local va recuperar el nom d'Arnau i el music-hall va passar a millor vida. Francesc Benagues va ser l'encarregat de la reconversió de la sala, que va esdevenir un vulgar cinema de barri que alternava les projeccions de pel·lícules amb alguna funció de teatre i varietats.

Relació d'artistes que actuaren al Folies Bergère en els seus primers mesos d'activitat:

1915
Juny.
Pele-Mele (parella còmica).
Madame Meriska y sus perritos de salón.
Tina Desmet.
Aygel Arturs (trio).
Beringuardis.  
La Tanguerita.

Juliol.
Adria Rodi.
Carmelita Ferrer.
Malatzzoff (ballarins).
Olga Massa.
Cubano Vega.

Agost.
Tina Cola.
Stella Margarita.
Asselmo.
















Setembre.
La Mexicana Nana.
Tah-Marah.
Les Couder.

Novembre.
Jamaica.
Catarina Nilus.
Trio Carbonell.

Desemble.
Leger-Lia (duetistes geperuts).
María Calderon.
Carmen Vicente.

1916
Gener. 
Levasseur.
La Diesta.
Perlette.


[1].- Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Editorial Amanatos. Barcelona. 1993

Enllac d'interès:
Bereshit: L'Arnau, l'últim teatre de barraca de Barcelona. (Enric H. March)

dissabte, 27 de juliol de 2019

COTXERA DE BORRELL. Comte Borrell 21-23 (1890's-1991)


 
*1950's.- Façana exterior de la cotxera de Borrell quan ja només acollia troleibusos (Font: TMB
 
Situada entre els carrers Marquès del Campo Sagrado i Parlament i entre Comte Borrell i Viladomat, aquesta cotxera, construida cap a finals dels segle XIX, va passar de tenir una funció incial de magatzem de cotxes de cavalls a convertir-se, a partir de 1905, en el taller central de la companyia de tramvies. Aquesta funció la va fer fins a l'any 1924 quan es va posar en funcionament el Taller Central de Sarrià. A partir d'aleshores la instal·lacio de Borrell tornaria a fer funcions exclussives de cotxera aplegant un total de 11 vies dins el seu recinte cobert (4 exclussives per a cotxes d'amplada estàndar i 7 amb un tercer rail, que permetia el seu us tant de cotxes d'amplada standard com mètrica).
Fins a l'any 1951 la cotxera del carrer Comte de Borrell va acollir només tramvies i posteriorment fou dedicada a allotjar troleibusos fins al tancament de la xarxa d'aquest tipus de cotxes el 1968.
En la seva darrera etapa va acollir autobusos. si bé la seva funció va anar minvant en protagonisme fins acollir només vehicles de reserva. L'edifici acollia també l'anomenat Centre Cultural de Transports, conegut popularment com Els Tramvies.
 
 
Dos plànols de les cotxeres de Borrell. En el de dalt la instal·lació apareix perimetrada en vermell i s'hi pot veure també la cotxera veïna de la Ronda de Sant Pau, situada a la dreta del plànol. La imatge inferior està orientada en direcció mar amb Comte Borrell a l'esquerra i Viladomat a la dreta. 
 
*1940's.- Imatge de l'interior de la cotxera amb algunes de les 11 vies que tenia per allotjar-hi els tramvies. S'hi pot observar el triple rail que permetia l'accés a cotxes de les dues amplades de via. (Font: TMB)
  
 
*1970.- Una de les portes d'accés a la cotxera. (Foto: Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic La Vanguardia).
 
Durant la dècada dels 1980's va plantejar-se la possibilitat de la tranformació de l'edifici en una central de Policia, opció que finalment el Ministeri de l'Interior va descartar. La vella cotxera seria finalment enderrocada a començaments dels anys 1990's i dedicada posteriorment a equipaments. Avui el solar de l'antiga cotxera acull el Centre Esportiu i de Fitness Aiguajoc inaugurat durant les festes de la Mercè de 1994.
 
*1986.- Maqueta del projecte de conversió de les antigues cotxeres de Borrell en Caserna de Policia. El projecte preveia un pati interior amb entrada pel final del tram mar del passatge Pere Calders i una torre de 16 plantes, amb un heliport al cim, a la cantonada Viladomat/Marquès del Campo Sagrado. 
 

dissabte, 20 de juliol de 2019

REAL ESCUELA DE INGENIEROS ELECTRICISTAS DE SARRIÁ. Passeig de la Bonanova (1905-1914)


Clausurat al 1904 l'Hotel del Parque de la Montaña del Passeig de la Bonanova, el mateix edifici que l'havia acollit va tenir continuïtat iniciant una nova etapa com a Real Escuela de Ingenieros Electricistas.
 

*1906.- Frontó dela façana principal amb el rètol de l'escola i vista general de l'edifici des del Passeig de la Bonanova
 
Les primeres notícies sobre la presència d'aquesta escola a Sarrià daten del 1905. L'entitat havia estat creada la localitat costanera de El Masnou per la iniciativa privada, amb l'objectiu de formar electricistes autòctons per tal d'evitar l'excessiva dependència de tècnics estrangers en aquest ram professional.
L'any 1904, aprofitant una estada d'Alfons XIII a Barcelona, l'Escola va sol·licitar el patronatge reial que li fou concedit pel monarca. Malgrat el títol de Real que encapçalava el seu nom,  l'escola va objecte de qüestionament des dels seus primers dies per part d'associacions professionals i docents d'enginyers industrials, que no veien amb bons ulls la independització de la branca de l'electricitat. La història de l'Escola quedaria marcada per aquesta causa i farcida de polèmiques, debats acalorats i dimissions.  
 
*1906.- Escrit de renúncia de diversos professors en solidaritat amb el dimitit director de l'Escola Ramon Fort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
 *1907.- Retalls de La Vanguardia que recullen la polèmica entorn a la consideració d'estudis independents de l'especialitat d'electricista
 
Com s'aprecia a la fotografia de l'encapçalament, el frontal de l'edifici era presidit per un rètol que anunciava l'escola. En un dels laterals es mantenia a peu de carrer un accés als Jardins del Parque de las Montaña.
L'Escola havia adoptat el pla docent dels estudis d'electricitat que simpartien a l'Institut Electrotecnique de Montefiore de Liège (Bèlgica) i al 1910 eren 15 els alumnes matriculats a Sarrià.
Fionalment al 1914 es va prohibir a l'escola que emprés el nom d'Enginyers perque no era recioneguda oficialment.
Cap al 1925 l'edifici seria ocupat per l'Escola Tècnica Eulàlia i posteriorment pels Jesuïtes, que haurien de tancar el centre en l'època republicana. 
 
 
 
 

dimarts, 16 de juliol de 2019

TARANNÀ. Bar/Cafè. Viladomat/Parlament. (2012-2019)


 
 
*2012.- Graffitti a la porta del local en els primers anys de Tarannà.

El divendres 27 de gener de 2012 va obrir, a la cantonada del carrer Parlament amb Viladomat, un establiment que naixia amb la voluntat de quedar perfectament integrat en un barri de Sant Antoni, que començava a manifestar símptomes d'un certa fagocitació per part del tauró turístic que envaia la ciutat. Els carrers d'aquells sector començarien aviat a poblar-se d'establiments d'oci i restauració franquiciats i  glamourosos que posaven en perill el manteniment de l'inequívoc encant del barri al que amenaçaven amb la desaparició d'històrics i emblemàtics comerços.  
Probablement la informalitat era la nota més rellevant de Tarannà. Això li va permetre adquirir una àura de cosmopolitisme i progresia. La seva disposició dels espais cercava un aprofitament de l'interior amb un certa i atractiva sensació de "desordre ordenat". No hi faltaven estanteries plenes de publicacions i fullets que informaven el client de les activitats artístiques i culturals més rellevants que es celebraven al barri i a la ciutat.
I també era poc habitual el menjar que s'hi servia, ple de propostes d'una cuina mediterrània i alternativa, que gairebé sempre deixava entre satisfet i sorprès al client i que s'apuntava a l'anomenat brunch, aquest mot híbrid entre breakfast i lunch, que al cap i a la fi evoca el costum de menjar a qualsevol hora.   

*2012.- Anunci de la inauguració del local.

El local gaudia també de menjador privat per organitzar sopars de colla i funcionava pràcticament tot el dia des de les 9 del matí fins passada la mitjanit. Una terrassa adornada de plantes i cactus colocats sobre planxes de fusta reclicada donaven un to rústic a la terrassa de la vorera de la cantonada.
Amb el pas dels anys però, les previsions més pessimistes sobre la deshumanització progressiva dels comerços i locals del barri s'anaven confirmant. Josetxu Navarro, l'home que va promoure i consolidar el Tarannà va dir prou. Acabaven de tancar El Pa i Trago i El Jabalí. I gairebé coincidint amb la inauguració de la part sud de la superilla de Sant Antoni, el local va tancar portes deixant un record entranyable dels seus set anys de vida al barri. Eren els últims dies del mes de juny de 2019.

*2014.- La terrassa de Tarannà sobre la vorera de la cantonada Viladomat/Parlament.


*2016.- L'interior del cafè-bar Tarannà.

diumenge, 14 de juliol de 2019

HOTEL-RESTAURANT DEL PARQUE DE LA MONTAÑA. Carretera de Sarrià a La Bonanova (1879-1904)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i JESÚS SERDIO


L'Hotel del Parque de las Montaña va ser concebut inicialment com una instal·lació d'estiueig i repòs situada a peu de l'antiga carretera de Sarrià cap a Sant Gervasi en el que avui coneixem com el passeig de la Bonanova. L'emplaçament exacte era entre els actuals carrers de Pomaret i d'Iradier dins dels límits de l'extensa finca de Can Pomaret.
L'edifici, segons constava al frontó que coronava la façana, datava de 1859 si bé no va ser fins a finals de la dècada dels 1870's que s'habilità per usos d'hoteleria i restauració. Funcionava com a lloc d'estiueig dins del Pla de Barcelona per a families benestants. L'hotel-restaurant va tenir una primera etapa entre 1879 i 1883 durant la qual va establir dues oficines al centre de la ciutat (Les Colònies al carrer Ferran i Casa Subiela a la Riera del Pi) per a poder contractar els seus serveis.

*1882.- Anunci a tota pàgina publicat a La Vanguardia sobre l'obertura de la temporada d'estiu a l'hotel.


Emplaçament del l'hotel (petit rectangle groc) dins la zona del Parque de la Montaña (requadre negre) en un plànol de finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). A la imatge inferior el mateix plànol ampliat.

A partir de febrer de 1883, després d'una intensa reforma de l'interior de l'edifici, va fer-se càrrec de l'hotel el senyor Francisco Soler. El nou arrendatari i gerent de l'establiment va traslladar el punt de contractació dels serveis a la lleteria situada al carrer Petritxol número 13. Com a l'etapa anterior, l'interior de l'edifici s'organitzava al voltant d'un gran menjador-restaurant que ocupava els baixos, mentre que les altres dues plantes de l'edifici acollien un total de 40 habitacions. L'establiment gaudia també d'un entorn natural privilegiat a tocar dels jardins del Parque de la Montaña originaris de l'antiga finca de Can Pomaret.
Tot plegat constituia un marc idoni per celebrar-hi tota mena de festes, celebracions i àpats privats i especialment convits de noces, bateigos i comunions 

*1883.- Publicitat de la reobertura de l'hotel reformat amb referència a tots els serveis que s'hi oferien sota la direcció de Francisco Soler. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1883.- Notícia de la inauguració de l'hotel reformat els primers dies de febrer d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
A la dècada següent hi ha notícia d'una nova etapa de l'hotel a càrrec de José Escós amb cuines emplaçades a les pròpies habitacions a la manera del que avui coneixem com apartaments.


*1895.- Descripció de l'establiment i les seves instal·lacions en un retall de la Guia Barcelona en la mano. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz). 

Amb el canvi de segle uns nous encarregats apareixen en la publicitat de l'hotel, els germans Planas.

*1901.- Revetlles de Sant Joan i Sant Pere al Parque de la Montaña. (Font: La Publicitat. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

El restaurant de l'hotel era també lloc habitual de celebracions dels nomenaments dels catedràtics universitaris i de banquets organitzats per formacions polítiques i culturals. A tal d'exemple i curiositat, els carlins hi celebraven les seves trobades de germanor no exemptes sovint de situacions de tensió a causa de les diferències existents entre les diverses faccions del moviment.


*1904.- Cròniques de la mateixa reunió carlina, celebrada el diumenge 6 de novembre d'aquell any al restaurant del Parque de la Montaña, segons La Vanguardia (a dalt) i El Diluvio (abaix). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
*1900's.- Vista lateral de l'edifici que va acollir l'hotel-restaurant  (Foto: Lucien Roisin Besnard).

A partir de del 1905 l'edifici fou destinat a finalistats docents i va acollir diverses escoles de formació en electricitat entre elles la Real Escuela de Ingenieros Electricistas perdent així definitivament els seus usos hotelers i d'esbarjo.

*1900's.- L'edifici que acollia l'hotel del Parque de la Montaña, ja a punt de ser convertit en escola d'electricistes, apareix enquadrat en groc, rera la torre de Sant Rafael, en aquesta imatge del passeig de la Bonanova.

dilluns, 8 de juliol de 2019

LA LECHUZA. Boîte. Discoteca. Tuset 1 (1970-1980's)





Hereva de la discoteca Runner, una de les pioneres a la zona de Tuset als anys 1960's, La Lechuza va irrompre a la dècada següent presentant-se com un local que ja s'inscrivia en la total normalitat del fenòmen discoteca, força estés en aquella via que s'havia posat de moda uns anys abans. Ocupava un dels baixos amb soterrani de la Casa Balbina Mas de Miquel a l’inici del carrer Tuset, molt a prop de la Diagonal. A les tardes tenia un públic jovenil que guanyava edat a les sessions de nit on no hi mancaven actuacions en directe.
Inaugurada a finals de l'any 1970, el seu gran mussol de generosos ulls que donava nom al local, apareixia per arreu i la vida del local amb aquest nom es perllongà fins ben entrada la dècada dels 1980's 

*1980's.- Un sotagot del local amb la característica imatge del mussol. (Font: todocoleccion.com). 
*1970.- Els pocs anuncis de La Lechuza apareguts a la premsa diària van coincidir amb els dies de la seva inauguració. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

diumenge, 7 de juliol de 2019

FERRERIA CASTANYS. Sants. (1857-1860)

Agraïments a LLUÍS ROIGÉ

*1859.- Una participació de l'empresa Castanys y Cia, propietària de la ferreria de Sants.

En la memòria històrica de la indústria metal·lúrgica santsenca, és obligat referir-se a la ferreria que a mitjans del segle XIX l'empresari olotí Francesc Castanys i Masoliver va instal·lar al bell mig del poble de Santa Maria de Sants, aleshores encara independent de Barcelona, a la que no s'agregaria fins a finals de segle XIX.
Ja a l'any 1851 Castanys, membre d'una notable família d'empresaris de la Garrotxa (el seu germà Miquel havia fundat una important empresa de fabricació de gorres i barretines de llana a Olot [1]), va presentar un projecte amb l'objectiu d'establir una fàbrica a Sants. El projecte però no veuria la llum fins al 1857 quan es va concretar la constitució de la societat comanditària (no pas anònima com figurava en la proposta incial). Amb aquesta fòrmula Castanys assumia un risc superior, atès que, a diferència de la societat anònima, a la societat en comandita els socis només responen amb el capital que aporten, mentre el soci principal ho fa amb tots els seus béns.
L'empresa, constituïda amb el nom de Castanys y Compañía. Sociedad en Comandita, disposava a banda de la fàbrica d'unes oficines al carrer Nou de Sant Francesc 4, posteriorment traslladades al març de 1859 al número 3 de la plaça de la Igualtat (actualment de Sant Agustí). El propi Francesc Castanys amb el suport de Llorenç Haase es van encarregar de dirigir la companyia.
La fàbrica disposava d'un alt forn, sis forns de pudelació i quatre d'afinament amb un consum energètic de 102 cavalls de força. Les màquines activaven dos trens de cilindres, el torn la bomba i el martinet.
La vida de l'empresa va ser però, curta. A penes quatre anys dedicats a la fosa i a l'elaboració de ferro primera i segona classe. La societat va emetre titols que es cotitzaren a la borsa privada barcelonina. El 1860 l'empresa de Castanys va ser declarada en situació de fallida i tot seguit es va procedir al nomenament com a síndics  de Nicolau Tous, Miquel Mateu i Serra Calsina. La fàbrica seria finalment venuda a l'empresari pierenc Ignasi Marquès i Bolet, que el 1875 hi va posar en funcionament la Ferreria de Sant Josep amb la qual cosa l'activitat metal·lúrgica de la instal·lació industrial es mantingué tot i que en d'altres mans.
A l'any 1876, setze anys després de la desaparició de la Ferreria Castanys, hi ha constancia d'una carta adreçada per uns creditors i la resposta per Miquel Mateu al Diari de Barcelona, que informava de la venda de la fàbrica i les existències de l'empresa desapareguda i de la fàbrica i que només quedaven petits deutes pendents.
El record de l'emplaçament de la Ferreria Castanys, com també de la seva successora la de Sant Josep, ha quedat viu en la memòria dels carrers de Sants gràcies a l’actual plaça de La Farga i al carrer de la Ferreria.
  
 
[1].- Font: enciclopèdia.cat.
 
[2].- El projecte de Castanys va ser presentat sota el nom de Memoria, presupuesto y bases para el establecimiento de una gran empresa de ferreria y fundición por el sistema más moderno y económico de altos hornos a cargo de una sociedad anónima, bajo el augusto nombre de Doña Isabel II, protectora de la industria. 



dissabte, 6 de juliol de 2019

SIRIO B. Discoteca. Vallmajor 33. (1982-1985)


Després de la irrupció de l'exitosa discoteca Balalaika als anys 1970's, una nombrosa colla de locals es van establir successivament als baixos del numero 33 del carrer Vallmajor, tocant a la plaça Adrià.
Un dels que probablement mereixien una atenció especial, malgrat la seva curta vida, va ser la discoteca Sirio B, que va estar activa un total de tres temporades entre 1982 i 1985.
El seu nom prové del que en astronomia es coneix com una nana blanc, una mena de romanent estel·lar que es genera quan un estel petit perd tot el seu combustible. D'aquest tipus d'estels, l'anomenat Sírius B és el més proper al planeta Terra.

*1982.- La publicitat de l'obertura del Sirio B jugava amb l'enigma del tipus de local que era

La inauguració del local va tenir lloc el 28 de setembre de 1982 i la seva oferta combinava la clàssica discoteca amb servei de restaurant i actuacions en directe, tant musicals (Els Mustangs hi van viure la seva segona joventut) com de varietats, humor i màgia. El minirestaurant Doña Gula quedava integrat dintre del local.
S'hi organitzaven també les populars revetlles i sopars de cap d'any, així com festes de carnaval amb concursos de disfresses.
*1983.- Així apareixia Sirio B a les planes de la cartellera de La Vanguardia.

Félix el Maño i Ondina, dos dels humoristes que amenitzaven les nits de Sirio B.
 

*1982/83.- Dos anuncis de l'activitat gastronòmico-festiva que oferia Sirio B

Després de l'estiu de 1985 Sirio B va tancar i a Vallmajor 33 es va encetar una nova etapa amb el restaurant d'especialitats basques Marmitako.